Pròleg de Frank Rijkaard

‘No, no és el que potser pensaria vostè al veure aquesta foto. Aquest home no se sent sol, ni té problemes rellevants, ni, per descomptat, està trist.
Tot al contrari! Només és un moment per aprofitar-se de la tranquil.litat i de la força de la naturalesa per fer plans grandiosos.L'home s'imagina l'enorme potència de forces unides..., potser la col.laboració de persones com vostè i jo, amb l'objectiu de crear alguna cosa molt gran amb un esforç mínim, comparable amb la bellesa i el poder de la naturalesa. També en aquesta naturalesa tots els éssers vivents (plantes i animals) aporten el seu gra per mantenir l'equilibri. Doncs el pla que té aquest home és col.laborar i, d'aquesta manera, ajudar persones que ho necessiten, persones que senzillament depenen que altres uneixin les seves forces. És com a la naturalesa… cooperar per mantenir l'equilibri. Només amb aquest esforç, sovint mínim, ja podem ajudar a crear les condicions de vida a les quals tothom té el mateix dret.

Tres partits, sis experiències

20 de maig de 1992 / Londres / Barça, 2 - Sampdoria, 1
18 de maig de 1994 / Atenes / Milan, 4 - Barça, 0
17 de maig de 2006 / París / Barça, 2 - Arsenal, 1

per JOAN DOMÈNECH

Haver participat en tres finals de la Copa d’Europa converteix Eusebio Sacristán en un personatge singular dins de la història del Barça. Ha conegut totes les experiències imaginables que pot viure un esportista: des de la felicitat per ser campió fins a l’amargor de la derrota; de l’orgull de ser titular en un partit històric a la decepció d’haver de seure a la banqueta, i també les diferents sensacions que experimenta un futbolista d’un entrenador.

La inquietud d’un titular
Sabia que jugaria. Era més que una intuïció. Era fix durant els quatre anys que feia que era al club. Encara que, en algunes èpoques, a principi de temporada, hi havia més dubtes sobre mi, quan entrava a l’equip, ja no en sortia. Tenia molta continuïtat. Jo notava que Johan pensava que amb mi l’equip rendia a un bon nivell. No vaig ser mai un jugador d’accions espectaculars, que cridessin l’atenció; el meu joc feia que l’equip funcionés, era un factor d’estabilitat, d’equilibri. Així que, quan va arribar el moment, no tenia dubtes que seria titular.
I encara que fos una situació més o menys quotidiana, normal, el partit no era un més, no, era molt més important. Davant d’una final de Copa d’Europa, penses que potser és l’única oportunitat de la teva vida de guanyar un títol com aquell, i hi vas donant moltes voltes, sobretot els dies anteriors. De fet, des que vam jugar contra el Mallorca: vam guanyar per 3-0, havia sortit al segon temps i això indicava que, segurament, m’havien reservat i vaig marcar un gol. A partir de llavors, des que vam viatjar a Londres i va començar la concentració, ja només pensava en la final. Què passarà? Guanyarem?
Tot et costa més en una situació com aquesta; t’altera les actituds. Et costa més dormir, estàs més neguitós, sents més responsabilitat, però també estàs més concentrat. El teu cap no para fins que l’àrbitre xiula el començament del partit. Llavors ja està: deixes de pensar i et centres en la feina.
No em passava només a mi, que normalment sóc una persona més seriosa i callada. Julio Salinas, per exemple, que sempre era el més animat i xerraire, no obria la boca. En aquest sentit, l’actitud de Johan i Charly ens va ajudar molt. Van transmetre tranquil.litat, naturalitat, com si fos un partit més. Koeman era l’únic que havia disputat una final. Quan comença el partit, l’única cosa que et preocupa és fer la teva feina i que les situacions més o menys rellevants del joc es decantin a favor teu. Tot i que vam arribar a la pròrroga, no es va escampar mai la sensació que perillés la victòria. Teníem la tranquil.litat de saber que fèiem les coses correctes, però també t’adonaves que, amb el que hi havia en joc, el contrari no ho posaria gens fàcil. Abans de començar pensava que, amb el nostre estil, la nostra manera de jugar i els nostres jugadors, guanyaríem, però, en una final, el nivell s’iguala. En una final, al rival no li importa el teu nom, la teva fama ni el que hagis fet abans. Es tracta d’una lluita d’11 contra 11 a la recerca del mateix.

La distància del suplent
Dos anys més tard, vaig viure sensacions molt diferents. Tenia més dubtes sobre si jugaria, sobretot perquè havia estat suplent en alguns partits de la Champions. La meva esperança se centrava en l’últim partit abans d’anar cap a Atenes. Vaig ser titular contra el Sevilla, havíem jugat un gran partit i vam conquistar la quarta Lliga seguida. Però no les tenia totes pels precedents. A nivell general, des del punt de vista psicològic, era diferent. Abans de la final de Wembley no s’havia acabat la Lliga; aquesta vegada, vam viatjar amb l’eufòria de la conquesta del campionat. Segurament va passar el que ha passat sempre en aquest club, que, quan ha pensat que una final seria assequible, ha fallat. Vam viatjar a Atenes després d’haver guanyat una Lliga en l’últim moment, vam pensar que tot anava bé, ens vam relaxar una mica i ens va faltar la dosi de, no sé, tensió, o fam, o ambició necessàries per afrontar el partit.
No vam tenir gairebé temps de preparar-lo. No el vivíem amb tanta intensitat per les celebracions. I si intueixes, o saps el dia anterior, que no jugaràs des del primer moment, no tens aquell punt de nerviosisme i ansietat i et mires el partit d’una altra manera perquè no saps en quines circumstàncies hi participaràs. I aquestes circumstàncies poden canviar en un instant, com vaig comprovar un cop més.
Vaig entrar al camp amb 3-0 en contra, però, quan Johan em va dir que escalfés, només perdíem per 1-0. Vaig sortir de la banqueta poc abans que acabés el primer temps i va arribar el segon gol. Vaig escalfar en el descans i, poc després de començar la segona meitat, quan estava a punt de sortir, ens van marcar el tercer.
Des de la banda pensava què podria fer. Es veia que era un partit difícil i que el problema no era tàctic, ni un aspecte del joc que poguessis controlar. Era un problema mental: un equip superconcentrat, supermentalitzat i superagressiu contra un altre al qual faltava aquell nivell de concentració i agressivitat. Amb el 2-0 ho veia difícil, tret que poguéssim retenir més la pilota. Amb el 3-0, ja dins del camp, ho veia poc menys que impossible: ni per una banda ni per l’altra. No hi havia manera, no ens deixaven arribar, estaven molt forts al darrere i eren molt agressius al centre del camp. En altres circumstàncies, perdent per 2-0, si veus que arribes i tens alguna ocasió de gol, no dónes un partit per perdut. Aquell dia, el Milan no ens va donar ni una mica d’esperança.

La decepció de la derrota
No ens va quedar cap més opció que reconèixer la superioritat del rival. Potser en un altre moment, perdre una final pot ser més dramàtic i dolorós. Aquella nit vam rebre una gran garrotada, la garrotada que t’emportes quan se t’escapa un títol. Que fossin quatre gols els que vam encaixar no va augmentar la decepció que vam sentir. El més decebedor sempre és perdre una final.
Quan vam arribar al vestidor, no vam intuir que allò era el final d’alguna cosa. Els jugadors, no. Ens vam adonar que havia faltat alguna cosa i que havíem de buscar el que necessitàvem perquè no es pogués repetir en el futur una situació semblant, per arribar a una altra final en una disposició anímica diferent. Però res ens induïa a sospitar que s’havia acabat una etapa; simplement van decidir que s’havia acabat una etapa. Qui? Els que prenien decisions. Van encertar en moltes coses, però en això es van equivocar. Les etapes s’acaben, però no has d’anunciar que s’acaben; en tot cas, deixa que el procés t’hi dugui o pren les mesures per impedir que s’acabin, però donar per conclosa una cosa sense tenir dades reals del que ha passat, sense una anàlisi… No hi havia cap indicatiu que s’hagués acabat una etapa. Campió de Lliga i finalista de la Champions, després de conquistar quatre Lligues consecutives... No ho sé, potser hauríem hagut de seguir igual i esperar que finalitzéssim una temporada sense guanyar res, perquè llavors aquest sí que hauria estat un indicatiu que havíem arribat al final d’un trajecte.

L’èxtasi del campió
Contra el Milan, no vam tenir mai opcions, perquè totes aquestes circumstàncies de les quals parlava abans que poden decantar la balança van ser totes adverses. Contra el Sampdoria, sempre vam conservar la tranquil.litat, la paciència, i, quan vam marcar l’1-0, vam començar a sentir-nos campions. Quedaven vuit o nou minuts i es tractava d’aguantar el resultat.
No recordo el que vaig fer quan l’àrbitre va xiular el final, però sí quan vam marcar el gol, quan tots se’n van anar corrent darrere de Ronald. Jo estava a la banda dreta, per si hi havia algun rebuig en la falta, i em vaig quedar allunyat de tots. De cop i volta, em vaig girar, vaig veure sol Zubizarreta i vaig anar a abraçar-lo. Em vaig tirar damunt d’ell. Em va aixecar com un nen, en braços, penjat amb les cames a la seva cintura. Però aquesta alegria és, va ser, incomparable amb la que sents al sentir el xiulet final. És l’èxtasi, és el moment culminant, més que quan reculls la Copa. És una sensació tan bonica, tan agradable, que et relaxa completament. No hi ha satisfacció més gran que aquesta en la vida d’un futbolista. La resta, el que ve a partir de llavors, les abraçades, compartir la felicitat amb els companys, amb la família, amb l’afició, és un afegit.
De les celebracions a la gespa i el vestidor de Wembley, no en conservo cap detall concret a la memòria. Són moments que vols que durin sempre. Em vaig asseure al banc i em vaig posar a pensar i a mirar els altres, per gaudir procurant de ser al més conscient possible d’aquells instants enmig de l’enrenou. Recordo la cara de satisfacció de ‘Zubi’. Ell, sempre tan moderat i contingut, tan seriós. És, potser, qui més em va sorprendre. Em va donar molta alegria veure que, en un ambient tan esverat, un tio com ell també reia.
L’explosió d’alegria per guanyar una final és la mateixa en la Copa d’Europa, la Recopa o la Copa del Rei. És el denominador comú d’un partit decisiu, de la culminació d’una feina, d’una trajectòria. La Copa d’Europa no et dóna una dosi més gran d’alegria; el sentiment és semblant. Però, en una anàlisi més freda, més profunda, valores que té molta més transcendència, per a la gent i per a tu, perquè és el màxim títol a què pots aspirar i el record perdura més en el temps.

El cim d’un futbolista
Ha durat 14 anys aquest record, encara que serà inesborrable per a tots aquells que van gaudir del triomf sobre el Sampdoria. La final de Londres va ser el moment culminant d’una carrera esportiva. Havia anat aconseguint tots els meus objectius i faltava la cirereta del pastís. També per a la majoria dels components d’aquell equip. I, a més, es donava la circumstància que aquell títol el podia assolir en un club que també havia de viure un moment culminant de la seva història.
Va arribar en un moment ideal. L’equip havia donat mostres de gran seguretat i confiança en el que feia, i tothom volia aprofitar l’oportunitat. Hi concorrien tots els factors favorables: l’ambició, les ganes de ser campió, la fam d’obtenir aquest títol que ningú tenia, llevat de Koeman, i la seguretat que teníem tots d’estar fent una bona feina, de ser en el camí indicat. El panorama convidava a pensar que hi havia moltes possibilitats de conquistar la primera Copa d’Europa per al Barça. Era un objectiu comú i no hi havia dubtes. Tots els indicatius eren positius.

La satisfacció del tècnic
Aquella situació del 1992 s’ha repetit 14 anys més tard. Aquest grup de jugadors era com el nostre: una plantilla amb un creixement futbolístic continu, que estava fent els passos adequats, que tenia la fam generalitzada de conquistar la seva primera Champions, que tenia la seguretat de saber què està fent, amb la tranquil.litat que donaven els resultats després de guanyar dues Lligues i amb la idea unànime que aquesta oportunitat de canviar la història del Barça no la podien deixar escapar. Crec que al cap dels jugadors, com ens va passar a nosaltres a Londres, no hi cabia res més que l’única possibilitat de proclamar-se campions.
Van viure també moments d’angoixa. Aquells indicatius, aquells factors decisius que poden decantar la balança també es van produir a París. Ens van anul.lar un gol, en vam encaixar un, però l’equip no va donar mostres d’inseguretat. Ni tan sols abans d’empatar, quan Henry es va plantar davant Valdés. Potser aquesta acció va ser la que ens va reafirmar la sensació que la final no s’escaparia.
M’he sentit tan implicat com quan la vaig guanyar com a jugador. Igual que Ronaldinho, o que Frank. Formo part d’un grup que va perseguir un objectiu i me’n considero partícip en la mesura del que vaig poder aportar. La situació va ser diferent, és clar. Com a jugador vius amb molta intensitat els dies previs, i quan comença el partit et concentres en el joc. Com a entrenador, des de la semifinal vaig passar els dies veient vídeos de l’Arsenal, tots els que vam poder aconseguir. I Rijkaard, com Johan llavors, tampoc va canviar la rutina habitual. No vam parlar del partit fins després de jugar contra el Sevilla i no es va decidir l’alineació fins al mateix dia.
Però, al començar el partit, encara que sents que no pots intervenir, sí que pots. Crec que vaig intervenir tant com a la final de Wembley. Des de la banqueta estàs pendent de tot el que passa per veure què pots corregir i què pots millorar. Els tres canvis, per exemple. Els tres jugadors que van entrar des de la banqueta van participar en els dos gols. Iniesta, que va aparèixer després del descans, va donar a l’equip la serenitat i el control que necessitava i va iniciar la jugada de l’empat; Larsson va aportar pressió i mobilitat al davant i va fer les dues passades dels gols, i Belletti, que va substituir un Oleguer cansat i amonestat, va irrompre des del darrere per marcar el 2-1.
Com a jugador vaig fer la meva feina; com a entrenador, n’he fet una altra. La sensació de campió és la mateixa. Vaig ajudar en la mesura de les meves possibilitats a buscar l’objectiu i vaig obtenir la meva recompensa amb la satisfacció d’haver complert la missió; però el protagonisme no et correspon a tu, com a tècnic. El títol és dels jugadors.

La senyera lituana
Un oasi enmig de la vergonya olímpica de Barcelona'92

Estadi Lluís Companys de Montjuïc/ 25 de juliol de 1992. Inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona

per XAVI TORRES

¿Qui és aquest boig que desfila amb la bandera de Catalunya enmig de la delegació de Lituània?”, es va preguntar mig Estadi Olímpic Lluís Companys i, segurament, milions de catalans que van veure la cerimònia d’inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona, el 25 de juliol de 1992. “Deu ser un esportista lituà llest que busca l’aplaudiment fàcil”, van resoldre molts periodistes des de la tribuna de premsa.
El fet cert és que, a les 21.30, la delegació del tot just reconegut país bàltic va saltar al tartan de l’Estadi. Anava darrera de Lesotho i abans del Líban. Una noia duia el cartell de Lituània davant de l’abanderat; darrera d’una segona filera amb quatre persones i, després, en la tercera fila i caminant pel carril interior, desfilava un jove moreno, petit, perfectament uniformat però sorprenentment equipat amb una senyera que no parava d’onejar.
El Canal Olímpic (la fusió de TV3 i TVE exclusiva per als Jocs) transmetia en directe l’esdeveniment: “Són ara els lituans, els homes que han aconseguit la classificació per al torneig de bàsquet i amb noms més que populars en aquesta desfilada. Sembla que vinguin a desfilar en els Jocs d’Hivern”, deia el comentarista Eduard Berraondo. Continuava el seu company Lluís Canut: “Molt abrigats, sí senyor. Veiem com un dels seus representants saluda amb una senyera catalana a les mans. Han estat rebuts amb molts aplaudiments! Veiem aquí Valdemaras Homicius i suposem que Arvidas Sabonis deu estar per allà”, sentenciava Berraondo.
Qui era, realment, aquell home de la senyera? Era realment un aprofitat lituà?
La història comença a escriure’s molt abans. En la 91a. sessió del Comitè Olímpic Internacional (COI), celebrada a Lausana, a Suïssa, el 17 d’octubre de 1986, a les 13.30, Juan Antonio Samaranch va anunciar la seu dels Jocs del 92. Barcelona es convertiria en la ciutat dels XXV Jocs Olímpics d’estiu de l’era moderna. A partir d’aleshores, la bogeria. La ciutat, de potes enlaire. Obres i més obres. Barcelona es va fer la cirurgia estètica i el món es va quedar amb la boca oberta. Per la forma i també pel fons. Els JJOO del 92 van ser declarats com els millors de la història. Però, per molts catalans, no tot va ser perfecte.

L’any 1987 va néixer a Barcelona l’Associació per a la Delegació Olímpica de Catalunya (ADOC) amb l’objectiu de recuperar la presència de l’esport català en el moviment olímpic. El seu president, Albert Bertrana, els seus col.laboradors i els més de 5.000 socis que van arribar a tenir van lluitar per aconseguir el reconeixement d’un comitè olímpic català que pogués participar en els Jocs del 92 al seu propi país. Aquell jove moreno, petit, que desfilaria més tard pel tartan de l’Estadi amb una bandera catalana era membre de la junta directiva de l’ADOC. Aquell mateix any 1987, el 29 de maig i davant del notari de Barcelona Rafael Herrero de las Heras, es va constituir el Comitè Olímpic de Catalunya (COC). El seu primer president va ser Miquel Arbós i Abadal.
Albert Bertrana va liderar les primeres passes cap al somni. Les seves xerrades amb el president de la Generalitat, Jordi Pujol, no van ser tan efectives com es podia esperar. Feia la sensació que l’estratègia del govern anava dirigida a catalanitzar Espanya més que a mirar Catalunya com una nació amb dret, per exemple, a poder participar en els seus Jocs Olímpics. Pujol va animar sempre l’ADOC i el COC a continuar treballant, però mai va donar una ajuda incondicional. Des del CIO tampoc va arribar cap mà amiga. Samaranch, el seu president, nascut a Catalunya, però espanyolíssim convençut, repetia en les seves reunions amb Bertrana que les federacions catalanes podrien participar en els Jocs Olímpics si entraven a formar part de les respectives federacions internacionals. I, a continuació, movia fils per impedir-los l’entrada.
El 9 de setembre de 1989 es va inaugurar l’Estadi Olímpic, que havia d’acollir els Jocs del 92. Per posar a prova la instal.lació es va organitzar el mundial d’atletisme, és clar, sense delegació catalana. L’ADOC i el COC es van mobilitzar. Van comprar moltes entrades, van col.locar gent seva entre els voluntaris de la prova, el merchandising anava que volava i moltes altres entitats estaven disposades a col.laborar perquè el món escoltés la veu de l’esport català. L’alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall, el regidor d’Esports, Enric Truñó, i la resta de membres del comitè organitzador del mundial patien. Intuïen protestes i no estaven disposats a cap actuació que destorbés el seu pla per als Jocs. Així, doncs, i per començar, la policia va prohibir als aficionats l’entrada al recinte amb les senyeres que la Crida, Freedom for Catalonia o la mateixa ADOC repartien a la plaça d’Espanya. Plovia espectacularment. Tothom s’estava mullant, però l’espectacle no començava. Es veu que l’helicòpter del rei d’Espanya, Joan Carles I, no arribava. Per fi, 45 minuts més tard del previst, el borbó va comparèixer. La xiulada va ser espectacular. Bertrana i alguna entitat de pes, com Òmnium Cultural, van denunciar l’actuació policial contra la identitat catalana. El president de la Federació Internacional d’Atletisme, l’italià Primo Nebiolo, es va desmarcar d’aquestes contundents actuacions. El món de l’atletisme no tenia res a veure amb la prohibició. Un cop més, l’enemic era a casa. Aquella pluja també va impedir que des del Prat s’enlairés un globus aerostàtic que havia de portar l’activista Francesc Serra fins a l’Estadi i, en forma de pancarta, mostrar a través de les televisions de tot el món el desig català de participació esportiva en els Jocs de Barcelona. Bertrana va ser detingut dues vegades, però la mateixa autoritat l’alliberava ràpidament perquè preveia més problemes amb el president de l’ADOC tancat que en llibertat.

Després de la dissolució de l’ADOC, aquell petit jove moreno que anys més tard desfilaria en la cerimònia inaugural dels Jocs del 92 va passar a treballar pel Comitè Olímpic Català. Com Bertrana. I com Josep Miró i Ardèvol, segon president del COC i exconseller d’Agricultura i Pesca amb Jordi Pujol.
Miró i Ardèvol va reunir-se dos anys abans dels nostres Jocs amb el secretari general d’Esports de la Generalitat de Catalunya, Josep Lluís Vilaseca, i amb el president del Comitè Olímpic Espanyol, Carlos Ferrer Salat. Volien pau. O més ben dit, no volien guerra. Estaven disposats a negociar. Al carrer Buenos Aires de Barcelona se’ls havia de convèncer que Catalunya havia de participar en els JJOO del 92. Samaranch, aleshores president de ‘la Caixa’, també volia una entesa. Temia la repetició augmentada dels esdeveniments del mundial d’atletisme. ‘El rei no pot tornar a ser xiulat!’, va pensar.
La solució que van oferir les autoritats va resultar insuficient. Havien ideat una desfilada amb esportistes espanyols que portarien banderes de totes les comunitats autònomes o, fins i tot, en un gest de generositat sense precedents, es permetria la desfilada d’unes banderes catalanes darrera de l’espanyola. La resposta, és clar, va ser negativa. No resolien el problema de fons. A continuació, el COC i l’ADOC van programar tota una sèrie d’actes reivindicatius.
En aquella època es vivia el procés d’independència de les repúbliques bàltiques, Lituània, Letònia i Estònia. Catalunya necessitava teixir complicitats a nivell internacional i al mateix temps difondre la seva problemàtica. L’any 1989, aquell petit jove moreno que més tard desfilaria en els Jocs va fer el seu primer viatge cap a les citades repúbliques per establir relacions amb els comitès olímpics d’aquells països que, com Catalunya, patien les decisions del COI. A més, els COC ja havia fet molta feina, tenia molts contactes i diners per ajudar-los, per exemple, a fer arribar a la premsa internacional la injustícia que estaven cometent amb ells els senyors dels anells. Es van fer actes i manifestacions a Catalunya fins que, a l’agost del 1991, van rebre l’OK a la seva participació a Barcelona ’92, en una sessió del COI celebrada a l’Hotel Forum de Berlín. Uns mesos abans, en una altra reunió olímpica a Birmingham, Catalunya ja havia rebut el no definitiu a la seva participació. Poc després, a Lausana, el novembre del 91, i a Courchevel, a França, el febrer del 92, un altre dirigent del Comitè Olímpic de Catalunya, Ignasi Doñate (amb posterioritat president del COC i director del Consell Català de l’Esport i, actualment, director general de Projecció Internacional d’Entitats Catalanes de la Generalitat de Catalunya), va lluitar pel respecte dels símbols catalans. Les autoritats del COI miraven d’anul.lar en quatre dies la lluita per la identitat dels catalans durant més de 40 anys. El vicepresident senegalès del COI, Keba M’baye, i el seu director general, François Carrard, van certificar el final de la il.lusió.
Malgrat tot, des del 1989 fins al 1992, Catalunya i Lituània (que liderava l’ofensiva dels tres països) van quedar unides, en gran part, gràcies a la feina del nostre home. Els lituans, per exemple, van oferir als catalans formar part de la seva delegació, que havia de ser rebuda oficialment pel president de la Generalitat, Jordi Pujol; pel del Parlament, Joaquim Xicoy, i per l’alcalde de la ciutat, Pasqual Maragall. Sensibles a la demanda, els bàltics van avisar les autoritats de la presència dels representants del COC. Pujol i Xicoy no hi van tenir cap problema. Maragall, responsable dels Jocs, no va voler ni rebre’ls. En el seu nom va aparèixer el regidor d’Esports, Enric Truñó. No era el mateix. Va ser un gest molt lleig del que, anys més tard, seria el ‘primer dels catalans’. Jordi Pujol, així mateix, va aturar amb una gran dosi de política algunes actuacions catalanistes que s’havien ideat portar a terme entre els voluntaris infiltrats a la vila olímpica i a les grades dels diferents esdeveniments esportius.

Durant els Jocs, Jordi Pujol va poder observar amb preocupació l’espanyolització que es va fer de l’esdeveniment. Catalunya no va existir. Barcelona era Espanya, els atletes catalans exercien d’espanyols, les senyeres havien desaparegut i fins i tot el Camp Nou va viure una gran demostració d’espanyolisme en la final de futbol en què Espanya va guanyar l’or a Polònia. Ni tan sols es va deixar respirar una exposició de pintura que el COC va muntar al Palau de la Música. El COI, que havia organitzat una reunió al mateix Palau, va impedir al públic accedir a l’exposició. L’anomenat ‘pacte olímpic’ (es tocarien Els Segadors a l’acte d’inauguració, hi hauria la bandera catalana a l’Estadi i el català seria la quarta llengua dels Jocs) va fer callar, també, els partits polítics nacionalistes. Va ser un gran pacte anticatalanista. Tot va ser tan exagerat que fins i tot el president de la Generalitat va mirar d’animar el COC a liderar alguna actuació reivindicativa en l’acte de clausura. Ja no hi va haver temps per a res. Catalunya, en el gran esdeveniment del 92, no hi va ser. Es va perdre una oportunitat històrica. Les autoritats del país, lamentablement, no van donar un cop de puny a la taula en el moment de la veritat. En aquests temes, com gairebé sempre. Una llàstima.
El 13 de juny de 1992, la torxa olímpica va arribar a Catalunya. Una rulot desmanegada amb cinc joves membres del COC va sortir de Barcelona amb destí a Empúries. Sergi Blázquez i companyia no oblidaran mai aquell dia. Una punxada va provocar un accident, amb dues voltes de campana incloses, que va acabar amb els activistes catalans a l’Hospital Comarcal de Lloret. Miraculosament van salvar la vida. Van reprendre el viatge amb l’autobús de línia amb el temps just per arribar a la platja i rebre la torxa amb les senyeres al vent. Tot el món les va veure. La rulot ja no va tornar mai més a Barcelona.
Enmig del desencís, una mica d’aire fresc. Artüras Poviliünas, president del Comitè Olímpic de Lituània, i aquell petit jove moreno membre del COC van idear el pla per desfilar. A canvi d’ajudar la delegació bàltica a viure millor durant els Jocs, el nostre home desfilaria com un atleta més. Ser el nexe d’unió entre els lituans i els organitzadors dels Jocs (Oficialus LTOK Jgaliotinis Ispanijoje) li va permetre idear el seu passeig pel tartan amb la senyera. Hi va donar moltes voltes, a casa seva, al carrer Calatrava, i, a la seu del Comitè Olímpic Català, al carrer Consell de Cent. Hi havia tant debat, tant enuig, tanta decepció entre els membres, que la discreció va acompanyar la seva idea. El COC era vigilat i qualsevol filtració hauria arruïnat el pla. Molt poca gent sabia que una senyera desfilaria amb Lituània com a única expressió catalana en la desfilada dels Jocs del seu propi país.
El veterà col.laborador catalanista Jordi Argemí, inventor en les hores lliures, va idear un bolígraf que es desplegava com una antena amb una argolla per lligar una senyera de tela extrafina. Tot ben enrotllat per passar els mil controls de seguretat. Quatre hores abans de la desfilada, la delegació lituana va sortir de la Vila Olímpica cap al Palau Sant Jordi. Després, l’espera, eterna, i el moment històric. Cap nervi. Cap dubte. Cap por. Deu segons després de trepitjar el tartan, el jove moreno i petit va muntar l’artefacte i va començar a moure la bandera com si fos la darrera vegada de la seva vida. Lituània va rebre un aplaudiment espectacular. Les autoritats espanyoles assenyalaven l’homenet, fins i tot amb simpatia. Allà al mig no molestava. El rei d’Espanya reia. La infanta Elena moquejava. El príncep desfilava portant la bandera espanyola. Amb totes les facilitats del món, sense cap preocupació. Sense cap mèrit per fer-ho. Sense saber el que això, a vegades, costa.
L’endemà, el jove petit i moreno no va rebre cap trucada de les autoritats catalanes. Cap gest. Ell va aconseguir allò que milions de catalans haurien desitjat, desfilar darrera de la pròpia bandera en la cerimònia inaugural d’uns Jocs Olímpics. No va poder ser, però la lluita continua. Aquell petit home es diu Xavier Vinyals i Capdepon. És empresari, acaba de fer 40 anys i és el president de la Plataforma pro Seleccions Esportives Catalanes. És cònsol honorari de Letònia i ha rebut la màxima distinció del Comitè Olímpic d’aquell país bàltic. El seu somni, com el de molts catalans, continua viu.



Charles William Alcock
El pare de tots els partits

per LUIS MARTÍN

El 26 d’octubre del 1863, Charles William Alcock va entrar a la taverna de Freemason, va demanar una pinta de cervesa tèbia i va esperar que anessin arribant els senyors amb qui s’havia citat; representants dels clubs de football War Office, Crussaders, Cristal Palace i Barnes, així com delegats dels equips de rugbi del Kensington School, Surbiton, Blackheath i Percival House. Diverses hores i moltes pintes després, C. W. Alcock i els seus amics van sortir d’allà conscients que el senyor Arthur Kimber, del Kilburn, seria el primer president de l’Associació Anglesa de Futbol, que acabaven de fundar, i sota el braç, 14 regles escrites en un paper. El futbol modern acabava de néixer.
C. W. Alcock no va ser mai tan vanitós per omplir-se d’orgull explicant que dedicaria els millors anys de la seva vida al periodisme esportiu i a l’esport. Senzillament, els va dedicar tota la seva vida. Nascut a Sunderland el 2 de desembre de 1842, va emigrar amb els seus pares al sud sent un nen i va ser educat al selecte col.legi Harrow, la mateixa escola on van cursar estudis, entre altres celebritats, sir Winston Churchill; el primer ministre indi Jawarharlal Nerhu; John Galsworthy, premi Nobel de Literatura el 1932, o l’inventor de la cadena Prêt-á-manger, Julian Metcalfe. Allà, al col.legi Forest, va entrar en contacte amb el futbol o, per ser exactes, amb la pràctica d’un futbol molt particular, ja que en aquella època cada col.legi en cada universitat tenia les seves pròpies regles per jugar a pilota i de gairebé totes les modalitats en deien football… o rugbi, si no.

Alcock no en va tenir prou d’unificar les normes ni de practicar el futbol amb encert, gràcies a un particular, però efectiu dríbling. Visionari com pocs, va saber de seguida que s’havia de vertebrar el joc de manera competitiva i, amb aquesta creença, el 20 de juliol de 1871, sent com era secretari de l’Associació de Futbol, va proposar la disputa d’una copa sota l’organització de la federació. Es basava en la seva experiència en les competicions disputades a Harrows entre els diferents col.legis que agrupaven els estudiants. Alcock va invitar els 20 clubs que formaven llavors l’associació i 15 entitats van acceptar el repte. El 16 de març de 1872, va capitanejar la victòria del Wanderers davant del Royal Engineers (1-0, gol de Morton Beets) al Kensington Oval de Londres, en la que va ser la primera final de la competició degana de les totes les que recorda la història. Per definició, Alcock va parir, va jugar i va guanyar el primer partit de la història.
No content amb això, va entendre que el futbol havia de traspassar fronteres d’una manera organitzada si no volia que es convertís en un passatemps reglat només a Anglaterra i perdés la seva legislació acabada de crear tan aviat com pugés a un vaixell i solqués els mars. Va obrar en conseqüència. El 3 d’octubre de 1872 va enviar una carta als clubs anglesos associats: “…en l’interès per ajudar l’associació escocesa, abans que acabi la temporada en curs, una selecció de jugadors anglesos disputaran un partit a Glasgow”. Alcock acabava d’inventar-se les seleccions nacionals.
Dissabte 30 de novembre del 1872, al West Scotland Cricket Ground de Hamilton Crescent, a Peel Street, Patrick, Glasgow, Escòcia i Anglaterra van empatar a zero davant 4.000 espectadors. L’entrada va ser gratuïta, tot i que el lloguer del camp va costar una lliura i 10 penics. Alcock, que havia de capitanejar els anglesos, es va convertir en ajudant de l’ àrbitre l’escocès William Keay, per culpa d’una lesió. Plovia, el terreny de joc estava molt enfangat i els escocesos no van poder imposar la seva fina tècnica davant la valentia dels anglesos, encara per polir tècnicament. Tal era l’exquisidesa tècnica dels futbolistes scottish que alguns van ser fitxats per equips de Londres les setmanes posteriors al partit. Els jugadors d’aquella selecció escocesa van ser sempre coneguts com els professors.
Escòcia va jugar amb la samarreta blau marí, els pantalons blancs -els colors del Queen’s Park de Glasgow- i una caperutxa vermella per cobrir-se de l’aigua, i es van distribuir en un clar 2-2-6, de la manera següent: Gardner (capità); Ker, Taylor; Thompson, J. Smith; R. Smith, Leckie, Rhind, Mackinnon, Weir, Wotherspoon. Anglaterra, de blanc, com corresponia a l’uniforme esportiu de les escoles públiques angleses, i amb gorra -d’aquí ve caps, per referir-se als partits internacionals a Anglaterra- va formar un 1-2-7 definit amb els homes següents: Barker (Maynard): Greenhalgh; Welch, Chappell; Maynard (Barker), Brockbank, C legg, Smith, Ottaway (capità), Chenery, Morice. Barker i Maynard van intercanviar les seves posicions, cosa que vol dir que la figura de porter davanter no és una invenció escolar, ni de bon tros.
Alcock no va poder jugar aquell partit, però en la seva única internacionalitat va capitanejar l’equip i va marcar un gol.

El 1874, inspirant-se en el joc dels escocesos, va inventar el terme ‘joc de combinació’ per definir la capacitat d’arribar a la porteria contrària passant la pilota d’un jugador a un altre. Alcock va dir: “Res no garanteix més èxits en un camp de futbol que el que jo anomeno joc de combinació”. Durant 25 anys va treballar per a l’Associació i, a més d’ocupar els càrrecs de secretari, tresorer i vicepresident, el 1968 va impulsar l’edició de l’Anuari del futbol, una mena de guia que encara es comercialitza avui dia al final de cada temporada.
A més, Alcock va jugar a criquet a l’Essex, i, quan ho va deixar, es va enrolar en tasques de directiu en el Surrey. El 1880 va organitzar el primer partit a Anglaterra, al Kennington Oval, contra Austràlia. Durant 25 anys, va editar un diari dedicat a aquest esport.
Hi va haver un abans i un després d’aquelles pintes a la taverna de Freemason. Tan cert com que si existeixen la Copa d’Europa i els Mundials o, simplement, això que anomenem futbol, és perquè va existir Charles William Alcock. El 1959, Geoffrey Green, editor de la secció de futbol del diari ‘The Times’, va escriure: “Hem de reconèixer que, per les seves idees i la seva feina, va posar el futbol en un pedestal. C. W. Alcock va ser el primer d’encendre la flama d’un foc que un dia il.luminarà el món”.

A C. W. Alcock se li va punxar la pilota el 26 de febrer de 1907.
Que Déu el beneeixi.

La marató de l’Emili

“No deixis mai d’esforçar-te i de lluitar per allò que realment vols aconseguir”.

per SANTI PADRÓ

Agost 1984, Los Angeles
La suïssa Gabriella Andersen fa la seva entrada a la pista d’atletisme del Memorial Coliseum de Los Angeles participant en la prova de la Marató dels Jocs Olímpics i és en aquest moment que els 92.516 espectadors, que omplen les graderies l’últim dia dels Jocs de la XXIII Olimpíada, s’aixequen dels seus seients per aplaudir l’aparició d’una atleta que no guanyarà cap medalla. Andersen no corre, camina. Fa molta estona que ha perdut el ritme, aclaparada per una calor sufocant, arriba deshidratada i desorientada, no pot avançar en línia recta i fa l’última volta a la pista de l’Estadi Olímpic fent esses. Abans d’arribar a la línia de meta, ha estat a punt que l’obliguessin a abandonar, però, sense saber com, ha aconseguit treure forces d’on ja no en queden i ha continuat caminant de costat a costat de la pista sense avançar gaires metres. De cop, s’atura amb el braç esquerre penjant i amb el cap inclinat mirant, sense veure-hi, la línia de meta. En tot moment està escortada per les assistències mèdiques. Després d’uns interminables 5 minuts i 44 segons, Andersen acaba creuant la línia d’arribada. El millor premi que s’endurà és una de les ovacions més emocionants que es recorden en la història dels Jocs.

Setembre 2006, Barcelona
En un luxós pis de la zona alta de la ciutat, Samuel Eto’o està assegut al sofà del menjador de casa seva amb la cama dreta estirada, recuperant-se de l’operació del trencament del menisc del genoll que li ha fet el doctor Ramon Cugat, quan el seu petit telèfon mòbil fa dues lleugeres vibracions. Acaba de rebre un missatge del Xavi Hernández, un que ja coneix el que és una lesió d’aquesta importància. El text és enigmàtic, però el Samuel el troba molt interessant:
- “Has tingut sort. Ara coneixeràs l’Emili”, li escriu el Xavi.

Marató d’Amsterdam, octubre 2006
Com diuen els que han acabat alguna Marató, l’Emili Ricart va ‘petat’, però ‘petat’ del tot. Corre per la pista del vell Estadi Olímpic d’Amsterdam, li falten poc més de 400 metres per arribar a la meta i només fa que sentir la veu de Víctor Gonzalo, la llebre que l’ha guiat durant tota la cursa, cridant com un boig. L’Emili està a pocs metres de complir el seu objectiu. El Víctor continua cridant, animant-lo, fent-li gestos amb els braços. L’Emili el veu, una mica borrós, tot s’ha de dir, però no el sent. Vaja, sí que el sent, però no l’entén perquè va tan al límit de tot que els crits li arriben al cervell com alentits. Té el cap a punt d’explotar per la tensió que arrossega durant els últims dotze quilòmetres. Ha notat en la pròpia pell allò que diuen que una Marató és una cursa de 12 quilòmetres que comença quan ja n’has fet 30. El Víctor continua cridant i animant-lo i l’Emili intueix que deu ser perquè està a punt de baixar de les 3 hores, però no ho sap. S’ho imagina, però no s’ho creu. Només pensa a creuar la línia d’arribada i parar. És el que li està demanant el seu cos des de fa molts quilòmetres. En aquest moment, li és del tot igual si aconsegueix l’objectiu que s’ha fixat, que és baixar de les tres hores o si, finalment, acaba fent 5 minuts més. Tot el que pot fer en aquests últims metres és concentrar-se al màxim per tal que tots els músculs del seu cos l’obeeixin quan els demani un últim esforç, però no pot evitar patir i patir, mentre esbufega profundament intentant mantenir el ritme i, sobretot, treure’s de sobre la pressió del Víctor, que continua cridant. Pendent del crono, l’Emili busca el final del seu particular calvari. I quan, per fi, creua la línia de meta i veu que ho ha aconseguit, que li han sobrat 10 segons i que ha clavat el temps en 2 hores, 59 minuts i 50 segons... Se sent eufòric, primer té com un alliberament brutal i just després comença a tenir una sensació d’un gran dolor al genoll.

Febrer 2006, La Mola
- “El rellotge no enganya mai, màquina” -li diu l’Emili al Xavi-. “No el podrem enganyar. El que marca és el que fas”.
Acaben d’arribar a dalt de tot de la Mola, “un lloc on fins i tot les pedres ja el coneixen”, diu el Pep Guardiola. Aquesta és la muntanya on Emili Ricart ha posat a prova tots els esportistes que han hagut de passar per les seves mans. Es nota que ell disfruta fent la posada a punt del genoll del Xavi i exigint-li al centrecampista blau-grana el cent per cent de concentració per fer la pujada de la muntanya on l’Emili afina els seus pacients. Des d’aquí dalt de la Mola, el Xavi, el Luis Enrique, Jordi Cruyff, el Pep, el Gerard, l’Eto’o…, tots han acabat sabent quina és la sensació de ‘guanyar’, d’aconseguir la victòria contra el cronòmetre i l’emoció de ‘superar-se’ a si mateix.

Marató d’Amsterdam, octubre 2006
Ha estat una sensació estranya quan el grup s’ha acabat trencant entre la Leidseplein i l’arribada al Vondelpark, un parc de 48 hectàrees, el més gran de la ciutat. El dorsal número 1.462, l’Emili, va bé, a ritme, seguint el pas i el crono que li marca el Víctor. Si tot surt com en els entrenaments, el portarà fins a la línia d’arribada per sota de les tres hores. Està patint i ja fa una estona que ha deixat de disfrutar de la cursa. El mou a seguir corrent la seva capacitat innata de mantenir el ritme fix, ni massa ràpid ni massa lent, ell té el ritme, de fet, ell és el ritme. Però també el mou la responsabilitat, ja que, durant els entrenaments previs, un dia entre tots els atletes que formen el grup de Víctor, els del ‘GO’, va sortir el dubte:
- “I qui farà de llebre si ens falla el Víctor?”
La pregunta va tenir una resposta ràpida:
- “Està molt clar, nanos, si a mi m’agafa una pájara, el líder serà l’Emili. Per edat, per experiència i per coneixements, crec que és el millor perquè us porti fins a la meta”.
L’home prim i menut, amb els cabells grisosos i amb la seva mirada senzilla i franca, no va perdre el seu habitual posat tranquil. Per a ell, que és un autèntic dinamitzador de grups, assumir la responsabilitat del líder no li va suposar cap problema, fins i tot el va encoratjar. Però, com poden canviar les coses! Ara mateix no té ni forces per fer una avaluació ràpida del seu estat físic, però està convençut que podrà rebaixar la marca de la Marató de Nova York que va fer l’any passat. El seu repte, el seu objectiu i la seva obsessió és baixar de les tres hores, però, fins que no passi per la línia d’arribada, no sabrà si ho ha aconseguit. Ja sap que Luis Enrique, l’excapità del Barça, amb qui fa més d’un any i mig que s’entrena, ho tindrà difícil i potser no ho aconseguirà. L’ha deixat enrera en un punt inconcret entre els quilòmetres 36 i 39. El ‘Lucho’, amb problemes d’estómac, ha començat a patir molt abans de creuar la línia de sortida i això que avui feia una mica de fred, un bon dia per córrer.

Setembre 2006, Gavà
Aquest diumenge fa molta calor, però Luis Enrique, l’Emili i els del ‘GO’ s’han fixat fer una tirada llarga d’uns 20 quilòmetres com a part de la seva preparació. Els atletes han comprovat que aquesta és la distància que hi ha fins arribar a Port Ginesta i tornar a Gavà. A mig camí, a ple sol i sense aigua, l’Emili es posa blanc i acaba agafant una pájara de consideració. És per això que els seus companys decideixen fer el circuit Emili, que és ni més ni menys que un recorregut de 8 quilòmetres marcat pels carrers de Gavà Mar. Tres avorrides voltes entre les cases on no toca el sol fan meravelles en l’ànim del maratonià, tot i el descontentament dels companys pel forçat canvi de decoració.

Marató d’Amsterdam, octubre 2006
El que pagaria l’Emili en aquest moment per tornar al seu circuit de Gavà entre les cases conegudes. Ara, pels poc familiars carrers d’Amsterdam, al barri de Binenberg, es concentra a no perdre el ritme. Si vols acabar una marató, necessites saber quines són les teves possibilitats, has de conèixer el teu cos i saber què li pots demanar, fins a on li pots exigir i saber que, quan no et quedi res de res, quan hagis acabat ja amb totes les reserves, quan s’acabi la benzina i quan les cames et quedin dures com les pedres i et comenci a costar molt respirar, és quan li hauràs de demanar un últim esforç per arribar a la meta. L’Emili ha fet la mitja marató amb un bon temps: 1 hora, 29 minuts i 45 segons. Va a ritme i del tot decidit a baixar el crono de les tres hores. Encara no pateix.

Febrer 2006, La Mola
- “Que pateixes?” -li diu l’Emili al Xavi-. “Si jo ho puc fer això i tinc 45 anys, tu també ?”
El Xavi esbufega i es mira l’Emili. No pot dir res. Acaben de superar l’autèntic trencacames que suposa pujar per la canal fins a dalt de tot de la Mola. Allà dalt no hi ha ningú que t’esperi, ni cap company que t’abraci, ni ningú que t’aplaudeixi. Allà dalt només hi ha l’Emili, que acaba de fer el mateix exercici que tu, però sense ni una gota de suor. Et mira amb els seus ulls vius, amagats darrera de les seves eternes ulleres, i amb poques paraules acaba dient el que tots volen sentir:
- “Va bé, màquina! Ja estàs a tope. El crono no ens enganya”.
Després de les llargues sèries de curses, de recuperacions controlades pel seu implacable cronòmetre i dels entrenaments programats per poder recuperar per al futbol una pila de jugadors lesionats, Luis Enrique li va acabar inculcant el cuc de la Marató. De petit, l’Emili va ser atleta abans de convertir-se en “un dels millors fisioterapeutes del país” (‘El País’, 30/12/2006). A casa, té bons antecedents amb el seu pare i el seu avi, però, abans que fisioterapeuta o atleta, l’Emili és un autèntic psicòleg que sap guanyar-se la confiança del seu pacient a base de convivència, de bons consells, d’amistat, d’afecte, d’abocar-se del tot al llarg d’hores, dies i mesos de treball per millorar, per disfrutar i també per patir, perquè, sobretot, amb l’Emili el que s’aprèn és a patir i a sacrificar-se.

Marató d’Amsterdam, octubre 2006
És just el dia abans de la Marató. És de nit i fa molt fred. De fet, fa un fred horrorós. Hi ha dos homes que estan de costat, repenjats a la barana del Canal Prinsengracht d’Amsterdam, que miren les aigües manses i una mica brutes mentre parlen tranquil.lament.
- “Anirà be si demà fa fresqueta”, diu l’Emili mentre s’aixeca el coll de l’anorac.
- “Que tinguem sort amb els avituallaments”, li contesta Luis Enrique.
Es diuen poques coses perquè en tots els mesos i entrenaments que han fet pensant en el dia següent ja s’ho han dit pràcticament tot. De cop i volta, l’Emili deixa anar:
- “Si demà baixo de les tres hores…, em tiro de cap a aquest canal”. Mira si veuria difícil arribar a complir el seu objectiu i mira si li feia il.lusió baixar de les tres hores en la seva segona marató. Al final, i afortunadament per a ell, ni l’Emili es va tirar ni tampoc els seus companys es van atrevir a tirar-lo. Un líder sempre és un líder. Coneixent l’Emili, que és un home de paraula, aquesta deu ser una de les poques coses que ha dit i després no ha complert. I, si no, que l’hi preguntin al Pep, al Pere, al Xavi, al Gabri, al Jordi, a l’Eto’o… Oi que sí, ‘Lucho’?
Per cert, quatre mesos després d’acabar la marató d’Amsterdam a l’Emili encara li feia mal el genoll dret... Tot i això, ja està pensant en la pròxima, perquè, al final, qui es recorda del que s’ha patit quan has complert el teu somni?

Riiiiiiing, el positiu

26 de setembre de 1988. JOCs Olímpics de SeÜl

per KETTY CALATAYUD

Riiiiiiiiiiing, riiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiing, riiiiiiiiiiiiiiiing… Aquell soroll retrunyia dins del meu cap. Arribava llunyà, molt llunyà, però cada cop sentia el riiiiiiiing amb més força, com un martell que em foradava el cervell. Vaig obrir els ulls com qui acaba de patir un malson,vaig obrir el llum i vaig mirar el rellotge. Eren les quatre de la matinada tocades.
No, no era el despertador. Això segur. No feia ni mitja hora que m'havia ficat al llit. Després d'un mes dormint poc i malament, treballant les meves hores i les d'allà, aquell era l'únic matí que la competició em permetia esgarrapar unes hores més de son i aquell riiiiiiiiiiiiing feia cara que em fastiguejaria el dia. Havíem passat l’equador dels Jocs de Seül aquella matinada del 26 de setembre de 1988, i ja quedava menys per tornar a casa. Només pensava a tornar a casa.
Riiiiiiiiiiing, riiiiiiiiiiing… Aquest cop vaig identificar el soroll amb tota claredat. Vaig despenjar el telèfon de la meva petita tauleta de nit -els mòbils encara eren un luxe a l’abast d’uns privilegiats- de la meva petita habitació del minúscul apartament del ‘Diari de Barcelona’, just davant de l’apartament dels companys de Catalunya Ràdio. Els dos únics apartaments del replà en aquell edifici alt i lleig, enmig d’un rusc de gratacels grisos i tristos. Una veu a l’altra banda del món cridava:
-Ben Johnson ha donat positiu! -i repetia la frase un cop i un altre. Encara la sento.
Llavors jo escoltava, sí, però el meu cap i el meu cos no responien. Encara devia estar adormida. Vaig trigar uns instants a comprendre. “Ha de ser una broma”, va ser el primer que vaig pensar. Algú em prenia el pèl. I em va venir al cap el somriure sarcàstic de Santi Carreras, que ja me l’havia feta un cop… Aquell dia que vaig entrar al seu apartament i a la tele feien la final dels 200 braça. “Què t’hi jugues, que el Sergi López treu bronze?”, em va reptar. I jo hi vaig caure com una becària… La cursa era en diferit.
-Qui dius que ha donat positiu?
Tenia gràcia que jo, tota una enviada especial a Seül, el lloc del crim, m’assabentés pels meus companys de Barcelona, a milers i milers de quilòmetres de distància, de la gran notícia d’aquells Jocs, la notícia que va fer trontollar els fonaments olímpics. A les 03h 53, les 17h 53 a Espanya, l’avanç en exclusiva de France Press va caure com una bomba a les redaccions de tot el planeta. Coses de la diferència horària i de la cobertura global de les agències de notícies, que no dormen mai.
Encara en pijama, vaig anar corrents fins a la porta de l’apartament del davant, on dormien Santi Carreras, Josep Anton Aisa i Jordi Basté. Bé, el Basté no, que el dia abans havia anat a Pusan, seu de les proves de la vela, per si queia alguna medalla per a Espanya.
Vaig picar ben fort.
-Obriu!... Ja sabeu la notícia?
M’hauria encantat donar la primícia almenys a algú, però vaig fer tard. Ells també havien sentit el riiiiiiiiiiiing aquella matinada.

Encara era molt d’hora, però al menjador de la vila dels periodistes ja no quedaven gairebé existències. La sala de premsa bullia. Allà s’havien trobat els que encara no havien anat a dormir amb aquells que, com jo, s’acabaven de llevar sacsejats pel riiiiiiiiiiing inesperat.
Unes hores després, les televisions del centre de premsa recollien les imatges de Benjamin Sinclair Johnson, Big Ben, a l’aeroport de Kimpo, envoltat d’una vintena de guardaespatlles i vestit amb una caçadora negra on es llegia la paraula Africa en lletres vermelles a la seva esquena. L’atleta canadenc d’origen jamaicà marxava de Seül, expulsat dels Jocs. La seva orina l’havia traït. La Comissió Mèdica del COI va anunciar que hi havia trobat restes d’estanozolol, un esteroide anabolitzant, una droga sintètica fabricada als Estats Units que es va fer famosa com a protagonista del gran escàndol de dòping conegut, un cas que va marcar un punt d’inflexió en l’atletisme modern. Perquè, fins aleshores, l’atletisme havia estat burlat amb descarada facilitat i el dòping, fins i tot el sistemàtic com el que es practicava feia anys a l’antiga RDA, sempre havia anat davant de la ciència i dels mètodes per desemmascarar-lo. Va ser a partir del ‘cas Johnson’ quan el Comitè Olímpic Internacional va començar a prendre’s seriosament l’assumpte i es va iniciar la croada contra el dòping, una lluita que avui dia continua més viva que mai.
El positiu de Johnson va ser tan espectacular com la cursa que el va portar a la glòria durant dos dies. La dels 100 metres va ser la final reina dels Jocs, una cursa que va paralitzar el món durant poc menys de deu segons aquell 24 de setembre de 1988. Ben Johnson (Falmouth, Jamaica, 30 de desembre de 1961) va humiliar el seu gran rival, Carlton Frederick Lewis, el fill del vent, el noi de Birmingham, Alabama (1 de juliol de 1961), l’atleta que va guanyar quatre medalles d’or en els Jocs de Los Angeles, la gran estrella de l’atletisme mundial en aquell moment. En aquella final, Big Ben va establir un rècord del món d’un altre planeta, d’un altre segle: 9 segons i 79 centèsimes, una marca que volatilitzava els 9’83 que el mateix Ben Johnson havia aconseguit en el Mundial de Roma-87 després d’un altre duel històric amb Lewis. La rivalitat que s’havia creat entre els dos atletes en els últims anys era de tal magnitud que va convertir aquella final de l’hectòmetre de Seül en la cursa més esperada de tots els temps.
Però aquella cursa del segle havia estat una mentida?
Jo em resisteixo a creure-ho. És veritat que Ben Johnson havia fet trampes, que va ser sancionat -primer durant dos anys i més tard, el 1993, va ser suspès per tota la vida, quan el van tornar a enxampar en un altre positiu després del seu intent de tornar a les pistes- i que les seves marques van ser esborrades dels llibres dels rècords, però el record d’aquelles imatges i aquelles sensacions no s’esborraran de la meva memòria ni de la de milions de persones. Per molt positiu que hi hagués, aquella cursa va existir i no podrà ser mai oblidada.

La cursa perfecta en un dia perfecte
El rellotge marcava la una de la tarda i l’Estadi Olímpic de Seül bullia d’expectació. L’ambient era electritzant. Tothom esperava que allà passés alguna cosa excepcional. El rècord del món flotava a l’aire com les llanternes de paper que penjaven pels carrers de Seül.
El públic aplaudia, cridava i esperonava els atletes quan van ser presentats per megafonia. Carl Lewis, dorsal 1.102, al carrer número tres. Johnson, amb el 159 al pit, sota la fulla d’auró de la bandera canadenca, al carrer sis. Aquell cos negre descomunal esperava ajupit el tret de la pistola amb els ulls clavats en l’horitzó, amb una grossa cadena d’or penjada al coll. Tres carrers més a l’esquerra, Carl Lewis, cos apol.lini, perfecte, tibava els músculs de la cara. El dia era clar i assolellat, 25 graus de temperatura. Un dia perfecte per a la cursa perfecta.
Els atletes es van situar en els tacs de sortida i l’estadi va contenir la respiració durant unes mil.lèsimes de segon, esperant aquell soroll sec de la pistola d’aire comprimit.
Aquell esclat va actuar com un percussor de la bala vermella que va sortir disparada cap a la història. La sortida de Big Ben va ser perfecta, amb aquell característic plangeon, aquell saltet cap endavant que impulsava el seu cos i que només ell era capaç de fer. Al cap de 10 metres ja en treia un a Lewis i a la resta de rivals. Era evident que ningú el podria agafar. El canadenc corria i corria com cap home no ho havia fet abans, amb aquella gambada robòtica, amb els palmells de les mans oberts i la cadena d’or saltant de banda a banda, al voltant d’aquell coll enorme.

Va passar els 60 metres en 6’33, 15 centèsimes, més ràpid que Lewis, i la seva superioritat va ser tan gran que en els últims metres es va deixar anar per gaudir de la seva gran victòria: va tombar el cap a l’esquerra per mirar desafiant el seu enemic, va aixecar el braç dret i va apuntar amb el dit al cel mentre el cronòmetre quedava aturat en aquells estratosfèrics 9’79. Carl Lewis va creuar la meta al seu darrere, en 9’92, i el britànic Lindford Christie, tercer, 9’97.
El gran derrotat es va acostar a l’home més ràpid de tots els temps i el va felicitar amb una encaixada de mans per a la galeria. Johnson li va tornar el gest gairebé sense mirar-lo abans d’abraçar la bandera del país que l’havia adoptat com un heroi i que el va acabar repudiant com un empestat. En aquell moment era l’home més feliç del món sense pensar que, en realitat, estava començant el malson més real de la seva vida.
Confirmat el positiu pel COI i expulsat dels Jocs, la cerimònia de lliurament de medalles es va repetir. Lewis va recollir l’or i es va emportar la glòria que li van prendre a Johnson, l’atleta maleït, la icona del joc brut, la imatge del costat més fosc de l’esport, l’home que va passar a la història pels seus rècords sobrenaturals i pels seus positius de la vergonya.
Però, en l’esport, l’or no sempre és autèntic. Carl Lewis, en realitat, mai no hauria d’haver pujat a aquell calaix de la victòria. El 2003 es va descobrir que ell també havia estat un trampós i que ni tan sols hauria d’haver anat a aquells Jocs. Segons uns documents fets públics per Wade Exum, director de control de drogues al Comitè Olímpic dels Estats Units entre 1991 i 2000, Lewis i altres esportistes nord-americans van donar positiu per estimulants prohibits durant els trials del 88, les proves de selecció olímpiques, un fet que els americans van amagar. La Federació Internacional (IAAF) va mirar cap a un altre costat per no tacar la reputació de qui era considerat millor atleta de tots els temps i no comprometre la credibilitat de l’atletisme. I Lewis encara pot penjar-se aquella medalla maleïda cada cop que vulgui. Una prova més de la doble moral que hi havia en aquells temps i que al cap dels anys s’ha anat revelant: el britànic Lindford Christie, l’atleta que es va emportar la plata, també consumia esteroides.

Riiiiiiiiiiiiiiiing. Han passat quasi 19 anys i el dòping s’ha convertit en la gran xacra de l’esport del segle XXI. Paraules com estanozolol, testosterona, clenbuterol, hormona del creixement, EPO, THG, autotransfusions de sang s’han fet populars. Molts esportistes estan disposats a córrer el risc per una qüestió de cobdícia, diners, fama, prestigi i glòria. Però, gràcies al ‘cas Ben Johnson’ probablement ja no sigui tant fàcil sortir-ne impune.
Riiiiiiing… Qui dius que ha donat positiu?

Obdulio

16 de julioL de 1950. MaracanÁ.
Mundial de 1950.
Brasil, 1 -UruguaI, 2

per DAVID TORRAS

Molts anys després, abans d’afrontar el partit que tots acabem jugant amb la memòria, Obdulio Varela, el Negro Jefe, recordaria la tarda remota en què va descobrir el silenci. Va ser el 16 de juliol del 1950, al temple de Maracaná, en un d'aquells dies que marquen la vida i el destí dels que van tenir la sort o la desgràcia de veure’l passar més a prop o més lluny, en un d’aquells dies que no s’acaben de morir mai i no deixen mai de reviure’s, en un d'aquells dies que queden atrapats en el temps i que no tornen a ser mai com el dia original perquè ja ningú explica la història tal com va ser, perquè no hi ha mai una sola història i perquè tot el que va passar aquell diumenge, el 16 de juliol del 1950, al temple de Maracaná, val la pena ser explicat un dia rere l’altre.
Gairebé mig segle després, Obdulio Varela està a punt d’anar-se’n del camp per sempre. Li agradaria vestir-se amb l’uniforme de l’Uruguai, ajustar-se el braçalet de capità, lligar-se les botes, ben fort, i així, sentint-se com el que va ser i el que és, un charrúa de cap a peus, esperar el qui l’hagi de venir a buscar, per portar-lo on sigui, si pot ser, a algun lloc on pugui seguir sent el Negro Jefe. Fins que arribi aquest moment, per matar l’espera, comença a cantussejar….

¡Orientales, la Patria o la Tumba!
¡Libertad o con gloria morir!
¡Es el voto que el alma pronuncia
Y que heroicos sabremos cumplir!

¡Libertad, libertad Orientales!
Ese grito a la Patria salvó
Que a sus bravos en fieras batallas
De entusiasmo sublime inflamó.
De este don sacrosanto la gloria
Merecimos. ¡Tiranos temblad!

I, així, cantussejant, encara amb forces per seguir jugant l’últim partit, Obdulio Varela, mulat, fill d’espanyol i negra, es posa a volar en el temps fins a plantar-se en el dia més llarg de la seva vida perquè mai ha deixat de viure’l i mai ho deixarà de fer, vingui qui vingui i el porti on el porti. És allà, amb l’edat justa no se sap si per patir un calvari o per oficiar un miracle: 33 anys. Com Crist, quan diuen que va morir a la creu, encara que ell no és dels que creuen a cegues tot el que diuen. Prou feina té per poder llegir, i això sí que és un miracle, perquè n’hi van ensenyar el just, tres anys de primària i al carrer, a vendre diaris i a netejar sabates, i a carregar totxos, i a estar molt a prop de no sortir mai d’aquell carreró, i perdre’s com tants altres Obdulios i Jefes, negres i blancs, que s’han quedat pel camí, i no han tingut mai ni un dia de glòria per recordar. Abans de ser el Negro Jefe, Obdulio va ser Vinacho, perquè tant feia anar la pilota com el vi fins que, aquesta vegada sí, gràcies a Déu o a qui s’hagin de donar, va guanyar la pilota. Amb 33 anys, i després de tanta lluita, no ha vingut aquí a morir, encara que tots ja el donin per mort, a ell i al grup d’uruguaians que sí que creuen a cegues en Obdulio, tant o més que els que van creure i creuen en Crist, i els que Maracaná, el Brasil i el món sencer esperen amb el polze cap avall, la condemna sense remei per als que no tenen res a dir en una final que s’ha jugat cent vegades i cent vegades han perdut. O són 99? Abans de jugar, el Brasil ja havia guanyat; així que, quan va començar a jugar la final, només havia de tornar a guanyar-la. L’Uruguai ja estava perdut; així que quan va començar a jugar-la només l’havia de perdre una altra vegada.

¡Orientales, la Patria o la Tumba!
¡Libertad o con gloria morir!

Obdulio segueix cantussejant, ara, i 50 anys enrere, canta cap endins, per no sentir les bajanades dels dirigents, amb els seus vestits, les seves corbates i les seves sabates lluents. Quina merda d’uniforme és aquest per entrar en un vestidor, quina merda d’uruguaians són que ja van de genolls i s’atreveixen a parlar-los com a vençuts: “Havent arribat a la final, ja hem complert. Facin el que puguin, mirin de perdre amb dignitat i comportin-se com uns cavallers”. Ja ho veuen. Estan més sols del que ja sabien perquè tenen dos enemics, els de fora i els de dins. A Obdulio li vénen ganes de pixar-se a sobre d’ells com va fer el dia abans sobre un munt de diaris brasilers que ja ho tenien tot escrit, i que només els va faltar avançar quan, com i qui marcaria els gols. Del Brasil, és clar. Quin soroll se sent a fora. Hi ha 200.000 persones, però és com si el país sencer s’hagués ficat a Maracaná. “Tots al carrer, que avui som campions”, era el titular d’un diari. I, obedients, així estan els 52 milions de brasilers, preparats per sortir al carrer. Ells estan a punt per sortir al camp i acabar amb tanta espera, que hi ha esperes que maten i, amb 33 anys, el Negro Jefe no està per esperar a ningú. Ara ja sí, tot i que encara li queden forces per seguir lluitant i poder seguir recordant, que qui l’hagi de venir a buscar es pot esperar que s’acabi el partit.
Ja no hi ha vestits, ja no hi ha corbates, ja ningú parla per parlar, ja ningú els està fotent… I quan s’han quedat sols, quan hi ha els únics que hi ha d’haver, sent la seva pròpia veu: “No pensin en tota aquesta gent, no mirin cap amunt, la final es juga a baix. Els de fora són de pal. Aquest partit es guanya amb els ous a la punta de les botes”. És clar: ja no hi ha sabates lluents. Els de fora potser són de pal, però com criden, mentre els seus herois formen per ser immortalitzats com el que ja són, els campions: Barbosa, el porter, que no sap que li queden 90 minuts de vida perquè 90 minuts després molts ja el donaran per mort per sempre, Augusto, Juvenal, Bigode, Bauer, Danilo, Zizinho, Fair, Friaça, Ademir i Chico. Ja poden cridar, siguin 200.000 o 52 milions, ja poden somriure davant les càmeres, que la veu d’Obdulio es torna a sentir perquè a ell no l’ha fet callar mai ningú: “Eh, vinguin, que els campions són aquí”, crida als fotògrafs, mostrant-los l’estampa dels onze guerrers charrúas, a punt per a la batalla: Maspoli, Gambetta, Tejera, González, Andrade, i ell, que no per educació ara es posarà l’últim, on no li correspon, Pérez, Schiaffino, Ghiggia, Míguez i Morán. Ja ho veuen, qui avisa no és traïdor. Ells mateixos. Després, no vinguin a fotre’ns amb les fotos.

¡Orientales, la Patria o la Tumba!
¡Libertad o con gloria morir!

Com corre el temps, com se li escapa, just ara, quan més el necessita, quan li agradaria recordar cada detall, cada pilota que va lluitar i que sempre va guanyar. Cada atac del Brasil que va fer posar dempeus Maracaná fins que algun uruguaià el va fer tornar a seure, ajornant el que semblava inevitable, i que va passar després del descans, als 81 segons del segon temps, quan la terra es va posar a tremolar. Molts van creure que havia arribat l’hora de la fi del món. Falsa alarma. Era el gol de Friaça, el primer pas per acabar de firmar la condemna de mort d’aquells que no tenien res a dir en una final que s’havia jugat cent vegades i cent vegades havien perdut. O eren 99?
Gairebé mig segle després, a Obdulio Varela, el Negro Jefe, se li escapa un somriure, a ell que mai va somriure al camp i que tampoc estava mai gaire de broma a fora. Somriu al veure’s a si mateix recollint la pilota de la porteria, i posant-se-la sota el braç, i posant-se a caminar cap a l’àrbitre, George Reader, i el línier, Arthur Ellis, dos anglesos que no entenien ni una paraula del que els deia, més enllà d’intuir que reclamava un fora de joc i que li importava un rave que Maracaná i tot Brasil l’enviessin a crits a l’infern que, vés a saber, potser és on el portaran aviat, però on llavors no pensava anar perquè li quedava molt partit per jugar. I ara que ja està de camí, el secret del que de veritat els va dir a aquell parell d’anglesos se l’emportarà a la tomba o allà on el portin. L’Uruguai necessitava temps i al Brasil n’hi sobrava, i tota aquella parsimònia, aquell número de teatre, aquells dos minuts -o van ser dues hores?-, van posar el rellotge i el partit del revés. Obdulio va trencar l’encís, la seva figura es va fer encara més gran, que ja és difícil, i al cap d’una estona, Schiaffino va anotar l’1-1 i va provocar un fenomen sobrenatural: la meitat del cor de tots els brasilers va deixar de bategar, l’altra meitat va seguir bategant, però ja no com el dels campions que encara eren, gràcies al fet que amb el sistema de lligueta del Mundial en tenien prou amb l’empat per emportar-se el títol, sinó com el dels campions que tenen por de no ser-ho.
Quan el rellotge i els anys d’Obdulio es van trobar, es va resoldre l’enigma: entre un calvari i un miracle, el destí va voler que l’Uruguai ressuscités. Així que, als 33 anys i al minut 33.30 de la segona part, el Negro Jefe va veure com s’escapava una vegada més per la banda Gigghia, que va córrer com sempre i com mai, deixant enrere Bigode i Juvenal, va veure també com Barbosa, el pobre Barbosa, es va enganyar a si mateix, en un gest que reviuria fins a l’últim dels seus dies, i va fer a penes dos passos per voler anticipar-se al centre, dos passos sobre els quals ja no va poder tornar enrere, ni llavors, quan va endevinar que Gigghia agafaria un camí més curt i xutaria al primer pal, ni després, quan, una vegada i una altra, tancava els ulls demanant a Déu que tot fos un malson i que la seva vida tornés a començar just abans de fer aquells dos maleïts passos. Però aquest miracle no va arribar mai, i Barbosa va pagar per tots i va carregar amb les penes de 52 milions de brasilers. No fa gaire, Obdulio el va veure un dia per televisió, tan vell com ell ja, però aclaparat per una tristesa infinita, i amb la mirada perduda, fixada en aquell diumenge, va explicar les seves penes, que van ser moltes i que el van acompanyar fins al dia de l’enterrament, al qual només van assistir 50 persones i ni un sol dirigent, i del qual un diari va donar compte sota un títol doblement fúnebre: “La segona mort de Barbosa”. Abans d’aquesta segona mort, ja es va sentir morir moltes vegades. “Un dia, passejant per un mercat, una senyora el va assenyalar amb el dit i, en veu alta, li va dir al nen que portava de la mà: mira fill, aquest senyor és el que va fer plorar tot Brasil”, va explicar Barbosa, el porter negre, Barbosa, el rei a qui mai li va arribar el perdó. “Al Brasil, la pena per matar algú és de 30 anys. Aviat en farà 50 d’aquella final i jo segueixo condemnat”, li va sentir dir Obdulio, commogut pel terrible destí que el va seguir després de fer aquells dos passos, després que la pilota es colés i que, enmig de l’alegria, enmig de les abraçades, Obdulio i tots els altres sentissin el que no havien sentit mai i mai més van tornar a sentir, ni tan sols ara quan ja és més a l’altre costat que en aquest. Sí, ells ho poden dir: el silenci se sent, el silenci si escolta; ells el van escoltar, ells el van sentir. Al cap dels anys, aquella escena va fer que Gigghia es posés una última medalla: “Només tres persones han fet callar Maracaná: Frank Sinatra, el Papa i jo”.
Mai 11 minuts i mig van ser tan curts i tan llargs, mai un xiulet va sonar tant a sentència de mort com el que va donar George Reader a les 16.50 d’aquell 16 de juliol de 1950. Mai un conte ja escrit va tenir un final tan diferent. “Si juguem aquell partit cent vegades, el perdem totes cent”, sol dir Obdulio. Doncs no, Obdulio es va quedar en 99. Quan Jules Rimet, el president de la FIFA, l’home que donava nom a la copa que portava a la mà i que ja tenia a la butxaca de l’americana un discurs felicitant el Brasil pel títol, va sortir pel túnel de vestidors, va creure haver aparegut en un escenari equivocat. On era la guàrdia d’honor? On eren els micròfons? On era la banda de música? I l’himne? Per què no sonava l’himne? “Tot estava previst, excepte el triomf de l’Uruguai”, va explicar anys després a les seves memòries. Enmig d’aquella desolació, d’aquell desconcert, Obdulio es va trobar cara a cara amb ell, i gairebé d’amagat i amb una simple encaixada de mans, li va entregar el trofeu, en un d’aquells moments pels quals val la pena viure i pels quals no s’ha de tenir por de la mort. Així que, ara, quan sent que molt aviat deixarà aquest camp per sempre, vingui qui vingui a buscar-lo i el porti on el porti, ho farà com aquell dia, amb els ous a la punta de les botes i cantant…

¡Orientales, la Patria o la Tumba!
¡Libertad o con gloria morir!




Sota la bandera olímpica

Estadi Lluís Companys de Montjuïc / 25 de juliol de 1992. Inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona.

per CHRISTIAN GARCIA

Us ben asseguro que no estava previst ni planificat. Mai no havia pensat en la possibilitat de fer una cosa així perquè, entre altres coses, ni tan sols existia un precedent similar en les 25 edicions anteriors dels Jocs Olímpics. Per això avui, amb el pas dels anys, encara recordo amb més emoció aquell 25 de juliol de 1992. Aquella jornada inaugural dels Jocs de Barcelona.
L'Estadi Lluís Companys de Montjuïc es convertia aquell històric dia en l’escenari d’un dels actes centrals de l’esdeveniment esportiu de més transcendència organitzat fins ara a la capital del nostre país. Les mesures de seguretat eren extraordinàries. La massiva concentració de caps d’estat a la llotja obligava a la posada en marxa d’un operatiu policial de màxima alerta. Barcelona es projectava al món. La prioritat, al marge de l’espectacle, era oferir una imatge modèlica i assenyada. Fins i tot hi havia la convicció que l’amenaça d’una manifestació independentista en l’acte inaugural estava absolutament controlada. Val a dir que el COOB ’92 no va deixar res a la improvisació.
Feia dies que a Antena 3 de ràdio tots sabíem com es faria el seguiment de l’acte i quina responsabilitat hauria d’assumir cadascú. Probablement per això, quan vam arribar a l’estadi, i veient que no hi hauria gaires possibilitats de transmetre una narració molt diferent a la que oferiria la competència, el Siro em va donar un telèfon mòbil i em va dir:
-Noi, fes el que puguis. No ho tindràs fàcil. Hi ha moltes mesures de seguretat. De tota manera, si veus qualsevol cosa que et sembli prou interessant per explicar, ens ho fas saber a l’Andrés o a mi i et donarem pas per intervenir en directe.
Aquest comentari em va descarregar de pressió, però alhora em va generar un cert neguit per oferir alguna cosa diferent al que farien la resta d’emissores. Vaig començar a voltar, però sense saber molt bé on anar. No tenia una intenció clara del que volia fer. Només sabia que en les dues hores que faltaven per al començament de l’acte havia de recórrer l’estadi de dalt a baix per trobar una ubicació prou atractiva per oferir alguna connexió de cert interès.
De cop i volta, i mentre passejava sense un rumb concret, vaig anar a petar a un passadís que conduïa fins als vestidors, on es concentraven la majoria de figurants, actors i voluntaris que participaven a la cerimònia. Aquell punt informatiu, per si sol, ja em va cridar l’atenció. Em semblava que podia ser interessant explicar a l’audiència quin era l’ambient que es respirava en aquella zona i el lògic nerviosisme que demostraven alguns dels protagonistes abans o després de cadascuna de les seves respectives actuacions. De tota manera, quan em disposava a fer la primera connexió des de la meva curiosa situació, em vaig adonar que, en aquell punt, el meu telèfon mòbil no tenia cobertura. Això em va obligar a buscar una zona més propera a l’exterior, i allà va ser on vaig coincidir amb Cristina Hoyos muntant el seu majestuós cavall negre. La seva mirada reflectia clarament l’emoció que provoca rebre una ovació tan generosa com la que li acabava de dedicar la graderia de l’estadi. La vaig seguir amb la intenció d’entrevistar-la quan baixés del cavall i això em va conduir a un túnel que ens va portar fins a l’exterior. Un noi l’esperava al final d’aquest curt recorregut. Un cop va ser fora, la va ajudar a descavalcar i la va abraçar per celebrar l’èxit de l’actuació. Després em va atendre molt amablement.
Un cop allà i després de la meva primera intervenció en directe amb protagonista inclòs, em vaig adonar que a uns metres d’on em trobava hi havia una filera de membres de seguretat que vorejaven el camí que feien els atletes des del Palau Sant Jordi fins a l’anomenada Porta de la Marató, just abans d’accedir a l’estadi. Allà va ser on va néixer la idea de concentrar tots els meus esforços a superar aquella tanca de seguretat i accedir als atletes catalans en el moment que passés la delegació espanyola. Allà va ser on va néixer la idea de fer alguna aportació interessant a la sensacional transmissió que compartien Siro López i Andrés Montes.
El pas de totes les delegacions per aquell caminet es va fer molt pesada, però això no m’amoïnava. No hi havia pressa. Un per un, per ordre alfabètic, van anar passant tots els països amb els seus corresponents atletes. Tots excepte el mític equip de bàsquet dels EUA. El Dream Team va arribar minuts abans que la seva delegació passés per aquell punt en un luxós minibús escortat per la policia. Els privilegiats mites s’hi van afegir evitant d’aquesta manera les hores d’espera que havien fet els seus companys al Sant Jordi, on veien la cerimònia a través d’unes pantalles mentre esperaven el seu torn per participar en la desfilada.
Vaig esperar pacientment. Una per una, van anar passant totes les delegacions. Va passar Zàmbia. A continuació Zimbabwe. I per últim, quan em vaig quedar sol envoltat d’aquell desmesurat cordó policial, va arribar el torn d’Espanya. Era el meu moment. Els membres de seguretat que se situaven a les dues bandes del recorregut i que dibuixaven el camí que enfilaven els atletes abans d’entrar a l’estadi, veient que no hi havia ningú, no van estrènyer prou les mans. La suposada tanca que havien de crear en aquell punt va quedar en un no res i es va fer molt vulnerable. Tant, que, quan Antonio Díaz Miguel em va veure amb el telèfon a la mà demostrant una clara intenció per entrevistar-lo, em va agafar per l’espatlla, em va col.locar enmig dels seus jugadors i l’alçada de tots ells em va permetre camuflar-me còmodament. Mentre anàvem caminant, pràcticament sense voler-ho, ens vam haver d’estrènyer per poder entrar per la Porta de la Marató. Un cop dins, la porta corredissa es va tancar. No m’ho podia creure: m’acabava de saltar totes les mesures de seguretat i estava a punt de fer el recorregut de la desfilada al qual només tenen dret els privilegiats atletes.

Per megafonia, la veu de Constantino Romero va anunciar la sortida de la delegació espanyola. La graderia va esclatar per rebre els atletes. La tribuna principal es va posar dreta. La cridòria era impressionant... Mai tornaré a viure res igual. Per uns instants vaig quedar embadalit. L’emotivitat d’aquell moment va ser indescriptible. La diversitat cromàtica de l’espectacle barrejada amb els flaixos que es disparaven al mateix temps des de milers i milers de punts de l’estadi em va enlluernar. No em volia perdre res, però alhora no tenia temps d’assimilar-ho tot. Va ser fantàstic.
Al capdavant, el príncep d’Astúries. A la cua, els encantadors gegants de la selecció de bàsquet, als quals mai no podré agrair prou la seva inconscient maniobra per col.locar-me entre els escollits. I enmig de tots anava jo, amunt i avall sense parar mentre la delegació donava la volta d’honor a l’estadi. De cop, em vaig topar amb Pep Guardiola. Li vaig demanar que em respongués unes preguntes després d’especificar-li que la connexió era en directe. No s’ho podia creure. Va fer la mateixa cara de sorpresa que van posar Luis Enrique, Jordi Villacampa o Arantxa Sánchez Vicario quan els vaig demanar que expliquessin a través del meu telèfon mòbil les sensacions que tenien mentre anaven caminant en direcció a la zona central reservada per a cadascuna de les diferents delegacions.

Arribats a aquest punt i tancats com un ramat, la curiositat de la majoria dels esportistes va anar augmentant. Entre ells es preguntaven qui era aquell infiltrat. No els feia gaire gràcia que hi hagués un personatge amb bermudes i jersei de màniga curta, que ressaltava descaradament enmig de la uniformitat de tots. Sort que els pocs o molts que em coneixien van ser capaços de tranquil.litzar la resta explicant que jo era un periodista i que la meva presència en aquell lloc, absolutament restringit, no suposava cap perill. Allà em vaig donar una pausa. Necessitava agafar aire, i fer un repàs mental de tot plegat. Tenia la sensació que l’havia fet de l’alçada d’un campanar. Que fins i tot el Siro López i l’Andrés Montes, que les havien vist de tots colors, se’n feien creus, del document radiofònic que acabaven de compartir amb mi i, per què no dir-ho, de les conseqüències que podia provocar.
Des d’aquella privilegiada situació vaig escoltar els discursos de Pasqual Maragall i Joan Antoni Samaranch. Es van apagar els llums de l’estadi per rebre la bandera olímpica de mans de Jordi Llopart, José Manuel Abascal, Blanca Fernández Ochoa, Lolo Ibern, Josele Doreste i Eladi Vallduví. A continuació, van entrar les banderes representatives de les edicions anteriors i tot seguit es va fer el silenci per honorar l’entrada de la torxa olímpica. Tothom es va posar dret quan Herminio Menéndez va aparèixer per la porta sud de l’Estadi Olímpic i va fer l’últim relleu a Juan Antonio San Epifanio, Epi. Un canó de llum va seguir la torxa i el seu il.lustre portador camí de l’escenari, on ja estava a punt Antonio Rebollo. La solemnitat d’aquell instant va ser extraordinària. Els esportistes que eren al meu voltant miraven amb atenció el que estava passant molt a prop d’on érem. Tothom confiava en l’encert de l’atleta paralímpic, però fins que no es va encendre el peveter, ningú no va obrir boca. A partir d’aquell moment, tothom es va relaxar. Segurament per això vaig observar una certa complicitat per part dels esportistes un cop es va estendre des del centre i cap als laterals una bandera de més de 100 metres de llarg per 80 d’amplada que va cobrir tota la part central de l’estadi. Tot els atletes i el periodista infiltrat vam quedar coberts i de forma espontània vam començar a saltar amb la intenció de donar un moviment harmònic a aquell fantàstic llençol.

Després de tantes sensacions i de compartir, encara que fos en clandestinitat, amb els esportistes alguns dels moments més espectaculars de la cerimònia dels Jocs Olímpics de Barcelona, arribava el moment de posar punt final a la meva aventura periodística. El problema era com fer-ho. No sabia com sortir d’aquella compromesa situació de manera discreta i sense que em veiés mig món. Doncs bé , un cop els llums de l’estadi es van apagar i els canons van enfocar les 12 torres de castells que s’havien acabat de carregar, vaig sortir corrent pel mig de l’escenari sense que ningú estigués molt al cas de la meva fugida. Un cop vaig accedir a un dels túnels, la intenció era trobar una porta d’emergència i sortir a l’exterior. Quan ja era fora, vaig buscar ell lloc de comentarista que em corresponia. Abans de localitzar-lo, però, em van aturar uns quants membres de l’organització encarregats de la seguretat. Em van amenaçar de retirar-me l’acreditació. Finalment, i després de preguntar-me com havia aconseguit saltar-me tots els controls establerts (cosa que no vaig respondre i que avui explico per primer cop en aquest document), van decidir tornar-me la credencial per por que jo posés sota sospita la seguretat dels Jocs explicant públicament el que havia passat (cosa que mai se m’hauria passat pel cap fer).
Un cop vaig ocupar el lloc de comentarista que en realitat em corresponia, els companys em van felicitar. El Siro em va mirar, em va fer una abraçada i un petó. No calia fer gaires comentaris. Li vaig donar les gràcies i em vaig emocionar.

“¡I vostè faci el que vulgui!”

21 de setembre de 1996.
Saragossa, 2 - Barça, 4

per RAMON BESA I CAMPRUBÍ

Algú em pot dir qui dimonis és l'11?
Ningú de la banqueta del Saragossa no va respondre Daucik, superat per la situació, víctima de la fatalitat, convençut com tota La Romareda (33.000 espectadors) que aquell maleït 11 del Barcelona que acabava de marcar el 0-1 decidiria la Copa durant el partit, a la pròrroga o en el cas que l’àrbitre italià Concetto Lo Bella hagués de llençar la moneda a l’aire, arribats a aquest punt, segur que sortiria la cara de Lluís Pujol i Codina, l’11 del Barça.
Hi ha torneigs que s’escapen a la lògica, partits impossibles per als favorits i davanters que són imparables quan senten que ha arribat la seva nit, una percepció molt difícil d’explicar per més constatable que sigui. Així va passar a la VIII Copa de Fires, al partit de tornada de la final entre el Saragossa dels cinc magnífics i un Barça delmat i desorientat i amb un futbolista català de 19 anys com a heroi.
La competició, que agrupava els clubs més pioners sense que s’hagués de respectar la classificació de la Lliga, va començar el 16 de setembre de 1965 i va acabar un any després, el 21 de setembre de 1966 per la celebració del Mundial d’Anglaterra. Al final es van comptar fins a 14 partits, entre ells un derbi amb l’Espanyol, perquè es va haver de recórrer dues vegades a un partit de desempat, contra el Hannover i el Chelsea, i en el cas del club alemany va ser necessària la moneda a l’aire, després que el Barça empatés al minut 89 del tercer partit amb un gol de Pujol, naturalment.
Per més que la fortuna, sempre esquerpa, anés per una vegada a favor del Barça, ningú no donava un duro per l’equip de Roque Olsen, ja vençut al Camp Nou al partit d’anada de la final per 0-1, gol de Canario. Ja campió de la Copa de Fires i de la Copa d’Espanya, el Saragossa en tenia prou de recitar la seva davantera per cantar victòria: Canario, Santos, Marcelino, Villa i Lapetra. Així la definien conceptualment els cronistes: la velocitat, la constància, la punteria, l’habilitat i la ciència.

Tant el marcador com el rival convidaven a rendir-se. “Ningú no volia jugar la tornada”, recorda Pujol. “Teníem moltes baixes, com la de Benítez, i a l’hotel Los Monegros es va posar malalt Seminário. L’entrenador va haver de triar entre Vidal i jo, i es va decidir per mi, que havia disputat tres partits internacionals i havia debutat a la Primera Divisió amb 17 anys. Encara ara recordo que abans de sortir al camp em va mirar per dir-me com aquell que no vol la cosa: “I vostè faci el que vulgui!” I m’ho vaig prendre al peu de la lletra. Vaig fer el que em va donar el gust i la gana!” Tres gols i la passada del que va marcar Zaballa: 2-4.
A poc de començar el partit, al minut 3, Zaballa el va posar en marxa amb una pilota llarga i profunda, i Pujol la va atrapar, es va desfer de Santamaría, se la va canviar de peu i no s’ho va pensar gaire per batre Yarza: “Era la primera pilota que tocava i la vaig ficar a dins. Em va arribar per la dreta, a prop del punt de penal, i a mi no hi havia qui m’aturés a l’àrea. Fou un estímul decisiu per a un jugador de la meva edat, ambiciós, inquiet, rematador, esperançat de marcar un gol a cada jugada. Em sentia tan afortunat que per moments em va semblar que jugava amb Luisito Suárez i Omar Sivori, que jo era tan bo com els meus ídols”.
Per convertir-se en memorables, els grans partits necessiten també que hi hagi adversitats. I Marcelino va empatar als 24 minuts després d’una jugada de Villa. Pujol reapareixeria al minut 70 quan va habilitar Zaballa perquè desempatés després d’haver desbordat el lateral per la dreta. “Jo era hàbil i ràpid”. El Saragossa no va saber reaccionar i, a cinc minuts del final, Pujolet va recollir una passada de Gallego, se’n va anar per cames d’un, de dos i de tres adversaris, per, finalment, superar Yarza amb una rematada rasa i col.locada. La felicitat blaugrana només va durar un minut, perquè el cap de Marcelino va col.locar a la xarxa una pilota servida des del córner per Canario i va forçar la pròrroga, que es va jugar sense Canario ni Torres, expulsats.
El gol decisiu arribà a l’última jugada del partit, i òbviament qui el va marcar va ser Pujol. Assistit per Montesinos, va deixar enrere dos rivals i no va parar fins que va creuar la pilota amb potència i també amb col.locació a la porteria local. “El dos darrers gols van ser molt semblants; un el vaig fer amb la dreta i l’altre amb l’esquerra, i després recordo que el Saragossa ja no va tenir ni temps de fer la sacada de centre, de manera que, per a mi, encara va ser més emotiu que la final acabés en el moment del 2-4 que ens donava el tercer títol de la Copa de Fires”.
“¡Quin xurro! ¡Quina sort que té l’11!”, va sentenciar Daucik, incapaç de comprendre com un sol davanter havia resultat més decisiu que els seus cinc magnífics. “Em sortien els gols fins i tot per les orelles”, insisteix Pujol, “però tampoc no es pot dir que jo era un jugador qualsevol que havia estat molt afortunat aquella nit. Vaig aprofitar l’oportunitat, sabia que havia de jugar bé i les circumstàncies em van afavorir, sobretot perquè la defensa del Saragossa era veterana, concedia molts espais i jo era el futbolista més ràpid de la plantilla després de Quimet Rifé. Cadascuna de les meves arribades a l’àrea van ser gol a La Romareda”.

Pujol era molt exigent amb ell mateix, massa, “tant que moltes de les meves lesions musculars van ser originades perquè em responsabilitzava, em cuidava, em demanava sempre una mica més i jo no tenia una condició física de base. Era un nen de poble”. Un xicot de Castellbell i el Vilar que, des dels 14 anys fins als 23, cada dia agafava el tren cap a Barcelona per entrenar-se una hora i mitja després amb el Barça i treballar com a auxiliar administratiu a l’empresa d’Isidre Flotats per 300 pessetes al mes. “El sopar era l’acte familiar més important. A dos quarts de nou, al voltant d’un plat de macarrons, arròs o mongetes, perquè sopàvem més que no pas dinàvem, ens ajuntàvem la mare, el pare -que era paleta- i jo, fill únic. Eren unes vetllades inoblidables. Ens explicàvem com ens havia anat el dia”.
Popular com era Pujol per jugar al Barça, Castellbell i el Vilar el va rebre el dia després dels seus tres gols a La Romareda com la persona més important de la localitat. “Des que sortírem de Saragossa, no vàrem parar de rebre felicitacions. El president Enric Llaudet feia que l’autocar de l’equip parés per diferents pobles i per la Panadella, evidentment, perquè la gent ens aclamés. No sé pas quants glops de vi vam fer durant el trajecte a canvi d’ensenyar la Copa que ens havia entregat sir Stanley Rous, president de la FIFA. La festa del Camp Nou també va ser històrica. Vaig tenir sort del periodista Domènec Garcia, que em va treure de l’estadi per portar-me a la plaça de Catalunya i poder agafar el tren amb temps per arribar al poble i festejar el títol amb la gent”.
Va ser una de les últimes vegades que Pujol va pujar al tren per anar i venir de la ciutat al seu poble. Pujol va signar el seu primer contracte professional com a recompensa al seu èxit a la Copa de Fires i va passar a cobrar 350.000 pessetes, una quantitat que li va permetre comprar-se un cotxe 850 taxat en 125.000 pessetes. “Una discussió entre Re i Vicente va accelerar la meva incorporació a la plantilla professional, amb la qual vaig jugar 156 partits i marcar 46 gols, a més a més de ser internacional a totes les categories i passar entremig pel Sabadell”. “Era ràpid i hàbil, corria amb les mitges abaixades fins als garrots perquè res no em pesés i quan entrava a l’àrea era gol o em feien penal”, explica. “Davant del porter era infal.lible perquè tenia molta serenitat. Tant em feia rematar com col.locar la pilota, i encara que era esquerrà també la tocava sobre la marxa amb la dreta, tot i que el xut no era tan precís”.

“El meu problema va ser que no tenia resistència”. Li va faltar una caixa toràcica més gran per a unes cames tan ràpides com les seves. Tampoc no el van ajudar les lesions. I encara més el va torturar el sistema. Els dibuixos tàctics sempre han estat una presó per als jugadors rebels. “Jo havia nascut per ser un 10, un davanter que jugava al voltant del 9, quan el dibuix de l’equip era un 4-2-4; jo hagués estat un bon 10 si no hagués eliminat aquesta demarcació com estava pensada o la veia jo quan només es jugava amb dos mitjos: el 6 i el 8. Fins que varen canviar el sistema i em van posar d’11, perquè per fer de 9 era massa petit”. Pujol va quedar atrapat en moments d’agitació futbolística, de canvis que el van perjudicar, de revolucions que van tenir un dels seus moments culminants quan Anglaterra va guanyar la Copa del Món del 1966, després que el seu seleccionador, Alf Ramsey, reduís la davantera de cinc jugadors i prescindís dels extrems com a tals.
Pujol, al cap i a la fi, sempre es va veure com un 10 que es fa difícil imaginar.
-La llegenda diu que vostè va jugar la final de la Copa de Fires, en què va fer tres gols, amb unes botes que no eren les seves. És veritat?
- “La veritat no la sé. Alguna cosa s’ha dit, però jo no ho recordo. El que sí que sé és que, per primera vegada, jugava amb unes botes de tacs. I el que també va a missa és que aquell dia em vaig posar per primera vegada la samarreta amb l’11 i amb l’11 em vaig quedar”. I amb l’11 va jugar fins als 30 anys i va passar a formar part de la mitologia del Barcelona. Una fotografia i un text són testimoni de l’ascendent que va tenir Lluís Pujol entre el barcelonisme. Pujol és el jugador que s’interposa entre Sanchis i Eladio després del penal de Guruceta al Camp Nou, al 1970, i Pujolet és el protagonista del text ‘Barça, Barça, Barça!’, publicat a la revista ‘Triunfo’ (25 d’octubre de 1969) per Manolo Vázquez Montalbán. Un article excepcional i referencial per al Barcelona, per al periodisme esportiu i per als escriptors a qui agradava el futbol d’amagat perquè, en cas d’haver-se sabut, s’hauria considerat com un pecat entre els intel.lectuals de l’època. Ja mai més ningú no va tenir vergonya d’escriure de futbol. Manolo diu:
“Cuando Pujol corre, se para, hace caer al defensa que le marca, salta para subterránea tarascada, centra sobre puerta con una precisión que sólo puede provenir de una pasión que enrojece la punta de su bota, el público está plenamente colmado. Hay jugadores que encarnan perfectamente una determinada parcela de las necesidades mitológicas del público. Pujol es honrado (“aquest sí que va de cara a barraca”), Pujol es trabajador (“no dóna mai una pilota per perduda”), es sencillo, modesto e inspirado. También como la Cenicienta ha tenido que sufrir humillaciones sin cuento antes de que el príncipe lo emancipara. De Pujol, un técnico llegó a decir: “Es una invención de la prensa”. Además, resulta que el príncipe liberador de Pujol ha sido el propio público. Ha sido la presión de la opinión la que ha obligado a la repesca de Pujol del Sabadell. De ahí que el público vea en Pujol una afortunada inversión en afecto. El héroe preestablecido es Pujol. Y nos atreveríamos a decir que Pujol es representativo de la imagen que el catalán medio se forja de sí mismo y que pocos jugadores llegan a alcanzar esta plenitud representativa. Este público es un poco duro. Tal vez sea el público de España más crítico con su propio equipo, y sus entusiasmos sólo acompañan las victorias más decantadas. Sólo Pujol está fuera de discusión. Pujol. ¡Pujolet! Él encarna mejor que nadie la tipología del jugador que el público del Barça quiere. El público siempre se ha mostrado reservón ante jugadores de clase que no unieran a esta cualidad el requisito indispensable de la combatividad”.
Pujolet obre els ulls quan rellegeix el text de Vázquez Montalbán, “un senyor amb qui mai no vaig poder anar a sopar per donar-li les gràcies”.

“Com aquestes no n’arriben més”

9 de juliol de 1994
Foxboro Stadium (Boston)
Quarts de final del Mundial dels EUA.
Itàlia, 2 - Espanya, 1

per ORIOL DOMÈNECH

Després de la històrica quarta plaça del 1950 al Brasil, a la selecció espanyola se li presentava una oportunitat immillorable de classificar-se per a les semifinals d’un Mundial. El 9 de juliol de 1994 esperava Itàlia, al Foxboro Stadium de Boston. Ara que ja han passat 12 anys, Julio Salinas i Luis Enrique, dos dels principals protagonistes d’aquell partit, recorden com van viure el campionat i aquella dolorosa derrota.

Luis Enrique: ¿Recordes que vam ser un dels primers equips que es va classificar per als quarts de final?
Julio Salinas: Sí, érem a Washington. Vam gaudir de molts dies lliures durant aquell Mundial. Afortunadament els vam poder fruir amb la família i els amics, que s’estaven en un hotel a cinc minuts del nostre.
LE: Jo era solter i tenia al meu costat els meus pares i alguns amics. En Javi sempre feia partícips els familiars.
JS: A Chicago va venir a visitar-nos Alfredo Landa, que estava de promoció, i després Plácido Domingo. Vam anar al restaurant del Michael Jordan, tots amb la il.lusió de veure’l. Jo tenia un encàrrec d’un amic que em va demanar una camiseta seva dedicada.
LE: Era de Bilbao, no?
JS: Sí, em van demanar mil dòlars i el meu germà em va dir: “Compra-la sense firma que ja la firmarem nosaltres”.
LE: També vam anar a la tenda Nike, de cinc plantes, tots comprant.
JS: Estàvem tots malalts pel Jordan.
LE: Tota la concentració va ser inesborrable, des del primer dia. Recordo que els meus pares em van acompanyar a Puente Viesgo i allà, al més pur estil ‘Operación Triunfo’, ens van rebre unes noies que van colpejar el cotxe. La meva mare al.lucinava.
JS: Quins massatges ens feien! Espectaculars. Jo vaig passar molta vergonya.
LE: Als Estats Units també ens ho vam passar molt bé; el grup era formidable.
JS: Sempre estàvem de bon rotllo; els problemes arribaven de l’entorn. Des del 1992 sempre jugàvem els mateixos i vam haver de superar algunes proves delicades contra Dinamarca, Irlanda, Albània…
LE: Era un equipàs. Sempre hi ha bons jugadors, però en aquella ocasió hi havia un grup de veritat. Recordes que anàvem als entrenaments cantant? Quantes vegades ho has vist això en una selecció?
JS: Vam arribar a anar-hi 10 del Barça. Quan hi havia una convocatòria del Javi, en Johan ens deia: “OK, dels 10, n’hi van vuit, però dos es queden a Barcelona”. Al míster no li feia cap gràcia tenir tanta gent fora de casa.
LE: I quatre asturians, de Gijón.
JS: Sí?
LE: El Juanele, el Pitu Abelardo, va arribar a anar-hi el Felipe i jo.
JS: I tres del Madrid, Alkorta, Hierro i tu.
LE: No, jo era asturià, jugava al Madrid.
JS: I després hi havia Giner i Camarasa, que no jugaven, però creaven un ambient sensacional. Eren molt bromistes, apareixien amb caretes, introduïen ocells a les habitacions…
LE: Sí que van jugar. Contra Suïssa, a vuitens, ho va fer Camarasa. Si alguna cosa tenia en Javi, és que comptava amb tots. Si t’ho curraves, acabaves jugant. Em sembla que vam jugar tots menys Juanele. Javi et donava una confiança molt gran. A mi em van apartar del Madrid durant un temps, en el qual em vaig haver d’entrenar amb els suplents del Castilla. I em seguia convocant per a la selecció. Això et crea un vincle brutal. Després, ell et demana alguna cosa i, si habitualment ja ho fas al 100%, t’obligues tu mateix a fer-ho al 1.000%.
JS: Fins i tot jugava a cartes amb nosaltres. Quines partides durant el Mundial!
LE: Com no te n’has de recordar, si perdies sempre.
JS: Calla, canalla, que jo era guanyador.
LE: Te’n recordes, de la teva discussió amb el goril.la de l’hotel? Vam amagar una sabata d’una senyora que estava a la cafeteria, van passar els minuts, vam pujar a les habitacions i ens vam oblidar totalment del tema. Poc després va pujar un home de seguretat molt enfadat buscant-la. Tu, Julito, que sempre eres l’últim d’assabentar-te de les coses, vas discutir amb ell, com fas sempre, i a més a més, convençut que tenies raó. Vas fer-te el fatxenda fins que ell va cridar: “It’s not Spain, it’s USA”.
JS: Ho recordo. Tots ens vam deixar barbeta: Goiko, Caminero…
LE: Hi havia molt bon rotllo. Recordes que vam anar a veure el Nigèria-Itàlia de vuitens? Hi havia l’Hakeem Olajuwon a la llotja. Semblava que estava dret, però no, estava assegut.
JS: Manteníem la discussió de quin equip havia de guanyar. Nigèria era un vendaval. Els negres corrien com bojos i els van fotre un bany brutal als italians.
LE: Recordes com va jugar Okocha?
JS: Impressionant.
LE: : Sí, però la majoria desitjàvem una victòria de Nigèria.
JS: Curiosament, el dubte era entre una selecció que estava finíssima i una altra que s’arrossegava.
LE: Estava guanyant Nigèria i a tres o quatre minuts del final vam marxar cap a l’autocar.
JS: I pensàvem: “Saps què? Millor que guanyi Nigèria, que, encara que juguin de meravella, els italians sempre et fan la guitza”. I a l’autocar vam sentir l’explosió d’alegria després del gol de l’empat.
LE: Hi havia un italià, Mussi, amb unes rampes musculars a les dues cames... Però no la clàssica rampa que et puja la bola, no, sinó rampes d’aquelles que t’agafen des de l’isquio fins als bessons. Com a mínim, vam pensar: “A aquests, cansats i amb la calor que farà, els fotem ritme i guanyarem”. Després, contra nosaltres, ni una sola rampa, que ràpid es van recuperar!
JS: La veritat és que, quan ens van dir que havia guanyat Itàlia, que Baggio havia marcat dos gols, tampoc ens vam preocupar; nosaltres estàvem amb molta confiança. Anàvem de menys a més.
LE: Sí, però vam acabar perdent.
JS: El nostre partit va ser molt bo. Vam ser superiors, sobretot a mesura que anaven passant els minuts. L’altre Baggio, Dino, va marcar un golàs des de fora de l’àrea que no s’ho creia ni ell, però després vam reaccionar. Jo era a la banqueta i el Javi em va fer escalfar. Jo pensava que no jugaria perquè l’equip estava força bé, amb tu com a davanter centre.
LE: En aquell partit, perquè durant quasi tot el Mundial vaig jugar a la banda.
JS: Contra Suïssa, també al mig.
LE: : Sí, igual, però per acabar a l’esquerra.
JS: Després va empatar Caminero i aleshores sí que ja vaig pensar que de jugar res de res. Doncs no, va ser empatar i dir-me que sortís.
LE: Aquella era la clau; havíem de guanyar el partit.
JS: Em va sorprendre. Vaig jugar 15 o 20 minuts i als 10 d’estar al camp vaig tenir aquella ocasió. Ni m’ho creia.
LE: A vegades, el mateix futbol et sorprèn. Penses: ¡com em pot caure la pilota tan fàcil aquí!
JS: Va ser un servei des de la defensa, un d’aquells que quasi mai arriben. Però va arribar. Va botar la pilota, van ser dècimes de segon, que no són res, però en els quals penses de tot. Em va arribar la pilota per sobre. Primer vaig pensar que era fora de joc. La primera idea, quan veig que surt el porter, és tocar-la amb l’interior per dalt. Però la pilota segueix botant, i el porter fa veure que no surt. I, al final, t’entren els dubtes, i la pilota segueix botant. I no és la clàssica pilota que portes controlada i que pots driblar cap a un dels costats. Va botant, aparques la idea de la vaselina, arriben els defenses per darrere i, al final, doncs xutes. No la vaig tocar bé, sinó mossegada. Cada vegada que miro les imatges veig que malament que vaig xutar, però Pagliuca també va tenir sort. Es va tirar cap a la dreta i la va parar amb la cama esquerra. En aquell moment no li dónes tanta transcendència a la jugada, penses que és un dels milers d’ocasions que falles durant la carrera. Però, cinc minuts després, arriba el gol en contra i el que et va passar a tu, i quan acaba el partit i veus els familiars, pares, germans, et dius: una altra vegada ens ho han posat bé i res. Penses en tots ells, però, sobretot, en els companys i el míster, que ho va passar malament durant tot el torneig, que va ser problemàtic amb els mitjans de comunicació, una guerra contínua. Per carregar-s’ho tot, em criticaven perquè jugava en el lloc de Butragueño.
LE: Pitjor van anar les coses durant el Mundial de França del 98.
JS: Sí, però recordo que la SER anava amb uns, i els altres amb uns altres, després l’As pressionant i el Marca defensant. Hi havia dos bàndols. Allò va ser molt dur, amb manifestacions constants contra el Javi.
LE: : Al vestuari va venir a saludar-nos la infanta Cristina.
JS: Ho recordo perfectament, perquè, quan va entrar, jo estava sol a la dutxa, plorant, amb el Javi. Jo havia tingut l’oportunitat de fer callar mil boques i la vaig fallar. Al míster li vaig fallar, però ell va venir cap a mi i em va dir, així com parla ell: “Però què fas! Com és que plores si has estat l’únic que has creat una ocasió amb el Maldini davant! Hauries d’estar orgullós”. El tipus estava destrossat per dins i encara m’animava. Verdaderament, em vaig adonar de tot quan vam tornar a casa.
LE: A Madrid ens va rebre molta gent, ens van animar molt.
JS: Sí, però el que després vaig haver d’aguantar durant les vacances no ho desitjo a ningú. A Mallorca, el meu germà quasi es pega amb cinquanta.
LE: Jo me’n vaig anar a la ‘mili’.
JS: Jo ho vaig passar malament, sobretot per la meva mare, que escoltava tots els programes de ràdio. Durant el partit penses que és una jugada més. Però després no ho és.
LE: No passa res, Julito, durant la carrera marques golassos i en falles de fàcils. I aquest no el vas fallar; te’l va parar Pagliuca.
JS: Aquell dia ho teníem tot en contra.
LE: : El gol de Baggio va passar entre les cames del Pitu.
JS: Va tenir sort també en el control, perquè se la va endur malament. I, per rematar-ho tot, el que et va passar a tu.
LE: El que més recordo és que, per primera vegada, no es podia jugar amb sang. I que l’única obsessió de l’àrbitre, Sandor Puhl, era que jo deixés el terreny de joc. Vaig veure els últims minuts a la banda, plorant d’impotència i preguntant-me com em podia haver trencat el nas. A més, sense cap motiu. Perquè, si hi ha una baralla i et peguen, doncs t’ho menges i ja està. Però és que era la meva primera acció contra ell! Havia jugat al centre, va entrar el Julito i el míster em va desplaçar a la banda. I després, una centrada des de la banda dreta i en la primera acció que vam coincidir em va clavar el cop de colze sense jo esperar-m’ho. Al final, el Juanele volia matar Tassotti. Sort que el van agafar.
JS: Mai es va disculpar?
LE: No, després del partit és impossible, perquè la situació és molt tensa. I no vam jugar més; ell es va retirar. Millor, perquè no sé què hauria passat.
JS: Però no et va trucar?
LE: No, però, en el meu últim any al Barça, vam coincidir en un amistós contra el Milan, també als Estats Units. Tassotti era l’ajudant d’Ancelotti i recordo que, abans del partit, Frank em va comentar que volia parlar amb mi. Al final, no sé per què no vam arribar a parlar.
JS: Si haguéssim jugat aquest any, l’àrbitre hauria xiulat penal i expulsat Tassotti, com va passar amb Zidane en el Mundial d’Alemanya.
LE: Em sembla bé que s’utilitzin les imatges, sobretot en les jugades amb sang, com la de Materazzi a Sorín en el Vila-real-Inter de Champions. Jo sóc àrbitre i veig un jugador sagnant, i, mentre l’atenen, es miren les imatges de televisió. Per començar, castigues l’infractor quan més mal li fa, perquè sancionar Materazzi després de l’eliminatòria del Vila-real ja li és igual. Canviarien molt les coses.
JS: És complicat, i si no hi ha sang?
LE: Jugada violenta.
JS: I com s’interpreta si una jugada és violenta? Es difícil marcar la frontera.
LE: Jo no ho crec, amb un àrbitre i un quart àrbitre capacitats.
JS: La veritat és que va ser un pal. Estàvem enxufadíssims i tots somniàvem ja amb el Brasil.
LE: Home, jo no, Julito, però la veritat és que a Suïssa li vam donar un repàs.
JS: Jo ja havia tingut dues experiències similars. El 86 vam caure en els penals sent molt superiors a Bèlgica i, el 90, encara que una ronda abans, també jugant millor que Iugoslàvia.
LE: Recordo una frase del Zubi quan vam entrar al vestidor: “No sabeu l’oportunitat que hem perdut. Com aquestes no n’arriben més”. Afortunadament, a mi me’n va arribar una altra el 2002, i em va passar el mateix. Aquell partit contra Corea sí que va ser un atracament.
JS: I el 96, què? Li vam donar un repàs a Anglaterra, ens van anul.lar un gol, Manjarín en va fallar un altre de claríssim i, al final, també vam perdre per penals.
LE: Ara hi ha una frustració molt gran. La primera selecció que aconsegueixi arribar a unes semifinals li farà un favor extraordinari al futbol espanyol.
JS: Sí, però difícilment Espanya tornarà a tenir una selecció com aquella, amb la potència dels Nadal, Hierro, Alkorta, tipus d’1,90, la teva velocitat i la de Goiko, el Chapi o el Sergi, i la qualitat en l’organització de Guardiola i Caminero.
LE: Teníem un equipàs.
JS: Sí, però, al màxim nivell, qualsevol errada et pot matar, i això és el que ens va passar a nosaltres. Una errada i la sort que aquell dia es va aliar amb els italians.

‘El llimb-clic’

per ROSA ALBA ROIG

Havia d’escriure sobre un instant, un moment significatiu, un partit, un gol, un punt, no calia que fossin històrics ni grandiosos, podia ser alguna cosa anecdòtica, curiosa, fins i tot banal si era divertida. Però, el meu moment, em temo, no respon a cap d’aquestes categories. Ni tan sols, potser, és un fet estrictament esportiu. Però ha passat constantment als estadis, pistes i camps de tot el món. He vist, he sentit, he estat testimoni i fins i tot protagonista d’alguns moments clic espectaculars, i no puc entendre que no hi hagi estadístiques ni estudis sobre la qüestió.
Hi ha un moment a partir del qual res torna a ser el mateix, un instant en què comença l’enfonsament o esclata l’evidència, un segon que canvia el decurs de la història o, almenys, el de la biografia singular d’un ésser humà. És exacte, precís i quasi sonor. Amb el pas dels anys, si un s’hi fixa bé i para atenció als seus records, pot sentir el clic. Una espècie de cruixit d’origen desconegut que marca un punt i a part clar, definitiu i evident. Un pot exclamar tranquil.lament: “Tot va començar llavors!” o “Ho vaig saber en aquell precís instant”, sense por d’equivocar-se. Aquest clic és l’inici d’un viatge cap als llimbs o la glòria, no hi ha estació intermèdia.
L’esport és bàsicament un concentrat d’emocions, és per això que té un índex altíssim d’instants clic. Les derrotes -les grans, les doloroses- són excel.lents catalitzadors. Si un diu Atenes o Sevilla, en la memòria col.lectiva, retruny el cruixit d’un cicle. Però també hi ha clics íntims, reservats, solitaris, quasi privats. El moment exacte en què es decideix recollir la bossa, les botes o les raquetes i acomiadar-se de l’únic que es coneix. “És un procés”, afirmen molts, però, per altres, és fruit d’un esclafit de l’ànima. Martina Navratilova estava plantada, com acostumava a fer, a un parell de metres de la xarxa de la pista central de Wimbledon quan va sentir el clic en forma de passing shot guanyador. La pilota va passar lluny del seu abast i no va poder fer altra cosa que girar el cap per veure com aquell punt es convertia en un punt i a part en la seva carrera. El clic l’acabava de deixar fora del judici de les victòries i les derrotes; tot el que havia de fer ja estava fet. Després, arribaria a la final per perdre-la contra una jugadora de fons de pista. Conchita Martínez, una jugadora de mentalitat fràgil i trencadissa, va tenir el seu propi clic durant aquell torneig. Wimbledon, segons confessió de la mateixa Conchita, està reservat únicament als més forts mentalment, als que són capaços d’arriscar en cada punt i sobreviure a un 6-0 sense canviar d’estil. “I jo el vaig guanyar!”, admet sorpresa d’ella mateixa. Mai després, ni encara quan va jugar el seu millor tennis, viuria moments com aquells, moments en què un juga com en trànsit, completament il.luminada, amb aquella estranya convicció que emana de sentir un clic de glòria. Un plus de fe que no arriba ni que el demanis de genolls, senzillament es dóna. “Vaig perdre el segon set, però, malgrat això, estava convençuda que guanyaria”, va dir més tard.
Conchita Martínez va guanyar davant de Navratilova el seu únic Grand Slam, segurament el més inesperat per a una jugadora sense volea; Martina va acomiadar la seva carrera de campiona jugant i perdent una final individual als trenta-set anys. Totes dues acabaven de ser teletransportades a la glòria.
Originàriament, els llimbs eren un no-lloc fora del temps i l’espai, en què els nens que morien sense batejar i els homes justos nascuts abans de Crist esperaven el judici final. Però un lloc que servia per acollir els ‘sense papers’ de Déu, també podia servir per guardar altres descategoritzats, l’inclassificable va trobar recer en aquests calaixos sense àrea. Quants espais virtuals i extratemporals no poblen avui la nostra geografia imaginària? Llocs en què la vida queda en suspens mentre espera la redempció o el càstig definitius. Moments que són un parèntesi d’irrealitat en les nostres biografies. Espais de trànsit entre cap lloc. Des dels aeroports a l’adolescència, passant per la immigració o els cibermons de Second Life, vivim sota el signe dels llimbs.
Potser perquè es una idea massa moderna, l’Església catòlica va decidir abolir-los fa un parell d’anys, això sí, va mantenir el Cel, l’Infern i el Purgatori. Però, els llimbs - que, d’altra banda, la majoria ja sabíem que no existien realment- segueixen sent un concepte imprescindible; on enviaríem, si no, els nostres herois derrotats, els nostres ídols caiguts, les nostres estelles apagades? No podem enviar a l’infern els que tant hem estimat, els homes i dones que ens van fer creure en miracles o ens han permès sentir-nos totpoderosos, almenys durant uns instants. Qui gosa condemnar al foc etern els vençuts de Leverkusen o als humiliats d’Atenes? Però, admetem-ho, tampoc hi ha manera humana d’enviar-los directament a la glòria.
Els llimbs estan superpoblats perquè l’oblit no és possible, encara que l’Església hagi desterrat els homes justos i els nens sense batejar -vés a saber on els deu haver enviat-. Hi ha centenars de milers de jugadors i esportistes de tota índole vagarejant per aquest no-res atemporal. Aficionats de tot el món n’envien cada any perquè es perden a la llar dels somnis trencats. Per què, a veure, a qui se li acut, després d’eliminar el Borussia, l’Inter o el Milan, amb un equip d’obrers, de davids en lluita permanent amb goliats, i de viatjar amb un avantatge de 3 a 0 del partit d’anada, acabar perdent contra el Bayer Leverkusen, en una remuntada absurda i perfectament evitable? Qui ens havia avisat que l’abracadabra del sortiu i divertiu-vos deixaria de funcionar algun dia i no seria un conjur suficient per derrotar qualsevol rival després d’haver servit per convertir un club de perdedors ploramiques en una legió d’optimistes sense remei abonats al miracle de l’última jornada? Què va fer que, al final, en Poca Cosa acabés anant a menys i que en Ploricó s’ofegués en les seves pròpies baves indulgents? Qui va gosar reduir a la mida d’una derrota el ja de per si petit i humil? Qui es va atrevir a humiliar el ric acomplexat inflat de vanitat? Els veritables herois han de poder canviar el signe de la seva pròpia història: per a ells queden reservades la glòria i l’èpica. Per a la resta, els llimbs!

Si poguéssim els mataríem o els oblidaríem, que probablement és el mateix, però, en lloc d’això, posem un punt final i deixem en suspens l’execució perquè, passat el primer plany, hem de reconèixer que estem en deute amb aquests petits brivalls. Però ja s’han produït milers de clics i no hi ha marxa enrere.
En realitat, jo volia parlar sobre això, sobre el moment en què milers d’ànimes decideixen al mateix temps, i sense acord previ, que els aprenents de mags han perdut la categoria d’herois i els envien als llimbs -sense glòria, sense oblit-, més o menys, cap a mitja eternitat, els perdonaran si poden. S’acaba de produir un llimb-clic.

Seve Ballesteros
El fill del camp

per DAGOBERTO ESCORCIA

Hi havia un temps en què el golf a Espanya era un esport minoritari, practicat pels senyors rics, propietaris o socis d’uns quants clubs, que anaven a practicar el seu hobby preferit sense que ningú no els molestés, en la quietud d’un terreny allunyat del brogit de la gent. Hi havia un temps en què el golf ni tan sols era considerat un esport. En què ningú coneixia un joc amb un diccionari ple de mots anglesos, que servia més com a entreteniment i diversió que no pas com a competició. El golf sempre es va amagar sota l’aparença i la fisonomia de ser un sant quan, en realitat, sempre ha tingut més de diable. Es va refugiar sota la pell de ser un exercici ideal per tranquil.litzar les persones, però la pura veritat és que és un esport on la passió i els nervis corren per dins del jugador, sacsegen el seu estómac i electritzen tot el cos fins a portar-lo al límit.
Hi havia un temps en què a Espanya el golf era tan desconegut com la mateixa democràcia, els camps escassejaven, no hi havia jugadors, els mitjans de comunicació no se n’ocupaven i, lògicament, els aficionats gairebé no existien. Molt pocs sabien què significava un birdie, i quan sentien bogey, o algú els parlava d’un par-5 i un ferro-7 o la fusta-3, o d’un tee i un green, allò els sonava veritablement estrany, era com si els parlessin de sushi. Llavors, ni el golf ni el típic menjar japonès eren corrents. Eren temps en què Espanya estava més preocupada pel camí que seguiria la transició que per cap altra cosa. Es començava a parlar de democràcia en aquell 1976 en què Adolfo Suárez va accedir a la presidència i el rei Joan Carles va oferir una amnistia per a tots els presos amb delictes polítics i d’opinió.
Eren temps en què el futbol espanyol tornava a estar dominat pel Reial Madrid després de recuperar-se de l’explosió de Johan Cruyff i del 0-5 del Barça al Bernabéu. I en què el tennis, de la mà de Manolo Santana, semblava que s’havia instal.lat en la societat esportiva espanyola com un dels esports més populars. Hi havia força clubs de tennis i alhora força practicants. Andrés Gimeno ja s’havia convertit en el campió de més edat de Roland Garros, Sergi Bruguera tan sols tenia 5 anys i Carles Moyà venia al món en aquell 1976. El primer va trencar el 1993 una ratxa de 21 anys sense que un tennista espanyol hagués guanyat un Grand Slam. Tot un esdeveniment en l’esport espanyol. El segon arribaria a ser el primer número u mundial d’aquest país des de la professionalització del tennis.

A més de molta política i pit i cuixa, Espanya continuava divertint-se amb el futbol, els toros, el ciclisme, el tennis i poca cosa més. I va ser aleshores quan va aparèixer un fenomen, un nen prodigi, un monstre que feia meravelles amb pals i boles, i que entusiasmava tothom en un esport fins aleshores ignorat i inexplorat al seu país. Un esport que començava a trobar en els nois que duien la bossa de pals als socis milionaris el seu gran potencial. Jugadors que anaven per Europa amb els pocs diners que arreplegaven o pagats per algun mecenes a qui havien aconseguit convèncer o que creia veritablement en ells. Jugadors que s’hostatjaven en pensions o dormien a les estacions de tren, però jugadors que buscaven amb fam guanyar-se la vida, ajudar a casa seva i un lloc a la història.
Però aquell jove, que dos anys abans, quan just en tenia 17, havia estat capaç d’adjudicar-se el campionat espanyol sub-25 i l’Open de Biscaia, havia sortit del Club de Golf de Pedreña, la seva terra natal, a Cantàbria, on havia seguit l’afició del seu oncle Ramón Sota i dels seus germans. Severiano Ballesteros va néixer per al golf amb una força sobrenatural, única, semblava fill del camp, com Carl Lewis va ser, en el seu moment, el fill del vent.
Abans de ser conegut a Espanya, el Regne Unit, on la passió es desborda per aquest esport, gairebé l’adopta com un fill. Allà pronunciar el seu cognom costava molt, així que el van batejar Sevvy. I va ser ‘Seve’ a casa seva.
“La sensació que tenia era la de ser un jove que podia guanyar qualsevol. No mirava ni enrere ni als costats. Només mirava endavant. Sabia que podia. Sabia que tenia més joc. Per a mi, era molt senzill. Era sortir del tee i arribar al green. Jo volia aspirar a alguna cosa més. La nostra família es guanyava la vida treballant, però aleshores no hi havia cotxes ni bicicletes ni altres luxes, res”, explica el mateix Severiano, que en una frase de la seva biografia descobreix encara amb més força la mena de joc que practicava: “Mirava als ulls els meus rivals, els donava la mà, també un copet a l’espatlla i els desitjava sort. Però, en realitat, pensava: “T’enterraré”.
Altres jugadors d’elit, commoguts per l’aparició d’un fenomen tan jove, una fera en el camp, amb un joc tan espectacular, no van dubtar a elogiar-lo. “Quan Seve es posa en funcionament és quasi com si ell anés amb Ferrari i la resta anéssim amb un Chevrolet”. Eren paraules de Tom Kite, un gran jugador dels Estats Units. Mai cap esportista d’aquest país havia rebut unes lloances tan grans. “Seve juga cops que ni tan sols sóc capaç d’imaginar en els meus somnis”, en va dir un altre nord-americà, Ben Crenshaw.
Tanmateix, Seve encara trigaria un temps a impactar a Espanya. És cert que el nombre de llicències va créixer notablement entre 1976, quan va guanyar els seus dos primers títols, i 1980, després d’exhibir el seu joc, de guanyar títols a Europa i al Japó, i, sobretot, d’impressionar als Estats Units i d’assaborir un Open Britànic (1979) -el torneig mare del golf- i el Masters d’Augusta (1980), on no havia guanyat cap europeu i només un sud-africà (el mític Gary Player).
D’11.474 practicants reconeguts en la federació, la xifra va passar a 17.403, l’any següent 2.000 més, i ja no pararia fins arribar als quasi 300.000 que va enregistrar l’organisme federatiu el 2006.
Malgrat aquest geni que anava posant Espanya en el mapa del golf mundial, el seguiment, en els començaments de Severiano, era més aviat poc, i les ajudes a l’esport, encara inferiors. Tant que ni la mateixa Televisió Espanyola havia previst retransmetre el primer Open Britànic que Seve va conquerir. Va ser una batalla llarga. Conquerir el públic va ser difícil. Convèncer els polítics, molt més.
Ballesteros va seguir la seva marxa triomfal per tot el món, però al golf li costava introduir-se a Espanya. Creixia a poc a poc, no tant com a Europa i el Regne Unit, on l’espanyol era un ídol. Ningú no jugava com ell. Seve era el futur del golf. Era agressiu, tenia instint i, sobretot, una gran confiança, un element vital per jugar a aquest esport, on la inseguretat és capaç de fer embogir el més centrat dels golfistes. Seve tenia el poder de creure que podia fer màgia amb la bola, fos on fos, tant en un banc de sorra com entre els matolls. Ell no es preocupava de res d’això. Li importava tenir lloc per on jugar, independentment del pal que necessités. I així va anar meravellant el món. Amb cops extraordinaris, de genolls, amb un peu a l’aigua, sota els arbres. Tot el que somiava o imaginava al camp li sortia. Podia creure’s la llegenda que a la nit, sense que el veiés gaire gent, practicava els seus cops a Pedreña. Seve, com a fill del camp que era, podia jugar a ulls clucs. Coneixia els seus racons i ho controlava tot. Eren temps en què, efectivament, ho controlava tot.
Seve era un rodamón. Jugava a tots els continents. Passejava el seu nom i exhibia el seu brillant joc arreu del món. A més, guanyava. Era tan gran la seva influència en el golf que els britànics no suportaven continuar perdent la Ryder Cup, una de les competicions més arrelades, que enfrontava el Regne Unit amb els Estats Units. I feia tant de temps que perdien els britànics, o guanyaven els nord-americans, que Jack Nicklaus, una de les llegendes d’aquest esport, va suggerir que resultava avorrit competir contra un equip que sempre perdia, o resultava avorrit guanyar sempre. De vint-i-cinc enfrontaments, els europeus només n’havien guanyat tres. Així que l’organisme més important del golf europeu va decidir trencar una tradició de molts anys. Va prendre una decisió històrica: obrir les portes a jugadors que no fossin britànics. Era la ‘llei Seve’. L’origen de la Comunitat Europea.

I Seve va aparèixer a la Ryder el 1985 i va brillar amb llum pròpia i el Regne Unit, que ja no era el Regne Unit, sinó Europa, va deixar de perdre amb els Estats Units. Tot un èxit per als europeus en el Belfry Golf Club, a Sutton (Coldfield), Anglaterra. Seve havia obert la porta: després hi van entrar altres golfistes europeus, l’alemany Bernhard Langer, i més espanyols, i més suecs. També el Masters d’Augusta va començar a obrir les portes als millors europeus. Seve, carismàtic, l’Arnold Palmer d’Europa, com el van arribar a batejar, exercia de líder. Sempre en volia més. Era un impacient de l’èxit. Potser sabia que el seu temps tenia un límit. Per això corria, per això jugava el Sun City, a Sud-àfrica, en una època en què no hauria perdut res i sí que hi hauria guanyat molt si hagués renunciat a jugar un torneig supermilionari que se celebrava en un país on imperava el racisme, però, en aquells temps, Seve no creia en la política; només en el seu joc, aprofitar el moment i guanyar tot el possible.
Van passar aquells temps i el golf va començar a ser conegut. I van sortir molts jugadors, i un munt d’aficionats, i més camps, i els jugadors pobres es van fer rics, i la televisió no va deixar de banda l’esport, i els mitjans de comunicació van trobar patrocini de sobres per retransmetre grans proves, i van anar apareixent més golfistes d’elit. I Seve va arribar a ser capità de l’equip de la Ryder Cup, i reconegut com un dels més grans de l’esport espanyol, i va fundar la seva pròpia empresa, i va dissenyar i va construir camps. Altres temps en què la gent ja sabia què era un birdie i un bogey, un tee i un green, qui era Nicklaus i qui era Tiger Woods, o qui era Txema Olazábal, ‘el Niño’ o Sergio García. Temps en què fins i tot va néixer el pitch and putt, i temps en què els futbolistes, els entrenadors, esportistes d’altres disciplines es van aficionar al golf. El govern va descobrir que de les illes britàniques i d’altres llocs del món venien molts tours disposats a aprofitar el sol espanyol i els seus camps de golf. El termòmetre havia pujat, hi havia tota una febre per passar-se hores en un camp practicant un esport que és una lluita contra el jo, i Seve Ballesteros ja havia complert la seva comesa: el golf és un esport popular, ja no és desconegut, la gent entén què és un birdie, ja no és una disciplina exclusiva dels rics. Per culpa de Seve, que va acumular una fortuna en premis i tota una col.lecció de títols entre els anys setanta i noranta, va entrar al Saló de la Fama del golf i avui dia té una competició entre un combinat del Regne Unit i Irlanda i un d’Europa que s’anomena Seve Trophy.

Amarga Ginebra

BÀSQUET / FINAL COPA D’EUROPA
FC BARCELONA-BANCO DI ROMA
29 DE MARÇ DE 1984

per ALBERT SETÓ

Els records d’adolescència quan, pel mig, s’hi posa l’escut del Barça tenen el perill de ser idealitzats amb els pas dels anys. Això és el que segur que li ha passat a una pila de gent que, quan tenien catorze, quinze o setze anys, van pujar a un autocar per seguir un partit important del seu equip a centenars o a milers de quilòmetres de casa. El cas que aquí s’explica és dolorós pel que va passar a la pista, però va ser molt enriquidor com a experiència personal. No penso mirar ni una dada, tot és memòria, així que demano disculpes si m’equivoco en algun aspecte de la narració.
El Barça de bàsquet tenia una plantilla suprema. Era el moment ideal perquè esclatessin figures emergents que més endavant serien campiones de gairebé tot menys del títol que més volien, la Copa d’Europa.
Ginebra havia estat designada seu de la final de la màxima competició de bàsquet per clubs. El barcelonisme estava fart de veure com el gran R. Madrid sentenciava i arrasava a Europa com i quan volia. Prou d’Héctor Quiroga lloant Corbalán, Szerbiack, Luyk o Brabender. Era el moment just de treure el cap. La directiva del Barcelona havia fet una aposta pel bàsquet. Per tenir un equip que perdia sistemàticament contra els blancs de 20, 30 o de 40 punts de diferència, no valia la pena mantenir la secció. O caixa o faixa, devien pensar Núñez i els seus directius. I, afortunadament, la decisió va ser l’encertada. El Barcelona va aconseguir fer un equip de veritat i va plantar cara a l’omnipresent Reial Madrid. Epi, Solozábal, Sibilio, De la Cruz i companyia havien fet que el Palau fos una olla de pressió. El Barça es classificava per primera vegada per a la final de la Copa d’Europa i el barcelonisme es va mobilitzar. Les penyes van organitzar viatges fins a la senyorial Ginebra, al costat del llac Leman.
Passar la nit a l’autocar, badar tot el dia per la ciutat, anar al partit i, ben entrada la nit, tornar cap a casa per arribar al migdia de l’endemà, és una cosa que només fan els sonats per alguna cosa. I nosaltres érem i som uns sonats de l’esport. Calia ser a Suïssa i poder dir que havies estat al partit en què el Barça de bàsquet guanyava la primera Copa d’Europa. Les recopes i les Korac estaven molt bé, però s’havia d’entrar al palmarès al costat del Maccabi, Varese, Cantu, CSKA o el Madrid mateix.
Antoni Serra era l’entrenador de l’equip. Havia destacat a la banqueta de la Penya i havia de ser el que portés el Barça al sostre d’Europa.
Aquell dia, la gent de Ginebra no tenia ni idea que allí es jugava una final europea de bàsquet. Ens preguntaven d’on érem, què fèiem allí, perquè anàvem disfressats de blaugrana i portàvem senyeres catalanes. El pavelló era La Patinoire, un recinte indigne per a una final. A Suïssa ni interessava ni crec que interessi ara el bàsquet, i aquella final no va servir per engrescar la gent.
Durant tot el dia, Ginebra havia estat culer. Als parcs, als bars, als restaurants, al centre de la ciutat, era fàcil trobar-se alguns seguidors del Barcelona. Pensàvem que seríem majoria, però no. A l’arribada al pavelló vam veure que els seguidors del Banco di Roma eren molts més i molt més sorollosos que nosaltres. No ho recordo gaire bé, però allí devíem ser uns 1.000 catalans; la resta eren adversaris. Només hi havia una manera de fer callar aquells milers de bojos italians que cantaven allò de “Si, si, Svitzera, il nostro banco vincerà”. Estaven molt més entrenats que no pas nosaltres a l’hora d’animar el seu equip. Duien pancartes, banderoles, estris de tota mena per ajudar els seus jugadors. La batalla de la graderia la teníem molt complicada. De fet, l’únic que sabíem fer era cantar l’himne del Barça i prou. Insuficient contra uns veritables professionals en l’animació esportiva. Però, si nosaltres no podíem, havien de ser els jugadors els que fessin callar l’afició romana.
El partit era molt complicat, una final mai és fàcil, però teníem clar que havia arribat l’hora de demostrar a tot el continent que el Futbol Club Barcelona era el club esportiu més gran del món. Que tenia una secció de bàsquet que guanyaria la Copa d’Europa la primera vegada que ho intentava. Que equivocats que estàvem. Hauríem d’esperar dinou anys i una pila de finals per aixecar una copa que semblava que no ens estimava.

A La Patinoire, el Barcelona va fer una primera part molt bona. Epi va carregar el fusell i la resta dels seus companys l’acompanyaven en el passeig militar. No vull mirar els números del partit, però recordo que l’únic jugador que no ens feia el pes era Chicho Sibilio, que em sembla que va acabar amb 3 punts. Al descans, el Barça dominava i semblava que la final seria nostra. Però no va ser així. L’armari Clarence Kea feia la seva feina, també jugava un tal Sbarra i un que ens feia molta gràcia perquè es deia Tombolato. Però faltava un base nord-americà del qual mai ens oblidarem: Larry Wright. Aquest jugador va entrar a la història del Banco di Roma, però també a la del Barça com el botxí més sagnant. Vint-i-dos anys després, segur que Larry Wright encara es deu preguntar com és que li va sortir aquell partit. Es va convertir en un malson. Cada cop que agafava la pilota, patapam, encistellava. El Banco di Roma s’acostava al marcador i no hi havia remei. Si a la mitja part guanyàvem de 15, aquell base negre va capgirar la situació amb una determinació digna del millor director de joc. El Barcelona no sabia aturar aquell prodigi que havia sortit de res. Cada encert de Wright era un sac d’agulles que ens punxava. Era impossible contrarestar els crits dels tifosi. Cada cop que nosaltres intentàvem engegar a animar, ells xiulaven tant que encara els sento. Va ser una decepció molt gran. Antoni Serra, l’entrenador, no reaccionava i l’equip va acabar perdent clarament. En acabar el partit, un seguidor italià va demanar-me la bufanda del Barça, volia tenir un record d’allò que mai més han repetit. La bufanda blaugrana cap a Roma i, a canvi, una gorra blanca i blava cap a Catalunya. Ni l’he cremat ni l’he llençat. És al museu dels horrors, però encara la tinc. Perquè, quan un se sent esportista, encara que ho sigui des de la graderia d’un estadi o d’un pavelló, ha de saber guanyar, però, per sobre de tot, perdre. I allí, a Ginebra, vam perdre.
A l’autocar, de tornada hi havia gent entesa en bàsquet i experimentada en barcelonisme que deia que, per guanyar una Copa d’Europa, abans se n’havien de perdre unes quantes. I tant que en vam perdre unes quantes, tantes que va haver d’arribar el duet serbi, Pesic-Bodiroga, per donar-nos-la. I, quan els teníem, els vam llençar a les escombraries. Coses del Barça.

El mestre del 98

FINAL MASTERS DE TENNIS / HANNOVER
ÀLEX CORRETJA - CARLES MOYÀ
3-6 / 3-6 / 7-5 / 6-3 / 7-5

per XAVI DÍAZ

Ara es tira la gran vida perquè va estar-se molts anys picant pedra a les pistes de tennis d’arreu i, com que va tenir molts mestres i va ser assenyat, va saber arribar a la cimera de l’èxit, tal com li havia pronosticat Pedro Mora, el primer entrenador i instructor del revés amb una mà. Tretze anys després d’haver-li donat aquest consell i d’haver-lo fet suar amb la raqueta a la mà, Àlex Corretja va poder brindar-li el seu millor títol de la carrera només trepitjar terra barcelonina. I és que el professor Mora -acompanyat del primer campió espanyol d’un Masters (Manolo Orantes)- va estar-se una bona estona a peu de pista tot esperant l’aterratge de l’avió que provenia de Hannover, la ciutat del bell mig d’Alemanya on el dia abans el seu alumne destacat havia guanyat la final més emocionant de l’any 98 i històrica per al nostre país perquè la van jugar dos amics i cap dels dos l’havia de perdre.
La balança, que va perdre el darrer equilibri al cap de quatre hores i mitja, va donar el màxim a una bona persona que aquella tarda del 29 de novembre es va transformar en heroi gràcies a la barreja feta de sacrifici, esforç, qualitat, força de voluntat, autoconvenciment, coratge i, sobretot, personalitat: “Només baixar el darrer esglaó i abraçar-me amb ell, el Pedro em va recordar totes les paraules que m’havia dit al principi de les meves classes, “que treballés, que corrés, que em sacrifiqués, perquè tenia fusta per arribar a guanyar alguna copa important i que em permetria retirar-me del tennis i no haver de pensar ni en l’oficina ni a treballar cada dia vuit o nou hores. I allò es va complir i, un cop retirat, estic vivint com un rei”.

Suport reial
Després d’al.lucinar amb l’impressionant cordó policial que les autoritats havien disposat a la terminal aeroportuària i de repartir petons i abraçades, el campió d’aquella edició de l’ATP Tour World Championship va suportar l’enlluernament dels flaixos i la infinitat de preguntes dels mitjans de comunicació, i aquella nit tenia previst mudar-se i anar planxat com un cargol al sopar dels cinquanta més íntims. Hi havia la Marta -que era la promesa-, els familiars d’una banda i altra, els tècnics que treballaven amb ell i amb les respectives esposes i criatures… I la persona que coneix l’Àlex potser millor que els mateixos pares, Javier Dudu Duarte : “Vaig tornar a plorar per culpa d’ell, perquè un amic comú em va regalar un paper doblegat, escrit a mà l’any 84 pel Dudu, que s’havia guardat en un calaix de la tauleta de nit i que deia en castellà: “Álex, has nacido para ganar algo grande, no sé qué torneo, pero serás campeón de algo grande”. Quan van acabar de llegir-lo, imagineu-vos com estava la gent. Era el mag Duarte, el tio ho havia pronosticat quan jo era un marrec que quasi no aixecava quatre o cinc pams del terra.
Ja de petit actuava amb promptitud i traça i, amb 24 anys i 7 mesos, seguia aplicant-se per estar a punt. L’alcalde l’esperava a l’Ajuntament, així com també el president del govern català, i tots dos li van donar l’enhorabona per haver donat, tant ell com el finalista -Carles Moyà-, una lliçó enorme a nens i joves de l’esport. També el va rebre en audiència el president de l’executiu espanyol de l’època -José María Aznar-, amb qui ja havia conversat aquell capvespre des de Hannover: “Me’l va passar el meu germà Ivan i encara emborratxat per l’eufòria postvictòria li vaig dir: ‘presidente, el tenis español también va bien, de verdad, y lo habrá podido comprobar esta tarde’.”
A la Moncloa, l’Àlex va estar més contingut, però amb naturalitat li va demanar que intentés donar l’ordre de construir alguna pista ràpida perquè els tennistes professionals poguessin entrenar-se i afrontar millor els diversos tornejos que es juguen en aquest tipus de superfície. I, al cap de poc temps, amb la mediació de Santiago Fisas, es van fer les pistes del CAR de Sant Cugat.
I encara faltava que el rei Joan Carles el felicités personalment i, un bon dia, aprofitant el lliurament d’un premi de fair-play, l’Àlex va encaixar la mà del monarca i, a cau d’orella, li va confessar que, el mateix matí de la final, la infanta Cristina li havia trucat al mòbil per desitjar-li sort, a ell i també a l’amic i adversari del dia.
Eren exactament quinze minuts passats de les nou d’aquell matí de diumenge de tardor quan el petit aparell de telefonia va començar a vibrar, i el primer que fa l’Àlex es mirar de reconèixer el número i, ves per on, no estava registrat a l’agenda personal. Era, doncs, un desconegut que potser s’havia oblidat de felicitar-lo per l’accés a la gran final, una final que era la repetició de la del Roland Garros del mateix any, però aquesta vegada els preparatius del tennista català eren ben diferents per canviar la sort. Va prémer el botó verd de contestar perquè era la primera trucada del dia “i vaig pensar que em portaria potra. La sorpresa va ser majúscula a l’escoltar la veu de la infanta Cristina, amb qui tenia amistat d’abans perquè havíem jugat uns quants partits amistosos, ens havíem vist en diverses trobades esportives. Va ser una trucada curta i simpàtica i em va demanar, al no tenir el telèfon personal del Moyà, que li donés la mateixa força de cara a la cita”.
Com que temia que el mòbil començaria a sonar amb insistència a mesura que s’acostés l’hora d’inici del gran judici esportiu, l’Àlex el va apagar i va seguir el ritual seriós que havia dissenyat des de tres dies abans del començament de la competició dels vuit millors del món, un ritual que va calcar en cadascun dels partits que va haver de jugar a la capital de la Baixa Saxònia.

“Los Chavales”
L’estrena seva va ser contra un dels monstres que ell admirava, Andre Agassi, jugador amb el qual s’entrenava de valent des del dia de l’arribada, un dia que per sempre més serà inoblidable pel glamour i les excel.lències que rodejaven la seva figura. A disposició, tenia una suite enorme i dues habitacions per als familiars més propers; una hostessa secretària que es preocupava de l’agenda professional i també personal “perquè fins i tot es feia càrrec d’anar a l’aeroport a esperar la resta de familiars i amics”, i el xòfer que alhora feia funcions de segurata i que no el deixava fins que no abandonava el hall de l’hotel per anar a dormir.
Cada participant, a més, podia demanar el que fos per instal.lar al vestidor exclusiu i ell va demanar d’extra una tele i que no hi hagués moqueta al terra per temes d’al.lèrgia: “Tenia també un sofà supercòmode, llibres, revistes, taula per menjar, lliteres per als massatges… Una passada! Ah!, i vaig demanar un equip de música”.
El Corretja ho tenia tot o quasi tot previst menys la victòria final, però sort en va tenir del Dudu en l’apartat psicològic, i del Sosa i del doctor Cotorro en el físic; van ser les tres peces clau del tennista català, que a pocs punts va estar de convertir-se en el número 1 del rànquing mundial.
Mai havia perdut la paciència i sempre tenia el coneixement clar, sabia el que es manegava, però va necessitar que algú li pugés l’autoestima perquè es veia incapaç de derrotar un Agassi que estava mig lesionat, un Henmann incòmode, un Ríos de qualitat suprema i una estrella com Sampras. “A mi em faltava alguna cosa per guanyar el títol i no sabia què. El Dudu, en canvi, ho tenia clar, em deia que confiés en mi mateix… I, de tants cops que m’ho va dir, vaig arribar a creure-m’ho.I també em va servir d’estímul una obra dels meus col.legues”.
I és que des que l’Àlex es va convertir en el primer espanyol a guanyar un títol indoor -unes setmanes abans del Masters a Lió-, el coach i ell van treure la conclusió que un dels motius pels quals el jugador sortia a jugar amb més hiperactivitat i mobilitat física era el ritme alt d’una cançó de Gloria Gaynor, I Will Survive (‘Sobreviuré’), que va acabar convertint-se en l’himne de guerra durant tot el torneig. “Precisament els vaig dir a l’organització que donessin permís al meu grup d’amics, anomenat Los Chavales, per tal que poguessin accedir a qualsevol hora al meu vestidor i ells al.lucinaven. Però era increïble: aquella cançó em posava a cent i ells me la posaven al compact quinze minuts abans de cada enfrontament”.
Victòria el primer dia per abandó del jugador de Las Vegas; l’única derrota contra el britànic… I, quan més por tenia en el partit contra el xilè -perquè es podia ficar a la semifinal-, “la verge se’m va aparèixer perquè Ríos va abandonar el Masters perquè ja no podia atrapar el número 1 de l’ATP. Van buscar un reserva, un altre, fins que van trobar Albert Costa, que estava de vacances i baix de forma. I, a més, era el meu millor amic”.
Camí planer i el món del tennis aplaudia el partidàs Corretja-Sampras, que havia de posar un o altre a la final dominical. La teoria no es va complir -les apostes eren totes pel nord-americà- perquè les dues o tres boles que podien decantar el partit al seu favor les va aprofitar l’Àlex de la manera exacta com les havien preparat al santuari: “Vaig salvar tres pilotes de partit, estava crescut, el punt débil d’ell el tenia ben agafat… Per tant, el tie-break era per mi”.
El premi de jugar la final ja el tenia a la butxaca, però, a diferència de l’estat d’excitació de la vigília del darrer partit a París, l’Àlex no va voler cap tipus de celebració aquella nit i fins i tot va expulsar del vestidor els amics de la infància “perquè ja l’havia espifiat a París celebrant el passi a la final. Aquí, el meu comportament va ser diferent i encara em quedava un obstacle difícil, perquè el 98 no havia guanyat cap set a Moyà en tres partits i no podia gastar gens d’energia”.
El cava ells no se’l van guardar per l’endemà i van anar de marxa amb la família i es van endur també Marcelo Ríos, a qui van agrair que no jugués contra l’amic perquè era un rival complicat. Per tots ells, les sortides nocturnes també eren sagrades.

Cinquanta-un jocs
Ja és diumenge i el supervisor avisa els dos candidats. De sobte, sent molt de soroll en un dels vestidors perquè Los Chavales acaben de motivar l’Àlex amb la música i uns quants crits. Ell ja havia menjat una amanida i un plat de macarrons amb oli i havia begut molt perquè es temia un partit llarguíssim. Encara queden un parell de minuts perquè Duarte li llanci ‘piropos’ i s’obrin les portes i s’apaguin els llums.
Només un focus els acompanyava fins al centre de la pista -anaven a les palpentes- i milers de persones feien posar la pell de gallina a qualsevol que passés per allí. “Jo només mirava el Dudu i li deia que tant de bo el marcador es posés al meu favor d’entrada”.
El partit va ser èpic, extraordinari, com si tingués dues parts, perquè Moyà es va col.locar dos sets a zero. Però Corretja no va abaixar aquesta vegada l’esquena, va alçar el cap, va agafar pit i va repartir garrotades amb la raqueta tant amb el drive com el revés fins que va igualar el marcador a dos sets. El cinquè va ser dramàtic “perquè se’m va posar al davant. Molta igualtat, alguns breaks i a l’onzè joc el vaig deixar tocat. Amb 6-5 i servei per a mi ja res va fallar. I vaig guanyar 3-6/3-6/7-5/6-3/7-5, un total de 51 jocs”.
Ni res va quedar sencer perquè Los Chavales i els dos germans van saltar a la pista a l’estil dels futbolistes -llançant-se en planxa-. Ell es va fer sang als genolls per voler-los imitar, els pares plorant i abraçats. “Em vaig recordar de la tieta Rosario i del tiet Matias, que havien mort feia poc, i l’alegria va ser tan immensa que vaig acabar ballant amb un peu prop de la xarxa a pesar d’haver estat quatre hores i mitja jugant i corrent de cantó a cantó”.
La Copa de Mestre -que encara té cedida al museu de la Federació Catalana de Tennis- la va anar a guardar a l’habitació de luxe i allí va engegar per segona vegada aquell dia el seu mòbil. Hi havia més d’un centenar de missatges, però ell necesitava la disbauxa, i amb la Marta, l’Ivan, el Sergi i Los Chavales va anar de borina i van agafar una mitja paperina. La festa, a la qual també va assistir Moyà, va acabar a les sis de la matinada perquè, a les 8, sortia l’avió cap a casa, era l’avió que transportava el mestre del 98.

Victoriano Arenas-Muñiz

4 d’abril de 1998.
Primera ‘D’ Argentina.
Victoriano Arenas, 6 - Muñiz, 0

per SÒNIA GELMÀ

“Florencia,/
qué contenta se te ve./
Debutás con Victoriano,/
que es el macho de la D”.

Càntics en honor meu. Mirant-m’ho pel cantó positiu, com a mínim, se saben el meu nom. La rebuda dels directius ha estat un pèl més agradable: un ram de flors i una placa de record que han quedat en un vestidor que m’han improvisat. No em puc canviar amb els meus assistents (la relació és estreta, però no tant), i, per això, la parella que s’encarrega de cuidar el camp m’ha adequat una habitació a casa seva, al mateix estadi.
És dissabte, 4 d’abril del 98. Tinc 27 anys, sóc estudiant d’Arquitectura i, ara ja ho puc dir, àrbitre professional. En uns minuts debuto, i per a la història quedarà el meu nom: Florencia Romano, la primera dona que va xiular un partit oficial d’homes a l’Argentina.
M’he llevat amb els periodistes, que ja picaven a la porta, m’han filmat mentre esmorzava, però encara he estat de sort. Pretenien gravar-me durant la nit mentre dormia. Els he hagut de parar els peus: “Una cosa és que vulgui tenir una relació cordial amb vostès, i una altra de ben diferent és que se’m fiquin al llit”. El seguiment és total i per aquest motiu m’han custodiat des de San Fernando fins a Valentín Alsina, on juga el Club Atlético Victoriano Arenas. El taxista, encantat de ser filmat, m’ha perdonat la meitat dels 28 pesos que costava la carrera.

Avui ha estat un d’aquells dies lents on el rellotge sembla que no avança. I, en canvi, des que he arribat al camp, dues hores abans del partit, passa tot el contrari: el temps s’ha accelerat i ara juraria que va fins i tot massa ràpid. Fa dies que els nervis em fan companyia a totes hores. Concretament des de dilluns, quan un periodista em va trucar i em va dir: “Florencia, ja ho deus saber, per fi ho has aconseguit”. Encara ara, crec que no he sortit del xoc que em va provocar. Hores després, va arribar la confirmació de l’AFA: m’havien designat per a un partit de la Primera D, la cinquena divisió argentina: Victoriano Arenas-Muñiz. En veure el partit que m’havien donat no vaig poder evitar un mig somriure. Julio Grondona, el president de l’AFA, no m’ho posava fàcil. Categoria complicada, rivals durs, tensió assegurada.
Surto al camp quan els dos equips ja hi són. Avui hi ha més gent del que és habitual. Prop de 200 aficionats m’examinen amb certa curiositat. Tornen els càntics, però m’és igual, perquè, un cop xiulo l’inici del partit, m’oblido completament de tot allò que no és futbol. Podria caure la tribuna principal, que no me n’assabentaria. Ja hi haurà temps perquè els periodistes em recordin centenars de vegades què deien aquests càntics, fins i tot me’ls aprendré de memòria.
No, per descomptat, jo de petita tampoc volia ser àrbitre, volia ser futbolista. Em vaig passar la infància sota els tres pals. Amb vuit anys, el meu pare em va tallar els cabells, em va rebatejar com a Roque i em va fer un carnet fals perquè pogués jugar a l’equip de nens del meu barri. Amb el seu suport vaig seguir sent portera fins als 12, quan la meva mare em va fer veure que el meu cos de dona començava a fer-se massa evident i que no estava ben vist que em passés el dia envoltada de nens. Resignada, vaig optar per seguir els consells de la meva mare i fins i tot, en un intent per fer-la feliç, em vaig apuntar a una escola de models. Experiència frustrada, evidentment, perquè jo no he nascut per desfilar.
Curiosament, anys després, va ser la meva mare la que es va assabentar de l’inici d’uns cursos d’arbitratge a la Lliga Provincial de Tucumán i, conscient que el futbol seguia sent la meva passió, em va animar. El primer que vaig pensar és que era el premi de consolació: no hi pots jugar, doncs xiula. Però, després d’arbitrar el primer partit, em vaig sorprendre a mi mateixa descobrint que m’apassionava fins i tot més que jugar.
Sí, ja sé que és poc habitual, però m’agrada impartir justícia. Em sento una part molt important del joc, hi haig de posar els cinc sentits perquè, de la meva actuació, en depèn que els dos equips rebin el que mereixen. Sóc estricta, però a la vegada flexible; no m’agrada el posat superb massa habitual en alguns arbitratges masculins.
Amb 24 anys, vaig decidir deixar Tucumán mil quilòmetres enrera i presentar-me a Buenos Aires. Havia tret la segona millor nota mitjana de la meva promoció a la Lliga Provincial i estava convençuda que complia tots els requisits per xiular a nivell professional. Sola, sense família, sense amics, i amb una única obsessió: xiular. Grondona va patir en primera persona la meva obstinació. Davant del seu silenci a les meves peticions, em vaig plantar per dos cops a les escales de Viamonte 1.300, la seu de l’AFA, i li vaig fer dues vagues de fam en senyal de protesta.

Al final, i després d’algunes pressions polítiques, Grondona ha cedit. I aquí estic. No m’ha donat un partit plàcid per començar; potser ha pensat que no resistiria la pressió. No em coneix; si fos així, sabria que, després de xiular més de 400 partits, he superat tota mena de situacions. De fet, resulta molt més fàcil marcar un penal quan les línies de les àrees estan pintades... Encara recordo el dia que em vaig oferir per xiular un partit que s’havia suspès després que l’àrbitre marxés per cames. Els nois van acceptar i en vaig sortir viva. Sí, més que valenta, se’m podria dir temerària.
Penal! Tots tranquils, l’he xiulat. Un defensa central del Muñiz ha tallat amb la mà una pilota que entrava a gol. El reglament és clar: penal i expulsió. Per a la història també quedarà el seu nom. Gustavo García és el primer jugador que surt d’un camp de futbol per ordre d’una dona.
Segona expulsió. Ho he sentit perfectament. El porter del Victoriano Arenas ha insultat un altre futbolista. El reglament tampoc és dubtós en aquestes situacions. L’haig de fer fora sabent que no és gaire habitual: el seu insult anava dirigit a un company d’equip. Molts àrbitres no s’hi haurien atrevit, però ha estat aquesta personalitat la que m’ha portat fins aquí i no canviaré ara la meva manera de xiular. Minuts després, una altra expulsió: marxa el 8 del Muñiz, per doble amonestació. Mentrestant, els gols van caient, sempre del cantó local.
Final del partit. Victoriano Arenas, 6 - Muñiz, 0. Els aficionats que han vist el partit marxen contents amb el resultat, i jo sé que ho he fet bé. Les cròniques de l’endemà diran fins i tot que ho he fet molt bé, però l’observador de l’AFA que jutja la meva actuació, Juan Carlos Crespi, deu haver vist un altre partit. Condició física deficient i conducció i control de joc regulars són alguns dels ‘elogis’ que em dedicarà. M’hi hauré d’anar acostumant.
Són les 9, he escrit l’acta al bar de l’estadi i, ja vestida de carrer, també de negre, espero el bus que m’ha de tornar a San Fernando. Respiro satisfeta, tot i que encara noto els nervis a l’estómac. Diuen que he fet història, però, per a mi, no és suficient. Vull xiular un Boca-River i Grondona em seguirà patint fins que aconsegueixi el meu somni, o fins que deixi de merèixer-lo.

* * *
El que ella pensava que eren nervis va resultar ser un atac d’apendicitis que es va acabar agreujant i va derivar en una peritonitis. Va estar ingressada a la Unitat de Cures Intensives de l’Hospital Durand de la capital federal més d’una setmana. Florencia Romano va xiular 3 partits més de la Primera D fins que va anar a parar a la nevera, producte de les males qualificacions, tot i que les crítiques periodístiques eren més aviat bones. Indignada, Florencia va seguir acusant Julio Grondona de discriminació laboral pel fet de ser dona. Després de dir-li mafiós, va rebre una sanció de quatre mesos. Va ser llavors quan va iniciar una tercera vaga de fam durant dotze dies davant de la porta de l’AFA. No va tornar a xiular un partit de la Primera D fins al març del 2000. En l’actualitat, té 36 anys. Encara no ha acabat la carrera d’Arquitectura i segueix xiulant, com a àrbitre principal a reserva de Primera i com a quart àrbitre de Primera. Encara somia xiular un Boca-River. No ha afluixat en la seva obstinació i avisa: “Aviat sentiran a parlar de mi”.

Campions de la desgràcia

31 de maig de 1961 / Berna.
Final de la Copa d’Europa.
Benfica, 3 - Barcelona, 2

per ÀLEX SANTOS

L' Angelo Moratti i l’Helenio Herrera tenien una idea prou clara de com fer un equip campió i de quines eren les peces que calien per construir el gran Internazionale. Aquella nit del 31 de maig de 1961, tots dos eren a Suïssa esperant en un cotxe per recollir la que havia de ser la perla d’aquell futur equip. Es tractava de Luis Suárez. El jove gallec feia una setmana que ja havia signat el contracte amb l’Inter. No va tenir quasi temps d’acomiadar-se dels seus companys. Feia tard i el seu nou club l’esperava.
A dins d’un restaurant de la ciutat de Berna, dos equips compartien taula. Feia estrany de veure’ls asseguts a taula després d’un partit. Això passava fa molts anys, quan el futbol es vivia d’una altra forma. Luis Suárez ja havia marxat. El seus excompanys difícilment van empassar-se aquell sopar. Hores abans havien protagonitzat, ben segur, un dels pitjors fets de la història esportiva del Barça.
El 27 de gener del 2007, a Castelldefels ha sortit el sol i la neu que es preveia que cauria a prop de la costa no ha aparegut per enlloc. Això sí, el fred és intens, però el sol escalfa suficientment com per estar-se assegut a sota d’un porxo sense tenir la sensació que tard o d’hora algú es pot quedar glaçat. Fa anys que als veïns d’aquesta zona els van construir una autopista davant de casa perquè es pogués travessar el Garraf sense l’enuig de les inacabables corbes. Fa lleig tenir aquesta autopista al davant, que trenca la visió de la platja, la qual segueix estant al darrera de tant d’asfalt i de tants cotxes decidits a pujar al màxim el velocímetre.
El Martí Vergés és un veí d’aquest indret de Castelldefels que cada matí s’aixeca d’hora, diu que per aprofitar el dia. En Martí té un veí a l’altre cantó del carrer que es diu Ferran Olivella. Tots dos han passat bons moments a la vida, segueixen sent amics i recorden amb enyor tot el que els va donar el futbol. Però a cap d’ells els agrada parlar d’un dels pitjor records de la història esportiva del Barça.

Helenio Herrera va fitxar pel Barça el 23 d’abril de 1958. Francesc Miró Sans, president reelegit pels compromissaris barcelonistes el gener d’aquell mateix any, no gaudia del moment de més popularitat. Acusacions per part de membres del mateix consell directiu, pels comptes no gaire clars i la construcció del Camp Nou, van empènyer Miró Sans a convocar eleccions després de nombroses dimissions i, fins i tot, destitucions de directius, com la del vicepresident Josep Domènech.
Superat l’examen de les urnes, el Barça inicià la temporada següent un breu període de regnat al futbol espanyol, amb dos títols de Lliga consecutius, una Copa i una altra de Fires. A 600 quilòmetres, el Madrid seguia engrandint el seu historial en la Copa d’Europa, però el Barça semblava que aviat acabaria amb aquesta dictadura, la futbolística, és clar. La història, però, no es va escriure amb colors blaugrana. Què va succeir llavors, si tot estava previst per assistir al canvi de regnat futbolístic de la mà d’Helenio Herrera?
Per entendre en part el catastrofisme que ha presidit l’entitat i l’ànima derrotista amb què ha carregat el club, hi ha molts fets a la seva història, però cap amb la contundència com es va manifestar en aquell començament dels seixanta.
Martí Vergés està convençut que, si s’hagués jugat deu cops aquell partit, el Barça n’hauria guanyat nou. No en té cap mena de dubte. Ho repeteix constantment. Repassa sense dubtar aquella letal davantera: Kubala, Kocsis, Evaristo, Suárez i Czibor. Però en Martí no té esma per recordar aquell dia a Berna. Diu que l’ha oblidat. Bé, que l’ha intentat oblidar. Però és impossible, perquè, quan el Barça arriba a una final, a ell l’envaeixen els mals records, aquella tarda plena de desencert, de mala sort, de supèrbia també pel menyspreu amb el qual es va mirar el rival, aquella tarda a Berna, on un dels millors Barça de la història es va esmicolar, es va ensorrar i va desaparèixer per sempre més. Vergés és dels pocs protagonistes que queden en vida per recordar la final de la Copa d’Europa que el Barça va perdre contra el Benfica per 3-2 el 31 de maig de 1961, a Berna.
“No sabíem res del Benfica. Només el que havíem llegit en el diaris. No hi havia vídeos ni espies que ens portessin informació de com jugava el rival. El nostre equip era massa bo com per fixar-nos en el nostre contrincant. Ho teníem tot per començar una nova era; la del Barça. Teníem una davantera espectacular, com mai no ha tingut el Barça. Però aquella tarda se’ns van esquerdar tots els somnis. De deu partits, nosaltres n’haguéssim guanyat nou, sense cap mena de dubte. Érem molt millors”, recorda.
Helenio Herrera era massa protagonista perquè d’altres al seu costat li fessin ombra. El primer que va fer en arribar el 1958 va ser carregar-se al secretari tècnic, un tal Josep Samitier, que va quedar en un tercer pla fins que la temporada següent va tornar a dir sí, per segon cop, a la crida del Reial Madrid. Amb Helenio Herrera, els jugadors van guanyar molts calés perquè creia que els diners, a més de ser al camp, havien de ser a les butxaques dels jugadors, si aquests s’ho guanyaven. I prou que s’ho van guanyar. Ara bé, a l’Helenio no li agradaven les impostures de les seves estrelles i per això mai no va perdonar alguna mostra de falta de professionalitat que va mostrar Kubala, que va al.legar lesions inexistents. Kubala va ser sancionat set cops per saltar-se entrenaments i, fins i tot, va ser reclamat pel club amb una nota pública per si estava disposat a seguir amb l’equip o bé deixar-ho córrer. Kubala observava amb recel l’emergent ascens del jove Suárez, i els seus seguidors, els kubalistes, prou que es van encarregar de ser al costat del seu ídol; contra Suárez i contra l’HH. Així ha estat la història del Barça, plena d’incongruències.

Kubala va seguir, i també l’HH, fins que la segona temporada (1959-60), i amb la segona lliga al sarró, el Barça va tenir a les seves mans destronar el Madrid de la Copa d’Europa. El Madrid va guanyar per un doble 3-1, però les conseqüències d’aquella eliminatòria van acabar amb la destitució de l’Helenio, després del pols que va mantenir amb la directiva en la prèvia del primer partit, que s’havia de jugar a Madrid, per la negociació de les primes, que semblava que ja estaven pactades. Allò es va recordar com els successos de La Berzosa, a la localitat madrilenya de Torrelodones, on es va concentrar l’equip català. Es va parlar fins i tot de baix rendiment. Miró Sans es va negar a pagar la prima extra que va reclamar l’equip abans de jugar, induït per l’Helenio.
El Barça tancava la temporada amb la segona Lliga consecutiva, però perdia al seu revulsiu, l’HH, que abans de juny va subscriure un contracte amb l’Inter. L’Helenio, l’entrenador que havia d’acompanyar el Barça a les seves fites més exitoses pel continent, quedava descavalcat mentre el club observava com a la grada la discussió se centrava entre els kubalistes i els suaristes. Malgrat aquesta mala maror de baixa intensitat, res no feia pensar que la temporada 1960-61 seria el punt d’inflexió d’una entitat que s’havia enlairat per convertir-se en un referent, per donar pas a un club que cauria en una profunda depressió que va deixar seqüeles durant molts anys. Però alguns, aquell 1960, ja van intuir que en l’adéu de l’HH s’amagava l’inici d’una crisi sense precedents.

Aquell any 1961, el Barça es va aferrar a la Copa d’Europa per guanyar un títol i no quedar amb les mans buides, després de les exitoses dues anteriors temporades. La lliga 60-61 feia setmanes que s’havia perdut; a la Copa, l’Espanyol havia eliminat el Barça, i la Copa de Fires també s’havia allunyat. Només quedava la Copa d’Europa. Després d’eliminar a vuitens el Reial Madrid, gràcies al formidable i encara recordat gol d’Evaristo en planxa al Camp Nou, de superar l’Spartak i doblegar l’Hamburg, eliminatòria que va necessitar un tercer partit, el Barça es presentava a Berna com l’indiscutible candidat per guanyar la Copa d’Europa davant d’un desconegut Benfica, ple de jugadors locals i on encara no s’havia incorporat la màgia del mític Eusebio.
Però, una mica abans d’aquell partit, el club ja començava a donar mostres d’inestabilitat i manca d’unió en un moment tan important com era l’aspiració a guanyar aquell preuat títol. El president, Francesc Miró Sans, va presentar la dimissió després de la pressió de les penyes del club, que no estaven d’acord amb la seva política i després de conèixer-se que el club volia fitxar com a secretari tècnic Pedro Escartín. En ser eliminat el Barça de la Copa de Fires, el president va donar pas a un gestora presidida per Antoni Julià de Capmany.
A més, abans de la final a Berna, el Barça va destituir l’entrenador, el iugoslau Ljubisa Brocic, un tècnic de perfil baix, massa tou i amb poca determinació en un vestidor que s’havia alliberat del control de l’HH. Els resultats negatius en la Lliga també van ser decisius per al seu acomiadament. Va agafar l’equip, aleshores, el segon de Brosic, Enrique Orizaola. També, la gestora va signar el traspàs de Luis Suárez a l’Inter a una setmana del xoc contra el Benfica. Mai abans el Barça havia fet les coses pitjor i havia construït un entorn de cara als seus aficionats tan desfavorable per afrontar un partit programat per al 31 de maig de 1961 a l’estadi Wankdorf de Berna.
“Però tot això als jugadors no ens va afectar. Teníem un equip insuperable. Érem molt bons. I només calia mirar davant per aterrir el rival; teníem la millor davantera. Feien por”, insisteix Vergés. Martí Vergés va ser uns dels escollits en aquella alineació del partit contra el Benfica; Ramallets, Foncho, Gensana, Gracia, Vergés, Garay, Kubala, Kocsis, Evaristo, Suárez i Czibor. Reconeix que el partit no s’havia preparat com ara fan els equips professionals. Recorda que el caràcter d’aquell Barça tenia molt a veure amb el Barça de Cruyff dels millors anys com a entrenador, que no parava atenció en el rival, perquè donava per fet que el seu equip era insuperable si jugava com sabia. Però aquella tarda, a Berna, la història no es va recordar del Barça, potser perquè va pecar d’una supèrbia prou coneguda al club i que tan mal li ha fet històricament.
L’hongarès Sandor Kocsis, conegut com el cap d’or, va avançar el Barça en el minut 20 (1-0). El porter del Benfica, Costa, va treure una mà minuts després per aturar una nova pilota rematada per l’hongarès, que ja es colava a dins de la porteria. Els 45.000 espectadors que van omplir l’estadi Wankdorf aquella tarda van presagiar que el partit estava dat i beneït per al Barça. Per fi, la nova fornada de jugadors culers podria inscriure els seus noms amb lletres d’or en la història del club i comptar amb reconeixement superior, fins i tot, del Barça de les cinc copes, en el qual Ramallets, Biosca, Seguer, Gonzalvo III, Basora, Vila, Manchón, Kubala i César, entre altres, van entusiasmar el món futbolístic.
Però aquella no seria la tarda del triomf barcelonista. En el minut 30, el portuguès Aguas va empatar el partit i, dos minuts més tard, Ramallets va quedar enlluernat pel sol i va encaixar un injustificable gol després d’una indecisió amb el defensa Gensana. El davanter moçambiquès Mário Coluna, en el minut 52, va marcar el 3-1 i va reduir diferències Zoltan Czibor a un quart d’hora del final (3-2).
Al restaurant, ja de nit, els jugadors del Barça van compartir taula amb els seus botxins. Feia estona que ningú no deia res. Costava parlar. En el cap dels jugadors barcelonistes, les idees ja començaven a brollar amb més nitidesa. Algú s’atrevia a visualitzar el que havia passat hores abans. Van comptar quatre pals, perquè, en la jugada de Kubala, la pilota va ser refusada dos cops per la fusta quadrada de la porteria en el mateix xut. Els hongaresos Czibor i Kocsis, autors dels gols del Barça, es parlaven amb la mirada. En aquell camp, a Berna, ja havien perdut la final del Mundial del 54 contra Alemanya. La malastrugança, sembla que volien convenir tots dos. Kocsis pensava en el pal que havia refusat una pilota que havia xutat. Algú va recordar que Czibor també va fer un pal. Bé, en realitat, va ser Evaristo i no Czibor qui va fer un pal en el minut 85. En van ser quatre durant tot el partit. Maleïts pals quadrats! Algú es va plànyer de la pilota treta per Germano. Va semblar que ho havia fet amb el colze i que es podria haver assenyalat penal, però l’àrbitre no en va fer ni cas. Tampoc va faltar qui va pensar, malgrat semblar mala excusa, que l’absència del gran capità, Joan Segarra, havia jugat en contra de l’equip. Segarra va veure el partit per televisió des d’un hospital, després d’un cop a l’ull que va patir en el partir de la Copa contra l’Espanyol. També es va recordar que, si la Federació Espanyola hagués permès jugar el partit el dissabte en comptes d’obligar a disputar-lo diumenge, les forces haguessin estat més intenses.

Aquell Benfica no hi tenia res a perdre. Va tocar la glòria perquè van jugar sense cap mena de pressió. I, encara que hagués perdut, potser hauria donat per bo el partit perquè, per als portuguesos, la festa era ser a la final. Però, d’aquell Benfica, en va néixer un gran equip que va guanyar la Copa d’Europa l’any següent i encara va jugar alguna final més, sense tanta sort. Tothom parla de l’equip de les Cinc Copes, però, el 1961, un gran Barça va poder canviar la història. Així estava escrit prèviament, però no va resultar. Després d’aquell partit, l’equip, l’afició i, el pitjor de tot, l’entitat van quedar tocats. El Barça va poder fer un gir cap a l’èxit en molts moments de la seva història, però aquell maig de 1961 estava tot preparat perquè Europa donés la benvinguda a aquell meravellós equip.
Quasi 50 anys després d’aquell esdeveniment, al local del veterans del Barça no es parla del partit. Hi ha un silenci que ningú no gosa trencar respecte a aquella data. És com l’esperit d’un fantasma que no es vol tornar a invocar. Martí Vergés passa estones amb veterans del club de la seva època i d’altres. És més important solucionar problemes d’antics jugadors que donar voltes a aquell partit.
Al final d’aquella temporada, Kubala es va retirar, i el nou president, Enric Llaudet, el va conduir erròniament a la banqueta després de destituir Lluís Miró, d’on va sortir en globus com a tècnic. El 1964, Kubala tornava a vertir-se de curt al Camp Nou, però era per visitar l’estadi amb la samarreta de l’Espanyol. El porter Antoni Ramallets també va penjar les botes i Tejada i Czibor van ser traspassats. El Barça i el barcelonisme es van endinsar en la pitjor època de la seva història. El club va trigar catorze anys a guanyar una Lliga i, malgrat que es van fitxar tot tipus de jugadors, mai no es va trobar un onze de garanties per trobar un equip com el de les Cinc Copes o el que va dirigir anys després l’HH.
Mentre el Barça arribava abatut a l’aeroport del Prat i els jugadors es recollien a casa a l’espera d’un temps millor que no arribaria, l’Helenio, que va dir a un periodista català aquella nit que, amb ell, el Barça no hauria perdut aquella final contra el Benfica, i l’Angelo Moratti enfilaven els darrers quilòmetres abans d’entrar a Milà. Duien al seient del darrera el millor jugador d’Europa d’aquell any. Luis Suárez, dues temporades després, ajudaria l’Inter a guanyar tres títols de la Lliga italiana en quatre anys i dues Copes d’Europa (1964, contra el Reial Madrid, i 1965, contra el Benfica), a més de dues Intercontinentals.

El partit de la meva vida

FINAL COPA D’ EUROPA / HANDBOL
1 DE MARÇ DE 1998 / PALAU BLAU-GRANA
F.C. BARCELONA, 32 - VEZSPREM, 27

per RICARD TORQUEMADA

Van ser els millors 20 minuts del millor equip de la història”. “Vam creure en l’impossible”. “Els ulls del rival transmetien por”. “Ningú repetirà aquell capítol mai més”.
Totes aquestes declaracions són impressions dels protagonistes sobre l’obra culminant del millor equip de la història de l’handbol, el Barça de la segona part de la dècada dels 90, capaç de guanyar cinc Copes d’Europa consecutives. Qui un dia vulgui saber què va significar aquell equip, què podia fer envoltat per la força del Palau Blaugrana i tot el que va arribar a transmetre, ha de repassar el Barça-Vezsprem, partit de tornada dels quarts de final de la Copa d’Europa 97-98.
El Barça havia perdut a l’anada a Hongria per 33-28, tot i que havia arribat a estar 10 gols per sota al marcador a la segona part. El Vezsprem era un senyor equip, amb dos extrems amb molta qualitat de llançament, Pazstor i Oszlanczi; un central fantàstic que complia perfectament amb el rol de director d’orquestra, Eles, i un lateral esquerra contundent i incontrolable, el cubà Reinaldo Pérez. Va aconseguir desactivar com ningú la defensa 5-1 del Barça, un dels pilars fonamentals de la màquina dissenyada per Valero Rivera perquè era l’arrel de tot: efectivitat al darrera i facilitat per contraatacar. El Barça va salvar l’eliminatòria per primer cop a Hongria, maquillant una derrota que li permetia alguna opció a Barcelona gràcies al suport del Palau. Poques hores després del primer partit, la plantilla blaugrana ja va començar a visualitzar la tornada.
Enric Masip era el capità en aquells moments i un dels que païa pitjor una derrota: “Jo estava amb Mateo Garralda al vestíbul de l’hotel xerrant i vam veure arribar Valero. I ens va preguntar si havíem vist el partit perquè ell ja l’havia repassat en vídeo. Vam començar a analitzar detalls en un to alt. Els tres vam donar el nostre parer. El tècnic ens va corregir situacions concretes i jo recordo que vaig demanar que ningú no es podia espantar, que tots havíem d’assumir la nostra responsabilitat. Vam consensuar que superar l’eliminatòria depenia d’escalfar l’ambient tota la setmana per atreure el públic. Aquí vam començar a remuntar, tot i que encara havien de passar moltes coses”.
Aquell equip connectava molt bé amb l’afició perquè mai deixava de superar-se. A més, creia infinitament en si mateix. Ara bé, segurament, amb això, no n’hi havia prou. Valero Rivera va preparar alguns recursos tàctics d’emergència: “Durant la setmana vam treballar la possibilitat de defensar 4-2. És un sistema que no utilitzàvem gairebé mai perquè era arriscat i requeria un gran desgast físic. Sempre jugàvem amb un avançat i aquesta opció era fer-ho amb dos, cosa que generava molts espais. Però podia ser l’última solució per a una situació desesperada”.
Xavier O’Callaghan era el central durant aquella etapa i, per tant, de qui depenien les jugades ofensives. A la llarga llista d’accions programades durant la temporada, aquella setmana se’n va afegir una més per a un hipotètic últim atac del partit: “A l’última sessió de la setmana, vam assajar una solució final per a un atac definitiu. Valero va buscar una jugada que no estigués al nostre mapa habitual per sorprendre el Vezsprem si arribàvem a un final ajustat. Era un fly que vam repetir moltes vegades. Tot i que jo era el central, permutava la meva posició amb Iñaki Urdangarín, que era el lateral dret. Ell em passava la pilota, jo aprofitava la meva condició de dretà per enviar-la més fàcil a la dreta a l’extrem on hi havia Jordi Fernández, que saltava a l’àrea i penjava la pilota per al salt del lateral contrari, que era Masip. Tots vam marxar a casa amb la jugada al cap”.
L’endemà es vivia ambient de gran partit al Palau. Probablement mai hi havia hagut tanta gent del Barça interessada a viure un partit d’handbol. Masip recorda: “Hi havia cues des de les taquilles fins a la Travessera de les Corts. Es van quedar fora 3.000 persones”. Tothom tenia fe en la remuntada, però amb pocs arguments esportius. Els jugadors, com explica el capità, tenien confiança en l’inici de partit: “A la lligueta, havíem resolt els partits en els primers minuts. Acostumàvem a començar amb un parcial contundent que ja intimidava, però tot va sortir al revés. Vam estar accelerats, nerviosos i ens van entrar dubtes. No vam fer forat”.
I no només això. El Veszprem va controlar la primera part, com havia fet a Hongria. Atacs llargs, paciència, amb Eles dirigint i Reinaldo Pérez executant. El Vezsprem havia interioritzat com cap altre rival la manera com es trencava el 5-1 defensiu del Barça i se sentia còmode, fins al punt que va calmar la febre de l’afició blaugrana i va fer camí cap al vestidor a la mitja part guanyant per 13-15. Eren set gols de coixí, però, sobretot, una superioritat indiscutible sobre el campió d’Europa. Valero Rivera recorda que no va dir res especial en el descans: “Els vaig dir que continuéssim igual, amb la defensa 5-1, això sí, amb una mica més de profunditat per intentar recuperar alguna pilota. Ni els vaig parlar del 4-2 que havíem treballat, tot i que la situació s’apropava a la urgència”.

La segona part va començar igual. Res no canviava i el Vezsprem, amb un parcial de 2-5, va aconseguir el màxim avantatge (16-21) quan quedaven 18 minuts. Aleshores, Valero va reaccionar: “No ens quedava cap altra opció. Havíem de remuntar 10 gols en 18 minuts i ja ho podíem arriscar tot amb el 4-2. Era una defensa de molt desgast i vaig decidir que canviaria les parelles d’avançats perquè anessin recuperant. Van passar O’Callaghan, Masip, Ortega, Cavar i Barbeito i vam començar la defensa amb superioritat numèrica. Va sortir bé, vam fer un parcial de 3-0 i el Palau també va començar a defensar. Tot i això, vam fallar algun contraatac i algun penal i la remuntada va ser lenta”. En aquell moment, l’equip va veure el Vezsprem vulnerable per primer cop. “Es van atrapar”, diu Masip. En canvi, O’Callaghan té un record molt present: “Tinc una imatge gravada a la memòria. Feia canvi atac-defensa per poder buidar-me com a avançat i recordo haver mirat la banqueta hongaresa i veure por als seus ulls. De cop i volta, no es creien que podien guanyar”.
El Barça va anar remuntant a poc a poc perquè no aprofitava totes les opcions de xut, però el Vezsprem va estar set atacs sense anotar. Malgrat tot, va mantenir l’avantatge fins a 11 minuts del final, quan el Barça va empatar a 23. Encara quedava la meitat de la feina, remuntar cinc gols en aquest temps, un parcial complicadíssim. Però el Barça havia aconseguit el ritme de partit que ho permetés, absolutament boig. La defensa 4-2 obligava els hongaresos a haver d’atacar ràpid, per la qual cosa el partit s’havia convertit en un anada i tornada, fet que donava moltes opcions de gol als dos equips. Podia sortir malament, però era l’única possibilitat. “Quan perdíem de cinc, eren deu de diferència, però no és el mateix perdre de deu en el marcador que cinc de l’anada i cinc de la tornada. El nostre orgull ens obligava, com a mínim, a guanyar el partit. I, quan ja el guanyàvem, vam creure en la remuntada. Ho vam fer en dues etapes”, fa memòria Masip, que va marcar 11 gols aquell dia.
A 5 minuts i mig del final, el Barça només guanyava de dos, i, a 4.40, també (29-27). Amb un factor afegit, si el Vezsprem anotava un gol més en aquests gairebé cinc minuts, els blaugrana ja havien de guanyar per sis de diferència perquè igualaven els gols que el Barça havia fet a Hongria. En aquell moment, Valero torna al 5-1 defensiu per no arriscar tant, el Barça fa un parcial de 2-0 i es col.loca prop del miracle (31-27). Falta 1.42, ataquen els hongaresos i un gol significa la sentència perquè el Barça mai no podria marcar-ne tres en poc més d’un minut. La defensa és intensíssima i el Vezsprem perd la possessió amb 45 segons per jugar.
Quedava un atac, havia de ser gol i deixar pocs segons al rival. Valero recorda el fly assajat tota la setmana i avisa O’Callaghan. No es podia fallar, però era una opció sorprenent i relativament assequible. El central l’ordena, permuta la posició amb Urdangarín i Masip la narra: “Jo havia de saltar al fly i marcar el gol. Havia de coordinar bé l’acció amb la passada de Jordi Fernández, cosa que em feia estar molt atent. Urdangarín per a O’Callaghan, ell per a Fernández, que es fa enrere i torna per a O’Callaghan. Estava a punt de saltar i vaig pensar què fot! La pilota arriba a Urdangarín, que es juga un xut de maluc i fa gol. Queden pocs segons, Reinaldo Pérez vol llençar i jo ho impedeixo contundentment. M’ensenyen la targeta vermella, però només queden unes dècimes. Es llença la falta. Fora! Vam passar a semifinals perquè vam creure en l’impossible”.
Encara avui ningú no ha descobert si Jordi Fernández no es va assabentar de la jugada, si es va oblidar del que havia de fer o si no ho va veure clar. La qüestió és que Urdangarín va estar obligat a improvisar i, després, aquell gol ha passat a la història com la culminació d’una obra d’art. Segons Valero, “els millors 20 minuts de la vida d’aquell equip. És impossible que algú ho torni a repetir”. Segons Masip, “l’element clau del nostre èxit. Vam passar a semifinals, vam guanyar aquella Copa d’Europa i quatre més consecutivament. Si no haguéssim aprovat aquella assignatura, no hauríem fet història”. Per mi, “el partit de la meva vida”.

La nit que el Camp Nou va corejar el nom de Clares

28 de novembre de 1976.
Barcelona, 6 -València, 1

per BERNAT SOLER

En algun racó de la casa d’una de les filles de Manolo Clares hi ha d’haver una pilota vella i desinflada. Amb prou feines s’hi deuen poder veure les firmes de Cruyff, Rexach, Neeskens o Migueli, si és que no han desaparegut ja. Aquesta pilota, fa 30 anys, va ser la protagonista d’una de les nits històriques del barcelonisme. Amb aquesta pilota, ara vella i desinflada, un modest futbolista que el Barça havia fitxat del Castelló va aconseguir la proesa de marcar-li cinc gols al València en un sol partit. Va ser la nit que el Camp Nou va corejar el nom de Manolo Clares. Va ser una d’aquelles poques ocasions en què el triomf i la glòria no van associats als grans cracs, sinó a un futbolista més aviat humil i treballador.
“Va ser impressionant, inoblidable”. A Manolo Clares encara se li fa un nus a la gola quan algú li parla de la nit que li va fer cinc gols al València. A través del telèfon un pot notar com a aquest davanter, que va jugar al Barça a mitjans dels anys setanta, el record d’aquell partit li posa la pell de gallina. “Vaig estar inspiradíssim, encara hauria pogut fer més gols”. Clares no té cap mena de dubte que aquell ha estat el partit de la seva vida, el que més l’ha marcat i pel qual sempre serà recordat. Amb permís, això sí, del famós dia que Johan Cruyff va ser expulsat per l’àrbitre Melero per haver-lo insultat i l’holandès es va defensar dient que ell el que havia cridat era “Manolo, marca ya!”, dirigint-se a Manolo Clares. Però aquesta és una altra història.

Diumenge 28 de novembre de 1976. Era la dotzena jornada de lliga i el Barça rebia el líder, el València. El partit era televisat per tot Espanya i per això es jugava a les vuit del vespre del diumenge. El Barça, entrenat per Rinus Michels, va sortir a jugar amb un equip format per Mora a la porteria; Ramos, Migueli, Olmo i Amarillo a la defensa; Neeskens, Sánchez i Asensi al mig del camp; i Rexach, Cruyff i Clares al davant. El València comptava amb jugadors com Kempes, Diarte, Saura o Carrete. Xiulava el canari Santana.
El partit no va tenir color. El 6 a 1 final ho diu tot. De fet, les cròniques del partit coincideixen a parlar d’un autèntic bany. Parlen d’un Barça que, més que com un equip de futbol, va actuar com una piconadora. Al minut 25, Clares marcava el primer gol aprofitant un refús del porter del València, Balaguer. Al minut 44, Clares feia el segon, de penal. Als dos minuts de la segona part, Clares signava el hat trick, rematant de cap una centrada de Cruyff. Al cap de cinc minuts, el València escurçava distàncies gràcies a un gol del Lobo Diarte. El 4 a 1 per al Barça va ser l’únic gol que no va marcar Clares. El va fer l’uruguaià Amarillo i no va ser un gol qualsevol. Ens trobem davant del que va ser designat gol del mes a Europa: minut 13 de la segona part, centrada molt passada de Charly Rexach i Amarillo, des del vèrtex esquerre de l’àrea gran, enganxa una volea que entra imparable a la porteria del València. Un autèntic golàs que va arribar a fer ombra a la proesa de Clares, en el que sens dubte és una irònica demostració de la modèstia d’aquest futbolista: fa cinc gols en un partit, però el reconeixement se l’endú un altre.
Però la cosa encara no havia acabat. El 5 a 1 el va tornar a marcar Clares de penal, al 25 de la segona. I, quan faltaven set minuts per al final del partit, una centrada de Cruyff la toca Asensi amb el cap i, també de cap, Clares culmina la golejada i tanca la seva nit de rècord.
Capítol a part mereixen els gols de penal. De tots és sabut que Neeskens era l’especialista en el llençament des del punt de penal. Els seus xuts potentíssims pràcticament eren imparables. Fins que, en l’inici d’aquella temporada, Neeskens en va fallar dos de seguits. Va arribar el partit del València i, al final de la primera part, l’àrbitre assenyala penal a favor del Barça. Manolo Clares recorda perfectament que “ningú s’atrevia a llençar el penal i Michels em va dir que ho fes jo. Imagina’t, penal al Camp Nou i contra el València. Si el fallo, bufff...”. Però Clares havia estat practicant els dies anteriors. La fórmula la tenia clara: una mica de paradinha i la pilota cap a la dreta del porter. Aquella nit del 28 de novembre de 1976, al Camp Nou, Clares va transformar els dos penals de la mateixa manera. I el seu rècord va passar a la història.
Un cop acaba el partit, el Camp Nou en ple es posa dret i comença a cridar “Claaaares, Claaaares...”. Manolo Clares García, nascut a Madrid el 23 de febrer de 1948, amb prou feines s’ho pot creure. Dos anys abans jugava al Castelló, d’on el va fitxar el Barça per 10 milions de pessetes. Al vestidor, els jugadors el feliciten, en especial Johan Cruyff, el seu aliat de la nit, l’home que li ha centrat dues de les pilotes de gol i ha provocat els dos penals. A fora l’espera la premsa. Tothom vol parlar amb ell. L’entrevisten per televisió i durant tota la setmana no el deixen tranquil: entrevistes, fotos, reportatges... Com si fos el crac de l’equip. Una curiositat: el següent rival del Barça a la Lliga era el Celta i a la premsa de Vigo, després de la increïble actuació de Clares davant del València, es demanava sense embuts que el davanter blaugrana es lesionés o directament que el segrestessin.

L’hemeroteca ens permet descobrir l’impacte dels cinc gols de Manolo Clares al València. Santiago García escrivia a les pàgines de ‘La Vanguardia’: “En estos momentos es innegable que Clares está siendo el hombre resolutivo en el área pequeña que el Barcelona echaba de menos desde el bache de Sotil. Batallador, incansable, oportunista, Clares fue batiendo la puerta de Balaguer en un crescendo impresionante, hasta totalizar una marca que le convierte en el gran goleador del Barcelona y el máximo de la Liga, desbancando a Diarte y Kempes, que en el Valencia se vieron constreñidos a pelear estérilmente (...) El gran triunfador del partido fue, desde luego, Manolo Clares, discutido como todos los jugadores que pelean en el último reducto del área pequeña, poniendo el corazón en lugar de otras cualidades. Pero, como en el fútbol todo vale cuando es lícito, ¿qué más elogiable que el riesgo físico de una lucha, a veces sin cuartel, que da a su equipo cinco goles en un partido de importancia?”.
Aquest darrer fragment de la crònica de Santiago García ens permet fer-nos una idea del concepte futbolístic que es tenia de Manolo Clares. L’autor dels cinc gols al València ha passat a la història com un jugador més aviat limitat tècnicament, allò que popularment s’anomena un tronc. Però ni ell ni els seus companys al Barça comparteixen aquesta llegenda. “Tècnicament anava bé de cap i feia força gols”, recorda Pepito Ramos, que no vol comparar Clares amb Julio Salinas. “Em van posar l’etiqueta de tronc i això encara em motivava més per marcar gols”, diu avui Clares, que recorda que en aquell campionat de Lliga va fer un total de 24 gols, una bona xifra fins i tot per al davanter centre titular del Barça.
La nit màgica de Manolo Clares fins i tot ha generat un club de fans. Des de fa més d’una dècada penja de la tercera graderia del Camp Nou una pancarta on es pot llegir Fòrum Manolo Clares. És el nom d’una penya del Barça molt particular. Aquesta associació, que té un caràcter marcadament alternatiu en l’univers de les penyes, proposa l’humor com una eina vàlida per interpretar i viure el barcelonisme. Escollint Manolo Clares com la seva icona, els seus membres reivindiquen que a la història del Barça no tot han estat cracs mundials i discursos triomfalistes. La seva última iniciativa és demanar al Vaticà la beatificació de Manolo Clares, a qui atribueixen entre altres miracles, el dels cinc gols marcats al València.

Manolo Clares, que ara té 59 anys i treballa en una empresa de rajoles amb el seu sogre a Castelló de la Plana, s’ho pren amb bon humor. De fet, no amaga que se sent orgullós que un grup de barcelonistes encara es recordin d’ell, i fins i tot ha assistit a actes d’homenatge organitzats per la penya.
Han passat 30 anys i el Barça ha guanyat Lligues i Copes d’Europa, ha viscut nits màgiques i per l’equip han desfilat els millors jugadors del món. Però, per moltes grans fites que el Barça aconsegueixi, a la història del club sempre hi haurà un petit raconet per a Manolo Clares, un futbolista humil i treballador que en una nit de bogeria va ser capaç de marcar cinc gols.

Democràcia Corinthiana: quan el futbol va esdevenir utopia

“Podem guanyar o perdre,
però sempre en democràcia”
(Sócrates Brasileiro Sampaio de Souza Vieira de Oliveira)

per FABIÁN ORTIZ

En els temps que corren, quan els futbolistes s’aixopluguen plàcidament sota l’ala protectora dels entrenadors i els directius, quan els seus moviments són dirigits per multinacionals que exploten la seva imatge sempre amb finalitats comercials, quan esperar que manifestin en públic alguna inclinació política o compromís social és tan estèril, resulta encara més increïble que aquesta història s’hagi esdevingut de debò. Ha passat el temps, dues dècades, però tampoc han tombat tants fulls del calendari perquè l’excitant viatge d’un grup de jugadors liderat per Sócrates Brasileiro Sampaio de Souza Vieira de Oliveira -el Doctor Sócrates, si ho abreugem- pugui ser considerat un fòssil de la història. O perquè els pobres d’esperit creguin que és del tot impossible que algun dia això es repeteixi.
Basats en la seva militància política, un grup de jugadors del Corinthians, amb Sócrates al capdavant, van aprofitar l’efervescència dels partits polítics d’esquerra per gestar un moviment ideològic que resultaria únic al món: l’organització democràtica d’un equip professional. Mal pagats -i, a voltes, ni tan sols pagats-, Sócrates, Wladimir, Adílson, Casagrande, Zenon, Zé Maria i altres jugadors del Corinthians van engegar una revolució en el vestidor blanc-i-negre. Es tractava de gestionar-se per sobre d’uns tècnics i directius que majoritàriament desatenien les necessitats reals de la plantilla. L’arribada d’Adílson Monteiro a la direcció esportiva l’1 de novembre del 1981 va resultar fonamental per al futur de l’empresa.
En la primera concentració posterior al seu nomenament, Adílson va alliçonar els seus fins aleshores companys en un saló de l’Hotel Tropical Planalto del centre de Sâo Paulo. “Brasil lluita per la democràcia i, si ho aconsegueix, el futbol corre el risc de quedar marginat. Perquè el futbol és conservador. Però nosaltres podem canviar-lo. Parlem, dieu-me el que no us sembla bé, preneu el destí a les vostres mans i mentalitzeu-vos que vosaltres podeu decidir”. El discurs no va trigar a quallar entre uns homes acostumats a suportar situacions aberrants, com ara que els contractes professionals no tinguessin data de caducitat (un futbolista estava lligat per tota la vida al seu club, tret que aquest el volgués vendre), que el 70 per cent de jugadors del país guanyés menys de l’establert al salari mínim, que el repartiment dels guanys es quedés la majoria de vegades a les butxaques dels que poc o res feien en benefici de l’esport.
D’aleshores ençà, la plantilla del Corinthians es reunia gairebé diàriament, plantejava qüestions per discutir i votava. D’aquesta manera es va abolir la prima per victòria, es va convèncer la directiva de repartir el 25 per cent de les recaptacions entre el vestidor (inclosos el metge, el massatgista, l’encarregat de material...) i el 20 per cent dels drets de televisió i patrocini, es van adaptar els horaris, els mètodes i la intensitat dels entrenaments segons el criteri de la plantilla, així com el mitjà de transport per als viatges, es va incloure entre els col.laboradors un psicòleg, es va eliminar la concentració per als casats abans dels partits a Sâo Paulo i es van decidir els reforços per a la següent temporada i fins i tot el nom del nou entrenador. Com havia promès Adílson, el jugador era qui prenia les decisions, des de les aparentment més trivials fins a les més transcendents per al dia a dia del Corinthians.
La premsa, que d’entrada havia criticat i refusat de ple la iniciativa blanc-i-negra, va començar a emmotllar-se als avantatges, i ja qualificava el moviment tan sols de democràtic, el que en plena dictadura no era tant un favor com una acusació de subversió. Però el corró semblava imparable. Per iniciativa d’Adílson, el Consell Nacional d’Esports va accedir que els equips lluïssin publicitat a la samarreta, tot i que les marques van tardar a decidir-se, amb la por que patrocinar un club no els tanqués les portes de les aficions rivals. Així, el dissabte 10 de novembre de 1982, l’última jornada abans de l’elecció del governador de Sâo Paulo, a la qual la dictadura no va poder oposar-se, el Corinthians va aparéixer per televisió, al camp de l’América, a Sâo José do Rio Preto. Amb un lema al pit: ‘Dia 15, vote’. Els militars van intentar donar el partit per perdut als blanc-i-negres, però van desistir en comprovar que el Corinthians no havia violat cap llei esportiva.

Luiz Inácio Lula da Silva ni tan sols podia somiar llavors que un dia havia de ser el president del Brasil. La seva capacitat per mobilitzar el poble des del capdamunt del Partit dels Treballadors (PT) passava per plantejar-se unes fites més modestes; la prioritària vivia sota un eslògan concís i directe: ‘Direitas, ja’. El reclam d’eleccions directes era en si mateix un acte de rebel.lia enorme, quan el poder estava en mans d’una dictadura militar que es perpetuava des del cop del 1964 contra el president Joâo Goulart. Als començaments del 1983, el Corinthians va convocar els socis per elegir una nova directiva. Adílson va incloure en la seva llista de candidats tres jugadors: Sócrates, Wladimir i Zé Maria. El nom va ser cosa del publicitari Washington Olivetto, una eminència en la matèria, que, al capdavant de la seva agència, W Brasil, es va inclinar per Democràcia Corinthiana. La candidatura de Sócrates i companyia va vèncer amb més del 60 per cent dels vots. I el nom, després de ser imprès a les samarretes de l’equip, va començar a guanyar adeptes: l’escriptor Jorge Amado va oferir la seva ploma per donar suport a la Democràcia Corinthiana; Gilberto Gil, Tom Jobim i Chico Buarque van escriure cançons per als lluitadors futbolístics, que ara lluïen cintes, braçalets i canelleres grocs, distintiu dels que donaven suport a la campanya per les directes. La resta del futbol, mentrestant, mirava de cua d’ull el moviment corinthià, gairebé sempre per por de represàlies del poder en qualsevol de les seves formes.
Amb aquell règim innovador i únic, el Corinthians va convertir en una festa el que fins poc abans s’assemblava més aviat a un funeral. L’equip es va adjudicar els campionats paulistes de 1982 i 1983, tots dos contra el Sâo Paulo, poderós rival ciutadà, el club de la classe acomodada. El 1982, després d’haver perdut el partit d’anada de la final per 3-2, els autogestionats van guanyar els altres dos partits (1-0 i 3-1) i van portar el trofeu a les vitrines del Corinthians. El bicampionat del 1983, aconseguit després de 31 anys, va suposar un festival de Sócrates: va marcar els dos gols de la semifinal contra el Palmeiras (1-1 i 1-0) i també de la final contra el Sâo Paulo (1-0 i 1-1). Quatre gols del Doctor, que van donar al Timao (equipàs) el seu dinovè títol nacional. Mai el Corinthians havia tingut, com aleshores, tretze internacionals a la seva plantilla.
Però, com tot somni, per bonic que fos, va tenir el seu final. Sócrates, que després del seu gran paper al Mundial’ 82 havia refusat una oferta de l’AS Roma, va decidir acceptar el repte italià el 1984. Tenia llavors 30 anys i era la seva última ocasió per provar el futbol europeu. Decebut per un nou ajornament del vell desig de poder triar el president brasiler mitjançant el sufragi universal, el Doctor va fitxar per la Fiorentina, una cosa que ningú no li va poder retreure. La seva marxa va donar pas a una caça de bruixes dins del Corinthians. Els sectors més reaccionaris del club van aprofitar l’allunyament d’un dels pilars de la Democràcia Corinthiana per descalçar la imatge dels que es van quedar. Els rumors a l’entorn de la suposada dependència a la cocaïna de Casagrande -mai provada- i les acusacions d’anarquia i irresponsabilitat de la plantilla van començar a guanyar espai en els mitjans, que, conscientment o no, preparaven d’aquesta manera el terreny als conservadors per a les eleccions internes del 1985. Una jugada legal, per la qual van aconseguir esborrar de les llistes electorals trenta membres de la Democràcia Corinthiana, i el suport militar a l’ombra van fer la resta perquè l’1 d’abril, en un ambient propi d’un cop d’estat, l’oposició guanyés els comicis per 162 vots a 130.

El plor de molts ‘torcedores’ que van arribar fins a la seu del club per conèixer els resultats va quedar reflectit a les cròniques de l’època. El Corinthians deixava enrere 34 mesos d’una gestió impecable, independent i lliure de lligams, que va suposar la majoria d’edat per a molts futbolistes i que va comportar, de manera gairebé immediata, l’èxit esportiu. L’aventura democràtica blanc-i-negra havia arribat al seu digníssim acabament. Però quedava un final feliç per als amants del cinema romàntic: uns pocs dies més tard que els demòcrates perdessin les eleccions del club, Tancredo Neves va ser nomenat president del país. Una greu malaltia el va portar a la tomba el 21 d’abril i això va obligar que el seu lloc l’ocupés José Sarney; era la fi de vint-i-un anys de dictadura militar al Brasil. La transició va començar immediatament per tal que quatre anys més tard s’instaurés al país el tan cobejat sufragi universal.

Dedicat a Jordi Robirosa, traductor impecable d’aquestes ratlles.

Una qüestió d’honor

31 de març de 1999.
Final Copa Korac.
Barcelona-Estudiantes, 97-70

per ÀNGELS PIÑOL

¡No, no, no! A casa no te la pots endur!
Però Xavi Fernández, l’home fred, cerebral i silenciós, va embogir i va agafar amb força aquella copa daurada de 30 centímetres d’alçada, que representen els dos braços de Radijov Korac, el llegendari jugador iugoslau, que suporten una pilota de bàsquet tallada per la meitat com si fos una síndria. “La copa, la tinc jo”, diu ell ara tot somrient. No és exactament així. És on ha de ser: al Museu del Barça.

-Meeeeeeeeeeec!

El xiulet es va escoltar i el Palau Blaugrana va bramar. Era el 31 de març de 1999: partit de tornada de la final de la Copa Korac davant de l’Estudiantes. El Barça s’enfrontava amb una proesa: remuntar el 93-77 de l’anada per alleujar tants desenganys europeus i no deixar, a més a més, una taca imperdonable l’any del centenari. La Korac era un trofeu menor a la galàxia del bàsquet, però era quelcom més per a un equip que no havia guanyat cap títol continental des que els Epi, Solozábal i Sibilio s’adjudiquessin dues Recopes i una Korac, entre 1984 i 1987. I, des de llavors, res. La travessa del desert. Quasi es podia estendre un tros del mapa del vell continent que donava fe de tantes llàgrimes plorades per les Copes d’Europa perdudes: Munic, 1989; Saragossa, 1990; París, 1991 i 1996, i Roma, 1997.
Nacho Rodríguez, Esteller, Gurovic, Alston i Rentzias van formar el quintet inicial i a Xavi Fernández, un elegant aler, un fi estilista i amb una tècnica i un tir superbs, fitxat el 1994 com a successor de l’Epi, el seu indiscutible ídol, no li va sorprendre ser suplent. Aíto García Reneses l’havia anat relegant a la banqueta en favor de Roger Esteller. Però també era cert que l’utilitzava especialment a la Korac, un torneig que s’havia pres com a propi. Li quedava un any de contracte al Barça, però sabia que el seu temps al Palau s’havia exhaurit. Aquell dia, com sempre abans d’un partit, va dormir malament, analitzant i reflexionant com poder fer mal al rival. No tenia un altre remei: el seu físic no l’acompanyava perquè només era un noi alt (1,94 m) que no tenia cos de jugador de bàsquet i que s’havia dedicat a esprémer altres qualitats per sobreviure entre gegants com quan obria les cames quan intuïa la presència d’un rival i forçava una falta al límit del reglament.

Aíto els va concentrar en un hotel molt proper al Camp Nou i, tan aviat com va poder, va córrer a assajar el tir. Desenes, centenars, milers d’hores llançant a cistella per fer amb els ulls tancats un gest tan mecànic com de precisió; i de disciplina mental i d’autoexigència. No es donava ni una treva ni després d’un partit. Com quan el Barça tornava de jugar fora i agafava un taxi amb l’encarregat de material i el fisioterapeuta i demanava que li obrissin les portes per practicar en la solitud del Palau. Aquell dia, davant de l’Estudiantes, el recinte estava a vessar: 8.000 espectadors a les grades. No es va ni immutar. El seu agent i, sobretot, amic, Joan Estrada, amb qui dina sempre el dia de Sant Esteve, va omplir la fila zero amb gent com els actors Sergi López i Mónica López, el cantant Loquillo i l’escriptor Quim Monzó. No els va ni mirar.
I llavors, mentre la pilota passava de mà en mà, va confirmar des de la banqueta que aquell era el cim de la seva carrera. O ara o mai. La pel.lícula va passar de pressa, a tota velocitat: va recordar com el va enganxar el bàsquet gràcies a la pista que hi havia al costat de casa seva davant de l’antic camp de l’Hospitalet; de com José Nuñez, el fill de l’amo d’un bar proper, apassionat culer i ara el seu cunyat, el va animar a dedicar-se a aquest món; dels seus inicis a l’Hospitalet, on va destacar amb el jugador Antonio Medianero, i tots dos es van guanyar el sobrenom de ‘Zipi y Zape’... I, després, l’obstinació per no deixar-se anar després que la Penya i el Barça li diguessin que no servia; de com el 1989 va haver d’emigrar a Lleó i on va esdevenir el jugador revelació de la Lliga; de la seva convocatòria als Jocs del 1992 i de com el Barça, per fi, es va fixar en ell i Aíto, sense èxit, ja va intentar fitxar-lo el 1993 juntament amb Dino Radja.... I com després va haver de convèncer l’Elosúa de Lleó, on va estar cinc anys, que el més normal era que, com a català, volgués triomfar a Barcelona. I va arribar el temps daurat: el 1994 va complir el seu somni del noi de barri de jugar al Palau i amb la gran responsabilitat de substituir Epi, una llegenda en actiu. Van caure tres lligues -al final en van ser quatre-, amb un afilat instint per guanyar el Madrid. Però, per sobre de tot, hi havia dos traumes de les dues Eurolligues perdudes: primer, el de la final de París, amb aquella safata fallada per Montero i la seva carrera desesperada per evitar que Vrancovic no arribés a fer el tap. I, després, a Roma, no va ser la pressió. Va ser la piconadora de l’Olimpiacos.

Tot allò va passar factura i el Barça es va quedar en blanc l’any 1998. I després de 12 anys de fracassos a Europa arribava l’oportunitat de la Korac. L’Estudiantes es presentava amb 16 punts d’avantatge. Era massa. Fins i tot el Xavi creu ara que Aíto va consentir la desfeta, sense reaccionar a temps, per tal que el Barça, que jugava millor sota pressió, no es relaxés a la tornada a casa. L’estratègia, florentina, tenia el seu risc. Però va encertar, perquè el Barça es va tensionar tot d’una. I el Xavi no en va ser una excepció. S’havia d’intentar. La Korac no es podia perdre. I menys al Palau l’any del centenari. S’havia d’oblidar la nostàlgia, ara que arribava l’adéu, de les circumstàncies personals, de l’egoisme i guanyar com fos. Culer des de petit, fart de veure primer les derrotes europees del Barça des de casa i després des de la pista, es va revelar. No volia carregar amb aquell pes i deixar aquella taca per a la història en el seu comiat. Ni ell ni l’equip, on figuraven els seus amics Salva Díez, Roberto Dueñas, Quique Andreu i Manel Bosc, amb qui tants dilluns de festa anava a pescar i dinar, s’ho mereixien. Quasi era una qüestió d’honor.
La màgia del Palau, que va saludar la primera cistella amb centenars de papers blancs, va funcionar. Dirigit per un Djordjevic estel.lar (18 punts) i un Rentzias letal, el Barça va ser una màquina davant de l’Estudiantes: 45-22 al descans. Xavi no va jugar gaire a la primera meitat, menys de sis minuts, en els quals va fer el primer triple del Barça. L’equip de Pepu Hernández va llençar una amenaçadora reacció (es va posar un punt per sota en el global de l’eliminatòria) i Aíto va recórrer a Xavi en els últims 10 minuts. Impassible, el seu canell va funcionar com un guant: als últims cinc va fer 14 punts. En total, 17: set de set tirs lliures, dos de tres triples i dos de dos. La Korac es va quedar a casa: 97-70.

-Meeeeeeeeeeeeeeeeec!

Llàgrimes, somriures, abraçades entre els jugadors i una alegria immensa. El Palau va botar d’alegria tot celebrant un dels primers títols del centenari. Una càmera va mostrar Xavi bevent d’una ampolla de cava a galet. L’aler, que va demanar disculpes davant els micròfons per si els nens havien vist per la tele l’escena, va dir: “Hem guanyat perquè hem cregut en nosaltres mateixos. No és una Eurolliga europea, però ha faltat poc. Ja arribarà”, va dir alçant el puny en senyal de victòria. Dos mesos després, Xavi Fernández desfilava en una caravana formada pels quatre equips professionals del club que acabaven d’aconseguir una fita històrica: guanyar les quatre lligues l’any del centenari. A les nou del matí de l’endemà, Xavi es va presentar al despatx d’Aíto per acomiadar-se’n. No volia acabar els seus dies a la banqueta. Tenia 31 anys i encara molt bàsquet a dins seu. No li té cap rancúnia. I el club no el va penalitzar per acabar amb antelació el seu contracte. El dia del seu adéu, Xavi va citar Machado en una carta adreçada a l’afició en la qual va dir, en un missatge premonitori: “Ha arribat al moment en què el camí es divideix en dos: el vostre porta al més alt d’Europa; i el méu, Déu i el meu esforç ho dictaran, però el que mai no s’ha de fer es aturar-se i mirar enrere”.
Va fer les maletes i se’n va anar a Màlaga i després a les Canàries, i, amb 35 anys, es va retirar, l’any 2003, en el Casademont Girona. Va ingressar al grup d’històrics de l’ACB en fer el seu punt 6.000 i superar els 12.000 minuts de joc. El cercle es va tancar. Mesos abans va ser al Sant Jordi celebrant, per fi, la conquesta blaugrana de la desitjada Eurolliga. Va ser un dels pocs exjugadors que van entrar al vestidor de Barça per celebrar el títol. Enmig de la bogeria, va acabar abraçat amb un encara suat Bodiroga, a qui ell només havia conegut com a rival en el Madrid. Va estar de festa amb ells tota la nit.
Ara, Xavi continua vivint a Girona, organitzant campus de bàsquet per a nens i col.laborant amb l’Akasvayu, fascinat encara per l’època del Palau, fins al punt que es va plantejar escriure una novel.la. No conserva cintes de vídeo, però en una habitació de casa seva hi ha un racó per als braços de color coure de la Korac.
“Aquesta copa és mig teva”, li va dir Joan Tallada, el delegat del equip al final del partit.
No li van deixar endur-se la copa. Però Tallada li va regalar una rèplica idèntica a la Korac que hi ha al museu del club. Pel cas, com si ho fos.

Memòries de Tòquio

Final del CampIonat del Món de Bàsquet
3 de setembre del 2006 / TÒQUIO
Espanya, 70- Grècia, 47

per LUIS MENDIOLA

Assegut en una de les primeres files del teatre Campoamor d’Oviedo, Pepu Hernández tractava d’evocar aquella nit viscuda a Tòquio de principis de setembre.
És curiós com pot funcionar la memòria. Com el va anomenar el metge? Trastorn sensorial? Va dir alguna cosa de les alteracions produïdes per la tensió i l’estrès que impedeixen que se’ns gravin certs episodis de la nostra vida. Però havien de ser aquells precisament?
Al seu costat, algun dels convidats giraven dissimuladament el cap, cercant de reüll al seu voltant alguna mirada còmplice o, simplement, donant un últim repàs mental al discurs que havien preparat per agrair el Premi Príncep d’Astúries. Ell mateix no podia deixar de sentir cert pessigolleig mentre esperava el seu moment i es regirava inquiet a la cadira. A uns metres de distància, Pedro Almodóvar intercanviava una frase en veu baixa amb Paul Auster.
- “Tu creus que ens el mereixem?”
Rafa Vecina, al seu costat, semblava bastant més nerviós que ell.
- “Segur, home, segur”.
Ho va dir per tranquil.litzar-lo. Rafa no l’havia deixat ni un sol moment en els últims dies. Havia estat un amic per damunt de tot. Però ara el seu cap anava a a mil per hora. Igual que aquella nit abans de la final. No podia dormir. No hauria pogut encara que el Pau no s’hagués lesionat de gravetat unes hores abans. Qui pot dormir abans d’una final del Mundial? I a sobre sense el Pau, el jugador que els havia ajudat a arribar fins allà? Va ser llavors quan Rafa va trucar a la porta. Portava el mòbil a la mà. I tremolava. Eren les dues del matí. Això sí que no ho podria oblidar. A Rafa no li sortien les paraules.
- “Pepu, has de trucar a Belén a casa”, li va dir.
- “Val, Rafa, què passa?”, li va respondre desconcertat i encara mig endormiscat.
- “És el teu pare”.
Va ser llavors quan tot es va precipitar. Quan va arribar el vertigen. Una muntanya russa d’emocions, que va tardar hores a dominar.
El següent que li venia al cap era el trajecte a l’autocar de l’hotel al pavelló, al Saitama Arena, als afores de Tòquio el dia de la final. Era el 3 de setembre. Com oblidar-ho. Se li va fer interminable. Se sentia com en un núvol. Apartat de la realitat. En l’esmorzar havia reunit els seus ajudants. El president de la federació els va explicar la situació. La noticía que havia estat tement tot aquell temps. Des que els metges li van dir que la salut del seu pare pintava malament. D’això feia quatre o cinc mesos.
- “No vull fallar-vos ara. Heu d’estar preparats per si em quedo en blanc”, els va demanar.
No volia bloquejar-se per la tensió en el moment més inoportú.
- “I als jugadors, ni una sola paraula”.
Ara, vist des de la distància, era segur que haurien encaixat el cop millor que ell. Segurament aquell dia res no els hauria afectat. Havien superat la lesió de Felipe en la primera fase. I també van superar la del Pau. Anaven com motos. Mai no havia vist tanta determinació en un grup. Mai en tota la seva carrera. Al vestidor, tots estaven ansiosos per saltar a la pista. No paraven d’explicar com els anaven a guanyar als grecs. Tots s’animaven i animaven el Pau, que era allà, amb crosses, però vestit amb la samarreta de l’equip. Transmetien la mateixa tranquil.litat com si anessin a jugar un partit més i no la final d’un Mundial.
Recordava que el Pau havia sortit amb tots a la pista, abraçat al Marc i al Jorge, i que el delegat havia inscrit el seu nom en l’acta del partit com un més. Era part de l’equip. De ben segur que no s’esperava la samarreta dels seus companys amb aquella frase: “En Pau també juga”. Recordava les grades de gom a gom del pavelló. I la gent animant.
La final davant Grècia, en realitat, havia anat com una seda. Molt millor que la semifinal davant l’Argentina o que els quarts de final davant Lituània. Com en un d’aquests melodrames de Hollywood en què el protagonista supera totes les adversitats i acaba per triomfar. Els grecs semblaven perduts. Com si haguessin gastat tot el seu talent en la semifinal davant els EUA.
Va ser una exhibició de principi a final. I a la mitja part, ja guanyaven per 20 punts de diferència. Ni en el millor dels somnis hauria imaginat una cosa així. Garbajosa va aconseguir alguns triples en moments decisius i, també Navarro. Però el que va acabar de matar Grècia va ser la defensa. I veure com Marc s’envalentia i també Felipe, perquè no es notés la baixa del Pau. Tenia la sensació que va començar a sentir-se campió després d’un triple de Garbajosa, que va obrir un avantatge de 23 punts en la segona part.
Després tota l’emoció es va desbordar en un temps mort de Grècia. Només faltaven dos minuts per acabar. Llavors va veure llàgrimes als ulls de Jiménez, mentre intentava tapar-se la cara. I també en els de Cabeza. I va notar la mirada feliç del Pau. Li brillava de forma especial. Recordava que llavors va començar a abraçar-los un a un. A felicitar-los i a donar-los les gràcies.
La resta era història: 70-47, la victòria més voluminosa d’una final i el premi de millor jugador per a Pau Gasol, que també va entrar en el quintet ideal al costat de Garbajosa. Li van dir que després va començar a saludar i a estrènyer mans. Però no recordava gaire més. Ni tan sols quan van pujar al podi i van aixecar el trofeu. Ni quan es van fer la foto oficial. Hi va haver massa emocions que es van alliberar en aquell moment. La memòria et juga aquestes males passades.
- “Bé, s’apropa l’hora”, va dir en veu alta sense dirigir-se a ningú en concret, encara que Rafa Vecina i Joan Creus van assentir al seu costat.
Aquesta vegada no permetria que el record s’esvaís.
Estaven tots junts per gaudir- ne. Bé, tots no. Faltaven Garba, Calde i el Chacho Rodríguez que s’havien hagut de quedar als EUA . Almenys van ser-hi a la festa de Madrid. Les imatges d’aquella nit li tornaven una i altra vegada. Cares joves i rostres madurs, barrejant-se pels carrers. Tots feliços. Tots gaudint d’aquell instant d’alegria col.lectiva.
Després a l’escenari, aquella frase espontània que li va sortir del cor: “Ba-lon-ces-to”. La gent no parava en cas de recordar-l’hi des de llavors. Com aquesta senyora que s’havia trobat avui abans d’anar al teatre. Era gran. Havia de ser a prop dels setanta. L’acompanyava una nena d’uns dotze o tretze anys. Les dues el van abordar mentre prenia un cafè al hall de l’hotel per fer temps.
- “Vostè és el del bàsquet, veritat?”, li van preguntar.
- “Sí senyora, sí”.
- “Moltes gràcies per haver-nos fet gaudir tant”, el van felicitar.
I la nena li va plantar un parell de petons a la galta que no s’esperava.
Les paraules de la presentadora s’elevaven solemnes a l’escenari del teatre Campoamor i l’eco va acabar de treure’l dels seus pensaments.
“.....Per l’important mèrit de la conquesta del Campionat del Món del Japó, que ha estat la brillant conseqüència d’una trajectòria de superació davant de les dificultats, d’esperit d’equip, de senzillesa i compromís amb els valors de l’esport i haver transmès al món i especialment als joves una renovada il.lusió pel foment i el cultiu de l’esport...”
- “Pepu, que anem nosaltres”.
Rafa Vecina li va tocar el braç, suaument, per avisar-lo. Era el moment de pujar a l’escenari. Les paraules d’aquella dona de l’hotel tornaven a ressonar-li al cap. Va començar a caminar cap a la tribuna i va pensar que el viatge havia valgut la pena.

Unes hores al Carib

9 de novembre de 2005.
Amistós França, 3 - Costa Rica, 2
Stade de Dillon (Fort-de-France, Martinica)

per ALBERT MASNOU

En braços de la seva àvia, Thierry Henry plorava desconsoladament. Les llàgrimes li baixaven pel rostre fins a desaparèixer a la barbeta sense afaitar. Els llargs braços envoltaven la cintura de l’anciana, empetitida amb el pas dels anys. Ella li aguantava el cap sobre el pit i, de tant en tant, li passava la mà pel cap. No intentava pas consolar-lo ni tampoc plorava, només el deixava fer, que emergissin els sentiments amagats durant tantes setmanes. Thierry, com tots els seus companys de selecció, patia allò que els psicòlegs anomenen estrès competitiu i ara, una setmana després de la victòria, era el moment de tranquil.litzar-se. El triomf final no va ser suficient per recuperar la normalitat. Calia una mica més. Calia deixar enrere les celebracions. Calia una mica de tranquil.litat. Per això, sense buscar-ho, havia escollit els braços de la seva àvia per esplaiar-se. Això ja ho feia anys enrere, quan era un nen i es feia mal en aquest abrupte terreny de La Désirade, la petita illa pròxima a la de Guadalupe. Tant ell com el seu germà, Willy, havien crescut allà, en completa llibertat, i encara ara, tan bon punt baixaven del vaixell que els transporta des de Guadalupe es descalçaven i es treien la samarreta. Com sempre feien quan eren nens. En aquesta ocasió, Thierry havia corregut el centenar de metres que separen l’embarcador de la casa de l’àvia per llençar-se als seus braços.
Lilian Thuram també era durant aquells dies a les Antilles. Després de guanyar el Brasil al Parc dels Prínceps la final del Mundial ’98 i de les posteriors celebracions, Thuram també necessitava oblidar-se del futbol i tornar a omplir el seu esperit. I com cada estiu, va recórrer a les Antilles. A diferència d’Henry, Thuram va agafar un vol amb destinació a Fort-de-France, la capital de la Martinica. No va néixer allí ni tampoc havia visitat aquesta illa durant la infància, però la coneix bé perquè és la terra de la seva esposa, Sandra. Van passar uns dies allà, i, després, la família va anar a Guadalupe, concretament a Anse-Bertrand.

En aquesta petita localitat costanera, Thuram va viure fins als nou anys, fins que la seva mare el va dur a França amb la promesa d’una vida millor. El país hexagonal, com anomenen França, li va donar moltes coses, però n’hi va prendre altres que Lilian intenta recuperar durant les vacances. El fet de tornar a aquest racó del Carib significa retrobar les arrels, les seves i les de la seva comunitat. Apassionat dels esdeveniments històrics, Thuram té present que a Anse-Bertrand els colons van retenir els indis caribenys autòctons que habitaven l’illa, mentre els esclaus africans els desembarcaven abans de començar a treballar les terres robades pels blancs.
Tornar a Anse-Bertrand és un aprenentatge per a ell, sobre la mort, sobre la família i sobre els seus avantpassats. Suposa, alhora, recuperar també les sensacions de quan era nen, sensacions de llibertat desaparegudes en l’arribada a la banlieue parisenca. Havia crescut sense restriccions, feia vida al carrer i es passava el dia donant voltes amb els amics o banyant-se a la platja.
Quan Lilian tenia vuit anys, la seva mare, Cristiane Mariane, va haver d’emigrar a França, deixant els seus cinc fills sols a l’illa sense ningú que els pogués guiar. Thuram recorda bé que la seva mare, abans de marxar, els va fer entendre la dificultat de guanyar-se la vida ensenyant-los el moneder buit. Al cap d’un any, els cinc germans arribaven a París, on la seva vida va canviar completament.
Va ser a París on Thuram i Henry van començar a pressionar la Federació Francesa perquè volien portar per primera vegada la selecció francesa a les Antilles, amb el desig de tornar als habitants de les Antilles l’estimació i afecció que sentien cap a la selecció francesa. S’ha de tenir en compte que molts jugadors de la selecció francesa han sortit de les Antilles. Thuram i Henry van unir a la reivindicació Gallas, Dacourt, Silvestre, Desailly, Diomede, Anelka, Wiltord, Christanval, Angloma, Saha, Marlet, entre altres. A partir de l’hivern del 98, cada oportunitat era aprofitada per demanar al president de la Federació i al de la Lliga francesa un amistós a la Martinica. Van haver de sentir tot tipus d’excuses: un viatge massa llarg, un desfasament horari de cinc hores, el preu, la falta de dates lliures per disputar-lo… Totes les raons possibles per evitar aquesta trobada, que, per alguns, com Thuram, s’havia convertit en una qüestió de principis.
Mentre esperaven que es pogués dur a terme el partit amistós, la selecció va celebrar l’èxit de l’Eurocopa 2000 i fracassos com el del Mundial 2002 i l’Eurocopa 2004. La selecció havia perdut el respecte i la solidaritat entre ells i s’havia imposat la indisciplina. Va ser després d’aquests fracassos quan Thuram, ja amb 30 anys, va decidir retirar-se de la selecció, i va deixar Henry sol en la seva reivindicació a favor del partit a les Antilles.
Quan Raymond Domènech va ser designat seleccionador nacional francès, va viatjar fins a Torí per reunir-se amb Thuram.
-Et convocaré, -li va anunciar el tècnic-.
-No hi aniré. Fa un any que ho vaig deixar -va respondre-.
-Tu mateix, però la meva feina és formar un equip amb els millors jugadors, i tu ets un d’ells -va continuar el tècnic-.
-No en defugis les conseqüències -va concloure Lilian-.
La conversa que havien tingut tècnic i jugador de poc havia servit, ja que Thuram va ser inclòs en la llista de convocats per al partit amistós del 17 d’agost del 2004 amb la Costa d’Ivori. Estava fastiguejat per la decisió del tècnic i amb les lleis esportives que no protegeixen la voluntat del jugador i no ho amagava, ja que feia vida a part del grup, no s’implicava en qüestions col.lectives, no deia mai res a les reunions i era sempre el primer d’abandonar la sala. No obstant això, tot va canviar quan Raymond Domènech li va anunciar que, el 9 de novembre, la selecció francesa tenia programat un amistós a l’Stade de Dillon (Fort-de-France, Martinica) contra la selecció de Costa Rica com a homenatge a les víctimes d’un accident aeri sofert el 16 d’agost a Veneçuela en el qual van morir 152 habitants de la Martinica. Allò el va impressionar i va suposar una transformació radical en la seva actitud amb el tècnic, amb els seus companys i amb la Federació, implicant-se de nou en aquest equip.
David Trézéguet va ser l’únic que no va pujar al Boeing 747 llogat per la Federació i que va marxar en direcció a la Martinica. El davanter tenia una ciàtica i, aconsellat pels metges, es va quedar a terra. Els altres 22 jugadors eren allà, entre ells Anelka, Henry, Thuram, Malouda, Wiltord, Abidal i Gallas, que ho vivien amb una intensitat diferent. No es tractava d’un viatge més, sinó de jugar per primera vegada a la terra que els havia vist créixer, davant de la seva gent. Era una ocasió històrica.
Les nombroses famílies d’Henry, d’Anelka, de Gallas i de Thuram van trigar poc a entrar a l’hotel de concentració de la selecció francesa. Van omplir el hall, mentre que els aficionats van col.lapsar durant tot el dia els carrers annexos a l’edifici. La presència de la selecció va ser tot un esdeveniment per a l’illa. Ningú no recordava una cosa semblant. Els jugadors van haver de sortir a saludar per les finestres de l’hotel per calmar els ànims. Les entrades per al partit s’havien esgotat el primer dia i les pantalles gegants semblaven una bona solució per viure aquesta festa en grup. Els jugadors francesos van quedar embadalits en percebre l’ambient i l’emoció amb què els habitants de l’illa vivien aquest gran esdeveniment.

Després de guanyar el Mundial ’98, un milió de persones havien sortit al carrer per felicitar-los mentre es passejaven en un autocar descapotable pels Camps Elisis. D’això feia ja més de set anys i la sensació d’eufòria quedava massa lluny. Durant els últims cinc anys, l’equip nacional només havia estat motiu de decepció i aquelles mostres d’afecte i de fervor a la Martinica eren com una benedicció de Déu. Una demostració que hi havia gent que creia en ells i que encara els era possible redreçar el camí de l’èxit. Durant el descans del partit, ja amb un 0-2 en contra, i després de percebre la inquietud de la graderia, els jugadors es van adonar de la necessitat d’un canvi. Així no es podia seguir, aquest no era el camí. Calia prendre una decisió immediata que servís per al futur, i intentar assolir la classificació per al Mundial d’Alemanya.
En tot cas, calia guanyar aquest partit contra Costa Rica. Era una qüestió d’orgull. No podien deixar l’afició amb aquesta sensació; havien d’evitar que aquesta festa es convertís en un funeral; no podien malmetre tot l’esforç des que, el 1998, Henry i Thuram iniciessin un llarg camí. Henry va agafar el comandament a la segona part. Als quatre minuts va crear la jugada del gol que va marcar Anelka. Quan faltaven deu minuts, Cissé va empatar el partit en una acció individual. Va esclatar l’eufòria quan només quedaven tres minuts: Rothen va llançar un còrner i Henry va rematar de taló. La gent va embogir a l’Stade de Dillon i a tots els racons de les Antilles.
Henry va tocar el cel. Primer va pensar en la felicitat de la gent i, com si es tractés d’una pel.lícula, la seva ment es va omplir d’imatges del passat, algunes de les quals ja semblaven oblidades del tot. Es va veure passejant descalç per la platja, veia les dunes de la illa i els cactus, i les iguanes, i donava voltes sense casc amb la scooter, i recordava els treballs a la platja a dos quarts de cinc del matí quan el sol tot just despuntava. Veia el pare Antoine i els cosins, la mare Maryse i els plats de menjar crioll, revivia els partits de futbol a la platja interromputs només pels petits terratrèmols de l’illa. No oblidava tampoc la tomba de l’avi Teka, a l’enterrament del qual no va poder assistir, ja que va morir dos dies abans de l’inici de la Eurocopa 2000, ni tampoc podia deixar de pensar en la seva àvia, a qui tant estima.

Per primera vegada en molt temps, Thuram no se sentia inútil. Té tantes inquietuds socials que sempre té ganes de fer més. Després d’haver jugar aquest partit, se sentia ple, satisfet amb ell mateix, ja que estava convençut que això havia servit a molta gent i per a moltes coses: per als damnificats de l’accident aeri, per a la gent de l’illa, perquè França s’adonés de la importància de les Antilles, per reivindicar una terra en la qual va haver-hi esclavitud i per riure de les idees a favor de la colonització encara vigents a França, per obrir els ulls al vell continent i per fer-li veure que ha d’aprofitar l’energia de la gent de cultures diferents, tal com ha sabut fer la selecció francesa, per demostrar que ells, els negres, també són francesos, per deixar de creure en l’existència d’una única manera de comportar-se, de vestir, de menjar i de viure, per llançar una defensa a favor de la diversitat.
Tot això són arguments que Thuram defensa, però una cosa són les paraules i una altra els fets. Aquest partit, per a ell, era un fet i un petit motiu per sentir-se realitzat.
Thierry Henry li va tocar l’esquena amb la mà i, quan Thuram es va girar, es van abraçar. A les grades, la gent celebrava feliç la victòria final i ells dos es van felicitar. Se sentien feliços. L’equip, reserves inclosos, va anar al centre del camp per agrair el suport rebut. Després, a l’interpretar que el gest era insuficient per a aquesta gent que tant havia esperat, van fer una volta al camp. Ja anant cap al vestidor, Henry va tornar a trobar-se al costat de Thuram. Es va passar el braç pel front i, tot eixugant-se la suor, li va dir somrient:
-Què? Ens hi quedem? -va preguntar Henry-.
-Sí. Algun dia, sí -va respondre-.

“Benvingut Mr. Cruyff”

COPA DEL REI
ESTADI LOS PAJARITOS (SÒRIA)
NUMÀNCIA, 2 - BARÇA, 2

per BERNAT BAFALUY

Aquesta és una història a la qual afortunadament tan acostumats ens té el futbol. Un d'aquells enfrontaments que fa gran aquest esport, tot i que en sigui un de petit el protagonista.
Transcorria el primer mes del 1996. Un equip modest de la Segona B, el Numància, havia comès la genial gosadia de plantar-se en els quarts de final de la Copa del Rei. La seva gesta havia estat eliminar tres equips de Primera: Reial Societat, Racing de Santander i Sporting de Gijón. La capritxosa bola del sorteig va voler que l’equip de Sòria quedés aparellat amb el FC Barcelona de Johan Cruyff.
Va ser com si la grossa de Nadal hagués anat a parar íntegrament a la capital castellana. Finalment, els sorians ja no serien només coneguts per l’home del temps. La ciutat estava a punt de rebre l’equip que havia marcat tota una època d’èxits en el planeta futbolístic, i, malgrat que l’eliminatòria estava molt costa amunt, més d’un mirava cap al llunyà passat recordant la resistència numantina davant dels romans del general Corneli Escipió.

Los Pajaritos, 1 de febrer de 1996
Les hores prèvies al partit haurien pogut ser captades per la càmera del mateix Luis García Berlanga. Es podria haver recreat en cadascun dels petits detalls que van rodejar la rebuda de tota una ciutat entusiasmada amb l’arribada del mític dream team. Un símil del que ja va traslladar al cinema en la seva famosa pel.lícula amb la benvinguda dels americans del Pla Marshall al poble de Villar del Río.
El terreny de joc havia despertat cobert per una capa de neu, però la ciutat no estava per pensar-hi, en el mal temps, i es va engalanar com mai ho havia fet; el vell estadi de Los Pajaritos, amb capacitat per 5.000 localitats, ampliat a 11.500 espectadors, esperava en silenci la que seria la seva gran nit.

A poc a poc, els aficionats, abrigats fins al coll, enfilaven camí cap a l’estadi. Entre la gent, els revenedors arribaven a demanar fins a 40.000 pessetes per una entrada. Era el moment en el qual El Guaje, encarregat del material de l’equip local, arribava al vestidor amb les noves i relluents botes. Amb noves o velles sabatilles de futbol, com deia l’entrenador numantí Lotina, el seu equip era molt professional “malgrat que els seus jugadors sopen masses vegades entrepans”.
A la rodalia de Los Pajaritos, les converses entre els seguidors convidaven a l’optimisme: “Si hem eliminat tres primeres, també guanyarem aquest”. Tot i que n’hi havia que no es deixaven portar per l’eufòria: “El Barça és diferent. Té un gran equip. No vas veure el gol que va marcar lo Pelat (Iván de la Peña) al Saragossa?”
Al vestidor visitant, el segon entrenador, Carles Rexach, advertia els seus homes: “Hem de baixar de l’autobús!” Els tècnics del Barça volien evitar la mes mínima sorpresa i per això acabava d’anunciar alineació de gala: Busquets, Ferrer, Abelardo, Sergi, Nadal, Guardiola, De la Peña, Prosinecki, Figo, Òscar i Hagi.
S’apropaven els dos quarts de deu de la nit, hora del començament del partit. Johan, només sortir al terreny de joc, llegia una pancarta que deia: “Benvingut Mr. Cruyff”. L’aficionat que l’exhibia tenia clar per què l’havia creat: “No solament perquè és el millor entrenador del món i ens ha brindat la possibilitat de veure estrelles del futbol com Figo, Prosinecki o Guardiola. També aconseguirà que Sòria sigui famosa almenys uns dies i que el nostre modest club guanyi molts diners”.
A la llotja, el president del Numància tenia motius per expressar la seva felicitat. Al seu costat acabaven d'aparèixer la infanta Elena i el seu marit, Jaime de Marichalar (la família del duc de Lugo tenia descendència a la capital castellana), i, per si això no fos suficient, al màxim mandatari del Numància li acabaven d’anunciar que la seva entitat guanyaria 70 milions de pessetes encara que caigués eliminat. Un negoci rodó, si tenim en compte que el pressupost del club per a aquella temporada era de 104 milions de pessetes davant dels 8.000 del F. C. Barcelona.
El fred era un dels aliats dels jugadors numantins, que ja estaven acostumats a jugar en aquelles condicions meteorològiques. Un modest entrenador, Miguel Ángel Lotina, feia la seva aparició en la gespa conjuntament amb els seus 11 jugadors: Echevarría, Alfonso, Murillo, Pablo, Quique Alonso, Bedía, Raúl, Babarín, Serrano, Artigas i Octavio.
El Numància se li va pujar a l’esquena al Barça un minut després que López Nieto donés per iniciat el partit, gràcies a un gol de Quique Alonso. Marcatge individual, defensa ordenada i contracop. Només així podien els de Lotina no sortir golejats per tot un Barça. I això que anaven guanyant i jugant al seu camp.
Les sanjuaneras, nom que donen als càntics dels seguidors numantins, es ficaven com un soroll infernal per les orelles del rival. El Barça no oferia la imatge de conjunt que li havia donat tants èxits.
S’iniciava la segona part, i Johan Cruyff, amb cara de pomes agres, no feia cap canvi. En aquesta ocasió, el jove del planter Juan Carlos Moreno va empatar el partit quatre minuts després del reinici. El jove extrem, que era dels pocs que s’estaven salvant de la crema, tornaria a marcar sis minuts després el segon gol que donava la victòria momentània al Barça. Tot semblava tornar a la normalitat.
Però el que semblava impossible es va transformar en una realitat justament en l’últim minut del partit. El mític Pep Guardiola perdia la pilota i Movilla, molt atent, iniciava el contracop que culminaria amb una perfecta vaselina. La pilota volava per damunt del cap de Busquets i s’introduïa a la porteria. El modestíssim equip de Segona B empatava a dos amb el millor equip del món i, com es podia esperar, el petit estadi de Los Pajaritos esclatava d’emoció.
Davant dels mitjans de comunicació, Johan Cruyff no va poder reprimir el seu empipament. “Per què no hem fet canvis? Si alguns volien fer el ridícul, millor donar-los l’oportunitat que aguantessin tot el partit”. Poc després, li donava l’esquena a l ’equip, pujava al cotxe del seu gendre, Jesús Mariano Angoy, que, lesionat, no havia estat convocat, i viatjava cap a Barcelona.
Mentrestant, els carrers sorians eren una festa. Hi havia espai per a les dues aficions: la numantina i la culer. Fins i tot, el governador civil donava permís perquè els locals nocturns tanquessin més tard del que era habitual. En aquella ocasió, també David va vèncer Goliat, i, passés el que passés al Camp Nou, aquell empat tenia gust de victòria per als del Numància.

Camp Nou, 14 de febrer de 1996
L’expedició del Numància viatjava amb el cap ben alt a Barcelona i sense res a perdre-hi. Jugar al Camp Nou ja era un excel.lent premi per als homes de Miguel Ángel Lotina.
Després de l’empipada monumental de Cruyff en el partit d ’anada, el Barça semblava tenir la lliçó ben apresa. “Perdre seria un desastre”, va comentar el defensa Popescu, que entraria en l ’onze titular amb Busquets, Ferrer, Abelardo, Nadal, Sergi, Guardiola, Òscar (Roger), De la Peña, Kodro (Figo) i Moreno (Prosinecki).
S ’iniciava el partit, i els primers 18 minuts del partit de tornada va deixar bocabadat tot el Camp Nou. Echevarría, Raúl, Pablo, Quique Alonso, Murillo (Güembe), Alfonso, Octavio (Ayensa), Bedía, Artigas, Serrano (Movilla) i Barbarín enredaven la troca a l’estadi blau-grana. Tant que Barbarín aconseguiria deixar en ridícul una milionària defensa marcant el primer gol.

El somni d’eliminar el millor equip del món es va esvair més tard amb els gols de Kodro, Òscar i Nadal. Però el modestíssim equip de Lotina va caure amb dignitat. Els sorians van demostrar ambició i lluita fins a l ’últim minut, i no precisament oferint un joc brut per aturar les empentes de tot un Barça, sinó creant oportunitats com les que van tenir als seus peus Borja i Piedad.
L’entès públic del Camp Nou va acomiadar dret el Numància, igual que els aficionats al futbol que havien vist el partit per televisió, si fem cas de la gran audiència que va tenir aquell partit televisat en directe.
El diumenge següent, els Barbarín, Echevarría i companyia es trobarien amb la crua realitat enfrontant-se a Los Pajaritos amb el Durango per seguir lluitant per l’ascens.
L’eliminatòria Numància-Barcelona va marcar el futur dels dos equips. Aquella mateixa temporada, l’equip sorià aconseguiria l’ascens a Segona Divisió A, en la qual estaria tres temporades fins arribar a Primera, on va aguantar dos anys seguits. Tot un èxit que ningú podia imaginar-se quan li va tocar el Barça en la Copa del Rei aquell 1996. Miguel Ángel Lotina ja no és un entrenador per a equips modestos, i ha arribat a estar entre els habituals tècnics de la Lliga de les Estrelles.
El que va patir el Barça per eliminar el modest Numància a dos partits va ser un episodi més, entre els molts que es van precipitar com a peces de dominó, fins a desembocar en el darrer alè del dream team. Uns mesos després, el 18 de maig, s’escenificava el divorci entre el president del F. C. Barcelona, Josep Lluís Núñez, i Johan Cruyff, en un dels episodis més tristos del barcelonisme. De res li serviria al Barça haver eliminat el Numància i, posteriorment, en semifinals, el seu etern rival, el R. C. D. Espanyol, perquè setmanes després, va caure derrotat en la final de la Copa del Rei davant de l’Atlètic de Madrid.

“Boss, we are twelve!”

25 de maig del 2005 / Final de la Copa d’Europa
ESTADI OLÍMPIC ATATÜRK. ISTANBUL
MILAN, 3 - LIVERPOOL, 3

per CARLES DOMÈNECH I QUINTANA

Mirades perdudes, caps cots, algun retret i molta desil.lusió. L’entrada al vestidor va ser un petit caos provocat, sens dubte, per un resultat que ningú es podia imaginar. Rafa Benítez va esperonar l’equip com millor sabia: parlant de futbol. L’entrenador madrileny, conscient que el seu anglès no era tan fluid com ell desitjaria, havia preparat un petit discurs després del segon gol del Milan per conscienciar els seus jugadors que tot era possible. Cinc minuts després de fer-ho, l’equip italià marcava el tercer i Benítez trencava el seu discurs. Sense saber què havia de dir, va entrar al vestidor. El seu desconcert va durar poc i, de seguida, va ordenar a Traoré que es canviés i que en el seu lloc entrés Hamann. Traoré va començar a desvestir-se i es va dirigir a la dutxa mentre Benítez alliçonava Hamann i la resta de l’equip sobre la seva posició en el terreny de joc. Dibuixà el nou plantejament a la pissarra. En aquells moments va entrar el metge i no portava bones notícies: Finnan no podia continuar perquè corria un seriós risc de lesionar-se. El jugador va contestar que estava en condicions de jugar. Benítez, òbviament, li va fer cas al metge i va prescindir de Finnan, així que Traoré, que era a la dutxa, havia de continuar al camp.
Benítez reprèn la conversa del descans amb Traoré, Hamann i Finnan en l’alineació inicial, davant de la incredulitat de la plantilla. En aquell moment, es produeix un fet clau per a la distensió del grup: el fisioterapeuta del club exclama sorprès: “Boss, we are twelve!”. Per primera vegada en molts minuts, i encara que només fos durant uns segons, els futbolistes van recuperar el somriure.
Benítez i els seus ajudants, amb Traoré vestit de curt novament, van ordenar una defensa de tres, amb Hamann fent de tap i Smicer i Riise per les bandes. Era el tot o res. La sortida del Liverpool no va poder ser més emotiva. El vestidor anglès es trobava sota una de les zones més poblades de supporters. L’afició, que intuïa que el seu equip estava a punt de sortir al terreny de joc, va començar a cantar la versió anglesa de ‘Este partido lo vamos a ganar’, seguida per l’himne llegendari, no només per als reds, sinó per a tot el món del futbol, You’ll Never Walk Alone (‘Mai caminaràs sol’). En aquell moment, l’Olímpic d’Atatürk es va convertir en Anfield. El seu esperit i la seva llegenda van contagiar tota l’expedició. El recorregut fins al terreny de joc va ser una premonició.
El grup format pels jugadors, els tècnics i els ajudants va entendre que el partit tornava a començar. A la plantilla destacaven Steven Gerrard i Jamie Carraguer, dos aficionats del Liverpool nascuts a la ciutat que tenien a les seves mans canviar la història i convertir una estrepitosa derrota en un dels partits més atractius dels darrers cinquanta anys. I és que aquest club necessita jugadors formats a Melwood, impregnats d’història, per poder-la transmetre als seus companys. La samarreta vermella genera un sentiment de respecte cap al passat i cap a una afició molt especial.
Mentre els jugadors del Liverpool gaudien d’una segona oportunitat, els milanesos sortien al terreny de joc amb la cara dels qui se saben guanyadors, amb poca tensió i amb la intenció de deixar córrer el temps.

El Liverpool és un equip especial, capaç de remuntar un partit en 10 minuts. I el grup ho sabia. Per això, quan Gerrard va marcar el primer gol al minut 54, Paco Herrera i José Ochotorena, que estaven asseguts a la banqueta annexa a la dels jugadors, es van convèncer mútuament que la gesta era possible. Només cinc minuts més tard, el marcador s’havia igualat, però els jugadors començaven a patir l’esforç físic i psíquic i el domini anglès va iniciar la seva davallada. Rafa Benítez, conscient del dèficit del seu equip, el va reordenar per superar els últims minuts de partit. Va col.locar el francès Cissé per rebre les pilotes llargues amb les quals l’obsequiaven els seus companys.
Durant els minuts de la pròrroga, es van prodigar les petites consignes i els ànims per aguantar un resultat impensable a la mitja part. Una vegada començada, Benítez reordenà de nou les posicions dels jugadores i, en això, Rafa és tot un mestre. Smicer va abandonar la seva posició a la banda dreta perquè no podia aguantar les embranzides de Serginho i va col.locar Gerrard de lateral, en un carril llarg d’una defensa de cinc. El migcampista anglès va jugar en tres posicions diferents i va servir per tapar les misèries de l’equip. Quan hi havia un problema, allà hi havia el capità per solucionar-ho.
Arribar als penals era tota una victòria. Benítez estava convençut que, una vegada arribats a aquest punt, la Champions estava del seu costat. El respecte que l’entrenador té al seu equip de col.laboradors és fonamental per entendre el seu èxit. Rafa és un estudiós del futbol i valora la feina dels seus ajudants tant per reafirmar els seus plantejaments com per qüestionar-los.

El tòpic del futbol diu que els penals és juguen a cara o creu, però Benítez sabia que, en aquesta ocasió, la moneda estava de part seva. La feina d’Ochotorena i l’informe que va oferir el dia abans al porter Dudek eren suficients per modificar la flegma impassible de Benítez. El madrileny, gens propici a les abraçades, es va abalançar sobre Herrera i li va dir, amb un convenciment impropi del moment: “Hem guanyat la final”. I ho va encertar. Era el reconeixement a la feina del seu equip tècnic, dels seus jugadors, de l’afició i d’una història que està per sobre de totes les coses. Rafa Benítez estava convençut, i es deia a si mateix: “Estem preparats”. Pocs minuts després, el porter polonès va parar l’última pena màxima a Txevtxenko i el Liverpool es proclamava, per cinquena vegada a la seva història, rei d’Europa.
Dues hores abans, quan a la pissarra de Benítez l’equip estava format per 12 jugadors i el fisioterapeuta va cridar “Boss, we are twelve!”, més d’un va pensar que ni d’aquella manera es podria remuntar la final. Però sí, el Liverpool, que mai camina sol, va jugar amb 12 i va prolongar la seva llegenda.

La final de Basilea

FINAL DE LA RECOPA / BASILEA
Barça, 4 - Fortuna, 3
ESTADI SAINT JACOBS / 16 de Maig de 1979

per DAVID BERNABEU

El palau d’Isenbourg, un prominent casalot revestit amb tots els luxes d’un resort de cinc estrelles, emergeix encara des del cor de l’Alta Alsàcia, en una zona dominada pels boscos i controlada, naturalment, pel turisme verd i la cultura. Aixecat sobre terra francesa, a cavall entre Mulhouse i Colmar, un paradís considerat com la petita Venècia, i en plena zona fronterera amb Suïssa, el complex presideix l’antiga ciutat de Rouffach, punt emblemàtic de la ruta dels vins alsacians, i manté, per descomptat, tots els encants d’ara fa 28 anys, quan la primavera de 1979, a només 65 quilòmetres de Basilea, va concentrar-s’hi el Barça.
Aquell matí del 16 de maig, la història havia col.locat a Isenbourg Joaquim Rifé, fill del Poblenou, de família humil, amb pinta de bonàs i una certa tendència a emocionar-se. Un pèl ploramiques, segons la seva autodefinició. Potser tan ploramiques com eficient a l’hora de córrer la banda dreta del Camp Nou durant gairebé 600 partits oficials, un full de serveis que entronca amb el seu barcelonisme abnegat, exercit quasi des del bressol. Rifé havia debutat al primer equip amb 19 anys, i amb tan sols 37, substituint el cessat Lucien Müller, ja n’era el tècnic. Un dels més joves de la història. A l’hotel, Rifé dormia amb el seu ajudant, el ja desaparegut Toni Torres, l’excentral blaugrana. Després d’esmorzar, es va adonar que en un dels salons es despatxava una exposició de quadres. El míster va decidir entrar-hi i va posar l’ull en una aquarel.la que recreava part de la façana del palau. Curiosament, a la fotografia, s’hi endevinava la finestra de l’habitació on descansaven els dos, Torres i ell. En Quimet no ho va dubtar: va adquirir l’aquarel.la i la va fer firmar a tota la plantilla. “Sabia -diu l’exlateral- que estàvem davant d’un dia gran”.

En realitat, Rifé acabava d’anticipar el sentiment que unes hores després posseiria el Saint Jakobs Stadium de Basilea, on esperava el Fortuna de Düsseldorf en la final de la Recopa d’Europa. Però on, bàsicament, 30.000 catalans cantaven al Barça, onejaven una quantitat incomptable de senyeres i reivindicaven, en el pròleg de la transició democràtica, la recuperació i l’autonomia de les institucions del país. Una manifestació indescriptible que feia un nus a la gola... “Des del primer moment, vam veure que la gent anava tocada sentimentalment. Allò no era una final. Era alguna cosa més. Ens miràvem contínuament i ens dèiem: no podem sortir d’aquí sense passar a la història. No podem. No podem perdre. Aquesta va ser la frase més repetida en el trajecte amb autocar cap al camp. Igual que quan vam sortir a escalfar-nos. No he vist mai una cosa igual”, apunta Rifé.
Vaig viure aquell partit a casa. Tenia 11 anys i, en matèria blaugrana, poques alegries al sarró. A penes la Lliga de Cruyff del 74, signada en una tarda rodona a El Molinón, i una Copa del Rei, guanyada al Las Palmas de Brindisi, el 78. Enmig de tanta austeritat, la final contra el Fortuna apareixia com un fet excepcional, gairebé a l’alçada de l’impacte d’una Copa d’Europa. Jo, com a mínim, era la primera vegada que veia el Barça en aquell podi, a un passet de liderar alguna cosa a Europa. A mi em va marcar, com segurament també va marcar als aficionats de la meva generació.
Mentrestant, Rifé es deixa anar... “A la sala de l’hotel on vaig fer la xerrada tècnica, hi teníem un tauló amb paper per plasmar-hi els apunts tàctics. Vaig entrar l’últim, amb tots els jugadors ja asseguts. A la pissarra, s’hi podia llegir: Barça 4 - Fortuna 3. No ho firmava ningú. Però després vaig saber que ho havia escrit Paco Martínez. Em va semblar un guió tan dramàtic que vaig arrencar el full i el vaig fer firmar a tots. Després, es va confirmar la pel.lícula. Increïble. Tinc el retall emmarcat a casa”. Al vell Saint Jakobs, amb prou feines hi cabien 40.000 espectadors. Era un camp petit, i ara no s’hi jugaria una final, però la seva estampa és inoblidable. La via del tren coincidia amb el límit de la graderia de lateral i es dibuixava un paisatge inèdit. El tren també es va implicar en la victòria... “Cada cop que passava -recorda en Quimet-, fotíem un gol. Era espectacular. Passava i marcàvem. I em vaig passar l’estona dient-me: si us plau, que passi el tren, que torni a passar! Afortunadament, va passar quatre cops”.
“No érem un equip de figures”, manté en el seu relat l’exentrenador. “Va ser el triomf de la fe”. A la segona part, li vaig dir a Torres: “Toni, hem de fer alguna cosa, el mig del camp se’ns està ensorrant. Asensi està mort, Neeskens també i el Tente -Sánchez- no pot. Què fotem? Vam creure que Asensi aguantaria de lliure i el vam endarrerir; i a qui vam sacrificar va ser Costas. Vam introduir Paco Martínez, que va regenerar el cor de l’equip. I Asensi, a darrere, va fer uns minuts sensacionals. Aquí vam guanyar la final”.
A qui Rifé no va tocar va ser Carles Rexach, autor del tercer gol, que desfeia l’empat a la pròrroga, amb una volea marca de la casa sobre el porter Daniel i a passada de Neeskens. “És collonut -exclama en Charly-. M’han discutit sempre tant que, en lloc de recordar-me el gol, la gent encara em toca els nassos pel penal que vaig fallar a la primera part”. Potser és el pitjor penal que ha executat Rexach, un especialista quasi infal.lible des dels 11 metres... “Vaig xutar a terra. El camp estava dur i l’herba, massa alta. Vaig tirar a col.locar, com sempre, però sense força. Em va sortir un xut ridícul. I allò em va condicionar tot el partit. Per a mi, ja era inassumible perdre la final per culpa d’un error com aquell. Havia de marcar un gol com fos i mai havia corregut tant la meva vida com aquell dia. Quan vaig marcar, vaig embogir. Però la celebració em va costar una rampa. No era un desgast fet per a mi, síncerament, ja, ja...”, trenca a riure en Charly, que mai ens va deixar dos esprints seguits. “Érem quatre amics i ens vam trobar. La vam guanyar per esperit. Dies abans, la premsa havia publicat que Neeskens no seguiria, que Canito venia per suplir Costas... Allò ens va unir molt. Va ser clau, perquè a la Lliga no guanyàvem dos partits”.

Després de la final, quan fins i tot la Recopa ja havia pujat a l’autocar, Rifé es va citar amb la història buscant un refugi de soledat enmig de tanta allau de joia i soroll... “Recordo que, més que emocionat, vivia hipnotitzat pels esdeveniments. Quan vaig sortir del recinte, els jugadors, a peu d’autobús, eren requerits per la premsa i pels aficionats, que festejaven el títol. I jo necessitava el meu moment. El vaig trobar a uns 20 metres d’on bullia l’olla. Hi havia un raconet amb un tros de vorada. M’hi vaig asseure, vaig respirar fons i, mirant cap al cel, vaig dir-me: ara ja em podria morir. És el dia més gran de la meva vida”.
El retorn a casa, amb un milió de persones als carrers de la ciutat, no va ser menys memorable que la final... “La gent frenava l’autocar, que no arribava ni als vint per hora. No era fàcil contenir les emocions. Però haig de dir-te una cosa: jo, que sóc de llàgrima fàcil, no vaig plorar. No vaig poder plorar. La il.lusió que tenia m’ho va impedir”, descriu Joaquim Rifé. De fet, les llàgrimes que ell no va treure les hi va deixar a Johan Neeskens, que abandonava el club perquè Núñez el renovava un any i no els tres que l’holandès volia. Aquell epíleg, amb Nees descompost al balcó de la Generalitat, va contribuir decisivament a la mitificació del títol. Basilea i Neeskens no són valors dissociables.

En realitat, Basilea va ser un còmput de valors. Una mena de fuita. Una fuita d’il.lusions, emocions, d’orgulls, d’expansió barcelonista i d’expressió patriòtica; un botí d’enormes dimensions en aquells temps de sequera que travessava el Barça, un club -aleshores- barallat amb l’èxit. Segurament per això, deu anys més tard, Tísner, veí de Rifé, culer i dibuixant de renom que ens va deixar fa poc, va dedicar-li textualment en una vinyeta: “A en Quimet Rifé, el meu mosqueter predilecte, amb el record encara ben viu de la teva fabulosa actuació com a D’Artagnan a Basilea i, conseqüentment, tot l’afecte del teu Tísner, Barcelona, 1989”.
Tísner sabia què representava Basilea per a en Quimet... “Per a mi, se’n va anar com se’n va la primera nòvia -expressa el tècnic-. Va passar molt ràpid, però em va trencar el cor. Mai te n’oblides. Sempre és allí, en algun racó d’algun calaix”. És veritat. Saint Jakobs, ja enderrocat, mai deixarà d’existir.

Heysel, el lloc on va estar Platini

FINAL DE LA COPA D’EUROPA
ESTADI HEYSEL / BRUSSEL.LES
29 DE MAIG DE 1985
JUVENTUS, 1 - LIVERPOOL, 0

per EMILIO PÉREZ DE ROZAS

Estimat Michel Platini:
No tinc el gust de conèixe’t personalment, però, perquè ho sàpigues, igual que tots els nois de la meva generació, tu vas ser un dels futbolistes que més vaig admirar. Ja sigui pel teu aspecte de tio normal, gairebé ni tan sols pròxim a un esportista d’elit, per aquella manera tan teva d’exercir de mariscal sobre el terreny de joc, per aquell apreci que et tenia la pilota -que sempre, sempre, acabava als teus peus-, per la devoció que et tenien els teus companys, per ser el nét mimat de la vecchia signora, sigui pel que sigui, avui, quan he obert el diari (sempre per Esports, cert) i t’he vist a la primera pàgina com a nou president de la Unió Europea de Futbol Associació (UEFA), he pensat: “Mira, un bon moment per enviar-li una carta”.
I, ¿sap el que m’ha mogut a escriure-li aquestes lletres? Vostè no només va ser un dels meus ídols (jo ja tinc 54 anys, sap), sinó que va ser qui va llançar aquell fatídic penal aquell nefast (per a mi inoblidable) 29 de maig del 1985. Vostè va ser un dels que van acceptar jugar aquell partit, aquella final de la Copa d’Europa, mentre els idiotes dels gendarmes belgues i els seus mesquins caps tractaven d’apilar els cadàvers dels seguidors morts en aquell gol sud zona Z on la pitjor organització del món (que alguna cosa deu tenir a veure amb aquesta UEFA que vostè hereta ara) va barrejar seguidors anglesos del Liverpool amb famílies de Torí, de la Juve. Vostè va llançar aquell penal inexistent (Gillespie, cert, va fer caure Boniek, però fora de l’àrea) i vostè va demanar perdó: “Teníem la impressió d’anar a jugar un partit enmig de la guerra i no un partit de futbol”.
Perquè ho sàpiga. Jo, com vostè, vaig ser allà. Jo, per sort, no he estat mai a la guerra, però Brussel.les és el lloc on més a prop he estat a la meva vida de la barbàrie. I jo, que vaig ser allà, puc escriure-li aquesta carta. I li diré que, encara que no el va celebrar, ara que està en el punt més alt d’aquella piràmide tan interessada en el negoci i, sovint, tan lluny de la gent, ha de recordar com va ser allò. Perquè, que ho sàpiga, mentre vostè era a l’hotel, els descerebrats ja estaven cremant la Grand Place de Brussel.les, trencant-ne els aparadors i sembrant la por. ¡I només era dilluns a la tarda!, dia i hora en què jo vaig aterrar a Brussel.les, seu de la Unió Europea. Més sarcasme, impossible.

I jo, com molts italians de bona fe, que van anar amb els seus pares, mares, fills i néts a aquell lamentable Liverpool-Juventus, ja vam pensar aquella tarda que passaria alguna cosa. Però ni la UEFA, ni el govern belga, ni el seu ministre de l’Interior, un tal Charles Ferdinand Nothomb, que després dimitiria, van fer res per evitar-ho. El sarcasme va anar augmentant a mesura que passaven les hores. La seva gent (perquè ara, monsieur Platini, són seus), els dirigents de la UEFA, van assegurar que estaria prohibit vendre begudes alcohòliques en un quilòmetre a la rodona de Heysel. ¡Ha! ¡Ha! ¡Ha! Jo vaig veure com els seguidors reds les adquirien a les mateixes portes de l’estadi, en furgonetes camuflades. És més, jo vaig recollir caixes senceres de cervesa a les sis del matí de l’endemà, el dijous 30 de maig, quan un amabilíssim policia em va deixar fotografiar el camp de batalla “perquè pugui ensenyar-lo en el seu diari a tot Espanya, al món sencer, perquè no torni a repetir-se”.
Jo, Michel, vaig veure morir massa gent per, ara que et veig allà dalt, al tron de l’organitzador d’aquell nefast esdeveniment, no recordar-t’ho. Jo, Michel, vaig veure plorar massa gent, la vaig veure sortir desesperada de l’estadi per agafar el primer telèfon i tranquil.litzar els seus. “Mama”, vaig sentir cridar Francesco per telèfon, en una cabina de l’avinguda que envolta l’estadi, “digues a la família de Mirco que estem tots bé”. Francesco va arribar a Brussel.les en un dels autocars procedents d’Abruzzo. “Quan vam arribar, els seguidors del Liverpool ja ens van apedregar els vidres”.
Feia dies, Francesco, feia dies que allò pudia a mort. I, quan hi va haver l’allau (“han estat seguidors nazis del Front Nacional, infiltrats entre els nostres seguidors”, va arribar a dir el president vermell, John Smith), no hi havia prou policies, ni ambulàncies, ni metges, ni res de res. Els cadàvers i els ferits es van amuntegar al pàrquing de tribuna, a prop de les limusines de la teva gent, Michel. Hi va haver caos i indignació, però l’espectacle, Michel, no es va aturar. Phil Neal i el teu company Caetano Scirea van sortir a la gespa, van agafar el micro, van intentar tranquil.litzar els seus seguidors i Scirea va pronunciar la pitjor frase de la història del futbol:
“Jugarem per vosaltres”.
I vau jugar, Michel, vau jugar. I vas guanyar. Però jo, que et vaig estimar com a futbolista, et regalo aquell trofeu.
Sort, president.

Jo no vaig abandonar l’Oviedo a Tercera

11 de GENER del 2004.
Tercera Divisió.
ReIal Oviedo, 2 - Oviedo ACF, 2

per EDUARDO POLO

27 de maig del 2001. El Reial Oviedo lluitava per salvar la categoria a Primera Divisió. Aquest dia, el conjunt blau va assolir una històrica victòria al Camp Nou davant del Barça de Rexach, Rivaldo, Luis Enrique i companyia. Malgrat això, no hi va haver miracle i l’Oviedo va acabar baixant a Segona. Només dos anys després, a l’estiu de 2003, el club ja estava a Segona B. Una nefasta gestió en tots els aspectes havia sumit l’Oviedo en una profunda crisi esportiva i especialment en una situació econòmica alarmant i desastrosa. El deute superava els 10.000 milions de pessetes, els empleats feia set mesos que no cobraven, els jugadors van denunciar el club davant l’AFE i els camps d’entrenament es van quedar sense llum i aigua per no pagar les factures.
Aquell estiu del 2003, l’Oviedo, fundat l’any 1926, va tornar a néixer. I ho va fer gràcies al suport de l’afició, que, amb una reacció social sense precedents en el nostre futbol, va salvar la vida al club quan ja estava clínicament mort i quan totes les institucions el donaven per desaparegut. La mort i posterior resurrecció de l’Oviedo va començar el 5 de juliol d’aquell estiu del 2003, quan un jutge va acceptar la suspensió de pagaments del club, de manera que el deute quedava paralitzat i tres interventors judicials es van fer càrrec de la gestió de l’Oviedo. En aquell moment, el club tenia gairebé un mes per arribar a un acord amb els jugadors perquè retiressin les denúncies davant de l’AFE o, en cas contrari, l’Oviedo baixaria a Tercera per morós. “Si baixem a Tercera, la desaparició del club estarà a prop”, va manifestar el llavors president, Manuel Lafuente.
Un milió i mig d’euros. Aquesta era la xifra que necessitava reunir el Reial Oviedo en menys d’un mes per pagar als jugadors i evitar així el descens i la consegüent desaparició. Passaven i passaven els dies, però els diners no apareixien i l’Oviedo no arribava a un acord amb els futbolistes, que van presentar un total de 49 denúncies davant de l’AFE, ja que fins i tot els jugadors del filial van denunciar al club. Davant de la falta de traspassos de futbolistes i la impossibilitat de generar ingressos, Lafuente va negociar amb diversos empresaris asturians la possibilitat que avalessin el milió i mig d’euros necessaris per salvar al club i pagar als jugadors. L’any anterior ja s’havia fet una operació similar, llavors avalada pel Principat d’Astúries, i els futbolistes van acceptar.

28 de juliol. Només quedaven tres dies per a la data clau i encara no hi havia acord amb els futbolistes, que, d’altra banda, no podien començar els entrenaments perquè els camps seguien sense llum ni aigua. Quan tothom creia que amb l’aval seria suficient, els jugadors van rebutjar la proposta. “Preferim un aval bancari que un de personal, així la gent estaria més disposada a retirar les denúncies, perquè així cobraríem directament del banc”, explicava Daniel Amieva, futbolista que ja s’havia compromès amb el Salamanca.
29 de juliol. Els jugadors i el club van tenir una nova reunió a l’estadi Carlos Tartiere, però seguien sense acord. Els futbolistes van optar a partir d’aquest moment pel silenci i els seus advocats van enviar la nova proposta del club a l’ AFE perquè aquest organisme n’estudiés la viabilitat.

30 de juliol. Només quedaven dos dies i la cosa es posava cada vegada més negra. Els jugadors van comunicar que, després de consultar amb l’ AFE, mantenien la seva postura, és a dir, que no volien un aval personal i només n’acceptarien un de bancari. La situació es complicava per moments i l’Oviedo estava a només 48 hores de baixar a Tercera i desaparèixer.
31 de juliol. Últim dia per arribar a un acord i, de nou, una llum d’esperança. Dia de reunions en un hotel d’Oviedo, reunions marcades pels incidents de molts seguidors dolguts amb l’actitud dels jugadors i per la tensió existent. Fins i tot el pare d’un jugador, Geni, va arribar a les mans amb un conseller de l’entitat, Francisco Alonso. Alguns jugadors, com Oli, Geni, David Cano o Losada, tenien signats precontractes amb altres equips i desitjaven la desaparició del club per marxar lliures. Els interessos personals van prevaler per sobre dels col.lectius i això va dificultar l’opció d’arribar a un acord. A la recerca d’un acord a la desesperada, l’Oviedo es va comprometre a donar la carta de llibertat als jugadors que tinguessin ja alguna cosa signada amb altres clubs, sempre que acceptessin l’aval i retiressin la denúncia. Celso González, un dels principals accionistes de l’entitat, va oferir als jugadors un taló d’un milió d’euros, però els futbolistes van exigir que el taló estigués avalat. El termini acabava a les dotze de la nit, però l’AFE va concedir una pròrroga de 24 hores, per comprovar la validesa del xec.

1 d’agost. Vuit de la tarda. Només quedaven quatre hores perquè l’Oviedo es convertís en nou equip de Tercera i els jugadors estaven de nou reunits amb els dirigents del club en un hotel de la ciutat. El misteri era absolut i ningú sabia què passaria finalment. Poc després de les deu de la nit, tota la comitiva, és a dir, club, jugadors, interventors judicials i representants dels futbolistes van abandonar l’hotel i es van desplaçar al despatx de l’advocat d’Oli i de diversos jugadors. Quedava poc més d’una hora perquè acabés el termini i el trasllat de la reunió es va interpretar com un senyal que l’acord estava molt proper. Però no va ser així. Minuts abans de les dotze de la nit, de l’hora límit, els jugadors abandonaven el despatx dels advocats sense haver arribat a un acord. No retiraven la denúncia i, per tant, enviaven l’Oviedo a Tercera.
2 d’agost. L’Oviedo es va convertir en nou equip de Tercera Divisió. El descens semblava un escull insalvable per a la continuïtat del club. El panorama, a menys d’un mes per començar la Lliga, era desencoratjador. Els jugadors del primer equip i el filial van abandonar l’entitat i no hi havia pràcticament futbolistes per refer l’equip, no es podia fitxar per culpa d’una demanda del Betis per impagament del traspàs d’Oli, els camps d’entrenament seguien sense llum ni aigua i, per si no fos poc, els abonaments de la següent temporada ja estaven embargats. Tot això només tenia una solució: la desaparició del Reial Oviedo. No quedava una altra sortida, o això semblava.

L’Ajuntament, en vista de la situació, va decidir donar per mort l’Oviedo i es va abocar en la refundació de l’Astur, un històric club modest asturià, que es va rebatejar com a ACF Oviedo. L’alcalde de la ciutat, Gabino de Lorenzo, del Partit Popular, va decidir que el ACF fos el nou Oviedo i ocupés el lloc de l’antic en el cor dels seus conciutadans. De Lorenzo va arribar a manifestar llavors que “prolongar la vida del Reial Oviedo és enganyar l’afició”, mentre que el regidor d’Esports, Alfonso Román, va anar més enllà i va assegurar que “l’Oviedo no té cap viabilitat, ni tan sols amb l’ajuda de l’Ajuntament, l’afició està enganyada; per això els demanem que no treguin els abonaments. És prolongar una situació d’engany, mentre que l’Oviedo ACF serà un projecte nou, net, honest i transparent, que a la llarga arribarà a Primera Divisió”.

L’invent dels polítics no va tenir èxit entre la gent, que va batejar l’ACF com el engendro i els oviedistes van sortir al carrer per demanar la continuïtat de l’històric Oviedo, que pensaven secundar a Tercera o a la categoria que anés. L’Ajuntament seguia obstinat en la desaparició de l’Oviedo i a dedicar tots els esforços a donar suport a l’ ACF, fins i tot van tractar de trencar el contracte signat pel conjunt blau per jugar al Carlos Tartiere i van iniciar els tràmits perquè fos el engendro el que disputés allà els seus partits. Però l’afició estava al costat del Reial Oviedo i van ser ells els que van salvar el club amb les seves mobilitzacions. Davant de la pressió popular, l’Ajuntament es va tirar enrere i el club, finalment, no va desaparèixer. Les coses començaven a canviar, els empleats van retirar les denúncies, l’equip va començar a entrenar-se gràcies a un generador d’electricitat i el ritme de venda d’abonaments estava batent rècords. “Jo no vaig abandonar l’Oviedo a Tercera”. Amb aquest lema, l’afició de l’Oviedo es va abocar en el seu equip i en poques setmanes es van superar els vuit mil abonats, una xifra a la qual no arriben alguns clubs de Primera.
Però encara quedava el més difícil: reconstruir la plantilla. Tots els equips feia ja setmanes que estaven de pretemporada, mentre que l’Oviedo es debatia encara entre la vida i la mort; pràcticament no quedaven jugadors i no hi havia plantilla. El president va reunir els pocs futbolistes del filial que no havien marxat, va convocar als juvenils i amb ells van començar el projecte per lluitar per l’ascens a Segona B. Lafuente els va explicar la situació de l’entitat i els va oferir formar la base de la nova plantilla. Alguns no creien en la viabilitat del club i uns altres van optar per quedar-se.
Un dels que es va quedar va ser el davanter Diego Cervero, del planter de l’Oviedo des dels 10 anys. Llavors en tenia 19 i recorda: “El meu somni des de nen era jugar en el primer equip i vaig dir que em quedava, passés el que passés. Estava disposat a signar en blanc, m’era igual cobrar o no; el que volia era jugar a l’Oviedo”. Cervero es va convertir en l’emblema de l’amor als colors i en el jugador més estimat per la graderia. Al principi, el tècnic Antonio Rivas només disposava de sis jugadors, però en pocs dies va anar confeccionant la plantilla. Cada dia es fitxaven tres o quatre futbolistes i el projecte començava a agafar forma. Per si no fos poc, l’Oviedo va començar la temporada amb una sanció de sis punts imposada per la UEFA per un deute de 125 milions pel fitxatge de Martinovic.
Després de superar el moment més difícil dels seus gairebé 80 anys d’història, el Reial Oviedo començava la seva nova etapa a Tercera. Un nou desafiament per al club, al qual l’afició havia salvat la vida i al qual l’afició, com el seu lema recordava, no va abandonar a Tercera. Diego Cervero recorda que “era impressionant veure com cada setmana venien 3.000 persones a donar-nos suport en camps de Tercera, i no eren més perquè no hi cabien, era una cosa increïble. Havien volgut matar l’Oviedo, però, quan van veure la resposta de l’afició, es van adonar que era impossible que el club desaparegués. Està clar que, si no hagués estat per la reacció de la gent, l’Oviedo ja no existiria”.

El punt culminant de la temporada havia d’arribar l’ 11 de gener. Era la data marcada en el calendari per al primer enfrontament entre el Reial Oviedo i l’Oviedo ACF, el primer derbi ciutadà, un xoc a l’alçada del que representa un Oviedo-Sporting. 16.573 espectadors van anar aquell dia al Carlos Tartiere i van batre tot un rècord: mai tanta gent havia assistit a un partit de Tercera. L’assistència aquell dia al Tartiere va superar la de tots els camps de Segona B, tots el de Segona i a tres de Primera, ja que, a Mallorca, Pamplona i Múrcia, hi va haver menys gent que a Oviedo.
Milers de seguidors del Reial Oviedo van recórrer els carrers de la ciutat abans del partit i l’ambient a les graderies va ser espectacular. Els symachiarii, els ultres de l’Oviedo, van preparar un tifo en el qual el Reial Oviedo era el poblat d’ Astèrix i l’alcalde de la ciutat encapçalava l’exèrcit romà, que lluïa els colors de l’ACF. Com en el còmic, Astèrix i els seus resistien l’assetjament dels romans i guanyaven la batalla. De les graderies volaven milers de bitllets amb les cares dels jugadors de l’Oviedo que havien marxat a l’ ACF. El partit va acabar amb empat a dos, però el protagonisme va ser per a l’afició.
“Mai havia vist res així, la xiulada que es van endur va ser superior a la de Figo al Camp Nou”, recorda Diego Cervero, que va marcar el primer gol del seu equip. En la celebració es va enfonsar el mur de la graderia i van caure molts seguidors. Cervero va anar a ajudar en lloc de celebrar l’acció i explica que “volia aixecar a un tio que era a terra i ell només feia que felicitar-me pel gol, la resta li era igual”. Aquell partit, amb més de 16.000 espectadors a Tercera, reflecteix millor que cap altre la complicitat que es va viure entre el club i els seus seguidors en un moment tan delicat. Va haver-hi altres moments inoblidables, com l’Oviedo-Langreo, que estava a punt de ser suspès perquè el terreny de joc estava nevat i, donada la precària situació econòmica del club no hi havia empleats per retirar la neu. Fins que van saltar uns 50 membres del grup Symmachiarii i van retirar ells la neu amb les mans. Així es va poder jugar, finalment, el partit.

Han passat ja gairebé quatre anys des que l’afició va salvar l’Oviedo de la desaparició. El conjunt blau va pujar després de dos anys a Tercera i ara pateix a Segona B, amb l’esperança de tornar algun dia a estar entre els grans. Diego Cervero, per la seva banda, juga ara en el Lealtad de Villaviciosa, un equip asturià de Tercera, i recorda amb orgull les temporades en les quals va complir el seu somni de nen. “Per mi, vestir la samarreta de l’Oviedo i assolir un ascens va ser com per a Beckham o Ronaldinho guanyar la Champions. Jo ja vaig viure el que havia de viure, aquesta va ser la meva Champions; ja ho he fet tot en el món del futbol”.
Cervero segueix sent soci del Reial Oviedo, com milers de seguidors. Els mateixos que van salvar l’equip de morir mantenen intacte el somni de tornar a veure el seu equip a Primera i, per això, ara apel.len a l’esperit del 2003. I el Tartiere segueix cantant cada diumenge “Volveremos, volveremos, volveremos a Primera, volveremos otra vez...”. El engendro, per cert, segueix a Tercera, lluitant per no baixar a Regional i abandonat per l’Ajuntament.

“¡Manolo, no em puc moure!”

Copa Davis: Eliminatòria per la permanència.
Nova Zelanda-Espanya (0-5)
Primer punt: Mark Nielsen-Fèlix Mantilla
Hamilton, 24 de setembre de 1999

per ELSA H. OLLÉ

Han passat vuit anys, però, quan hi penso, encara sento el dolor. Com oblidar-lo? Em vaig quedar totalment clavat, incapaç de moure’m, d’aixecar el braç, d’incorporar-me. Fer quatre passes per canviar de quadre era, de cop i volta, una odissea, un impossible. Anava a buscar una pilota de dretes quan la meva esquena es va rebel.lar i va dir prou. Segurament va escollir el pitjor dia per trair-me, però també, probablement, l’únic dia en el qual jo no estava disposat a deixar anar la raqueta. Me l’haurien hagut d’arrencar de la mà. Hi havia massa en joc, tant que l’opció d’abandonar era, simplement, implantejable. No ho vaig fer. I tampoc vaig pensar en les conseqüències. Estava disposat a trencar-me, però a la pista. Era la primera vegada que no em defensava a mi; Déu meu, era el meu debut a la Copa Davis! I davant d’aquesta situació el meu cap va prendre el comandament: va relativitzar el dolor i va ser ell el que em va dur allí on les cames no arribaven. Fins a aquell instant, els elements s’havien aliat amb mi: les sensacions, els cops, les línies…Tot entrava, tot anava a la perfecció i així es reflectia en el marcador: 6-2 i 3-0. Tenia encarrilat el primer punt de l’eliminatòria contra Nova Zelanda, era el primer pas perquè Espanya es quedés on li corresponia, en el Grup Mundial. El primer pas, el primer punt, el meu primer partit en la Davis, la meva primera i única vegada com a número u de l’equip…
Em vaig quedar doblegat a la pista, amb la raqueta reconvertida en bastó. Vaig mirar Manolo Santana, el nostre capità. Manolo, no em puc moure! El seu rostre es va desconfigurar. No estava l’eliminatòria per a esglais inesperats i menys per a esquenes trencades. Ens jugàvem el descens, ho recorden?
Ángel Ruiz Cotorro, el metge de la Federació, va reaccionar ràpid. Vine aquí i estira’t! Pren-te això! Antiinflamatoris, calmants i a la pista. Allí m’esperava el meu adversari, Mark Nielsen, un company perdut en el rànquing, més enllà del dos-cents del món, però crescut pel repte, abrigallat per la seva gent i en el seu hàbitat natural: moqueta al terra i sostre al cel, ja que es jugava en indoor. Tancat al complex Mystery Creek de Hamilton, vaig reiniciar la meva agonia sense servei i sense cames. Jo, la Davis i el meu tossut cap. I entre els tres vam cedir el segon set. El meu 3-0 es va transformar en el seu 3-6. La punyetera punxada a l’articulació lumbosacra em va convertir en un ésser que passejava per la pista, que catalogava d’èxit el sol fet d’arribar a un servei, de fer que la bola aterrés dintre de les línies. No podia apartar la vista de l’indicador de velocitat que precisava el meu servei. “No pot ser! Cinquanta per hora?”. Sí, setanta a tot estirar. “El sensor s’ha espatllat, com la meva esquena!”. Però no, funcionava a la perfecció. Així estàvem, a cinquanta per hora, quan algú va vociferar “Deixa-ho, Félix!” No sé qui va llançar el crit, però m’importava poc. Sonava llunyà i absurd. “Deixar-ho? Jo no abandono ni boig”. Tampoc sé com vaig poder continuar.
Però ho vaig fer. La situació no podia anar a pitjor i vaig aguantar l’estirada fins que els antiinflamatoris van decidir actuar i em van deixar insensible l’esquena. Amb aquesta adormida vaig poder començar a trotar, no pas a córrer. Mentrestant, aliè a les meves circumstàncies, el partit seguia viu: Nielsen s’havia endut ja el tercer set per 6-4 i dominava el quart: 5-4… i servia per a partit!
“Vinga, vinga, vinga…” martellejava al meu cap. Nielsen va botar la pilota, va alçar el braç i no va poder executar el moviment. Se li va encongir. Es va engarrotar. De sobte, tot li va pesar i el seu cap es va bloquejar com la meva esquena. L’ansietat es va apropiar del seu cos i el va inundar d’enrampades. Semblàvem dos esguerrats a la pista… Coi, quin debut! Com se sol dir vaig tirar de l’experiència per guanyar el quart set. Vam forçar al tie break, és clar; ell estava engarrotat, però no era manc. Per sort, en la cinquena mànega, em va concedir un respir: 6-3 “S’ha acabat? Ho he aconseguit?” El marcador del temps anunciava 3:30 hores. Mentider! Va ser una eternitat…, però amb final feliç. Jordi Vilaró, el meu entrenador, va saltar a la pista i em va rebregar en una abraçada que encara avui em commou. El següent que recordo és Bernabé Cobo, el fisioterapeuta de l’equip, una d’aquestes persones que val la pena conèixer, felicitant-me amb la mirada. No va fer falta que obrís la boca. Per què? Estava tot dit. Vaig sortir de la pista amb ell, caminant i amb el punt a la bossa. Millor companyia, impossible. El meu destí següent van ser les quatre parets de la infermeria, que no vaig poder abandonar fins que Pato Clavet va sentenciar el segon punt, gairebé dues hores després.

Pato Clavet, Julián Alonso, Joan Balcells i Fernando Vicente, que no va jugar, però que també va aparcar la temporada per viatjar amb nosaltres, van resoldre els seus partits: vam tornar de Hamilton amb un 5-0 i amb Espanya situada a la línia de sortida: en el bombo del Grup Mundial del 2000, el sorteig que va traçar el camí que va recórrer l’equip espanyol fins a caçar la nostra primera Copa Davis. I dic nostra perquè encara que jo no vaig participar de la victòria al Sant Jordi davant d’Austràlia, sento que vaig contribuir-hi, que vam contribuir-hi.
Saben que feia molt temps que no pensava en el partit de Hamilton? Inconscientment, l’havia abandonat en la meva memòria, potser perquè les conseqüències personals van ser dures.
En tornar de Hamilton, l’esquena em va tenir un mes i mig parat i el primer dia que vaig tornar a empunyar una raqueta no podia servir. El dolor va abandonar la zona lumbar, va grimpar per l’esquena i es va posar en el meu muscle dret. No podia ni entrenar-me, però la idea de passar pel quiròfan em terroritzava tant que vaig necessitar uns vuit mesos per mentalitzar-me i decidir-me. Em van operar, sí. I vaig passar set mesos més recuperant-me. Vaig perdre un any i mig. Crec que per això vaig esborrar aquest partit de la meva memòria.
Tanmateix, ara que l’he tornat a rescatar de l’oblit, hi penso i me n’alegro. I em ve al cap la frase del meu entrenador, Jordi Vilaró, tan reconfortant com ell: “El que has fet no ho hauria fet gaire gent”. També la carta que em va enviar un seguidor d’un club de tennis de Santander després que Espanya aixequés l’ensaladera. Es deia Gerardo: “Sense tu no ho hauríem assolit”. Que bonic!
Aquell partit va treure el millor de mi, em va obligar a batallar contra el rival, a desafiar el meu llindar de dolor i va resumir els que crec que són els meus millors valors: l’entrega i la lluita. Els mateixos que ara m’han dut a guanyar un partit molt més transcendental.
El desembre del 2006 em van diagnosticar un càncer. Verí a la pell en forma de melanoma. Vaig anar a passar una revisió mèdica rutinària abans d’emprendre la temporada sud-americana i, de cop i volta, em vaig trobar formant part d’una escena confusa, torbadora, inimaginable: assegut en un banc, jo sol, amb uns papers que parlaven de no sé quin càncer. Com? Però si era només una piga! No sé quant temps va passar fins que vaig recuperar la parla, una eternitat, com en aquella pista perduda als antípodes. Quan ho vaig fer, vaig trucar als meus pares per dir-los que els havia de donar una bona notícia. I tant si era bona! M’ho havien detectat a temps. Hi havia partit.

De nou, em vaig veure obligat a aparcar la raqueta, perquè llavors el rival ja no era el contrincant situat a l’altre costat de la xarxa, l’enemic era el sol. Es van acabar els entrenaments, els partits, els viatges… Però el meu cap no podia permetre’s el luxe de llançar l’àncora, necessitava mantenir-lo ocupat, emmagatzemar-hi noves inquietuds. Vaig decidir que el millor seria reprendre una assignatura pendent: els llibres. Sóc actiu, curiós i sempre m’havien interessat la Psicologia i la carrera d’Humanitats així que vaig concentrar les meves energies a preparar l’examen d’accés a la Universitat. Els llibres també són un desafiament! Però vaig poder amb ells. Vaig aprovar. Segurament m’inscriuré primer a Humanitats i després empalmaré amb Psicologia, o al revés, no ho sé, encara no m’he decidit. Ho faré quan m’acomiadi de la raqueta. Què es creien? El moment de l’adéu em pertany a mi, no al càncer. Vull jugar!
Així que aquí em tenen, de tornada a les pistes, totalment recuperat, però amb uns cruiximents de ca l’ample. El físic no té pietat ni memòria! Però jo sí. I vull tornar a ser allò que vaig ser a la pista; vull que els meus pares em vegin gaudir un altra vegada; vull superar pors noves, com la que tinc al sol, del qual m’amagaré amb una indumentària que riu-te’n dels pantalons pirata de Nadal… Vull rescatar la meva entrega, la lluita. Comprovar si sóc capaç de tornar a ser aquell xaval que es va deixar l’esquena en una pista de moqueta a Hamilton per guanyar un punt. Si ho aconsegueixo, marxaré content. Si no, també. Haurà valgut la pena, com aquell partit oblidat en la meva memòria.

Chucky, el cop de cap diabòlic

Fritz Walter Stadion. KAISERSLAUTERN
6 de novembre de 1991 / Copa d’Europa
Kaiserslautern, 3 - FC Barcelona, 1

per MIGUEL RICO

Nicolau Casaus havia estat allà 35 anys abans, però, aquella vegada, tot i que ja les va passar de tots colors per la pressió de l'estadi, va poder marxar del camp abans que sonés el xiulet final. Era l’any 1956 i va viatjar a Kaiserslautern amb Pepe Samitier, secretari tècnic del Barça. La idea era fitxar Uwe Seeler, el mític davanter alemany que, llavors, jugava a l'Hamburg i, aquell dia, visitava el Franz Walter Stadion.
El cas és que Casaus, el 1991, va tornar a Kaiserslautern com a vicepresident del Barça i, com a cap de l’expedició blaugrana, va haver d’aguantar a la llotja fins que li va sortir el cor per la boca. Al final, a l’entrada dels vestidors, Casaus va semblar, per primera vegada, el vell Nicolau. Blanc, desencaixat, pipant un puro apagat i recolzat a la paret. Estava com absent i només podia balbucejar: “Mare de Déu, Mare de Déu... Quin patiment”.
El Kaiserslautern havia marejat el Barça fins a deixar-lo grogui. No obstant, era Johan Cruyff, el Johan Cruyff de la flor al cul, i no Karl Heinz Feldkhamp, qui va aconseguir ficar el cap als quarts de final d’una Champions League que, a Wembley, acabaria sent històrica. La va guanyar el Barça, però no el 20 de maig del 1992 a Londres, sinó a Kaiserslautern, aquell dimecres 6 de novembre del 1991 quan el Barça, de miracle, va sortir viu de l’infern: “No havia patit mai tant a la meva vida. El gol de Bakero ha sigut un premi a les oracions de tots els barcelonistes”. I és que Casaus, amb llàgrimes als ulls, gairebé ni podia parlar per l’emoció..., o per la por.
És clar que això, que pot semblar sorprenent en un senyor que està de tornada de tot, no va ser res comparat amb el que encara avui recorda Carles Rexach. El mític Charly, assegut al costat de Cruyff a la banqueta, segueix tenint els cabells de punta: “Si he de dir la veritat, en tota la història del Barça, no hi ha hagut cap partit en què hàgim tingut menys opcions de guanyar. El vam perdre, és clar, però com que, al final, vam guanyar l’eliminatòria (2-0 a Barcelona, 3-1 a Alemanya) es podria dir que va ser la derrota més dolça..., però encara em fa mal tot quan me’n recordo. Ho tinc present gairebé tot. La tàctica, els detalls, l’angoixa i, és clar, el miracle de Bakero”.
L’equip, amb dos gols d’avantatge, va sortir a jugar amb respecte, tranquil.litat i fins i tot bon futbol. Això és, almenys, el que sent avui l’heroi del partit. Tot anava bé fins que Goldbaek va fer un nus als centrecampistes del Barça: “Quin paio aquell 5... que bèstia -recorda Bakero-, quin partit va jugar. Ens va prendre la pilota, ens va matar al contraatac i, a sobre, ens va deixar baldats a cops”.
Rexach, en canvi, no té tan present que hi hagués ni un minut de control blaugrana. Tot al contrari, però evidentment tampoc se li’n va de la memòria el partit de Goldbaek: “Cada vegada ens feien la mateixa jugada. Es replegaven els seus extrems, els pressionaven els nostres laterals i automàticament, el 5 d’ells se n’anava en diagonal i Guardiola, darrere seu, acabava jugant de lateral. Hi va haver un moment en què, per seguir vius, vam haver de renunciar a la nostra filosofia”.
Kuntz havia marcat, als 34 minuts, el primer gol alemany i Hotic, al 49, igualava l’eliminatòria. El bany era tan imponent que ningú donava ni cinc pel Barça. Com a mostra, aquesta conversa a la banqueta blaugrana. Charly, desconcertat, busca respostes en un superat Johan Cruyff.
-Flaco, què fem?
-No ho sé, Charly... però s’ha de fer alguna cosa. Tu què faries?
-Jo?... Doncs mira, jo faria entrar un defensa.
-Hòstia, Charly! Estem perdent 2-0. Com vols que fem entrar un altre defensa? Necessitem un gol, carai... Necessitem un davanter. Que estem eliminats, Charly, que estem eliminats.
Rexach, sense immutar-s’hi i amb la memòria plena de situacions extremes, es va ratificar en el que havia dit. La seva idea era capejar el temporal, replegar-se i buscar un gol, al contraatac o en una jugada parada que, al cap i a la fi, és com va acabar arribant el gol del Barça. En definitiva, ho apostava tot a un cop de fortuna.
-Mira, Flaco -va insistir Charly-, tu manes. Fes el que vulguis..., però jo et dic que, si no fem entrar un altre defensa, aquests paios avui ens en foten sis i no podrem ni tornar a casa de la vergonya que tindrem.
Cruyff va callar deu segons però, tot seguit, va donar instruccions per al canvi. Es prepara Serna -el defensa que demanava Charly- i deixa el camp Txiki Begiristain. El que calgui per suportar el xàfec encara que això s’interpreti com una renúncia als principis del futbol cruyffista. El partit és a vida o mort i, en aquell moment, el Barça està eliminat pel doble valor dels gols en camp contrari.
La substitució, no obstant, no soluciona res. Els alemanys segueixen intimidant i poc després arriba el tercer. El marca aquell refotut Bjarne Goldbaek que no oblidaran mai els barcelonistes. Ros, internacional danès, petitó i rodamón, com ho demostra el fet d’haver militat en nou equips diferents durant els seus 15 anys de carrera professional.
Però bé, tornem a la història. Quan faltaven 14 minuts, el Barça estava irremeiablement eliminat de la Champions i, tal com anava el partit, necessitava un miracle per seguir endavant, que és, justament, el que va passar en l’últim sospir. Falta de Koeman des de terreny blaugrana i divina aparició de Bakero per marcar de cap el gol que situava el Barça a quarts de final. L’infern va emmudir, però, immediatament, va tornar a rugir amb enorme ferocitat. Com mai. Els alemanys necessitaven un quart gol i van anar a buscar-lo, però Zubizarreta, al principi insegur, va acabar sent tan decisiu com Bakero. Quines dues mans va treure el paio!
Total que, per fi, el final. Havien perdut tres a un, però els barcelonistes s’abraçaven com si ja haguessin guanyat la Copa d’Europa. No n’hi havia per a menys, perquè el resultat era el millor a què podia haver aspirat aquell Barça. La cosa va ser tan evident que Cruyff ho va reconèixer obertament: “Hem passat amb l’ajuda de Déu. No m’hauria imaginat mai que es pogués patir tant però és que, realment, hem jugat el pitjor partit de l’any”. Rexach, per la seva part, ho tenia tan clar com el cap i Charly, arraulit en un racó dels vestidors, només repetia una vegada i una altra la mateixa frase: “Hòstia, hòstia, quina sort que hem tingut”. Avui, gairebé 16 anys després, Rexach segueix dient el mateix: “En tota la història del Barça, cap equip blaugrana ha tingut tanta sort com la que vam tenir nosaltres aquell dia. Tot el que es digui és poc. Per això es va celebrar la derrota com si fos una victòria”.

Però mentre els tècnics donaven explicacions davant dels ulls dels periodistes, en la intimitat del vestidor la gresca era total. Els futbolistes ja havien oblidat que havien jugat molt malament. Per una vegada, només comptava el marcador i el marcador reflectia que el Barcelona s’havia classificat. Bakero, el triomfador de la nit, viuria, des d’aquell moment, dies de glòria. Havia entrat a la mitologia blaugrana, però ell ni ho sabia i potser ni ho sap. De fet, José Mari recorda aquell viatge per una altra circumstància ben diferent a l’inoblidable cop de cap: “La nit abans vam sopar d’hora i ens en vam anar a les habitacions. Jo dormia amb Stòitxkov i, tot just ens havíem ficat al llit, van trucar a la porta. Va aparèixer, agenollat, el cabronàs de Witschge assenyalant-me el televisor. Estaven fent una pel.lícula, ‘Chucky, el muñeco diabólico’. Els seus gestos eren inequívocs. M’estava insinuant que aquell petit monstre pervers era com jo. Petit i capgròs. L’única diferència és que Chucky era pèl-roig”.
Mentre Hristo es fotia d’aquella aparició, el bromista holandès se’n va anar a buscar reforços i, en pocs minuts, com si es tractés d’una processó, mig equip del Barça, agenollat, desfilava pels passadissos de la tercera planta de l’hotel camí de l’habitació de Bakero: “Doncs sí, és així. Tothom, quan li parlen de Kaiserslautern, el primer que recorda és aquell gol de fortuna. En canvi, jo me’n recordo de la conya de l’equip i que, des d’aquella nit, Laudrup ja no va deixar de dir-me Chucky. Fins al punt que després m’ho van dir altres companys i ara, quan ens trobem, recordem l’anècdota, però, sobretot, la marejada que ens va fer aquell Goldbaek. Déu meu, quina pallissa ens van clavar”.

La mà negra

JOCS OLÍMPICS DE MÈXIC
16 D’OCTUBRE DE 1968

per DAVID LLORENS

Els Jocs Olímpics de Mèxic 1968 no van escapar al convuls estigma de la seva dècada i, com va succeir amb tantes altres coses als agitats 60, van canviar l’aparença de l’esport per sempre més. En una època on la gent es va atrevir a demanar l’impossible, sorprenentment, de vegades, fins i tot ho aconseguia.
Al Districte Federal van passar coses mai abans imaginades que s’han escrit a foc en la història de l’esport. Dick Fosbury va demostrar que no només es pot saltar d’esquena al llistó, sinó que a més es vola molt més alt que de cap altra manera inventada -encara avui, l’estil Fosbury continua vigent entre els saltadors d’alçada- i Bob Beamon va fer, amb diferència, el bot més llarg amb vent legal que ningú havia fet abans i que només un atleta, moltíssims anys més tard, va fer després, amb un registre de 8,90 metres en llargada que es va considerar sobrehumà i que va merèixer anàlisis de tot tipus per part d’entrenadors, periodistes i, fins i tot, antropòlegs.
En aquells Jocs màgics hi va haver una imatge que, per la seva càrrega simbòlica, va provocar una polèmica tan ferotge que va sacsejar els fonaments del món. Per primer cop, l’esport va demostrar que no era aliè a l’espiral de canvis que tan ràpidament girava llavors. Per primer cop, la gent s’adonava que els atletes estaven tan influïts com la resta per Martin Luther King, John Fitzgerald Kennedy, els Beatles o el festival de Woodstock, que pensaven, que tenien opinió i que actuaven en conseqüència. Aquella imatge era la d’un podi, el dels 200 metres llisos masculins. Un atleta, el de l’esglaó d’argent, australià, actuava segons el clixé: braços creuats i mirada al cel. Els altres dos no. Or i bronze, nord-americans, clavaven els ulls al terra mentre alçaven al cel un puny enguantat en cuiro negre. Expressaven així que se sentien ciutadans de segona perquè no eren de raça blanca i els seus drets es trepitjaven sistemàticament, i que estaven disposats a lluitar per revertir aquesta situació. Cridant en silenci, estaven expressant la determinació del Black Power i ensenyant a una audiència planetària les vergonyes de la primera potència mundial, de com és de voluble el somni americà si el color de la teva pell és l’equivocat.
Aquella fotografía, aquell gest, els va robar el nom per la resta dels seus dies, tot i que es deien Tommie Smith, el campió, i John Carlos, el tercer classificat. Van deixar de ser atletes amb noms i cognoms a dalt d’un podi olímpic per convertir-se en una icona descriptiva d’uns temps veritablement agitats. Encara avui, 40 anys després, aquella imatge és un referent de la història de l’esport; encara avui, aquell gest fa que grinyolin els queixals de l’Amèrica racista. Aquells punys enlaire, encara que no colpegen, encara fan mal perquè les seves intencions han ultrapassat les barreres del temps.

La dècada dels 60, la discriminació racial continuava sòlidament instal.lada a molts estats dels EUA i les lleis que proclamaven la igualtat de drets eren paper mullat. En aquest sòrdid brou van emergir les figures reivindicatives de Martin Luther King o Malcolm X, que van catalitzar i vehicular la ràbia afroamericana per combatre, cadascun a la seva manera -més pacífica el primer, més violenta el segon-, l’statu quo. Una de les claus de la seva actuació era demanar als personatges públics de raça negra que abracessin la lluita per la causa, i, en aquell temps, la principal via que tenien els negres de tenir un lloc en l’Star System americà era l’esport. En aquest sentit, el boxejador Muhammad Ali va ser el primer tòtem mediàtic que es va atrevir a dir en veu alta el que molts pensaven, obrint un camí pel qual després van transitar molts altres.
Abans d’anar als JJ.OO. de Mèxic 68, Tommie Smith, un portentós velocista de Clarksville (Texas), d’1,91 m. d’alçada, i altres atletes afroamericans, com el mateix John Carlos o el quatrecentista Lee Evans, s’havien posat en contacte amb un jove sociòleg anomenat Henry Edwards que, en la línia radical de Malcolm X, propugnava una lluita sense treva davant del racisme, un ‘ull per ull’ davant de la injustícia. Edwards liderava un pla anomenat Projecte Olímpic pels Drets Humans (OPHR eren les sigles saxones), que proposava que tots els esportistes afroamericans boicotegessin els Jocs amb l’objecte de no proporcionar glòria al país que els discriminava. No va convèncer del tot Tommie ni la resta, però va plantar la llavor de l’inconformisme en tots ells.
El dia que Smith va guanyar l’or en els 200 m, amb una sensacional marca de 19.83, que va significar un nou rècord mundial que es mantindria 11 anys a les taules, fins que el va rebaixar l’italià Pietro Mennea, el 1979, va decidir fer alguna cosa més perquè la gent s’adonés què significava ser negre als EUA, i va triar el camí no violent encapçalat per Luther King. Va pujar al podi sense sabatilles, amb mitjons negres -símbol de la humilitat-, una bufanda negra -símbol de l’orgull- i un guant negre a la mà dreta -símbol del poder negre-, que va alçar al cel amb el puny tancat mentre sonava l’himne dels Estats Units. En tot moment va estar capcot i mirant el terra. “Estava resant”, va confessar anys després, segurament conscient de l’huracà que estava a punt de desfermar. John Carlos va adoptar el mateix gest amb la diferència que el seu puny alçat era l’esquerra, símbol de la unitat de la seva raça. Entre tots dos van convèncer l’australià Peter Norman, medalla de plata, per dur a sobre un logotip de l’OPHR. El món sencer va veure l’escena: la rància Amèrica blanca va enrogir d’ira i vergonya i va contraatacar satanitzant aquella actitud i titllant-la d’antipatriòtica, enmig d’un tumult mediàtic que va acabar, com era previsible, amb el sacrifici dels més febles: crucificant els esportistes.

Els hi van fer pagar, allò. El Comitè Olímpic Nord-americà, responent a les pressions rebudes, va decidir suspendre’ls i expulsar-los immediatament dels Jocs de Mèxic, mentre als Estats Units les seves famílies rebien amenaces de mort. Tommie va saber que l’atletisme ja havia acabat per a ell i, després dels Jocs, es va fer professional del futbol americà, enrolat tres anys a les files dels Cincinatti Bengals. Un cop va deixar l’esport i una herència espectacular (va acumular de manera simultània 11 rècords del món en diferents distàncies i la seva plusmarca olímpica va estar a les taules fins al 1984, quan Carl Lewis l’hi va prendre) no va trobar aixopluc en el món laboral, tot i estar llicenciat en Sociologia. La resta de la seva vida, fins avui, del qui va ser el millor i més versàtil velocista del seu temps i, gairebé sense voler-ho, emblema universal de la lluita per la igualtat de drets entre persones blanques i negres, va esdevenir un modest entrenador escolar. El destí de John Carlos va ser idèntic. ¿Casualitat? Costa de creure-ho.
La memòria del seu gest, però, continua viva i no només com una referència il.lustrada a les enciclopèdies. A la Universitat de San Jose State, viver esportiu tant de Smith com de Carlos, una estàtua de bronze reprodueix la inesborrable fotografia d’aquell controvertit podi, amb una excepció: Peter Norman, l’australià que sense tenir cap relació amb el problema va secundar les reivindicacions dels seus companys de medalla estampant al seu xàndal el logotip antirracista de l’OPHR, no hi apareix. Potser sigui per causa d’una mala interpretació de la llei del talió que promulgaven els Panteres Negres, deixebles de Malcolm X partidaris de combatre el foc amb el foc, el racisme amb racisme recíproc, o potser només es tracta d’un fet tan trivial com que no hi havia pressupost per a un intrús blanc en la commemoració del Black Power. En qualsevol cas, Tommie Smith i John Carlos mai van oblidar el suport incondicional de Norman. Quan aquest va morir, l’any 2006, van viatjar fins a Austràlia per portar amb orgull el fèretre del seu solidari rival i, per sobre de tot, amic.

Boira baixa

ESTADI OLÍMPIC DE BERLÍN.
23 de novembre de 1999.
Lliga de CampIons.
Hertha Berlín, 1 - Barça, 1

per JOSEP MARIA DEU

Gairebé sempre em passa el mateix: tan aviat com s'acaba el partit. El meu cervell realitza un acurat procés de selecció i només conserva allò que li convé, que no és tot, ni molt menys. M’agradaria recordar les alineacions, detalls de com va ser el gol o alguna jugada singular, però només sóc capaç de retenir quatre fragments irrellevants de l’encontre. Després de processar la informació que capten els meus sentits (especialment la vista i l’oïda), la meva memòria emmagatzema algunes dades i n’elimina la resta. Deu actuar pel bé de la meva salut mental, tot i que de vegades ho dubto.
Per millorar la retentiva, recorro a tècniques terapèutiques que donen resultats excel.lents. El tractament, que es basa a utilitzar un bloc de notes, té una eficàcia provada. Fa uns anys, vaig descobrir un quadern que em va agradar, i que consumeixo habitualment: es tracta de la moleskine, una llibreta de tapa dura amb una goma elàstica que permet tancar-la i desar-la a la butxaca, atès que té una mida òptima. Ni massa gran ni massa petita. Ja m’ho deia el pare: “Nen, tot allò que apuntis mai no se t’oblidarà”.
El pare em va ensenyar a fer els primers passos com a professional de la comunicació per un camí on em vaig trobar amb Joaquim Maria Puyal. Al cap de poc de començar a treballar amb ell, em va preguntar: “Saps per què anoto allò que sé que he de dir en una transmissió? Creus que no sé quin és el nom dels dos equips que s’enfronten o el camp on juguen?” Ell mateix em va contestar. Em va explicar que anotar les dades elementals és útil per descarregar informació del cervell, que en una retransmissió ha d’actuar a ple rendiment. Pel que vaig entendre, el cervell no és com el traster, que a vegades és ple d’estris inservibles. En tot cas, és com un correu electrònic, que, com més pesa, més triga a obrir-se.
Amb Puyal vaig viatjar a Alemanya per realitzar la retransmissió, per a Catalunya Ràdio, d’un partit de la Lliga de Campions entre el Hertha de Berlín i el Barcelona. A tres quarts de nou del vespre, va començar l’encontre, i, al cap d’una estona, el camp va quedar pràcticament sepultat sota un espès núvol molt baix. El pare em va explicar que, en una ocasió, José Félix Pons va ser advertit per un dels seus superiors per utilitzar la paraula boira en la retransmissió en castellà d’un partit per a Televisió Espanyola. Amb el seu to de veu greu, la seva perfecta dicció, la seva flegma britànica i el seu gran domini de la llengua, José Félix Pons va demostrar, amb un diccionari a les mans, que boira és una paraula acceptada per la Reial Acadèmia Espanyola.
A pesar que la boira va baixar fins que va quedar suspesa a pocs metres de la gespa de l’estadi de Berlín, el partit no es va interrompre. Ni tan sols es va substituir la pilota de color blanc per una altra de fluorescent, atès que l’àrbitre distingia les línies que delimiten el terreny de joc. Els porters van deixar de veure’s, perquè la visibilitat es va reduir a poc més de 50 metres. Des de les grades, amb prou feines s’entreveien els jugadors i les imatges de televisió semblaven codificades.
A l’estadi olímpic de Berlín, els locutors de la ràdio ocupaven un petit lloc que se’ls havia assignat a la tribuna, un espai inapropiat per retransmetre un partit. En general, la posició reservada per als comentaristes en un camp de futbol no reuneix les condicions idònies. Al costat del locutor, que gairebé no té espai per col.locar un cronòmetre i un full de paper amb les alineacions, l’operador tècnic instal.la els equips de transmissió. En aquesta especialitat, Joan Gelabert i Juli Cuenca poden donar lliçons sobre com muntar transmissors, receptors i antenes en un pam de terreny.
Acomodat a la tribuna, al costat de les escales, en un seient com el que ocupaven els espectadors que van anar a l’estadi, Puyal no podia fer res per identificar tots els futbolistes, atès que només veia la meitat del camp. Els oients no tenen cap culpa que el locutor tingui dificultats per a fer la seva feina, així que calia buscar una solució per servir l’audiència. Amb un gest, em va indicar que m’apropés per situar-me al seu costat. Vaig seure a les escales. Puyal va donar pas a Josep Maria Batllori, al centre de dades, es va treure els auriculars, es va allunyar del micròfon i em va explicar el seu pla. Em va proposar que em traslladés a la graderia oposada: “Quan la pilota sigui per aquest costat, retransmetré jo, i, quan juguin per l’altra banda, ho faràs tu. Amb una inflexió de veu, ens donarem pas”.
Puyal va tenir la idea de transmetre a dues veus un partit que vam veure amb quatre ulls (quatre ulls hi veuen més que dos, diu la dita) una nit de boira baixa. Concretament, va ser el dia 23 de novembre de 1999, segons consta en els arxius que he consultat, atès que la meva memòria no emmagatzema dates. No obstant això, per a altres coses, tinc una ment prodigiosa, perquè recordo perfectament la genial pensada que va tenir Joaquim Maria Puyal.
Així, doncs, tan bon punt Batllori va acabar de donar els resultats dels altres partits que es jugaven, Puyal va reprendre la narració, i jo em vaig disposar a complir la missió que se m’havia encarregat, armat amb un micròfon autònom. Quan vaig arribar a destí, a la tribuna oposada, no vaig trobar cap espai reservat perquè ningú no m’hi esperava, així que em vaig quedar dret, traient el cap al camp des d’una boca de tribuna.

Les incomoditats que pateixen els professionals de la ràdio augmenten considerablement per a aquells que utilitzen un micròfon autònom, una espècie en perill d’extinció. La proliferació de locutors que pul.lulen pel camp amb un micròfon autònom és inversament proporcional a l’espai pel qual se’ls autoritza transitar. Es diria que la consigna és caçar el portador del micròfon autònom, recloure’l en una àrea acotada i deixar-lo anar a la sala de premsa, un lloc de trobada entre l’esportista i el periodista que s’ha convertit en un recinte per on circula molta gent que no se sap exactament què hi fa. Tal vegada per això, ara, a la sala de premsa, se li diu zona mixta.
A més a més, la majoria dels camps de futbol no estan condicionats perquè els radiofonistes facin la seva feina. No cal que les cabines estiguin insonoritzades ni arraconades en un córner o sobre una bastida. N’hi ha prou de disposar d’un espai que tingui bona visibilitat i no estigui brut. Al cap i a la fi, és el lloc on treballen uns professionals.
Construït per albergar-hi els Jocs Olímpics del 1936, l’estadi de Berlín disposa de grans comoditats, sobretot a la llotja d’autoritats. Al seu dia, al seient presidencial, s’hi va acomodar Adolf Hitler, des d’on va contemplar Jesse Owens, un atleta dels Estats Units de raça negra que va guanyar quatre medalles d’or. A la seva biografia, Owens explica que no el van convidar a donar la mà a Hitler, i que tampoc no el van convocar a visitar la Casa Blanca per saludar el president Franklin Delano Roosevelt. Quan va tornar al seu país, Owens va continuar sense poder viatjar a la part davantera de l’autobús, reservada als blancs.
Des que, l’any 1948, les Nacions Unides van aprovar la Declaració Universal dels Drets Humans, la comunitat internacional ha avançat en la lluita contra el racisme, la discriminació racial, la xenofòbia i la intolerància. A l’esport queda molta feina per fer, tot i que, cada cop n’hi ha més, d’esportistes de pell bruna que destaquen, com Tiger Woods, el millor jugador de golf del món.

Una vegada, a la Corunya, quan comentàvem l’alineació del Deportivo, que tenia els Bebeto, Mauro Silva i Donato, Puyal va exclamar: “Arribarà un dia que en un equip de la Lliga tots els futbolistes seran negres”. El Brasil és un país de gran tradició futbolística que exporta jugadors a tot el món, però, fins fa uns anys, en el combinat nacional, només hi jugaven els blancs. La canarinha va guanyar el seu primer mundial amb una selecció en què Pelé, que tenia 17 anys, i Didí eren els únics negres de l’equip. D’altra banda, el 2006, França, la selecció que representa la diversitat racial, va arribar a incloure nou negres en l’equip titular, un fet sense precedents en els bleus, que va provocar les crítiques d’un polític francès, a l’estil hitlerià.
En els últims anys, molts jugadors negres procedents d’Àfrica s’han incorporat al futbol europeu. La influència de la televisió ha estat determinant en aquest aspecte. En aquella conversa a la Corunya, Puyal va argumentar que l’arribada a Àfrica de la televisió, que emet regularment partits de futbol, n’ha facilitat l’aprenentatge per part dels joves. La pantalla ha exercit les funcions pròpies d’un monitor, atès que els nens veuen els futbolistes i intenten emular-los.
Las cadenes de televisió destinen importants partides pressupostàries a comprar els drets de transmissió dels partits de futbol, que asseguren elevats ingressos publicitaris i bones audiències. En la indústria futbolística, la televisió té un paper rellevant. Però, en cas de boira, com aquell dia a Berlín, el partit només es pot veure per la ràdio.

Dimarts de miracle

31 D’OCTUBRE DE 1978
Estadi Thomond Park de LIMERICK (IRLANDA)
Selecció de Munster, 12 - Nova Zelanda, 0

per SANTI GIMÉNEZ

31 d’octubre de 1978. A Limerick (comtat de Munster, Irlanda) va haver-hi un miracle. Un grapat de pòtols esportius, valents i ferotges van vèncer el grup més capacitat, fort i brau que l’esport ha donat mai. La magnitud de la gesta augmenta perquè es va dur a terme en un partit amistós entre jugadors amateurs en el qual no hi havia en joc més que l’honor de la victòria. Que no és poc.
Qualsevol irlandès de més de 45 anys recorda perfectament què estava fent aquella tarda del dimarts del miracle. Aquell dia, la selecció de rugbi del Comtat de Munster va guanyar la selecció de Nova Zelanda, que estava de gira per les illes britàniques, per 12-0. Dels 18 partits programats per a aquella gira, el de Thomond Park va significar l’única desfeta dels All Blacks, que d’aquesta manera concedien a aquella munió d’esclafaterrossos el gran honor de ser els primers -i fins a dia d’avui els únics- irlandesos que han pogut derrotar el que és, fora de tota discussió, el que ha estat, el millor equip de rugbi del planeta.

Aquesta és la història d’aquell dimarts a Limerick.

Els millors
Des que, el 1905, va desembarcar per primer cop a les illes britàniques la primera selecció de rugbi de Nova Zelanda, cada cop que un equip de les antigues colònies surt a jugar a un terreny de joc de l’antiga metròpoli, els excolonitzadors pateixen una humiliació fruit de la superioritat tàctica i física d’un grup d’homes que, per aquella època, eren considerats a Anglaterra ‘ciutadans de segona’.
La presència de jugadors de raça maori a Nova Zelanda va provocar la burla dels anglesos, que despectivament van batejar aquell extravagant equip com els All Blacks ( ‘tots negres’, emprant la paraula ‘negre’ en el significat més despectiu que podia tenir a l’Anglaterra de principis del segle XX).
No obstant, després de veure’ls jugar i humiliar en la seva primera actuació la selecció del Comtat de Devon, un cronista del ‘Daily Mail’ els va rebatejar com a All Backs, elogiant d’aquesta manera la velocitat dels quinze jugadors, que corrien, es passaven la pilota i xutaven com si fossin el back de l’equip. Desgraciadament, entre que cada partit acabava amb un triomf d’escàndol a favor dels que venien de les excolònies, que a més a més jugaven amb una duresa mai vista i que es vestien amb un jersei de color fosc, va acabar per imposar-se el malnom d’All Blacks, que fa molta més por que el de All Backs.
Puntuals a la seva cita anual, els All Blacks acostumaven a visitar les illes i les seves incursions eren com les dels víkings el segle XII. Arribaven, massacraven els seus rivals i tornaven als antípodes deixant l’orgull ferit d’un imperi que vivia de records.
Tant era que juguessin contra clubs, seleccions regionals o nacionals. El resultat sempre era el mateix. Aquesta va ser una de les raons que va portar les federacions d’Anglaterra, Escòcia, Irlanda i País de Gal.les a unir-se per crear un equip, els Barbarians, primer i els British Lions després, que fossin capaços de fer front a un rival tan poderós.
Aquest era l’estat de coses a l’octubre del 1978, quan els All Blacks van començar la seva gira per la Gran Bretanya i Irlanda. Tenien programats 18 partits, dels quals només dos podien tenir certes dificultats per adjudicar-se el triomf. Un era davant del magnífic País de Gal.les, on una col.lecció de miners amb posat hippie imposaven la seva llei en el Torneig de les Cinc Nacions. L’altre era contra els Barbarians, que no eren res més que una selecció de País de Gal.les reforçada pels millors jugadors europeus. La resta de partits s’endevinaven com una nova fuetada al ranci orgull colonial.
A més, la generació de jugadors que representava Nova Zelanda era excelsa. Graham Mourie era el capità i la màxima estrella de l’equip des de feia dos anys, quan va liderar Nova Zelanda en una espaterrant gira per l’Argentina. Encara avui es considera Mourie com un dels cinc millors flankers de la història del rugbi. Ell va ser qui va canviar el significat d’aquesta posició al convertir el flanker en alguna cosa més que en un tipus d’1,83 metres i 89 quilos (com era el seu cas) que es limita a repartir bufetades a la melé. Els seus companys l’anomenaven simplement captain. Va jugar 40 partits amb els All Blacks, 38 com a capità, i només en va perdre quatre. Un, com ja suposen, va ser a Limerick.
Brian McKechnie era l’home de moda a Nova Zelanda. Se’l coneixia com el double All Black, perquè destacava tant a l’equip de rugbi com al de criquet. El seu físic li permetia ser una estrella en qualsevol esport que practiqués. Llàstima de la seva innata capacitat per fotre’s en embolics. No hi havia una baralla en un camp -de rugbi o de criquet- en què no participés McKechnie. Al costat d’aquests dos mites, s’alineaven extraordinaris jugadors com Stu Wilson, un tres quarts ala que fumava com un carreter; Mark Donaldson, un mig centre conegut com The Bullet (La bala) per la seva facilitat per traspassar les defenses rivals utilitzant el seu cap com un ariet; Joe Black, Eddie Dunn o el temible pilier Brad Johnstone, d’1,88 metres i 102 quilos, que en tota la seva carrera només va perdre tres partits vestint la samarreta negra. Un, com ja suposen, va ser en dimarts.

Els herois
Ser de Munster és ser un underdog. Un underdog és aquell a qui la vida se li ha posat de cul. És viure en un comtat que, el 1841, va veure com moria de fam el 40 per cent de la seva població. És pertànyer a un comtat que durant la guerra civil irlandesa del 1922 va ser independent durant 30 dies, a canvi dels quals va rebre més de 60 anys de repressió anglesa. Ser irlandès de Munster als anys 70 era compartir amb Espanya, Portugal i Grècia la cua del progrés a l’Europa no comunista. També significava conviure amb el menyspreu dels anglesos i, com a màxim, amb una tolerància bavosa per part dels burgesos de Dublín i Belfast. I per més inri, la Guinness no era més que una petita empresa que estava considerada una peculiaritat regional en forma de cervesa negra. En aquest escenari, si alguna persona tenia encara humor per empitjorar la seva situació, tan sols havia d’agafar una pilota en forma de meló i posar-se a jugar amb catorze forassenyats més.
I és que, per a la majoria d’irlandesos de fa 40 anys, jugar a rugbi era una manifesta declaració d’anglofília. En aquells dies, els irlandesos de veritat no parlaven anglès, bevien només Guinness, jugaven esports tradicionals i mai de la vida jugaven a rugbi, que no era res més que un joc importat de les escoles d’elit angleses. A Irlanda, el rugbi es jugava a les universitats de Belfast i Dublín, on anaven els fills de bona família. I a Munster no hi havia fills de bona família.
El que sí que hi havia a Munster era una raça de tronats que eren capaços de morir de fam abans que treballar pels anglesos: una gent que va declarar la seva independència el 1922 amb la certesa que no tenien cap opció d’èxit. Una gent que volia jugar a rugbi. Un rugbi com el que jugaven aquells miners hippies del País de Gal.les. Un rugbi que estava cridat a fer una gesta.
I va ser en dimarts quan va tocar fer una gesta. Els All Blacks havien parat a Limerick per jugar contra la selecció del comtat un partit de preparació previ al que quatre dies després haurien de jugar contra la selecció irlandesa. Era la segona vegada que Nova Zelanda jugaria a Thomond Park. La primera va ser 73 anys abans, quan els llegendaris Originals All Blacks, venien d’aixafar anglesos i de fer callar la premsa colonial. Quan van arribar a Limerick amb aquells maoris totalment tatuats i que feien aquells balls tribals, a tota la comarca van pensar que el circ era a la ciutat. Aquell dia no era dimarts. Era un 28 de novembre de 1905 i la derrota de Munster va ser dolorosa: 0-33 a favor dels All Blacks.
Però, l’últim dia d’octubre del 78, la història seria diferent. El partit es jugaria a l’estil underdog. S’estava coent un miracle.

El partit
Va ser un dimarts en què, segons ‘The Irish Times’, feia un temps excel.lent, que, traduït a un idioma normal, vol dir que no plovia. Els All Blacks afrontaven el partit número 738 de la seva història i el cinquè de la gira 78. En els quatre primers havien esclafat la Universitat de Cambridge (12-32), el Cardiff (7-17), la selecció regional de West Wales (7-23) i el London Counties (12-37). En tots aquests partits, l’alineació dels Alls Blacks estava plena de suplents. El partit contra Munster, en canvi, era el primer test seriós de la gira davant d’Irlanda al santuari de Lansdowne Road. A Limerick era el moment de rodar les ‘vaques sagrades’.
Thomond Park és avui un estadi amb capacitat per a 12.500 espectadors.
El 1978, Thomond Park ja era un estadi amb capacitat per a 12.500 espectadors.
El 31 d’octubre del 1978, tothom coincideix que es va jugar a Thomond Park davant de 100.000 espectadors. De fet, a les imatges que es conserven es pot veure com es va jugar el partit, amb els espectadors asseguts a la gespa, a pocs centímetres de la línia de touche. I si un va a Munster i pregunta a la gent, tothom et jura que aquell dimarts va ser a Thomond Park. Si tots diuen la veritat, allà hi havia, com a mínim, 200.000 espectadors.
En aquest ambient, el tradicional haka ka maté, el ball ritual maori que escenifica la selecció de Nova Zelanda abans del partit, gairebé no va acollonir ningú. Fidel al seu estil, underdog, Thomond Park tenia -i encara té- una arma secreta preparada per a casos perduts. A Thomond Park, el públic xiscla i anima com enlloc. Només ho fan quan el joc és dinàmic, perquè, quan hi ha una jugada a pilota parada, com un cop de càstig o una transformació, tot l’estadi es queda en un silenci fúnebre, que descentra el visitant i concentra el local. Allà en diuen, d’això, el ‘silenci de Thomond Park’.
A.J.P. Ward, l’obertura de Munster havia crescut entre aquell silenci estrany. Eddie Dunn, el millor xutador dels All Blacks, l’anava a experimentar per primera vegada aquella tarda.
L’equip de casa va sortir a totes i, enmig de la seva bogeria, van cavalcar sobre els udols de la graderia (no importa si no eren 100.000) per marcar el primer assaig mitjançant el flanker Cantillon, jugador que, precisament, s’enfrontava cara a cara amb el mite de Graham Mourie. En aquell moment, l’estadi va sumir-se en un silenci sepulcral i Ward va convertir l’assaig. 7-0 per a Munster i tot l’estadi amb el mateix pensament: “Els hem emprenyat i ara ens estovaran com una estora”, o com diantre es digui això en anglès.
Per primera vegada en molts anys, els Alls Blacks es van veure al darrere en el marcador i van posar en marxa el corró. Però aquell 31 d’octubre, dimarts, era el dia de Munster.
Els underdog van placar, van defensar i van repartir cera com mai abans ningú havia fet als Alls Blacks. Dennisson i Barrett, els dos centres de Munster, van placar com si fossin maoris de naixement i, com a mínim, van evitar quatre marques dels visitants a la primera part, a pocs metres de la zona definitiva. Els All Blacks, sense tenir-hi res a veure, estaven pagant per la gran fam del 1841, per la guerra del 22 i per tots els nens de casa bona de Belfast i Dublín.
Enmig de tot l’embolic, Ward va convertir un drop (gol de camp) abans de la mitja part i es va arribar al descans amb 9-0 per a Munster. A la grada, ningú va tenir esma per abandonar el seu lloc per anar a cercar una pinta de cervesa. S’ensumava el miracle.
A la segona part, Munster va ser Numància. Els All Blacks van empentar, placar, pegar i trepitjar, però, on un jugador de Nova Zelanda superava un irlandès, apareixien dos companys per frenar-lo. Ningú sabia d’on venien, però arribaven a temps per aturar l’assaig.
En cada cop de càstig, el silenci de Thomond Park provocava l’errada primer de Dunn i ,quan aquest es va cansar de fallar, de McKechnie. Estava cantat que era un dimarts amb miracle.
A meitat de la segona part, Ward es va treure una pilota de sobre amb un drop que suposava el 12-0. Estava confirmat. Hi havia un miracle de puta mare certificat per l’Església catòlica irlandesa per fer ràbia als anglicans de l’illa del davant.
Quan míster Thomas, l’arbitre gal.lès del partit, va indicar el final del partit, el miracle s’havia consumat.
Als irlandesos que van jugar aquell partit els va tocar el paper de fer d’herois nacionals per una temporada. Els van dedicar llibres, cançons i fins i tot una obra de teatre. Els All Blacks els van acusar de no haver preparat bé el partit, fins que Stu Wilson va matar el debat. “Ens diuen que a Limerick van perdre perquè la nit abans ens vam emborratxar. Jo us dic que no vam fer res que no haguéssim fet en els altres 17 partits de la gira. Cada dia de la gira vam beure fins acabar la cervesa del bar. Deixin de buscar errades en el nostre equip i comencin a admirar la gesta d’uns herois”.
Els All Blacks, quatre dies després i amb la ressaca d’haver begut al costat dels jugadors de Munster en un ‘tercer temps’ salvatge van vèncer a Irlanda per 6-10 a Dublín i van encadenar 12 triomfs seguits en aquella gira. Mai més un equip dels All Blacks ha perdut un partit a Irlanda ni contra irlandesos.
La Guinness ja no és una petita empresa ni a Irlanda es mor la gent, ni de gana ni en estúpides guerres civils.
Els All Blacks ja no perden a Irlanda.
Ja no hi ha miracles en dimarts.

En direm “L’abraçada de l’ànima”, què li sembla, Don Ricardo?

25 de juny de 1978 / Final del Mundial 78
Estadi Monumental (BUENOS AIRES)
ARGENTINA, 3 - HOLANDA , 1

per JORGE LÓPEZ

Des dels seus joves 12 anys, Víctor D’Aquila va aprendre a viure sense braços. Els hi van haver d’amputar després d’un accident a la localitat de San Francisco Solano, on va viure durant tota la seva vida i on havia desenvolupat l’entremaliadura de pujar als pals d’alta tensió que encara il.luminen els carrers del seu barri. Era la seva activitat preferida cada vegada que feia campana a l’escola; però una tarda, fruit d’una distracció de la pubertat, va rebre una descàrrega elèctrica en un braç, va voler ajudar-se amb l’altre, i va caure des de quasi vint metres d’alçada. Va ser tan gran l’impacte i el disgust que la seva vida -i les poques imatges del que va passar que guarda a la seva memòria- va quedar marcada per sempre. Va perdre els dos braços, però va potenciar una audàcia i un sentit de l’aventura i la intromissió que li van fer marcar, sense voler-ho, un punt d’inflexió en les fotografies esportives de l’Argentina dels anys 70. Puntualment, de la premsa gràfica que va desenvolupar la seva activitat durant la dictadura militar que va aixoplugar el Mundial 78.
La veritat és que la seva incapacitat mai el va limitar per assumir grans reptes, com ara saltar des de les llotges de la vella Bombonera cada vegada que l’àrbitre xiulava el final dels apassionants partits entre Bosteros i Gallinas; o -per pujar el llistó i fregar la proesa- anar darrera de la glòria personal en la final de la Copa del Món en què l’Argentina de Kempes, Bertoni i Luque es va carregar una Holanda sense Cruyff, i va conquerir el primer títol planetari de la seva rica història.
Aquell 25 de juny de 1978, Víctor estava assegut en una butaca descoberta de la platea baixa Centenario; la capçalera de l’estadi Monumental que dóna l’esquena al Club Hípico, els Bosques de Palermo i l’avinguda Figueroa Alcorta. Aquell dia, fred, obscur, d’hivern, com tots després del cop d’estat del 76, Víctor va complir tots els requisits del ritual: es va apropar al límit entre la platea i el clot del terreny de joc, va estudiar cada gest de distracció dels oficials de control del sector i va fer un salt al buit només de veure que l’italià Sergio Gonella aixecava una mà i anunciava el final del partit. Ell, sense els seus braços i amb un fort dolor al turmell després de l’aterratge forçós en ple terreny de joc, era allà, al costat dels herois d’un país que patia persecucions, censures i tot tipus de violació dels drets humans possible d’imaginar, sota el mandat de la Junta Militar de Massera, Videla i Agosti.
Capricis del futbol, mentre milers de persones deliraven al Monumental, envoltant els bots d’una pilota de futbol; a uns centenars de metres, al centre clandestí de detenció situat al cor de l’Escuela de Mecánica de la Armada desapareixien, torturats, més de 5.000 argentins (d’un total de 30.000 a tot el país); sepultats després en fosses comunes o llançats des d’un avió, al riu de la Plata.

El cert és que Víctor, seguidor de Boca, ho havia planificat tot amb paciència d’orfebre. Es va amagar un minut a la pista d’atletisme que llavors hi havia al voltant del terreny de joc i va esperar amb les cames flexionades un avís del destí. Llavors va sentir la veu d’Alberto César Tarantini, aquell lateral de cabells arrissats amb 61 presències a la selecció, que, en veure’l al costat de la banqueta, li va cridar: “Posa’t a un costat, amaga’t, vigila amb els gossos!”. Tot i l’eufòria, fruit de l’adrenalina del moment, Víctor va escoltar la sentència, la va adoptar com a pròpia i va esperar. El xut de Rensenbrink ja havia tocat al pal, Kempes era Déu i el dictador Videla buscava instants de joia amb una Copa que mai va aconseguir exculpar-lo de les seves misèries i la seva filosofia del terror. Però Víctor tenia la mirada clavada en Tarantini, aquell amic aliè que corria esgotat pel lateral de la banda, que saltava en ziga-zaga i que plorava com un nen. A uns metres, a prop de la porteria, Pato Fillol queia de genolls, vençut, emocionat, incrèdul, pres d’un estat de xoc. El Conejo, com anomenaven el lateral, va córrer a abraçar-lo i, darrere seu, la lent de Ricardo Alfieri, mític reporter de la revista ‘El Gráfico’, que va disparar una, dues, tres i fins a vuit vegades, retratant una escena que va superar els límits de la temporalitat. Va ser una fotografia que va passar a la història i que, quan va ser revelada, va reflectir una gran sorpresa: a l’escena apareixien Tarantini i Fillol, fosos en una abraçada de germanor, i un noi sense braços, amb les mànigues de la seva samarreta al vent, amb llàgrimes a la seva mirada i agraïment a la seva gola.

La fotografia, que va recórrer museus i exposicions, i que va ser premiada com la millor del Mundial del 78 entre 1.500 concursants, va sorgir de la setena vegada que Alfieri va prémer el botó de la seva càmera. La imatge va esdevenir inoblidable. I molt més quan un dels més grans periodistes argentins, Osvaldo Ardizzone, va batejar-la com ‘L’abraçada de l’ànima’.
Avui, quasi tres dècades després i als 50 anys d’edat, Víctor -casat amb Gilda i pare de Mariano i Alejandro- encara guarda una còpia d’aquella mítica intromissió en el Monumental. Tarantini en té dues: una, a casa seva, i l’altra la té el seu fill Robertino. El Pato Fillol també en té una.
Encara sona l’assignació del gran Osvaldo Ardizzone, un pròcer del periodisme argentí que, assegut davant una màquina d’escriure de la redacció, va perpetuar la trobada i la va convertir en construcció substantiva.
-Mmm... En direm ‘L’abraçada de l’ànima’; què li sembla, Don Ricardo?

Una Lliga, una Champions i un disc d’or

12 de novembre de 1996.
Estadi Insular (Las Palmas). Partit Sub-21.
Espanya, 1 - Eslovàquia, 1

per GEMMA HERRERO

Si alguna persona m’hagués dit, als meus 21 anys, que la vida no s’acabava amb el futbol, que podia viure sense futbol, no l’hauria pas cregut. Ara, als meus 30, puc dir que és veritat i que, malgrat tot, em sento un privilegiat. A casa meva tinc una Lliga, una Champions i un Disc d’Or. No està malament, oi?”.
Álvaro Benito va jugar el partit de la seva vida, el que li va canviar la vida, un 12 de novembre de 1996. L’havia descobert, una temporada abans, Valdano, juntament amb Raúl i Guti. Capello, després, li va concedir la titularitat. Ho tenia tot per triomfar: qualitat, ganes i una carrera per endavant. Però, aquell 12 de novembre, el seu genoll es va trencar jugant un partit amb la selecció espanyola sub 21, contra Eslovàquia. “Lligament creuat anterior, lligament lateral intern, el menisc extern i la càpsula”, recita sense emoció, de pressa, com un nen que se sap la lliçó. “En aquell moment vaig saber, sense cap mena de dubte, que m’havia fet mal i que deia adéu a la temporada. El que mai vaig imaginar-me era que deia adéu a totes les temporades, que deia adéu al futbol”.
A Álvaro el van operar nou vegades en cinc anys. Va viatjar quatre cops als Estats Units. Va buscar tota mena de solucions. Va lluitar amb una fe cega perquè volia tornar a jugar. I ho va fer, però ja res va tornar a ser igual.
“Va ser per un problema al cartílag, que es degenera al no haver-hi menisc i acaba xocant os contra os. No era un dolor insuportable, però la inflamació era constant. Vaig marxar al Tenerife cedit un any després de lesionar-me i després em vaig passar quatre anys aturat perquè el genoll no m’aguantava. Quatre anys d’operacions, de rehabilitacions. Ho recordo com una època d’infelicitat constant, sempre amb la incertesa de si podria no ja jugar, sinó estar dret cinc minuts sense que el genoll s’inflés com un globus. I si podia jugar, ¿a on? ¿qui em voldria?”.
El seu últim partit el va jugar amb el Getafe un dia de maig del 2003. “És curiós, no recordo la data exacta... Suposo que és perquè no me’n vull recordar. Va ser un Getafe-Almeria. Vaig madurar la decisió durant tot aquell any. No podia més, cada entrenament era un sofriment, tot era un patiment, em feien falta massa cures per acabar un entrenament. I, a sobre, el meu nivell no era el d’abans... Ja no era el que tinc, el que jo sabia que tenia, i això, psicològicament, va ser molt dur. Va arribar un moment en què ja no em compensava. No podia més, però vaig intentar-ho; no es pot dir que no he lluitat”.
Les nou operacions van comportar nou rehabilitacions. Un grapat de temps lliure que Álvaro omplia com podia, “perquè, al final, t’avorreixes de tot: de llegir, de veure la tele, de l’ordinador; així que, de tant en quant, agafava la guitarra. La tenia des dels 17 anys i la tocava més malament que bé; tampoc em prenia res seriosament. Era una mica com jugar a la Play, una manera de distreure’m. Després em va enganxar una mica més i vaig comprar-me també una bateria”.
Una tarda va anar a visitar-lo Polo, un amic que el va sentir tocar la bateria i que de seguida va anar a comprar-se’n una. “Quedàvem per passar l’estona, per divertir-nos sense més. Després, mitjançant la meva germana, vam conèixer Pablo, que tocava el baix i ens vam posar a compondre cançons”. No tenien cap aspiració, però van posar-li nom al grup, Pignoise, i van gravar una maqueta “amb una sabata i una espardenya i bastant galdosa”, mitjançant un amic del pare d’Álvaro que tenia un estudi. Van enviar aquella primera maqueta a diferents estudis i un va interessar-s’hi. “Així que vam gravar la segona, ja amb més mitjans. Era un estudi de veritat, i nosaltres, uns pardalets que no teníem ni idea de res. Ara, set anys després, ens partim el cul quan sentim com érem d’horribles, però teníem molta cara, molt poca vergonya i una fe total en nosaltres”. La segona maqueta va convertir-se en el primer disc, ‘Melodías desafinadas’, i explica que aquell va ser el moment definitiu en què van començar a creure-s’ho. “Esto no es un disco de punk” va ser el seu segon treball i, tot i que tenien un públic fidel, la casualitat va encarregar-se que arribessin al gran públic.

“Estàvem tocant a Alcorcón i al final del concert va venir a veure’ns un tipus de la productora Globomedia. Buscaven algú que fes la sintonia d’una nova sèrie. Els vam donar el disc un dissabte i el dilluns ens estaven trucant. Ens vam reunir amb ells, ens van passar la cançó, la vam gravar a la nostra manera i els va encantar. La cançó era ‘Nada que perder’, la sintonia de ‘Los hombres de Paco’. Amb el tercer disc, ‘Anunciado en televisión’ han aconseguit el disc d’or, 50.000 còpies venudes. El 2006 van donar 70 concerts i aquest any esperen arribar als cent. Pignoise té èxit. “Ja han parat de fotre’s de nosaltres, perquè al començament hi havia molts que pensaven, “mira quina gràcia, un exfutbolista que té un grup”.
A Álvaro se’l nota content, tranquil. Quan estava lesionat somiava gairebé cada nit que jugava a futbol, que estava en un estadi. Aquest somni encara no l’ha abandonat. “Ja menys, eh? Cada cop menys, Ho he acceptat i a vegades fins i tot veig partits i no sento recança. Que si sóc feliç? Sí. Vaig començar a ser feliç -fa poc li vaig dir a la meva mare- el dia que vaig retirar-me. Vaig deixar de sofrir i vaig acceptar-ho, tot i que encara em sembla una putada haver hagut de retirar-me als 25 anys, m’hauria agradat tenir més temps per disfrutar del futbol. M’agradava tant...” Qui encara no ho ha acceptat és el meu pare, que és molt futbolero. Crec que, per una part, vivia el seu somni en mi, i que, per l’altra, em va veure patir massa. No crec que gallegi tant ara amb els seus amics com quan jugava a futbol i tampoc em sembla estrany, perquè la passió pel futbol no es pot comparar amb res. Ni amb la música”.
De la seva època de futbolista, en guarda bons records i de dolents -que a vegades, se li emboliquen-, diverses cicatrius al genoll i alguns amics. Segueix mantenint el contacte amb Guti, que va a anar a la presentació del seu primer disc amb Hierro i Roberto Carlos. “No és una cosa diaria ni setmanal. Cadascú té la seva vida i jo sé el que és la vida d’un futbolista. És fàcil perdre el fil; jo el perdo també a l’estiu quan tinc quatre concerts en cinc dies, així que ho entenc. També sé que, quan passi el futbol, quan torni la vida normal, tornaré a trobar-me amb els meus amics de sempre”.
Pel març, Pignoise espera tenir llest el nou disc. Aquell partit a Las Palmas, un 12 de novembre de 1996, ho va canviar tot. Hi ha qualitat, ganes i una carrera per endavant. Álvaro té una nova vida. Torna a tenir-ho tot per triomfar. Fins i tot sense futbol.

‘Morales’

21 DE DESEMBRE DE 1983
Estadi BENITO VILLAMARÍN (SEVILLA).
Espanya, 12 - Malta, 1

per FERRAN CORREAS

Des d'aquell 21 de desembre de 1983, va ser conegut pels seus companys com a Morales. Poli Rincón va guanyar aquell dia un munt d’apostes. Tantes que quasi guanya més diners que amb la prima per haver guanyat el partit. Tantes que no va deixar de dinar i sopar gratis en un mes. Perquè el que llavors era jugador del Betis -després que Holanda, beneficiada pel fet que Malta no pogués jugar com a local, derrotés la selecció maltesa per 0-6 i se sabés que si la selecció espanyola volia estar present en la fase final de l’Eurocopa de França, havia de guanyar per onze gols de diferència el combinat maltès- es va convertir en el psicòleg de l’equip a més d’un dels golejadors.
Pràcticament ningú creia en la possibilitat d’aconseguir una golejada tan espectacular, ni alguns dels mateixos jugadors que havien de disputar el partit contra Malta; però Rincón va decidir que havia de convèncer tothom en la setmana que Miguel Muñoz, llavors seleccionador espanyol, els va tenir concentrats a l’Hotel Oromana de la localitat sevillana d’Alcalá de Guadaira.
Rincón havia jugat dues vegades amb anterioritat contra la selecció de Malta i sabia perfectament que era un equip molt dèbil. Per això confiava plenament en el miracle i es va encarregar de convèncer tots els seus companys que era possible fer onze gols aquell 21 de desembre al Benito Villamarín de Sevilla, que podien donar una gran alegria a tot el país poc abans de l’arribada del Nadal. Ho va fer en una setmana que Miguel Muñoz poques coses va haver de preparar d’aquell partit. No hi havia tàctica que servís. Ni un 4-4-2, ni un 4-3-3, ni un 3-4-3, ni un 3-2-5. Només hi havia una consigna, després de com Rincón havia convençut tothom: atacar i atacar. Fer-ho per les bandes per aprofitar les bones centrades a l’àrea de Gordillo, Carrasco i Señor. Allà estaven preparats per rematar quatre jugadors. Fer gols i no celebrar-los. Marcar i anar ràpidament a agafar la pilota i que aquesta es posés en joc ràpidament per robar-la i fer un altre gol. I que Rincón pressionés Bonello, perquè el porter de Malta no perdés el temps.

Per això, Miguel Muñoz va preparar una alineació amb tres davanters centres (Santillana, Sarabia i Rincón) que a vegades eren quatre (Maceda), dos jugadors fent d’extrems (Carrasco i Gordillo) i dos laterals molt ofensius (Señor i Camacho). Ell va fer l’equip i Rincón es va encarregar de la resta amb els seus crits, tant a l’autocar que els portava fins al camp com, posteriorment, al vestidor. “Ens els hem de menjar, els hem d’acollonir des del primer minut”, cridava un Rincón embogit, que havia rentat el cervell als seus companys, els mateixos que el dia abans, quan no va parar de ploure sobre Sevilla, ja tenien clar que podrien utilitzar l’estat del terreny de joc com a excusa.
I tot allò va provocar que els jugadors espanyols, quan l’àrbitre turc Erkan Goksel va assenyalar l’inici del partit, es llancessin sobre l’àrea que defensava el porter Bonello com fan els lleons quan ataquen les seves víctimes. I, quan acabava de començar el setge a la porteria de Malta, el senyor Goksel va assenyalar un penal favorable a Espanya. Als dos minuts, primera oportunitat clara de gol. El jugador del Saragossa Juan Señor era una assegurança de vida en aquest tipus de jugades, però aquell dia va fallar i la seva rematada es va estavellar el pal. L’errada va deixar una mica tocats els jugadors espanyols, fins i tot Rincón, que no van saber marcar el primer gol fins al minut quinze, quan Santillana -conegut com el Puma pels salts que feia i que el convertien en el millor rematador de cap del futbol espanyol- superava Bonello.
Malta, amb un premi de la federació holandesa de 600.000 pessetes per evitar la golejada que necessitava Espanya, es dedicava només a rebutjar la pilota lluny de la seva àrea, com més lluny millor, i, si era a les graderies, encara millor; així es jugava menys estona. Ho van fer tantes vegades que fins i tot reien davant dels jugadors espanyols que anaven corrent a buscar la pilota. Malta no passava del mig del camp i en la fase de classificació havia demostrat que no era capaç de fer-li un gol ni a l’arc de Sant Martí. Però, en el minut 24, De Giorgio va xutar des de molt lluny, la pilota va tocar en Maceda i va despistar el debutant Buyo. Increïble, però cert. Ara s’havien de fer dotze gols. 11 en 65 minuts. Els jugadors espanyols no sabien ni quina cara posar ni on mirar. Però llavors hi va haver una jugada clau, una de les més importants d’aquell partit.
Només treure de centre, Santillana va tornar a marcar i els futbolistes espanyols van córrer a agafar la pilota mentre els de Malta intentaven que no l’agafessin. Es va engegar una baralla de grans dimensions a l’interior de la porteria i alguns dels homes de Miguel Muñoz, els més veterans, Rincón entre ells, es van encarregar de tocar-los la cara i altres parts del cos als jugadors de Malta. Els van posar la por al cos i els van fer veure que, si Espanya no aconseguia els gols que necessitaven, potser no marxaven vius de Sevilla.
Abans de la mitja part, Santillana va tornar a marcar. Poc bagatge en 45 minuts. Si els espanyols havien calculat abans de començar el partit que havien de fer un gol cada vuit minuts per aconseguir la classificació, ara havien de batre Bonello una vegada cada cinc minuts. Alguns estaven a punt de llançar la tovallola, però va tornar a aparèixer Morales Rincón i va aixecar els ànims de tothom. I els va fer veure a la resta de jugadors que tot era qüestió de punteria. Havien tingut una quinzena d’oportunitats clares de gol en la primera part i, amb els jugadors de Malta atemorits, segur que tornarien a tenir-ne tantes més en la segona. Era qüestió d’encertar i de fer-ho ràpid. Rincón va prometre gols seus, ja que, en el segon temps, Espanya atacava la porteria que a ell li portava sort. I va fer que tots els futbolistes volguessin tornar ràpidament al camp.

I Rincón va complir fent el quart i el cinquè de seguida. Dos gols en deu minuts que van tenir continuïtat en tres minuts màgics, els que van del 62 al 64. De nou, Rincón i Maceda, en dues oportunitats, van batre Bonello, que va haver de deixar el futbol després que passés a ser un proscrit al seu país. Però anys més tard es va aprofitar de la golejada, per exemple, fent un anunci a Espanya de la cervesa Amstel. D’aquells gols, que apropaven la selecció espanyola al miracle i a l’Eurocopa, tots els futbolistes recorden que era millor no anar a felicitar Rincón, ja que el davanter del Betis, sempre corrent amb la pilota sota un braç cap al centre del camp, agafava amb l’altre braç el company que anava a felicitar-lo i se l’emportava cap el seu propi camp. A alguns fins i tot els va deixar senyals al coll, cosa que Morales ni recorda, ja que, quan parles amb ell, explica que, per saber el que va passar en el partit el va haver de veure després, perquè ell va estar revolucionat els 90 minuts. Uns moments de tranquil.litat i una altra vegada a la càrrega. Amb tres gols en cinc minuts, de Santillana, Rincón i Sarabia.
Restaven deu minuts per aconseguir un gol i el marcador ja s’havia quedat sense números. Després de tant d’esforç, els jugadors de Miguel Muñoz no podien fallar. I no ho van fer. Quan faltaven set minuts, una pilota va quedar morta a la frontal de l’àrea gran i el destí va voler que anés a parar allà on estava Señor, el jugador que havia fallat el penal en el primer minut de partit. Un xut sec i gol. Señor va córrer embogit cap el seu propi camp i darrera seu la resta de jugadors espanyols, que el van placar, el van llançar a terra per anar fent una muntanya humana. Rincón ja tenia centenars d’apostes guanyades i les cames ja no li funcionaven.
S’acabava la tensió i, només sortir de la muntanya que s’havia creat, va tenir una rampa i va haver de demanar el canvi pocs minuts després. Abans, la selecció espanyola havia tingut temps de fer un gol més. Gordillo va ser qui el va fer, però l’àrbitre el va anul.lar de manera injusta.
“Si hagués estat el decisiu, el turc no hagués tingut collons d’anul.lar-lo, ja que no l’hauríem deixat sortir viu del camp”, reviu Rincón, que, quan l’àrbitre va indicar el final del partit, minuts després d’una invasió espontània, va córrer cap a la pilota per quedar-se-la de record. El turc no va dubtar a donar-la-hi. Hi van signar tots els seus companys en el sopar posterior, on la pilota va presidir la festa. Ara, la té guardada a casa seva. Era just que ell se la quedés.

La mirada del campió

per SEBASTIÀ ROCA

Fa calor, molta calor. Per aquestes dates a Sud-amèrica i, en concret, al Brasil, la temperatura ambient és d’uns quaranta graus. La humitat és excessiva, tothom sua, tothom està neguitós i, alhora, tothom està pendent d’un jove de 25 anys, el campió, i d’un veterà de 36, el que ho va ser al llarg de set temporades.
A la tribuna principal, les banderes i les samarretes que duen els aficionats et fan endevinar qui és, per ells, el favorit. Sigui qui sigui, aquí, dos pilots es juguen el campionat i encara s’han de fer 71 voltes a un traçat tècnic i complicat.
La megafonia et repeteix constantment que el millor futbolista de tots els temps vol abraçar-se amb el millor pilot de la història. El jove campió encara no ha arribat a la graella; qui ho va ser en set ocasions, tampoc.
A la recta de sortida ja fa estona que hi ha moviment. Els 22 calaixos de pintura blanca immaculada esperen que arribin els monoplaces per acabar de veure quin lloc ocuparan d’aquí a una estona a la graella de sortida. Els mecànics ja ho tenen tot a punt. Aquí no hi ha amics. L’espai és mínim, però cada equip sap quin és el seu. Els escalfadors de pneumàtics, els compressors, el neguit, la pressió, fan que, en aquesta reduïda zona d’aquest immens circuit, l’ambient que es respira sigui insuportable.
A mesura que passen els minuts i s’acosta l’hora de començar, aquella en la qual els cinc semàfors passen del vermell a apagar-se completament, la tensió es multiplica. En joc, la vida de 22 joves i el prestigi de centenars de mecànics i enginyers. Tot esforç serà poc per acontentar qui paga.
Atenció, que es comencen a engegar els motors. El soroll et fa sentir les vísceres com si no fossin al seu lloc. La pell reacciona i arriba el moment d’estar pendent de tot per no tenir un accident. Has de mirar a la dreta, a l’esquerra, als costats…
En un espai de deu metres quadrats, deu càmeres de televisió, amb els seus periodistes i tècnics al costat, volen captar en directe l’arribada del jove campió a l’engraellat. Tots voldran parlar amb ell. Caldrà veure amb quin peu s’ha aixecat avui. Si suma només un punt, tornarà a guanyar, tornarà a ser, per segona vegada consecutiva, el millor.

L’espera es fa llarga, tensa. La suor et desdibuixa els colors, la gent de la cursa no para de bellugar-se. Les formes es difuminen i l’asfalt respira foc. Al fons se’l veu arribar. La visió es borrosa. El sol i la calor enterboleixen una imatge que de la vora és nítida. Tres mecànics marxen corrent per arrossegar l’auto fins al seu calaix, a la primera fila. Se senten els batecs dels cors dels periodistes que en directe el volen entrevistar. Ja hi és. Ara, el ritual de sortir del monoplaça, de treure’s el casc i, sobretot, d’hidratar-se. Un cop fet això, últim consell del seu enginyer de pista i el més difícil per a ell: enfrontar-se amb la premsa.
Li posen la gorra de qui paga les rodes i comencem. Se’l veu tranquil, però amb la mirada nerviosa. Ho vol observar tot. Mentre parla amb els francesos, vol que els espanyols ja estiguin a punt. Els seus ulls de mel tenen unes dècimes de segon per girar i veure què fa i amb qui parla el veterà campió, que és a uns escassos 10 metres. No es vol perdre res. Les mirades entre tots dos, casualment, es creuen. No fan el més mínim gest, com si cap dels dos hi fos. El jove sap que, si guanya, aquesta situació no es tornarà a repetir mai més. El veterà campió serà història, història viva. És el nostre torn. Amb només un gest, el jove campió es posa davant del nostre micròfon. Tot sembla en càmera lenta. Ens mirem. L’un ha d’estar per l’altre, encara que només siguin dues preguntes. Sempre el mateix. Fixem la mirada. Al voltant, tot es continua bellugant com fa una estona. Ens estudiem. De fet, ja fa massa temps que ens veiem als mateixos llocs i en les mateixes condicions. Fa calor, molta calor. Ell no sua. Acostuma a ensenyar un lleuger somriure. No m’aparta la mirada; és profunda. M’està estudiant? O mentre mira fixament els meus ulls està recordant el circuit?
De cop i volta sembla pensar en el vell campió i desvia l’atenció cap a la dreta. Ja no hi és. Què deu estar fent? En deu minuts es trobaran de costat a la primera línia de l’engraellat. Allà també es miraran i es diran moltes coses sense parlar.
Acabem l’entrevista i ens acomiadem amb un “Bona sort”. En aquests dos minuts de mirada intensa, tots dos ens hem pogut endevinar els pensaments. Ell està convençut que jo vull que guanyi…
Marxa de pressa; només té 5 minuts per anar amb el cap cot a fer un riu i tot seguit a preparar-se per començar una nova i molt especial cursa.
Les tribunes i totes les seves coloraines esperen que comenci l’espectacle. Mecànics i enginyers abandonen la graella amb rapidesa. Els 22 valents, sols, molt sols, ja són a dins dels seus monoplaces.
El jove i el vell campió es miren de reüll i engranen la primera velocitat. Encara tenen temps de memoritzar el recorregut. De cop i volta, els cinc semàfors s’han encès. Quan s’apaguin tots cinc, començarà una nova cursa per a la història. A partir d’aquest moment, els cinc sentits, mirada inclosa, se centraran en rectes i revolts. No hi haurà temps per veure ni mirar res més.

L’obra cabdal

23 DE SETEMBRE DE 1993
COPA D’EUROPA / CAMP NOU
BARÇA, 4 - DINAMO DE KÍEV, 1

per MARCOS LÓPEZ

Al cap d'un temps, algú va demanar una cinta. Llavors, era una cinta de vídeo. Aquella cinta, transformada ara en un lleuger DVD, circula encara d'una mà a l’altra, transformada en una relíquia. Amb el pas dels anys serà una peça única.
- “Escolta, Michael, tu tens el partit?”, li deia el Pep al seu amic, al mateix que li havia venut un dels seus primers cotxes, just quan acabava d'arribar al Camp Nou. I Michael, Laudrup, és clar (que potser hi ha un altre Michael tan conegut en el barcelonisme?), se’l va mirar amb cara de sorpresa.
- “Quin partit, Pep?” Ja se sap que Michael, Laudrup, és clar, gairebé no tenia partits de futbol a casa. Per què? Ni els veia. Ell simplement els jugava. No li agradava perdre el temps seient davant d’una cosa que ja havia viscut. Hi ha jugadors que fa anys que són als camps i es limiten a veure desfilar el futbol, altres són el futbol. Però, al cap d’uns dies, el Pep va insistir en la pregunta:
- “Michael, ja el tens?”
Doncs no, encara no el tenia. Tot i que no ho confessava, va sentir una lleu curiositat per posseir un partit que havia jugat feia uns quants mesos. I del qual no recordava gaires coses. O, potser, sí. Perquè llavors va saber que era el partit més gran mai jugat per un equip de somni. “És la nostra obra cabdal”, van confessar després gairebé de forma unànime, transcorreguts els anys, sense adonar-se aquell 29 de setembre de 1993 que havien fet el partit perfecte. O gairebé. Un dia, sense dir-li res al Pep, va demanar la cinta a un amic seu i es va asseure còmodament a veure un partit. Tot un esdeveniment per a Michael, poc acostumat a disfrutar del futbol des de l’altre costat. Ell, entès en el terme més absolut de l’elegància, la discreta elegància, era el futbol.
Va apagar el llum, va encendre la tele, va col.locar la cinta -avui seria un DVD- i va agafar una cervesa. Els danesos, ja se sap.
De cop i volta, va veure dues senyores a la llotja. Aquella nit, la Maria Lluïsa no es va emportar el Josep Lluís al cine. Aquella nit no hi havia gent al cine. L’esposa de Núñez xerrava amb Danny, la dona de Cruyff, mentre uns individus vestits de blanc inhalaven alguna cosa sobre la gespa del Camp Nou. No, no pensin malament. Era una cosa que els subministraven els massatgistes. No, no pensin malament. No era el Madrid, era el Dinamo de Kíev. Llavors, Michael va descobrir coses que no es veuen sobre el camp. Va veure la imatge fugaç a TV3 de la capella del Camp Nou -a qui es resa millor si no és a Déu per demanar coses impossibles?-, va saber que Cruyff, l’altre déu, mastegava xiclet, i que Javier Clemente, el suposat altre pare d’aquell equip (va portar els bascos, va portar Bakero,Txiki i López Rekarte) estava assegut a la llotja.

I allà, a baix, al camp, hi havia Michael, amb Zubi vestit de verd, Nadal jugant de centrecampista, Quique Estebaranz, un esquerrà disfressat d’extrem dret, els sona?, tres defenses, perdó dos (Ferrer i Goikoetxea, un extrem disfressat de lateral, els sona?), escortant Koeman. Guardiola, el pesat que li demanava dia rere dia que mirés el partit, dirigint el trànsit al centre del camp, al costat de Bakero i Txiki. “El guanyem, segur. El guanyem”, deia llavors el basc al túnel de vestidors per remuntar els dos gols de desavantatge que portava el Barça de Kíev (3-1). Ah, faltava Romário. El va jugar, i tant que el va jugar, aquell partit. No preguntin per Stóitxkov. No era a la gespa. Sí a la llotja. Encara avui, quan al búlgar li pregunten per aquell partit, mira cap a un altre costat. Com feia Michael amb la pilota als peus. Hristo no oblida que Cruyff el va apartar de l’obra mestra del dream team. “Sí, va estar bé, però no va ser el millor”, xiuxiueja el búlgar quan algú l’hi recorda.
-Toca Romário, juga Bakero.
I després, la setena meravella futbolística.
L’han de veure. Demanin la cinta, recuperin el DVD, facin el que sigui. Val la pena.
Michael estava tranquil. A casa, sol, ja de nit, mirant un partit de futbol. Qui l’hi havia de dir? I la pilota va començar a córrer de punta a punta del camp, els blancs -no, no era el Madrid- ni la tocaven.
Passava un minut i 53 segons quan Michael es va inventar una passada que va semblar un globus i va burlar la defensa del Dinamo per caure al cos de Romário, dues passes, un xutàs amb la dreta i pilota al travesser. ¡Déu meu! Ni dos minuts i una jugada de somni. L’altre déu encara mastegava xiclet. I Michael es va remoure una mica al sofà, tant com quan va veure Txiki rematar de cap (03.24 segons) arran del pal dret. Llavors es va oblidar de la cervesa i va fixar la mirada a la pantalla. Estava atrapat. Hipnotitzat.
No ho va dir, però ho va pensar: “Gràcies, Pep”.

Havien passat cinc minuts de partit i Michael vivia al paradís futbolístic. Se sentia al.lucinat, ignorava que aquella impressió de sorpresa i estupor la va tenir molt abans Ígor Fomenko, l’entrenador del Dinamo. “Semblava un partit entre un equip de professors i un d’alumnes”, va explicar sorprès després de la derrota més orgullosa que pugui relatar. Seria gairebé de necis recordar qui era el professor i qui l’alumne.
Zubi serveix amb la mà, Laudrup rep en camp del Barcelona, deixa la pilota al primer toc per Guardiola i comença a córrer. El Pep, el pesat, l’hi torna ràpidament. Michael mira a un costat -qui sap si estava saludant Hristo a la grada-, la passa a Bakero i segueix corrent, ja al límit de l’àrea del Dinamo. Bakero la passa a Romário -mentida!, no es creguin tot el que veuen-, i aquest feia màgia. La pilota per aquí, la pilota per allà. La veuen? No la veuen? La toco? No la toco? I així, amb un cop de cintura, deixa passar la pilota entre les seves cames perquè aparegui Laudrup, que venia corrent des que Zubi l’hi va donar, i al primer toc -aquell Barça no sabia jugar a més d’un- marca el primer gol. Vuit minuts i 38 segons de partit i Michael va aturar la cinta.
-És cert? Va passar?
Doncs sí. Entre les mans de Zubi i el peu dret de Laudrup hi havia gairebé 100 metres i 15 segons meravellosos de futbol. Ni un del Dinamo va veure la pilota. Ni de prop. Zubi amb les mans, Michael amb el peu i el cervell, Bakero galopant amb la cabellera a l’aire, Guardiola amb el mapa del futbol al cervell guiant les operacions, i Romário -uf, Romário-. Què va fer? Res i tot. Res, perquè no va tocar la pilota. I tot, perquè va enredar els defenses, va connectar amb la mirada amb dues persones. Amb Bakero -aquell que mirava als ulls- i amb Laudrup, que el tenia a l’esquena. Amb els altres ulls que només tenen els mags.
Veient-ho a la tele, Michael va entendre que allò va ser una de les seves obres mestres. Al camp ho va intuir, al sofà ho va comprovar. Va parar i es va aixecar. Va guardar la cinta i va pensar que ja veuria el partit sencer, la remuntada -algú dubtava que els blancs perdrien-, la nit en què no va marcar Romário i se’n va anar a dormir pensant tot el que li devia al Pep.
Només en va veure 10 minuts. No tenia pressa. Tenia tota la vida per veure el partit perfecte.
- “Ah, si el tens en DVD, passa-me’l”, demanen encara avui els mites del dream team.
Van jugar 90 minuts i es van colar a la memòria del futbol.
I, de tant en tant, quan es retroben en algun homenatge, hi ha algú que diu: “Gràcies, Pep”.
Potser avui, Laudrup, 14 anys més tard, ja passa al minut 40 de partit. Han de saber que el Barça ja va liquidar l’eliminatòria en 17 minuts. Però això és innecessari.

Macho, un àrbitre

per PERE ESCOBAR

Aquesta no és la història d’una gran gesta esportiva. Ni el recorregut d’un equip campió, un atleta extraordinari o una fita inigualable. No és la crònica d’una nit màgica ni d’un partit inoblidable. Aquest només és un dels partits de lliga que va jugar el Centre d’Esports Sabadell la temporada 84-85. La primera del seu retorn a Segona A.
És clar que abans de parlar d’aquest partit, un Sabadell-Granada de l’onzena jornada que es va disputar a la Nova Creu Alta, cal saber un parell de coses.
La temporada anterior, el Sabadell jugava a Segona B i, després d’un agònic i triomfal últim partit a Binèfar, va aconseguir l’ascens. L’ambient que envoltava l’entitat era espectacular. Sens dubte, producte de la personalitat abassegadora del seu president, Rafael Arroyos Bamala, un empresari de mil feines que, molts anys abans, havia arribat a representar un jove i aleshores desconegut Joan Manuel Serrat, a qui acompanyava personalment als seus concerts amb un Cadillac vermell i ni un duro a la butxaca.
Rafael Arroyos tenia un caràcter obert i divertit, però podia arribar a fer tremolar els fonaments de la Nova Creu Alta si alguna cosa no li estava bé. Com diu el tòpic, era un personatge fet a si mateix. I, quan un té tanta feina, no està per romanços a l’hora de polir els petits detalls.
Va arribar al món del futbol de la mà del seu Sabadell i va saber sobreviure unes quantes temporades aplicant les mateixes regles, mai escrites, que altres aplicaven de feia anys.
Havia aconseguit ajuntar un grapat de bons jugadors, alguns dels quals havien jugat a Primera Divisió, com Marañón (R. Madrid, Espanyol), Tanco (Rayo Vallecano i Almeria), Capó (Celta), Estella (Barça, Mallorca, Sevilla) o Zunzunegui (Hèrcules, Saragossa). Però a la plantilla també hi havia homes importants de la casa, com Saura o Lino, i gent de fora amb força futur, com Manolo (que seria pichichi de Primera amb l’Atlètic de Madrid) o Golobart (Espanyol).
El cas és que, amb Vicenç Dauder a la banqueta i Arroyos a la llotja, el projecte era tornar a Primera Divisió i reeditar aquell Sabadell màgic que un dia va jugar la Copa de Fires amb l’històric Rosón de president.
La Nova Creu Alta, que aleshores tenia un aforament de 4.850 espectadors asseguts i 15.130 drets, tenia bones entrades. Molt bones pels partits de Segona B que l’equip havia jugat l’any anterior i millors en aquesta temporada a Segona A. Els aficionats creien en aquell equip i Rafael Arroyos, en molts aspectes un avançat a Jesús Gil, feia mans i mànigues per augmentar aquesta fe. Havien començat la Lliga a Segona A, però abans d’acabar la temporada volien ser a Primera Divisió.
Després de deu jornades, l’equip tenia dotze punts, que el situaven en un bon lloc en la classificació, sisè - i més la temporada de la tornada a Segona-, però insuficient pel que es venia i respirava a Sabadell. De fet, aquella mateixa temporada Arroyos va tenir tres entrenadors, fruit de les seves ambicions, projectes i inquietuds.
En l’onzena jornada, amb la visita a casa del Granada, l’ambient ja s’havia sobreescalfat. Els àrbitres, un recurs sempre agraït per a casos com aquests, es van convertir en el punt de mira de l’aficionat vallesà i l’estadi arlequinat va passar a ser un dels que més pressió feia sobre l’equip rival i l’àrbitre de torn.
Aquell 11 de novembre de 1984, el camp tenia una bona entrada, catorze mil aficionats. Barça i Espanyol no coincidien amb l’horari i Catalunya Ràdio va dedicar, per primer cop, una transmissió sencera al Sabadell, amb micròfon de vestidor inclòs.
Jo ja feia un any llarg que treballava a Catalunya Ràdio, però aquest va ser el primer cop que, amb Santi Carreras a la locució, tenia la responsabilitat de controlar les banquetes, la llotja i els vestidors. La meva participació en els partits de futbol s’havia limitat fins aquell moment a fer connexions curtes per donar el minut i el resultat.
La prèvia del partit va anar envoltada de les declaracions habituals que es fan i es desfan en totes les transmissions. Amb vint-i-quatre anys i un micròfon a la mà, vaig entrevistar tothom que va ser al meu abast i, donat que era el primer partit sencer que Catalunya Ràdio feia del Sabadell, em vaig esplaiar a l’hora de fer arribar als oients com era l’estadi i quines peculiaritats tenia.
La Nova Creu Alta, com molts estadis, té els vestidors de tots dos equips separats en dues ales diferents sota la tribuna principal. I, com a la majoria, un passadís els fa coincidir abans de sortir al camp. Com passa en alguns estadi anglesos, a la Nova Creu Alta, una cita fa un advertiment als jugadors abans no trepitgin la gespa. Parla del respecte a l’arbitre, que errar és humà, que els jugadors també fallen... Una frase que vaig arribar a comentar poc abans de començar el partit amb el mateix president...
L’àrbitre, l’home que es podia equivocar com tothom, es deia José Antonio Fernández Macho, de Castella i Lleó, actualment informador arbitral de la mateixa Territorial. No va tenir la seva nit, que és una manera de dir que va estar poc afortunat. O sigui, que va estar fatal. I ja abans d’acabar la primera part va haver de patir unes quantes xiulades, que van augmentar perillosament quan va marxar als vestidors al final del primers quaranta-cinc minuts. La segona part va passar un calvari. I jo amb ell.

En vista de com es presentaven les coses, abans no acabés el partit em vaig situar al túnel de vestidors, que en els últims vint minuts es va convertir en l’escenari d’un vodevil. Gent que anava i venia, crits per tot arreu. President i senyora, vicepresident, cap de premsa, delegat, jugadors, policia... I jo, mentre tots dos equips intentaven jugar a futbol entre la cridòria del respectable i el llançament d’objectes.
A la cabina de la ràdio, Santi Carreras feia la locució del partit i, des de la sortida al terreny de joc, jo anava explicant els nervis que, ja a flor del pell, es podien viure arran de gespa. El delegat del Sabadell, Josep Gutés, l’home més bo que ha vist mai el món del futbol, patia per tothom. Pel resultat, pels jugadors, pels aficionats, per l’àrbitre..., que, dit sigui de passada, ja havia anul.lat dos gols i s’havia empassat un penal a l’àrea visitant.
Es veia a venir que passaria alguna cosa... I va passar. De sobte, pel túnel de vestidors, va aparèixer Miquel Arroyos, el vicepresident. Germà del president i un home habitualment tranquil. Poc amic de sortir als diaris ni, fins aleshores, de dir una paraula més alta que l’altra. Venia seguit del cap de premsa del club, en Pere Reñé. Suat i vermell i molt amoïnat per l’estat de nervis del seu vicepresident.
En arribar a la gespa, Miquel Arroyos va començar a escridassar l’assistent. Li va dir de tot i més, i, enmig d’un autèntic atac de nervis, va anar cap al línier. En Reñé, que s’ho esperava o temia, el va poder aturar i el va fer baixar al túnel. Amb bones paraules, un to més calmat i demanant prudència, en Reñé va convèncer un primer cop el seu vicepresident, que va prometre que no ho tornaria a fer, però que volia veure acabar el partit des de les banquetes. Van tornar a sortir. I, dos minuts més tard, el pobre cap de premsa va haver de tornar a aturar el seu vicepresident. La conversa es va reproduir al túnel de vestidors, però, aquest cop, en Reñé no el va deixar sortir al camp. Arroyos es va quedar al túnel..., una estoneta. Però, de sobte, va pujar escales amunt cridant de tot a l’assistent i amenaçant d’estrangular-lo... En Reñé el va placar -literalment- i, davant de la impossibilitat de convènce’l, el va estirar a terra i s’hi va asseure a sobre... No és broma.
Des d’aquell moment, la sort de la transmissió va quedar en mans de Déu Nostre Senyor. Amb un vicepresident estirat a terra i amb un cap de premsa assegut al damunt, el meu lloc era el túnel de vestidors. Hi faltaven protagonistes i no tardarien a arribar...
Va baixar el president, acompanyat de la seva senyora. Tots dos cridaven i es van tancar, cridant, a la sala de premsa. L’ambient es podia tallar amb un ganivet...
I es va acabar el partit. Però no les sorpreses. La policia va haver de protegir la sortida de l’àrbitre, a qui el públic va llençar de tot. Quan l’home ja es pensava que s’havia guanyat la tranquil.litat del túnel de vestidors, li va venir un nou ensurt. Va veure el president de l’entitat sortir de la sala de premsa, fora de si i cridant com un posseït. (Arroyos no és un home petit i veure’l llençat i en aquell estat de nervis impressionava qualsevol).
Van ser els mateixos jugadors del Sabadell els que van aturar Rafael Arroyos. Golobart i Lino, entre altres companys, van tenir una feinada de por per tornar l’Arroyos a la sala d’on havia sortit.
Però les desgràcies de Fernández Macho no s’havien d’acabar aquí. En arribar a la porta del seu vestidor es va trobar el pany forçat, li havien trencat la màquina d’escriure i llençat la seva roba a la dutxa per mullar-la. Mai no es va dir públicament qui va ser la persona que va aprofitar la segona part per entrar a fer tot allò, encara que, a Sabadell, tothom sabia el nom del directiu responsable -que Déu tingui en la seva memòria- . El mateix que va recórrer mitja Nova Creu Alta per inutilitzar un pany d’una petita porta de l’estadi que només es fa servir per a casos en què la seguretat demana que l’àrbitre o qualsevol altra persona surti del camp per la porta del darrera i que està situada a l’altra banda de la tribuna. Així que Fernández Macho no tenia més sortida del camp que la principal, on l’esperaria tothom. Estava en una ratera.
El cas és que, després de tot el que havia passat, amb els nervis a flor de pell, l’àrbitre tancat al seu vestidor escrivint l’acta a mà i mirant d’eixugar la roba, i el president escortat i vigilat pels seus jugadors, va aparèixer per les escales que baixaven de la llotja el segon vicepresident, Alfred Besonies.
Alfred Besonies, empresari tèxtil de Sabadell, era un reconegut culer, a més, lògicament, de seguidor del Sabadell de tota la vida. Però era, sobretot, una bona persona. Tranquil, pacificador, amb una bona paraula sempre a disposició de qui la volgués escoltar. Francament, quan vaig veure baixar en Besonies per les escales, se’m va obrir el cel. Era el que necessitava tothom, una mica de calma. I m’hi vaig adreçar, amb el meu micròfon sense fils...
-Sembla que avui no ha estat el dia del senyor Fernández Macho...
Besonies, tant fora de si que ni m’havia vist -i els puc assegurar que l’espai on érem no feia més de vint metres quadrats - va mirar el micròfon i va deixar anar...
-Aquest paio no és Macho. És cabrón, “macagundeu”, cabrón és aquest paio!
I tot seguit va donar una puntada de peu a la porta de l’àrbitre que, suposo, li va fer venir un nou sobresalt en aquella nit inoblidable.
No vaig fer més entrevistes fins que van sortir jugadors i entrenador, que, per cert, eren els que estaven més tranquils de tots.
Fernández Macho va tardar dues hores a sortir de la Nova Creu Alta. Dues hores que un grapat de seguidors van esperar ‘pacientment’ per tornar-lo a escridassar.
L’endemà, la fotografia dels diaris que van esperar la sortida de l’àrbitre recollien un grup de policies uniformats escortant tres pobres homes vestits amb xàndals del Granada. Pel que em van explicar, el Sabadell no va voler deixar-los roba.
No els va passar res més enllà de noves escridassades, insults i el que vulguin imaginar. Tampoc no els hagués afectat gaire. Fernández Macho i els seus assistents van deixar Sabadell vestits de policia i escortant tres números de la Policia Nacional amb xàndal del Granada que van fer de ganxo per si algun eixelebrat se li escapava la mà.
Per cert, el Comitè de Competició va sancionar el Sabadell amb dos partits, que els de la Nova Creu Alta van jugar al Miniestadi.
El Sabadell va acabar quart en la Lliga i l’any següent va aconseguir el seu somiat ascens a la Primera Divisió, on va jugar dos anys consecutius. Els puc assegurar que, la temporada del descens, els arbitratges que va patir el Sabadell van ser molt pitjors que aquell de l’àrbitre castellà. Però, es clar, no n’hi va haver cap de xiulat per un ‘macho’ com aquell.