Pròleg de Leo Messi

Els que em coneixen saben que sóc una persona de poques paraules. Parlo poc, fins i tot de futbol, perquè sempre he preferit jugar abans que cap altra cosa. Enlloc em sento tan còmode com en un terreny de joc amb una pilota als peus. No hi ha res que m'agradi més. És en un terreny de joc, ja sigui al Camp Nou, al Miniestadi o a Stamford Bridge, on recupero les sensacions d'infantesa a la meva ciutat natal, Rosario, quan no hi havia ni focus ni gespa, només quatre fanals i un tros de terra. Jugava en qualsevol camp de sorra o al carrer mateix. La meva vida i els meus escenaris de joc han canviat molt des de llavors; avui sóc completament conscient de la rellevància que ha d'assumir un futbolista d'un equip com el Barça i de tot allò que mou aquest esport. Jo, però, no m'oblido d'on vinc i per aquesta mateixa raó, no vaig voler mirar cap a una altra banda quan a finals del 2007 em van proposar apadrinar aquest llibre que ara vostès tenen a les mans. Un llibre de solidaritat i d'ajuda.
És per això que vaig acceptar amb molt de gust participar en aquesta iniciativa a la qual anteriorment ja havien donat suport altres companys del vestidor del Barça. Conec la importància de trobar una mà amiga perquè en la meva infantesa vaig passar moments molt delicats a causa de la meva estatura. Quan tenia 11 anys només feia 1,32 metres d’altura i el tractament no podia esperar. El problema no era estètic i s'havia de fer alguna cosa. Si no hagués trobat suport difícilment hauria fet realitat els meus somnis. Per això, ara que puc, tinc clar que la meva obligació és pensar en aquells que necessiten ajuda. I aquí teniu la meva aportació.
Agraeixo sincerament l'oportunitat que m'han donat aquest grup de periodistes per ajudar els nens a desenvolupar-se en les millors condicions possibles. Per això m'uneixo a un projecte que mereix tots els elogis.

Tant de bo que l'esforç d'aquells que han escrit aquest llibre i la meva col.laboració puguin canviar una llàgrima per un somriure.

Res és impossible.

Leo Messi

Ell i ella
per MARCOS LÓPEZ

La mirava i pensava. “Sí, és ella”. Ella mateixa. Rodona, bonica i pacient. Com sempre. Ella no va canviar mai. Manté intacta la poció de l'eterna joventut, malgrat que no para de rodar pel planeta. Des de fa gairebé un segle i mig roda, roda, roda...
Ella era allà. Ell, també. Mirant-la. Extasiat. Com sempre.
Ella no es movia mai. No s'ha mogut mai. No la cansa esperar. Ni es cansa de rodar.
Ell tampoc es movia. Volia acostar-s’hi, però no podia. Volia fer un pas cap a l’esperat retrobament, però el cos no li obeïa les ordres. Es va quedar espantat. No li havia passat mai una cosa així. Quan la veia, el seu cos s’entregava a ella.
Ara, no. Ara no aconseguia acostar-s’hi.
De sobte, va ser ella qui es va moure, de forma imperceptible, sigil.losa i suau, com suplicant a aquella figura amiga que la redescobrís, intentant rescatar-la de la memòria perduda. Res. Va implorar tant en va que, al final, sorpresa, va preguntar:
“Que no em veus? Sóc jo. Sóc aquí! Vine!”

Cada frase era una invitació. Suggerent, sensual, íntima. Irrebutjable. Llavors, ell, emocionat pel record, ho va intentar. Un altre cop. I va fracassar, un altre cop. Un altre pas en fals. Acostumat a l’èxit, un error era un drama. Un fracàs. El cor l’empenyia desesperadament, les cames el frenaven. “No puc, no puc”, murmurava, procurant que ningú el sentís. La vergonya encara seria més gran si aquelles paraules sortien al món. En casos així, era millor ocultar la desesperació que el corroïa.
Per fora somreia. És obvi. Somriure i tradicional gest surfer. Feia tants anys que havia interioritzat aquests gestos que fins i tot reia en el desamor. Per dins, plorava. Per fora, era feliç. Però s’acabava de topar amb el distanciament.
El dolor era immens perquè hi estava unit des de petit. Ni la primerenca i tràgica mort del seu pare, que el va deixar orfe amb només vuit anys, havia aconseguit trencar aquella apassionada relació.
Però ara no era així. La pilota seguia allà. Rodona, bonica i pacient. Però el nen que primer es va convertir en un futbolista, després en una estrella i va acabar sent una indústria, havia emprès un viatge que l’havia portat a perdre-la de vista. Sense saber-ho, aquell trànsit l’havia apartat del seu tresor.
És cert que estaven molt a prop. Com sempre. Però també ho era que estaven més lluny que mai. Així, en silenci, en un dramàtic silenci, va quedar establerta la connexió. Perdó, va quedar interrompuda la connexió.
Els dies, les setmanes i els mesos van anar passant… Seguien a prop, però hi va haver un moment, un any i mig després de la desconnexió, en què ja ni es miraven. La rutina i l’avorriment havien governat sobiranament aquella relació. Fins que un bon dia, els peus d’ell van notar una cosa estranya. Algú els tocava. Va abaixar els ulls i la va veure. Sí, era ella. És clar. Qui si no? Era ella que mimosament es posava als seus peus. Una mica més vells. Més gastats, això sí, pel pas dels anys, perquè acusaven el viatge que els havien allunyat d’ella. Però, en realitat, els mateixos peus, la mateixa pilota.
Aquella reconciliació semblava màgica. No pel retrobament -en el fons, era el que havia passat sempre davant milions de persones-, sinó perquè van connectar com sempre. Feia la sensació que el temps no havia transcorregut. Així va ser. Però va passar en la intimitat, indiferents tots dos -ell i ella, ella i ell- a les mirades curioses. Gairebé sempre, el millor passa furtivament. Són aquelles coses que no es poden explicar ni es volen explicar. Només es viuen i es disfruten. Tan furtiu com intens, tan autèntic com real. Abans, era ell qui feia coses increïbles amb ella. Ara era ella qui feia coses increïbles amb ell. I li tornava, generosa i còmplice, la vida.
Es va acostar, va fer broma, es va enjogassar i així, d’una manera tan simple com indesxifrable -els misteris tenen aquestes coses-, va abandonar bruscament el doble fons de l’armari.
I la indústria es va tornar estrella. I l’estrella es va fer nen. I el retrobament va resultar deliciós. Per dins, somreia. Per fora, plorava.

PD: Quan Ronaldinho va tornar al futbol o, senzillament, un tractat sobre la ingenuïtat.

El silenci de Martí Filosia

per RAMON BESA I CAMPRUBÍ

Les hores no passen a Palafrugell quan el rellotge el porta en Siso. Hi ha temps per pendre cafè de bon matí, cuinar un bon bacallà al migdia, fer un tomb amb el cotxe mentre sona la música de Ràdio 3 i tornar a temps de veure Luna nueva, de Howard Hawks. Així s’entén que en Narcís, Siso pels amics, se senti tan a gust a casa seva com incòmode quan ocasionalment fa cap a Barcelona i el reconeixen com a Martí Filosia, jugador del Barça des del 1966 fins al 1975.
Deu fer uns quatre anys estava aturat en un semàfor de Barcelona quan un cotxe que havia passat per davant meu va recular i el seu conductor va abaixar el vidre de la finestra i em va dir: “Tu ets el que vas fallar el penal contra el Valencia, oi?” I tant… “No vaig voler sentir res més perquè el vaig enviar a dida. Trenta anys després encara es recordava d’aquell maleït penal”. No fa falta que li retreguin la jugada, perquè en Siso no l’oblidarà a la vida i la treu a cada entrevista.
“Vaig colpejar malament la pilota, a mitja altura i al costat del porter, que era Abelardo i, a més a més, estava avisat per Pellicer, futbolista del València i exjugador del Barça, que coneixia com tirava els penals. Es pot ben dir que li vaig donar la pilota a les mans per desgràcia meva i de l’equip. Vàrem poder guanyar la Lliga 1970-1971 si hagués transformat el penal. Vam perdre amb el València i el títol es va decidir a l’última jornada per goal-average. Nosaltres jugàvem al camp de l’Atlètic i qualsevol dels dos equips s’hauria proclamat campió en cas de guanyar el partit. Va passar que empatàrem a un i el València va ’cantar l’alirón’ tot i perdre a Sarrià per 1-0, gol de Lamata, jugador precisament de l’Atlètic cedit a l’Espanyol”.
El gol del Barça el va marcar Martí Filosia i, com amb tants d’altres, difícilment se li té en compte, perquè la seva llegenda s’explica com a vil i no com a heroi, martititzat pel maleït penal, una sort que dominava i practicava als entrenaments de manera precisa i que aquell dia no li va sortir bé. “Un acte reflex en va tenir la culpa”, recorda. “Resulta que feia poc que havia fallat un altra penal contra l’Elx i, a l´hora de superar Abelardo, la cama em va anar al lloc contrari del que volia i em marcava la mecànica del llançament. No vaig poder corregir el llançament. La desconfiança va guanyar a la confiança”.
Va fallar Martí Filosia, va perdre la Lliga el Barça i Vic Buckingham no va continuar al Camp Nou. “Aquell entrenador sempre em deia que, si jo hagués nascut a Inglaterra, hauria sigut el davanter centre de la selecció”, explica en Siso, “i, en canvi, molts aficionats del Barça el criticaven perquè em feia jugar”. I afegeix: “La gent és la que crema els jugadors i no els tècnics”. Buckingham posava Martí Filosia de 9 com a punt de referència ofensiu de l’equip i culminador de les accions d’atac. Futbolista de molta classe i enginy, les seves rematades de cap eren tan estétiques que il.lustren la majoria d’enciclopèdies de l’època. La tradició oral del futbol assegura, en canvi, que va ser cèlebre per la ira que provocava entre els aficionats que qualificaven els seus futbolistes en funció de la seva èpica i no per la seva estètica.
“El ritual es repetia a cada partit”, explica en Siso. “El locutor del camp anunciava Juan Carlos, l’interior dret, i es feia el silenci. Els afeccionats s’omplien els pulmons i expulsaven l’aire en sentir tot seguit el nom de Martí Filosia. Els meus detractors sempre van ser molt més cridaners que els meus seguidors, i no m´estranya si fem cas de la meva personalitat”. La xiulada era monumental i els insults eren greus i sonaven fort. Al crit de “Totxo¡”, “¡Pepa!”, “¡Gandul!”, el davanter centre afrontava un calvari a cada partit.
Martí Filosia es prenia el futbol com la vida, amb calma, com a jugador visionari que era, sempre incomprès, allunyat del populisme, que li retreia la seva fredor i la seva lentitud. “Precisament quan jugava de 9 era quan més es veien tots els meus defectes perquè les marques eren a l’home i es necessitava ser valent i ràpid per afrontar els centrals, i jo no era ni una cosa ni l’altra”, argumenta, “però feia gols. M’agradava més jugar de mitja punta, intercanviar les posicions amb el davanter i els interiors, desmarcar-me, desplaçar-me a les bandes, futbol en moviment continu”.
“Alternava un bon partit amb un altre de dolent”, reprèn la conversa l’exdavanter centre del Barça, que va deixar de jugar al Barça el mateix migdia que van arribar els papers de Johan Cruyff. Rinus Michels va guixar aleshores el nom de Martí Filosia de la llista de convocats per al partit de Granada per posar-hi el de l’as holandès. “I els gols depenen de la confiança que tingui cadascú, de la continuïtat i de la complicitat de l’entorn”. Al davanter blaugrana de Palafrugell li va faltar sobretot la comprensió del públic, incapaç de veure que Martí Filosia jugava amb serioses molèsties a la columna vertebral. “Van advertir que tenia una vèrtebra mal posicionada i vaig estar un any, als 17, sense tocar la pilota, i després vaig jugar amb un cinturó tan gruixut i fort que fins i tot em feia llagues a la cintura”.
A vegades semblava un futbolista clavat a l’àrea. “Veure’m córrer, certament, no era cap plaer. No era gens ortodox”. Mai no va justificar, en qualsevol cas, la dura reacció de la gent. El distanciament de Martí Filosia amb la majoria del públic va ser des de molt jove tan desagradable que un dia, en un partit de Copa Catalana contra el Lleida, es va cansar de tanta tortura. “Cada cop que passava per una banda del camp hi havia un grup d’aficionats d’aquells que sembla que vagin castigats a l’estadi que m’insultaven sense parar”, relata. “Una i altra vegada, i tornem-hi: que si no et menges l’herba, que si no sues, que ets un manta, que si això, que si allò. Va arribar un moment que em van cansar tant que els vaig plantar cara, i saps? Sí. Els vaig fer una botifarra. Sí, sí, una botifarra, no tinc perquè negar-ho”. Mai no ho va amagar, tot i el desconeixement que expressen alguns dels seus companys quan se’ls demana per aquella botifarra.
L’entrenador, Roque Olsen, el mateix que l’havia fet debutar, el va multar amb 10.000 pessetes; a la caserna d’Automobilisme de Barcelona, on feia la mili, el van arrestar uns dies i l’afició del Barça mai no l’hi va perdonar. Als 21 anys havia hipotecat d’alguna manera la seva carrera blaugrana. Martí Filosia es va convertir històricament en el futbolista que va fer una botifarra al Camp Nou, a la seva gent, i no al Madrid, com després va succeir amb Schuster o Giovanni.
“Em vaig passar molt temps demanant la baixa perquè la situació era insostenible”, raona Siso. “Fins i tot havia de consolar els meus pares, gent que no tenia per costum anar al futbol, que anaven a l’estadi per mi i a sobre havien d’escoltar tota mena de crits contra el seu fill. Jo em deia que havia de canviar d’equip, però cada cop que li demanava de marxar a la junta, Domènec Balmanya em responia de la mateixa manera: “Pels calés que cobres, és millor que et quedis aquí, perquè, si te’n vas a un altre club, ens faries quedar malament. I així fins a l’últim dia. No vaig poder fer res contra la política de la directiva i el dret de retenció que hi havia aleshores al futbol”.
Martí Filosia, a la llarga campió de Lliga i dues vegades de Copa, era un fora de sèrie incomprès que només va tenir expectatives de poder abandonar el Camp Nou quan l’Hèrcules es va interessar pel seu fitxatge quan només li faltava un any per acabar el seu contracte amb el Barça. “La meva dona i jo ens vàrem fer a la idea que, quan acabés la temporada, ens n’aniríem a Alacant”, afirma. “Fins i tot havíem decidit que viuríem en un barco durant un any i vaig començar a anar a classe per treurem el títol de patró al mateix temps que anàvem regularment al port per consultar preus sobre les embarcacions que més ens agradaven. I, al final, jo gairebé no vaig jugar al Barça i l’Hèrcules es va oblidar de mi. Encara avui recordo com aquell mateix any vàrem anar amb la família a Anglaterra i tornàrem amb el ferri Southampton-Bilbao; només havíem fet una hora de viatge i ja estàvem marejats com una sopa”.
“Saps?”, acaba. “El meu problema és que la gent sempre ha cregut que podia fer més del que feia, que, si no m’esforçava més, era perquè no em donava la gana, i ho pensava fins i tot el mestre, que sempre li repetia a la mare: “Si en Narcís volgués...”. A vegades penso que és una cosa de l’horòscop o d’això que anomenen flegma empordanesa. Vaig néixer el 15 de setembre de 1945. Sóc Virgo, però l’horòscop celta em suposa actitud i talent i diu que em falta tenacitat. Tal vegada és la tenacitat. La perseverança. La intensitat. Jo necessito temps per fer meves les coses, fins i tot la pilota, i, tan bon punt les domino, em sento l’amo”.
A Siso li agrada la cuina i li encanta també pintar, escoltar música i veure pel.lícules de tota la vida. I se sent especialment feliç quan pot anar a buscar bolets per l’Empordà. El satisfà tant com tirar penals quan era futbolista. “L’únic que no em deixava dormir eren les antiguitats i ja no exerceixo d’antiquari, ho vaig deixar fa poc”. Siso, en qualsevol cas, no ha perdut autenticitat ni capacitat de relat. Hi ha molta tranquil.litat a Palafruguell i les anècdotes se succeeixen com als llibres d’història.
“El dia del meu debut, a Sarrià, compartia habitació amb Benítez. Flaco em va dir: “Ara demanarem l’esmorzar”. I aleshores va rebre la cambrera en pilotes, sense roba, nu. Em vaig relaxar de cop”.
-En un partit de Copa, a Sevilla, ens van fotre tres gols i, a la tornada, a l’hotel, uns quans ens vàrem possar a jugar a cartes -Charly, Fusté, Quimet Rifé i jo érem molt ‘botifarreros’- a l’habitació de Rexach i vàrem demanar de beure: una tònica, un cubata… Ens van dir que fresc només tenien cava, i vàrem demanar cava. El problema va venir quan l’entrenador, Rinus Michels, va trobar-se amb el cambrer. Aleshores li va pendre les dues ampolles i les va llençar al llit. Una es va petar i l’altra no; en Charly i jo ens la vàrem beure mentre ens feiem un fart de riure.
-Des de l’anècdota del penal ja no deu tenir ganes d’anar a Barcelona i menys de tornar al Camp Nou.
-Vaig anar-hi el dia del Betis amb la meva néta. Aleshores em vaig adonar que el carnet de veterà ja no servia per anar enlloc i que l’afició continua igual que tota la vida. Amb l’ajuda de la gent tal vegada s’hauria pogut guanyar aquell partit i també la Lliga de la temporada passada.
El dia que m’ho vaig passar millor va ser quan em va convidar la Federació Catalana per al partit contra el Brasil. Vàrem donar la volta a l’estadi i la gent ens va aplaudir, i després va restar silenciosa al seu seient fins a l’hora del partit. Mai no havia estat tan de gust al Camp Nou. Quin silenci!




Disfressa de campió

per EMILIO PÉREZ DE ROZAS

Podria intentar convènce’ls que el meu personatge, digne d’un llibre d’històries com aquest, de gent peculiar, de paios cridats a ser algú, a destacar, a captar adeptes, a marcar una època, és un noi extraordinari.
Podria intentar-ho, sí, però ni és el lloc, ni ho intentaré. I no ho faré perquè sé que, desgraciadament, ja hi ha massa gent que l’ha jutjat sense conèixe’l i, sobretot, que l’ha jutjat per dir el que pensa i actuar com li sembla.
Però, ni en un cas ni en l’altre, ni en les seves declaracions ni en els seus gestos, ni en les seves conferències de premsa ni en les seves festes, ha volgut fer mal a ningú. Ell és així: jove, intrèpid, aguerrit, lluitador, atrevit, natural, impulsiu, sincer, autèntic.
Algú que decideix compartir els seus èxits amb mig món no pot ser un tio objecte d’indiferència, un noi a qui es pugui tenir mania, perquè ni el seu comportament ho justifica ni té sentit que se sancioni a qui només tracta de contagiar-nos la seva felicitat.
Jorge Lorenzo va decidir un dia que teatralitzaria els seus èxits amb festes molt particulars. I, a partir d’aquí, va convertir la recerca de la seva disfressa favorita en una motivació més per complir la seva obsessió, que no és cap altra que guanyar. Guanyar ho significa tot per a un campió. Ja no diguem per a algú com aquest simpàtic mallorquí que volia ser bi i fins i tot tri, si pot ser.
És mentida que vulgui imitar ningú i, encara menys, Valentino Rossi. El Doctor té una legió de seguidors tal que fins i tot li organitzen les seves celebracions. Així que Giorgio l’única cosa que ha fet ha estat reunir els seus amics i, sovint, sol.licitar l’ajuda de familiars per compondre l’attrezzo de les seves festes sobre l’asfalt.
Tot va començar i va acabar, és clar, en Rocky Balboa. Perquè el llegendari i mític boxejador és un fidel reflex del que era i del que volia ser Giorgio: campió de molt jovenet, vencedor des de la infantesa, il.lustre des de la pobresa, figura des de l’anonimat.
Per això el primer dia que va guanyar, que va ser, és clar, el primer dia del campionat, va saltar a la corda com Rocky. I va anar a Qatar. Per això el dia que es va proclamar campió, que va ser uns quants mesos després a Malàisia, es va vestir de Balboa, amb el batí daurat que li va confeccionar la mare del seu cap de premsa amb ajuda d’una veïna.
Entre una festa i una altra, entre un combat i un altre, Lorenzo va anar noquejant adversaris i celebrant-ho amb tot luxe de detalls. Després de Qatar, es va inventar la bandera negra, gairebé pirata -perquè ell es considera un cama de fusta, que roba els tresors als seus rivals-, del seu Lorenzo’s Land. I, des de Jerez, cada terra que conquistés, rebria la denominació d’origen. D’origen motociclístic. Encara que anteriorment l’hagués conquistat un altre; només ell la consideraria territori comanxe.
Per si quedava algun dubte de la seva portentosa presència, Lorenzo va arribar a inventar-se fins i tot un doble. Dani Palau, el seu ’segon cognom’, el seu inseparable amic, es va convertir en el seu doble a Le Mans. Després, a Mugello, en no guanyar va llençar a les escombraries 500 euros, que va ser el que va haver de pagar per la disfressa, autèntica, de Gladiator, el seu altre amor al costat de Rocky, la celebració del qual es guardaria per a Misano. Per què Gladiator i per què a Itàlia?, perquè el comentarista de la TV italiana que retransmet el Mundial li diu ’hispànic’.
A Lorenzo li va fer la sensació que dos, ell i el seu amic, no feien multitud i, de sobte, a casa, a Barcelona, a Montmeló, va decidir contractar diversos amics i celebrar la seva victòria amb un simulacre de concert a l’estil Red Hot Chili Peppers, el seu grup preferit. No sonaven bé, no sonaven malament, simplement no sonaven, però van lluir de valent.
I va arribar Holanda i llavors la va fer grossa. Andrea Dovizioso, el seu rival més directe, va sospitar, i ho va dir, que el mallorquí estava nerviós. I a Lorenzo, quan el va derrotar, allí, a la catedral, no se li va ocórrer cap altra cosa per celebrar la victòria que asseure’s a prendre’s una til.la en una de les terrasses del costat del traçat. “Mira que nerviós que estic que, en lloc de cava, he necessitat una til.la”.
Les festes no van deixar de tenir cadascuna el seu simbolisme. Per això, a Brno (República Txeca), va lluir una rèplica del casc que duia Dani Amatriaín, el seu mànager quan corria a Superbikes. Per això, a Austràlia, quan va vèncer es va passejar pel pit lane amb la bicicleta de Giovanni Sandi, el seu tècnic.
Així és Lorenzo, un campió que prefereix contagiar la seva alegria a la gent en lloc d’endur-se-la a casa i compartir-la només amb els seus. Perquè, si un pot tenir una família de milions de fans, per què s’ha de conformar-se amb menys?

¡Neeskens, Neeskens!

per CARLES DOMÈNECH I QUINTANA

En Pau va veure per primera vegada un jugador que el va commoure durant bona part de la seva joventut. Va ser durant unes colònies a l’Arboç del Penedès, concretament el 7 de juliol de 1974. Era la final del mundial d’Alemanya, i Johan, ’el segon’, corria d’un cantó a l’altre perseguint alemanys. De tant en tant, feia de guardaespatlles del seu amic Johan Cruyff, ’el primer’, però també distribuïa el joc i etzibava gardeles impressionants. L’únic gol de la selecció holandesa el va marcar ’el segon’, després que ’el primer’ rebés una falta dins de l’àrea. El xut, fort, inapel.lable per al porter. Aquell jugador ros i amb les turmelleres blanques va passar a formar part per sempre més de l’imaginari futbolístic del Pau.
Uns quants dies després, i davant de la sorpresa d’aquell marrec de set anys, el seu nou ídol es posava la mateixa samarreta que tenia ell a l’armari. En Pau, embogit per l’alegria, va fer que el seu pare li comprés unes turmelleres com les del Johan. Era difícil trobar-les, perquè a les farmàcies les venien de color carn i no estaven pensades com a complement estètic. Neeskens les lluïa blanques. La constància en la recerca va permetre que el Pau trenqués la uniformitat verda del seu equip de la mateixa manera que Johan, ’el segon’, ho feia amb el taronja del seu país o amb el blaugrana del Barça.
Anys d’esforços, recuperacions constants, curses impossibles, cacaus estratosfèrics i penals que gairebé sempre eren gols. La gent s’estimava aquell holandès nascut a Heemstede l’any 1951, ciutat on va iniciar la seva carrera futbolística, tot i que van ser la gimnàstica i el beisbol els primers esports que va practicar Johannes Jacobs Neeskens. L’any 70 va fitxar per l’Ajax d’Amsterdam i un any després es proclamava campió d’Europa acompanyat de Cruyff, Keizer, Hann o Suurbier. Un equip que va dominar el futbol internacional en els inicis de la dècada dels setanta. Tres copes d’Europa consecutives, una Supercopa d’Europa i una Copa Intercontinental, a més de la recomanació de Johan, ’el primer’, van ser bagatge suficient per fitxar pel millor club del món.
En Pau tenia el Charly i el Johan, ‘el primer’, dins del seu particular col.lectiu futbolístic, però no li va ser gens difícil adoptar Johan, ‘el segon’. La seva feina infatigable al mig del camp, la seva força, la lluita i una pila de coses més van fer que es convertís en un dels líders de l’equip i en l’ídol indiscutible de l’afició culer.
Cinc anys després del fitxatge de Johan, ’el segon’, en Pau i el seu germà gran estaven a punt de viure una experiència inoblidable. El punt de trobada va ser l’esplanada del Camp Nou, on centenars d’autocars esperaven un gran contingent de barcelonistes disposats a viure el primer gran triomf europeu de la història del club. L’estació de França i l’AP7 van ser els altres punts de reunió dels milers d’aficionats que van assaltar pacíficament la ciutat suïssa de Basilea. Aquesta invasió va ser la més gran que va patir un país des de la Segona Guerra Mundial.
La il.lusió i la confiança en un gran planter eren els aspectes principals en què confiaven els fidels aficionats blaugranes disposats a recórrer més de mil quilòmetres per veure, per fi, triomfar el seu Barça. L’espatlla de Migueli i la dona de Krankl eren les preocupacions de l’expedició catalana. El doctor Bestit va solucionar el problema de Migueli amb un fort embenatge i una petita dosi d’anestèsia local. El de Krankl, però, era més complicat. L’estat psíquic de Hansi Krankl depenia de l’evolució de la seva dona, hospitalitzada per un greu accident de trànsit, que va fer que el jugador austríac estigués en permanent comunicació amb la clínica Corachán.
Dues hores abans de començar el partit, en Pau i el seu germà, acompanyats pel seu pare, ja es trobaven a la graderia del Saint Jacob Stadium. Els trens que passaven darrera seu, els cants barcelonistes i un partit de seleccions sub-21 van fer més portable la tensa espera. Els jugadors del Barça van arribar a l’estadi amb suficient antelació i, quan van iniciar el protocol.lari repàs del terreny de joc, l’emoció va envair el cor de Johan, ’el segon’. L’orgull de pertinença a aquell col.lectiu i l’ovació que els trenta mil afeccionats van dedicar als seus herois, van ser el punt de partida d’uns dies que mai no oblidarà el crac holandès. Ni tampoc en Pau. Neeskens sabia perfectament que seria un dels darrers partits que jugaria amb aquella samarreta que tant s’estimava. Les seves negociacions amb el club no havien sortit bé i una proposta inacceptable de prorrogar el contracte per una temporada més va fer que la seva relació amb l’afecció blau-grana es trunqués d’una manera sorprenent i traumàtica.
Al vestidor del Saint Jacob, Johan tenia sentiments contraposats: ràbia i il.lusió; ràbia per deixar enrera una part important de la seva vida, il.lusió per aconseguir un dels pocs títols que no tenia i per poder tornar part de l’estimació que havia rebut dels afeccionats. Aquests sentiments, juntament amb la seva professionalitat dins del camp, el van ajudar a fer un gran partit i convertir-se en un dels millors jugadors de la final.
No havia començat el partit encara i en Pau ja notava el cansament a les seves cames. La localitat que tenien era dempeus i en una zona de pas. Les hores d’autocar, el passeig per la ciutat i l’espera dins del camp, eren motius suficients per entendre la fatiga d’aquell noi que acabava de complir dotze anys.
Pocs minuts després de les vuit del vespre, l’hongarès Karoly Palotay sortia al terreny de joc acompanyat pels dos equips. El Fortuna de Düsseldorf actuava com a equip local i, seguint el reglament de la UEFA, va canviar els colors de la seva indumentària. Gràcies a aquesta normativa, el Barça va disputar la gran final vestit de blaugrana.
En Pau, aliè a la desgraciada història del F. C. Barcelona, va fer onejar la seva senyera als cinc minuts de partit. Charly, el nostre Charly, va assistir ‘Tente’ Sánchez per marcar el primer gol. L’alegria va durar poc. En el minut vuit, el Fortuna empatava el partit i, tres minuts després, Rexach, el nostre Charly, va fallar un penal. L’ “optimisme català”, intrínsec en el tarannà barcelonista, va servir perquè el pare del Pau els recordés les maleïdes finals suïsses i la històrica malastrugança del club. Tot i així, aquell grup de jugadors, encapçalats per dos mites a la banqueta, Rifé i Torres, van capgirar l’ànim dels seguidors. Dues hores més tard i amb la pròrroga gairebé completa, Johan, ‘el segon’, va recuperar l’enèsima pilota al mig del camp, l’hi va passar a Carrasco i aquest a Krankl, que va marcar el quart i definitiu gol. Pocs minuts després, Palotai xiulava el final del partit. A partir d’aquest moment, abraçades, plors, alegria i una ciutat, a més de 1.000 quilòmetres del terreny de joc, abocada a la Rambla, on milers de persones van sortir a celebrar l’èxit més important de la nodrida història del club.
Per darrera la graderia de l’estadi encara passaven els trens. Grans i petits celebraven el títol aconseguit i, al vestidor, Johan, ‘el segon’, no deixava de plorar, mentre que Luis de Carlos, el president del Reial Madrid, es passejava amb l’escut del Barça a la solapa de la seva americana.
En Pau, el seu germà i el seu pare esperaven l’autocar de tornada tirats a l’esplanada del costat del St. Jacob Stadium, una esplanada que, a diferència del Camp Nou, era enjardinada i coberta de gespa. El cansament era molt gran i encara quedaven moltes hores per tornar al seu llit del barri de Gràcia, on moltes vegades havia somiat viure un moment com aquest.
El viatge de tornada dels seguidors se simultanejava amb la festa de l’expedició blau-grana a l’hotel Hilton. Migueli fumava la primera cigarreta de la seva vida després de superar el dolor de la seva espatlla. El Moët Chandon corria sense parar i el president Núñez encenia un Davidoff darrera l’altre. Mentrestant, Mary Sampere amenitzava la vetllada i el Puyal ja preparava una cinta de casset amb la recopilació dels gols cantats a Ràdio Barcelona.
A Barcelona, tothom preparava la rebuda als jugadors i gairebé un milió de persones van sortir al carrer per aclamar els herois de Basilea. La riuada de gent només es podia comparar amb la manifestació de l’Onze de Setembre de l’any 1977.
Eren les set de la tarda del dijous quan l’avió de la companyia Balair arribava a l’aeroport del Prat. Malgrat els precs de les autoritats, vint mil persones s’hi van acostar per donar-los la benvinguda. L’autovia de Castelldefels, la Gran Via i tot el recorregut que havia de fer la caravana blaugrana estaven col.lapsats per barcelonistes d’arreu disposats a celebrar l’èxit del club. L’acte previst a la basílica de la Mercè no es va poder fer per la munió de gent que s’hi agombolava. Només hi va entrar la comitiva, però no es van fer parlaments, ni tan sols el del mossèn Serafí Alemany, que se l’havia preparat amb molta cura. A l’exterior, la multitud seguia aclamant els jugadors amb especial rellevància a Johan, ’el segon’. El crits de “Neeskens!, Neeskens!” competien d’igual manera amb els de “Barça, Barça!” I per fi, la plaça Sant Jaume. Més de sis hores van haver d’esperar els afeccionats que la caravana arribés. Faltaven cinc minuts per a les deu de la nit quan Nicolau Casaus posava un peu a terra a la plaça, seguit per Núñez, Rifé i Asensi, que portava la copa a la mà. Després d’oferir el títol a l’alcalde Narcís Serra, l’apoteosi va arribar amb la sortida al balcó de l’Ajuntament. La gent demanava la presència dels jugadors i, sobretot, de Johan Neeskens.
Ben bé al mig de la plaça, en Pau desitjava que allò no s’acabés mai i s’esgarrifava veient com el seu gran ídol no deixava de plorar. La plaça Sant Jaume era un sol crit: “Neeskens, Neeskens!” L’equip va fer el curt camí que separa l’Ajuntament del Palau de la Generalitat per tornar a sortir al balcó, aquest cop acompanyats pel president de la Generalitat, l’honorable Josep Tarradellas. El crits de “Visca el Barça i visca Catalunya!” van tornar a deixar pas al de “Neeskens, Neeskens!”, exigint els presents la continuïtat de l’holandès al F. C. Barcelona. La nit va acabar a l’estadi amb l’assistència de seixanta mil afeccionats que van poder saludar els jugadors i gaudir d’un castell de focs artificials mentre sonava el cant del Barça. Tot això, però, en Pau ja ho veia per la televisió, mig endormiscat al sofà de casa seva.
Al matí següent, el barcelonisme es va despertar amb la dimissió irrevocable de Núñez damunt la taula. La incomprensió d’aquest a les crítiques per la decisió de fer fora Johan, ’el segon’, van fer que prengués una determinació que finalment no va complir. La maquinària propagandística del president es va posar en marxa i les mostres de suport van arribar molt aviat. Casaus, contrincant de Núñez a les eleccions, anunciava que plegaria amb el president després de manifestar que Núñez, que només feia un any que era en el càrrec, era el millor president de la història del Barça. Els mitjans de comunicació afins van recopilar les adhesions i van fer-les públiques i algun escrivent lleial mostrava les “raons” de la marxa de Neeskens. Com sempre, la festa no podia ser completa. Anys, molts anys, esperant un triomf com aquest i, ara, l’èxit blau-grana es convertia en un plebiscit entre Núñez i Johan, ‘el segon’.
Quimet Rifé, entrenador i barcelonista com ningú, estava cofoi d’alegria. No entenia la capitalització de l’èxit en la figura de Neeskens, però tampoc entenia com ningú l’havia consultat sobre la continuïtat de l’holandès.
La gent, però, era feliç i en Pau, orgullós dels seus herois, va anar a escola amb la samarreta del seu ídol amb el número sis a l’esquena. En Pau va compartir amb els seus companys una experiència inoblidable de sentiment blaugrana. El viatge a Basilea i la manifestació de barcelonisme que va viure van ser indescriptibles. La victòria, una mostra d’orgull.
Ara, vint-i-nou anys més tard, en Pau gaudeix del bon futbol, no s’emociona com abans, però disfruta veient jugar el seu fill o els milers de joves que cada cap de setmana somien portar el braçal de Puyol, fer les jugades de Messi o ser com Bojan. Johan, el segon de Rijkaard, ha tornat a casa seva, on se l’estima, recorda amb orgull la Recopa de Basilea i encara avui s’esgarrifa quan parla de la seva estada a la plaça Sant Jaume i de les mostres de suport de l’afecció i fins i tot, de tant en tant, veu la allargada ombra de Núñez i Simonsen al vestidor del Saint Jacob Stadium.

La mort de 'Sandokán'

12 de maig de 1982
Final de la Recopa d’Europa
Camp Nou
Barça 2, - Standard de Lieja, 1

per DAVID BERNABÉU I REVERTER

…Quan me’n vagi d’aquest món, la gent seguirà parlant de mi. Mai m’oblidaran. Sóc allà. Sempre hi seré. En els llibres de futbol, en les cintes de DVD, a internet... Arreu. El que em va fer no em molesta. Ni tampoc que els aficionats em recordin per aquella jugada. Diego em va posar en la història. Em va immortalitzar. Per tant, després d’allò, ja em puc morir.”
En realitat, a Juan José Jiménez Collar (Cadis, 29-7-57) seria impossible no retenir-lo al cervell. Per dues coses: el retall amb què Maradona se’l va endur a Chamartín i el seu sobrenom de ’Sandokán’, a causa d’una barba prominent i una generosa cabellera que l’acostaven amb precisió a la silueta d’aquell personatge del sable que inundava les televisions de l’època. “Encara mantinc la mateixa estampa -afirma cofoi i amb gràcia-. Presento alguns cabells blancs, però estic igual. Mai renunciaré als meus cabells. Són un senyal d’identitat”, sentencia aquest exfutbolista ara disfressat de repartidor.
Juan José, un lateral ofensiu forjat entre els barris de Puntales i Trilla, a La Tacita, va créixer amb la generació del gran Pepe Mejías, ídol de masses al Carranza i una de les joies futbolístiques del Cadis de tots els temps. Dominava, gràcies als seus inicis d’extrem, tots els secrets de la banda en atac i la seva destresa amb la pilota el va conduir al Madrid i a la selecció. Maradona, però, el va acostar al ridícul en una nit memorable al Bernabéu, la del 26 de juny de 1983. I va marcar la seva carrera... “Vaig poder fer-li una entrada com la de Goiko. Hauria pogut anar a rebentar-lo. Trencar-lo. Però vaig ser noble, com sempre. No me’n penedeixo. Mai vaig anar a fer mal a ningú. I aquest cop va servir, a més, per preservar una obra d’art”.
El golàs de Diego -el 0-2 de l’anada de la Copa de la Lliga- no s’entén sense la irrupció del lateral madridista. “Vaig veure que s’apropava una cosa blanca i vaig frenar. Volia assegurar”, va descriure el crac argentí. La humiliació merengue es va veure concentrada en la imatge del jugador blanc enganxat al pal de la porteria. Va rebre de Carrasco, va fer una conducció de trenta metres i va esquivar el porter Agustín. Després, ja a l’àrea petita, on només pensen els privilegiats, el ‘Pelusa’ va tombar ’Sandokán’. Aquesta decisió, l’última del guió, és la que situa la jugada en la mitologia del futbol. “Va ser la pausa d’un escollit -explica Ángel Cappa, ajudant de César Luis Menotti a la banqueta del Barça- . Al final del partit, li vaig preguntar per què no havia tirat després de superar el porter. Em va dir que tenia por que Juan José li escombrés el gol. Diego vivia un moment enlluernador”.
“Va tenir caràcter d’epopeia -reflexiona Joaquim Maria Puyal, la veu més rellevant del Barça a la ràdio dels últims 31 anys-, com totes les coses de certa magnitud que l’equip feia en una època d’escassa producció de títols. Vivíem de les petites epopeies i Maradona, indiscutiblement, en va firmar una aquella nit”. El temple blanc va aplaudir el gol durant un minut. “Se m’han posat els pèls de punta. El reconeixement del públic m’ha arribat a l’ànima”, va explicar Diego. “Vaig processar dos sentiments -recorda Cappa-. Primer, una sorpresa tremenda. I després, una emoció molt gran. Està entre les cinc estones celestials que em queden com a entrenador”. Si allò no hagués passat fa tant de temps, potser la tecnologia hauria retratat a la grada un símbol del madridisme, aleshores aficionat i promesa de les categories inferiors del club de la Castellana... “Jo vaig aplaudir Maradona al Bernabéu. Sóc del Madrid, però el seu va ser un gol diferent i cal reconèixer-ho. Jo ho vaig fer”. Emilio Butragueño, rendit.
Des de la talaia de Chamartín, Puyal va treballar la transmissió en unes condicions de feina hostils, poc comparables a les comoditats actuals. “Jo era a l’altra barraca, molt amunt i, naturalment, sense monitor a la cabina. Vaig tenir la percepció d’humiliació històrica, per la qualitat del gol i per la trompada de ’Sandokán’ contra el pal. En canvi, no vaig acabar de mesurar bé, en directe, l’impacte dels aplaudiments. Comparativament, en la cèlebre exhibició de Ronaldinho em vaig sentir molt més a prop dels fets, la qual cosa t’atorga sempre una gran sensació de control. La imatge que els monitors servien d’aquell seguidor del Madrid beneint el crac va resultar una confirmació del que estava passant. En certa manera, et dius: home, sembla que estic en el camí, no estic exagerant! I aleshores vaig etzibar un ’ara ja em puc morir’. Fa vint-i-cinc anys, els elements m’ho van impedir”.
La memòria radiofònica computarà el gol de ‘Dieguito’ amb aquell “marcarà, marcarà, marcarà...” amb què Puyal va acompanyar la jugada, des de l’origen fins el final, a l’estil del seu “més i més, i encara més, i molt més...”, que va servir per il.lustrar l’acció antològica de Leo Messi contra el Getafe. “Va ser un impuls i una sentència que només pots pronunciar amb determinats futbolistes. I naturalment, Maradona era un jugador que desprenia una gran confiança. Això de vestir la narració d’una gran jugada amb la reiteració d’una determinada expressió és una fórmula que acostuma a funcionar quan el curs de les coses depenen d’un crac del futbol. És clar, Maradona era imprevisible i la seva jugada, inimaginable. Per tant, el “Marcarà, marcarà...” em va servir per salvar la dificultat de narrar al detall una seqüència de ritme i velocitat molt alts, generar una expectativa d’èxit en l’oient i garantir, a la vegada, el principi exigible de qualsevol transmissió: cantar el gol quan es produeix. Jo crec que vaig triar l’opció més raonable, i Maradona no em va fallar.“ Puyal fa un silenci...” Home, també et dic que, si arribo a saber com acaba ‘Sandokán’ a la porteria, possiblement ho hauria traslladat amb pèls i senyals”.
“Che, pibe, te juro que no quise vacilarte”, va dir-li Diego a ‘Sandokán’ al final del partit. “No, pibe, si eres el mejor”, va contestar-li Juan José. “És veritat -proclama ara el gadità-. Davant l’evidència, un s’ha de rendir.” I insisteix: “És un orgull, estic agraït a Diego per buscar-me un capítol a les enciclopèdies”. Maradona sempre va despertar sensibilitat en els rivals. Al camp, era un maldecap, però la majoria en destacava la noblesa. “Era tan superdotat al rectangle com individualment fràgil a la vida. Necessitava atenció i afecte, però el seu entorn no va fer res més que comercialitzar-lo. I el va trencar”, afegeix Puyal, testimoni de les llums i les ombres que l’argentí, en dos anys, va projectar al Camp Nou.
El destí sempre va jugar a favor que Juan José engrandís la figura de Maradona al Bernabéu. I no només perquè l’andalús decidís adornar amb el seu fracàs aquell quadre maradonià... “El 82, després d’un Atlètic-Cadis al Calderón, tenia els bitllets a la mà per pujar a un pont aeri. Amb el Barça, estava tot fet i viatjava per fitxar. Mentre sopava, em van avisar que el Madrid em volia. Ho vaig parar tot. Jo sempre vaig ser del Madrid. Vaig firmar per tres anys”. Juan José Jiménez acabava de prendre una decisió definitiva: sense ell en el club blanc, el gol de Diego potser mai no hauria transgredit els límits de la història ni podria incentivar la prosa d’un Cappa entregat... “Va ser una espurna màgica, d’aquelles que es produeixen de tant en tant. Els directors de teatre solen parlar de moments màgics. El de Maradona és dels que justifiquen tota una vida”. Una vida de nou segons i nou tocs. Un somni.

Sempre unit a Maradona

per FERRAN CORREAS

Situem l’episodi. Frontera amb França. Fa uns quants anys, quan Espanya encara no formava part de l’ara gran Unió Europea, llavors Comunitat Europea. Un policia atura un cotxe i demana el passaport als seus ocupants. Un d’ells comença a buscar. Ho fa per les butxaques de la jaqueta, dels pantalons. No el troba. Quan està maleint la seva memòria, l’agent en qüestió es dirigeix a ell.
- “Jo a vostè el conec”, li diu.
- “Segur?”, es pregunta el viatger.
- “Vostè no és el futbolista que li va trencar la cama a Maradona?”, diu el policia preguntant al viatger.
- “Sí. Sóc Andoni Goikoetxea”, respon el viatger des de l’interior del cotxe.
- “Ho sabia. L’he reconegut de seguida. Ja sé qui és vostè, així que no segueixi buscant la documentació i continuï el seu trajecte. El tinc identificat”, conclou l’agent.
- “Doncs moltes gràcies”, finalitza la conversa Goiko abans que el cotxe en què viatjava pogués continuar la seva ruta ja en un altre territori.
Andoni Goikoetxea Olaskoaga, nascut el 23 de setembre de 1956, a Alonsotegi (Biscaia). Format a les categories inferiors de l’Athletic Club, va ser futbolista professional durant setze temporades. La major part de la seva carrera la va portar a terme en el club de San Mamés. Hi va jugar durant tretze anys i va guanyar dues lligues, una Copa del Rei i una Supercopa d’Espanya, i el seu concurs va ser fonamental en tots els èxits esmentats. A més, en la temporada 1983-84 va marcar el gol número 500 d’un equip de la lliga espanyola en la Copa d’Europa. Va jugar més de 300 partits amb els lleons, i hi va marcar 35 gols, abans de canviar per una altra samarreta amb els mateixos colors, els de l’Atlètic de Madrid, on es va estar durant tres temporades. Adorat pel públic de la Catedral, va estar a punt de fitxar pel Reial Madrid, però va rebutjar la proposta. Era el prototip del lleó. Amb un físic privilegiat, cara de boxejador, sempre era contundent en totes les accions. Era un dels centrals més difícils de superar per a qualsevol davanter en aquella dècada dels vuitanta. Destacava per la seva entrega, lluita i sacrifici i també pel seu bon joc de cap i el seu bon xut. Va ser internacional amb la selecció absoluta d’Espanya 39 vegades, i hi va marcar quatre gols. Va jugar dues fases finals de l’Eurocopa, la del 84 -en què va quedar subcampió d’Europa- i la del 88, i també va disputar el Mundial de Mèxic, l’any 1986.
Una gran carrera futbolística, la de Goiko, però, quan algú parla amb ell de futbol, gairebé mai li pregunten ni per les lligues, ni per la Copa, ni per les Eurocopes, ni pel Mundial. El tema sempre és el mateix: ell va lesionar de gravetat Diego Armando Maradona quan l’argentí jugava al Barça. Ho accepta. Sap que, quan es parla de la carrera futbolística de l’astre argentí, sortirà el seu nom, però no li agrada. Li és igual que un policia el deixi passar la frontera sense documentació només perquè l’ha reconegut com el jugador que va lesionar Maradona, no el molesta que, encara en la seva etapa de futbolista, un àrbitre li demanés la samarreta a Anfield Road recordant aquella acció, ni tampoc que a Milà es representés al teatre l’obra “En la solitud dels camps de futbol” sobre la vida de Maradona fent de narrador un hipotètic Andoni Goikoetxea. No el molesta, però no li agrada. I per això més d’una vegada ha demanat diners per parlar d’aquella acció. Només per no haver de fer-ho.
L’acció en qüestió va passar el 24 de setembre de 1983. S’enfrontaven, al Camp Nou, el Barça i l’Athletic de Javier Clemente. Els blaugrana guanyaven amb comoditat (3-0) un partit que s’apropava al primer quart d’hora de la segona part. Explica algun jugador que estava sobre la gespa que, minuts abans de l’acció, Schuster, que havia estat lesionat per Goiko un any abans, va fer una entrada lletja sobre el central basc i el Camp Nou va cridar el nom de l’alemany, que a Goiko això no li va caure gens bé i que en la jugada següent va entrar amb violència Maradona, que havia tingut unes paraules amb ell. Al mig del camp i per darrera. Es va fer el silenci a l’estadi mentre l’argentí, adolorit, es queixava sobre la gespa. L’àrbitre d’aquell partit, Jiménez Madrid, no va expulsar el jugador de l’Athletic, mentre que Maradona era retirat en llitera. El diagnòstic va ser esgarrifós: “Fractura luxació al turmell esquerre amb arrencament del mal.lèol peroneal i fractura del lligament lateral intern”. Maradona va ser operat aquella mateixa nit pel doctor González Adrio i va estar més de quatre mesos de baixa.
Els dies posteriors van ser un calvari per a Maradona, però també per a Goikoetxea. “Carnisser” i “assassí” van ser els adjectius que van acompanyar el seu nom durant molts dies, mesos, setmanes, fins i tot anys... Vint-i-quatre anys después, el diari anglès The Times el va escollir el futbolista més dur de la història del futbol, davant d’altres defenses com Stuart Pearce i Basile Boli, i va comparar el jugador amb la Inquisició i el va definir com el ‘carnisser’ de l’Athletic. D’aquells dies posteriors no oblidarà la portada del prestigiós diari esportiu L’Équipe del 5 d’octubre, deu dies després de l’acció. Espanya jugava un amistós contra França al Parc dels Prínceps de París i el diari francès va titular a portada ‘El 5 és l’assassí’, un titular que va fer molt de mal al jugador, que també va ser durament sancionat pel Comitè de Competició amb 18 partits de suspensió, sanció que, després de dues al.legacions de l’Athletic, va acabar quedant en set partits. Li van caure pals des de qualsevol racó del planeta i va poder resistir aquells dies tota la pressió, en bona part, gràcies als seus companys de l’Athletic, a Clemente, el seu entrenador, i també als aficionats del club bilbaí.
No tot, però, va ser dolent per a Goiko en els dies posteriors a la lesió de Maradona. El central de l’Athletic no oblidarà el que va viure quatre dies després a San Mamés. Tenia la moral molt baixa per la persecució que se li estava fent des de tot arreu i per la sanció que li havien imposat. El mateix dia que es va conèixer aquella sanció que pretenia ser exemplar, l’Athletic tenia partit de Copa d’Europa a casa contra el Lech Poznan polonès. Goiko va sortir de titular i, de cap, va fer el primer gol del partit, que va acabar amb golejada dels de Clemente (4-0). Era el primer partit en Copa d’Europa del central. Aquell gol va ser històric, ja que era el que feia 500 en la Copa d’Europa d’un equip de la lliga espanyola. San Mamés no va deixar de cridar el seu nom durant tot el partit i els seus companys el van treure com els toreros quan va acabar el partit.
Després del xoc, Goiko va decidir retirar les botes amb les quals havia jugat. Les té guardades en una urna de metacrilat. Eren les mateixes botes amb les quals quatre dies abans havia lesionat Maradona. Després d’aquell partit va decidir no posar-se-les mai més. Només les havia utilitzat en dos partits. Explica que representen les dues cares del món del futbol. Que no les té com un trofeu per haver lesionat Maradona, com alguns han volgut pensar. Les va guardar perquè representen la cara amable del futbol, el seu debut i el seu primer gol en la Copa d’Europa, però també representen la cara més amarga, la cara trista, la de les lesions, en aquest cas la de Maradona.
Els seus enfrontaments amb l’argentí, per cert, van tenir continuïtat. Va ser en la final de la Copa del Rei que va enfrontar el Barcelona amb l’Athletic aquella mateixa temporada a l’estadi Santiago Bernabéu, el 5 de maig de 1984. El partit el va guanyar l’Athletic (1-0), amb un gol d’Endika. Però la final serà sempre recordada per la batalla campal que es va organitzar al final dels 90 minuts entre jugadors dels dos equips, amb Maradona i Goikoetxea, entre altres protagonistes. Els dos jugadors van ser sancionats amb tres mesos de suspensió, cosa que va acabar significant la marxa de l’argentí al Nàpols. Posteriorment, Goiko ha mantingut una relació acceptable amb Maradona. Han parlat quan han coincidit i el jugador basc fins i tot el va convidar al seu partit d’homenatge. Es va fer a San Mamés, el 20 de desembre de 1990, i Goiko va voler que estiguessin amb ell Maradona i Schuster, els dos jugadors a qui havia lesionat de gravetat. Amb l’alemany havia parlat molt després de la lesió, quan Goiko jugava a l’Atlètic de Madrid i Schuster al Reial Madrid. Les filles de l’alemany i la del basc anaven al mateix col.legi i tots dos dialogaven cordialment quan es trobaven. Goiko volia que tant un com l’altre estiguessin en el seu homenatge per posar fi definitivament a aquelles històries. Ni l’alemany ni l’argentí hi van poder anar, per diferents raons. Tampoc hi haurien pogut posar fi. El nom d’Andoni Goikoetxea sempre anirà lligat al de Diego Armando Maradona.





Jordi Villacampa,a dos punts de guanyar Magic Johnson

per JOSEP MARIA DEU

Per començar, va clavar tres triples seguits. Jordi Villacampa va encistellar tres pilotes seguides, la qual cosa no seria cap novetat si no fos perquè davant tenia Magic Johnson i la cistella estava més lluny del que és habitual. En realitat, la cistella era on és sempre, i el que havia canviat era la línia de triples, gairebé un metre més lluny, perquè es van adoptar les regles de la NBA per a l’amistós entre el Joventut de Badalona i el Los Angeles Lakers (114-116).
La Penya es va quedar a dos punts de fer història davant dels poderosos Lakers de Los Angeles, que van guanyar amb una última cistella del mític Magic Johnson. Aquells van ser els dos últims punts que va anotar com a jugador del conjunt californià, perquè, una setmana més tard, va convocar una conferència de premsa en què es va declarar portador del virus de la sida i va anunciar la seva retirada.
Jordi Villacampa i Earvin Magic Johnson s’havien conegut a Barcelona. L’estrella nord-americana, que va realitzar un viatge de negocis a la capital catalana per atendre uns assumptes publicitaris, va quedar per reunir-se amb Epi. El jugador del Barça va trucar a Villacampa perquè els acompanyés en un sopar al qual també va anar el periodista Lluís Canut.
A l’octubre de 1991, Villacampa i Johnson van tornar a coincidir en l’Open McDonald’s, un torneig que va contribuir a l’expansió internacional de la NBA i que es va disputar al Palais Bercy de París, on es van congregar més de 15.000 espectadors. Anteriorment s’havia celebrat en altres ciutats europees, com Roma, Madrid i Barcelona.
Aquell pavelló poliesportiu de la capital francesa, en què un pista il.luminada per uns potents focus ressaltava davant d’unes graderies fosques d’aspecte infernal, va impressionar els jugadors del Joventut, que van creure que estaven al Madison Sqaure Garden de Nova York, perquè no estaven acostumats a jugar en recintes tan amplis.
El Joventut de Badalona, com a campió de la Lliga ACB, va ser un dels convidats a participar a l’Open McDonald’s, en què el Los Angeles Lakers va representar la NBA. En el quadrangular, també hi va participar l’Slobodna Dalmacija de Split (Croàcia), triple campió europeu, i el Llemotges (França), representant del país organitzador del flamant torneig.
L’ocasió mereixia vestir d’etiqueta, així que Francesc Casellas, directiu del Joventut, va encarregar un vestit a mida per a cada un dels jugadors. En el club badaloní estaven emocionats, perquè mai havien tingut una oportunitat com aquella per donar-se a conèixer aprofitant que els partits s’havien de transmetre per televisió a milions de llars de tot el món.
Abans de començar el partit es va efectuar la presentació dels equips al més pur estil americà. Els jugadors que havien de sortir en el cinc inicial van saltar a la pista, però la resta es van quedar a la banqueta. Els capitans, Johnson i Villacampa, van ser els últims d’aparèixer en escena. “Tu ets aquell amb qui vaig sopar a Barcelona!”, va exclamar Magic sorprès, perquè no sabia que el seu amic jugava a la Penya.
Jordi Villacampa sempre va estar en el Joventut de Badalona. Va debutar en el primer equip als 16 anys i en les 17 temporades que va jugar a la Penya va guanyar la Copa d’Europa, la Lliga, la Copa Korak i la Copa del Rei. I gairebé guanya els llegendaris Los Angeles Lakers de Magic Johnson, que en aquella època protagonitzaven duels estel.lars amb els Chicago Bulls de Michael Jordan.
En la roda d’escalfament, Carles Ruf va trencar la cistella fent una esmaixada, un contratemps que va retardar considerablement el començament del partit i que li va costar una bon retret dels seus companys perquè estaven impacients per jugar. Després, el bon jan de Charly Ruf va jugar un gran partit i va aconseguir un triple antològic a l’últim minut que va fer somiar la Penya amb la victòria.
Els jugadors del Joventut havien saltat a la pista amb la consigna de no mirar el marcador perquè tenien assumida la derrota abans de començar. Només aspiraven a perdre dignament. Lolo Sainz, un entrenador que solia donar poques instruccions, no sabia què dir cada vegada que els tècnics dels Lakers demanaven temps mort. I per si fos poc, la televisió també demanava temps morts per inserir publicitat.
En el segon quart, el Joventut perdia de 20 punts, però va remuntar després del descans. Ni Johnson ni Rush, un àrbitre americà que va concedir injustament l’última possessió als Lakers, van estar al nivell esperat, i gairebé es consuma la sorpresa. Fins llavors, cap equip de la FIBA havia superat un conjunt de la totpoderosa NBA.
Al final del partit, Magic Johnson li va regalar la seva camiseta a Jordi Villacampa i el va felicitar pel partit que havien fet dient-los que jugant d’aquella manera podrien estar en la NBA. “Tot va ser molt bonic, però havien de guanyar ells, perquè la copa que els van lliurar tenia gravada una placa amb el nom de Los Angeles Lakers, recorda l’home que avui presideix el Joventut.
Gairebé un any després, a l’estiu del 1992, Magic Johnson va tornar a les pistes amb la selecció dels Estats Units per participar en els Jocs Olímpics de Barcelona. La decisió de tornar a jugar va desencadenar un gran debat internacional sobre la conveniència o no que un portador del virus de la sida saltés a una pista de bàsquet.
En la cerimònia inaugural, els atletes participants van desfilar per l’estadi de Montjuïc. Després de completar la volta d’honor, els esportistes es van reunir al terreny de joc per donar pas a la resta de les delegacions. L’última que va sortir va ser la del país amfitrió, Espanya. Quan Magic Johnson va descobrir Jordi Villacampa el va saludar efusivament, apartant-lo de la fila i fent-li trencar el protocol.
L’equip dels Estats Units, on van coincidir Michael Jordan, Magic Johnson i Larry Bird, va guanyar la medalla d’or i va ser batejat com a Dream Team. La selecció espanyola, en la qual Villacampa té el record anotador (48 punts en un partit contra Veneçuela, en el Mundobasket de l’Argentina, el 1990), va fracassar estrepitosament, sobretot en un partit contra Angola.
Es compleixen deu anys de la retirada de Villacampa, un jugador llegendari de la millor època de la Penya, que no dubta a destacar els cinc partits que li van deixar un record inesborrable: el de la Copa Korak, el primer títol que va aconseguir, davant l’Scavolini de Pesaro; el de la Copa d’Europa, que va guanyar davant l’Olympiacos a Tel Aviv; la que va perdre a Istanbul davant del Partizan de Djordjevic, que va anotar un triple impossible, i les dues lligues consecutives que va obtenir davant del Barcelona i el Madrid. El memorable partit amb Los Angeles Lakers de Magic Johnson, James Worthy i Byron Scott mereix una menció a part.

Del taulell al podi

per ELSA H. OLLÉ

En repòs, el seu cor batega tot just 36 vegades cada minut, encara que el seu cervell, allí on duu instal.lat el xip competitiu, no deixa d’emetre ordres fins que el pulsòmetre dibuixa una xifra no inferior a les 180 pulsacions. “El cap no té límit o, almenys, jo no el conec”. Parla Agustí Roc, el mateix que set anys enrere va prendre una decisió que va canviar radicalment el guió de la seva vida. Per a bé. “La veritat, no pensava que pogués aconseguir-ho”.
Des de petit, l’Agustí va percebre que el seu organisme podia afrontar reptes físics impossibles per al comú dels mortals. També el seu cap, el millor dels aliats. El binomi feia inevitable un constant coqueteig amb l’esport i la competició. Amb el pas del temps va començar a cremar adrenalina obrint gas en proves de categories inferiors de supermotard o exigint al màxim a quàdriceps i ronyons al llom d’una bicicleta de muntanya amb la qual desafiava qualsevol pendent que pretengués plantar-li cara. A ell, ja! El seu cap, les cames, li demanaven anar més enllà, córrer més ràpid, pujar millor, competir sense treva. Malgrat tot, el dia a dia a Santa Coloma de Cervelló, a l’empresa familiar dedicada a la construcció, l’encadenava. Les obligacions el limitaven i el lligaven a un món que el consumia, que a poc a poc va anar perdent el sentit. Fins que va arribar el moment del clic, de la revelació. De plantar-se. “Què faig jo, aquí?”, es va preguntar avui fa set anys. Res, va concloure, així que va fer les maletes i va marxar a per trobar-hi la resposta.
En la seva recerca de la resposta va aterrar a la muntanya, a les muntanyes d’Andorra, concretament. Va començar a treballar a l’estació d’esquí de Pal-Arinsal en torns de dia i també de nit que es convertien en eterns quan al molt senyor vent li donava per reivindicar-se amb nocturnitat i traïdoria. Sovint la seva ira era de tal magnitud que ho difuminava tot fins a encegar-lo i obligar-lo a conviure amb la por de parella de fet. L’Agustí era un dels encarregats d’inspeccionar els canons de neu de cultiu. Amunt i avall. Amunt i avall. Nevés o lluís el sol. Competitiu com és, espremia la situació per a treure partit i condicionar el seu cos, guanyar explosivitat, millorar la seva tècnica damunt dels esquís, explotar encara més la seva fortalesa mental. En definitiva, “per divertir-me”. La seva nova rutina a la muntanya li va fer el millor regal possible: temps, temps per entrenar més, per desafiar els seus límits i construir, peça a peça, un esportista capaç no només de batre’s contra ell mateix, sinó també de desafiar els altres, els millors. I vaja si ho va fer.
Estàvem a l’any 2000 . Poc després, el 2002, va arribar la primera de les fotografies en el més alt del podi. Va guanyar la seva primera Copa del Món de Carreres d’alta muntanya en la modalitat de Vertical Race. Primera, sí, que no pas última. De fet, va repetir títol els dos anys següents per a desesperació dels seus adversaris. És triple campió de la Copa del Món. Ningú podia, pot, amb la seva voracitat quan es presenta un pendent. Entre les seves habilitats, l’Agustí destaca per grimpar a velocitat ’endimoniada’ per les muntanyes. La seva especialitat són les curses verticals, ja sigui calçant bambes o manejant els esquís. Sí, perquè el seu treball a Pal no només “em va fer fort”, sinó que li va permetre simpatitzar amb les dues taules que també l’han dut a penjar-se la medalla d’or en el Campionat d’Europa d’Esquí de Muntanya, on els atletes salven desnivells de gairebé un quilòmetre per cims que superen els 2.500 metres. El pulsòmetre a 180 i el cap a mil. “Surts al màxim i arribes al màxim”.
Instal.lat en l’elit de la seva especialitat, convertit en esportista d’alt nivell pel Consell Superior d’Esports, els bons resultats esportius li van permetre prendre aire en el treball de tant en tant per poder competir a l’estiu. No obstant això, sent com és un triple campió de la Copa del Món, l’Agustí es veu obligat a rendir comptes a una nòmina que no es genera quan competeix. S’entrena cinc dies a la setmana matí i tarda, competeix molts caps de setmana i treu temps per treballar en una botiga d’esports d’esquí de muntanya. “No estic aquí per diners”, diu per si algú en tenia algun dubte. Està on està perquè avui fa set anys va decidir que volia emprar la seva energia en el que més li agrada. I la seva mirada explica que encara té reptes pendents. “El Campionat del Món”. L’Europeu d’Esquí de Muntanya. Allà hi ha els millors”. I allà és on vol anar ell de nou, del taulell de la botiga on treballa al podi.

El partit de la màscara

per EDUARDO POLO

El 26 d’abril de l’any 2003, l’equip cadet del Barça disputava l’últim partit de Lliga davant l’Espanyol. Leo Messi, la figura d’aquell equip, no va acabar la primera part. En un xoc amb un defensa del conjunt blanc-i-blau, al davanter argentí li van trencar el pòmul i va ser traslladat semiinconscient en ambulància a un hospital. Messi va ser substituït per Cesc Fábregas, que va sortir picat i extramotivat per la seva suplència i va ser la clau a la segona meitat perquè el Barça conquistés el títol després de guanyar per 3-1 l’Espanyol.
Des del llit de l’hospital, on va passar 24 hores en observació, Leo Messi només tenia dues preocupacions. La primera, saber si eren campions. I la segona, jugar el cap de setmana següent la final de la Copa de Catalunya, davant el mateix rival, l’Espanyol. Els metges, el tècnic Álex García, la seva família i els seus companys s’ho van prendre de broma. L’argentí, encara al llit de l’hospital, amb una fractura parcial del pòmul dret i amb un pronòstic de tres setmanes de baixa, parlava de debò quan deia que volia jugar el següent cap de setmana.
Qualsevol altre futbolista s’hauria resignat a acceptar el consell dels doctors, però Messi no. Només tenia quinze anys, però ja destacava pel seu caràcter guanyador. Tenia una setmana per endavant per convèncer els metges, els seus pares i els tècnics del club perquè li deixessin jugar la final davant l’Espanyol. “Tenia el pòmul trencat i semblava impossible que pogués disputar el partit, però ell estava obstinat a convèncer els metges que era possible. Al principi no li vam fer ni cas, però, davant la seva insistencia, vam decidir intentar trobar una solució”, recorda Álex García, el llavors tècnic del cadet blaugrana. La solució estava en el primer equip. Messi va tenir sort, perquè, aquella mateixa temporada, Carles Puyol havia patit una lesió similar després de xocar amb Frank de Boer a San Siro i, després d’uns dies de baixa, va poder jugar gràcies a una màscara protectora especial que se li va fer a mida al capità. “Les faccions de Puyol i les mesures del seu cap no eren les de Messi, però els metges del planter li van demanar la màscara a Ricard Pruna, el doctor del primer equip, i ens la van deixar perquè la provés l’argentí”, explica Álex García.
El davanter havia trobat una solució per poder jugar gràcies al suport del seu tècnic i de la seva família, ja que els metges no n’estaven del tot convençuts. El pare de Leo, Jorge Messi, recorda que, “quan va aparèixer la solució de jugar amb la màscara, el vaig secundar en tot moment, perquè, si Puyol l’havia utilitzat, vam pensar que el risc que et donin un cop fort és molt més gran en un partit de Primera que en un de xavals cadets”. El mateix Messi explica que la setmana prèvia al partit “ningú no em feia cas, ningú volia saber res de mi, tots em deien que m’oblidés de jugar, però jo volia poder disputar la final davant de l’Espanyol. Quan va aparèixer l’opció de jugar amb la màscara de Puyol, ho vaig veure clar, era la meva oportunitat i no la podia deixar escapar.”
Al final, Messi es va sortir amb la seva i va poder disputar el partit davant de l’Espanyol amb la màscara de Carles Puyol. Fins i tot se la va posar per fer-se la foto de l’onze inicial. Però la màscara va durar poc a la cara de l’argentí. “Només començar el partit vam veure que no estava còmode -relata Álex García-, i fins i tot el delegat, Ángel Palomo, em va dir: “Fixa’t en Messi, s’està tocant la màscara i no està a gust”. Als cinc minuts de partit, Leo es va acostar fins a la banqueta, es va treure la màscara i la va llençar. “No veig res, no veig res, no puc jugar amb això a la cara”, va ser la seva explicació. El tècnic i el doctor van sortir disparats. “Volíem canviar-lo, però no vam poder frenar-lo, ens va donar la màscara i va tornar al camp sense donar-nos cap opció de parar-lo”. Álex García patia a la banqueta, perquè sabia que, si li passava res al jugador, que només era un nen de 15 anys, la responsabilitat era seva. També patia a la graderia Jorge Messi: “Estava molt espantat, volia baixar, agafar l’entrenador per preguntar-li com permetia que jugués sense màscara i agafar al Leo per treure’l del camp, però em vaig contenir. Això sí, ho vaig passar molt malament, van ser uns minuts molt difícils”. El jugador entén el patiment dels adults, però ho justifica: “Quan vaig rebre la primera pilota, vaig mirar al terra i em vaig adonar que no veia res, allò m’anava molt gran i no hi veia, així que vaig decidir treure-me-la i, quan vaig passar al costat de la banqueta, la vaig llençar a les mans del delegat. No l’havia provat en cap entrenament, només havia comprovat que me la podia posar, però no sabia què passaria al jugar-hi”. El jugador va veure les cares de pànic de tothom: “Vaig ser molt ràpid i no els vaig donar temps de frenar-me, se’ls veia cara de pànic i el meu papà estava a la graderia cridant al delegat perquè m’enviés a la banqueta, però jo volia seguir al camp i ho vaig fer. Vaig llençar la màscara i vaig tornar al terreny de joc, tot i que vaig escoltar com tots em cridaven des de la banqueta”.
L’únic que no estava nerviós en aquell moment crític, com queda palès en les seves paraules, era el jugador. Messi va demanar la pilota, va fer dues jugades espectaculars i en només cinc minuts va marcar dos gols. Poc després, Gerard Piqué va marcar el tercer i el Barça va arribar al descans amb el títol ja a la butxaca. Només llavors, l’argentí va entendre que el millor era ser prudent i quedar-se a la banqueta a la segona part. “Quan va arribar al vestidor a la mitja part li vaig dir que ja ens havia fet guanyar el partit i que no havia de córrer més riscos; a partir d’aquell moment ja em vaig quedar tranquil, perquè, si li arriba a passar res a la criatura, la responsabilitat era meva”, destaca Álex García, que va haver d’explicar-li després al pare de Messi que havia estat impossible frenar a l’argentí quan va llençar la màscara a la banqueta.
Aquest títol va ser un dels molts que va conquistar la generació del 87. No es recorda al Miniestadi una fornada de futbolistes amb tant talent com aquella, en la qual, a més de Leo Messi, hi havia Cesc Fábregas, actualment a l’Arsenal; Gerard Piqué, defensa del Manchester United; Marc Valiente i Víctor Vázquez, que juguen en el filial del Barça i ja han debutat amb el primer equip; Toni Calvo, a l’ Aris de Salònica, o Frank Songo’o, el fill de l’exporter del Dépor, que actua en el Portsmouth, entre d’altres. Aquell equip era conegut com el Dream Team del planter i arrasava allà on anava. La temporada en la qual Messi va jugar la final de la Copa de Catalunya amb la màscara el cadet blaugrana va conquistar el triplet i pràcticament no se’ls recorda cap derrota.
Álex García va tenir el privilegi de dirigir aquella generació del 87 durant un any i reconeix que “per a mi, va ser una delícia i una sort treballar amb ells. Eren nens amb mentalitat de professionals, la veritat és que trigarem molts anys a veure una generació com aquella, no només al Camp Nou, sinó a nivell mundial”. El tècnic explica que “com a entrenador, la meva funció bàsicament era frenar-los, calmar-los, perquè s’entrenaven com animals, la competència entre ells en els entrenaments era de tal calibre que pràcticament es pot dir que descansaven el cap de setmana quan arribava la competició”. Tanta era la qualitat d’aquells nens que en els entrenaments es treballava especialment l’aspecte tàctic, una cosa més pròpia de categoria juvenil que de cadets, però a nivell tècnic poc es podia ensenyar a tots aquells superdotats. Curiosament, en aquella època, Leo Messi es queixava quan li tocava jugar enganxat a la banda; ell li demanava al tècnic actuar sempre pel mig. Els nois que compartien vestidor llavors amb l’argentí esperaven l’explosió de Messi i no es sorprenen quan marca gols com el de Getafe: “Això ho vaig veure fer tantes vegades, era una cosa habitual, li donàvem la bola al mig del camp, ell regatejava tots els rivals que sortien al seu pas i marcava o li donava el gol fet a un company”, afirma amb nostàlgia José Hinojosa, que actualment juga a Primera Catalana, a la Fundació Esportiva Figueres, i que recorda amb orgull que ell formava part d’aquella generació quan ara veu per la tele Messi o Cesc.

La crida del desert

per SÒNIA GELMÀ

Divendres, 4 de gener del 2008, Lisboa. Étienne Lavigne, director de l’organització del Dakar, anuncia la suspensió de la prova.
Sent les paraules de Lavigne, sap el que està dient, però el seu cervell no les vol processar. No és possible. Al voltant seu, adults que han superat condicions extremes de supervivència ploren com nens petits, però ell continua convençut que, d’un moment a l’altre, l’organització els oferirà una alternativa. No pot ser. Fins que hores més tard no li fan tornar els aparells de navegació, encara espera que algú se n’adoni, que la suspensió no és una opció, que cal trobar una ruta sense passar per Mauritània, que es pot ajornar el ral.li un parell de setmanes, que s’han d’inventar alguna cosa, però que no li poden fer això.
Xavi Mora no és cap pilot professional, no forma part de cap gran equip. És el director esportiu d’un equip amateur, un equip que tot just comença, que ha començat a rodar aquest mateix any, que ha impulsat ell mateix: gestió a gestió, paper a paper, patrocinador a patrocinador, i també, euro a euro. Ho ha invertit tot, el que té i el que no té, en aquest ral.li.
Tornen de Lisboa per carretera. Durant el viatge té temps per pensar-hi, per donar-hi voltes, per buscar solucions imaginatives. Perquè imaginatius hauran de ser els bancs quan els expliqui que els 150 mil euros que li han deixat, repartits en dos crèdits, potser no els pot tornar puntualment. I això sense oblidar la imaginació que hauran de tenir els patrocinadors, que han pagat per una repercussió que ja no existirà. Tampoc no els pot tornar els calés, convertits ara en una roda del flamant camió d’assistència o en el combustible que els ha portat fins a Lisboa.
Tot per culpa d’un desert que des de petit que el crida sense poder resistir-s’hi. Quan arribava el Nadal, si hi havia alguna cosa que li fes més il.lusió que veure la cavalcada de Reis era la caravana del Dakar, i no se’n perdia ni una. Cada any -mentre el ral.li va sortir de París-, el seu pare els agafava a tots, a ell i els seus germans, i els acostava fins a l’autopista, a l’alçada de Sant Celoni, perquè veiessin passar els camions, els cotxes i les motos que anaven al desert. Es va fer gran i, amb 16 anys, va començar a competir amb la seva moto d’enduro i ja no ha parat de fer-ho.
Per acudir al desert has de ser molt madur mentalment. Al Xavi, el desert el va cridar el 2006, amb 33 anys. Un company de curses d’enduro havia muntat un equip Yamaha amb 4 motos oficials i li quedaven dues places lliures per a pilots privats. La notícia li va arribar de rebot i el Xavi no s’ho va pensar. Per pagar els 60 mil euros que li calien, va haver d’hipotecar el local on té el material per fer les feines de lampista. Quan va marxar a Lisboa, el seu fill tenia dos mesos i mig; el desert no havia estat gaire oportú.
Va aconseguir arribar a Dakar en el primer intent. De les 204 motos que van sortir de Lisboa, només n’hi van arribar 92; una era la seva. Com en seria, de poc habitual, que, un cop a Dakar, va resultar que els de l’equip no li havien agafat vol de tornada, convençuts que es retiraria abans.
I gairebé la van encertar. A la vuitena etapa, a Mauritània, entre Atar i Nuakchott, va caure. Casc trencat, un fort cop a l’esquena, un hematoma a l’espatlla dreta i el dit polze de la mà dreta trencat; la moto, per sort, intacta. Quan les assistències el van veure arribar, ja pràcticament estaven trucant a l’helicòpter perquè se l’endugués. Però els va convèncer perquè no ho fessin. Sí, tot li feia mal, però de cap manera no es podia permetre abandonar. Sabia que no podria tornar a fer mai més el Dakar; no se’n podia pagar cap altre.
La novena etapa va ser la més difícil. Des de Nuakchott fins a Kiffa hi havia 874 quilòmetres. Cada cop que la moto s’ensorrava, li saltaven les llàgrimes en l’esforç per intentar treure-la, necessitava ajuda d’aquest o de l’altre per anar avançant. A les 12 de la nit, sol, enmig del desert, va agafar el telèfon satèl.lit que portava, va pujar al punt més alt d’una duna i va trucar a casa. No es rendia, trucava per dir que no es preocupessin, que encara era a més de 300 quilòmetres, però que arribaria al control a temps per a la sortida de la següent etapa. Pilotant pel desert durant tota la nit, mai va tenir sensació de perill. Aquell dia, van plegar 70 motos i l’Andy Caldecott va morir en caure de la seva.
Arriba un moment en el qual ja no sents cap mena de dolor. Et lleves plorant per culpa de l’esquena i pensant que aquell dia no ho aconseguiràs, que d’avui no passaràs, però, si et planteges petits reptes -ara m’haig de posar dret, ara haig de pujar a la moto, ara haig de donar gas, ara haig de frenar-, acabes no sentint res. Així van ser les sis etapes següents fins a la platja de Dakar.
Amb el somni complert, llavors sí, es va preocupar pel fet que no podia agafar el seu fill del bressol. Les radiografies que no es va deixar fer a Àfrica ensenyaven que tenia la tercera vèrtebra lumbar trencada. Quatre mesos de baixa.
Per què hi hauria de tornar? Estaria anys pagant aquell crèdit i ja havia viscut un Dakar. No hi havia cap raó lògica ni assenyada que el portés a repetir. Però aquelles tres setmanes per Àfrica l’havien canviat. Res no tornaria a ser igual mai més, cap sensació era igualable a la d’aquell desert, la lluita per sobreviure, per comprovar la pròpia fortalesa i a la vegada per sentir-se minúscul davant la cruesa d’aquell continent.
Que consti que no era ell qui anava a buscar el desert, sinó que era aquest que venia a trucar a la seva porta. L’equip que li havia fet la cobertura en el primer Dakar el va convidar a repetir de franc, com a premi per haver-lo acabat. No era la seva intenció, però no s’hi podia negar... Poc abans, però, es va trencar la tíbia i el peroné en una cursa de motocròs. Operació i adéu Dakar 2007.
Però, per llavors, ja ha assumit que el desert no pararà de cridar-lo any rere any i decideix apostar per un projecte de cara al 2008. Rep el suport de dos socis inversors per muntar un equip amateur que doni cobertura a pilots sense estructura, un equip que, a més, no descuidarà el terreny que trepitja i que es reserva una part solidària. Compren un camió d’assistència, un furgó, un 4x4 i dues motos. La despesa és molt important i, al novembre, els inversors tanquen l’aixeta, encara falten 150 mil euros. Ja no pot fer marxa enrere, massa gent compromesa. Decideix apostar-ho tot al Dakar. Demana dos crèdits més. Si tot surt com calcula, ja hi haurà temps per recuperar els calés.
Són les 12 del migdia del 4 de gener del 2008, Xavi Mora és un dels centenars d’assistents a la roda de premsa on Étienne Lavigne anuncia la suspensió del Dakar davant del perill d’atemptats terroristes a Mauritània. El primer que pensa és que ho ha invertit tot, el que té i el que no té, en aquest Dakar.
Dies més tard, continua sense saber com arribarà a final de mes, haurà de fer moltes hores extres com a lampista. Li queda el consol d’haver complert part del projecte, el material solidari arribarà igualment a Àfrica. Ell anirà amb l’expedició i trepitjarà el Senegal, per descomptat.
El fill del Xavi, amb 2 anys, ja sap identificar tant la música com el símbol del Dakar. El seu pare, però, ho té clar, “espero que li agradi el futbol, no vull patir”.
A135. Encara guarda el dorsal que havia de portar el seu 4x4.

Álvaro del Bosque

per GEMMA HERRERO

“No sé exactament com ho vols fer. No sé què et pot servir, però, com que m’has dit que no tenies preguntes preparades, que el que vols és parlar, tenir una conversa, doncs m’he apuntat algunes coses en ordre cronològic que crec que et poden servir. Perquè sàpigues... Després, si tens alguna pregunta, m’ho dius i ja està. Què et sembla?”.
-“Perfecte”.
I sense temps de dir res més, Vicente del Bosque comença a parlar. Pregunta molt “m’entens?”. Ho fa com a afegitó, perquè no et dóna temps que contestis ni que sí ni que no, mentre va comptant, a poc a poc, una història preciosa. I la regala amb aquesta sensibilitat tan robusta, però tan càlida i tan inesperada dels de Castella la Vella. La dels hiverns gèlids i les mans vermelles.
-“Quan era jugador, tots els dies abans del partit venia al vestidor un nen amb síndrome de Down. Abans, ja saps, era molt més fàcil tot això, vull dir que algú aliè a l’equip entrés al vestidor. Ara, les coses són diferents... No recordo el seu nom, ves per on, i demano perdó, però sí que recordo la bona estona que passàvem, que parlàvem amb ell, que no feia més que tocar-me el bigoti... Qui m’ho havia de dir? Qui m’havia de dir a mi que tindria un fill amb síndrome de Down?
El meu fill Álvaro va néixer un 6 d’agost del 89. Ara té 18 anys. És el mitjà dels tres. El més gran, Vicente, té ara 20 anys, i la petita, Gema, 14. Fa 18 anys, jo entrenava el Castilla. A la setmana de néixer vam tenir la certesa que Álvaro tenia la síndrome de Down. Ens van confirmar la nostra sospita en una revisió. Com et podràs imaginar vam tenir moments d’angoixa, d’incertesa, de por. Vam plorar molt... El que és el temps, el pas del temps. Ara, amb perspectiva ho penso i em dic. Quin parell de “gilipolles”!
Álvaro no ha estat mai un problema. Bé, menteixo, ho va ser, o pensàvem que ho era, en aquest principi d’angoixa que et dic. Però era que no sabíem, la por davant del que venia, el que significava. Ara, l’única cosa que puc dir és que Álvaro és la meva felicitat. La nostra felicitat. La meva, la de la meva dona, la dels meus fills, la dels avis. Mai ens ha impedit res, ni anar-nos-en a Turquia, per exemple. No et diré que sigui com si et toca la grossa de Nadal... Però en moltes coses sí que ho sento així. És un nen que és feliç i que només ens dóna felicitat... Vaig llegir una vegada a Alfonso Ussía que escrivia en una columna que uns veïns seus tenien un fill amb síndrome de Down i que, encara que la gent solia veure’ls com a “afectats”, ells se sentien “premiats”. I sí, mira, és just això. Recordo que se’m va quedar gravada aquesta columna perquè, respecte a Álvaro, sempre m’he sentit així, afortunat. Premiat.
És diabètic, que no té res a veure amb la síndrome de Down, i ell és molt disciplinat, es controla perfectament els nivells d’insulina. Des de petit treballem amb l’estimulació precoç i després va anar a un col.legi d’integració.
Ara, amb 18, està en un col.legi especial i va a la Fundació a les tardes. El seu aprenentatge, no hi ha dubte, és més lent que el de les persones genèticament sanes, però ell fa informàtica i li agrada la escriptura, per exemple. L’interessen moltes coses. També l’esport, clar.
Els dimecres i els divendres va a entrenar-se amb l’equip de futbol sala del Sagrat Cor i els dissabtes tenim partit. Al principi, anaven tots darrere la pilota com a regla general, sense ordre ni concert, però ara ja es reparteixen el terreny de joc... I s’ho passen pipa, els tios! I, al final, això és el que compta, que disfruti. També està boig per la Play. El ‘jodío’ està viciadíssim! Hem passat dels jocs del futbol i Manolo Lama a l’Smack Down amb Héctor del Mar. Els seus preferits són ‘L’enterramorts’ i un tal Batista! Ja, ja, ja!
Al principi, quan t’assabentes que tens un fill amb síndrome de Down, et creus que el món se t’acaba. I no. Al revés. No és que no se t’acabi el món, sinó que et comença. Comença un món nou.
No vull aquí estendre’m ni donar-li molta importància, perquè crec que la gent ho fa sense malícia, sense saber, però hi ha paraules que em molesten quan es parla del meu fill i de les persones que, com el meu fill, no són genèticament sanes. “Retardat”, per exemple, “mongòlic”, em sembla repugnant...
I bé, no sé si m’he enrotllat, si t’he dit alguna ximpleria, si això era el que necessitaves.
-“Sí, sí. Clar que sí. Em deies ara que hi ha paraules que et molesten”.
-Però no vull parlar molt d’això no, perquè, al cap i a la fi, què és ser normal? Normals són els que fan les guerres, els exaltats que van al futbol a cridar, els que assassinen... Ells són els que fan aquest món, el meu fill no. El meu fill hi viu i el fa bo. El millora.
-¿Per què ho creus així?
-Perquè tenen picardia, però no maldat.
-¿Què has après tu d’Álvaro?
-Mira, moltes vegades, quan ets pare, et preguntes si ho estàs fent bé, si ho estàs fent tan bé com es pot. Em passava també entrenant, que amb els xavals penses si no estaràs sent molt dur, o molt tou, o cap de les dues coses. Mai saps amb un fill, en fi, però amb Álvaro no és així. Ell sempre ens ha donat serenitat, tranquil.litat. Fins i tota la meva dona, que és molt de cridar, amb ell no s’altera com amb els altres. I que, si ha de fotre-li la bronca, n’hi fot, eh? Però amb ell res mai ha estat difícil, sinó al revés, tot ha estat fàcil. Álvaro ens dóna calma. Ens dóna pau.
-Suposo que els teus altres dos fills estaran més predisposats a acceptar les diferències també gràcies a Álvaro...
-¡No hi ha dubte! Gema sempre ha anat a un col.legi d’integració i hi ha un xaval en la seva classe que té la síndrome de Down, Abel es diu, que és el porter del nostre equip de futbol i que cada vegada que em veu sempre em diu. “Quina pesada, però què pesada que és la teva filla que està sempre fent-me petons!” Ja, ja, ja, ja. Sempre dic que els col.legis d’integració, més que fer-li un favor al meu fill i als nens com ell, el fa als que són genèticament sans. Els enriqueix, els fa millors, perquè aprenen a conviure amb les diferències i a acceptar-les no amb normalitat, sinó amb naturalitat.
-¿Quan entrenaves el Madrid què et deia Álvaro?
-Estava encantat, el paio! Així com el més gran, Vicente, sempre ha estat més tímid, Álvaro ha presumit de pare des de petit, ja, ja, ja! Quan em demanen autògrafs, li encanta, veig que li encanta. I encara, encara avui, encara amb la seva ingenuïtat em diu, “tu has de tornar pare, tu has de tornar al Madrid”. Em sembla que està convençut que així serà algun dia i no se’l pot convèncer tan fàcilment del contrari.
-¿T’ha criticat alguna vegada?
-Sí, sí... N’hi va haver una... Quan no feia jugar Casillas, que ara està tan de moda, va venir del col.legi una mica empipat preguntant-me que per quin motiu ho havia fet... Però m’ho va dir així com que jo era molt dolent i que no en tenia ni idea. I jo li vaig dir. “Ara només em faltaves tu, home!” Ja, ja, ja! Aquesta va ser la més forta, sí. Ell és soci del Madrid i, sempre que pot, va al camp. Li agrada molt el futbol, sí. I com et dic, sempre presumint. Jo sóc el fill de Vicente del Bosque!
-¿Què vol ser de més gran?
-Doncs no se sap, no se sap. Li agraden diverses coses i per ara no es decideix per cap. Temps hi ha. Potser és una ximpleria el que ara et diré perquè tots els pares ho diem: jo no canviava Álvaro per res del món. Per res del món.
Després de mitja hora de conversa ens acomiadem amb un fins aviat perquè, li dic, “n’estic segura que hauré de parlar més vegades amb tu quan em posi a escriure”. No ha estat així. En els regals el que compta és l’assumpte de dins i el de Vicente del Bosque a sobre és bonic fins i tot l’embolcall.
Gràcies.

Isidre Esteve
La història incompleta

per KETTY CALATAYUD

ES’obre la porta i apareix assegut. Una obvietat, penso. És clar, no pot ser d’una altra manera. Ell ha d’estar assegut tot el dia. A la força.
No l’havia vist mai en persona, només en fotos, últimament sempre acompanyat de la seva inseparable cadira de rodes. En aquell moment, però, em vénen al cap unes imatges del passat. El veig sobre la seva imponent KTM taronja i negra, a l’època que va córrer per l’equip Repsol, i el recordo també més recentment vestit tot de blau, els colors de l’equip Gauloises.
-Hola, Isidre...
Em presento amb una encaixada de mans que ell respon amb timidesa. La seva mà és forta, colrada. El contacte no dura més d’un parell de segons.
-Vine, anem al bar... -em diu mentre condueix amb destresa la seva cadira pel passadís.
Sembla tímid, penso. No sé gaire bé com encarar la conversa, com explicar-li què vull d’ell. No em coneix. Pot ser que no l’interessi gens el que vinc a proposar-li.
Anem cap a una taula ben oportuna, amb dues cadires en un costat i cap a l’altre; així ell pot ocupar aquest espai amb la seva. Demana un cafè amb llet.
Estem tranquils. Gairebé no hi ha gent a la cafeteria del poliesportiu de Sant Joan Despí, on més tard m’explica que passa gairebé tot el dia, treballant els músculs, fent rehabilitació, peses, estiraments i massatges amb la Lídia, la seva preparadora i també parella.
Ha d’estar preparat per quan arribi el moment.
Trec els tres llibres i els poso damunt la taula. Li mostro el primer, el de les tapes toves, aquell llibret de relats inventats que amb tanta il.lusió vam fer un grapat de periodistes esportius, arrossegats per l’empenta impagable del Xavi, del Marquitos, del Sergi, del David, del Joan..., quan ens vam proposar fer alguna cosa bona pels nens que més ho necessiten; aquell llibret que va ser el començament de tot. Li ensenyo el segon, amb l’ombra de Ronaldinho a la portada, i també el tercer, amb la imatge d’un Rijkaard pensatiu que passeja per un bosc amb l’americana a l’espatlla, i li parlo d’aquest quart que estem preparant; li parlo dels nens amb la malaltia de la noma, dels que pateixen càncer, dels infants del Casal del Raval, dels pròxims que volem ajudar, els nens amb la síndrome X fràgil, com el petit Pol; li parlo dels patrocinadors que ens ajuden, del suport incondicional que ens van donar des del començament Caixa Penedès i El Corte Inglés.
Em mira, toca els llibres, em pregunta. Ell també en sap, de patrocinadors, perquè ha hagut de buscar-se la vida des que va començar a competir.
Sembla interessat, un bon senyal, penso jo. I aleshores m’ho deixa anar.
-Jo també he fet un llibre.
-Vaja, doncs... No ho sabia.
-És que no ho sap ningú.
Em quedo sense paraules, sense arguments, sense poder de convicció. M’ho hauria d’haver imaginat, penso.
-Què vols de mi? Com puc ajudar-te?
- Bé, tu què hi expliques, en aquest llibre?
-Tot. La meva història, els meus inicis, el meu accident, les meves reflexions, la meva vida... Ho explico en primera persona.
La conversa s’hauria pogut acabar en aquell moment. Ja no tenia cap sentit demanar-li a l’Isidre Esteve que m’obrís el seu món interior, que m’expliqués tot el que va viure i va passar pel seu cap aquell 24 de març, aquell maleït dia en què va sentir com si li clavessin un ganivet a l’esquena, quan les vèrtebres T7 i T8 li van esclatar per compressió en rebre un cop terrible amb el seient de la moto a la zona del sacre mentre competia en una prova del Campionat d’Espanya de Raids, a Almeria.
Jo volia saber-ho tot d’aquell 24 de març, l’últim dia de la seva anterior vida. O potser més ben dit, el primer dia de la seva nova vida. “Una vida que no és ni millor ni pitjor, només diferent”, com va dir la primera vegada que va parlar, dos mesos i mig després de l’accident, mentre encara estava ingressat a la Vall d’Hebron, allà on va descobrir que el món no s’havia acabat, que podia fer mil coses; encara que hagués de comenzar de zero, tornar a aprendre a fer les coses més elementals, com vestir-se, dutxar-se, pilotar la seva cadira, tot allò que li van ensenyar a l’Institut Guttmann. Malgrat tot el que li ha passat i ha hagut de passar, està convençut que “la vida és un regal i cadascú el viu com pot”.
El desembre, nou mesos després de l’accident, l’Isidre va tornar a ser protagonista en els mitjans de comunicació. Tothom volia la seva opinió. S’acostava el Dakar, aquest Dakar que va acabar abans de començar, aquest Dakar que l’Isidre té coll avall que no tornarà a Àfrica, de la mateixa manera que ell no el tornarà a córrer mai més amb moto.
-Tothom m’ha trucat per parlar del Dakar, però jo no l’anava a córrer, el Dakar!
-És lògic que els periodistes et busquin, l’has fet durant deu anys i tens moltes vivències i experiències per explicar.
-Hi anava com a comentarista de TVE. Tot l’esforç no va servir de gaire. Vam treballar de valent durant un mes i mig preparant uns programes amb Santiveri en què mostràvem la cara més humana del Dakar i explicàvem totes les accions humanitàries que comporta aquesta prova... Però el que em sap més greu és que els que més hi perden són ells, la gent d’Àfrica.
-Tornant enrere… Jo volia que em parlessis d’aquell 24 de març, que m’expliquessis tot el que va succeir el dia de l’accident. Volia que fessis un esforç per compartir tot el que va passar pel teu cap mentre eres allà, estès a terra, esperant que et vinguessin a rescatar; volia que em parlessis del que vas sentir. Però entenc que ja ho has fet en el teu llibre.
-Mira, he fet un llibre perquè qui l’escriu, Manolo Franco, és un amic meu de tota la vida, una persona que em coneix molt. Era amb ell o amb ningú. El que em va passar és una cosa que penses que a tu no et passarà mai, però ja no vull mirar més enrere, no vull parlar més de l’accident, només vull mirar cap al futur. Va ser un accident, res més. Ara prefereixo centrar-me en els projectes que estic preparant i que molt aviat coneixereu. Mira, m’agradaria ajudar-te, si no no t’hauria fet venir fins aquí, però no sé com. Em sap greu...
-No t’amoïnis, ja trobaré una alternativa.
Penso ràpidament en alguna cosa, però no se m’acut res. Des del primer moment en què vam decidir continuar amb la nostra aventura i fer un quart llibre solidari vaig voler que el meu protagonista fos l’Isidre Esteve. Pel seu coratge, la seva enteresa, la manera valenta com havia encaixat aquest cruel cop del destí, perquè el seu accident em va fer pensar, a mi i a molta gent, que la vida et pot canviar en una mil.lèsima de segon.
L’Isidre continua davant meu i, com més me’l miro i més el sento parlar, del Dakar, de les sensacions inigualables de fer aquesta cursa amb moto, de la seva filla Andrea, de la seva vida ara, de com ha après a conduir o com ha adaptat la casa de Sant Just..., com més me l’escolto, més greu em sap que no pugui ser el protagonista del meu relat.
Parla amb esperança, sense cap victimisme, amb una força d’ànim que posa la pell de gallina.
-Vinc aquí a treballar els músculs, he d’estar en forma i costa molt esforç perquè la meva lesió medul.lar està molt amunt. Del pit cap avall no sento res i això afecta també el meu equilibri, els meus moviments.
-Pots treballar els músculs en què no tens sensibilitat?
-És molt difícil, és complicat d’explicar... Actualment hi ha línies d’investigació en lesions medul.lars, però gairebé totes depenen de suports econòmics de fundacions com Wings for Life, a la qual jo intento ajudar al màxim amb el meu suport. La connexió entre el meu cervell i el meu cos del pit cap avall no existeix.
I m’explica la teoria de l’espàrrec, mou les mans simulant les vèrtebres, perquè ho entengui millor. Parla amb passió i coneixement.
-La medul.la és com un espàrrec, l’esclafes, però el tornes a estirar i hi ha fibres que continuen senceres, i amb aquestes fibres pots aconseguir treballar certes zones dels músculs encara que no tinguin sensibilitat.
-La ciència avança ràpid, per això vols estar preparat?
-Fa cinc anys, els metges deien que no hi havia res a fer, però tot va molt de pressa. Potser en uns anys no pugui caminar, però sí millorar la meva qualitat de vida, coses com anar al bany. Això ja seria un gran avenç. Per això haig de treballar i estar preparat.
L’Isidre m’explica com juga amb l’Andrea, que als seus tres anyets i mig ajuda el seu pare a posar bé la cadira de rodes al cotxe, com de bé es porta quan està sola amb ell. M’explica coses sobre Àfrica, les seves teories sobre la suspensió del Dakar, que potser en quinze dies l’organització anunciarà que hi ha la possibilitat de portar el ral.li a l’Argentina i Xile, i qui sap, potser ell, com la prova mateixa, començarà un nou camí, i el recorrerà pilotant un cotxe de competició.
-I aquests projectes que dius que aviat coneixerem? Has trobat un cotxe per córrer?
Somriu.
-Quant temps tens per entregar la teva part del llibre?
-Tres dies.
-Si t’esperes una mica més, quinze dies, un mes, podríem parlar dels meus projectes per al futur. També seria un bon article. Feu un llibre a l’any, oi? Doncs en el pròxim pots escriure sobre això.
Ens acomiadem una hora i mitja després. El temps ha passat volant. No em deixa pagar els cafès, som a casa seva, diu.
M’ajupo per fer-li un parell de petons. En mil.lèsimes de segon pot canviar una vida i m’adono que en menys del que dura un partit de futbol es pot descobrir una persona especial, d’aquelles que estan fetes d’una altra pasta. Me’l miro, obre una porta i desapareix.
I jo no deixo de continuar maleint que no pugui ser el protagonista del meu relat.

L'immadur i el retardat mental

per XAVIER TORRES

Escoltava sense dir res, respectuós. Parlaven els tècnics, els metges esportius, fins i tot el dentista i el massatgista. Tothom volia dir-hi la seva i, a més, tenir raó. Ell, Joao Carvalho, rumiava com dir el que pensava quan li toqués el torn. Era el psicòleg de la selecció, havia fet omplir un munt de tests psicotècnics als jugadors i no tenia dubtes sobre el diagnòstic. Per fi li va tocar parlar: “Pelé és immadur i no té cap esperit de lluita. És un nen i un nen no té lloc en un campionat d’homes, i Garrincha… Bé, Garrincha és retardat mental, i un desequilibrat com ell no pot jugar un Mundial”. Enmig de la discussió, de cop, es va fer el silenci.
Era el maig de 1958, a les portes del mundial de futbol de Suècia. El fracàs de Suïssa’54 va provocar la creació d’una comissió de control per aconseguir ordre en la concentració de la selecció. La taula semblava de casament. Presidia Joao Havelange, el president de la Confederació Brasilera. A la seva dreta, de manera correlativa, el responsable de la comissió, Carlos Nascimento; el directiu José de Almeida; el delegat de la selecció, Paulo Machado de Carvalho; el cap mèdic, el doctor Hilton Gosling; el psicòleg de la federació, Joao Carvalho, i el psiquiatre, Paulo Machado, l’encarregat de fer desaparèixer de les concentracions la macumba, un ritual relacionat amb la bruixeria per cridar els esperits que ajudessin a complaure els desitjos (en aquest cas, l’èxit futbolístic), molt estès entre els jugadors negres de la selecció. A l’esquerre d’Havelange, Vicente Feola, el seleccionador; Paulo Amaral, el preparador físic; el dentista, Mario Trigo Loureira, i el massatgista, Mário Américo. Les paraules de Joao Carvalho van fer empassar saliva a més d’un. El problema era que Pelé i Garrincha eren molt bons.
Edson Arantes do Nascimento, ‘Pelé’, tenia 17 anys, però tot el país ja l’adorava. En un partit de preparació contra el Corinthians, just abans de la fase final, va patir una lesió al genoll producte d’una entrada terrible d’Ari Clemente. Pelé era una de les esperances brasileres per venjar-se dels fracassos mundialistes del 1950, al mateix Brasil, i del 1954, a Suïssa.
Manoel Francisco dos Santos, ‘Garrincha’, de 23 anys, era un extrem imparable, malgrat que tenia els peus girats 80 graus cap a dins, una cama sis centímetres més llarga que l’altra, la columna vertebral torçada i les conseqüències d’haver patit una poliomelitis quan era un nen. La seva infantesa va ser un drama: la seva mare era, en realitat, una de les seves germanes violada pel seu pare, Amaro; va debutar sexualment als dotze anys amb una cabra; era addicte al tabac des dels 10 i a la nit i a l’alcohol des que no era ni un adolescent.
Les paraules del psicòleg van portar uns segons de reflexió. Tothom mirava a terra. Ningú gosava respondre la contundent afirmació del metge. El ‘Gordo’ Feola, el seleccionador, un home amb una gran mà esquerre, va trencar el silenci: “Potser sí, doctor, potser té raó…”. No va acabar la frase. De sobte, totes les mirades, entre sorpreses i incrèdules, van dirigir-se cap a Feola, però ningú va obrir la boca. Tothom tenia clar que Pelé i Garrincha eren els millors de l’equip, però, com es podia replicar a una eminència com el Dr. Carvalho? La reunió va acabar aquí. El psicòleg va ser el primer a aixecar-se de la taula; els altres seguien glaçats. Aleshores, Feola va acabar la sentència que havia deixat a mitges: “Potser té raó…, però, de futbol, no en té ni idea. Pelé i Garrincha vénen amb nosaltres a Suècia”. L’ànim de la taula va canviar de cop.
Brasil va debutar contra Àustria el 8 de juny de 1958. 3-0 sense Pelé ni Garrincha. Tres dies després van sumar un trist empat a 0 contra una Anglaterra que encara vivia la terrible ressaca de l’accident del 8 de febrer, en què l’avió que portava els jugadors del Manchester United cap a Belgrad per jugar un partit de la Copa d’Europa va caure a Munic. Per als brasilers, la classificació per a quarts de final depenia d’una obligada victòria contra l’URSS. La nit abans del partit hi va haver reunió. Els tres pesos pesants de la selecció, Bellini, Didí i Nilton Santos, després de sopar, van abordar el preocupat president, Joao Havelange. “President, han de ser titulars. Ens hi juguem molt i són els millors”. Havelange es va quedar de pedra. Quan els jugadors s’havien allunyat del dirigent, ja finalitzada la conversa, Bellini, el capità, es va aturar, va girar el cap i, amb to amenaçant, va repetir: “President, no se n’oblidi: han de jugar”. Hi va haver reunió directivotècnica fins a la matinada. Contra l’URSS, el 15 de juny, Pelé i Garrincha van jugar. Els soviètics -amb el mític porter Lev Yashin al capdavant-, que eren molt alts, forts i corpulents, confessarien anys després que van confondre Pelé amb la mascota de l’equip: “Era prim i tenia les cuixes més grans que la cintura. No tenia aspecte de futbolista”. El Brasil va guanyar 2-0. Pelé i Garrincha van destacar i ja no deixarien la titularitat fins a proclamar-se campions del món.
A quarts (19 de juny), victòria davant de Gal.les per 1-0, amb un gol de Pelé. A semifinals (24 de juny), 5-2 davant de França, amb 3 gols de Pelé, i, en la final (29 de juny), també 5-2 davant de Suècia, amb dos gols més del nen prodigi.
Algú deu pensar, on es va amagar en aquells instants el Dr. Joao Carvalho? Bé, la història ha demostrat que es va equivocar parlant de Pelé. Era un nen i estava mig lesionat, però amb 17 anys ja era madur. Va saber patir moltes i moltes tardes amb el massatge de Mário Américo, el carismàtic calb massatgista del Brasil, que embolicava el seu genoll lesionat amb tovalloles mullades d’aigua bullent. Pelé plorava, però sabia el que volia. Respecte a Garrincha, no va fer un diagnòstic gaire equivocat. En realitat, s’hi va acostar molt… però jugava a futbol com els àngels! De futbol, ja n’hem parlat. Del desequilibri de l’extrem dret del Brasil, dues mostres. Tot just arribar a Suècia es va comprar una ràdio espectacular de més de 100 dòlars de l’època. Un luxe. El massatgista, un autèntic fora de sèrie, li va dir a Garrincha: “Com és que t’has comprat aquest aparell? Que no saps que només parla en suec! No l’entendràs! Ara, tothom es riurà de tu!’’ Garrincha, preocupat, li va pregar una solució. “No et preocupis, ja me la quedo jo. Tu ets una estrella i ningú pot riure-se’n. En canvi, jo no sóc ningú. Et faré un favor: deixaré que tothom es rigui de mi”. I, esclar, es va quedar la ràdio. La segona anècdota: quan va acabar la final, Pelé plorava, els jugadors brasilers s’abraçaven, el país sencer celebrava pels carrers el primer títol del Brasil (el de Suècia va ser el primer mundial que es va veure per televisió) i el president de la FIFA, Arthur Drewry, es preparava per entregar la copa a Bellini. Mentrestant, Garrincha cridava a qui el volia escoltar: “Però, per què esteu tan contents? Si encara queda el partit de tornada!” Garrincha es va casar tres vegades, va tenir 36 fills, dels quals només en va reconèixer 9, i va morir en la misèria als 50 anys completament alcoholitzat. Va guanyar un altre mundial (1962) i està considerat el millor driblador de la història del futbol.
Pelé té avui 67 anys i continua sent considerat el millor jugador que mai ha trepitjat un camp de futbol. Va guanyar dos mundials més, 1962, a Xile, i 1970, a Mèxic. Va fer més de 1.000 gols i la seva llegenda és infinita. Jugant junts, Pelé i Garrincha no van perdre mai un partit amb la selecció brasilera.
Del ’professor’ Joao Carvalho, no n’hi ha més notícies. El món de la psicologia potser es recorda d’ell. El del futbol, segur que no.

El Jordan de les tenebres

per DAVID LLORENS

Harlem, Nova York. Avui és una de les zones a les quals Manhattan ha rentat la cara, tallat els cabells i vestit de diumenge per poder ensenyar-la als turistes sense passar vergonya, fins al punt que aquells que van viure allà fa 30 o 40 anys no reconeixerien el barri. Harlem, Nova York. En una altra època gueto de guetos, el camp de mines que cap blanc assenyat hauria gosat trepitjar perquè era només per a negres, i perquè aquells negres es buscaven la vida com podien, una ruleta russa sense buits al carregador. Harlem, Nova York. Capital del crim i el tràfic de drogues, on la vida valia el que dictava el mercat de les pólvores blanques.
En aquell Harlem dels 70 era normal trobar gent tirada en una cantonada, amb la mirada perduda i buida, creus morades a les venes i una xeringa arrebossada de sang fent-li companyia. Ionquis l’existència dels quals només tenia dos objectius: buscar calés i comprar heroïna. Calés i heroïna. Calés=heroïna. Qualsevol mitjà, per salvatge que fos, justificava els seus fins. Un d’aquells zombis escampat entre les escombraries era Earl Manigault, a qui tots anomenaven The Goat (la cabra). El millor jugador de bàsquet que mai hagi existit.
Manigault mai va arribar a cap lliga professional. El seu pavelló era el carrer i, quan sortia a jugar, ho feia només per calés. Calés=heroïna. Com sabem, doncs, que era tan bo? La boira de la llegenda ajuda, sens dubte. Gairebé no hi ha filmacions de les seves proeses, amb prou feines resten un grapat de fotografies seves en acció. L’aura mística de The Goat es basa, sobretot, en els testimonis d’aquells que el van veure jugar en el playground del Carrer 98 amb Amsterdam Avenue. Només són paraules, però ni de bon tros vanes. Va enfrontar-se amb les grans estrelles de l’NBA de l’època: Connie Hawkins, Earl Monroe, Julius Erving… Va sotmetre’ls a tots. El mateix Kareem Abdul-Jabbar, durant la solemne cerimònia en què el Los Angeles Lakers va retirar la seva samarreta amb els dorsal 33, va tenir un record per a ell. Quan li van preguntar ¿quin és el millor jugador amb qui t’has enfrontat?, després d’un llarg silenci, va respondre: “Sens dubte, Earl The Goat Manigault.”
Nascut a Charleston (Carolina del Sud) el 1944, Earl va criar-se als carrers de Harlem, on passava llargues hores veient jugar els talents del barri a les pistes descobertes i somiant assemblar-se a ells. Des de molt petit acostumava a dur sempre pesos als turmells, i això va acabar convertint-lo en un prodigi del salt vertical. Tot i que només feia 1,85 m d’alçada podia agafar sense problemes monedes d’un quart de dòlar col.locades a la part superior del tauler de la cistella, sempre que hi hagués una recompensa pel mig. Calés=heroïna. La seva marca personal era la doble esmaixada: s’enlairava, esmaixava la cistella amb una mà i, abans d’aterrar, recollia la pilota amb l’altra mà i tornava a esmaixar. Un cop algú va apostar 60$ que no era capaç de fer 20 esmaixades d’esquena en un partit concret. Va aconseguir-ne 36. Calés=heroïna. Diu la llegenda que el seu salt vertical era de 52 polzades (1,32 m.). Si això és cert, mai s’ha vist una cosa igual. Quan no saltava, practicava el llançament una i una altra vegada fins a fer-se infal.lible.
Mai va trobar del tot el seu lloc al món. Va vagarejar per diverses escoles: NYC Junior High, on va anotar 57 punts en un partit; Benjamin High, d’on el van expulsar per fumar marihuana… Va haver d’acabar la secundària en una acadèmia privada de Carolina del Nord, a la qual va arribar sense ni tan sols saber llegir. Tenia 18 anys. Òbviament, les grans universitats se’l rifaven. Va tenir fins a 75 propostes, entre aquestes les d’Indiana o Duke, però va acabar a la modesta Johnson C. Smith University (Carolina), un centre formatiu negre d’arrels presbiterianes. Només va durar sis mesos abans que les seves pèssimes qualificacions arruïnessin el somni d’arribar algun dia a l’NBA.
Va tornar a Harlem, a les tenebres on la droga és l’única via d’escapament. Calés=heroïna. El que millor sabia fer era jugar a bàsquet, així que va convertir el seu talent en mercenari de les seves dosis. Als anys 70 va néixer la Rucker League, una lliga que enfrontava els millors jugadors del carrer amb els millors professionals. Va ser una iniciativa creada per l’encarregat del Departament de Parcs de Nova York, Holcombe Rucker, que, per potenciar l’activitat esportiva i allunyar els joves de la droga, va impulsar la construcció de playgrounds per tota la ciutat. Aquelles pistes al carrer, coronades per cistelles reglamentàries en una banda i l’altra, van aconseguir el primer objectiu, però no pas el segon. Allà, Manigault es va fer llegenda, tant que ni tan sols es coneix amb certesa l’origen del seu sobrenom. Alguns creuen que Goat no és més que una sigla de Greatest Of All Time, el més gran de tots els temps.
Calés=heroïna. Tard o d’hora, només hi ha dues sortides possibles, la presó o la mort. El 1969, Manigault va passar 16 mesos entre reixes per possessió de drogues. El 1977 van ser dos anys, per intent de robatori. Va sortir de la penitenciaria el 1979, rehabilitat, però amb els millors anys de la seva vida ja a l’esquena. Va posar en marxa un torneig al carrer per a joves anomenat Walk Away From Drugs (fuig de les drogues), que va continuar apadrinant fins a la seva mort, el 1998. Les drogues havien afeblit el seu cor, que va deixar de bategar quan tenia solament 53 anys. Heroïna=mort.
Poc abans de morir va concedir una entrevista al The New York Times. Li van preguntar per Michael Jordan, hereu del seu talent, però alliberat de la seva maledicció. The Goat va ser molt clar: “En tot Michael Jordan s’amaga un Earl Manigault que pot aparèixer si alguna cosa falla”.

El ‘tackle’ de Foribundo Guevara

per JORGE LÓPEZ

-Tomasito, el Ventoline…
-¿..?
-El Ventoline, passa-me’l pelotuhhhh… passa-me’l...
Era valent Foribundo, fins i tot quan s’ofegava i li sortia un xisclet que semblava que li faria esclatar el pit. Podia estar fotut o fatigat, però continuava sent vehement. Era brau, eh. Crec que de la fusió del sobrenom Foribundo amb el seu cognom Serna, li va néixer un altre sobrenom, el definitiu: Fuser.
Per als nois, era una mena de comandant. Ho sentíem així. S’ho havia guanyat amb coratge, però també amb un lideratge sostingut en la seva intel.ligència. A més de brau, era un idealista penitent i insubornable, honest, de conviccions indeclinables. I una mica tossut, diria la seva mare, la senyora Celia de la Serna. “Miri, vostè, jugaré a rugbi tot i que rebenti”, li va contestar un dia al seu pare, el senyor Ernesto Guevara Lynch quan les aprensions per jugar a un esport tan perillós per a la seva salut s’apilaven en el seu historial clínic. En aquells anys, permetre que un asmàtic com Foribundo jugués a rugbi era como signar-li un certificat de defunció. I, si a això, s’hi afegia que també estudiava i treballava, no se li pronosticava gaire vida útil.
-Però, Ernesto, els doctors diuen que el teu cor no ho aguantarà-, recordo que li va insistir, quasi com una pregària, el seu pare, preocupat pel perill que tenia agreujar els broncoespasmes.
-Pare, tot i que rebenti, ja l’hi vaig dir: vull jugar a rugbi…
Que jo recordi va ser l’únic centre que vaig veure jugar amb orelleres, potser pel fàstic que li generava que li quedessin com aixafades després d’algun xoc o alguna muntanya. Per fer-ho més estrany, mai no s’allunyava del seu Ventoline, que tenia al costat del camp i amb el qual nosaltres l’ajudàvem quan li sobrevenien els seus estranys atacs d’asma. El seu joc era intens, però de poca durada. Crec, amb el coneixement que m’han donat els anys que han passat des de llavors, que la seva intermitència era una conseqüència de la necessitat de forçar el pas de l’aire. Cada vint minuts, sortia de files com una pantera, s’aplicava l’inhalador i tornava renovat i fresc al camp de batalla. Jugava fins a l’esgotament, quan l’extenuació es tornava insalubre fins i tot per a un noi amb el coratge que ell tenia. Tenia la facultat de resistir-se al cansament i a les adversitats com si es tractés d’un designi del destí, com una marca que l’havia d’acompanyar tota la vida. En aquest sentit era força aventurer.
-“Fins a la victòria, sempre”- m’arengava quan les coses es torçaven.
-Però Fuser, i si perdem?
-Ens fem fotre, però amb el cap ben alt, che.
A vegades feia la sensació que ho qüestionava tot. La tàctica. La confecció de l’equip. La designació dels xutadors. La talla de la seva samarreta. O el preu del venedor de begudes. Recordo sa mare quan li demanava calma, paciència. Era l’única que podia harmonitzar el seu instint depredador una vegada començava el partit i Foribundo sortia de cacera. Això eren els rivals per a ell: preses. Era supervivència pura per una pilota ovalada, per cada iarda, per la conquesta d’un try o per acorralar els rivals contra el seu ingoal. Era guanyar o perdre, però sempre amb la satisfacció d’haver-ho donat tot.
Sempre va tenir perfil revolucionari, i de petit es va ficar en diversos embolics per aquest motiu. Exemplar en actitud, tot i ser un jugador de rugbi més per la seva tècnica sense depurar, Fuser redoblava l’esforç, fins i tot en inferioritat numèrica i contra tots els pronòstics. Una tarda es va organitzar un amistós benèfic contra un equip de gringos, però el matx es va escalfar tant que, cap al final, a Fuser el van tancar entre quatre, i només van aconseguir la seva rendició quan van notar que s’havia desmaiat per l’esgotament. Mentre va estar espavilat i sencer, mai van aconseguir prendre-li la pilota, fins al punt que se la va emportar a sobre de la llitera fins a la sala de primers auxilis de l’hospital de San Isidro.
Tenia un estrany do: fins i tot vençut, quedava dret, mai de genolls, davant del rival. I per a tots els de la seva generació era un honor estar al seu costat, fins i tot sabent que per la seva falta de talent mai arribaria a jugar en els primers nivells. Tot i que sabia llegir el joc, la seva principal virtut era el tackle, que li sortia efectiu i violent. Intimidatori. “A mi no em superaran”, fanfarronejava mentre reia. Era bromista, és clar, excepte quan jugava a rugbi.
En general, en els tercers temps, Fuser sorprenia tothom per la seva àgil manera de parlar. Recordo que ell acostumava a recolzar l’esquena al tronc d’un garrofer i em parlava dels llibres que havia llegit, de les poesies que a vegades escrivia, i del rebuig que li provocaven les injustícies. També m’explicava coses de la seva família: que sa mare l’havia donat a llum a la tardor del 1928, que mai havia pogut recordar les olors dels camps del seu pare a l’Alto Paraná, Misiones, i que provenia d’una família tradicional, bastant acomodada, que per aquella època vivia a Palermo, després de passar uns dies a la casa de la seva àvia Ana, que vivia a l’opulenta zona de Barrio Norte. Quan la seva àvia va morir, tota la família es va traslladar a un habitatge situat a Araoz 2.180, just davant del col.legi Guadalupe. Ernesto, normal, era un jove culte i tenia la secundària acabada, i la seva condició d’alumne universitari contrastava amb la seva pinta de bohemi. Sempre mal arreglat, cridava l’atenció veure’l practicar un esport de pijos entre tants hereus de l’aristocràcia. Ell no mostrava el típic caminar propi de qui es va criar en un ambient elitista, i això que era senzill trobar-li senyals del manual del jugador de rugbi: la lleialtat, el compromís, la disciplina. Totes aquestes coses les aplicava també en la seva vida quotidiana. Crec que la seva falta de qualitat el va obligar a convertir-se en un gran estrateg: sobresortia més per la seva ubicació que per la velocitat de les seves cames flàccides.
La seva passió pel rugbi li va durar nou anys, des dels 14 fins als 23. Quan el vaig conèixer, ell ja havia viscut a Córdoba, on li van ensenyar a jugar a rugbi defensant els colors del club Estudiantes de Alta Gracia. A mi me’l van presentar als 18 anys i mig, en edat de reserva del San Isidro Club. El respectàvem molt, i, tot i que no era indiscutible en el seu equip, tenia ascendència sobre el grup. Només va deixar de jugar a rugbi quan el seu pare, per cuidar-li la salut, va demanar la seva exclusió del SIC. Va ser un dia molt trist per a tots i encara recordo els seus plors de ràbia i la seva enorme desil.lusió...
Amb els anys, i per amics en comú, vaig saber que va intentar jugar a l’Yporá RC, l’Atalaya i el Polo Club, i que l’any 1951 va decidir retirar-se per dedicar-se a escriure a la revista Tackle. També vaig saber que amb el seu amic Alberto Granado va emprendre més d’un viatge per l’Amèrica Llatina en una moto que va anomenar La Poderosa. Fins i tot tinc una de les edicions de la revista El Gráfico de l’any en què es commemorava el centenari de la mort del general San Martín que parlava sobre el seu viatge per camins plens d’històries. Era molt estimat. Un dels seus companys era Carlos Calica, fill del prestigiós doctor Carlos Ferrer Zorrilla, el tisiòleg que més atacs d’asma va alleujar a Ernesto.
Van passar molts anys sense tenir notícies seves. Fins avui. El matí era fresc. Un noi del barri ha llançat el diari contra la porta i el cop m’ha despertat. Clarín diu en la portada que Fuser ha mort. No m’ho vull creure. Allà li diuen el Che. No ho puc admetre. Expliquen que va ser derrotat a prop de Vallegrande. M’ho imagino. El conec, gairebé podria assegurar que, d’aquell últim joc, també va sortir-ne amb el cap ben alt. Com havia jugat, com havia lluitat, com havia viscut. Sempre ens repetia: “Companys, fins a la victòria sempre...” I va complir.

El tiet Jabato i Pablo ’el Fonta’

per LUIS MARTÍN

El meu tiet Jabato i Pablo el Fonta van ser amics tota la vida. A Pablo el Fonta, que era de Puente de Toledo, on hi ha el maleït camp de l’Atlètic, li deien el Fonta perquè, és clar, era fontaner. Al meu tiet Jabato li deien Jabato perquè es deia Jabato: Luis Jabato Jiménez. Va néixer al carrer Tribulete, al barri de Lavapiés, i era boníssim jugant al mus. No li agradava el futbol, però li encantava riure-se’n i tocar els collons, de manera que amb els del Madrid era de l’Atleti, i amb els de l’Atleti, del Madrid.
De nen, el meu tiet Jabato somiava ser ciclista.
Asseguts a la cuina de la Ribera de Curtidores, quan jo era petit, el meu tiet Jabato plorava veient les etapes del Tour per la tele. Dissimulava i em deia:
-“El millor era Julio Jiménez”.
El meu tiet Jabato era molt de Jiménez, molt més que de Bahamontes.
Un dia li vaig preguntar a la tieta Aída per què plorava el meu tiet Jabato veient el Tour.
-“S’emociona”, em va dir. Jo em quedava més tranquil. Tenia la seva lògica. El meu tiet Jabato, quan s’emocionava, plorava.
Quan era jove, el meu tiet Jabato s’aixecava cada matí a les sis i sortia a la carretera amb la bici Bianchi, una de les bones, de 8 quilos, blanca. Se la va comprar amb el primer sou que li van pagar a El Corte Inglés, on treballava de tallador de vestits d’home. La va acabar venent a peces a les paradetes del Camp del Gas. El meu tiet Jabato s’entrenava al matí per a les curses del cap de setmana, que corria amb el seu amic Pablo el Fonta, amb el Bugui, el Patabote, el Tarta i els germans López. També sortien amb el Carbonilla. El Patabote era coix, per això li deien Patabote, i el Tarta, tartamut, per descomptat; el Carbonilla treballava en una carboneria del barri, per això li deien Carbonilla i al Bugui no sé per què li deien Bugui, sincerament.
El meu tiet Jabato -al meu tiet, tots, li deien Jabato- i Pablo el Fonta ja eren amics quan el meu tiet Jabato va baixar en bicicleta per la Ribera de Curtidores i va conéixer l’Aída, la meva tieta. La culpa va ser del Carbonilla, que havia conegut la Concha, la meva tieta Concha, i la festejava. El meu tiet Jabato baixava amb la bici per la Riera i allà era la meva tieta Aída, asseguda a la porta del número 14 de la Ribera de Curtidores, al lloc on els Gómez vam tenir una botiga de mobles durant més d’un segle. A. Gómez, es podia llegir al rètol. Ja no existeix ni la botiga, ni la de Benavente -la de la senyora Benavente, l’àvia del de Parálisis Permanente- ni el basar que les separava. Van fer pisos; un cabró li va fer la pirula a la meva tieta quan va morir el meu tiet Jabato: els va trair. Al meu tiet Jabato no hauria tingut collons de fer-li una trastada com aquesta, però el tal Alcalde sempre va ser un covard. Té un fill. Es diu Juan Mari. Treballa de periodista a Barcelona. Un idiota. Al meu tiet Cuqui, que era matancer i treballava a les tardes, el tenia cagat a l’Alcalde. El meu tiet Cuqui és un paio collonut; passava les tardes amb ell a la botiga i rèiem molt. A vegades venia el tiet Chiqui i ells parlaven de l’Atleti. El tiet Chiqui és molt de l’Atleti.
Al juliol, per les vacances de l’escola, els meus pares m’enviaven a Madrid. M’ho passava pipa. A vegades, avisava la meva tieta: “Vaig a fer un tomb”, i em perdia pel barri o pujava a casa de l’àvia Amparo, al 10 de la Ribera. Un dissabte, la tieta em va enviar a buscar pernil i vaig descobrir La Bóbila, un bar a Cascorro on es reunia la gent de la ‘movida’. Ja sabeu: pèls de colors, jaquetes de cuiro, crestes i pantalons ‘pitillo’. Un merder... Vaig flipar i em vaig prendre una canya. Tenia 12 o 13 anys i m’agradava estar entre aquella gent. I la cervesa. Van tancar el bar; ara hi ha un lloc de travesses, crec.
Una tarda, a la cuina de la botiga de la Ribera de Curtidores, el meu tiet Jabato assegut davant de la nevera, jo a la seva esquerra, veient una etapa del Tour -pujava a tren un colombià no sé quin port- li vaig pregunta al tiet Jabato si, quan corria, ell havia guanyat alguna cursa.
-“Jo? Mai”, va exclamar. “Però Pablo el Fonta si...”. Ben feliç, em va explicar la història d’aquella cursa, del dia en què Pablo el Fonta va guanyar amb la seva bici, la bici del meu tiet Jabato, una Bianchi de vuit quilos, blanca.
Jo us explico el que ell em va explicar.
A la colla del meu tiet Jabato, de Pablo el Fonta, del Bugui, el Carbonilla, el Patabote i els germans Emilio i Antonio López els deien els de Justino, perquè es reunien a la Taverna Justino, prop de la Puerta de Toledo. S’apuntaven a gairebé totes les curses de quarta categoria que organitzava el Tío de la Comba. El meu tiet Jabato sempre va saber que no guanyaria mai una cursa, però la bici el treia del barri, el portava a la sierra, li oferia llibertat, li permetia somiar.... Els de Faustino li deien el Tío de la Comba a Don José Lacomba, delegat de ciclisme, de Educación y Descanso. Era ell qui organitzava les curses en què ells corrien: la de los Puertos, la pujada a la Pedriza, la volta a El Escorial, la clàssica de Galapagar o la de Navalcarnero. La cursa que va guanyar Pablo el Fonta amb la bici del meu tiet Jabato va ser la Vuelta a San Miguel. Anaven escapats ells dos amb un noi de Canillejas. Quan faltaven pocs quilòmetres i baixaven, abans d’encarar el pla que conduïa a la meta, Pablo el Fonta va punxar. Aleshores no era com ara; en aquell temps, una roda punxada et deixava tirat a la carretera fins que algú venia en cotxe i et recollia, o fins que arreglaves la roda i podies tornar a casa. El meu tiet Jabato sabia que a l’esprint no guanyaria mai el de Canillejas, de manera que li va deixar la bici a Pablo el Fonta. Li va donar la Bianchi de vuit quilos, blanca i li va dir:
-“Vés, tira tu, que tu el guanyaràs!”
Pablo el Fonta va agafar la bici, a la baixada va enganxar el de Canillejas i el va guanyar a l’esprint. Li van donar una copa i un petó a la galta. El meu tiet Jabato va arribar com va poder.
La tarda que em va explicar la història, el meu tiet Jabato plorava.
-“S’ha emocionat”, vaig pensar.
El meu tiet Jabato em va ensenyar que, quan es parla de ciclisme, i de la vida, no tot és guanyar i ser el millor; que n’hi ha prou de ser bo, treballador i honest, i que l’alegria d’un amic o d’un company d’equip és la teva pròpia, que t’ha de fer tan feliç com la que a ell li va fer la de Pablo el Fonta. I que guanyar és el menys important. El que és realment important és fer pedals i veure el paisatge.
- “Jo, als del Tour, els envejo els paisatges”, em deia el tiet Jabato.
Al meu tiet Jabato la gent li tenia respecte.
No us ho he dit, però al seu amic el Carbonilla el va matar un camió a la Puerta de Toledo. Tornava de la feina, amb bici. Antonio López també va morir pujat en una bici, d’un atac de cor, abans de començar una cursa a Villaviciosa. Els dos eren amics de Pablo el Fonta i del meu tiet Jabato.
Ara sóc jo el que plora veient les etapes del Tour. M’emociono, no hi puc fer res; recordo el meu tiet Jabato i la Ribera de Curtidores i ploro. Us ho he dit? El meu tiet Jabato era del carrer Tribulete i volia ser ciclista. Un dia li va deixar la bici al seu amic Pablo el Fonta i va guanyar la cursa. El meu tiet Jabato em va regalar la meva primera màquina d’escriure, per la primera comunió. Era vermella, de disseny, una Olivetti. Només per això, li devia aquesta història.

Un president rocker

per ALBERT MASNOU

El seu punt fort no ha estat mai la pilota, sinó la guitarra. Mai no va destacar amb unes sabates de tacs, sinó amb les extremitats superiors nues i amb els dits acariciant les cordes. La seva vida està marcada per la música des de l’inici i amb la música va començar a destacar a les Illes. A la seva colla de Vilafranca de Bonany els semblava màgic allò que era capaç de fer amb la veu i amb la guitarra, i l’arribada massiva d’estiuejants anglesos va començar a transformar l’illa i a afectar també l’encant de Tomeu Penya. Part d’aquests joves britànics tenien un dèficit de sol i platja, però anaven sobrats de talent musical, per la qual cosa Tomeu va quedar com un simple principiant al seu costat. Ell va ser el primer a adonar-se’n. Picat per la competència, Tomeu va intensificar la seva passió, es va acostar als millors mestres que va trobar, va viatjar per Alemanya, Dinamarca, Anglaterra, Noruega i Suècia per adquirir noves experiències i nous coneixements i tornar, anys més tard, a les Balears i instal.lar-se, definitivament, a Vilafranca, el poble on va créixer. Va començar a treure discos al mercat i li van concedir el Premi Nacional de Música de la Generalitat de Catalunya. D’aquesta manera va deixar enrere els anys de la banda de rock’n’roll que tocava de nit en un local de Cala Major, fet que li permetia passar una bona estona durant el dia de llargs partits de futbol per treure’s de sobre les toxines acumulades de matinada.
La música és la passió que l’ha fet triomfar; el futbol li serveix per oblidar-se de la feina i per deixar de banda unes hores la guitarra i les cançons. Mai no va destacar com a jugador, ni tan sols va arribar a estar federat, però pocs aficionats han arribat a veure tants partits com ell, siguin de la Lliga, de la Premier o de les categories regionals. Instal.lat a la seva residència situada en una punta del poble, amb totes les cadenes de televisió a l’abast del comandament a distància, Tomeu Penya segueix davant la pantalla, però no va voler acomodar-se, sinó que es va posar a treballar i va assumir durant dotze anys la presidència del C. F. Vilafranca de Bonany, un equip amateur que, sota el seu mandat, va lluitar per tenir un lloc en el professionalisme. Aquesta difícil barrera que separa dos mons tan diferents. ¿Pot un músic presidir un equip de futbol? ¿Quin és el seu estil presidencial? ¿Què el porta a aquest camí tan inusual?
“El club necessitava algú que ajudés, també econòmicament, i van pensar en mi perquè era un aficionat i anava regularment als partits. Fer alguna cosa pel poble em motivava; sempre que he pogut ho he fet. I en aquesta ocasió també ho vaig fer”, explica Tomeu, que en aquesta època s’havia tornat malgastador. “He perdut diners, molts diners, però ho vaig fer perquè em va donar la gana i no me’n penedeixo”, afegeix.
Tomeu Penya va dirigir de manera rigorosa el club, sense alts i baixos. Així ho destaca la gent que segueix prop del club. La millor mostra en són els resultats i la seva política esportiva: en dotze temporades va disputar una lligueta d’ascens a Segona B en sis ocasions, mai no va cessar un entrenador i durant aquest període només hi va haver tres tècnics. “Sempre han marxat perquè han volgut”, indica Tomeu. “En vaig tenir un cinc anys, un altre durant una temporada i l’altre fins al final. Va marxar amb mi”. La passió de Tomeu Penya va ser tanta que, sempre acompanyat de la seva estimada Núria, no tenia problemes a tocar una nit a qualsevol sala de Catalunya i el matí següent agafar un avió amb destí Eivissa o Menorca per plantar-se, amb la guitarra a l’esquena, en un camp de futbol per veure el seu equip.
“Mira que m’agrada el futbol, però durant una època només vaig tenir ulls pel Vilafranca. M’era igual què feia el Mallorca, el Barça o el Madrid, l’equip al qual és aficionada la meva dona. No els feia cas perquè només pensava com fer pujar el Vilafranca a Segona B. Crec que té molt més mèrit si tenim en compte que el poble supera per molt poc els dos mil habitants”.
Amb una entrada que a vegades no arribava ni per pagar els àrbitres, amb tan sols un centenar de socis, amb alguns jugadors amb una fitxa de 15.000 euros per temporada, Tomeu i la resta de directius cobrien el pressupost com podien. Ell mateix es va trobar en situacions inusuals per a ell, com la negociació d’entrenadors o jugadors. “La meva oficina estava al vestidor del camp. Allà negociàvem els fitxatges amb Jaume Estrany; jo amb prou feines deia res, però, com que a Mallorca em coneix tothom, el jugador només amb la meva presència ja sabia que la cosa era seriosa”. Encara que Tomeu no ha estat mai una persona seriosa, sinó més aviat de la broma. “Avui, per la meva guitarra, que, si no guanyeu, no cobreu”, els deia als seus jugadors, o “em convertiré en el president del Mallorca”, afegia en sobretaules d’aquestes que s’allarguen dolçament. Tot i això, Tomeu també va haver d’escoltar comentaris irònics. “Música, president”, li deien els jugadors quan pel mig hi havia celebracions. I és que, per a ells, era tot un honor tenir un president tan rocker com Tomeu Penya.
Durant el seu mandat es va trobar amb els mateixos problemes que pateixen la majoria dels presidents dels clubs d’aquestes categories o fins i tot inferiors: esforçar-se al màxim, moltes vegades en soledat. Aquí és on hi ha el mèrit d’aquesta gent, la majoria anònima. Cansat del dur dia a dia durant dotze anys al capdavant del club, Tomeu Penya va convocar l’estiu passat una junta de socis per trobar nous directius que permetessin que el Vilafranca seguís endavant. La carta de convocatòria es va enviar a tots els socis. “Van venir dues dones per fer safareig, una del poble i una altra que ni tan sols ho era. Davant d’aquesta falta de quòrum, vam fer una segona convocatòria per més endavant. No va venir ningú. Només hi era jo sol. Així que ho vaig deixar”, explica Tomeu.
El resultat va ser nefast. L’entrenador va marxar, els jugadors també i l’equip va baixar dues categories de cop, a primera regional, on ocupa una de les últimes posicions. “És una llàstima”, es lamenta Tomeu. Mentre va ser en el club, aquest va viure la seva millor època. Tot i això, ell va gaudir d’aquesta afició que li permetia viure el futbol com a protagonista, i mai no s’ha penedit de fer alguna cosa amb la qual s’ho passa bé. I més tenint en compte que és un rocker.

Ricky Rubio i el destí

per LUIS MENDIOLA

Deixin que em presenti. Sóc Jota Cuspinera i tinc 37 anys. No sé si això els deu dir gran cosa. Tant se val! No sóc aquí per parlar de mi, sinó per parlar-los d’una de les gestes més impressionants que s’han vist en una pista de bàsquet. Jo la vaig viure. En vaig ser un dels testimonis. Va passar un 20 d’agost del 2006. A Linares. I un xaval de 15 anys va trencar en un partit tots els registres imaginables a l’aconseguir 51 punts, 24 rebots, 12 assistències i 7 robatoris de pilota.
I no, no estic parlant de Michael Jordan.
El xaval es diu Ricky Rubio. ¿L’han sentit a anomenar? No serà fàcil oblidar-se’n. Segur que farà història. Aquell partit era la final de l’Europeu de cadets entre Espanya i Rússia. Vam guanyar. I, per sort per a mi, jo n’era el seleccionador.
No sé si abans algú havia dominat un partit així. No sé si abans cap jugador havia controlat un campionat com ho va fer ell. Ho dubto. I quan parlo d’algú em refereixo als grans. Als noms que ens vénen a tots al cap. A Sabonis, a Petrovic, a Kukoc, a Djordjevic. Segurament algun d’ells va brillar en aquella edat. Segur que van dominar alguna de les estadístiques. Però no recordo ningú que fos elegit el millor jugador del torneig i acabés sent el líder de totes les categories. Ricky va ser el millor anotador (22,3 punts), el millor rebotejador (12,8 rebots), el líder d’assistències (7,1) i el de robatoris (6,5). Segurament trigarem anys a tornar a veure una cosa semblant. Si és que ho veiem. Jo vaig tenir la sort de ser-hi. En un pavelló on es van concentrar més de 3.000 aficionats. Hi va haver desenes de persones que es van quedar al carrer. Però no hi cabia ningú més. No he parat d’explicar-ho des que va passar. I aprofito qualsevol excusa per tornar-ho a fer si em pregunten. ¿Vostè no faria el mateix?
Suposo que és així com neixen les llegendes. Amb el boca a orella. Com als playground dels Estats Units. Com les històries que alguna vegada ens han explicat de Fly Williams o d’Earl Manigault, la Cabra, un jugador que es va forjar en l’asfalt de Harlem. Expliquen que Manigault saltava per sobre dels taulers per atrapar les monedes de quart de dòlar i que Kareem Abdul-Jabbar el va qualificar una vegada com el millor de tots els temps sense haver jugat mai amb els professionals.
Sí, ja sé que existeixen algunes imatges d’aquell partit de Linares, d’aquella final en què Ricky es va consagrar, tot i que no són gaire bones. Però les imatges no són suficients per explicar les sensacions, la descàrrega d’alegria que va suposar, la gesta extraordinària que va fer aquell noi i també el que va aportar al grup, perquè el mèrit de la victòria va ser de tots, però ell hi va assumir un paper determinant. Va ser un líder a la pista.
Michael Jordan tampoc va guanyar campionats fins que no va tenir un equip al darrere. Fins que no va comptar amb Pippen i Kukoc… Després es va encarregar d’afegir el seu talent descomunal.
Els podria explicar fil per randa tots els partits del campionat. Descriure’ls el camí cap a la final. Però no els vull avorrir. Les estadístiques també serveixen per entendre algunes coses. Prefereixo descobrir que durant aquelles dues setmanes vam convertir en una tradició asseure’ns al voltant d’una taula, quan es feia fosc, perquè jo expliqués als nois alguna història.
Aquells dies llegia un llibre d’autoajuda que em sembla que es titulava La bona sort. I evidentment el vaig aprofitar. Em va servir per fer-los entendre la diferència entre generar la teva pròpia sort i l’atzar.
Quan vam arribar a la semifinal, havia gastat la majoria dels cartutxos. Però, de tota manera, tot l’equip em demanava una nova història. I vaig recórrer a una llegenda àrab o persa. La vaig explicar a la meva manera. Aquella que parla de trobar-se amb el destí i en què un jove servent li diu al seu senyor:
-Príncep, salva’m. He topat amb la mort aquest matí al mercat i m’ha fet un gest amenaçador. Dóna’m un cavall i diners per escapar-me a Granada.
El príncep li deixa un dels seus cavalls. Però molest per l’actitud de la mort a l’amenaçar un dels seus servents, va a trobar-la i li pregunta:
-Avui al matí t’has trobat un dels meus criats. ¿Per què li has fet un gest amenaçador?
-No va ser un gest amenaçador -li respon la mort-, sinó de sorpresa, perquè era molt lluny de Granada, on aquella mateixa nit havia de trobar-lo.
Suposo que va fer efecte. La lliçó que els volia transmetre és que estàvem destinats a l’or. I encara que això no ho vaig dir, que Ricky Rubio ens guiaria. Durant tot el campionat va fer coses antològiques. Però no com a la final. No com la cistella que va forçar la primera pròrroga. Només faltaven quatre segons i Rússia ens va fer un triple de campionat. D’aquells que sempre es recorden. Quedaven menys de dos segons i Ricky li va demanar al seu company Julio Sosa que tragués de fons.
Els jugadors russos estaven fent salts enmig de la pista. Ja celebraven el triomf. Jo anava a felicitar el seleccionador rus quan Ricky va portar la pilota fins al mig del camp, va deixar que botés perquè no passés el rellotge, la va agafar i va tirar a tauler rectificant en l’aire, amb tres russos saltant cap a ell per evitar-la. La pilota va entrar neta.
El pavelló va viure una explosió de bogeria.
Vaig saltar ràpidament a la pista a buscar els meus jugadors, que corrien com posseïts, abraçant-se, i quan em vaig trobar amb Ricky sol li vaig fer l’ullet i li vaig dir: “És el destí. Està escrit que serem or”. I ell va somriure.
En aquells moments tot va tenir sentit.
Fins aquella pròrroga havia anotat 35 punts. Però després es va fer l’amo del partit. Va acabar amb 51. L’equip es va dedicar a buscar-lo una vegada i una altra. Va ser pura màgia el que va passar aquella tarda a Linares.
La final d’aquell Europeu va acabar amb un marcador de 110 a 106. I, de fàcil, no en va tenir res. Vam jugar una segona pròrroga i he de confessar que en algun moment la vaig veure perduda. Així que el títol ens va semblar deliciós. Era el primer or de la història per a Espanya en aquesta categoria.
Estic convençut que, amb el pas del temps, aquest serà un d’aquells partits que sempre recordarem a les tertúlies. Quan, envoltats de bons amics i amb una tassa de cafè fumejant a la mà, comencem a explicar batalletes.
¿Recordeu aquella final en què Ricky Rubio va fer 51 punts?
Us la puc explicar. Jo hi vaig ser…

Més i més i més, Messi

per BERNAT BAFALUY PEÑALVER

Feia sis mesos que li havia ensenyat al meu fill un d’aquells gols impossibles que només un geni de la pilota pot aconseguir. Afortunadament, aquest cofre dels tresors virtuals anomenat Youtube em va permetre fer-li un regal als seus ulls petits mostrant-li l’obra futbolística que Diego Armando Maradona va dibuixar sobre la gespa de l’estadi Azteca de Mèxic. Va necessitar només onze segons per recórrer seixanta metres amb la pilota enganxada als peus, sortejant cadascun dels defenses anglesos que li sortien al pas. Aquell diumenge 22 de juny de 1986 va ser batejat com El dia del gol. L’Argentina passaria a semifinals i Maradona acabaria portant la seva selecció a conquerir el Mundial de Mèxic.
Li vaig comentar al Pau, incrèdul de mi, que retingués en la seva memòria aquell gol d’El Pelusa perquè mai més ningú tornaria a aconseguir-lo, sense adonar-me’n que fins i tot les coses més meravelloses poden repetir-se en aquest màgic i esplendorós joc de passions anomenat futbol.
Jo no crec gaire en les casualitats, però, mig any després de visionar el gol de Maradona, un altre argentí, petitó però grandiós, com Dieguito, tornaria a parar el temps durant poc més d’onze segons en una jugada gairebé calcada. Messi va néixer un any i dos dies després de l’excepcional gol del 10 argentí, que va encaixar el mític porter anglès Peter Shilton. Va canviar l’escenari, el Camp Nou; el rival, el Getafe; la competició, semifinal de la Copa del Rei; l’edat (Messi el va aconseguir amb tan sols 19 anys; Maradona, als 26). Però el gol va ser un calc.
L’hora li va arribar a Messi vint-i-un anys després. El rellotge estava a punt d’arribar a les 21.30 en el marcador de l’Estadi quan el seu company Xavi va passar la pilota a Leo, situat llavors al seu propi camp, a pocs metres de la línia central. Des d’aquest moment, cap jugador del Getafe va poder aturar La Pulga. Primer es va desfer de dos migcampistes, Nacho i Paredes, amb dues retallades perfectes; just en aquell moment iniciava una explosiva cursa allà on comença el terreny rival; tornava a driblar amb dues fuetades Belenguer i Alexis; sense perdre velocitat entrava a l’àrea, superava el porter Luis García i enviava la pilota a la xarxa amb la seva cama dreta, sense angle. Havien passat onze segons, després de recórrer cinquanta-vuit metres amb la pilota enganxada als peus.
El Camp Nou es va rendir davant del nou rei del futbol. Els seus propis companys no s’ho creien. Enmig de tanta alegria, els defenses del Getafe intentaven reaccionar. Les mirades entre ells es creuaven i, malgrat que no hi havia paraules, mostraven la seva impotència per no ser incapaços d’aturar un sol jugador, de tan poca envergadura i durant un recorregut tan llarg.
Tothom que era al camp i els teleespectadors del partit s’havien quedat meravellats. Onze segons que, per posar un exemple, transcorrien d’aquesta manera en la sintonia de Catalunya Ràdio i en la veu del periodista Joaquim Maria Puyal:
“Juga el Getafe. Pressiona el Barça, la talla. Deco l’envia cap a la dreta per a Xavi. Assistència de Xavi més cap a la dreta per a Messi. Messi, Messi, Messi, Messi, Messi, Messi, Messi i més Messi. Encara Messi. Encara Messi. Encara Messi. Encara Messi. Encara Messi. Encara Messi. Encara Messi. Encara Messi. Encara Messi. Encara Messi. Encara Messi....Gol, gol, gol! Increïble, increïble. Mai m’ho podia imaginar. Mai m’ho podia imaginar. No ho he vist mai, això. No ho he vist mai! Increïble, quina jugada. Increïble, quina jugada.
Messi, Messi, Messi. Però més i més i més, però molt, però molt més. Molt, molt, molt més, molt més, molt més. I encara més i més, i més i més i més i més...i més i mes i més i més i més. I tot i tot i tot; i tot i tot i més tot, i tot i tot i més.”
Des d’aquell instant increïble, tothom es va interessar per aquell gol que ja deien que era igual que l’aconseguit per l’ídol Maradona el 1986 davant d’Anglaterra. El gol de Messi no trigaria ni dues hores a convertir-se en El gol de Youtube. Les versions del gol narrades en tots els idiomes possibles van ser penjades a la xarxa de forma espontània per seguidors de nombrosos països. El gol de Messi va fer la volta al món en un temps rècord. Tants van ser els milers i milers d’entrades al servidor de la web per veure el gol que Leo acabava d’aconseguir que en poc menys de dues hores quedés totalment bloquejat. Tanta va ser l’expectació que fins i tot l’empresa que gestiona els drets audiovisuals del partit va intentar obligar Youtube a esborrar aquell gol, sense adonar-se que ja era patrimoni de la humanitat futbolística.
Davant de tanta emoció, i una vegada finalitzat el partit amb la victòria blaugrana per 5 a 2, amb dos gols de l’argentí, només un autèntic crac podia respondre amb tanta humilitat: “Vaig sentir l’alegria d’haver marcat un gol, res més.” No es va oblidar de dedicar-li el gol al seu amic Maradona, que aquell dia estava ingressat en un hospital, i, per si fos poc, va recordar el que el seu company d’equip Xavi Hernández li va dir en to irònic: “En tots els grans gols es parla molt de qui el marca, però no pas de qui ha donat la passada”.
L’entrenador rival, que tantes tardes glorioses va donar al barcelonisme, Bernd Schuster, es va limitar a dir que “hauríem d’haver fet falta perquè Messi no arribes a l’àrea”.
Vint-i-un anys abans, el seleccionador britànic Sir Bobby Robson, després d’haver perdut els quarts de final també per un altre gol que Maradona va aconseguir amb la mà (l’ídol la va anomenar la mà de Déu), va respondre: “Està bé, el primer el va fer amb la mà. Però l’altre val pels dos!
Des del dia que va veure aquell gol d’El Pelusa a Mèxic a l’ordinador, el Pau em pregunta sovint per Maradona, un autèntic desconegut fins llavors. Seria tot un regal per a totes les noves generacions que no van poder gaudir de l’insuperable joc de Diego que Leo Messi arribés a donar-nos totes les emocions que un dia ens va transmetre el que molts considerem el millor jugador de tota la història del futbol. Leo va pel camí. Més i més i més, Messi.

Lutz Long
L’ari que va menysprear el Führer

per JAVIER MIGUEL

No suporto el sol de Sicília. La meva pell ha d’estar recoberta de tot tipus de cremes per evitar que apareguin més granellades. A Catània, la calor és cada dia més insuportable i això que només estem al mes de juny. Deixo el meu fusell mauser a terra un moment per fer un trago de la meva cantimplora. Mentre faig els últims glops d’aigua, els meus soldats s’abalancen sobtadament a terra. Noto una coïssor en el meu cap, com si m’hagués envaït un metall fred; em toco el front i comprovo que tinc sang a la punta dels dits. Al principi, només unes gotes, però aviat en tinc la mà plena. Em desplomo a terra. De nou el maleït sol de Sicília, resplendent satisfet. Tanco els ulls.
Obro els ulls. Començo a escoltar el meu nom a través de l’eixordidora megafonia de l’Estadi Olímpic. Cent deu mil goles l’estan corejant sense parar. Em toco instintivament el dorsal amb el número 862, un petit homenatge a la meva àvia Thea, nascuda al 1862. Fa una calor inusual en aquest inici d’agost a Berlín, però la meva pell sempre ha estat tolerant al sol alemany. L’ombra de l’enorme dirigible Hindemburg, amb una imponent esvàstica a la panxa, recorre impassible l’Estadi Olímpic, prenent bocins de terra al dia. Afronto el quart salt en la final de longitud amb la necessitat de superar els 7,87 metres de Jesse Owens. L’estadi ha emmudit, tothom està expectant. Respiro profundament. Miro a la llotja dissimuladament. El canceller Adolf Hitler m’està observant amb els seus prismàtics. Al seu costat hi ha el ministre de Propaganda, Joseph Goebbels. Dos dies abans, Goebbels m’havia citat al luxós vestíbul de l’hotel Adlon, amb la porta de Brandemburg com a testimoni. Em va lliurar una carta apaïsada amb la capçalera de Reichsfürher i manuscrita pel mateix Hitler. Em recordava que l’orgull de la raça ària estava dipositat en mi i que Alemanya mai oblidava als seus herois. Li vaig agrair el suport, però el rostre eixut de Goebbels ni es va immutar. Em va dirigir una mirada d’escurçó, mentre em deia: “Fa dos mesos, el nostre campió Max Schmeling va derrotar el campió del món dels pesos pesants, Joe Louis, a Nova York. Un blanc ari derrotant un negre. El Führer, o sigui, Alemanya, no espera menys de vostè”.
Començo la carrera, amb grans gambades, concentrat, m’impulso amb la cama dreta, pujo fins a tocar el cel i aterro amb els dos peus junts i desplaçant-me cap endavant per no caure de cul. Bandera blanca. Salt vàlid i el jutge que mesura assenyala 7,87 metres. Una explosió de goig recorre el meu cos, rècord personal -el meu anterior estava en 7,82-, millor plusmarca europea i olímpica. L’estadi s’ensorra. El Führer s’aixeca del seu seient i m’aplaudeix, assentint amb el cap. Goebbels manté la seva mirada d’escurçó, però amb un rictus que esbossa alguna cosa semblant a un somriure. M’emborratxo de l’èxit. No puc evitar-ho: ple d’orgull alço el braç dret cap a la llotja. La salutació és corresposta pel canceller i per tot l’estadi. M’abraço al meu entrenador. “Alemanya no oblida els seus herois”, les paraules de Hitler ressonen una vegada i una altra en el meu cap.
Li toca el torn a Jesse Owens. És el seu últim salt. L’afroamericà sembla ara una pantera a l’aguait de la seva víctima. Abans d’arribar a la final, Owens havia fet dos nuls en les classificatòries. Semblava cansat i bloquejat. L’esforç de córrer i guanyar els cent metres, i les posteriors classificacions per als dos-cents metres, l’havien deixat exhaust. Abans d’iniciar el seu tercer i últim salt, em vaig acostar a ell i li vaig preguntar què li estava passant, aconsellant-li que no s’obsessionés a saltar prop de la línia, sinó que es posés una referència cinc centímetres abans i que realitzés un salt normal, ja que, per passar a la final, només havia de superar els 7,15 metres, una marca que per a ell era fàcilment assequible. Owens va posar una tovallola com a referència i va assolir la seva classificació amb un salt de 7,16 metres.
Només quedem dos en la final. El japonès Tajima ha conclòs la seva participació amb 6,74. És la final somniada pel règim. Un ari contra un negre. Hitler està impassible al seu seient, confiat que la superioritat racial que tant proclama es farà realitat aquesta tarda davant dels ulls del món sencer. Owens inicia el seu últim salt. La seva potència és impactant, realitza la carrera amb passos curts però ferms, els seus músculs es tensen, s’eleva fins a l’infinit i cau com si fregués la sorra, amb una precisió de cirurgià. El seu salt és incommensurable: 8,06 metres!
Em queda un últim intent. El llistó sembla inassolible. He de recollir tot el que he après en aquests anys i reunir-ho en un únic instant. Forçar al límit el meu cos i realitzar el salt de la meva vida. Començo la carrera, només el puc batre si salto fregant la línia, em concentro, m’impulso aquesta vegada amb l’esquerra, m’elevo estirant les cames al màxim i caic a la sorra aferrant-me desesperat a un somni gairebé impossible. L’estadi està a la vora del col.lapse. Ningú es mou del seient. De cop i volta el jutge aixeca la bandera vermella. Salt nul. M’incorporo i de reüll veig com Hitler abandona la llotja, llençant els prismàtics a terra, acompanyat per la figura sinistra de Goebbels. El dirigible Hindemburg desapareix del cel com avergonyit pel meu fracàs. Les paraules del Führer m’escupen a la cara: “Alemanya no oblida els seus herois”. Les graderies estan mudes. Només se senten els crits tímids dels aficionats yankees trencant l’ona de decepció que envaeix l’estadi. Owens se m’acosta per consolar-me i l’abraço efusivament. Ell recull una bandera dels Estats Units i jo me n’apropio d’una d’Alemanya. Decidim recórrer el tartan junts. Un ari blanc i un negre. Els tímids aplaudiments es transformen en una ovació emotiva i sincera. El Tercer Reich, l’odi racial, l’esvàstica, l’espai vital, Nietzsche, la carrera armamentística, l’àguila, Schiller..., desapareixen de l’horitzó. L’esport ha aconseguit doblegar al nazisme en els seus propis nassos. Tanco els ulls.
Obro els ulls. Agafo la meva medalla de plata de la butxaca de la meva jaqueta. Veig la meva graduació brodada mentre agafo el metall amb força. És la d’un hauptmann de la quinzena divisió de la secció Goering de la Wermacht destinada a Sicília per defensar la invasió aliada. La sang m’ennuvola la vista. Segueixo tombat de panxa enlaire. Amb el sol cremant sense pietat la meva pell. Tanco els ulls. Veig una llum molt petita, distant, gairebé en l’infinit. Pot ser que Déu em concedeixi la possibilitat d’un últim salt. Penso en aquell cinquè nul, en Owens, en la nostra amistat, en Hitler, en la guerra, en els morts. He de superar-me en el meu últim intent i arribar a la llum, arribar a la llum, arribar a la llum...

N. A.: Lutz Long (1913-1943), medalla de plata en els JJ.OO. de Berlín 1936. Se li va concedir a títol pòstum la medalla de Pierre de Coubertin per ser un exemple d’esportivitat durant l’XI Olimpíada. Jesse Owens va escriure en les seves memòries: “Podria fondre totes les medalles i copes que vaig guanyar i no podria cobrir l’amistat de 24 quirats que vaig sentir en aquell moment amb Lutz Long”.

El Dedal Davicce

per FABIÁN ORTÍZ

El Dedal Davicce era un davanter centre, un centrofóbal, segons la nomenclatura futbolera popular argentina, negat per utilitzar els peus en l’exercici futbolístic, per la qual cosa el seu joc -i, com a conseqüencia d’això, la seva efectivitat golejadora- depenia exclusivament del seu art com a rematador de cap.
Els inconvenients en el futbol del Dedal Davicce van començar el dia que va arribar a la maduresa física, el pic màxim del seu desenvolupament, quan va saber que mai no superaria els 155 centímetres d’alçada. La malícia tradicional del barri, del pati d’escola, de les moixigangues, li va encolomar el sobrenom, del qual mai no aconseguiria separar-se. Perquè el Dedal va aconseguir superar les barreres arquitectòniques de la seva humanitat i guanyar-se un raconet en la claror de la fama, però mai no va arribar a sostreure’s del malnom que li va penjar l’arrelada crueltat de la canalla. Una tarda, després d’anotar -d’un sublim cop de cap, esclar- un gol crucial per a La Carasa, el club representatiu del populós club del barri El Fortín de Villa Aurora, el va entrevistar El Oveja Requejo, repòrter, fotògraf, director i editor del butlletí La Voz de Gerli. Llavors, el Dedal li va demanar que ometés l’apel.latiu, que reflectís en l’interviu el seu veritable nom de pila, a la qual cosa Requejo es va negar de totes totes, al.legant que escapçar d’aquesta manera la divisa amb què el distingia tota la parròquia d’El Fortín el convertiria senzillament en un ésser irreconeixible. Així que el Dedal Davicce va ser sempre el Dedal, encara que el malnom fos, al capdavall, el menor dels inconvenients que patia.
El poc més de metre i mig que el separava del terra no era per al nostre coratjós i imaginatiu davanter cap obstacle insalvable. Reflexionava constantment el Dedal respecte al seu handicap futbolístic, a vegades encaparrat, caboriejant fórmules i ardits per superar per dalt els defensors més espigats i granats, però en ocasions també de viva veu, sense ser-ne conscient, fet que sovint portava a diàlegs absurds quan els seus amics, companys d’equip i interlocutors circumstancials l’interpel.laven arran de qualsevol tòpic:
-Che, Dedal, ¿tenés un peso para una Coca?
-Potser si em poso unes alces a les botes…
-¿Vos sos boludo?
-No em sembla una idea tan forassenyada.
-¡Andá a ponerte zancos y tirate al río, tarado!
La poca paciència d’alguns contrastava, per sort per a l’inefable Dedal Davicce, amb l’esperit generós i col.laboracionista dels seus més apreciats companys d’El Fortín. Huguito el Ronco, per exemple, un volant sempre solidari tant dintre com fora dels límits del camp, s’oferia de manera permanent com a suport per a les idees ofensives de l’escarransit davanter, per delirants que poguessin semblar. El Ronco era al Dedal com Víctor Muñoz al mig camp d’aquell Barcelona del Flaco Menotti: una roda d’auxili sempre llesta per assistir el company que patís una punxada. Així que, quan l’inquiet Davicce arribava amb una dels seus estratagemes per superar les defenses adversàries, el Ronco mai no l’engegava a pastar fang ni a llançar-se al tèrbol Río de la Plata, sinó que hi parava atenció, obria les orelles i es disposava en cos i ànima a donar-li un cop de mà al sofert col.lega.
S’acostava el partit del barri, el clàssic contra l’equip de l’Amor y Lucha, quan el Dedal Davicce va tenir una idea que podria definir-se com a coreogràfica. Així l’hi va exposar al Ronco:
-Hem de convèncer el tècnic de jugar amb una alineació ofensiva, com en la primera meitat del segle XX: un 2-8.
-Estàs de broma…
-T’ho explico: El partit es juga al nostre camp, així que ells, sabent que ens toca portar la inciativa, no vindran amb tot cap amunt. Per al paio que deixin sol en punta en tenen prou i massa els dos defenses. I llavors és aquí quan entra en joc el meu pla.
-A veure, explica’t, però ja t’avanço que aquesta vegada em sembla que t’has begut l’enteniment…
-Els vuit que ataquem ens distribuïm així: dos ben oberts, com a extrems, i els altres cinc amb mi. Els que juguin per fora tenen una única missió, centrar, tal com vingui, a l’olla, sempre per dalt, perquè encara que els centrals de l’Amor y Lucha són alts, no salten bé; els tinc ben estudiats.
-¡Pero, si anem vuit a l’àrea, muntarem un sidral impressionant, Dedal! Això no és una davantera, és una manifestació!
-Tranquil, que ara ve la segona part del meu pla. Nosaltres no anirem tots plegats a buscar els centres, els cinc que vagin amb mi tenen un paper decisiu: m’han de rodejar, protegir-me dels defensors contraris… I aixecar una plataforma perquè jo salti!
-Dedal, saps que jo t’estimo, germà, pero em sembla que has perdut un cargol... D’on has tret aquesta idea?
-Dels castellers, unes estructures humanes que em va explicar el meu avi, el pare de la meva mare, que és català. Els paios més forts fan una plataforma i els de menys pes van pujant els uns a sobre d’uns altres, fins que arriba un menut que s’enfila per la torre i fa com qui corona una muntanya. Aquí se’m va ocórrer. Com que jo tinc l’alçada d’un nen i no peso gaire, però vaig bé de cap, quan aconsegueixi enlairar-me uns centímetres, els vacuno. Segur.
Huguito el Ronco va tardar a treure’s l’estupor. Es va estar un instant gratant-se la barbeta, encara que era barbamec, mentre rumiava una resposta que no fos dolorosa per al seu amic el Dedal. I, com que no se li va acudir res, va dir:
-Molt bé, expliquem-ho a la banda.
-Estàs torrat -va ser la sentència inapel.lable de Fernández.
-I qui li diu al tècnic? -va afegir el sempre pusil.lànime Galaz.
-Ens tiraran pedres -va esgrimir Ohanián, vergonyós, com era el seu costum.
-A mi em sembla bé -va trencar el motlle Barlotta.
Es va fer un silenci profund, respectuós, com si tot d’una tots s’adonessin que hi havia al grup una veu més acreditada que la resta.
-Per jugar en zona cal viure en zona -va sentenciar Barlotta, sense que ningú s’atrevís ja no a discutir, sinó ni tan sols a preguntar què havia volgut dir amb una frase com aquella.
Tot i que amb dubtes i malfiances, allà van anar els coratjosos jugadors d’El Fortín a jugar-se el clàssic contra l’Amor y Lucha, amb el Dedal Davicce en situació de convertir-se en un Barishnikov destrossador de la porteria rival.
Resultaria ociós relatar els detalls del partit pel que fa al tràmit en si, i n’hi haurà prou de dir que s’havien disputat uns deu minuts sense que passés res important per a cap dels dos porters, que suaven com aixetes sota una enorme bola de foc. Una pilota refusada a la babalà per Fernández va anar a parar als peus de Barlotta, situat com va fer Garrincha, però sense rastre del talent del traspassat brasiler. Darrera d’un parell de salts sinistres sobre les pedres que assaonaven el boterut camp, la pilota va acabar controlada per Barlotta, que la va jugar amb la dreta, va enredar el matusser marcador d’aquell cantó, amb un evident excés de pes, i va centrar, fort i alt. Allà va anar la bola, a la recerca del Dedal Davicce, que s’enfilava amb un parell de bots al castell humà format pels seus amics.
Més tard, a la sala d’urgències de l’hospital municipal d’Avellaneda, envoltat dels seus col.legues encara sense dutxar, el Dedal va saber els detalls de la seva luxació d’espatlla i el seu politraumatisme cranioencefàlic. Quan l’agosarat anxaneta va arribar al cim va perdre peu, va voler agafar-se a un braç de Galaz i va volar, per aterrar un inacabable segon més tard, entre el pànic dels integrants de La Carasa i la cridòria divertida del respectable públic.

L’últim partit de Guardiola
Nandrolona, 0 - Pep, 1
(“Ti voglio bene”)

per SANTI PADRÓ

Els que aquell dia eren a Brescia expliquen que, quan el Pep va parlar, a més d’un el va emocionar el seu discurs, a altres els va fer posar la pell de gallina i a alguns els va fer envermellir de vergonya. Guardiola va voler dir unes paraules abans que ho fes el seu advocat, l’italià Tommaso Marchese, per tancar el judici que va acabar amb l’absolució per la maleïda acusació per nandrolona. Un discurs que el Pep havia anat assajant i madurant des de feia sis llargs anys va ser un parlament en italià, ple de ràbia continguda i en què va sortir una mica tota l’angoixa acumulada al llarg de molt temps, massa temps. Un discurs apassionat, com tot el que fa el Pep, construït amb unes paraules que li sortien des del fons del cor i que va acabar arrencant-li un somriure al jutge que, al final, el va declarar innocent.
Quan ho recordo ara, ja ho puc explicar tranquil.lament i, fins i tot, se m’arriba a escapar un lleuger somriure, però aquell dimarts 23 d’octubre del 2007 estava nerviós, molt tens i les cames em tremolaven una mica abans d’entrar a la Sala del Tribunal d’Apel.lació de Brescia. Fins i tot ara, que ja han passat uns quants mesos, diria que el meu grau d’ansietat abans del judici podria ser comparable al que podia haver tingut abans de jugar algun dels partits més importants de la meva carrera futbolística.
I això que el dia anterior, mentre volava de Barcelona a Brescia, m’havia anat mentalitzant, com havia fet gairebé totes les altres vegades que havia volat des de Qatar, des de Barcelona o des de Mèxic cap a Itàlia, que tot podia quedar igual que abans de començar, com sempre, tot pendent d’un nou judici o d’una nova apel.lació. No em pregunteu per què, però, aquest cop, tenia el pressentiment que me’n sortiria i que aquest malson que feia sis anys que em turmentava estava a punt d’acabar. Com cada viatge, a la maleta no havia deixat mai d’emportar-me les ganes de guanyar, aquelles que encara conservo intactes des que vaig començar a jugar en el Barça B.
M’havia cansat d’explicar més de cent vegades una de les experiències que sempre m’han acompanyat no només dins del camp; també a fora. És allò que he dit tantes i tantes vegades. Allò que he acabat escenificant en gairebé totes les xerrades amb amics en què, pràcticament sempre, acabem parlant de futbol. I sempre que ho explico ho faig amb la passió i la rauxa que em caracteritzen i és que, quan estàs jugant un partit de futbol, pot passar que en qualsevol moment perdis una pilota. Això no és important, el que importa és el que has de fer tot seguit: immediatament després de perdre la pilota l’has de tornar a demanar. Encara que la tornis a perdre. És igual. El que importa es tornar-la a demanar i intentar tornar-la a jugar. És així, quan reclames la responsabilitat, quan assumeixes el risc que, a vegades, acabes guanyant. I, al final, el que és més important, és així com gairebé sempre, t’acabes fent millor, més gran i més fort. I això et serveix no només per jugar a futbol.
Però aquest ‘partit’ que he acabat de jugar en la que ja serà per sempre per a mi una fantàstica jornada ha estat molt diferent. El més important és que el Tribunal d’Apel.lació de Brescia m’ha absolt de l’acusació de dòping per nandrolona que va començar a l’octubre del 2001. Han estat sis anys llarguíssims durant els quals he continuat fent la meva vida, fidel al meu estil, als meus principis i als meus valors (aquells que, com diu un bon amic meu, sempre han d’anar un metre per davant teu). Però no he pogut evitar que més d’una nit el meu son, normalment tranquil i reposat, s’hagi vist sacsejat i m’hagi despertat, desorientat, per culpa d’aquesta injustícia que s’ha convertit en una involuntària companya de viatge. Hi ha hagut molts dies que se m’han fet llargs i durs, dies en què mentre veia que el món girava al meu voltant a mi em semblava que jo havia deixat de girar amb tot.
No ha servit de res que digués a tothom que em volgués escoltar que jo no he pres mai cap substància per millorar les meves prestacions esportives. Tampoc ha servit de res que ho digués mirant fixament als ulls dels meus interlocutors. Pocs juristes italians m’han pogut -o potser no han volgut- aguantar-me la mirada, sobretot després que he acabat demostrant que el fet de prendre nandrolona no fa córrer més una persona ni, molt menys, et fa jugar millor. També m’he cansat d’explicar com n’és de ridícul el fet que algú pugui pensar que jo m’hagi dopat just a les acaballes de la meva carrera esportiva i en un club com el Brescia, on, malauradament, no jugàvem per arribar a la final de la Lliga de Campions.
Però ni així. Res de res. Durant sis anys, els meus arguments no han convençut ni jutges, ni fiscals, ni laboratoris italians. Ningú m’ha cregut. I el que ha estat més dur és que, sent innocent, no m’han deixat lluitar per defensar-me després que se m’hagi condemnat sense escoltar-me.
He demanat tantes vegades la pilota… I no és que l’hagi perduda, és que m’han donat una i mil trompades per darrera molt abans que pogués col.locar el cos bé i girar dues o tres vegades el cap per mirar al meu voltant i veure quin company tenia més ben situat per fer-li la passada. Bona part del meu futbol s’ha fonamentat en aquests dos o tres segons que el meu cap anava més ràpid que qualsevol pilota. Però aquí no em trobo enmig d’un camp verd, al meu costat tots van de fosc. Ni tan sols jo vaig vestit de curt, una elegant americana i una corbata em fan estar, encara que només sigui per fora, molt més a prop dels inexpressius lletrats i juristes que m’envolten.
I per no deixar que rebi la pilota, ni tan sols han deixat que la jugui. No m’he pogut defensar, no he pogut explicar res, ni mostrar-me com sóc realment. No els he pogut convèncer, ni tan sols han deixat que els ensenyi el meu apassionament pel futbol, per aquest joc que estimo amb bogeria i que m’ha donat tantes i tantes coses. No em van voler escoltar i em van condemnar quan jo sabia que era del tot innocent.
Em van somriure, em van donar la mà, tova i sense força, i em van convidar a un cafè, un capuccino molt bo, però no em van creure. Ningú a Itàlia em va creure. Es van oblidar que, darrera del futbolista que havia vingut al Calcio a jugar per diners, també hi havia una persona.
I per això no vaig callar, per això vaig lluitar des del primer dia amb tot el que vaig trobar al meu costat i sense fer cas a aquells que em deien que ho deixés, que abandonés, que renunciés a reclamar la meva innocència. Altres que es van trobar en aquesta mateixa situació van decidir plegar, abaixar els braços, deixar de lluitar i marxar cap a casa. Però jo no.
Superada la patacada inicial, he seguit radicalment fidel al meu llibre d’estil futbolístic: s’ha de jugar a l’atac, ho he mamat des que de petit jugava a la Masia. Que no es pot presentar un recurs fora de la justícia esportiva? Doncs jo arribaré fins on calgui, els tribunals de justícia ordinària també em serveixen i no m’importa els diners que costi la meva defensa ni el temps que necessiti per demostrar que sóc innocent. M’importen el meu nom i el meu prestigi. No puc oblidar que hi ha molts joves que m’han mirat i em miren com un exemple. Lluitaré per mi, per ells i, sobretot, per tots els que han cregut i encara creuen en mi. No hi puc renunciar. No hi vull renunciar.
En el seu moment no vaig voler acceptar una sanció inferior a la que em tocava si realment era culpable; no acabaré d’entendre mai que et vulguin sancionar amb sis mesos si el que marca la llei són dos anys. Per això, seguint el mateix raonament lògic, ara, al final, tampoc vull acceptar l’opció d’acollir-me a la prescripció del cas. Vull un judici i que em deixin demostrar que jo no he fet res d’allò de què m’acusen. El mal que m’han causat ja està fet i és irreparable i per això em cal l’absolució i que tothom sàpiga que sóc innocent.
I al final de tot, després de l’angoixa que he passat i hem passat, després del dolor intern que m’ha acompanyat al llarg d’aquests sis anys, només vull dir que em quedo satisfet i tranquil, molt satisfet i molt tranquil, sense guardar rancúnies a ningú i, per sobre de tot, immensament feliç. Em quedaré amb un record que m’acompanyarà sempre a partir d’aquest dia: és que en la vida tot costa i no hi ha res que sigui senzill, i el futbol tampoc ho és. Continuaré demanant la pilota, per jugar-la, i encara que la perdi, la tornaré a demanar per acabar, si puc, guanyant el partit com he fet amb aquest de Brescia, que, la veritat, ha estat un pèl llarg; però al final també l’he guanyat; al final, aquest també l’hem guanyat.

L’últim alè a Central Park

per ÀNGELS PIÑOL

La infermera es va acostar al comptagotes, va controlar que funcionés correctament i va dirigir un somriure de complicitat maternal a Su-Lin, que li va tornar el gest acomodant-se en el seu coixí.
-Cinc minuts: no més!, li va etzibar la infermera amb una mirada enverinada a Mark, que només va poder emetre un lleu esbufec.
- Bé, doncs segueixo. Com li deia, tot va començar pel John, el propietari del taller de cotxes que és al costat del restaurant dels meus pares. És un tipus solitari i una mica misteriós i gairebé no ens coneixíem. Però em va començar a cridar l’atenció que sempre vingués a la mateixa hora a sopar al Shangai. Arribava passades les onze, acabat de dutxar, i demanava sempre el mateix: sopa de bolets i pollastre, tallarines amb gambes i vedella. I a sobre, arròs tres delícies. Em coneixia de vista, clar, i un dia vaig gosar demanar-li per què menjava tant. Em va dir que estava afamat perquè venia de gastar molta energia perquè corria. La curiositat em va assaltar i, cada nit, quan no quedava gairebé ningú al restaurant, li servia te i començàvem a xerrar. Jo li parlava de la meva vida entre les olles i ell va començar a desvelar-me el seu secret. Córrer el feia evadir-se i, al vesprejar, per oblidar-se del greix i dels cotxes del seu taller, es perdia al Central Park. John ja havia participat a la segona marató de Nova York i vaig començar a imaginar que potser jo també podria fer-ho. Era una barbaritat, 42 quilòmetres!, per a un cos esquifit com el meu, però estava sana, havia fet més o menys esport i em va il.lusionar la idea. Era el maig i fins al novembre tenia temps. Molts matins, abans d’anar al Shangai, agafava el metro a Canal Street, a Chinatown, i baixava a Lexington per anar al Central Park. Primer van ser 10 o 15 minuts i vaig acabar morta; després, mitja hora, i així em vaig proposar córrer una hora diària descansant un dia a la setmana. Cada 15 dies, vaig anar augmentant el llindar de la distància, per començar a saber els meus límits, i l’octubre vaig fer la meva primera tirada llarga. Van ser uns 30 quilòmetres al ritme que jo esperava fer la marató. Algun dia vaig arribar a sortir de casa gairebé de nit, sense fer soroll per no irritar la meva nombrosa família. I vaig començar a ser feliç. Corrent em vaig oblidar dels fums de la cuina, dels davantals, de les olors, dels crits i em vaig retrobar amb l’aire i amb un regal de la natura. Feia massa temps que no passava per allà. El Central Park era per a mi llavors un vell record infantil d’una foto en blanc i negre perduda en un calaix i va ser un descobriment. Mentre corria, primer ocupava la meva ment mirant la gent que feia footing, intentant atrapar els patinadors, observant els nens, mirant el llac, el castell de Beldevere i l’estàtua d’Andersen. Després ja va ser una altra cosa: vaig abraçar la soledat del corredor de fons. I, al final, vaig deixar de ser Su-Lin i em vaig convertir en un comptaquilòmetres, en una mena de nebulosa que escoltava els meus músculs i el meu cor mentre mirava el rellotge. M’ho vaig passar malament a l’agost perquè la calor va augmentar, però hi anava d’hora, gairebé a l’alba, i vaig veure que, amb els consells del John, dosificant el ritme, menjant i bevent aigua per no deshidratar-me, aguantava. El Central Park té gairebé 90 quilòmetres de camins i la marató té la meitat d’aquest recorregut... Va passar l’estiu, el parc es va tenyir de color vermell i...
- Ni se li ocorri encendre’l!, va bramar la infermera guaitant per la porta de l’habitació quan va veure que el Mark jugava amb una cigarreta a les mans i acaronava un encenedor. El periodista li va fer un gest demanant treva, es va col.locar la cigarreta a l’orella i va seguir prenent notes.
- Seguim?, va dir convidant Su-Lin a continuar el monòleg.
- Sí. Doncs va arribar el gran dia, el primer diumenge de novembre, per a alleugeriment meu i dels meus pares, farts que arribés esgotada al Shangai i que els donés la pallissa amb la marató. Confosa entre milers de participants i feliç amb el meu dorsal, vam sortir del pont de Verezano. Vam tenir sort perquè estava ennuvolat, però hi havia molta humitat. Vaig començar eufòrica i a un ritme massa accelerat. Em vaig equivocar perquè no vaig mesurar bé les meves forces. Fins al quilòmetre 5, sobre Brooklyn, vaig estar trotant al costat del John, però hi va haver un moment de badada i a Queens el vaig perdre. Però no em vaig desanimar: la gent t’encoratja, et crida i et sents la reina del món. Vaig arribar raonablement bé a travessar el pont de Queensborg i se’m va obrir el cel en trepitjar Manhattan. Havíem superat la meitat de la cursa i em sentia amb forces. Però al Bronx em va semblar sentir la primera rampa. Les cames se’m van paralitzar i a Harlem, faltant encara set quilòmetres, vaig pensar d’abandonar. I va passar un miracle: vaig tornar a trobar-me el John, que havia reduït el ritme esperant-me. I ja no em va deixar. Em va acompanyar per la Cinquena Avinguda. Però ja no era jo. Suposo que el més sensat hauria estat abandonar i em va sobrevenir el pànic pensant en els entrenaments que m’havia saltat per mandra o esgotament. De sobre, la ment se’m va ennuvolar, em vaig quedar en blanc i encara no sé com vaig aguantar: corria per inèrcia, gairebé com una autòmata. Veia un batalló de colors davant meu i gent als costats de les voreres cridant-me. Vaig plorar de dolor i crec que vaig distingir la silueta tremolosa dels meus pares. Vam entrar al Central Park i el retrobament amb aquest paisatge em va donar un últim alè. El final estava més a prop. No sabia que darrera meu no quedava ningú més. Quan vaig creuar la meta, vaig perdre el coneixement i em vaig desplomar. M’han dit que va ser molt emocionant, que la gent em va aplaudir molt i…, aquí estic, connectada a aquest sèrum i recuperant-me.
- Ja està?, va preguntar amb fredor el Mark mentre tancava d’un cop sec la seva llibreta.
- Bé, ja li vaig dir que jo només vaig arribar l’última, va respondre Su-Lin incòmoda. Sempre hi ha un últim, oi? No m’importa la marca: només que tinc penjada la medalla que certifica que vaig travessar la meta. Va ser fantàstic. Ho vaig aconseguir. Ha estat l’experiència millor de la meva vida. El John m’ha dit que al Shangai em faran una festa quan surti d’aquí.
- Aquest paio deu ser el seu àngel...Està bé, està bé. Felicitats, va dir el Mark aixecant-se de la cadira. El meu cap porta el seu cotxe al taller d’aquest tal John, que és qui li va explicar el seu cas, però no sé pas si aquesta història li agradarà. No sé si val la pena.

Kek Duna
(‘Danubi Blau’)

per MIGUEL RICO

El 31 d’agost de 1997, el mateix dia que lady Di xocava amb la mort en ple centre de París, Zoltan Czibor s’acomiadava del món a Budapest. Un càncer de pàncrees no el va deixar anar més enllà. Tenia 69 anys i, fins a l’últim moment, les coses clares. Tan clares que, quan li van diagnosticar la seva irreversible malaltia, es va negar a rebre qumioteràpia. Només va acceptar tractaments pal.liatius que li alleugessin el dolor. L’única cosa que li importava era tractar de seguir sent feliç a Komaron, el seu poble, on residia des que, el 1978 i arran de la mort d’un germà, va decidir tornar aclaparat per la pena i la nostàlgia. Barcelona ja no li donava el que necessitava. Ell, en canvi, ho havia donat tot. Tant que, abans d’anar-se’n, l’Associació de Veterans del Barça va haver d’ajudar-lo en el seu dia a dia.
Coneixent aquest detall, podria deduir-se, equivocadament, que Czibor va dilapidar els milions que li havia donat el futbol fomentant una vida llegendària de passions desmesurades. Però no és cert. Sí que és veritat que va finançar alegrement no pocs dels seus famosos excessos particulars, però, essencialment, va ser la seva exagerada generositat el que el va fer trontollar econòmicament. El seu mític Kek Duna (Danubi Blau en hongarès) el va acompanyar durant divuit anys en un viatge des de la bohèmia fins a la solidaritat que va acabar amb els seus recursos, alhora que multiplicava el reconeixement dels centenars de refugiats hongaresos que anava acollint en aquest inoblidable bar del carrer Capità Arenas.
El Kek Duna, inaugurat el 1960 quan l’Ocell Boig (anomenat així pel seu suggerent tall de cabells) ja era figura del F. C. Barcelona, tancava a les tres del matí. Més tard que ningú. Molt a prop de la Residència Muñoz Grandes, tenia, entre la distingida clientela d’última hora, molts dels militars que allà vivien. També se citaven al Danubi Blau els serenos del barri, les putes de la Diagonal i, sobretot, aquesta legió de refugiats hongaresos que, un dia sí i un altre també, acudien a la recerca de Czibor perquè els obrís les portes d’un món millor. El mateix món que, al desembre de 1956, el mateix Zoltan, Kubala, Kocsis, Kalmar i Osterreicher van anar a buscar quan, després de la invasió d’Hongria per les forces soviètiques, van decidir no tornar al seu país.
Czibor i el Honved estaven, llavors, de gira a Viena i ja no van tornar a Budapest. Després de contactar amb la màfia hongaresa, una congelada nit de desembre, van fugir cap a la llibertat. Es van salvar de miracle. Podien triar dos camins. La muntanya i el bosc. Van triar el bosc i van encertar. Els que ho van intentar a través de la muntanya van morir en l’intent. Aquella nit, l’exèrcit hongarès els va matar tots. Tres mesos amagats a Àustria i, després, cada mussol al seu nou niu. Kubala, a Catalunya; Kocsis, a Suïssa, i Czibor, a Itàlia. La Roma li havia ofert un imponent contracte, però no va poder ni debutar perquè la FIFA, per desertar del seu país, li va imposar una sanció de dos anys que li va impedir exercir l’ofici. Per fortuna, després d’un any i escaig amargat en l’exili i l’atur, el Barça va aparèixer en la seva vida. Ladislao Kubala i Domènec Balmanya el van convèncer en menys temps del que es triga a explicar-ho. Tres anys de contracte, 1.100.000 pessetes de fitxa i, a més, premis. Una barbaritat, tenint en compte, per exemple, que en aquella època, a Barcelona, es podia comprar un pis per 40.000 pessetes.
Per això l’Ocell Boig en va tenir més d’un. I tots en zones immillorables. Tan bo era l’acord que Czibor havia de guanyar més del que estava cobrant Kubala, cosa que, clar, va obligar el Barça a millorar el contracte de Laszy. Czibor va acabar jugant 89 partits amb el primer equip del Barça. Kubala, per cert, sempre va estar prop. De Czibor i del Kek Duna. Fins al final. Anava pel bar i també ajudava tant com podia l’ampli ventall de compatriotes que poblaven el local d’increïbles històries en les quals no només es buscaven diners. També afecte i, molts, refugi. De fet, en un dels pisos de Czibor, en el qual - després de la seva separació - el jugador del Barça vivia amb el seu fill Zoltan, dues de les quatre habitacions estaven ocupades, diàriament, els 365 dies de l’any, per hongaresos que, a pa i ganivet, caminaven cap a un món millor. I allí, com el bar, al pis de Doctor Ferran, hi havia de tot. Rics i pobres.
Per exemple, entre els ‘pàries’, un tal Laszlo Arpan, medallista olímpic de lluita i gran aficionat al pervers món de les barres americanes. El mantenien Czibor i les quatre pessetes que guanyava en les vetllades de lluita lliure que s’organitzaven al Saló Iris del carrer València. Un altre assidu, Ursus, farmacèutic a Alemanya, on havia estat detingut diverses vegades per conduir borratxo. I, després, Alí, un jueu hongarès que fugia de tot, que venia cada any a Barcelona i a qui adoraven els fills de Zoltan, perquè, en cada visita, els colgava de joguines. Una aportació a la qual no podia plantar cara Toti, un manxol, mutilat de guerra, que periòdicament s’instal.lava al pis de Doctor Ferran. Se n’anava sempre -amb un bitllet a Montpeller que Czibor abonava religiosament- abans que el fessin fora. Però també tornava sempre per tornar a marxar.
El cas és que hi va haver, al mateix temps, gent de raonable posició que acabava aterrant a Barcelona per la magnètica atracció del Kek Duna. A saber: Cuza, el primer pilot d’un 747 de les línies aèries sueques. I Alejos Pogany, joier de la Casa Reial Belga, la de Balduí i Fabiola, que, a més, havia fet fortuna com prestamista als millors casinos d’Europa. Tenia tants diners que acudia al bar de Czibor conduint en un Rolls Royce que duia gravades les seves inicials en or i brillants. Esperpèntic personatge, aquest. Coix, arran d’un atracament a Brussel.les, va voler establir-se a Espanya amb la seva família, però la desgràcia li va trencar el desig. Tornant de Marbella, la seva dona i la seva filla, que hi havien anat per comprar-hi una casa, van sofrir un mortal accident de trànsit. Quan Alejos va anar a reconèixer els cadàvers, va trobar a faltar un anell que havia regalat a la seva dona. La Guàrdia Civil li va dir que no es preocupés, que ho tenien guardat, però que era més fals que un duro de xocolata. I no ho era. La seva descomunal grandària el feia increïble. Valia, llavors, 23 milions de pessetes. Una fortuna, com la que va trobar, al Danubi Blau, Laszlo, un hippy hongarès ben plantat que va acabar conquistant una atractiva veïna de Capità Arenas. Es deia, i es diu, Jeanette. Sí, la Jeanette del “Jo sóc rebel perquè el món m’ha fet així”. Una definició que coincidiria no només amb la minúscula cantant, sinó amb el mateix Zoltan Czibor. Un tipus que va donar tot el que tenia, i, contràriament al que es diu, els seus últims anys a Hongria van ser millors que els seus últims a Catalunya. Ni va morir en la misèria ni va haver de vendre, com s’ha escrit, la medalla d’or que va guanyar en els Jocs Olímpics de Hèlsinki ’52. Aquesta gloriosa relíquia la guarda, a Barcelona, la seva néta Iris, la filla de Zoltan, el fotògraf de Sport que va fugir amb el seu pare aquella nit de desembre i que no ha tornat mai a Hongria. El pare, en canvi, va voler morir on havia nascut, i allà, a Komaron, va acabar el seu viatge sent regidor d’Esports de l’Ajuntament i vivint, dignament, de les seves dues pensions. Una, com a capità de l’exèrcit, i l’altra, com a medallista olímpic. Els diners del Barça es van quedar a Barcelona. Més ben dit: estan repartits pel món a les cases d’aquests refugiats hongaresos que van venir a buscar el cor de Zoltan Czibor . Ho van trobar i, avui, als cinc continents, encara senten el batec de la seva gairebé ruïnosa generositat.

Una flebitis de campionat

per SANTI GIMÉNEZ

Només va posar el peu a la impressionant escalinata del Palau del Pardo, on l’esperava visiblement nerviós el doctor Ricardo Franco Manera, el doctor Ramiro Rivera va saber que la cosa s’estava posant molt magra. Davant de la porta de l’habitació del generalísimo els esperava el doctor Vicente Gil, que, en veu baixa, parlava amb el doctor Vaquero, que feia poc que hi era. Junts, aquest quartet de metges formaven allò que tot Espanya coneixia com ‘el equipo médico habitual’. Al malalt, se’l coneixia per nombrosos apel.latius, no tots ells tan afectuosos.
-“Tal com t’ho dic. Era un edema al turmell i ara és com una plaça de toros que va del peu i arriba per sobre del genoll”.
-“I dius que es queixa?”
-“Diu que li fa una mica de mal la cama esquerra. Però ja el coneixes. No expressa sentiments...”
Dit això, tots dos facultatius van mirar-se als ulls sense atrevir-se a acabar la frase. No, definitivament, els sentiments no eren el punt fort del caràcter del pacient que tenien tombat al llit que hi havia després de la porta.
Abans d’entrar a enfrontar-se amb el malalt, que fins i tot als 82 anys, amb només 45 quilos i amb un ridícul fil de veu imposava alguna cosa més que respecte, ‘el equipo médico habitual’ va improvisar una reunió mirant d’apartar-se dels dos policies armats que custodiaven el marc de la porta.
En menys de vint segons van consensuar que el malalt havia desenvolupat una tromboflebitis de cavall, que, a causa de l’edat del pacient, el més probable és que repercutís en una rigidesa de les venes, els coàguls de les quals, amb clara tendència a desprendre’s, provocarien un entollament dels pulmons que acabaria amb la vida del pacient. I, de propina, amb un període de la història d’Espanya. Però el que preocupava els quatre doctors no era el diagnòstic, que era de primer de carrera. Els preocupaven -i amb tota la raó del món- molts altres aspectes. Especialment, dues absències i el motiu pel qual el malalt, que 20 dies enrere estava en un perfecte estat físic dintre de les seves possibilitats, avui, a dia 8 de juliol de 1974, presentava un estat més que preocupant.
Rivera va parlar el primer.
- “I el yernísimo, on és?
- “A Manila. No hi seríem pas nosaltres aquí si en Cristóbal estigués voltant per Madrid.”
- “Doncs anem per feina”.
- “I la senyora?”
- “A missa, i després volia fer compres, que li surten també molt bé de preu. Potser ella ens pot explicar aquesta recaiguda.
La mirada dels altres tres metges, entre còmplice i censora, va indicar a l’’equipo médico’ que finalment havia arribat l’hora de plantar-se davant del caudillo.
- “Espadín, obri la porta, per favor”, va indicar Franco Manera al policia de la secreta que protegia el malalt de conxorxes judeomaçòniques, confabulacions i comunismes variats.
Rivera, com a cap del Servei de Cirurgia Cardiovascular de l’Hospital Provincial de Madrid i president del Col.legi General de Metges d’Espanya, va ser l’encarregat d’examinar Franco. Els seus tres col.legues van cedir-li l’honor com a mostra de respecte professional i també perquè no hi havia Cristóbal Martínez-Bordiu, gendre del generalísimo i cap del Servei de Cirurgia Toràcica i Cardiovascular de la Paz. Per aquest ordre, que, a la causa, s’hi troba la conseqüència. A més a més, no era cap secret per a la comunitat mèdica que el yernísimo no s’hi feia gens, amb Rivera.
Era el primer cop que el doctor Ramiro Rivera entrava a l’habitació de Francisco Franco. El que més el va sorprendre era com era de petit i baixet el llit en què estava, fet que l’obligava a examinar el pacient assegut a la vora del jaç. En un racó de l’estança, un televisor en color Lavis de fusta estava situat davant d’una cadireta tan baixa que més aviat semblava un reclinatori de beata. Sobre la tauleta de nit, un got de llet i una sentència de mort pendent de ser signada.
Després de dubtar molt sobre com havia de dirigir-se al pacient, Ramiro Rivera es va limitar a dir:
- “A veure, excelencia.
L’exploració va durar amb prou feines deu minuts en què Rivera alternava els excelencias amb els mi general mentre Franco Bahamonde estava callat, absent de tot el que passava, panxa enlaire amb la mirada perduda cap a un punt del sostre i responent -quan ho feia- amb monosíl.labs. No va queixar-se ni una vegada.
- “El que pensàvem, una flebotrombosi iliofemoral dreta amb tendència a estendre’s”, va resumir Ramiro Rivera als seus col.legues. Mirant Vicente Gil, metge de capçalera de Franco, va etzibar-li: “Jo l’ingressaria inmediatament. A l’hospital tenim la Planta F buida. La flebitis és important, però amb un bon tractament podria remetre. Hem de tenir-lo controlat. Si no és així, el perdrem en un vist i no vist.”
El doctor Gil va ser l’encarregat d’explicar la situació al generalísimo mentre la resta de l’’equipo’ l’esperava fora. Va sortir immediatament.
- “Què t’ha dit?”
-“Que, si l’ingressem i l’operem, “será la bomba. Literal”.
- “I tu, què li has dit?”
- “Que la bomba seria que li passés alguna cosa i que Eisenhower i Stalin també van ser ingressats i no va passar res.”
El moment no era per fotre’s a riure, però l’’equipo’ ja no sabia quina cara posar-hi. No obstant, Espadín estava al costat i no era cosa d’acumular més papers pendents de ser signats al costat del got de llet.
Mentre el doctor Vicente Gil engegava el complicat dispositiu de trasllat, que incloïa aïllar la planta F de la Ciudad Sanitaria Provincial Francisco Franco (actual Gregorio Marañón); avisar el cap de govern i buscar habitacions en planta per al caudillo, que finalment va ser ingressat a la 609, per al servei, per a la señora, per a Carmencita, per al capellà mossèn Boulard, i triar quatre monges infermeres de confiança, a Ramiro Rivera el torturava el dubte de saber la raó d’aquella recaiguda inesperada.
I, aleshores, va veure Espadín. El policia duia un mes seguit de servei a El Pardo enganxat al cul del general (aquell al qual els nens cantaven que era blanc). Ell era l’únic que podia explicar el que havia provocat aquest empitjorament al pacient. D’amagatotis, va esperar que la resta de l’ ‘equipo’ sortís per apropar-se al veterà policia, un andalús de Jaén més franquista que l’àliga de la bandera.
- “Espadín, disculpi, no tindria un minut?”
El policia, tot professionalitat, va superar el tràngol d’haver de donar respostes en comptes de formular preguntes i va fer un a part amb el metge que feia una estona havia estat assegut al llit de Franco fotent-li mà a su excelencia.
Hores després, quan Ramiro Rivera va arribar a casa seva, abans d’agafar l’ascensor va picar al quartet de la porteria per trobar-se amb Ángel, el porter de l’immoble, que li guardava a la seva nevera uns llagostins cuits de Sanlúcar que una antiga pacient del Puerto de Santa María li havia enviat com a agraïment mentre el metge estava de guàrdia.
Mentre el porter treia la caixa de llagostins de la Fagor, Rivera, que no podia deixar de pensar en allò que li havia explicat Espadín, es va dirigir al porter de casa seva amb la mateixa actitud amb què Raymond Burr es dirigia als testimonis dels judicis quan interpretava Perry Mason a la tele.
- “Ángel, a tu què et sembla Johan Cruyff?”
- “Ai, don Ramiro, aquest paio és com Di Stéfano. Quin tros de jugador, no l’ha vist ara en el Mundial d’Alemanya? I quin tros d’equip és Holanda, també. L’altre dia van jugar contra l’Argentina, precisament quan Estela Perón va visitar a Madrid Franco i els van fotre una pallissa escandalosa. Ja m’agradaria a mi que el meu ‘Atleti’ tingués jugadors, no ja com el Cruyff i el Neeskens, que han fitxat pel Barça, sinó Rep, Krol o Haan. Només li dic que, en aquesta Holanda, el meu Adelardo seria suplent. Apa, agafi els llagostins que es tard i vol ploure”.
I aleshores, mentre el metge desempaquetava els llagostins, va desitjar que comencés la Lliga per veure en acció aquell Cruyff, aquell Neeskens, un entrenador anomenat Michels i aquella tropa amb noms tan curiosos que havien tingut -tal com li havia revelat l’eficient Espadín- Francisco Franco escarxofat durant vint dies en una cadireta baixa, com si fos un reclinatori d’església, veient el Mundial del 74 i al.lucinant amb la taronja mecànica. Fruint com un fanàtic del ‘Futbol Total’ i carregant-se a consciència la vena de la seva cama esquerra i provocant-se una tromboflebitis de la qual ja mai més es recuperaria.
Aleshores, el doctor Rivera va entendre que el caudillo de España por la gracia de Dios, el que entrava sota pal.li a les catedrals escortat pels bisbes, el general més jove d’Europa des de Bonaparte, aquell que, segons els nens de tots els coles tenía el culo blanco i que havia guanyat una guerra civil massacrant un país després del seu triomf, estava a punt de dinyar-la per culpa del futbol. I tot, perquè s’havia passat 25 dies assegut en una cadireta admirant uns futbolistes amb pinta de hippies, vestits de taronja, que, segons deia tothom, jugaven estupendament. Tan bé jugaven a futbol aquells peluts que Espadín li havia explicat que Franco havia liquidat la recepció amb la vicepresidenta argentina al Saló de Goya del Pardo en 25 minuts de rellotge per arribar a temps de veure l’Holanda-Argentina, que es va jugar a Geselkirchen. El desfavor a María Estela Martínez de Perón, que ni de bon tros era tan guapa com Evita, va valer la pena. El general va veure guanyar la ‘seva’ Holanda per 4-0, amb dos gols de Cruyff, un altre de Krol i un altre de Rep. Quan va acabar el partit, el generalísimo va notar-se que el blau que tenia al turmell i que tant el molestava s’havia estès fins just per sota del genoll. S’havia fet creditor d’una flebitis de campionat.
- “Si un dia ho explico, no em creurà ningú”, va pensar el metge mentre xuclava el cap de l’últim llagostí.

L’animador d’ànimes

per ÀLEX SANTOS

L’església de Sant Gregori Taumaturg és una de les més conegudes a Barcelona. Només cal anomenar-la per la seva ubicació per saber de quina estem parlant; aquella que és rodona. Sí, aquella que queda envoltada pel carrer Ganduxer. Igual que la resta de parròquies, els diumenges costa d’omplir, com cada cop més també passa amb els camps de futbol. Però el penúltim diumenge del 2007 va ser diferent. Igual que en un clàssic o un derbi futbolístic, o en la presentació d’un crac mundial que desborda totes les previsions, aquell penúltim diumenge del 2007, Sant Gregori Taumaturg també va viure una jornada de ple fins a la bandera. Bé, fins a la campana, en aquest cas.
Dins d’una habitació, recollit en silenci, Dámaso restava pacient tot esperant viure la seva experiència més excitant. Una vivència emocionant, com la que segur que sabia que experimenten els futbolistes abans de començar un partit, quan al vestidor s’impacienten perquè el joc comenci com abans millor.
Acompanyat de mitja dotzena de capellans, Dámaso Ruiz iniciava el pelegrinatge cap a l’altar de la parròquia de Sant Gregori, on el penúltim diumenge del 2007 va oficiar a Barcelona la seva primera missa com a mossèn. Davant seu, dotzenes d’amics i familiars, centenars de coneguts, en una parròquia plena a vessar com feia temps que no es veia, el van acompanyar en la seva primera escenificació com a nou religiós.
Una experiència excitant, més encara com les que Dámaso Ruiz Tintoré havia gaudit com a aficionat a Sarrià, quan el seu equip enfilava el túnel de vestidors i sortia a la gespa per rebre el bramar i l’entusiasme dels aficionats.
Dámaso Ruiz Tintoré, àlies Dámaso Perico, feia molts anys que havia decidit ser capellà, però, encara molt de temps abans, una altra passió l’havia portat a convertir-se fins al 1996, en l’animador de l’estadi de Sarrià, on abans jugava el R. C. D. Espanyol.
Era el 1982 quan al jove Dámaso, setè fill d’una família nombrosa, de vuit nens i dues noies, se li va despertar la fal.lera pel futbol. A casa seva, el futbol no era ni de bon tros un motiu de conversa, però la proximitat amb el camp de Sarrià i la celebració del mundial d’Espanya va envoltar-lo i arrossegar-lo, i, com ell, també milers de nens, cap a un dels més grans esdeveniments d’aquest esport. Des de casa seva a Johann Sebastian Bach, observava com milers de persones cada dos diumenges enfilaven els carrers per acostar-se a l’estadi. A casa seva no hi havia televisió i l’únic contacte amb la informació i amb el món era a través de la ràdio. No coneixia res del futbol i encara menys en sabia les regles bàsiques. Però va poder més l’ambientació creada al voltant del futbol per atreure’l que l’amor a un equip o la passió per un jugador o, fins i tot, l’entusiasme que desperta la pràctica d’aquest esport.
Durant el mundial d’Espanya, amb dotze anys, va poder entrar tot sol a Sarrià, i sense pagar, per veure-hi dos dels partits més sensacionals que es van jugar en aquell campionat i que encara avui es recorden: el Brasil-Itàlia i l’Itàlia-Argentina.
No es podia demanar més. A partir de llavors, faria tot el possible per ser un aficionat del futbol i va acceptar ingressar en la gran família d’aquest esport. Sarrià va ser la seva porta.
Però, per accedir al camp, calia alguna cosa més que entusiasme i devoció; es necessitaven calés. En els dos partits del mundial, havia aprofitat que dos dels seus germans, l’Álvaro i el Gonzalo, treballaven per a Cola-Cola com a venedors ambulants de begudes refrescants i va poder entrar al camp per una porta que en endavant se li tancaria.
Dámaso havia perdut el seu pare tot just arribats als cinc anys i a casa seva, més que mai, es van haver d’estrènyer el cinturó. Si resultava difícil arribar a final de mes en una casa amb deu nens per alimentar, menys encara hi havia calés per anar al futbol. La vida a casa dels Ruiz Tintoré era dura, malgrat els ajustos, les beques per a estudi i el fet de viure en un pis de renda limitada a la part acomodada de Barcelona, on no es podia apujar el lloguer en aquell edifici de “la Caixa” durant vint anys. Dámaso vivia una vida de contrastos; la seva família no arribava a final de mes, però residia a Sarrià, a la part alta de la ciutat. Així, va descobrir que a l’estadi de Sarrià, s’hi podia accedir sense pagar; només calia tenir edat infantil i ell acabava de complir els dotze anys.
La seva estrena va ser per veure un Espanyol-Betis. Mal dia per als debuts. El que seria a partir de llavors el seu nou equip va perdre per 0-2. Era l’Espanyol de N’Kono, que entrenava Maguregui. Assegut a tribuna va patir la mateixa ansietat que mesos enrere; no entenia res del que passava a la gespa, però l’entusiasmava l’ambient, els crits de la gent, l’animació i els càntics. Es va recollir cap a casa capcot amb l’estranya sensació d’haver-se unit a un equip que havia perdut, però, en canvi, reforçat perquè l’ambientació del camp l’havia omplert.
Més endavant, Dámaso va entrar en contacte amb el sector del camp on creia que es vivia una festa permanent, guanyés o perdés el seu equip. Era el gol sud, on hi havia una incipient penya de joves que animava constantment els seus.
Després de fer-se soci el 1985, en aquella zona del camp, Dámaso va experimentar vivències que no li van agradar gens. Un cop va veure com a un seguidor de l’Athletic de Bilbao l’estomacaven i per poc no perd una orella. Havia entrat en el món de l’animació dels estadis, on grups petits de seguidors vivien de forma extrema.
Aquest tipus d’actituds, que començaven a estendre’s pels camps, res tenia a veure amb la seva passió per animar el seu equip, amb aquella vella trompeta que encara avui conserva, que no deixava de fer sonar durant tot el partit, fins que arribava a casa seva amb els llavis inflats i sovint fins i tot sagnant.
No era un líder. Però sí una ànima lliure. Desinhibit i atrevit. El 1991, ja integrat en la Penya Juvenil, li van deixar un bombo perquè aparqués la trompeta i s’afegís al grup de timbalers que feien soroll i marcaven el ritme de l’animació en aquell sector del camp. Si abans s’hi deixava l’ànima, en la trompeta, el seu nou timbal va rebre el mateix afecte i van esdevenir inseparables.
Ni al col.legi ni a la família havia pogut desenvolupar aquesta fusta de líder que manifestava a Sarrià. A l’antic camp dels pericos, va trobar una variant de la seva personalitat que va explotar, fins al punt de fer-se conèixer pel malnom de Dámaso Perico. A partir de llavors, va agafar el bombo i cada cop es va anar allunyant més del nucli dels timbalers, fins que va començar a saltar les tanques que separaven els gols de les tribunes i laterals, amb el consentiments dels porters, que no feien res per aturar-lo. La graderia més noble, on tothom mirava el partit assegut, va començar a veure un personatge desfilant amunt i avall pels passadissos i escales incitant-los a animar l’Espanyol a cop de timbal. Cada partit. Noranta minuts sense parar. Sense aturar-se. Sense veure gairebé res del que succeïa a la gespa. Primer va patir la incomprensió, després van arribar els insults perquè deixés de fer soroll i molestar i més tard, molt més tard, li va arribar el reconeixement. Dámaso Perico s’havia erigit en l’animador itinerant de Sarrià. Ell mai no es va atribuir l’èxit dels càntics a les graderies de seient de Sarrià. Simplement duia allà el soroll i el ritme necessaris per despertar l’ànim dels seus consocis.
Va aconseguir un passi d’accés lliure per tot l’estadi i ja no va haver de saltar tanques ni jugar-se el físic ni discutir amb algun porter que no sabia del renom de què gaudia ja a Sarrià. L’antic cap de personal, Ramón Rodríguez Conte, i el veterà delegat del primer equip, José María Calzón, van agilitar els tràmits perquè Dámaso Perico campés lliure per les graderies de Sarrià, sempre amb el seu timbal atiant els ànims. Només hi havia un espai on no podia estar, a més a més de la gespa; era la zona cinc estrelles, on era la tribuna presidencial. Una cosa era animar l’equip; l’altra era tocar els nassos i incomodar els directius.
Van haver de passar un parell d’anys perquè l’animador del timbal de Sarrià, d’idèntica trajectòria que el televisiu Manolo el del Bombo, tingués la percepció que la seva feina tenia utilitat i que, cada cop que iniciava un ritme picant amb els bastons, despertava en la graderia per on ell passava la picada de mans que animava els jugadors.
El personatge va començar a devorar la persona i Dámaso va debutar en un Espanyol-Barça disfressat de torero. La botiga de disfresses, és clar, li va acabar finançant la indumentària, a canvi de dur publicitat a l’esquena.
Dámaso Perico no coneixia res de la litúrgia de l’animació dels camps anglesos, italians o argentins, veritables referents mundials. Ell era autònom i autodidacte. Enrere havia quedat l’altre timbal de la Penya Juvenil al gol sud de Sarrià, mentre que el seu s’havia convertit en un satèl.lit que incitava els socis de tribuna i lateral a animar l’equip.
Fins que , en l’últim partit de la temporada 1995-96, el mateix dia en què José Antonio Camacho deixava el club, després de classificar-lo per a la Copa de la UEFA, en un punt de Sarrià es va viure un altre adéu. Dámaso Perico, disfressat de guàrdia urbà, i junt amb el seu inseparable timbal, anunciava que també penjava el bombo perquè havia sentit la crida de la fe religiosa. Just un any després, casualitats de la vida, Sarrià veia jugar l’últim partit a l’Espanyol abans de ser enderrocat.
Sarrià es quedava orfe d’un personatge singular que en els últims anys havia crescut al costat d’uns dels instruments més sorollosos que s’escoltaven al camp. Sabedor del buit que deixava, va buscar un substitut perquè li agafés el relleu. A la següent temporada, va posar en escena el nou timbaler de Sarrià, però aquest només va durar un partit. Mort de vergonya, i desorientat per les indicacions que li feia Dámaso des de la tribuna perquè anés d’un cantó cap a l’altre sense parar, i que no deixés de colpejar el bombo, el nou deixeble va estimar-se més veure els partits que animar-los timbal en l’aire.
Dámaso Perico es va recollir com a seminarista al carrer de la Diputació, darrera de la Universitat de Barcelona, per dedicar-se als set anys de formació per ser capellà. Una estada a Salamanca, on un mossèn amic, Michael Duffy, l’havia convidat a unes convivències amb joves als quals s’havia despertat la vocació religiosa, li havia canviat del tot la vida un any abans de deixar el timbal a Sarrià. Havia de decidir-se i ho va fer a Salamanca. El pas ja estava fet. Enrere quedarien feines a l’hostaleria com a cuiner, en una impremta o a la ràdio, després de la seva experiència a Ona Rambla, com a productor del programa Bon retorn, o com a tertulià de l’Espanyol.
En els seus últims dies a Sarrià, es va acostar a les oficines per acomiadar-se de tothom. No en va, es tractava de tot un personatge vinculat a l’Espanyol en els darrers anys, que mereixia un adéu d’alçada. Coneixedor de la importància de la tasca dels periodistes, a ells es va acostar després per improvisar una petita roda de premsa i explicar per què Dámaso Perico havia decidit ser mossèn Dámaso.
Deu anys més tard, i seguint el mateix conducte dels periodistes, però aquest cop utilitzant els canals tecnològics, tothom que coneixia Dámaso Perico va rebre en el mòbil el següent missatge: “Dámaso Perico ya es cura. Primera misa en Barcelona. Domingo 23. 13 h. San Gregorio (iglesia redonda). Pásalo”. El missatge, és clar, l’havia fet córrer ell. Volia experimentar en el seu primer dia com a mossèn a Barcelona aquelles sensacions que tants cops havia envejat en els jugadors de futbol quan sortien a la gespa i rebien l’escalfor dels socis al ritme del bombo que ell picava des de la graderia. Embriagat per l’emoció, ja com a mossèn Dámaso, s’acomiadava en la seva primera homilia a Barcelona trist per no poder tornar a agafar el timbal per animar la grada, però esperançat de ser en endavant un animador d’ànimes.

Iván Pérez
De l’illa roja a la blava Europa

per ALBERT SETÓ

36.000 és un número molt gran per a qualsevol cosa, però, si aquest 36.000 són hores que un s’ha passat a la piscina, la xifra passa a ser de gran a descomunal. Només amb un aprenentatge així es pot aconseguir ser el millor del món en alguna matèria. El nostre protagonista és Iván Pérez, un cubà de l’Havana que sempre va estar envoltat de flaire esportiva a casa seva. El seu pare Jesús va ser jugador internacional de waterpolo, la seva mare, Caridad, practicava gimnàstica artística i el seu oncle jugava a bàsquet d’elit.
Per casa seva sempre hi havia algun mític esportista cubà que venia a fer-la petar. Un dels més insignes, Teófilo Stevenson, el boxejador amateur més gran de la història, era amic íntim de la família i volia inclinar l’Iván cap a la boxa. La seva mare ho va saber i li va dir a Teófilo: “Si tornes a incitar el meu fill cap a la boxa, si tornes a ensenyar-li uns guants, no tornaràs a entrar en aquesta casa”. Stevenson va tornar-hi perquè l’Iván Pérez va llançar-se a la piscina, literalment. De seguida, i seguint els postulats de l’educació socialista, hi havia una piràmide en què el que valia per a una disciplina continuava, creixia, i va acabar representant Cuba internacionalment. L’Iván va progressar de tal manera que un dia es va adonar que la seva illa roja se li havia quedat petita. Si volia viure professionalment del seu esport, no tenia cap altre remei que creuar l’Atlàntic, deixar les idees de Fidel Castro enrere i començar una nova vida. Si el seu primer record d’infància era el d’una piscina, el record dels inicis de la seva experiència a Barcelona és de solitud. Quan va arribar a Can Felipa no coneixia ningú i ningú el coneixia. Acabava de fitxar pel Club Natació Poblenou, un equip petitet que tenia un bon projecte. Havia arribat a la Barcelona postolímpica i el waterpolo de la ciutat era molt potent. La divisió d’honor va arribar a tenir set equips barcelonins dels dotze que hi jugaven. A l’Iván li havia costat un munt sortir de la Cuba de Fidel, la Cuba que “cada cop riu menys”, ens diu l’Iván, “perquè la necessitat ofega”. Quan va tenir els papers en ordre, va ser una peça del gust dels grans del waterpolo. El Natació Barcelona no va deixar escapar l’oportunitat i el va fitxar per liderar el seu vestidor. Ha estat deu anys amb els cenebistes i ara acaba de creuar l’escullera per anar a la piscina de Sant Sebastià. Amb l’Atlètic Barceloneta sap que juga els seus últims anys, però vol fer-ho amb majúscules. Tal com ha fet amb la selecció espanyola, amb la qual ha guanyat dos campionats del món, a Perth, Australia, i a Fukuoka, al Japó. I té una espina clavada: no va poder jugar els Jocs d’Atenes perquè el govern cubà l’hi va impedir. Tot i tenir la nacionalitat espanyola des del 1997, necessitava tres anys de residència al seu país d’adopció abans de poder jugar uns Jocs. A l’Iván li faltaven només 37 dies i, com que la regla és la regla, es va haver de quedar a casa. Les autoritats cubanes estaven escaldades perquè l’atleta Niurka Montalvo havia competit per Espanya il.legalment i van dir que no tornarien a deixar passar cap cas més. Així van fer-ho. Una mala experiència per a un Iván Pérez que, a poc a poc, va anar arrelant-se a Catalunya, un lloc del qual no sabia absolutament res quan vivia a Cuba. Per a ell, Catalunya era només una part d’Espanya i, quan va arribar-hi, va veure que hi ha alguna cosa més. Hi ha una història pròpia, un idioma diferent a l’espanyol i un fervor desmesurat per l’esport. Fa anys visitava el seu país sempre que podia, ara, per necessitats competitives i per compromisos familiars, hi va cada dos anys. Ara, quan té un parell de setmanes de descans, els passa amb la seva dona i els seus fills, Ernesto, de 8 anys, i Lucía, de 6. Un waterpolista, per molts diners que hagi guanyat, no es pot retirar i viure de l’aire. Per això és dels que ja fa temps que va engegar una sèrie de negocis amb la seva dona. Que si una perruqueria, que si una botiga de productes naturals...
La conversa amb Iván Pérez s’acaba i no vull fer-ho sense que expliqui si ha viscut algun episodi de racisme entre nosaltres. És taxatiu: “El que m’insulta en una piscina ho fa perquè sap que sóc perillós per al seu equip”. Iván Pérez és un dels millors homes boia, el davanter centre del waterpolo, que hi ha al món, així que qualsevol estratègia pot servir per afeblir-lo. Però, si li diuen “negre de merda”, no fan res més que motivar-lo al 200 per cent.
Si en el món de l’esport el racisme no és res més que un insult per intentar descentrar el jugador, al carrer, la cosa canvia i l’Iván també ho té clar. “Si ets conegut i tens bona cartera, ja pots ser negre, que la gent s’agenolla davant teu. Per tant, no hi ha racisme, hi ha classisme”, ens comenta. Com deia el recordat Domènec Balmanya, “totalmente de acuerdo, José María”.

Una proposició indecent

Nota prèvia: aquest és un relat de ficció. Tots els noms de persones i entitats són inventats. Per tant, qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència

per BERNAT SOLER

Els jugadors, tècnics, directius, aficionats i premsa del Futbol Club Catalunya estaven eufòrics. Vint-i-quatre anys després d’haver jugat -i perdut- la seva única final de Copa d’Europa, tornaven a tenir l’oportunitat de coronar-se com el millor equip del continent.
El camí fins a la final havia estat agònic: gols a l’últim minut, victòries pel valor doble dels gols en camp contrari, remuntades èpiques... I, per acabar-ho d’adobar, unes semifinals resoltes a la tanda de penals davant d’un sorprenent equip suec semiamateur, on el davanter centre era fuster i el defensa central treballava de bomber. Aquella nit històrica, el davanter del Catalunya, Chipi, que normalment era suplent, va fer els tres gols més importants de la seva vida i va aconseguir empatar una eliminatòria que el Catalunya va acabar guanyant en la loteria dels penals.
Les bones notícies no s’acabaven amb la classificació per a la final. El rival per endur-se la Copa d’Europa era un equip assequible, un modest conjunt de Romania que mai no havia fet res de bo en les competicions europees: l’Estela de Bucarest. I per rematar la feina, la final es jugaria gairebé a casa, ja que la UEFA havia designat la ciutat de Sevilla com a escenari d’aquell partit. Tot semblava abonat perquè el Catalunya fos, finalment, campió d’Europa.
Mentre a Barcelona, ciutat on jugava el Catalunya, es feien els preparatius per a l’expedició dels milers d’aficionats que acompanyarien l’equip, a sis-cents quilòmetres de distància, en un despatx de la zona noble de Madrid, un home de negocis romanès nacionalitzat espanyol de nom Rogel rebia una trucada misteriosa.
-Si el Catalunya es vol assegurar la Copa d’Europa, només cal fer el que vostè ja sap. Els jugadors de l’Estela rebran encantats la gratificació que el Catalunya consideri oportuna. I, evidentment, tot es farà amb la màxima discreció.
A Rogel, aquella veu li era molt coneguda. No era la primera vegada que parlaven de -diguem-ho així- futbol. Rogel era executiu d’una multinacional i treballava a Madrid, on tenia molts lligams amb el món del futbol, especialment amb el principal club de la capital, el Real de Castilla, del qual fins i tot havia estat a punt de ser directiu.
Quan a l’estiu, alguns equips de Romania visitaven Espanya per jugar diferents tornejos, Rogel els feia de cicerone i gràcies a això havia establert una bona relació amb els principals clubs del seu país d’origen. I l’Estela de Bucarest no n’era una excepció.
La trucada que acabava de rebre era ben simple: els jugadors de l’Estela, víctimes de la misèria que es vivia a Romania per culpa de la dictadura, s’oferien al millor postor. Per a ells, desgraciadament, una oferta d’un club occidental o una bona quantitat de diners era molt més temptadora que una Copa d’Europa de futbol. A Rogel, com a romanès de naixement, tota aquella història no se li feia gens estranya. Per això no va trigar gens a posar en marxa la maquinària.
El primer que va fer va ser trucar un conegut intermediari i agent de futbolistes ben relacionat amb el Catalunya, Josep Llangueta. Li va explicar la proposta i van quedar que, quan hi hagués resposta del Catalunya, tornarien a parlar. Però van passar els dies i els directius de l’equip català no van donar senyals de vida. I va arribar el dia de la final.
Desenes de milers d’aficionats van fer moltíssimes hores de cotxe, autocar i tren per ser amb el seu equip a Sevilla. Tots estaven convençuts que veurien el Futbol Club Catalunya proclamar-se campió d’Europa. L’ambient era d’eufòria total. I els directius no n’eren l’excepció. El president del Catalunya, Josep Maria Ninus, passejava per Sevilla entre multituds que l’aclamaven. Fins i tot ja tenia pensada la festa de celebració que es faria l’endemà.
Mentrestant, en un hotel de la capital andalusa, Rogel continuava esperant. Va trucar Llangueta i li va dir que l’oferta continuava en peu. Si el Catalunya es volia assegurar la Copa d’Europa, només calia presentar-se en aquell hotel i tancar l’acord. L’intermediari va parlar amb el gerent del Catalunya, un personatge anomenat Antoni Pantera, però aquest li va deixar clar que no els feia falta aquell tipus d’ajuda i que el president Ninus havia rebutjat personalment la generosa oferta. La confiança en la superioritat del Catalunya sobre l’Estela era tan gran que ningú pensava que calgués recórrer a ajudes extraesportives. Rogel es va quedar sol a l’hotel esperant algú que mai no va venir.
Però el futbol és com és i la cosa no va anar ben bé com tothom s’imaginava. Va començar la final de la Copa d’Europa i de seguida es va veure que allò no seria bufar i fer ampolles. Passaven els minuts i el Catalunya no demostrava ser un equip tan superior com tots es pensaven. El partit va acabar amb empat a zero. La pròrroga també. Penals. El Catalunya els va fallar tots. O més ben dit, un porter desconegut fins aleshores anomenat Macadam els va aturar tots quatre. L’Estela en va tenir prou de marcar-ne dos per endur-se, davant de la sorpresa de tothom, la primera Copa d’Europa de la seva història.
Els jugadors romanesos no s’ho creien; els catalans encara menys. Un silenci fúnebre va inundar l’estadi, ple de seguidors del Catalunya enfonsats per aquella barreja d’astorament i decepció. Ningú no s’ho podia creure. A la llotja, el president Josep Maria Ninus amb prou feines contenia les llàgrimes de ràbia i frustració mentre pensava què hauria passat si hagués fet cas d’aquella proposta que gairebé no va ni escoltar.
Van passar els dies, les setmanes, els mesos i els anys i la ferida de Sevilla va anar cicatritzant, tot i que va deixar una marca important al cor de tots els aficionats del Catalunya.
Al cap de tres anys, el mateix equip romanès que havia sorprès mig món guanyant una Copa d’Europa que no li tocava va tornar a arribar a una altra final d’aquesta competició. Les ironies del destí van fer que aquella final es jugués al camp del Catalunya, tot i que, aquesta vegada, el rival era un equip italià, el Milanese.
A la graderia, veient aquella final hi havia l’intermediari Llangueta. Quan als vint minuts de partit, el Milanese ja guanyava per dos a zero, Llangueta es va aixecar de la cadira i va marxar a casa. No li calia veure res més. Comprovant la facilitat amb què els jugadors italians marcaven els gols i l’actitud més aviat dispersa dels jugadors de l’Estela, Llangueta va comprendre que, aquella vegada, algú sí que havia anat a l’hotel per parlar amb el senyor Rogel.

Nadal, entrenat per la vida

per XAVI DÍAZ

A principi d’any va encaixar de manera diferent a la resta de competidors la derrota més boteruda de la seva carrera -només en tres quarts d’hora de la final va poder guanyar un joc-, i en cap instant no es va ensorrar sota el cel de l’Índia ni va pensar que havia fracassat en l’arrencada del 2008. I tot perquè el cervell de Rafa Nadal no arxiva els resultats negatius i té l’habilitat mental de passar pàgina…, gràcies a un ensenyament excepcional i a conseqüència d’unes circumstàncies extraordinàries de nivell socioambiental i, sobretot, familiar.
Nadalek, com li diu des de petit el seu amic i ídol de raqueta (en Moyà), va “aterrar” amb un cos preparat per a aquest desenrotllament supermusculós del qual tothom parla, però hi ha uns quants factors que han marcat per sempre aquest home jove de quasi vint-i-dos anys, com a ell li agrada definir-se.
El primer nét de l’avi Rafael, el primer fill de l’Anna Maria i el Sebastià, va rebre els influxos més destacats de cada membre de la unitat familiar i la suma de la quantitat de valors transmesos van donar un ser humà que dóna importància a la vida -les creences fan que la vegi amb bellesa i la dota de sentit i, a més, s’enfronta més fàcilment amb qualsevol contrarietat- i que juga a tennis de meravella, com hauria pogut destacar en un altre tipus d’activitat.
En Rafa va aprendre de menut a valorar que els pares treballessin moltes hores per portar un negoci de vidrieria, que l’avi no volgués marxar de la terra de Manacor ni tenint l’ocasió de dirigir una orquestra de primera fila per no apartar-se dels seus, que un dels tiets fos un futbolista de primeríssim nivell i que mai en fes ostentació, que hi hagués bon rotllo entre tota la parentela, fins al punt que tots es compressin la segona residència l’una al costat de l’altra sense abandonar l’illa… I que el tiet Toni invertís tant de temps en ell fent-lo al.lucinar amb coses màgiques. Un oncle que es convertiria en l’autèntic mestre, gràcies al qual aquell infant escanyolit no perdria la marca d’unes petjades que dibuixaven el camí de l’èxit i de la seguretat en un mateix. Només d’aquesta manera, li deia el Toni, mai faràs mal a ningú ni necessitaràs que t’hagin de reconèixer els teus mèrits: “Sóc el que sóc gràcies al Toni i sempre estaré amb ell”.
De ben jove, quan sense fer res d’especial -només colpejant la pilota de drive, de revés, servint i esmaixant-, el seu cos augmentava de musculatura i guanyava tornejos aquí i a l’estranger a jugadors de més edat, en Rafa ja tenia inculcada la filosofia dels Nadal i cada vegada demanava aprendre’n més i no l’importava estudiar al ‘col.le’, entrenar-se al tennis i, al capvespre, entrenar-se a futbol. Obligat a decidir, l’esport de la raqueta va ‘cridar-lo’ i molts tècnics van aparèixer per endur-se’l a la Península a fabricar un futur campió d’elit (les portes del CAR de Sant Cugat les tenia obertes), però ell volia seguir a Manacor i els seus protectors també, perquè encara faltava per donar-li moltes classes de la vida a un xicot que era molt feliç anant a pescar amb la colla, jugant a cuit o simplement tirant pedres a l’aigua i explicant alguna història inventada que ell s’havia empassat ingènuament. Decidida l’opció de quedar-ser a casa, el Toni li va comunicar que tenia la paella pel mànec i que treballarien conjuntament per trobar el goig del joc i no per construir un tennista mecànic: “Has de jugar per oferir espectacle, per gaudir, i no pensis a competir. Si ets capaç d’això, com que ja tens una bona base, no tindràs cap pressió afegida, jugaràs amb lleugeresa i les errades que cometis no et faran ensorrar-te”.

Sempre en positiu

Era la base de l’altre joc, l’interior. Tots aquests manaments els va anar assimilant i es va crear un personatge que creia en les seves enormes possibilitats i que es convertia en un alumne ben aplicat en l’assignatura de la fortalesa mental: “Si perds un partit, no passa res”, escoltava el Rafa des de l’altra costat del vestidor; “que no et quedin retingudes al teu interior les males sensacions. Ets bo i, sense amoïnar-te i sacrificant-te, jugaràs amb excel.lència i elegància. I, si tens el cap ben posat, podràs adquirir la fortalesa física. I si jugues bé agraeix a l’altre jugador que t’ho hagi permès fer.”
Rigorosament ho ha anat complint. És dels més estimats en el circuit i fins i tot sorprèn els esportistes d’altres disciplines aquesta amistat ferma que manté amb Roger Federer, un xicot una mica més gran que ell i que va assolir el número u el febrer del 2004: “Ens portem de meravella”, em diu el Rafa sempre que coincidim en algun estadi de tennis i ells dos són els protagonistes del darrer partit del campionat. “No hi ha cap tipus d’enveja, reconec que és boníssim i m’ha ensenyat molt.” La manera de colpejar la bola, de desplaçar-se per la pista i de servir és força diferenciable, però en Rafa també és un ser de comportament tranquil, tot (o gairebé tot) ho té sota control, juga sense estar neguitós ni rabiüt, falla una bola, però sap que la següent serà bona… I és que ell també juga amb la ment en calma i res, de veritat res, el fa trontollar, perquè no ha estat criat per perdre. I això no vol dir que no li passi, sinó que les conseqüències mai han estat negatives: “Sempre cal pensar en positiu”, reflexiona en veu alta Toni Nadal, recordant-nos l’expressió tantes vegades utilitzada per aquell entrenador holandès del seu Barça, un club que, per cert, no desperta la simpatia del nebot campió: “Jo sóc del Madrid i del Mallorca. No passa res”, ha dit repetidament el vailet més famós de Manacor, que conserva els costums d’abans i l’habitació d’adolescent, que no necessita comprar-se cap objecte de luxe i que és un apassionat de la Play, del golf i de la Fórmula 1; de fet, alguns diumenges que hi ha carrera i ell ha de jugar una final, ha demanat un ajornament de vint o trenta minuts per poder veure-la sencera i llavors salta a la pista per oferir allò que tots li demanem, que és espectacle i victòries.
Victòries que no se celebraran de manera exagerada seguint les normes del mestre: en Toni és dels que pensa que això de les festasses són per quan un s’hagi retirat… I el Rafa li fa cas. Tret de la Copa Davis del 2004 i del primer Roland Garros -en què es va desbocar una mica-, tot el que més ha fet ha estat un bon sopar de pasta i un ‘chupito’ de tequila. El Rafa, que fora de la pista no ha deixat de ser una persona senzilla, humil i molt madura, té la intenció de deslliurar-se d’uns hàbits que el persegueixen quan és a dins de la pista, com, per exemple, l’alineació de les ampolletes d’aigua o el gest continuat d’estirar-se els pantalons: “No és que tingui el cul massa gran, és com una mania que faig de manera inconscient”. La resta de coses que fa les té ben registrades. És una ‘passada’ de xicot, d’aquella espècie que tothom voldria tenir a prop.

El cartílag del genoll esquerre

per ROSA ALBA ROIG

Els cartílags no acostumem a tenir veu ni vot en res, mai ningú no ens ha donat la paraula. La història, encara que sigui la d’un cartílag, mai s’explica des del nostre punt de vista. Ignorats, menystinguts i imprescindibles, així som els cartílags. Jo, concretament, sóc el cartílag extern d’un genoll esquerre o, podria dir, sóc el que en queda. Sóc jove per estar tan malmès, no arribo encara als 40, i visc en un cos esplèndid, sense greixos ni colesterol, amb una pressió arterial d’un jovenet i un cor de primera, però tant jo com algunes de les articulacions amb les quals tinc veïnatge estem a un pas de la jubilació. Sóc un vell en un món -aquest cos és l’únic món que conec- de joves. Aparentment formo part d’un ésser saludable, fort, potent, resistent, un prodigi físic capaç de resistir la més dura de les proves: una marató; però jo em sento vell, encarcarat, desgastat, adolorit, discordant, desplaçat, inútil, maltractat, incomprès, discriminat. En una societat de consum fàcil, en què el caprici ha acabat per substituir el desig, la il.lusió o les aspiracions, on tot s’ha d’aconseguir ara i ja, on res pot ser ajornat ni diferit, on el sacrifici o l’esforç ja no semblen estar de moda, en un paisatge fet d’emocions efímeres però fortes, constantment renovades o extingides, on el creador d’experiències és el rei del mercat, en un societat com aquesta, jo he hagut d’anar a parar a un racó de món, aquest cos, en el qual la perseverança, la tenacitat, l’orgull d’assolir els objectius, encara que el repte passi pel patiment o el dolor, donen sentit a una vida que gira al voltant d’una activitat ridícula, repetitiva, avorrida, anodina i gens atractiva com és córrer sense anar enlloc. Córrer contra el propi cos, contra el rellotge -no només el crono que es posa en marxa a l’inici de la prova sinó, i sobretot, contra el biològic-, contra la pròpia història evolutiva de l’espècie a la qual pertanyo. Una espècie amb un cos pensat per caminar, ocasionalment nedar, puntualment córrer, saltar o enfilar-se, però no per castigar les seves extremitats inferiors amb impactes brutals i constants. Sóc el cartílag del genoll esquerre d’un home! Algú li podria explicar a aquest Homo erectus indocumentat que es manté dret gràcies només a dues extremitats?
Sóc un cartílag estrany, ho admeto, les meves malformacions físiques m’han condemnat a un permanent estat de reflexió, necessito entendre què em passa, com és possible que ningú faci res per aturar aquest absurd torturador que disfruta patint els meus dolors. Les neurones i el nervis que m’envolten, amics meus des d’antic, l’informen puntualment del meu mal estat, li fan saber que empitjoro a cada impacte, a cada passa, que m’esvaeixo, desapareixo, que estic en perill d’extinció, però aquest ésser al qual pertanyo utilitza la humiliació per destruir-me.
Què el pot impulsar a fer això? Finalment, he arribat a la conclusió que visc atrapat en el cos d’una nova espècie de caçadors d’emocions. Aquest individu que em governa és, aparentment, un ésser normal, vull dir que treballa puntualment vuit hores al dia, desatén conscientment la família que ha format, ingereix una quantitat inusual d’hidrats de carboni, consumeix suplements alimentaris amb la mateixa freqüència que un alcohòlic es pren una copa (tots els éssers humans semblen addictius per naturalesa), passa hores senceres parlant amb els amics (de sabatilles, pulsòmetres, plantilles, dorsals i marques, sobretot d’això, els seus ‘rècords’) i, finalment, corre. Cada dia, plogui, nevi, pedregui o faci un sol que esquerdi el cap, surt a córrer. Transpira, bleixa, es cansa com un animal, fa sèries mirant un cronòmetre, com si saber sumar i restar el convertís en un ésser racional, s’enfada o s’enorgulleix com un paó en funció dels resultats, i, quan arriba el cap de setmana, enganya la família per anar a córrer alguna cursa on poder-se enfrontar amb altres maltractadors de cartílags com ell. No content amb això, l’obsés planifica les vacances en funció de les maratons, mitges o senceres, que pensa afegir al seu palmarès. Busca, compara, s’inscriu i prepara amb delectança el moment en què prendrà la sortida per arribar el 3.725 de 9.113 i poder-ho explicar amb orgull perquè ha rebaixat un segon la seva millor marca des que va fer els 35 anys. Arribarà extenuat, adolorit, però feliç, i jo me’l miraré, mentre agonitzo, amb la perplexitat de les víctimes d’un atac de violència gratuïta. Li imploro una explicació, alguna cosa que serveixi per donar sentit a aquesta vida de cartílag sacrificat. Té cap mena de sentit tot aquest dolor innecessari? L’emoció!, diu ell. Ahhhhh, l’emoció?, dic jo. Hi ha qui es llança amb paracaigudes pensant que pot volar, qui confon el plaer amb la felicitat, qui visita el paradís del braç d’una xeringa, qui se sent complet comprant coses que no necessita, però que ha decidit desitjar per sentir-se satisfet en posseir-les, hi ha qui fa de la conquesta amorosa una lluita per la supervivència (de l’ego) tan vital com era la cacera per a la subsistència dels nostres avantpassats. En fi, l’emoció és la gana dels farts i la gana ens mou. Tot en nosaltres està programat per matar la gana, per sobreviure, quan estem tips, ociosos, el nostre programari embogeix i dóna resultats com aquest: el maratonià assassí de cartílags.
Acabo. Vull donar-vos les gràcies per permetre a un cartílag ferit poder expressar públicament la seva humiliació. En honor a la veritat, vull dir que també hi ha cartílags de maratonians que no estan tan malmesos com jo, però jo, i d’altres com jo, també existim i som com som, ens trenquem a base d’impactes insensats. En nom de tots ells, de tots els cartílags destrossats, us prego que poseu fre a aquest error del programari humà.

Aconcagua sense gluten

per CHRISTIAN GARCIA

El meu pare m’ha explicat que la Núria s’ho va proposar i ho va aconseguir. Segons sembla, ni ella mateixa no sap gaire bé si va ser una reivindicació, si la idea va sorgir d’un cop de ràbia, o si hi va haver una mica de tot. El cas és que, un dia, la Núria va decidir que havia arribat l’hora de fer alguna cosa. De demostrar a la societat quines són les dificultats que patim diàriament els més de 60.000 celíacs que hi ha a Catalunya. Que la intolerància al gluten, present al blat, la civada, l’ordi i el sègol, provoca una lesió a les vellositats del budell prim que afecta la capacitat d’absorbir els nutrients dels aliments. Que aquesta malaltia exigeix una dieta molt estricta i que en els casos que no ha estat diagnosticada de forma immediata provoca diarrees, vòmits, pèrdua de pes i, fins i tot, canvi de caràcter.
La Núria té 37 anys, i, només en fa quatre, els metges no li van diagnosticar la celiaquia. Jo, en canvi, he tingut sort que de ben petita vaig manifestar de forma evident la intolerància. A ella, que li ha tocat malviure amb aquesta malaltia, li sap greu quan sent a dir que, amb una simple dieta, n’hi ha prou per superar els trastorns provocats per la ingesta de gluten. Doncs sí, és cert, els celíacs en tenim prou de no menjar aliments que continguin aquesta proteïna. De tota manera, el problema apareix quan el desconeixement de la societat ens genera dificultats per tenir els mateixos hàbits que tindria qualsevol persona normal. Per exemple, els celíacs necessitem que els nostres aliments siguin tractats i cuinats individualment per evitar la contaminació creuada amb altres productes. Per això cal que cada cop hi hagi més informació a l’abast de tothom i que la societat prengui consciència de la transcendència que té per a un celíac una manipulació incorrecta dels seus aliments.
Un bon dia, la Núria es va decidir a organitzar l’expedició Aconcagua sense Gluten. Amb aquesta iniciativa va creure, i la va encertar, que aconseguiria donar a conèixer la malaltia i, encara més important, demostrar i demostrar-se a si mateixa si en realitat cal o no donar sentit de normalitat a les dificultats que planteja.
Quan va començar a buscar alpinistes celíacs per formar l’expedició enviant e-mails als centres excursionistes, ja es va confirmar la seva primera sospita: les persones afectades i diagnosticades en fase avançada no tenen una condició física prou qualificada per a la pràctica de l’esport i això ja demostra la incidència que té aquesta intolerància en la salut. Tot i això, la Núria va poder reunir una expedició de 12 membres, la majoria d’ells celíacs suficientment qualificats com per fixar-se l’objectiu de fer el cim de l’Aconcagua, la muntanya més alta de l’Hemisferi Sud, de 7.000 metres, i situada a la serralada dels Andes, concretament a la província argentina de Mendoza.
Després de molts mesos d’entrenament i preparació, el 27 de desembre del 2005, l’expedició Aconcagua sense Gluten va sortir de Barcelona en direcció a l’Argentina amb més de 600 quilos de menjar sense gluten, amb molta il.lusió per fer el cim i amb la intenció de crear un gran impacte social que servís per difondre la malaltia i sensibilitzar la societat en general. De tota manera, els primers problemes ja van arribar un cop l’avió va aterrar a Buenos Aires i abans que els expedicionaris fessin escala per anar fins a Mendoza. A la duana, els tràmits per entrar el menjar ja es van allargar més del compte i fins i tot van posar en perill l’arribada dels aliments al camp base en la data prevista. Normalment, les expedicions acostumen a fer la comanda d’aliments al mateix país on tenen previst iniciar el seu projecte, però en aquest cas calia adquirir tots els productes a Catalunya abans de la sortida. Per això es va posar en contacte amb les empreses d’alimentació i patrocini per planificar convenientment el subministrament del menjar per a un mes aproximadament. Per exemple, les habituals barretes energètiques van ser analitzades especialment per l’empresa Santiveri per evitar que portessin gluten i d’aquesta manera estiguessin a disposició de qualsevol dels membres de l’equip. També van haver d’encarregar la majoria de productes a última hora per tal que la data de caducitat del pa de motllo envasat al buit, el torró i la proteïna, estigués dins del període previst. La pasta, la polenta i les galetes d’arròs van ser els grans aliats de l’expedició. Cal tenir en compte que, habitualment, els alpinistes acostumen a alimentar-se de plats precuinats i molts productes liofilitzats, però en aquesta ocasió no hi havia possibilitat de fer-los servir perquè normalment tenen traces de gluten.
Un cop a Mendoza, es va fer el trasllat amb vehicles fins a Penitentes i des d’aquí va començar l’ascensió caminant fins al camp base (3.300 m.). En aquest punt és on va sorgir un nou contratemps: la distribució que s’havia fet de tots els productes, en funció de cada àpat, va quedar desendreçada un cop els mulers es van responsabilitzar de fer el transport amb les bèsties de càrrega.
A més, un cop l’expedició es va instal.lar al camp de Confluencia, tot i l’advertència de part de tots els membres de l’equip, els cuiners contractats a través de les empreses que donen suport a les diferents expedicions no van poder evitar la contaminació creuada dels aliments sense gluten i van aparèixer els primers símptomes de malestar general entre els alpinistes celíacs. La vigília de Reis, la Núria va ser la més afectada de l’expedició i es va haver de quedar al camp base per recuperar-se mentre la resta dels membres va portar el material comunitari fins al camp 1, a 5.000 metres. Aquell dia, la Núria va tenir temps per pensar i arribar al convenciment que mai més no tornaria a organitzar un nou projecte sense incloure un cuiner a l’expedició.
De tota manera, ni el mal d’alçada, ni la contaminació creuada, ni les dificultats que van sorgir per confeccionar menús prou atractius per a tothom abans de l’atac final, van ser impediments prou importants perquè aparegués el desànim entre els membres de l’equip La il.lusió, el companyerisme i el compromís de tots va fer possible que, el dia 13 de gener, al diari de l’expedició es pugui llegir el següent relat:
“Avui és el gran dia. Ens aixequem a les 5 del matí i, al cap d’una hora, comencem a caminar amb la intenció de fer el cim en unes vuit hores. Pocs minuts després, quan ja hem superat els 6.000 metres d’altitud, en Cesc decideix abandonar. Tot i la seva constància i la dedicació al projecte, és conscient que el mal d’alçada l’afecta i necessita perdre altitud. Pren una decisió difícil, però molt encertada. Després d’unes hores de caminar arribem a la part més complicada de l’ascensió: hem de suportar un vent molt intens abans d’arribar a la famosa Canaleta. En aquesta tram anterior a la canaleta, fas un pas endavant i mig endarrere. Això ens obliga a tots a un sobreesforç i iniciem la Canaleta ben tocats. Descansem una bona estona, ens hidratem i cap amunt! La Laura , l’Anna i l’ Edu pugen molt cansats i sort en tenen dels ànims que imprimeixen en Juanjo, en Dani i en Wifi, que pugen més forts.
A les 15 h fem el cim! Ens anem abraçant tots molt emocionats i contemplem unes vistes increïbles. Som al punt terrestre més alt d’Amèrica i el més alt de l’Hemisferi Sud. Al voltant, pics i més pics dels Andes. Impressionant. Sembla com si estiguéssim volant.
Hem patit, estem força cansats. De fet, estem tan cansats que no ho celebrem amb l’eufòria que probablement l’èxit mereix. Acabem la gran jornada amb la satisfacció d’haver assolit un objectiu. Un objectiu assolit per tota la expedició.
Sentim la satisfacció d’haver superat un repte, un repte per a tots els celíacs. Demostrem que menjar sense gluten no tanca cap porta. L’estadística ens diu que només el 25% d’alpinistes que intenten fer el cim de l’Aconcagua ho aconsegueixen. La nostra expedició ha trencat motllos i ha portat més del 50% d’expedicionaris al cim. Quatre persones celíaques i dues de suport han fet el cim. Tot un èxit! Per acabar, dediquem l’ascensió a tots els celíacs i a totes les persones que han cregut en aquest projecte. També volem fer menció als companys de Cervera i dediquem l’ascensió al component del seu grup que va perdre la vida a 30 metres del cim, just quan nosaltres comencàvem l’atac definitiu.”
Felicitats i moltes gràcies a tots! A tots els membres de l’expedició que heu fet possible aquest projecte. El projecte més bonic que mai fins ara m’havia explicat el meu pare. Per això, ara mateix, Núria, jo també sento, com tu, la necessitat de fer alguna cosa. Per tant, en el cas que organitzis una altra expedició, pensa en mi. Ara tot just faré 8 anys, però tinc dues àvies que són molt bones cuineres. O sigui que et recomano que incloguis en el menú una bona olla de caldo de l’àvia Trini i un bon grapat de mandonguilles de l’àvia Amàlia. Ah, sense gluten, és clar! Un petó i moltes gràcies.
Andrea Garcia i Lorente.

El noi de les anècdotes

per ORIOL DOMÈNECH I QUINTANA

Sis anys formant-se a les categories inferiors del Barça; setze triomfant en el primer equip; cinc dirigint les joves promeses del club; gairebé un aconsellant Luis Aragonés i vuit guanyant-ho tot al costat de Johan Cruyff; un i mig exercint de director esportiu i un i mig més com a màxim responsable de la banqueta. Charly Rexach s’ha passat més de mitja vida, 40 anys, al Camp Nou. Divertint-se i divertint els que van tenir el privilegi de coincidir amb ell. El noi de Pedralbes repassa la seva trajectòria a través d’algunes de les innombrables anècdotes que ha deixat per a la història.

GUAPO, PERÒ NASSUT
Tenia 15 anys i jugava en els juvenils del Barça. Un dia, un company em va dir al vestidor: “Charly, si no tinguessis el nas tan gran, lligaries molt perquè ets guapo i ros.” Jo em vaig posar seriós i li vaig respondre davant de tots: “És que de petit anava en un taxi i vam tenir un accident perquè el conductor anava begut. El nas em va quedar així del cop amb el vidre que separa els seients”. Els vaig sorprendre i no em van tornar a treure el tema fins que un dia van veure, en un entrenament, el meu pare, que també tenia el nas gran. “Però allò del nas no era d’un accident?”, em van preguntar. “Sí, és que el meu pare també hi anava, al taxi”, vaig respondre. Ningú no s’ho va creure, però, com a mínim, vam riure una bona estona.

DE TU O DE VOSTÈ?
Tenia 18 anys. Acabava d’arribar d’Alemanya de disputar un campionat d’Europa juvenil. Era divendres i em vaig creuar amb l’entrenador del primer equip, Sasot, que em va preguntar si em veia capaç de debutar el diumenge a Santander. Vaig pensar que era conya, però li vaig dir que sí i em vaig estrenar. Recordo que, durant el viatge en tren, els veterans, els Kocsis, Re, Vergés, Gràcia i Garay, no paraven de demanar-me coses. “Tu, noi, porta’m les maletes; tu, noi, dorm aquí; tu, noi, compra caramels”. Jo els tractava de vostè fins que em va sentir Sasot i em va ordenar que els tractés de tu. Vaig estar tot el cap de setmana buscant fórmules per no utilitzar ni el “tu” ni el “vostè”. “Què es fa? Què es menja?”. Vam guanyar 0-4 i vaig marcar, però era una situació difícil i vaig haver d’esperar dos anys més per debutar en la Lliga.

"FUCKING BETIS”
La xerrada tàctica més surrealista de la meva carrera la vaig escoltar de Vic Buckingham. Va ser abans d’un partit al camp del Betis. Sempre parlava de forma individual amb tots els jugadors i a mi, aquell dia, m’havia de marcar un lateral que es deia Bizcocho. “¿Pero esto del bizcocho no se come?”, em va preguntar. “Sí”, li vaig respondre. “Pues cómaselo”. I se’n va anar. Després, ja amb tot el grup en una sala de l’hotel, es va passar un parell de minuts passejant-se en silenci, fins que es va dirigir cap a la pissarra i hi va escriure: “Betis”. Va agafar el guix i l’esborrador, va retrocedir uns metres fins on estàvem asseguts nosaltres, els va tirar amb força contra la pissarra i va cridar: “Fucking Betis”. I se’n va anar.

MICHELS I EL XAMPANY
El Sevilla ens havia marcat tres gols en un partit de Copa. Quan vam tornar a l’hotel, Rifé, Torres, Sadurní, Reina, Martí Filosia, Marcial i jo ens vam posar a jugar a cartes i vam demanar a recepció que ens pugessin alguna cosa fresca per beure a l’habitació. “Fresc, només hi ha xampany”, ens van dir. “Doncs porti’ns-el”. El problema va ser que Michels es va creuar amb el cambrer i li va preguntar on anava amb aquelles dues botelles i set copes. “A l’habitació del senyor Rexach”, va respondre. “Doncs ja les porto jo”. “Míster Mármol” es va presentar a l’habitació, va trucar a la porta i, quan el vam veure, ens vam quedar de pedra. Va tirar la safata, es van trencar les copes i tots vam sortir corrent. El que sap poca gent és que una botella no es va trencar i quan vam tornar a l’habitació ens la vam beure entre Martí Filosia i jo, morts de riure.

LA PRIMERA BARALLA CRUYFF-WEISWEILER
Jo vaig ser el protagonista involuntari d’una de les primeres baralles entre Cruyff i Weisweiler. Era l’últim minut de la primera part davant del PAOK, a Salònica. Vaig sortir a la contra, però em seguien alguns defenses i quan vaig arribar a l’àrea vaig esperar que arribessin Heredia i Cruyff i li vaig passar la pilota al Johan. Al descans, el míster em va començar a cridar, però jo no entenia què em deia. Li vaig demanar ajuda al doctor Bestit, que em va dir que ja podia anar-me’n a la dutxa, que no li havia agradat gens que en la darrera jugada cedís la pilota i no provés l’acció individual. Cruyff es va enfadar, es va encarar amb ell i van discutir escridassant-se al vestidor davant de tothom. Al següent partit, em va posar de suplent i em va demanar que, si la premsa em preguntava alguna cosa, que comentés que estava lesionat, fet al qual em vaig negar. Vam perdre a Sevilla 1-0 i, com que va rebre molts pals, Weisweiler em va tornar a alinear a la tornada contra el PAOK. A la mitja hora, jo ja havia marcat tres gols i al descans em va comentar: “Ho veus?, quan em fas cas, les coses et surten millor.” Hi ha tècnics que volen tenir la raó sempre.

GOL I RAMPA
Em fa ràbia que de Basilea em recordin més el penal que vaig fallar que el gol que vaig marcar. Un penal intranscendent perquè vam acabar guanyant. La gespa estava molt alta i vaig tocar pilota i terra, per això va sortir tan fluix. És curiós, perquè després vaig escoltar que en Puyal va comentar durant la narració: “Ja poden donar per fet que serà gol perquè en Charly no falla un penal des de fa set anys”. Recordo que vaig estar quatre o cinc minuts en blanc, pensant que no podia tornar a casa sense marcar un gol. D’aquí l’alegria immensa quan vaig marcar el 3-2: va ser l’esprint més bèstia de la meva vida i, quan els meus companys se’m van tirar a sobre, em va pujar el bessó. Afortunadament, vaig poder acabar el partit.

LA LLIÇÓ DE LINDE
Els tècnics li donem massa voltes a l’alineació. Entrenava els juvenils del Barça i havíem d’enfrontar-nos amb la Damm, que comptava amb un extrem ràpid i hàbil que va acabar jugant a Primera, David Linde. Em vaig passar tota la setmana pensant si mantenir l’onze de sempre o donar entrada a un lateral rapidíssim per frenar-lo. Al final vaig canviar el meu equip, vaig col.locar aquell defensa, vam perdre 3-4 i Linde va marcar els quatre gols. A vegades, els tècnics, com més hi pensem, més la caguem.

“CÓRRER ÉS DE COVARDS”
Aquesta frase la vaig dir en la meva etapa de jugador i m’ha marcat tota la vida, encara que hi ha persones que em comenten que abans l’havien sentit en boca d’altra gent. També contra la Damm, encara que aquesta vegada al seu petit camp, hi vaig recórrer. Vam arribar al descans 0-0 i Amor se’m va queixar que no tocava ni una sola pilota. I li vaig explicar: “Corres molt. Vols arribar a dalt i quan ho fas rebutgen la pilota cap a la nostra defensa. I vols arribar a defensar i, quan ho fas, els nostres ja han tornat a rebutjar la pilota. No et moguis i, com a mínim, tocaràs una de cada dues pilotes”. Vam guanyar, però aquella xerrada es va entendre malament i, després, alguns directius anaven comentant que jo els deia als meus jugadors que no corressin. Jo només els demanava que corressin bé, amb intel.ligència.

“NO EN SAP O EM PREN EL PÈL?”
Quan Luis Aragonés va fitxar pel Barça, la temporada 87-88, per substituir Terry Venables, em va agafar a mi de segon. Un dia va muntar una sessió d’estratègia. Va posar un jugador a llançar còrners i quatre a rematar-los sense defenses. Luis li deia a qui els llançava: “Al primer pal”. I la pilota anava al segon. “Llança’l obert” .I anava tancat. Al final, després de vuit o nou llançaments, Luis se’m va apropar i em va preguntar: “Tu creus que no en sap o que m’està prenent el pèl?” “Crec que no l’hi surt”, li vaig contestar. “Jo també ho vull creure, perquè, si no ho cregués, em cagaria en la mare que el va parir”, va ser la resposta made in Luis.

EL MIRACLE DE KAISERSLAUTERN
Perdíem 2-0 a Kaiserslautern i l’eliminatòria estava igualada. Cruyff em va demanar la seva opinió sobre el que podíem fer i jo li vaig respondre: “Que entri un defensa”. “Però com vols col.locar un defensa si anem perdent?”, em va preguntar. “Ja sé que això va contra la nostra filosofia, però, si posem algú més a defensar, potser arribarem a la pròrroga i als penals; si no, aquests alemanys encara ens en marcaran sis i no podrem tornar a casa”, li vaig respondre. Em va fer cas i va entrar Serna per Txiki, però, deu minuts després, va caure el tercer. Sort del miracle de Bakero a l’últim minut. És el cop de sort més gran de la meva carrera.

L’AUTOSANCIÓ MÉS EFECTIVA
Després de perdre 6-3 a Saragossa (temporada 93-94), Cruyff va sancionar tot l’equip amb 300.000 pessetes. Les males cares van presidir els entrenaments posteriors fins que un dels jugadors amb qui jo em duia millor em va xivar que aquella multa havia caigut molt malament al vestidor, que el cabreig era monumental. Vaig parlar amb el Johan, se’ns va ocórrer una bona idea per solucionar el problema i abans de començar la següent sessió vam reunir el grup. “Vosaltres ho vau fer malament, però nosaltres encara pitjor. Heu de saber que el Charly i jo també ens hem autocastigat, i amb el doble, 600.000 pessetes”, els va dir en Johan. Va ser una ocurrència brillant: els jugadors ho van agrair, van recuperar les ganes i vam conquerir la Lliga després d’encadenar quinze partits sense perdre. Els futbolistes se’ls ha de tenir contents.

EL COL·LECCIONISTA OVERMARS
Marc Overmars és col.leccionista d’objectes antics de tota mena. Un dia se’m va apropar i em va comentar: “Vostè ha de ser molt vell, perquè sempre que vaig als Encants em trobo coses seves”. Com que era molt bromista, vaig pensar que em feia conya. Al dia següent, em va regalar un calendari d’un dels equips de la meva època, una capsa de llumins i una petita ampolla de vi amb la meva fotografia. Ho guardo tot a casa amb molta estima.

MESSI, EN DOS MINUTS
Leo Messi va aterrar a Barcelona amb 12 anys per sotmetre’s a una prova que havia de supervisar jo com a secretari tècnic. Crec que en aquells moments em trobava a Austràlia pels Jocs Olímpics i ell va haver d’esperar-me aquí amb la família uns deu dies fins que vaig tornar. Recordo que vaig arribar amb el partit ja començat i, en dos minuts, el temps que vaig trigar a creuar el camp per seure’m a la banqueta, vaig veure que era descarat, rapidíssim i molt hàbil i vaig decidir fitxar-lo. Ara, tothom es vol penjar la medalla, però no hi havia ni Déu, ni a nivell tècnic ni directiu, que estigués d’acord amb mi. Serà el millor del món.

RIVALDO, PER LLIURE
Rivaldo és el millor futbolista que he dirigit, per qualitat, professionalitat i bona persona. Jo li donava consells per millorar, però no em feia cas. En l’entrenament previ a un partit em vaig quedar una bona estona amb ell per corregir-li un gest tècnic. Quan rebia la pilota, feia tres quarts de volta sobre ell mateix abans de xutar i jo li deia que, amb un quart de volta a l’inrevés, ja en tenia prou per xutar amb la seva magnífica cama esquerra. Va practicar i practicar, però va arribar el partit i, en la primera pilota que va rebre, va fer la seva clàssica volta sobre ell mateix i va marcar un golàs. Vaig sortir de la banqueta i li vaig dir: “Mira, Rivo, a partir d’ara fes el que et doni la gana”. Als cracs se’ls ha de donar llibertat.

Un porter i 66 copes

per RICARD TORQUEMADA

Podria presumir de ser l’esportista que ha guanyat més títols col.lectius al màxim nivell, però no ho fa. Quan parlo amb David Barrufet, em confessa que no sap quants són i que ho consultarà en alguna revista on aparegui el seu palmarès. L’actualitza amb humilitat i troba el número màgic fins avui, 66 títols en 20 anys, més un reconeixement de millor porter del Mundial del 2001. David Barrufet (quan el vaig conèixer amb 15 anys, vaig pensar que li deien així perquè ja superava l’1’90 m) passarà a la història de l’handbol com un porter amb uns pantalons grocs. Des de cadet, sempre ha jugat amb aquest color “perquè m’agrada i perquè l’únic dia que vaig canviar em vaig trencar els lligaments encreuats d’un genoll”. I ha guanyat vestit de groc.

LA COPA MÉS CELEBRADA
La de campions del món a Tunísia, el 2005. Aixecar aquesta copa, sentir al podi el We Are the Champions en el teu honor i saber que ets el millor del món per un dia és un somni fet realitat. Vam jugar la semifinal contra l’amfitriona i, quan vam guanyar aquell partit, ja havíem fet història perquè mai la selecció espanyola havia arribat a una final d’un Mundial. Vam sortir contra Croàcia a divertir-nos i sense pressió. Això va ser clau per encarrilar el partit aviat i rematar-lo amb relativa comoditat contra una selecció excepcional (40-34).

LA COPA MÉS PLORADA
Són records dolços, però plens de llàgrimes. Va ser la Supercopa del 1999, que es va jugar al Palau Blaugrana. És l’únic trofeu que ha organitzat el Barça, pocs mesos després que el meu germà morís en un accident de trànsit. Hi havia tota la meva família, va ser una mena d’homenatge. No em va costar gaire concentrar-me en la final contra el Badel Zagreb (28-22), però, quan va acabar, no vaig poder controlar l’emoció.

LA COPA MÉS IMPACTANT
M’he decidit per una altra Supercopa d’Europa, la del 2000. La vam jugar a Magdeburg (Alemanya) i la final va ser contra els amfitrions. Guanyàvem d’un gol (25-26), quedaven vint segons i ells tenien la possessió. Van atacar sense porter, vam recuperar la pilota i Guijosa va tirar des del nostre camp a porteria buida. Va sortir fora, van jugar a la desesperada i van forçar un penal amb el rellotge a zero. Guijosa va quedar afectat i li vaig dir: “Rafa, si em dónes la mà, l’aturo”. Va acabar cedint gairebé per obligació. El penal el va picar el francès Abati. Schwarzer, excompany seu, em va donar algunes pistes. Va fintar el llançament, li vaig deixar espai a mitja alçada a la meva esquerra per provocar-lo i el vaig aturar.

LA COPA MÉS ESTRANYA
La Copa del Rei del 1997 a Castelló, per diversos motius. Un, perquè va esclatar la notícia de la relació d’Urdangarín amb la infanta Cristina i la premsa rosa va envair l’hotel Mindoro, on ens allotjàvem. La bogeria era tal que, com que jo també sóc alt i ros, un periodista em va confondre amb l’Iñaki i vaig haver d’explicar-li que jo era Barrufet. Molts no sabien què era l’handbol. L’altre va ser que a Svensson se li va infectar un fong al peu i, acostumats a jugar un partit cadascú, aquella setmana vaig jugar-ne tres en quatre dies.

LA COPA MÉS IMPREVISTA
Ens vam presentar a la pista del Ciudad Real en la penúltima jornada de la Lliga del 2003 i, si guanyàvem, érem campions. Vaig viatjar malalt i vaig jugar la primera part amb 40 de febre. A més, encara no existia el Quixote Arena. Es jugava al pavelló antic, era estiu i van posar la calefacció al màxim. Feia molta calor i recordo que, al descans, em vaig canviar la samarreta perquè estava xopa. Vaig perdre molt líquid i no podia beure perquè la gola no em deixava empassar. Aquell dia, Ohlander, que em va substituir durant el partit, va ser determinant per a la victòria (28-30).

LA PRIMERA COPA
Era la meva estrena en el primer equip i compartia vestidor amb Rico, Vujovic, Cecilio, Juanón i Kalina. La frase que em va introduir al grup va ser: “Tu, a veure, escoltar i callar”. El meu primer títol va ser la Lliga d’aquella temporada, 88-89. Vam guanyar a la pista del Cajamadrid, amb una aturada final de Rico a un xut de Ciuri. Recordo que vaig saltar a la pista com un boig per celebrar-la.

LA COPA MÉS SOLIDÀRIA
Va ser a la meva primera temporada com a capità, la històrica de 7 títols en 7 competicions, la 99-00. Estàvem a punt de començar la tornada de la final de la Copa d’Europa contra el Kiel al Palau, havíem de remuntar tres gols (28-25), se m’acosta Iñaki Urdangarín i em diu: “Hem de guanyar-la perquè és la meva última. “Em vaig quedar gelat: “I ara m’ho dius?” El final va ser emocionant i vam guanyar per 29-24, gràcies a un gol miraculós d’Ortega.

LA COPA MÉS AGRESSIVA
A l’infern del Dom Sportova de Zagreb. Va ser la meva quarta Copa d’Europa i la segona consecutiva contra els croats, el 1998. Vam sentenciar en l’anada al Palau per 28-18, però va ser un partit molt calent amb una targeta vermella a Udovicic. Als vestidors ja ens van amenaçar citant-nos a la tornada. Ens vam preparar tant que vam entrenar amb pintura antilàsers sota els ulls, com si ens cobríssim les ulleres, per si rebíem aquest atac. El doctor Gutiérrez cremava un suro i el líquid que en rajava era l’antídot, però l’amenaça dels làsers no va passar d’això. Quan vam aterrar a Zagreb, havien tallat els semàfors i l’autopista com a mesures de seguretat per arribar a l’hotel sense problemes. Durant el partit van caure a la pista des de ganivets fins a telèfons mòbils.

LA COPA MÉS GENEROSA
És l’única que no he aixecat com a capità, la Copa del Rei del 2007. Skrbic, que es retirava aquella temporada, va ser sancionat per dir-li a l’àrbitre en la semifinal: “No et convidaré al meu homenatge”. Va ser injust i, quan quedaven pocs segons per acabar la final, em vaig acostar a la banda i li vaig dir: “Vés al vestidor i posa’t la samarreta”. Quan vam pujar al podi, jo estava el primer i ell el segon. Quan em van portar la copa, vaig empènyer el Dragan cap avall perquè la recollís.

LES COPES QUE FALTEN
Podeu afegir-les aquí, a partir del 2008...

El mètode Bruguera

“Jo no sabia que el meu fill seria un campió”

per DAGOBERTO ESCORCIA

La imatge es repeteix tots els dies de la setmana. Pares que porten els seus fills a les escoles de tenis, de futbol o de bàsquet, o de qualsevol altre esport. Pares i fills van entusiasmats als entrenaments i també als partits del cap de setmana. El mirall dels Messi, Bojan, Giovanni, Nadal, Djokovic, Xarapova, Rudy Fernández o Ricky Rubio sembla il.luminar les llars de moltes famílies. Molts són els que s’han plantejat l’esport a la vida dels seus fills com un entreteniment, però son molts també els que pensen o somien en un futur pròsper gràcies als seus petits. Lluís Bruguera, pare de Sergi Bruguera, doble campió de Roland Garros el 1993 i 1994, entre altres títols; preparador d’altres campions, com Joan Aguilera i Jordi Arrese, i director d’una acadèmia de tenis; en definitiva, un home amb una experiència important en la creació de grans jugadors exposa en aquest assaig alguns consells interessants per a aquells que confien que el seu fill o la seva filla un dia serà un campió, o simplement com han de ser les relacions entre pares i fills esportistes els primers anys.

1El pare no sap si el seu fill arribarà a ser algú. Per tant, cal intentar fer les coses ben fetes, sense objectius finals, perquè, quan els objectius tenen una finalitat concreta, condicionen tota la resta.

2Tots els que són campions són especials, i se’ls pot detectar per diferents raons. La qüestió és el tracte que tens amb ells. Si els tractes com a persones normals, és un error; seria com tractar una persona que té una capacitat superior al normal com a normal, i això pot repercutir negativament creant una angoixa innecessària.
Un exemple. El meu fill em va dir quan tenia vuit anys: “Pare, jo vull ser professional”. Un noi que a aquesta edat parla així no és normal, perquè, en teoria, a aquesta edat encara no té capacitat per decidir qüestions tan profundes. Si de cas pot ser que digui que vol ser com algú que ha vist jugar o com la figura que més admira, però no et diu això. Jo vaig quedar sorprès. Li vaig respondre: “Vols ser professional? Doncs per això només necessites una cosa: fer el que jo et demanaré que facis, però d’una manera professional. El que has de fer en els entrenaments ho faràs treballant al cent per cent. Quan vagis a classe, has d’estudiar al cent per cent. Has d’ocupar-te de les teves raquetes, de la teva roba, dels teus llibres i també dels teus deures al cent per cent. Així seràs un professional. Fent les coses el millor que puguis”. No li vaig dir res més, ni vaig fer res més. Vols ser professional? D’acord, sigues professional en el que et pertoca, avui, als vuit anys.

3 El gran error de molts pares i de molts entrenadors és voler córrer massa. Cal anar sempre una mica darrere del nen. Quan un va al davant és senyal que tu vols tirar i això és un error. El pressiones, el frustres, no el deixes créixer. En canvi, quan vas darrere d’ell, sí que pots saber quin nivell de feina necessita i ha de fer.
Cal ajudar-lo a créixer, cal formar-lo, però mai limitar-lo. Ha d’assumir riscos, ha de fer més coses. Hi ha cops que es perden futurs campions perquè en la seva educació es deixen d’analitzar les característiques personals de cadascun d’ells. Qualsevol educador d’un nen esportista ha de saber que n’hi ha que són agressius, conservadors, defensius, optimistes, pessimistes, primaris, secundaris, sanguinis. I els programes que facis per educar-los han d’actuar en conseqüència: si és optimista, cal frenar-lo; si és pessimista, no se l’ha de castigar.
És absolutament necessari que el jugador tingui confiança en si mateix. Com es guanya això? Doncs fent-li veure sempre el costat positiu de les coses. No hi ha problemes, hi ha solucions. No parlis, fes que faci. És un error dir: s’ha que pressionar més sobre la dreta, s’ha de jugar més endavant. No. Fes que faci tot això sense dir-l’hi. Digue-li: “Farem aquest exercici”, però si tu només dius… “és clar, com que colpeges malament…”, el noi corre el risc de bloquejar-se i no picar-ne cap més. Com a entrenador haig de buscar els exercicis adequats perquè ell corregeixi. Sóc jo qui ha d’ajudar-lo a potenciar les seves habilitats.

4 Mai el pare s’ha de plantejar res semblant a un objectiu final. La seva aspiració, els seus nervis, la seva pressió i exigència maten el nen. És el problema dels pares que volen viure dels fills. El correcte és que un posi en mans del nen tot el que ell vol. Que guanya, bé. Que no guanya, s’ha de continuar donant-li tot; l’entrenador, si vol dues hores, dues hores. Però, si el pare intervé perquè el fill ho ha fet malament, ell s’ha avorrit, no ha vist res de bo o cap avanç en el seu fill i ja amenaça de treure’l, no. Tu no pots fer arribar els teus nervis al nen.
La seguretat del nen ve marcada per la seguretat del pare, per l’actitud del pare davant d’un problema, una derrota o una actuació dolenta. El nen ha de tenir la convicció que ell neda al mig del mar, però sabent que els seus pares sempre estaran allà.

5 El sentit comú no serveix per fer campions. El que el pare pensa des de fora molts cops no és el mateix que està pensant el fill dins el camp. Has de treure i donar-li la pilota a aquest company..., no et posis nerviós, fica el peu, pica-la més fort... Els campions són diferents, pensen diferent, actuen diferent. La teva l’experiència no val.

6 Els estudis. Des de petit, el nen ha d’entendre de manera prioritària que el normal és formar-se com a persona. Anar a l’escola és bàsic, per això tothom entén que això és obligatori i innegociable. És bàsic compaginar els llibres amb l’esport, però mai l’escola, als inicis, ha de ser un problema; per tant, ha d’estudiar.
Primer, un noi més format és més estable. Segon, a l’escola t’ajuden a formar la ment, et donen més coneixements. I tercer, si estudies, no fas salts sense paracaigudes. Sempre tindràs els estudis.
Però els estudis no poden ser una alternativa al partit, a la pressió, sempre s’ha de continuar estudiant. Quan un ho passa tan malament, no se li poden donar portes de sortida, perquè el nen sortirà. El nen ha de saber aprendre a conviure amb la pressió, amb les exigències de l’entrenament; amb tots aquests obstacles, i ha de saber salvar-los. Ha d’estudiar perquè ha d’estudiar, no com una alternativa si és que està fallant en l’esport que practica.

7 Incentivar l’esperit competitiu. El nen ha d’intentar trobar dins de si mateix solucions per poder guanyar. No voler guanyar. Perquè, si tu només vols guanyar, no tens el cap fred per saber el que has de fer per vèncer. No que guanyar per guanyar sigui l’única cosa important. Ha d’aprendre a competir i així aprendrà a guanyar i també a saber perdre.
És fonamental buscar solucions, perquè no sempre trobes que tot és fàcil. Si no surt el revés, si no surt la cistella, si no et pots escapar per la banda, doncs has de buscar solucions, jugues per la dreta, no llencis sempre de tres, sinó de dos, busca la falta, canvia de costat.

8 L’entorn. Aquí sí que cal fer servir el sentit comú, i l’aprenentatge és fonamental. Alguns pares d’un nen que ho fa bé es pensen que el nen és bo gràcies a ells. Un error. El nen els ha sortit bé, potser per genètica o perquè han fet bé les coses. Veus pares que ho donen tot, que se sacrifiquen, porten els seus fills als centres d’entrenament, als partits i esperen respostes immediates. I s’ha de tenir clar que els que responen a la primera només són tres; els altres se’ls ha de formar. Inverteixes temps, però res més, no és a canvi de res, que és el gran problema, perquè hi ha pares que pensen que s’han sacrificat, que estàn allà, i després critiquen el fill perquè potser no ha corregut, perquè no li ha sortit res, perquè no ha demostrat res. I això és dolent, sobretot si se li retreu, “doncs prepara’t perquè la segona vegada serà pitjor”. El nen estarà pendent que el seu pare l’està veient, sortirà nerviós. Se l’ha d’acompanyar i gaudir veient-lo fer alguna cosa que a ell el diverteix; en cas contrari és millor quedar-se a casa.
El pare s’ha d’adonar de la influència que té sobre el seu fill, però no explicant-li coses, sinó amb gestos. Ells ens observen sense que nosaltres ens n’adonem. Si ens veuen jugar, aprenen i intenten fer-ho com nosaltres; volen imitar el nostre caràcter. Si tu ets un jugador que fa “canyos”, el teu fill també ho intentarà.
El pare no ho pot espatllar, i sí, en canvi, ajudar perquè funcioni tota l’estructura. Per tenir un equip cal un pare que faci de pare, una mare que faci de mare, un entrenador que faci d’entrenador i els tiets que facin de tiets. Els campions són com esponges: quan ho han extret tot d’un entrenador, ja pots buscar-ne un altre, perquè, si veuen que volen xuclar i ja no hi ha res, no avancen. Els pares poden observar si l’entrenador s’implica. El familiar o l’amic que actua malament sempre actua malament.

9 Quan hem d’anar a veure’l? Veure’l sempre és un error. Pots anar a veure’l, però que no se n’adoni. Hi ha gent que aconsegueix ser-hi, però com si no hi fos, i el que és fonamental és no fer referència al que has vist, perquè, si guanya i exterioritzes tota l’alegria (que bé, com has jugat, ho has fet molt bé!), què faràs el dia que perdi?
La gent em preguntava que per què sempre estava així, amb els braços creuats i gairebé sense immutar-me? Jo no podia transmetre les meves emocions. Em vaig acostumar a no demostrar res, si guanyava o si perdia. No em va sortir una úlcera de miracle.
El que és important en un campió és descobrir que ell té un interès diferent al normal en fer una cosa. Un escriptor, un músic, una ballarina, han d’acceptar unes regles que no són normals. Volen treballar més. El problema surt quan et capfiques a fer una cosa que no és.

10 La paciència. Cal saber distingir en quina categoria està el teu fill. Si és hàbil o no. Si és voluntariós o no. Si és competitiu o no ho és. Hi ha molts pares que es perden quan el seu fill no és hábil, però és competitiu. No serà el campioníssim, però sí pot ser un gran jugador o un campió. La paciència també és important. Si el teu fill juga i perd, per mi, l’únic important és dir que ha fet el que ha pogut. “Molt bé, nano, molt bé”. I, si el pare es queixa de l’àrbitre o del monitor, també li pot causar un perjudici al fill, perquè creurà que és un problema i ho pot aprofitar com a excusa.
Jo no sabia que el meu fill seria un campió i tot el que aquí exposo ha estat la lliçó que he après de l’experiència acumulada al llarg dels anys. I, tot i que és ben cert que cada persona és un món, aquests consells generals potser seran útils als pares de futurs campions.

El partit de la seva vida

per DAVID TORRAS

El partit de la seva vida durarà tres minuts i es jugarà amb 30 anys de retard. Però finalment podran saldar el deute que tenien pendent amb ells mateixos i amb els que es van quedar a mig camí, allà dalt, en aquella tomba de gel que es va emportar els que més estimaven i, al mateix temps, els va fer sentir més que mai com un equip. I per això, perquè van ser i són un equip, perquè van viure i perquè segueixen vivint, Nando, Antonio, José Luis, Roberto i els altres, són avui, 13 d’octubre del 2002, on haurien d’haver estat 30 anys enrere, quan eren joves de vint anys, units pel rugbi i l’escut de l’Old Christians, un trèvol verd al costat del cor, que fa 30 anys els va donar força per escapar de la mort i avui els ajudarà a sentir-se més a prop dels que no són al seu costat. Aquesta vegada, aquest grup d’uruguaians, ja a la cinquantena, sí que han creuat els Andes i han aterrat a Santiago de Xile, i allà fora els esperen els Old Boys per jugar el partit que haurien d’haver jugat llavors. Però avui més que mai trobaran a faltar els que no han vingut. Perquè el partit de la seva vida durarà tres minuts i es jugarà amb 30 anys de retard però amb 29 amics menys.
Fernando Parrado, Nando, s’està lligant les botes i somriu al pensar que avui jugarà de tercera, de wing, tal com li agrada, i no de segona com el col.locaven gairebé sempre, agenollat, amb la cara ficada entre els pilars i agafant-los pels pantalons o pels ous, que tant és, que quan ets allà dins t’agafes al que pots. De wing, sí, però sense Panchito. Déu meu, Panchito. Com el troba a faltar. Com li agradaria que estigués al seu costat, ni que fos només aquesta estoneta, un petit miracle de tres minuts, i sentir-lo allà darrere seu al sortir de la melée, esperant la passada o disposat a llançar-se a sobre i protegir-lo amb el cos davant un placatge, que si és per Panchito no li tocaran ni un pèl, ni en tres minuts ni en una hora. Però Panchito Abal també es va quedar allà dalt, en aquella maleïda tomba de gel, en què Nando va veure com se n’anava entre els seus braços la seva germana i la seva mare, sí, la dolça Susana, morta de fred i de por, i la mare, Déu meu, la mare, Déu meu la Susana, per què coi van haver de venir amb l’equip.
Jugarà de wing, ni que siguin tres minuts, i es traurà 30 anys del damunt, una dolorosa melée de records que li comprimeix el pit, dia rere dia, nit rere nit. El soroll de les hèlices d’aquell vell Fairchild F-227 de la Força Aèria Uruguaiana, el temporal que els va obligar a aterrar a Mendoza i a ajornar un dia el viatge a Santiago, la gresca a bord amb la pilota de rugbi passant de seient en seient, la tempesta una altra vegada i aquell terrible cop, i l’ala dreta i la cua volant, i després l’ala esquerra, i el que quedava de l’avió lliscant per la muntanya, entre la neu, i aquells crits, com oblidar-ho, fins que tot es va detenir, i a l’obrir els ulls i sentir-se viu, després d’haver estat tres dies inconscient, va descobrir que estava enmig de la mort, a 4.000 metres, en algun lloc perdut dels Andes, entre el turó Sonseado i el volcà Tinguiririca, i no sobre el Paso Planchón a Curicó com havia notificat poc abans per error el tinent Ramón Saúl Martínez als controladors, 100 quilòmetres més al sud, entre l’Argentina i Xile, a 40 graus sota zero i condemnats a escriure una terrible història de supervivència. Als vuit dies van escoltar per ràdio que havien deixat de buscar-los perquè, sense saber-ho, els estaven buscant al lloc equivocat. El vell Fairchild se l’havia engolit la neu. Després de 72 dies, només 16 persones de les 45 que havien iniciat aquell viatge van vèncer el destí. Tretze van morir en l’impacte i la resta van ser víctimes de les ferides, el fred i el càstig afegit d’una allau, com si qui va decidir enviar-los a aquell infern gelat no en tingués prou amb tot el que ja havien perdut, i que va acabar amb l’esperit indomable de qui més ànims els infonia, Marcelo, el capità.
Nando també es va arribar a morir, però va seguir vivint i, dues vegades, va escapar a aquell placatge fatal. Així que des d’aleshores, des que va pujar a aquell pic i només va veure muntanyes i muntanyes de neu, i va escoltar la veu de Roberto cridant-li, “digue’m que veus alguna cosa verda”, i tot el que veia era blanc, no té por de res, ni al camp ni a la vida. “Qualsevol decisió, per difícil que sigui, no m’ocupa més de 30 segons perquè en aquell instant vaig saber que estava mort i vaig decidir en 30 segons que moriria caminant. Sempre que he de decidir alguna cosa, me’n recordo d’aquell moment”. Del moment en què Roberto va pujar allà a dalt i va saber el que ell ja sabia.
-“Boig, l’hem cagat. La puta mare, estem morts”.
-“¿Ens morim aquí o allà?”
-“Per morir aquí, és millor que anem cap allà. Vinga, ja hem fet tant que l’únic que ens queda és morir junts”.
Molts dies abans de decidir que morir per morir més valia caminant, Roberto Canessa, un estudiant de medicina convertit avui en un prestigiós cardiocirurgià de Montevideo, va haver de prendre la segona decisió més difícil de la seva vida. Va trigar molt més de 30 segons, però quan va fer aquell pas el va envair una sensació de triomf. Es va agenollar a la neu, va resar una oració i va agafar un tros de vidre. Va fer un tall al cos d’un dels morts i es va ficar un tros de carn a la boca. “Vaig sentir fàstic, però m’ho vaig empassar. I llavors vaig saber que sobreviuria”. Tots el van acompanyar en aquell gest i tots van segellar un jurament mai trencat. Van prometre no dir mai els noms dels companys que amb la seva mort els van ajudar a viure.
Després de fer aquell pas, Roberto en va fer molts més, amb la neu fins als genolls, amb Nando i Antonio, que avui jugarà de pilar, com sempre, i que va haver de fer mitja volta i tornar a l’avió perquè la carn que portaven a les motxilles no era suficient per als tres. Ells van seguir endavant, pujant i baixant, calçats com avui, amb botes de rugbi, però lligades a uns coixins per no enfonsar-se a la neu, durant deu dies, sabent que a cada pas que feien s’hi jugaven la vida i la de tots els seus companys, en una travessia de 80 quilòmetres que anys després alpinistes molt més preparats no han tingut forces per afrontar. Fins que van arribar a aquella vall i a l’altre costat d’un riu van veure l’home a qui han abraçat fa una estona, abans d’entrar al vestidor, i que també ha vingut per veure’ls jugar. Sergio Catalán pràcticament no pot caminar, però tornarà a fer-ho aviat perquè Roberto i els altres ja s’han encarregat d’organitzar l’operació de maluc que necessita i podrà tornar on millor se sent, a la muntanya, amb els seus cavalls i les seves vaques. Com aquell dia, quan va sentir els crits d’aquells dos joves i, des de l’altra banda, Nando li va llançar una pedra amb un paper escrit.
“Vinc d’un avió que va caure a les muntanyes. Sóc uruguaià. Fa 10 dies que estem caminant. Tinc un amic ferit a dalt. A l’avió queden 14 persones ferides. Hem de sortir ràpidament d’aquí i no sabem com. No tenim menjar. Estem febles. ¿Quan ens vindran a buscar a dalt? Per favor, no podem ni caminar. ¿On som?”
Estaven salvats. L’endemà, el 22 de desembre, Nando va guiar els dos helicòpters de rescat fins a aquell punt perdut entre les muntanyes. Cada any, en aquella data, tots es reuneixen per celebrar aquell moment i recordar el que cap és capaç d’oblidar. Allà on va, quan li pregunten per tot allò, a Nando li agrada repetir sempre el mateix: “Si haguéssim estat futbolistes, hauríem mort. El que ens va mantenir amb vida va ser l’esperit d’equip, el companyerisme, la disciplina, el sentit del sacrifici i de la solidaritat. Això és el rugbi”.
I amb aquest esperit són aquí. Per jugar el partit de la seva vida. Durarà tres minuts. Nando jugarà de tercera, de wing, i quan surti de la melée sentirà Panchito darrere seu.

El partit de Neyro

per JOAN DOMÈNECH

És de Bilbao. Però del centre de Bilbao. Tan de Bilbao que és el segon cognom de Juan José Neyro. Qui? Neyro. Així, a seques, per als aficionats i per als més grans. Cinc lletres que diuen molt. Ho diuen tot. Neyro. L’única persona que té un Barça-Madrid al seu nom. Entre els més de 200 enfrontaments de bàsquet protagonitzats pels dos clubs, només de Lliga en 50 anys, gairebé tots qualificats de crucials, la majoria catalogats de decisius, uns quants batejats d’històrics i altres que van ser elevats a la categoria de partits del segle, un, només un, exclusivament, és el partit de Neyro.
Havia de ser la Lliga de Petrovic, però va ser el partit de Neyro. Un àrbitre, per a més dades. De Bilbao. Però del centre de Bilbao. Visitador mèdic de professió. No va donar la talla de jove per ser jugador -no feia gaire més d’1,70 metres, ni per ser base tenia alçada-, potser pel pes del bigoti o d’altres atributs, vés a saber, i va voler ser àrbitre. Dels bons. I ho va ser, perquè va estar 10 anys a la màxima categoria. Va xiular 421 partits. Sis van ser decisius, crucials, històrics i algun del segle. I el setè el va fer seu.
Valent, covard, honest, corrupte, dur, feble, íntegre, deshonest, tolerant, tou, inflexible. Va haver d’escoltar de tot. I xulo. Xulo ho van dir tots, guanyadors i vençuts, alliberats els uns per sortir indemnes, indignats els altres per sortir damnificats. Tots aquests adjectius i alguns més, malsonants, vociferats des de Madrid, van travessar les orelles del justicier a qui li faltaven 15 dies per fer 39 anys.
Neyro era culer? No, era de Bilbao. I àrbitre. I per ser àrbitre el van enviar el 25 de maig de 1989 al Palau Blaugrana, a xiular el seu setè duel crucial, decisiu, històric i del segle entre culers i merengues. Anaven tres a tres fins aquell moment, amb ell sobre la pista. Sempre havia guanyat l’equip local. No estava sol Neyro, minúscul entre els colossos. Xiulava amb ell, per primera i última vegada, Francisco Monjas Ayuso, segovià, madridista recorden els maldients. El partit de Petrovic va poder ser el de Monjas, però va ser el de Neyro. Perquè era de Bilbao.
Va guanyar el Barça, 96-85. I va ser campió de Lliga per tercera vegada consecutiva. Amb Aíto García Reneses a la banqueta. Amb Epi. Amb Solozábal. Amb Jiménez. Amb Audie Norris. Amb Granville Waiters, un pivot americà que tenia el cap invertit: el pèl el tenia a la barba. Enfront dels Martín, Fernando i Antonio. Enfront de Biriukov. Enfront de Johnny Rogers. Enfront de Drazen Petrovic, tan bon jugador com mal rival. Davant Neyro. Davant Monjas.
Era un repte entre xulos. Els culers, per jugar a casa i ser molts, uns quants milers; els blancs, per madrilenys i per la dosi de supèrbia adquirida pel seu domini esportiu; els àrbitres, per tenir el poder d’impartir justícia. Tots els xulos es van respectar al principi, temorosos dels altres. Fins que un va desenfundar primer. Qui? Hi ha versions oposades.
Uns diuen que el Barça, per crear una atmosfera aterridora, amb Norris, Waiters i Jiménez sota els cèrcols; amb Epi agitant una tovallola per enardir cinc mil persones i provocant una tècnica per repel.lir un cop de colze de Romay amb una empenta que va derrocar el gegant gallec; uns altres diuen que el Madrid, per la seva actitud insolent, que es creia imbatible perquè tenia Petrovic i també tenia la Lliga guanyada abans de disputar-la; uns quants van acusar Neyro, vestit de gris i amarat de suor, angoixat, acorralat, sol. Però armat amb un xiulet penjant per fer-se respectar i guanyar el desafiament. De Monjas, no se’n va recordar ningú, pobre. O el van disculpar. Deien que era merengón…
A un àrbitre, sobretot si és de Bilbao, se li aixeca la mà per reconèixer una falta personal. Ni se l’afusella amb la mirada, ni se l’insulta, ni se l’escup a sobre o a prop, sota pena d’afrontar les conseqüències que se’n puguin derivar. Tots ho sabien, però pocs se’n van recordar. De la graderia van caure algunes monedes. Una va ensopegar amb la galta de Solozábal.
El Barça-Madrid va ser de Neyro perquè ell sí que va protagonitzar la gesta decisiva, crucial, històrica i del segle. A ell se li va atribuir pels temps dels temps un fet mai assolit per un ésser humà. Va deixar el Madrid amb quatre jugadors a la pista. No s’havia vist mai. Una cosa potser irrepetible. Però explicable.
Els números diuen que va xiular 19 personals al Barça i 40 al Madrid. Amb l’ajuda de Monjas, desaparegut, eximit, desbordat pels esdeveniments, va eliminar sis jugadors blancs. Va obrir la desfilada cap a la banqueta Antonio Martín, derrotat per la potència de Waiters amb 68-64 al marcador quan faltaven més de 10 minuts per al final; el va seguir Rogers, mig coix d’un genoll (79-68, a 8.14 del final), amb el pavelló sumit en el paroxisme. Sense que el marcador es mogués (85-74), en 82 segons, va caure Fernando Martín, desequilibrat amb Norris, amb Neyro i amb el seu company Petrovic, el següent a anar a la banda, després de no rascar bola. Li va tocar després el torn a Biriukov, l’únic blanc que aguantava dret, orgullós, davant l’allau blaugrana i bilbaïna, que havia amenaçat de donar un cop de puny a Norris assegut a terra. Cinc. Només en quedaven cinc per jugar, amb Romay adolorit a causa d’una cuixa esquinçada.
Tècnica a la banqueta blanca, amb els eliminats drets, indignats, xisclant, aixecant els braços, protestant. Impotents. Derrotats. Tècnica desqualificant a Antonio Martín, per burlar un àrbitre del centre de Bilbao. I personals, més personals als blancs, que es defensen i peguen per no perdre el que han dit que és seu, que és la Lliga de Petrovic, perquè ja tenen la Copa i la Recopa. Pep Cargol, català vestit de blanc, lluitador i comparsa en un vestuari d’estrelles, també arriba a les cinc (94-83). Al carrer.
Falten 39 segons per al final. Els Martín, Rogers, Petrovic, Biriukov i Cargol miren la pista. Hi són Villalobos, Llorente, i dos júniors, Ribas i Pérez, sota la imponent atmosfera del Palau Blaugrana. Policies de marró al voltant de la banqueta blanca. I Neyro, esgotat de tant bufar, apropiant-se un duel que sí que va ser decisiu, crucial, decisiu, històric i que va quedar inscrit al segle XX, va tornar al centre de Bilbao.

La foto al Palau

per JORDI BASTÉ

El cementiri de Mirogoj fa pujada i els carrers queden abraçats per arbres que no deixen passar el sol, com donant-nos a entendre que, en aquests llocs, la foscor i la claror es confonen. Per arribar-hi, no tens pèrdua. És a Zagreb capital i un festival d’indicacions t’envien a un dels punts turístics de la ciutat on un parc envolta un Palau escanyat per heures que han decidit dominar aquest cementiri, on conviuen, des de fa cent cinquanta anys, catòlics, ortodoxos, musulmans, jueus, protestants… La tomba de Drazen Petrovic és pujant a mà dreta. Puges pel centre i un senyal te la indica. Al cementiri de Mirogoj s’obvia que allà hi ha enterrat el poeta Tim Ujevic o el primer president de Croàcia, Franjo Tudjman, però, en canvi, una fletxa assenyala cap on està enterrat el millor jugador de bàsquet de la història d’Europa.
Mai s’ha vist una cosa similar. El seu poder, el control del partit, com dirigia, com dominava, com provocava. Ell feia la crònica del partit. Tot sol.
Drazen va jugar el seu últim partit el 6 de juny de 1993, contra Eslovènia, a Wroclaw, a Polònia. Un dia després, quan la selecció de Croàcia tornava cap a casa , el jugador, que tenia vint-i-nou anys, va decidir acceptar l’oferta d’una amiga de tornar a Zagreb en cotxe des de Frankfurt. El base li va dir a l’entrenador Mirko Novosel que tenia opcions de tornar a casa en cotxe i que ho preferia a tornar en avió. “Demà ens veurem a l’entrenament” - li va dir.
Va pujar a un cotxe en companyia d’una noia jove que conduïa. Camí de Zagreb i passant per Dekendorf, a Alemanya, cau tanta aigua que no es veu ni un pam de carretera. El cotxe es descontrola: va massa ràpid i s’estavella. Són pràcticament les sis de la tarda. Drazen Petrovic mor instantàniament.
L’agència France Press treu la notícia poc abans de les cinc de la matinada: “Drazen Petrovic ha mort”. Un accident de trànsit acaba de cop i volta amb la vida del jugador més carismàtic, més admirat, més odiat, més repudiat, més exagerat de la història. És un 7 de juny de 1993.
A la final de la NBA de l’any 93, entre Phoenix Suns i els Bulls de Chicago, una foto de Drazen Petrovic somrient es mostra pel marcador del pavelló d’ Arizona. A sota, les dates: 1964-1993. Inici i final. Se’n va la data per aparèixer Memories of Petro (Records de Petro) i la veu de l’speaker explica:
“Estava participant en una gira amb la selecció croata a Alemanya. Drazen era un veritable líder del bàsquet europeu. La NBA i els seus jugadors s’uneixen al condol a la seva família i amics. Si us plau, reunim-nos en un silenci en memòria de Drazen Petrovic”.
Drazen Petrovic aterra a l’aeroport del Prat. Fa poca estona que ha firmat pel Reial Madrid en una sala privada de l’aeroport de Barajas fent escala cap a Barcelona. Ho sap poca gent. Arriba a Catalunya per jugar amb el Cibona de Zagreb en la Copa d’Europa, contra el Barça, i ràpidament amb la resta de l’equip queden concentrats a l’Hotel President de l’Avinguda Diagonal. Entre els que ho saben, Lluís Canut, en aquella època cap d’Esports de Catalunya Ràdio. Em fa anar a rebre els jugadors del Cibona al Prat, però Petrovic s’ “escapoleix de l’escomesa”. Cap a l’ hotel. Petrovic és a la tercera planta del President amb vistes a la Diagonal. Sap que aquella hauria pogut ser la seva ciutat, però la força i un contracte estratosfèric del Reial Madrid per fitxar-lo, unit als dubtes que tenia per al vestidor del Barça Aíto García Reneses, van fer que, finalment, firmés amb Ramón Mendoza d’amagat, com sempre li havia agradat al qui va ser president blanc.
El dia del partit, el periodista Miguel Panadés i el fotògraf José Luis G. Surrallés, tots dos de la redacció de la revista especialitzada Gigantes, han quedat al hall de l’hotel amb Petrovic. Esmorzen plegats, perquè Drazen es desperta tard. Està de molt bon humor. Pocs saben que el croat ha fitxat pel Reial Madrid, però a la capital no han pogut fer la foto del base amb la samarreta del Madrid i han demanat als seus dos referents a la redacció de Catalunya que facin el favor. Entrevista, però, sobretot, una fotografia. Surrallés busca a El Corte Inglés de Plaça Catalunya una samarreta blanca, però, en aquella època, no n’hi ha. No existeixen. Busca en botigues especialitzades. No en venen. Fa més de vint anys i trobar una samarreta blanca no és fàcil. És l’any 1986. Truca a Panadés i, en un moment, troben una bufanda d’un amic madridista de Surrallés. El fotògraf la porta amagada en una bossa de plàstic dels grans magatzems. Quan esmorzen a l’Hotel President amb Drazen Petrovic, torrades i cafè amb llet, per cert, li demanen de fer una fotografia en un lloc airejat i decideixen anar al Palau. Però al de Pedralbes.
Tots tres agafen un taxi (el crac -que no feia ni vint hores que havia decidit firmar pel Madrid-, el redactor i el fotògraf). Ruta de l’Hotel President fins al Palau de Pedralbes. Hi ha gent, però, com que és dijous, poca, i el crac del bàsquet europeu passa absolutament desapercebut darrere d’unes ulleres de sol i una gorra. En una cantonada del Palau de Pedralbes, amagat entre una mena de matolls i sense cap testimoni ni curiós, Surrallés li dóna la bufanda. Inicialment no li fa gaire gràcia. Primer l’ensenya una mica, però acaba, sabent ja el futur que ha firmat, alçar-la obertament. Drazen Petrovic agafa la bufanda del Reial Madrid amb les dues mans i l’aixeca per a gràcia i èxit de José Luis García Surrallés, que comença a disparar fotografies amb la seva càmera. Cinc dies després, una apareix a tota castanya en la portada de Gigantes. Una foto feta al Palau de Pedralbes, d’estranquis, poques hores abans de jugar al Palau Blaugrana i poques després d’haver signat un contracte en una sala de Barajas. Els que vam somiar amb un Drazen Petrovic vestit del Barça ens vam quedar sempre amb les ganes i amb els dubtes de si hagués canviat el bàsquet europeu amb el croat jugant al Palau Blaugrana.
Fernando Romay i Fernando Martín tornen d’Atenes a l’avió sense parlar gaire. Ningú no diria que acaben de guanyar una Recopa d’Europa. Llàstima que el caràcter absolutista i protagonista de Petrovic fa que les altres estrelles del Madrid el mirin com un extraterrestre. I gairebé com un enemic. Com tothom. A la gran final jugada al Pavelló de la Pau i l’Amistat d’Atenes , 14 de març del 89, Petrovic va fer 62 punts, mentre que el rival en el Caserta italià , Óscar Schmidt Becerra, en fa 44. 117-113 per al Madrid, en un dels grans partits de la història del bàsquet d’Europa.
A la tomba de Drazen Petrovic, quatre columnes s’alcen al voltant de plantes sense sentit que envolten una làpida immensa amb una mena de pedra que fa volta. La tomba sempre està plena de flors, de turistes d’una generació que vam admirar un estil de jugar a bàsquet, un llançament implacable, una llengua ingovernable, un estil únic. A la tercera columna, Petrovic bota amb la mà dreta vestit amb la semarreta de la selecció de Croàcia, amb el número 4. Capaç de fer gran un equip i d’acabar-lo dinamitant pel carácter egòlatra que tenia, Drazen Petrovic va morir deixant camí per recórrer i amb la feina a mig fer. No li perdonarem mai que canviés un cotxe per un avió. Que marxés per no tornar. I que s’estimbés. Perquè, aquell dia, una part important de la història del bàsquet va marxar. I allà, sobre la tomba de Drazen, al cementiri de Mirogoj, una flor i un paper doblegat on únicament posava: “Quina pena. Fins sempre”. Algú ho va deixar escrit en català quan el Barça va jugar fa més de deu anys a Zagreb, mesos després de ser enterrada la llegenda més gran de la història del bàsquet europeu, en aquell cementiri que fa pujada.

“A la foto que surti el de la banqueta”

12 de maig de 1982
Final de la Recopa d’Europa
Camp Nou
Barça 2, - Standard de Lieja, 1

per FERNANDO POLO

Si va haver-hi un defensa central que va regnar en la Lliga Espanyola a la segona meitat de la dècada dels 70 i durant bona part dels 80, aquest va ser Tarzán Migueli (Ceuta, 19-12-1951). Ho tenia tot per triomfar com a marcador: era alt (1,86 m.), fort, expeditiu, anava molt bé de cap, tant a la seva àrea com a la rival, i, el més important, no escatimava ni una gota de suor per al seu equip i la seva presència intimidava els davanters contraris. Migueli va arribar al Barça el 1973 i va defensar la samarreta blaugrana fins al 1989. En resum, 16 temporades i la bagatel.la de 664 partits disputats amb el F. C. Barcelona. En resum, Migueli era per als entrenadors el central perfecte per liderar la defensa i ‘esborrar’ del camp l’estrella rival. Bé, per a tots els tècnics menys per a un que va tenir Tarzán a les seves ordres en el Barça: Udo Lattek.
L’entrenador alemany va aterrar al Camp Nou el 1981 i des del primer partit de Lliga no va comptar amb Migueli, tot i que el jugador de Ceuta era el líder de la línia defensiva barcelonista des de la temporada 1974-75. El defensa encara no s’explica per què: “Va arribar Lattek i, després de la pretemporada, vaig deixar de ser titular. I el pitjor és que no em donava cap explicació lògica. Olmo era qui jugava al meu lloc i, encara que no era qüestió de fotre el company, jo volia una explicació de l’entrenador. Volia que em digués que li agradava més Olmo o que jo no li agradava per aquest o aquell motiu. Per això, jo li demanava cada setmana una cita amb Lattek al seu segon, José Luis Romero”. “Però, Miguel, novament vols parlar amb el míster?”, li repetia Romero a Migueli. I Migueli responia: “Novament, fins que em digui per què no em posa.” Però no l’hi deia i el gegant de Ceuta, el líder de la defensa del Barça, el Tarzán del Camp Nou, continuava escalfant banqueta i menjant-se el cap. “Recordo que una vegada, després d’un partit, vaig tenir un creuament de paraules molt dur amb Joan Gaspart. Potser va ser aquest el motiu del meu ostracisme, però ho dubto. M’estranyaria molt que una persona que diu que estima tant el F. C. Barcelona obrés per rancor contra meu, que era titular indiscutible fins a aquella temporada”, assegura.
Aquella campanya, la 81-82, Migueli només va jugar un partit de Lliga, davant de l’Sporting a El Molinón. Això sí, en els amistosos contra el Lleida, el Terrassa, l’Hospitalet i l’Europa, Lattek sempre el va alinear com a titular...
El millor del cas és que el bo de Miguel no es va abandonar. “El més fàcil era rendir-se, deixar-se, però això no va amb mi. Per això m’entrenava com el que més i, a més a més, a la tarda, me n’anava amb algun amic a jugar a esquaix. Així guanyava en velocitat i resistència. No jugava partits, però estava que em sortia”. El Barça va començar la temporada molt bé, manant a la Lliga i superant eliminatòries a la Recopa, però, al final, tot va començar a frustrar-se. La Copa es va esfumar al gener, un mes després que Goikoetxea ‘cacés’ Schuster a San Mamés, però la gran cagada va arribar al tram final de la Lliga. Així, Migueli va assistir com a espectador al desastre d’un equip que no va saber guanyar cap dels sis últims partits del campionat i que es va veure superat al final, i contra pronòstic, per la Reial Societat.
Si més no, l’equip de Lattek va anar passant eliminatòries a la Recopa i, després de superar en semifinals el Tottenham de Clemence, Hoddle i Archibald, va arribar a la final. I, curiositats de la vida, la final es jugava al Camp Nou. El F. C. Barcelona li havia demanat a la UEFA organitzar-la i abans -al contrari del que passa en l’actualitat- es mantenia l’escenari encara que la final la disputés el club propietari del camp.
El rival era l’Standard de Lieja, un equip belga tècnic i molt ben organitzat que tenia a les seves files jugadors destacats com el porter Preud’homme, el lateral Gerets, els migcampistes Arie Haan i René Botteron, i els davanters Benny Wendt i Simon Tahamata. A la banqueta manava un històric del futbol europeu, Raymond Goethals.
Al Barça, Migueli seguia sense comptar per a Lattek. A més a més, el defensa de Ceuta anava ranquejant per culpa d’una tendinitis en el genoll dret. Però, quan menys s’ho esperava, el futbol va tornar a donar-li una oportunitat. José Luis Romero, segon entrenador blaugrana, va anar a veure jugar l’Standard i va tornar amb uns informes sota el braç que deien que l’únic que podia parar Benny Wendt, un tanc suec que jugava de ‘nou’ en el quadre belga, era Migueli. “Per això vaig jugar, perquè deien que aquell davanter només podia frenar-lo jo. Quan Romero em va venir amb aquesta història, li vaig dir: “Tot l’any sense comptar amb mi i ara que s’ha perdut gairebé tot veniu a demanar ajuda al legionari, oi?” Romero no va poder respondre perquè sabia que tenia raó. Li vaig dir que estava ’tocat’ per culpa de la tendinitis, que no estava bé, i aleshores es va mobilitzar tothom. Em van trucar fins i tot Gaspart i Núñez per demanar-me que jugués. “Miguelito, quantes vegades has jugat lesionat?”, em va preguntar Núñez. “Moltes, president, i aquesta vegada també jugaré”, li vaig respondre jo. L’únic que no em va dir res va ser Lattek, i millor que no ho fes perquè, si arriba a venir a dir-me alguna cosa, no sé com hauria acabat la conversa”, recorda Migueli.
“El dia del partit estava excitadíssim, vaig sortir al camp com un lleó que fa deu dies que no menja. I, quan vaig veure la rebuda que em va donar l’afició, se me’n van anar tots els dolors. La gent del Camp Nou estava tranquil.la quan jugava Migueli perquè sabia que jo ho donava tot”, rememora el defensa. Aquell 12 de maig de 1982, tot semblava dissenyat perquè el Barça aixequés la seva segona Recopa, però l’equip no estava gaire fi. Havia deixat escapar la Lliga i jugar a casa ajudava, però també era una pressió afegida. L’onze blaugrana va sortir nerviós i bona prova d’això és que en el minut 7 va encaixar un gol de l’Standard, obra del centrecampista Vandermissen. “Ens havien fet un gol i Tahamata, un extrem oriental tècnic i ràpid, ens estava creant problemes. Jo li deia a Manolo, el lateral esquerre: “Manolito, escalfa’l una mica que ens muntarà un sidral, toca’l una miqueta a veure si s’acovardeix”. I Manolo que no l’escalfava i Tahamata que continuava demanant la pilota... Fins que va arribar una jugada en la qual l’àrbitre va xiular falta, però Tahamata va continuar corrent amb la pilota. “Aquesta és la meva ocasió”, em vaig dir. Me’n vaig anar cap a ell i de l’entrada que li vaig fer va volar mig metre. I, és clar, l’àrbitre no podia xiular res perquè el joc ja estava parat. Aquí es va acabar Tahamata”.
Poc abans del descans, en el minut 44, el Barça tenia una falta al seu favor a la banda esquerra del seu atac. La va botar Esteban, Migueli va destorbar Preud’homme amb el seu salt i Simonsen, al segon pal, va marcar de cap. Tarzán es va menjar a petons Simonet, que, quan va anotar, ja sabia que estava fora del Barça perquè calia fer-li un lloc a Maradona.
Ja en la segona part, en el minut 63, va arribar el 2-1, obra de Quini de cap, un gol que només van veure complert els 110.000 aficionats que van abarrotar el Camp Nou aquella nit. El realitzador de la transmissió televisiva es va distreure i només va captar el moment en que El Brujo rematava de cap davant de la sortida de Preud’homme una passada de Simonsen. D’aquí al final, Migueli va tenir temps de barallar-se amb Wendt, “un davanter dels que m’agradaven, fort, lluitador, que no s’arrugava mai, com Santillana. Sortosament, vaig guanyar jo la partida i no va marcar cap gol”.
Amb el xiulet final va arribar l’apoteosi, però Migueli, en lloc de quedar-se a celebrar el títol sobre la gespa del Camp Nou, se’n va anar com un llamp cap als vestidors. “Anava tan calent, tan obcecat, que em vaig posar a la dutxa amb la samarreta, els pantalons, les mitges i les botes. Només volia dutxar-me i sortir corrent cap a casa meva. Aleshores va entrar un empleat de seguretat i em va dir: “Migueli, diu el senyor Núñez que surtis a fer-te la fotografia amb la Recopa”. “La fotografia que se la faci el de la banqueta, el senyor entrenador, que ha salvat la temporada després de perdre la Lliga i la Copa. Li diu al senyor Núñez que jo me’n vaig a casa meva”, vaig respondre. I me’n vaig anar a celebrar la Recopa en família, perquè no tenia ganes de festes amb l’equip, i no pas pels companys, sinó per evitar segons quines situacions. Després, la samarreta d’aquella final l’hi vaig donar a Àngel Mur, el meu amic, el meu confessor, el meu suport durant aquell calvari que va ser per a mi la temporada 81-82. L’Àngel sabia que ho estava passant molt malament i em va ajudar molt, com ja m’havia ajudat en la final de Basilea, quan vaig jugar amb una clavícula dislocada. L’embenat que em va fer va ser tan bo que, gràcies a ell i a l’anestèsia que em va posar González Adrio, vaig poder jugar sense dolor els 90 minuts reglamentaris. Aquella Recopa també la vàrem guanyar i va ser el més gran que he viscut. Jo vaig jugar malgrat estar lesionat perquè li vaig dir a Rifé que no havia anat fins a Suïssa per fer turisme i que, si no m’alineava, la tindria amb mi, i forta. Al final també vàrem aixecar la copa, però aquesta ja és una altra història”.

La vas cagar

Avís:
aquest és un cas totalment verídic i una mica escatològic. Encara
hi ha temps de no llegir-ho

Molt bé, lector: ha escogido susto.

per SERGI MAS

Gener de 1991. L’Atlètic de Madrid de Jesús Gil no passa pel seu millor moment.
L’entrenador, Joaquín Peiró, ha realitzat la pretemporada amb un equip ple de futbolistes de qualitat, com Abel, Baltazar, Donato, Futre, Rodax, Schuster, Solozábal, Orejuela, Vizcaíno i Toni Muñoz, entre altres. També jugaven Pizo Gómez i López, el defensa.
Per desgràcia, oh casualitat!, Peiró ni tan sols comença el campionat. A meitat d’agost és substituït per Tomislav Ivic, un croat nascut el 1933, de la vella escola del Hadjuk Split. Però tampoc Ivic acabarà l’exercici sencer: és acomiadat i substituït al mes de juny, el darrer de la competició, per Iselín Santos Ovejero, un carnisser de l’àrea ficat a entrenador.
A meitat de gener, l’equip no rutlla, s’accentua la crisi i el diagnòstic és tan clar com l’objectiu. Falta gol i l’escollit té noms i cognoms: el croat Alain Boksic, segon millor futbolista d’Europa l’any 92, segons la revista francesa Onze Mondial. Hadjuk Split, Canes, Marsella, Lazio, Juventus i Middelsbrough avalen la trajectòria d’aquest croat, que ja apuntava bones maneres de petit -va néixer al gener de 1970- i que com a professional va marcar 109 gols en 350 partits.
Mentre un jove Boksic feia amb el seu joc les delícies dels seguidors del seu club, el Hajduk Split, al despatx professional de Barcelona d’Òscar Segura -un assessor de futbolistes- sona un telèfon.
- Holaaaaaa, Óscar. Soy Jesús Gil.
- ¿Qué pasa, presidente?
- Que mi han dicho que jugadior muy bueno y nos hace fialta.
- ¿No será Boksic?
- Ése: ves a busquiarlo y mi lo traes... Pero que no se pasen con lo que piden. Buen viaje.
El contacte amb l’intermediari del davanter es fa la mateixa tarda i el viatge, l’endemà, divendres. A primera hora del matí, Segura viatja amb el seu lloctinent i bon amic Orlando Giménez, el Negro, exjugador del Racing, Espanyol i València. La intenció és tancar el fitxatge ràpidament perquè Ivic volia el seu compatriota en el seu equip immediatament. Per tancar el pacte, hi ha previst un dinar el dissabte a les dues de la tarda amb el representant del futbolista a Croàcia i el president del Hadjuk Split. Les converses verbals prèvies feien pensar que tot seria fàcil i ràpid. Res millor que celebrar-ho la nit anterior en un restaurant turc. Res millor..., i res pitjor.
Ja és dissabte, el gran dia. A les onze del matí espera un cotxe a la porta de l’hotel per desplaçar-se fins a Split. Són dues hores d’autovia. Compte al pòquer, perquè viatgen: un xòfer que només parla iugoslau; un intèrpret turc que es defensa en iugoslau i parla molt poc castellà; Segura, nascut a Barcelona, i Giménez, un paraguaià que només arrencar el cotxe ofereix clars símptomes que el sopar no havia estat tan perfecte. En efecte, als deus minuts es posa la mà a la panxa: “Óscar, o este tío para el coche o me cago” .
Portem una hora de viatge, just la meitat. I tenim males notícies: un accident provoca una retenció i el viatge durarà més del compte. Giménez insisteix: “Segura, o para o me cago”.
El missatge arriba al xòfer que, gesticulant i cridant molt, assegura que no es pot aturar al mig de l’autovia. Quinze quilòmetres abans d’arribar a Split, i davant dels crits desesperats de l’exfutbolista, atura el cotxe al mig de d’una mitjana. La vorera que ha de superar el cotxe és el desencadenant que no aguanti més l’estómac de Jiménez, que, a més, va escollir el pitjor dia per posar-se uns pantalons blancs que només eren d’aquest color al sortir de l’hotel. El terra i els seients del darrera del vehicle van quedar molt tacats. Mentre el paraguaià es posava un xàndal, Óscar Segura posava tota la roba dins una bossa de plàstic.
Si l’objectiu del viatge era fer-ho en secret, no es va aconseguir, especialment pel rastre que deixaven les sabates de Giménez, que delataven el trajecte del pàrquing fins al hall principal de l’hotel. Un cop a dins, l’objectiu era dutxar-se, o mullar-se, o rentar-se. Mentre ho fa, entra al bany de la planta zero el president del Hadjuk, que mira estranyat les maniobres d’Orlando. Dos minuts després hi ha la feliç trobada entre Segura, Giménez, l’intèrpret, el representant del jugador, el jugador i el president del club. La primera encaixada de mans la fan el mandatari del club i Giménez (s’havien conegut al bany) Aquest només va tenir temps de dir “perdó” per començar una ràpida cursa cap al bany. Tothom va entendre de què anava el tema.
Malgrat tot, la cagada d’El Negro va ser només una anècdota, perquè, en realitat, la notícia era que li van acabar demanant pel jugador el doble del que li havien dit per telèfon. I al final no va fitxar, és clar. Si ho hagués fet, l’Atlètic l’hauria cagat.
Fins aquí el fet, totalment verídic.

Haber cogido muerte.