PREMIS
SPONSORS


Aquesta és la segona iniciativa d’un grup de periodistes catalans reunits per a escriure un llibre amb finalitats solidàries. Els beneficis econòmics de la seva venda així com les aportacions de diferents empreses que han decidit col.laborar en aquesta edició, es destinaran al departament de cirurgia i oncologia pediàtrica de l’Hospital Universitari de la Vall d’Hebró de Barcelona.

Els beneficis del primer projecte, ‘Relats de Futbol. 37 històries solidàries al voltant d'una pilota’ es van entregar a la Fundació Campaner, una entitat mallorquina sense ànim de lucre dedicada a la lluita contra la noma, una malatia infantil que ataca als nens més desfavorits de l’Àfrica. El futbolista del Futbol Club Barcelona Samuel Etoo va apadrinar aquest primer projecte.

La iniciativa periodístico-literària i els fins benèfics que perseguia van merèixer el guardó de la primera edició del Premi Imagina’t, concedit per l’Associació Imagina’t Barcelona, entitat amb responsabilitat social que vol reconèixer els esforços d’aquells grups o empreses que amb el seu treball, constància i il.lusió han assolit el reconeixement dins del seu camp d’actuació.

 

 

INTRODUCCIÓ DE CARLES PUYOL I IVÁN DE LA PEÑA

‘El pelut’ i ‘el pelat’, cara a cara

Una amistat i una causa comuna. Dos factors que han empès Carles Puyol i Iván de la Peña, jugadors del Barcelona i del l’Espanyol, a ajuntar esforços, conjuntament amb un grup de periodistes, per a un projecte benèfic. Tots dos futbolistes, que mantenen una estreta relació des de l’any 2000, es van citar en un hotel de Barcelona per parlar sobre diferents aspectes que els han marcat al llarg de les seves trajectòries esportives. En la maduresa de la seva carrera, miren enrere i recorden experiències que els són comunes.

Iván de la Peña: La vida no és sempre com se somia. Vaig arribar a Barcelona acompanyat dels meus pares, que, tan bon punt vam baixar les escales de l’avió, em van animar a gaudir de l’entrenament al qual estava citat, a jugar amb tranquil·litat i a quedar-me a la Masia si m’hi trobava a gust. També em van dir que, si no era així, tornaríem a Santander i tan tranquils, que no passava res. Jo no vaig respondre. No ho sé, però em sembla que vaig assentir. Me’n recordo que després de l’entrenament estava feliç perquè allò satisfeia la meva il·lusió. Vam anar a menjar al restaurant Boogy, al carrer Diagonal, on els meus pares van canviar de discurs: em deien que tornés a Santander amb ells, que no em quedés. La meva resposta no va ser la que ells esperaven i, llavors, van venir els plors. Acceptar la proposta del Barcelona suposava admetre també la nostra separació d’un dia per l’altre, bruscament. Arrossegat per l’emoció de la vida a la Masia els vaig començar a trobar a faltar al cap de dos mesos. Llavors volia fugir, tornar a Santander, a prop seu. No obstant això, vaig aguantar i al final vaig poder complir tots els meus somnis, com debutar al Camp Nou, el camp més bonic de tots. Ara, quan passo per davant de la Masia, em porta molts records bonics d’una època inoblidable, una de les millors de la meva vida. De vegades, l’hi comento al meu fill, de quatre anys. Li explico que allí va viure el pare, que es va passar moltes nits plorant, però que també va ser feliç de conviure amb nois que estaven fora de casa i que perseguien un somni que un dia havien imaginat.
Carles Puyol: Per a mi també van ser els millors anys de la meva vida. Jo vaig tenir la sort d’arribar-hi més tard, quan ja gairebé era major d’edat, i no ho vaig passar malament. Estava immensament feliç de viure allí i jugar al Barcelona. No em plantejava arribar al primer equip, només pretenia gaudir del futbol a l’equip juvenil. En comparació amb tu, jo tenia l’avantatge d’arribar de Lleida, molt més prop que Santander. Quan tenia enyorança, m’escapava a casa.
Iván de la Peña: Quedar-me sense els meus pares als quinze anys va ser dur, però encara va ser pitjor anar-me’n a Itàlia. Feia molts anys que vivia a Barcelona i va ser dur deixar aquesta ciutat, molt dur. Després vaig anar-me’n a França, on vaig tenir una lesió molt greu al peroné. Van ser d’aquelles èpoques complicades que et fan més fort. Per sort, vaig poder tornar a jugar.
Carles Puyol: Ets més fort del que molts es pensen.
Iván de la Peña: L’edat i el pas dels anys també ajuden a madurar.
Carles Puyol: La Masia, i el futbol, en general, és una escola de la vida. Aprens valors importants, com la companyonia i el sacrifici col·lectiu. El fet d’estar lluny de casa et fa madurar abans que a la majoria d’adolescents. Deixar la família precipita tots els esdeveniments.
Iván de la Peña: Conservo, com tu, moltes amistats de la Masia. I és que crec que tots els meus amics són futbolistes. Nosaltres, no obstant això, no ens vam conèixer a la residència.
Carles Puyol: Va ser l’any que vas tornar de la Lazio. Abans ens havíem saludat alguna vegada que venies de visita a la Masia, però res més. També et vaig saludar quan em van convocar per primera vegada al primer equip en un partit contra el Dinamo de Kíev i tu estaves lesionat. Et vaig dir com em deia perquè no era conegut. Allí vaig notar que també eres tímid.
Iván de la Peña:Potser per això vam avenir-nos aviat.
Carles Puyol: A l’inici de la temporada 2000-2001, quan vas tornar d’Itàlia, jo vaig anar als Jocs. Va ser després d’això quan vam començar a fer amistat.
Iván de la Peña: Tenim un caràcter semblant. A més, hi havia en Luis (Enrique), amb qui tenia molt bona relació. Érem rivals a la Play Station. Després vam començar a quedar tots tres per jugar a la Play, per sortir plegats amb les famílies... Ara no et considero un amic, sinó més aviat com un germà, com a Luis Enrique.
Carles Puyol: No coincidim solament en el caràcter i en les aficions, sinó també en les nostres rutines. Som casolans, ens agrada estar amb la família, no ens agrada sortir de nit... Tenim un estil de vida similar. Vosaltres teniu fills i jo no, però tenim una manera de fer molt semblant. A més, entenem el futbol de forma similar.
Iván de la Peña: Hem coincidit tres persones que gairebé som iguals. Tu ets a qui més li agrada el futbol, hi estàs obsessionat.
Carles Puyol: Obsessionat, hi estàs tu. Si t’empasses tot el que fan per la televisió, i no només el futbol!
Iván de la Peña: Sempre ha estat així a casa meva. El meu pare s’ho empassava tot i jo ara tampoc em perdo cap partit que fan per la televisió. El més sa que hi ha en el món és fer esport. Estic orgullós de tenir amics com tu o com en Luis, encara que, de vegades, cal deixar guanyar en Luis a la Play (tots dos riuen).
Carles Puyol: Carai, com es posa quan perd! S’enfada molt. Bé, tothom sap com és quan competeix. El considerem com el germà gran i a més juga amb avantatge perquè moltes vegades quedem a casa seva.
Iván de la Peña: Quan coincidim els tres sempre parlem de futbol o de la família. Ara falta que tu Carles et decideixis a tenir fills.
Carles Puyol: Abans he de guanyar la Champions (je, je,je)... Tant l’Agnès com jo som joves i hem d’esperar. Cada cosa al seu moment.
Iván de la Peña: Ja tenim ganes de veure uns quants ‘puyolets’ corrent per aquí!
Carles Puyol: Si són com jo, seran uns bèsties.
Iván de la Peña: I amb un bon tros de pèl!
Carles Puyol: Jo no aniria mai pelat. Cadascú porta els cabells de la manera que li agrada...
Iván de la Peña: He d’admetre que vaig pensar alguna vegada deixar-me’l créixer, però triga molt temps i em fa mandra. El meu fill em pregunta si sóc calb. Li dic que al pare li agrada així. Hi va haver un dia que vaig decidir canviar d’imatge i ja veus... Saps que de vegades tinc temptacions?
Carles Puyol: De deixar-te’l créixer?
Iván de la Peña: No. De passar-te la maquineta pel cap!
Carles Puyol: El dia que ho intentis… (s’aixeca i intenta donar-li un cop al clatell) Ja veuràs ja quan ens trobem en un camp.
Iván de la Peña: Je, je, je. Ets molt pesat jugant.
Carles Puyol: El pesat ets tu.
Iván de la Peña: Ets molt noble, el més noble de tota la Lliga, però el problema és que no controles la teva força, que és molt gran. Sempre dius que no em toques, però..
Carles Puyol: I tres setmanes després del partit encara em demanes la falta que no va xiular l’àrbitre.
Iván de la Peña: Normal. Tenim una bonica amistat, però cadascú, al camp, lluita pels seus interessos. Allí no hi ha amics, ni tampoc ens coneixem. No obstant això, al final, no triguem ni cinc minuts a oblidar el que ha passat al terreny de joc. Només queden les discussions típiques, que són de broma.
Carles Puyol: És clar. Fins que, de vegades, les nostres companyes ens frenen. A l’Agnès cada vegada li agrada menys el futbol. Es preocupa que estigui bé i que sigui feliç. Diu que li agrada menys, i és perquè pateix més. A més, des de fora et creus que el futbol és una cosa i des de dintre n’és una altra. Hi ha molts interessos creats i et veus immers en situacions injustes, ni desitjades ni buscades, que et fan passar males estones. També veus coses que no són normals. No tot és tan clar com es veu des de fora. I tu ho vas poder comprovar.
Iván de la Peña: La Lorena, la meva dona, ve d’una família de futbolistes i està acostumada a segons quines situacions. Li agrada el futbol i pateix com ho deu fer l’Agnès. Ho vam tenir complicat pel fet d’haver de marxar a un altre lloc.
Carles Puyol: Ho sé. Et va passar a una edat en la qual prioritzes jugar a futbol, gaudir i fer-ho tan bé com saps. A mesura que va passant el temps t’adones d’altres coses, de les conseqüències que té el fet que la pilota entri o no entri, i de la sort que tenim de guanyar-nos la vida amb allò que ens agrada.
Iván de la Peña: No és fàcil arribar on estem. Cal adonar-se que darrere hi ha molts sacrificis, com deixar la família sent tan jove. Però és cert que som uns privilegiats, perquè molts ho intenten i pocs arriben a Primera. Nosaltres tenim la sort d’estar aquí, i guanyar diners jugant a futbol. Quan hi penses, no pots deixar de pensar en aquells que s’han quedat pel camí o en la gent que pateix. Tot el que sigui ajudar aquesta gent val la pena. És per això que és un plaer participar en iniciatives com aquesta.
Carles Puyol: No vaig dubtar a acceptar-ho quan m’ho van plantejar, perquè són aquestes coses les que et permeten adonar-te del que realment passa al món. No és que visquem en una bombolla, però moltes vegades estem centrats en el nostre treball diari, estàs empipat per una derrota o content per un triomf, i després t’adones que aquestes preocupacions o alegries són relatives. Hi ha altres coses molt més importants. Sabem que cada partit, cada victòria, és molt important per a la gent, perquè això condiciona moltes vegades el seu estat d’ànim, però no podem oblidar que podem fer moltes més coses per la gent. De vegades anem als hospitals a visitar malalts que no coneixem. Per a nosaltres, són dues hores i, per a ells pot ser molt important veure Ronaldinho o De la Peña.
Iván de la Peña: Els pot ajudar a trobar la força que potser els falta per tirar endavant.
Carles Puyol: Quan surts d’un hospital, t’adones del que és important i del que no ho és. Per a nosaltres no és un esforç gaire gran, i per a ells pot ser molt important. Ho fem regularment.
Iván de la Peña: El problema és quan vas a algun lloc amb la premsa, perquè sembla que ho facis per imatge. Llavors et trobes que l’hospital està ple d’infermeres, de pares, de càmeres i de periodistes, i no veus els nens. És millor fer-ho sense avisar. Ho fem. Quedem amb algun amic (futbolista), estem una estona a l’hospital i així tenim més intimitat. Pots estar una estona amb els nens i tot és més tranquil.
Carles Puyol: A més, pots fer-los bromes i els nens estan més feliços. Si ho fas davant de les càmeres, les televisions poden utilitzar les imatges.

 

Llavor de campiona

ARANTXA SÁNCHEZ VICARIO (TENNIS)

per DAGOBERTO ESCORCIA

Va aparèixer quan en aquest país hi havia poques dones que coneguessin el triomf en l’esport i, especialment, en el seu. Amb ella es podria dir, i no seria cap mentida, que l’esport espanyol va plantar i recollir una collita de fruits que s’ha mantingut en els últims vint-i-cinc anys, des de finals dels vuitanta fins ara. Va emergir ella i darrere van aparèixer més campions, com si aquest país hagués plantat qualitat. Més que un esperit guanyador, ella va ser una inspiració de la victòria. La seva arribada a l’esport va significar una injecció eficaç per a la moral de molts joves i, sobretot, per a les dones. Ella, aleshores, era una adolescent enèrgica, que es menjava el món, que estava convençuda que algun dia pujaria a l’Olimp, que guanyaria les millors i que ompliria casa seva dels títols més grans. Sabia que un dia seria la millor. A la seva jove edat era extraordinàriament sorprenent que pensés i actués així.
Arantxa Sánchez Vicario va treballar des dels quatre anys amb la mentalitat pròpia dels qui han nascut per ser gegants, per col·locar el seu nom en l’eternitat, per ser recordada, potser, com l’esportista més gran d’aquest país. Va tenir el suport de la família i va aprofitar el seu talent i les seves facultats esportives per ser el que volia ser. Tenia pressa per arribar perquè no li quedava més remei. No tenia per què ser pacient per assaborir l’èxit i ho va demostrar. Sense desesperar-se, ni angoixar-se, va trobar el camí en uns temps en què hi havia moltes altres tenistes amb tanta o més capacitat que ella.
Arantxa va créixer ràpid a la pista. Va mesurar les seves forces amb les millors i, malgrat la glòria viscuda, es podria dir que va tenir la mala sort de viure en una època en què també van viure Steffi Graf, en què Martina Navratilova donava el que semblaven que serien els seus últims tocs amb la raqueta i en què Monica Seles sorgia també amb l’atreviment de les joves d’avui dia. Arantxa va pujar el sostre del tennis amb el mateix agosarament; res li feia por ni tenia por de ningú. Sortia a la pista i lluitava cada pilota. Necessitava aquest caràcter per triomfar en un món que, ja en aquella època, començava a ser molt competitiu. No li importava haver sacrificat la seva infantesa ficada en escoles de tennis donant cops amb una raqueta. I no va malgastar el temps lliure. El va aprofitar per aprendre idiomes. Els necessitaria per després desenvolupar-se amb facilitat pel món. Va aprendre alemany, anglès, francès, italià, a més de les seves llengües, el castellà i el català. Va recórrer el món sencer regalant simpatia i acumulant èxits. Potser van sortir alguns incrèduls davant els seus resultats, però ella va mantenir el seu nom i el de l’esport d’aquest país al capdamunt durant molts anys.
L’aposta que va fer a la vida va ser tan efectiva que no és estrany que Arantxa, ja retirada, segueixi en el món del tennis, ara dedicada a feines de comentarista, descobrint que els periodistes enviats especials als tornejos de Grand Slam es passen dotze i catorze hores ficats a la sala de premsa, sentint la duresa de ser a l’altre costat de la taula a les entrevistes, ensopegant amb una experiència que la porta a comprendre una professió que en determinats moments de la seva vida professional no va entendre.
Però, coses d’aquest món, Arantxa va acabar casant-se amb un periodista, història de la qual gairebé no en vol parlar perquè per a ella ja forma part del passat, i prefereix definir-la com un assaig dur i al mateix temps un moment de la seva vida “molt bonic” que no va funcionar. Un resultat inesperat en una campiona que sempre guanyava i que té en la primera de les seves finals a Wimbledon el seu pitjor record. Aquella que va perdre amb Steffi Graf el 1995, amb un resultat del qual només en diu “5-7 en el tercer”. Perdre sobre l’herba de Wimbledon quan va acaronar el títol va quedar tan gravat al cap d’Arantxa com els seus grans triomfs a Roland Garros, aquell del 1989, en el qual TVE va batre el rècord d’audiència per primera vegada en la retransmissió d’una final femenina. Però Arantxa va sentir més dolor en aquella derrota de Londres -l’únic títol que se li va escapar- que el dia que va decidir retirar-se del tennis professional. I això que, aleshores, ja ho havia guanyat quasi tot. Fortuna -va acumular gairebé 17 milions de dòlars només en premis-, títols (29 individuals, 67 de dobles) i medalles olímpiques.
“Si tornés a néixer, tornaria a ser tennista”, confessa Arantxa als seus 34 anys, tres després de la retirada. “He fet el que més m’ha agradat, he gaudit, em vaig preparar a consciència per arribar lluny, vaig dedicar tot el meu temps, el meu esforç, i en cap moment he avorrit el tennis. M’agrada anar pel món i que la gent em reconegui i encara em demani autògrafs. És el tennis el que he portat dins tota la meva vida i no tinc per què repudiar-lo. M’agrada. M’ho ha donat tot. Felicitat, èxits i molt afecte dels aficionats. És veritat que hi ha gent que, quan acaba la seva carrera, l’abandona completament, però a mi m’agrada seguir en els torneigs comentant els partits, m’agrada ser la directora d’un torneig a Barcelona, i ser la mentora d’una jugadora com Svetlana Kuznetsova. Estar en els grans tornejos em porta bons records; em vénen a la memòria tantes coses viscudes que no m’importa continuar en aquest esport.”
Nascuda per ser tennista i campiona, Arantxa gaudeix amb la seva vida. Ara tot és molt més tranquil. Ja no ha de mirar l’hora si surt de nit, ni controlar el que menja, ni pensar que ha de matinar. Ni tensió, ni nervis. Res. No troba a faltar la competició. En va tenir prou amb 17 anys a la pista com a professional, més deu d’aprenentatge. Ara té tot el temps per a ella i per dedicar-lo a tot allò que més li agradava i que en els temps de professional no podia gaudir. Ara passa estones amb els seus nebots, els fills dels seus germans Emilio, Javier i Marisa, i amb els seus amics, que no són del tennis, perquè ha sabut conservar els que va fer a l’escola i fora de l’entorn de l’esport: “Amb ells aprenc moltes coses perquè han estudiat altres carreres i posen altres temes sobre la taula.”
I en això se centra la campiona més gran de l’esport espanyol, amb altres temes, col·laborant amb una fundació benèfica, SOS Àfrica, intervenint en els projectes de creació d’orfenats, escoles, poliesportius per als nens pobres d’aquell continent. Arantxa va a Àfrica dos cops cada any -Dakar i Kashama- i té diversos nens apadrinats. Diu que aquesta experiència li és gratificant, sobretot a ella que va viure una infantesa bastant més diferent que la de qualsevol dels nens africans afectats per la pobresa i les malalties. També col·labora amb la Fundació Oncologia Infantil Enriqueta Villavecchia, que treballa per cobrir les necessitats humanes de nens afectats pel càncer. Aquí també s’ha descobert com una gran campiona.

 

Àfrica i aventura

JORDI ARCARONS (MOTOCICLISME)

per ROSA ALBA ROIG

Àfrica no és un paisatge, no té a veure amb la geografia, el desert no és Àfrica. L’aventura no és el risc, no té a veure amb el perill, amb l’adrenalina; la por no és una aventura. Àfrica i l’aventura comencen quan li dius al camió escombra de l’organització que et quedes, que no puges, que no abandones, que vols arreglar la moto i continuar encara que sigui per acabar l’últim. Quan veus allunyar-se l’últim vehicle amb l’enganxina del París-Dakar, quan surts de sota el mantell protector de la cursa i et penses sol al mig del no res, llavors comences a sentir com Àfrica és va fent real. L’inconegut és Àfrica; aprendre´n és l’autèntica aventura.

Gao, Mali, 1989. Lliçons africanes

M’assec a dinar, m’han convidat, sé que és un risc per al meu estómac, però, en el millor dels casos, no podré tornar a menjar a fins d’aquí a quatre o cinc hores, i això si de debò són capaços d’arreglar la moto i puc arribar fins al bivac. No em vull deixar vèncer per la repugnància, poso la mà a l’olla, com tots, i faig una bola de carn i arròs.
Ens enfilem al camió i posem rumb a Gao. Al cap d’un parell d’hores de camí, les meves esperances comencen a emmudir com el motor de la meva moto. No sé quant falta per arribar, no sé si el mecànic del poble podrà arreglar la moto, però sé que l’hora del bivac s’acosta i que jo no hi arribaré a temps. M’exclouran de la competició, apareixeré a la llista d’abandons del dia, i algú informarà el meu equip que vaig refusar pujar al camió escombra. La cursa s’ha acabat per a mi. Si en tenia cap dubte, s’esvaeix quan finalment arribem a Gao i veig que el taller mecànic és una extensió de sorra enmig d’un carrer empolsegat ple de ferralla aparentment inservible. Baixem la moto del camió i, enmig d’una enorme expectació, comencen a desmuntar-la peça per peça. La gentada que ens va envoltant mira simultàniament el que queda de la meva moto, a mi i el mecànic que, finalment, alça la vista i la vàlvula que havia fallat. Suposo que estic de sort.
Quan la moto es va aturar davant de l’assistència de benzina i els homes que l’atenien em van assegurar que podien arreglar-la, jo els vaig voler creure. Mai no els vaig preguntar quant trigarien, donant per fet que sabien que, en una competició, el temps és vital. Ells pensaven que l’important era la moto. Ara també ho és per a mi. No me’n queda d’altra. Veient com van les coses busco un lloc on dormir i, plantat al mig de Gao en una pensió africana, m’adono que l’única sortida és arreglar la moto, intentar vendre-la i, amb els diners, pagar el viatge fins a Dakar per arribar a casa. No puc trucar per telèfon; les connexions amb Espanya no funcionen. Malgrat tot, m’adormo. Això és el millor de les aventures de debò que, quan hi ets, no saps que ho són.
Gao té pocs habitants, però viuen molt dispersos i les distàncies són grans, i que m’he de buscar alguna manera de desplaçar-me. Mamadú té una Mobylette i s’ofereix per fer-me de taxista. Durant tres dies serem inseparables. De bon matí, em porta un altre cop al taller. El mecànic m’informa que se’n va a un lloc de desballestament de cotxes a veure si troba una vàlvula per a la meva moto. Una vàlvula de cotxe per a la moto!, exclamo. Ningú no fa cas de la meva cara de consternació, fins a tal punt m’ignoren que, jo mateix, em començo a sentir menys alarmat i li dic: no hi ha pressa, la cursa s’ha acabat per a mi. El temps no és important; l’important és recuperar la moto. Ara ja sé que el temps té un altre valor a Àfrica.
Explico a Mamadú la meva intenció de trobar un comprador i així poder pagar al mecànic, el viatge de tornada i, naturalment, els seus serveis de taxista. Gao no és un lloc turístic, però la seva situació al costat del Níger el converteix en un centre de comerç important. Podem trobar algú que me la vulgui comprar per després fer-ne negoci. Aquesta explicació em fa recuperar l’optimisme i començo a calcular un preu de venda. Si la moto d’origen costava un milió i mig de pessetes, però ara tothom veu que està feta servir, i una mica atrotinada, doncs en demanaré mig milió. Ara, la cara de consternats la fan ells: mig milió! No hi ha ningú en tot Gao que tingui una quantitat com aquesta! No importa si el preu és just o no i, si ningú no el pot pagar, em quedaré allà per sempre perquè les comunicacions telefòniques segueixen sense funcionar. Em deixo assessorar per Mamadú i comencem a visitar tots els homes rics del poble. Només assegut al saló d’aquelles cases m’adono que el concepte de riquesa també és relatiu i vaig rebaixant les meves pretensions. Tot i això, el comprador no apareix. Tornem a veure el mecànic i em sembla una bona idea perquè, ara com ara, tot el poble sap que estic intentant vendre una moto que no funciona, però, si he de ser sincer, ningú sembla donar-li cap mena d’importància. Només quan arribem al taller m’adono per què. El mecànic em diu que ja ha trobat la peça i que està muntant la moto. No m’ho puc creure! M’explica que ha trobat una vàlvula de cotxe una mica massa gran (és clar!, dic jo) i que l’ha anat llimant amb bicarbonat fins que ha tingut la mida exacta per fer-la entrar a l’orifici de la moto. Em quedo estorat, acabo de rebre una autèntica lliçó de reciclatge i de mecànica. Això sol m’omple d’admiració cap a aquell home, però encara tinc la meva reserva d’escepticisme occidental mig plena i desconfio que sigui capaç de fer funcionar aquella màquina. La moto no té bateria, així que m’hi enfilo i descobreixo que els quinze o vint tafaners que han envoltat durant hores el mecànic tenen la seva funció. Em comencen a empènyer carrer avall i la moto s’engega! Això sí, deixant un rastre negre d’oli que es va escapant del motor. Però, després de dos dies a Gao, jo també sóc una mica africà i m’obligo a ser optimista. Una altra cosa que té de bo viure una aventura és que no et deixa marge per a la depressió.
Si algú ha estat capaç de desmuntar una moto que no havia vist mai, convertir una vàlvula de cotxe en una de moto, fer-li el reglatge i tornar-la a muntar, serà capaç d’arreglar això. La meva fe i els seus coneixements van fer la resta. Al cap d’una estona, la moto anava perfectament. Ja només em faltava el comprador (i pagar els deutes i trobar una ruta de retorn a Dakar i que, pel camí, no em passes res) i era optimista. Vaig intentar trucar a Espanya i vaig poder dir que estava bé, que a Gao m’havien arreglat la moto i que arribaria a Dakar i tornaria a casa.
Després de voltar i voltar, negociar i regatejar, finalment, un noi m’ofereix cent vint-i-cinc pessetes. Sé que ningú no en pot pagar més i les dono per bones. Li entrego la moto, pago al mecànic (sis mil pessetes) i me’n vaig a dormir. De bon matí, el Mamadú m’acompanyarà fins al riu. He contractat una canoa per creuar-lo; a l’altre costat hi ha el taxi que em portarà a Bamako (després d’un dia i mig de viatge) i allà podré agafar un tren fins a Dakar.
Amb tot a punt, em poso al llit i, quan ja havia tancat el primer ull, començo a sentir la moto donant voltes pels carrers del poble. Reso perquè no es torni a espatllar. Al cap de poca estona, sento les sirenes del cotxe de la policia perseguint la moto. Mare de Déu! El soroll para. Quan al matí surto de la pensió, em trobo al noi amb la moto. L’ànima em cau als peus.
- La policia m’ha parat, em diu.
- Pels papers? Pregunto jo (estic realment espantat perquè no en tinc cap per donar-li).
- No, no, la moto no necessita papers, però fa tant soroll que no deixa dormir la gent del poble i la policia diu que no la vol veure circular.
Contaminació acústica i reciclatge. Vist des d’avui, disset anys després, Gao em sembla un poble realment modern.
Vaig ensenyar al noi com podia fabricar un silenciador casolà i el vaig convèncer que, amb això, el problema quedaria solucionat.
Després de gairebé tres dies, dos mil quilòmetres, infinitat de controls de policia i una multa per haver abandonat la moto, vaig arribar a Dakar just a temps per veure com s’acabava la cursa.
Tot just era el meu segon Dakar. Després n’he fet tretze més. Mai he guanyat, però mai he perdut. No sé si m’explico.

 

La llegenda d’un rebel

GEORGE BEST (FUTBOL)

per DAVID BERNABÉU

La matinada del 26 de maig de 1999, la nit a Barcelona anticipava emocions històriques. La ciutat, en el radi que connecta les Corts amb les artèries de la Diagonal que reguen el Camp Nou, emergia atabalada per les primeres unitats de dues aficions engegantides pel pes de dues samarretes, dos escuts de llegenda en el futbol del segle XX: els supporters de l’United i els radicals del Bayern, dos imperis -per altra banda- d’àmplia habilitat en el domini de la cervesa. Els bars i els restaurants vivien avisats, mentre les autoritats es conjuraven per teixir de seguretat cada racó del rovell que es preparava per xuclar, hores més tard, un contingent imparable d’aficionats. Aquell dimecres de primavera, el camp del Barça estava a punt de tenyir-se de vermell, el de Manchester i el de Munic, en el pols per una nova Copa d’Europa que, en concret, a Old Trafford, el ‘Teatre dels Somnis’ de l’United, no esgarrapaven des de feia 31 anys.
La rodalia de l’estadi era un espectacle. Una autèntica funció de llum i color. A les portes del gol sud, a mitja tarda, una ingent manifestació de hooligans anglesos monopolitzava el paisatge i esperava, sota un sol de justícia, l’hora d’envair la grada. Entre la munió, una pancarta resumia la missió que allí els congregava: Glory for Manchester. We will replay the Georgi’s day (Glòria pel Manchester. Repetirem aquell dia de Georgi). Georgi era Best, l’estampa clau per entendre una nit irrepetible a Wembley, on, el 29 de maig de 1968, la segona generació dels Busby Babes -els nens de Busby, l’aleshores mànager dels Red Devils- havien consagrat l’única Copa d’Europa del club. Havien passat deu anys de la tragèdia a Munic, on un accident aeri només va deixar vius Busby i l’inoblidable Bobby Charlton.
Feia dies que la final havia paralitzat Anglaterra. Els aficionats s’estomacaven per trobar una entrada i el periodisme britànic dissenyava dispositius de cobertura des del Camp Nou i els accessos. La BBC, instal·lada en un set pròxim al Princesa Sofia, buscava algú que testimoniés els moviments dels supporters al seu pas per Barcelona i n’expliqués detalls durant la mitja part del partit, dins d’un programa especial de traca i mocador. A quaranta-vuit hores del dia D, la casualitat va col·locar una trucada de la televisió pública anglesa a les mans de Santi Giménez, redactor del diari ‘Sport’. I a en Santi va fer-li gràcia la idea: deu minuts abans del descans abandonaria el camp, es dirigiria al plató mòbil de la BBC, i entrevista ‘al canto’, de cinc minuts i maquillat de dalt a baix. Després, un altre cop, ràpid cap a l’estadi. Perfecte. Tot estava molt clar.
A la primera part, un gol de falta de ‘Super-Mario’ Basler havia ofegat l’onze de Fergusson. 0-1; guanyava el Bayern. A deu minuts pel recés, Giménez, amb disciplina espartana, se’n va del recinte. Quan arriba a l’escenari de la BBC, l’encartronen per a l’ocasió i el deixen llest per formar davant dels focus. Començava la història d’una entrevista invisible. Mai es va poder fer. El timing de la cadena es va desbordar i, entre repeticions, connexions i talls de publicitat, al periodista li van dir: “Gràcies per la visita, però ho hem de deixar per a un altre dia. Ho sentim”. Més ho sentia ell, sense deu minuts de la primera part i fora del camp, amb els jugadors ja a l’herba per encetar la segona. La pèrdua de temps obligava a una decisió: “O torno corrent al Camp Nou o em quedo a l’hotel veient el partit per la tele”... En Santi va entendre que era millor guanyar uns minuts i va tirar cap al bar del Sofia. Aleshores, però, ignorava la transcendència d’aquella decisió. I ni s’imaginava que una entrevista fallida i una final des de la barra d’un bar l’acabés posant, una hora més tard, davant d’una de les figures sagrades del museu de la fama del futbol.
En el hall de l’ hotel s’endevinava un notable grup de seguidors del Manchester. Havien vingut sense entrada i confiaven a trobar un televisor al Sofia. Però la direcció, en prevenció dels aldarulls habituals, havia precintat totes les pantalles. Amb la majoria de bars col·lapsats, només la ràdio apareixia com l’únic recurs per estar al cas de la final. I, en efecte, la ràdio, enmig d’una experiència sobrada de surrealisme, va ser el mitjà amb què Giménez es va enganxar al desenllaç del duel. I, amb el periodista, els supporters que allà malvivien. 1-1, Sheringham; i 2-1, Soljskaer. Plora el central Kuffour. I Matthaus, el guia, perd la mirada. Es consuma la remuntada més increïble de la Champions.
Amb l’esclat del títol, els aficionats van començar a dispersar-se. Buscaven un espai per a la celebració, un lloc per a l’eufòria, un entorn que els permetés fer el viatge a la glòria a través de la beguda. Segurament, desconeixien que, en alguna planta d’aquell hotel, algú ja havia anticipat el viatge... Només havien passat deu minuts de la final. La tranquil·litat i el silenci tornaven a presidir la zona del bar, mentre Giménez escurava la copa que l’havia acompanyat en aquella segona part de ràdio. Aleshores, un ascensor es va obrir i va anunciar l’aparició d’un home. De cabells blancs i amb barba no gaire acurada, ensenyava un aspecte castigat i aparentment desgastat per una tarda nit difícil al costat del minibar de l’habitació. Tot i això, arribava amb forces per formular una última petició...
-Si us plau -li diu al cambrer-, em pot posar una copeta de vi blanc?
Giménez, a dos metres, al·lucinava. Ho veia i no sabia si creure-s’ho. Al final, es va decidir a entrar-li...
-Perdoni un moment...
-Digui’m...
-Vosté és George Best, oi?
-Sí, sóc George Best.
-Però... I què hi fa aquí. Com és que una llegenda de l’United com vostè no és al camp?
- No, miri. Tenia la invitació per a la zona VIP. Per anar a la llotja. Però jo sóc més dels bars que de les llotges i m’he quedat a l’hotel... Ah, per cert, què ha fet el Manchester?
-Com diu? Què no ha vist la final?
-Bé, a mitges... Però, com han quedat?
-Doncs han remuntat, amb Sheringham i Solsjkaer, en un minut. 2-1. Campions d’Europa.
-Ah, doncs mira que bé. Aquests ja estan al meu nivell. Ja en tenen una, igual que jo.
-En fi, em permet que li pagui el vinet...
-El vi? Ah, sí. Gràcies...
I el periodista se’n va anar. Va marxar amb un autògraf del ‘cinquè Beatle’, amb la pell de gallina i un grapat de tones d’incredulitat. Mentrestant, l’ombra del mite, aliè al moment de joia del club que ell va engrandir, es difuminava entre la vaixella d’un bar; lluny de les corbates del Camp Nou, firmant una pàgina més del seu epíleg, bevent-se el seu físic, però arrossegant -sempre- l’autoritat que li atorgaven els seus gols, el seu canvi de ritme, els seus dríblings... El seu incommensurable talent.
Així era el geni de Belfast, Genius, com va batejar-lo el cronista del rotatiu The Observer després de clavar sis gols dels vuit que va fer l’United en una nit memorable a Northampton, en un partit de la Cup. Best era capaç d’això, de decidir ell sol una Copa d’Europa o de forçar Harold Wilson, primer ministre de l’època, a concertar-li una recepció. Però també capaç de destarotar el mateix Busby, quan se’l va trobar amb una dona al llit, en una concentració prèvia a una semifinal, també de Copa, a Villa Park. “El faré fora, encara que sigui l’última cosa que faci”, va dir sir Matt. En realitat, a Best el futbol mai el va interessar proporcionalment a les seves condicions. Al camp es va divertir amb el dríbling, del qual era un virtuós. Però fora es va divertir bastant més: “Vaig invertir un munt de temps en dones, cotxes i beguda; la resta la vaig malgastar amb el futbol”, sentenciava sovint. L’humor també va ser un dels seus signes. Sempre el va acompanyar: “Diuen que vaig sortir amb set miss món. No és cert. Vaig anar amb tres; les altres les vaig plantar”. I tenia aquell punt d’arrogància propi de l’alumne avantatjat que va ser. Amb Charlton, un heroi a Manchester, s’hi va barallar des de jove i mai li va ser difícil ridiculitzar un col·lega. “Un dia li vaig dir a Gascoigne que el seu índex d’intel·ligència era més baix que el número de la seva samarreta. I em va contestar: què és això de l’índex d’intel·ligència?”. Eric Cantona, el mite francès de l’United, és dels pocs que es va salvar: “Té classe de veritat. Donaria tot el xampany que he begut per jugar amb ell un gran partit a Old Trafford”.
Best, de qui un periodista va dir un cop que Kevin Keegan - antic ídol del Liverpool i doble pilota d’Or- no servia ni per lligar-li els cordons de les botes, s’identificava amb el perfil de Cantona. Gran talent al rectangle, rebel, amb una vida personal aliena al negoci i despreocupat del món professional. Només una cosa els distanciava: l’alcohol. Li va faltar un Mundial i li van sobrar ampolles de whisky. I ja mai més sabrà la història que el seu increïble talent hauria pogut arribar a escriure. Aquesta va ser l’única i veritable tragèdia de Bestie.

 

De París a Bellvitge

SERGI BRUGUERA (TENNIS)

per BERNAT SOLER

“Benvingut a la Segona Regional, Sergi”. Aquesta va ser la resposta de l’entrenador de L’Esquerra de l’Eixample F., Albert Massó, quan Sergi Bruguera el va anar a buscar per explicar-li que un defensa forçut i amb cara de mala llet de l’equip rival li havia etzibat un cop de colze a la cara. Era el tercer partit que Bruguera jugava... amb el seu nou equip de futbol.
Els temps de demanar perdó quan la bola fregava la xarxa i canviava la trajectòria ja havien passat. Ja no hi havia tovalloles noves cada cop que es canviava de camp. I el públic també era diferent. L’únic que no havia canviat és que continuava jugant sobre terra, tot i que la d’ara no la pentinaven cada mitja hora.
Ara havia d’escoltar algun insult de tant en tant, alguna burleta sobre el seu passat en l’elit del tenis -“Espera, que ara ve el Boris Becker!”- i els jugadors rivals, en lloc de reconèixer que una bola teva havia tocat la línia i per tant t’enduies el punt, ara et fotien cops de colze a la cara.
Sergi Bruguera (Barcelona, 1971) ha estat el millor tenista català de la història. Ha guanyat 14 títols professionals, entre els quals es compten dues victòries a Roland Garros, la meca del tenis sobre terra batuda. Ha guanyat una medalla olímpica (plata a Atlanta 96) i va arribar a ser tercer de la classificació de l’ATP (agost de 1994). A la dècada dels 90, al tenis espanyol, hi brillaven dos noms: Arantxa Sánchez Vicario i Sergi Bruguera, dos guanyadors.
Per això, quan va veure que, en el món de la raqueta, això de vèncer cada cop costava més i que, entre lesions i cansament després de tants anys, la desmotivació començava a guanyar terreny, Sergi Bruguera va decidir plegar.
Ho va fer oficial durant el Torneig Comte de Godó de l’any 2002 i, a partir d’aquell moment, va iniciar una nova vida. Lluny dels viatges, dels hotels, de les concentracions i dels entrenaments... Dels entrenaments? Bé, no del tot.

* * * *

Tots els dimarts i dijous al vespre, al camp de futbol de l’Escola Industrial, s’hi entrena l’equip A de l’Esquerra de l’Eixample F. C. Aquest equip juga en el grup 10 de la Segona Territorial Catalana, el que tota la vida hem anomenat Segona Regional. Al mateix grup que l’Esquerra, hi juguen equips com el Bon Pastor, el Can Vidalet o la Unión Deportiva Unificación Bellvitge.
I cada dimarts i dijous al vespre, Sergi Bruguera es calça unes botes amb tacs per entrenar-se com qualsevol dels altres jugadors amateurs de l’Esquerra de l’Eixample.
Hi va arribar de la mà del seu bon amic Nico, que també hi havia jugat, tot i que ja s’ha retirat per atendre les seves múltiples activitats com a relacions públiques de la nit barcelonina.
“Us porto un fitxatge”. Quan la resta de jugadors van veure que l’amic del Nico que s’apuntava a jugar amb ells en camps de terra i davant de rivals amb una especial predilecció per la caça del turmell era el gran campió de tenis Sergi Bruguera, no s’ho podien creure. “Aquest tio vindrà a fotre puntades de peu a Regional?”, es va preguntar més d’un. Però la sorpresa inicial es va convertir ràpidament en complicitat. Lluny de ser l’ídol egocèntric i cregut en què molts cracs de l’esport mundial es converteixen, Bruguera es va guanyar els companys de l’Esquerra amb les seves millors virtuts: la senzillesa i la naturalitat.
S’entrenava com el que més, no fallava cap diumenge de partit i després dels partits de casa s’apuntava a les llargues partides de cartes que es fan a la seu social del club. I no parlem de cap edifici emblemàtic ni d’unes oficines luxoses. El bar Rico, al carrer Viladomat de Barcelona, és on l’Esquerra de l’Eixample F. C., té el quarter general. Allà, s’hi fan cerveses, tapes i aquestes partides de cartes que acaben convertint un doble campió de Roland Garros en un parroquià més del bar, apassionat del futbol i de la competició.
Perquè Sergi Bruguera juga en un equip de Segona Regional per passar-s’ho bé, però sobretot per guanyar. Per això, ara ja fica la cama com qualsevol altre, tot i que en els primers partits encara es notava que procedia d’un esport on el contacte físic és inexistent.
De mica en mica va anar agafant gustet a això de la lluita cos a cos i, quan puja per rematar còrners, una de les peticions que li fa el seu entrenador a causa de la seva alçada (1,88 metres), els colzes i les empentes ja no l’espanten.
Tot i aquesta alçada, la seva demarcació al camp és la de lateral dret. Sap guardar molt bé la posició, però, si en té l’oportunitat, puja a l’atac a fer alguna centrada... o a fer algun gol. La temporada passada va marcar cinc gols, que per un lateral dret és una xifra més que respectable. No cal fer gaire memòria per recordar que un dels laterals drets que més anys ha estat en el primer equip del Barça, l’holandès Michael Reiziger, no va fer cap gol en les set temporades que va estar en el club blaugrana.
Aquest any, Sergi Bruguera juga més còmode perquè l’entrenador Albert Massó ha passat del 3-4-3 al 4-4-2. Amb l’anterior sistema -absolutament ofensiu-, Bruguera havia de cobrir una zona de terreny de joc molt més àmplia; ara, en canvi, no li cal cobrir tant d’espai i pot permetre’s alguna alegria atacant.
Físicament no té cap problema. Al contrari. Podríem dir que, tot i els seus trenta-quatre anys, és un dels més forts de l’equip. L’explicació, ben simple, ens la dóna el mateix Sergi: “Com vols que em cansi jugant dos temps de quaranta-cinc minuts amb un descans d’un quart d’hora al mig, quan m’he passat tota la vida jugant partits de tres, quatre o cinc hores i sense parar de córrer?” I continua amb un dard enverinat als futbolistes professionals: “És increïble que, amb la poca estona que s’entrenen, encara es queixin perquè han de jugar dos partits per setmana!”

* * * *

És diumenge al matí i cal jugar un partit al camp dels Canaris F. C., un equip de Barcelona que juga al camp municipal Ibèria, a la falda de Montjuïc, tocant al Passeig de la Zona Franca. Els jugadors de l’Esquerra de l’Eixample queden al seu punt de trobada, l’Escola Industrial, on s’entrenen i juguen els seus partits. Hi van en els seus cotxes particulars i n’hi ha un que fa de guia per a aquells que no saben on és el camp on han de jugar.
És molt d’hora per ser diumenge, però ningú ha dit que la vida del futbolista amateur sigui fàcil. Encara que et diguis Sergi Bruguera. Amb cara de son, com tota la resta, l’extenista reconvertit al futbol saluda els seus companys. Amb una mica de son, però fresc com una rosa. “Quan tinc partit, mai surto el dia abans. M’ho prenc seriosament i, per jugar un partit de futbol, has d’estar en plena forma.”
Pel camí comenten que, aquesta vegada, el ‘presi’ no els anirà a veure. Per cert, al president de l’Esquerra de l’Eixample li diuen ‘Tanque’ i molt pocs en saben el nom real. Fins i tot el nostre protagonista té dubtes i prefereix no mullar-se. Qui sí que vindrà és el gerent, el Manolo. Deu ser el gerent de club de futbol amb menys problemes per arribar a acords econòmics amb la plantilla: cap futbolista cobra ni un sol euro, ni tan sols el crac mediàtic arribat del tennis.
Arriben al camp una hora i mitja abans del partit i ningú no s’estranya que el vestidor estigui compost per uns simples bancs de làmines de fusta, uns penjadors rovellats i unes austeres dutxes que, això sí, ragen aigua calenta a bona pressió.
El futbolista Sergi Bruguera es posa la samarreta blanca i els pantalons negres oficials de l’Esquerra i es disposa a escoltar les darreres indicacions de l’entrenador. Ja fa quatre temporades que és titular a l’equip i, per tant, sap perfectament què espera el míster d’ell.
El partit davant dels Canaris (evidentment amb samarreta groga) és més fàcil del que havien pensat. Tot i no ser el pitjor equip de la categoria (aquest honor se’l disputen l’Adrianense i el Monopol), a la mitja part, els locals ja han encaixat quatre gols, que els jugadors de l’Esquerra han celebrat moderadament.
A la segona part, els Canaris marquen el gol de l’honor, però l’Esquerra de l’Eixample encara en fa un parell més, el darrer gràcies a un xut potent des de fora l’àrea amb la cama dreta de Sergi Bruguera. És el seu segon gol aquesta temporada, i la veritat és que, per la manera de reaccionar, sembla com si fes gols cada setmana.
Segurament, això de no celebrar el sisè gol del seu equip és una demostració que, a dins seu, encara hi queda alguna cosa del joc net i del respecte al rival tan habitual en el món del tennis.

 

“Up and Down”

ROBERTO DUEÑAS (BÀQUET)

per PERE ESCOBAR

Per qui no em coneix personalment, deixaré clar, d’entrada, que sóc baix. Un metre i seixanta-set centímetres: baix. Potser per això, la primera persona que em va venir al cap a l’hora de plantejar-me aquesta historia va ser Roberto Dueñas, el jugador més alt de la Lliga ACB. Bé, per això i per unes quantes coses més.
Perquè, tot i que en els últims quinze anys de la meva vida professional he parlat de futbol, abans havia fet transmissions de bàsquet. I m’apassiona.
Perquè, al projecte inicial del llibre, el text havia d’anar acompanyat d’una fotografia del crac amb el periodista. I volia tenir la millor foto. I la tinc, encara que no serà publicada.
I perquè tenia la impressió que, darrera de la imatge de pivot aterridor que té Dueñas, hi havia un cor encara més gran. I volia comprovar-ho. I ho he constatat.
Ha estat un plaer parlar amb Roberto. Veure que era com m’imaginava i sorprendre’m de la quantitat de coses que poden tenir en comú un magnífic esportista professional i un periodista. Que veuen el món des de dos llocs tan separats com una pista de bàsquet i una cabina de transmissions. Des de dos metres i dinou centímetres i un metre seixanta-set.
Com ha quedat dit, en Roberto i jo coincidim en un munt de coses. Més de les que m’imaginava. D’entrada, tots dos vam ser petits. Una evidència, si vostès volen, però una realitat com el gegant del pi.
Tots dos vam ser petits i, ja de petits, tots dos ho vivíem des dels nostres respectius mons. Jo era petit amb tota la força de la paraula. El segon nen més petit del meu curs. El Roberto era qualsevol cosa menys petit. Ja s’ho poden imaginar: un petit enorme.
I esclar, tots dos centres d’atenció dels nostres benvolguts companys.
“Els nens poden ser molt cruels. I ho són. Però són innocents. Són nens. Als nens els formen. Els seus pares, els col·legis..., com els eduquen, es comporten. El món actual té molt d’això. Els costa assimilar el que és diferent i, en aquestes edats, això és fonamental.
El més important és com formes el nen perquè tu, de gran, ja saps què fas. De petit, ets tendre, fràgil. I, tot i que alhora pots ser dolent, egoista..., tens la innocència dels nens i encara t’estàs fent.
L’esport pot ajudar a formar. Però només si es fa bé.”
Perquè, si es fa malament, és una carrega. T’ho dic jo... Potser un dels pitjors drames que pot viure un nen ‘diferent’ (més alt, més baix, més lent, més gros). Els diaris cada dia porten notícies d’aquestes. Els col·legis es lamenten cada dia dels problemes que tenen. El món de l’ensenyament -del primer mestre a la directora general d’ensenyament- diu que s’ha de fer alguna cosa. Però els resultats no arriben i les teràpies que s’apliquen a aquesta societat malalta no sembla que funcionin gaire bé.
S’han preguntat alguna vegada com és que ara hi ha cada cop més nens hiperactius? Perquè s’està posant de moda el TDH (una mena de síndrome de falta d’atenció)? Com és que cada cop hi menys nens entremaliats o a classe hi falten babaus? Podria ser que la nostra necessitat de posar nom a totes les coses hagi complicat la situació? Han pensat que l’esport podria ser una fantàstica medicina per a aquests nens amb problemes?
Doncs el Roberto i jo - cadascun per la seva banda i sense haver-ne parlat abans- sí que hi hem pensat. I pensem el mateix. Que oblidar l’esport és un error.
“Un error, un greu error. Sobretot els esports d’equip, en què el nen agafa caràcter, aprèn a compartir, a fer grup, a sacrificar-se pels altres, a treballar amb esperit de comunitat, a aportar el que fa falta; no el que ve de gust. Per això, els nens que fan esport són diferents als que no en fan. I els grans que no n’han fet dels que sí que han practicat esport”.
Li he preguntat a Dueñas què hauria estat d’ell sense l’esport professional. Confesso - i desprès de la conversa encara me n’avergonyeixo - que era una pregunta amb intenció. Amb la intenció d’un petit. De qui veu i viu la vida a metre seixanta-set de terra. On vas a parar! Dos metres dinou! Si només per cordar-te les sabates, t’has de marejar... I totes les bestieses que vulguin i que, per originals que siguin, Roberto ja ha “sentit un munt de vegades. Podria fer-ne un llibre. Al final sempre és el mateix. Però t’acaba relliscant. Ves que has de fer! T’adaptes al medi i t’ajups quan entres a un autobús, passes per sota una porta o entres dintre del cotxe. T’acostumes als llits més petits, a les mirades dels altres, a viure a més de dos metres del terra. Però, vols que et digui una cosa? Si no hagués estat per l’esport professional, jo hauria estat metge. Però seria igual que ara. Tindria la mateixa manera de ser, de pensar. Perquè, encara que a un altre nivell, hagués practicat esport i això també m’hauria format”.
Be, jo hauria de fer justament el contrari. Pensar què hauria estat si hagués estat esportista professional. Segurament, el mateix que ara, la mateixa persona. L’al·licient de guanyar quan es juga a alguna cosa -he de confessar que sóc un esportista molt competitiu, però poc guanyador- només és això: un al·licient. Mai un condicionant.
Sí que pot condicionar l’esport que es practica. Com ha quedat dit, millor d’equip. Aporta valors que l’esport individual no té. I l’edat... Suposo que tant li fa. Ben aviat. Encara que “als quinze, setze i disset anys és la pitjor època quan ets ‘diferent”. Ets adolescent. Et comences a adonar com són les coses, però encara no ets un adult per acceptar-les. En el meu cas em va ajudar perquè jugava en un món d’alts i, si tothom és alt, en el teu entorn és molt mes fàcil integrar-te. Encara que jo no vaig començar al bàsquet. Jo vaig començar jugant a futbol..., de porter”.
Una altra coincidència. Jo també vaig jugar de porter. Cinquanta-dos centímetres més avall, però de porter. I que consti que el pal de la porteria estava a la mateixa alçada per a tots dos. Però el terra, a l’hora de llençar-se a aturar una pilota, també. Segurament, el Roberto es pregunta com m’ho feia jo amb les vaselines - les provocava, els ‘xulos’ que em ‘vacil·laven’ tenien poca punteria-. Igual que faig jo quan penso quan ell s’havia de llançar a buscar una pilota arran de terra -no és el mateix caure d’un metre seixanta-set que de dos dinou-.
Potser per això tots dos coincidim a demanar que els nens juguin. Al que sigui, però que juguin, que facin esport, que competeixin, que s’eduquin, que s’integrin, que facin equip, que les diferències sumen..., encara que l’entorn digui el contrari.
L’esport ajuda a viure i a encarar la manera de viure. A entendre la vida d’una altra manera...
I, posats a demanar, també demanem que els col·legis facin la feina que han de fer i tutelin l’esport d’aquests nens amb professionals que en sàpiguen, que no només hi posin bona voluntat. I que els pares hi col·laborin, que els acompanyin a primera hora del matí al camp on Jesús va perdre l’espardenya, però que es quedin a la banda, calladets. Sense fer d’entrenadors ni cridar donant el pitjor exemple del món als seus fills.
El món està com està. I, després de parlar amb el Roberto Dueñas, aquesta afirmació es pot fer des de qualsevol alçada. Però també és veritat que hi podem posar més de la nostra part. Des de qualsevol paper de l’auca que ens toqui.
Posats a demanar, al Roberto i a mi ens agradaria canviar algunes coses. Que Serrat, per exemple, retoqués el títol d’aquella fantàstica cançó que parla dels fills i en digués aquellos locos altitos. Ni que sigui pels bojos encantadors com el Dueñas, que també va ser nen. I jo gosaria demanar a la Casa Reial que canvies del protocol el tractament ‘d’altesa’. S’imaginen una ‘baixesa’ reial?
En el bon sentit, esclar.
Bromes al marge, tots dos coincidim en el poder educatiu i terapèutic de l’esport. Suposem que com la majoria. Ara, coincidint no n’hi ha prou.
S’ha de començar a treballar amb l’esport escolar. O amb els nens que tenen edat de començar a fer esport i el fan en entitats privades.
S’ha de començar a ensenyar tota la competitivitat que es vulgui. Però sempre al darrera del respecte al company i al rival, a la persona. En una època on l’assetjament dels companys als col·legis és cada cop més freqüent i on ningú sembla disposat a acceptar les seves responsabilitats, ja comença a ser l’hora de posar-hi remei. Que dues persones que viuen la vida a cent quilòmetres de distància i separats per una alçada de mes de mig metre estiguin d’acord deu voler dir alguna cosa.


La Bimba de ‘Papà Etoo’

SAMUEL ETOO (FUTBOL)

per BERNAT MIRÓ i VÍCTOR PATSI

Tinc la pell vermellosa. O més ben dit, el que em queda de pell. El color me l’ha enganxat la terra del meu país. De la manca de pell, què hi farem. Millor, dic jo. Senyal que m’estimen. I em deuen estimar molt, perquè no paren de donar-me puntades de peu. Em dic Bimba i sóc una pilota.
De futbol. I això, del país on vinc, és un luxe. Allà, les pilotes les fan amb draps. Ho sé perquè ho he vist. Jo sóc autèntica. De cuir. De les bones. Si més no ho era. Ara, de cuir, més aviat poc. Estic desfilada, que no desinflada, eh? ‘Feta pols’, que en dieu aquí, però encara aguanto. He perdut el compte de les vegades que m’han cosit i recosit. Perquè, d’allà on vinc, les pilotes es cusen i es recusen. Com les botes de futbol..., els pocs que en tenen. ¿Sabeu amb què em donen puntades habitualment? Pot sonar a obvietat. Amb els peus. Amb dues variants. Peus nus o peus amb mitjons. Recosits i sempre foradats, no cal dir-ho. Això els més pobres, que són majoria. Els més afortunats calcen el que ells en diuen écanvi. I tant que sabeu què són! Vosaltres també n’heu portat alguna vegada. Per anar a la platja, per no relliscar a les roques tot buscant musclos i crancs. Sí, són aquelles sabates de goma, de tires, que es tanquen amb una sivella metàl·lica. Doncs, del país d’on vinc, ni crancs ni musclos. Les écanvi, per jugar a futbol.
I què dir dels camps de futbol del meu país. N’hi ha per tot arreu. Qualsevol descampat és bo per jugar amb mi. El descampat de la dreta? Wembley. El descampat de l’esquerra? Maracaná. I el d’allà al fons, al final d’aquell carrer? El Camp Nou. Abans potser hauria dit el Santiago Bernabéu, però, ara, al país d’on vinc, ja no està tan ben vist. N’hi ha de més petits i de més grans. De més estrets i de més amples. De mides reglamentàries? No sé què és això. Les mides les marquen els arbres, els carrers, les cases. El que compta és jugar. I de gespa -que sé que hi pot haver gespa-, res de res. Del país on jo vinc, de verd, molt. Moltíssim. De vegetació la que vulguis, però de gespa, com a molt a l’estadi de la capital. Jo sempre he rodat, més aviat botant i rebotant -perquè hi ha sots per tot arreu- en camps de terra. Vermella. Fina. Terra que cada dia maquilla la meva lletjor.
Us he parlat mai de les porteries? Fantàstiques. Dues pedres. O dues muntanyetes de roba. La poca que porten. Perquè no cal portar-ne gaire. Quina calor, mare meva! A mi tant me fa, però, de vegades, pateixo pels nois. Com suen! Per cert. Aquí, el tòpic de suar la samarreta no seria el més encertat. Més que res, perquè els equips es diferencien en dos. Els que porten samarreta i els que no. I tots s’hi deixen la pell. No se sap mai. Potser passarà per allà algun caçatalents i els traurà de la misèria. Al jugador més important del meu país, del meu continent, el van descobrir així. Donant puntades a una cosina llunyana meva. Ella m’ho va explicar, emocionada, un dia que vam coincidir amb en Sule (de Suleiman), el nostre cirurgià estètic particular: el sabater que habitualment ens recosia.
Qui m’ho havia de dir que veuria món! I que agafaria un avió! Jo, una pilota que, segons a on, ja faria temps que m’haurien llençat a les escombraries. Per vella, per trinxada. Per lletja. Doncs, ves per on, que això és el que els va agradar de mi a aquells paios descolorits. No us mentiré. No era la primera vegada que veia uns blancs, però al país d’on jo vinc no sovintegen. Es notava d’una hora lluny que venien de fora. De molt lluny. Això segur. Blancs i amb dues càmeres de televisió professionals. Quin rebombori que van muntar! Ho recordo perfectament. “La bimba, passem la bimba!”, cridaven, com sempre, els nois que jugaven amb mi. I ells -els nouvinguts-, primer, tímids. Després descarats. Això d’estar envoltats de negres, al principi, els feia respecte. Caram si es notava! Però van trencar el gel amb la parenta més maca que mai havia vist. Quina pilota! Nova de trinca. De pell de la bona. De la millor. I quins colors! Groc i blau. Llampants. I amb un estrany logotip que ja sé -llavors no- què representa. El d’una vella dehessa grega anomenada Niké.
“Us canviem aquesta pilota que portem per la vostra”, va dir un d’aquells paios descolorits. Les càmeres no deixaven de gravar. El destinatari era M’ba M’ba, que feia de porter. Pèssim porter, per cert. Què li van anar a dir! M’ba M’ba es va tornar boig. Ni s’ho va pensar. Quin lleig que em va fer! Em va intercanviar com si res. A la primera. Ni s’ho va pensar. Canvi de mans. De negres a blanques i adéu. Quina desil.lusió. Jo, la Bimba, repudiada per vella, per trinxada. Per lletja. Em van trencar el cor. No m’estimaven tant? No m’havien cosit i recosit de tant que em volien? Al costat d’aquella bellesa…, quins colors! Nova de trinca. De pell de la bona. De la millor… no tenia res a fer. Quina pilota! I em vaig temer el pitjor. Arraconada i abandonada. Aquest era el futur que m’esperava. És llei de vida, em vaig dir. Però almenys, morir amb les botes posades. I això, si ets una pilota, vol dir rebentada inexorablement. I no era el cas, caram!
Això sí, com a mínim em vaig fer un tip de riure. Als meus nois no els coneixien aquells tres, quatre? Sí, quatre blancs agosarats. Sabeu què passa quan li dones un caramel a un nen envoltat de nens? Doncs que tots els nens volen el seu caramel. Quin sidral que van muntar! Jo sentia que parlaven amb M’ba M’ba, però no vaig poder escoltar bé la conversa. Entre la cridòria i la ‘melée’ que es va formar, impossible. Una cosa estava clara. Si M’ba M’ba tenia la seva pilota nova de trinca, la resta també en volia una.
Per potes. Així van acabar sortint aquells paios descolorits. I jo, amb ells. Adéu per potes del Wembley que tant m’estimava. Adéu als sots. A la terra vermella. Adéu als peus nus. Als mitjons foradats. Adéu a les écanvi. A les poques botes de futbol cosides i recosides. Adéu als partits de samarreta contra sense samarreta. Adéu a tot el que em feia feliç. El canvi de la lletja per la guapa no podia significar cap altra cosa. Arraconada i abandonada. Aquest seria el meu final. Què equivocada que estava!
Al cap d’uns dies pujava a un avió. No cal dir que era el meu primer avió. Això em va descol.locar. Jo, la Bimba, en un avió. I no a la bodega, no. En primera classe. Com la gent i les coses importants. Allò que es diu volar pels aires ja havia volat, però sempre amb caiguda lliure. Al cap d’algun dels nois. O als peus. O als mitjons foradats. O a les écanvi. O a les botes cosides i recosides. Però mai m’hagués imaginat volant pels aires en un avió. Si em volguessin llençar, ja ho haurien fet. I vaig mirar per la finestra. Qué bonic! El primer que em va cridar l’atenció van ser les cases. De planta baixa la majoria. Humils, senzilles. Com tota la gent del meu país. I després, el verd. Mare meva, que verd que era tot. Adéu a la frondositat. Adéu a la selva. Adéu al meu país. Adéu al Camerun. Adéu a Àfrica.
Estava fent el viatge tantes vegades somiat pels meus nois. Del Tercer al Primer món sense passar pel segon, si és que existeix un segon món. I en avió, res de pateres, res de filats, res de murs! Del Wembley camerunès, amb els seus sots, les seves pedres, la seva terra vermella… al Camp Nou de Barcelona. El de veritat. Segat i llis com una fusta de planxar -tot i que resulta que no tothom diu això, es veu-, amb les seves mides reglamentàries -té ratlles blanques pintades-, quina gràcia!-, i la seva gespa verda. Gespa de veritat! Criticada, però de veritat! Que els Ronaldinho i companyia vinguin a jugar al meu país i s’acabaran les punyetes de la gespa!
Jo, la Bimba, vella, trinxada i lletja, al Camp Nou de veritat. “Fucka-Fucka!” (increïble, en dialecte ‘bassà’). I m’hi porten un dia que hi ha entrenament. Això sí, quin esglai! Us heu trobat mai, cara a cara, amb un munt de parents, ni que sigui llunyans, amuntegats, presoners dins d’una xarxa? Doncs això és el que jo vaig veure. A l’esquena d’un tal Messi -diuen que ho han de fer els més joves- una xarxa plena de pilotes! Quin horror! I, ves per on, bessones de la que m’havien canviat al Camerun. I dic bessones perquè eren idèntiques. I quines pilotes! Noves de trinca. De pell de la bona. De la millor. I quins colors! Llampants. Groc i blau.
I en això que veig al jugador més important del país d’on jo vinc. Aquell que van descobrir, sent un vailet, donant puntades a una cosina llunyana meva. Ara sé per què m’han portat a Barcelona. Perquè ell no oblidi d’on ve. D’on ha sortit. I ell ho acepta encantat. Em mira i somriu. Es treu les botes. De cosides i recosides, res de res. Noves de trinca. Puma. Precioses. Miro al voltant. Busco on pot tenir les écanvi. I no les trobo. No hi són. Senzillament no en té. Es treu les botes i es queda en mitjons. Crida a un tal Ángel Mur i li demana unes tisores. I es retalla el taló. Llàstima de mitjons, penso jo, eren nous. “Al país d’on jo vinc el primer que rebentes dels mitjons jugant al carrer és la taló”, li explica a un incrèdul, paio amb rastes. Un tal Rijkaard, me n’assabentaria més tard. Ja em puc morir. Que em punxin i que em llencin. Ara sí. Papà Etoo, el jugador més important del meu país, del meu continent, jugant amb mi, la Bimba. Exactament com ho feia amb aquella cosina llunyana meva quan només era un nen carregat de somnis. El seu, poder ser un dia tan gran com el mític Roger Milla.


“Senyor Fusté, amb vostè volia parlar!”

JOSEP MARIA FUSTÉ (FUTBOL)

per RAMON BESA

Havia arribat tan just i se sentia tan reconfortat per poder complir el seu deure sense atendre novament el reglament que ni va tenir temps de pensar en el protocol. Va aguantar ferm la severa reprimenda de l’entrenador, que mai no hagués pensat que la seva gosadia el portaria a presentar-se pel seu compte a una recepció oficial de la selecció, i va plantar cara a les burles dels seus companys d’equip amb una ganyota pròpia d’un perdonavides, la mateixa que faria qualsevol noi de 24 anys ben plantat, solter i sense compromís, que hagués fet el tronera la nit abans a Madrid capital com un campió d’Europa. Llavors, Josep Maria Fusté va treure el cap i va arquejar la cella esquerra per tal de comprovar que estava ben arrenglerat a la formació. Va rebufar i va esperar pacientment el torn. Però trigava tant que va tenir temps de neguitejar-se fins a acabar desesperat.
“Els gàngsters, avui, rebran”, es va sentir a la fila, i Fusté i Isacio Calleja, el seu company de xerinola, no solament es van considerar al.ludits (al cap i a la fi els deien així al vestidor), sinó que es van sentir condemnats. No s’havien presentat a les onze del matí a la cita convinguda a l’hotel de concentració com calia fer, sinó que es van despertar tard al pis particular en què havien celebrat el títol i van decidir viatjar a El Pardo en taxi per tal de reunir-se amb l’expedició oficial de la selecció. En una estructura tan militaritzada com la de la Federació Espanyola, tots dos es mereixien una multa de les grosses. I, un cop assumida com a greu la seva falta, la pena augmentava cada cop que es pensava en les circumstàncies que l’envoltaven. L’amfitrió era el caudillo en persona i ja se sabia que, amb el caudillo, no hi jugaven ni els futbolistes.
No és que Franco hagués de fer temps mentre esperava Fusté i Calleja: n’hi havia prou que se sabés que no havien somiat precisament amb el Generalísimo, detall que, per altra banda, era fàcil de descobrir tan bon punt es creuessin per a les salutacions. Fusté i Calleja es van mirar per última vegada abans de fer una encaixada amb el ‘jefe del Estado’ i ja es va veure pres. Havia comparegut davant de la màxima autoritat amb un polo arrugat i unes xancletes, motiu més que suficient perquè Franco li advertís: “Quiero hablar con usted al final de la recepción”. “A prendre pel sac l’Eurocopa, el Barça i el futbol!”, es va recriminar el blaugrana.
Fusté era un excel.lent futbolista i és un jugador essencial per entendre la història del Futbol Club Barcelona i també la de la selecció espanyola. Tècnicament exquisit, xutava molt bé amb les dues cames, amb l’esquerra (“sobretot els free kicks”) i amb la dreta (“jo era dretà, com es podia comprovar en els penals, fins que em vaig lesionar i vaig haver de practicar amb l’esquerra”), entenia el joc de manera col.lectiva (“em tiraven en cara la meva generositat”) i destacava per la seva capacitat d’elaborar el joc i d’activar l’equip (llavors es deia: “Si està bé el ‘Maonet’ -al camerino l’anomenaven així en record de la seva casa de Linyola-, el Barça guanyarà el partit”. Era tan especial i genial que portava la camiseta amb el 10, i se’l considera el 10 català més important del Barça a moltes institucions del país, no d’Espanya, perquè, a la selecció, el 10 estava reservat a Luisito Suárez, i Fusté duia el 6.
Fusté va fer parella de mitjos amb Zoco a l’Eurocopa de 1964, quan van guanyar en les semifinals Hongria, i l’URSS en la final. L’actuació del volant blaugrana contra els hongaresos va ser tan decisiva (“va ser un dels meus millors partits”) que Albert, el líder del rival, el va assenyalar com el culpable de la desfeta del seu equip. I, precisament pel gol de Marcelino a Yashine, per vèncer l’URSS i aixecar la Copa d’Europa de seleccions, els jugadors espanyols es trobaven esperant per rebre la felicitació de Franco.
“Tots excepte jo”, recorda Fusté, que aquell dia estava convençut que el podien ficar a la presó per desacatament a l’autoritat, per no haver-se mudat com exigia l’ocasió, per no dur el vestit oficial.
No va parar de jugar a futbol aquell dia, després de l’èxit de l’Eurocopa, que pensava que més li hauria valgut no llevar-se, sinó que durant vuit anys va protagonitzar partits tan o més grans que el disputat contra Hongria.
Va ser el jugador desequilibrant al partit de tornada de l’eliminatòria de semifinals de la Recopa 1968-69, contra el Colònia (4-1), després que Rifé eliminés Overath en l’anada: “Vaig fer tres dels quatre gols de l’equip en mitja hora, encara que, per mi, el millor de la nit va ser Martí Filosia, perquè va marcar l’altre i en va facilitar dos dels meus. Que bé que va jugar ‘Siso”! La gent li tirava en cara que tingués por i s’aturés, quan era el futbolista més ràpid del camp: jugava sempre a un toc, de primera, amb avantatge per al receptor, i quan no hi havia línia de passada aguantava la pilota fins que calia, “per més xiuladissa que hi hagués a l’Estadi”.
Memorable va ser també l’actuació de Fusté en la final de la Copa del 1971, que el Barça va guanyar al València a Madrid, per 4-3. “Buckingham em va esborrar de l’alineació titular a la tarda perquè al matí no havia assistit a l’entrenament voluntari. No li va agradar que fos l´únic que es quedés al llit. El que va passar, però, és que Vidigal estava amargant la jornada a Marcial i el València es va posar amb un avantatge de 2-0. L’entrenador em va cridar per preguntar-me: “Vol jugar?” I jo li vaig respondre: “Una cosa és entrenar-se voluntàriament i l’altra disputar una final”. “Jo mai no he cregut en els entrenadors, i menys si són intervencionistes. Vam acabar guanyant la final a la pròrroga per 4-3”.
Fusté i Martí Filosia tenien els nervis ben temperats. El ‘Maonet’ només recorda un dia en què va estar més nerviós que quan va comparèixer davant de Franco. Va passar quan era un juvenil i vivia en un dels tres pisos del carrer de la Diputació 187 que regentaven els joves valors blaugrana en règim de pensió. “Havíem tornat de les vacances nadalenques i passejava amb dos o tres companys pel carrer de Pelai quan, davant del Foto Club, es va presentar el senyor Boté, el coordinador del planter, per dir-me que a les cinc de la tarda m’havia de presentar a l’estació de França per viatjar a Bilbao amb el primer equip. No m’ho creia i van haver d’insistir-hi per convènce’m. Vaig viatjar al costat del porter Medrano i vaig compartir habitació amb l’Evaristo. Les bones notícies s’anaven acumulant, fins al punt que, l’endemà, Helenio Herrera va anunciar que jo estava inclòs a l’alineació si no plovia, més que res perquè jo era un jugador jove i, a més a més, prim i lleuger. No va deixar de caure aigua des que l’entrenador va cantar l’equip i en el meu lloc va sortir Llorenç Rifé (Rifé I)”.
Més que per títols, tot i que també, la carrera de Fusté està presidida per partits i per moments, sobretot perquè la seva va ser una època d’entreguerres (1962-1972). El Barça encara no s’havia recuperat de la pèrdua de la final de la Copa d’Europa del 1961, i no la tornaria a guanyar fins a l’arribada de Johan Cruyff, el 1973. “No teníem regularitat. Ens passava el que li passa ara al Madrid. No compràvem els jugadors que necessitàvem, sinó que arribaven en lot i eren repetits. Per això cada any acabàvem jugant els mateixos de sempre”.
A falta de fiabilitat, l’equip tenia èpica, una qualitat que anava molt bé al club per accentuar la seva càrrega simbòlica i ideològica envers la dictadura. No és casualitat que expressés la seva competitivitat en tornejos coperos, tan espanyols com estrangers. Les copes afavoreixen la mobilitat social i abonen el caràcter més irreductible dels clubs. El penal de Guruceta i la final de les ampolles van certificar en aquest cas la condició del Barça com a més que un club.
A la final de Copa del 1968, disputada al Bernabéu, el Barcelona va guanyar el Madrid per 0-1, gol de Zunzunegui en pròpia porteria, un resultat que va provocar la ira dels seguidors blancs, tan cabrejats amb l’arbitratge de Rigo i sorpresos pel triomf blaugrana que van acabant llançant ampolles al camp.
La dona del ministre de Governació, Camilo Alonso Vega, es va dirigir al president del Madrid per consolar-lo: “Santiago, quina desgràcia, hem perdut!”. El marit va intervenir emmurriat: “Dóna l’enhorabona al president del Barcelona!” I la dona es va dirigir a Narcís de Carreras: “Bé, el felicito perquè Catalunya també és Espanya, oi?”. I Carreras va respondre: “No fotem, senyora, no fotem!”.
L’estadi Bernabéu sempre li va anar bé a Fusté, i precisament pel triomf aconseguit contra l’URSS en camp del Madrid es trobava ara davant de Franco, que finalment el reclamava. Li hauria agradat desaparèixer de l’escenari. Hauria pagat diners per no jugar la final de l’Eurocopa. Hauria donat una lliura de carn per no passar per aquell tràngol. Li va venir el canguelo que li ve a qualsevol que era cridat per Franco.
“Fusté!”, va intervenir el caudillo. “Una gesta com la que han aconseguit, guanyar l’URSS, mereix, entre altres coses, que vostè quedi alliberat de fer el servei militar”.
I Fusté, entre sorprès i agraït, va pensar que perdria el coneixement. Va recordar, aleshores, que durant la concentració de la selecció la seva mare li va trucar tota compungida per dir-li que li havien denegat la sol·licitud de quedar-exempt de fer la ‘mili’ com a fill de vídua que era des dels 17 anys i ja no li quedava cap altre remei que carregar el petate. La notícia va arribar a l’orella dels comandaments militars de la selecció per boca dels amics de Fusté -presumiblement va ser el seu company d’habitació, Iríbar, qui la va divulgar- i Franco va decidir resoldre-la per a sort del noi de Linyola, nascut el 1941, nacionalista català convençut i, no obstant això, premiat com a heroi espanyol. Fusté va ser campió a tots dos costats, la selecció i el Barça, i avui compareix com a jugador universal.
“Noia!”, intervé Fusté dirigint-se a la seva dona, “ja has trencat la foto aquella de les xancletes i el polo?”.

 

El pilota d’or (amb cascavell)

ANTONIO MARTÍN GAITÁN (FUTBOL)

per CHRISTIAN GARCIA

L’Antonio, El Niño, va néixer fa 23 anys al barri d’El Palo, un barri humil de la part est de Màlaga, on el futbol al carrer forma part del paisatge habitual de mitja tarda. I va créixer amb la samarreta de Butragueño, perquè ‘El Buitre’ era qui donava nom a una de les generacions més estel·lars del madridisme. Aquella ‘quinta’ que l’Antonio no va poder veure, però de la qual va sentir parlar, i en va tenir coneixement a través de les acurades explicacions que, encara avui, li dóna el seu pare. Per això l’Antonio, El Niño, sempre ha sentit el mateix apassionament pel futbol que el seu pare, Luis. Perquè els ulls de l’Antonio són els ulls del Luis. I les explicacions futbolístiques del Luis són la repetició de les jugades que l’Antonio necessita per entendre l’espectacularitat de Ronaldinho, l’efectivitat d’Etoo o l’elegància de Zidane.
Fa prop de vint anys que l’Antonio és cec. I des del dia que una negligència mèdica el va deixar invident total, l’Antonio ha crescut amb una ràdio a la tauleta de nit, un entrepà de truita de patata sota el braç i una pilota enganxada a la cama dreta. La mateixa cama dreta que els dies de partit al barri va trobar complicitat i compenetració amb la tanca que vorejava aquell entranyable camp de futbol que hi ha al parc municipal de sota casa seva. Allà on viu El Niño amb els seus pares, on va convertir la tanca en la seva inseparable guia futbolística i on s’han fet les abraçades més afectuoses que mai un futbolista ha rebut amb la celebració d’un gol.
Els veïns del Bloque Chanquete expliquen que l’Antonio va aprendre a jugar a futbol com fan tots els nens: al carrer i envoltat del seus amics. Però també reconeixen la meravellosa complicitat que era capaç de transmetre. La seva capacitat de liderat i la seva intel·ligència el van convertir ben aviat en el referent i, com acostuma a passar en aquests casos, van acabar sent els amics qui es van empeltar de la seva manera de fer i de la seva alegria. La felicitat que encara avui transmet i que el converteix en un personatge excepcional. Un futbolista d’un gran talent. D’una precisió en la passada extraordinària. D’una efectivitat davant de porteria sobrenatural. Sembla com si l’Antonio tingués una intuïció especial per olorar el gol. Probablement per això, ell se sent molt identificat amb el caràcter, la mentalitat i la capacitat de sacrifici de Samuel Etoo, tot i que els seus amics madridistes diuen que té el toc de Figo, l’habilitat de Raúl i l’efectivitat de Ronaldo.
El Niño ha estat, segons la UEFA, el millor jugador cec de futbol d’Europa l’any 2005. Però, per arribar a ser proclamat Pilota d’Or (amb cascavell), l’any passat, l’Antonio ha hagut de guanyar tres lligues i tres campionats d’Espanya amb l’ONCE Màlaga, aconseguir 3 europeus i un subcampionat del món després de ser 46 vegades internacional, i convertir-se en el màxim golejador del penúltim Campionat d’Europa, fet a Manchester. Tot un rècord amb només 23 anys que dóna sentit a la vitrina més vigilada i més mimada de la casa. El que podríem anomenar el museu particular de la seva mare. L’exposició de trofeus més venerada per tota la família i de la qual la Maria s’encarrega cada dia de treure la pols amb la mateixa delicadesa que li prepara la bossa d’esport al seu fill o amb el mateix entusiasme que li fa l’entrepà de truita de patata per després de l’entrenament. Segons la Maria, no hi ha res que la faci més feliç que veure el seu fill gaudir jugant el futbol, estudiant a la Universitat el 3r. curs d’Empresarials o escoltant música. Perquè, per a l’Antonio, la música és una passió. Un dia, ell mateix em va confessar que sense la música la vida no tindria sentit. Que la lletra d’una cançó combinada amb una melodia i interpretada per pocs o molts instruments és una descàrrega d’emocions sensacional i a la vegada indescriptible. Tan difícil de definir com són els colors que vagament recorda dels seus primers anys de consciència amb visió. Escoltar l’Antonio parlar de música és com sentir la Niña Pastori cantar-li a Camarón allò de:
“Qué feliz soy contigo, ay contigo, tú mas quitao la espina y las penas de mi negro camino, y ahora quiero gritar y cantar a la vida, tu encanto es mi amor, lo que por ti suspiro...”.
Segurament, aquest extracte de la lletra de la cançó Por Camarón, que interpreta la Niña Pastori, serveix d’exemple per entendre l’apassionament que l’Antonio sent cada cop que juga a futbol, escolta música amb l’aparell de casa seva (mai amb auriculars) o comparteix una bona estona d’estudi amb els seus amics. És tot allò que, tal com ell mateix acostuma a dir, “me hace sentir a mi manera”. Sentir-se bé amb ell mateix i amb els que comparteix tot allò que l’envolta. Amb el seu germà gran, Dani, amb el seus amics de tota la vida, o amb els seus grans mestres futbolístics, Ramón Medina (exjugador de l’Once Màlaga), Mario Sánchez (porter de l’Once Màlaga) o José Urbano (entrenador de l’Once Màlaga). Us ben asseguro que no hi ha res més gratificant que veure el ventall d’expressions que ofereix la cara d’El Niño cada cop que rep un consell del seu germà, un comentari dels seus amics o una correcció del seu tècnic.
La cara i la mirada. Aquella mirada que en la seva forma es presenta realment perduda, però que, en el fons, té un punt de certa coherència. La coherència amb la qual l’Antonio és capaç explicar, sentir i veure. Perquè, tot i que l’Antonio és cec total, jo sóc dels que creu que hi veu, encara que sigui d’una manera diferent a la nostra. Diferent a la de tots aquells que som capaços de llegir amb normalitat aquest relat del meu amic. El meu amic Antonio Jesús Martín Gaitán.

 

L’últim matí a Santo Domingo

JON ANDONI GOIKOETXEA (FUTBOL)

per LUIS MARTÍN

A en Nacho González, per les nits del Niza.

Eren de Salamanca. Bé, no n’estic segur, però havien de ser de Salamanca perquè els primers dies sempre són de Salamanca i, a més, els de Salamanca corren que Déu n’hi do. Jo sempre corria els primers dies. És més, aquella mateixa tarda va ser l’homenatge a Germán. O va ser l’endemà? No ho sé, no ho podria dir del cert. Han passat molts anys i anar de gaupasa (sense dormir) ja ho té, et confon. Germán, per qui no ho sàpiga, fou mort per la policia l’any 1978 enmig dels Sanfermines, al costat de la plaça de toros de Pamplona. Van entrar i pum, pum, van començar a disparar. Hi va haver més ferits, però Germán el van matar. Cada any li retem homenatge la tarda de la seva mort prop de la plaça. Procuro no perdre’m-ho. Jo era una criatura i em va impactar molt, perquè el van matar per la cara. Però avui els volia explicar el meu últim matí a Santo Domingo. Allà era jo, amb disset anyets escalfant, fent bots, barrinant:
-Segur que són de Salamanca i corren com uns malparits, pensava i buscava el Gotzon i el Txuma, però algú em va saludar.
-Què Andoni, què fots per aquí?
Era un d’aquells que coneixes i no saps de què. No saps ni el seu nom, només que és un babau capaç de preguntar-te què fots per aquí quan són gairebé les vuit del matí, ets a Pamplona, a la cuesta de Santo Domingo, vas vestit tot de blanc amb un mocador vermell al coll, portes un diari a la mà, unes bambes blanques i cara d’haver passat tota la nit a Jarauta.
-Doncs ja ho veus, per aquí. Li vaig respondre, com li hagués pogut preguntar si era tonto o què.
Se’n va anar molt ràpid. Va comprendre que no em venia de gust parlar abans de jugar-me la vida. Conec gent que li agafa per cantar i altres que fins i tot resen; jo només volia que em deixessin en pau. No em posava molt nerviós, tampoc tenia por, ni tan sols crec que fos angoixa. La veritat, era una mica de tot plegat, una sensació estranyíssima que només tens dins del vallado, mentre esperes i et preguntes per què esperes, mentre comences a notar aquell silenci que el meu amic Fernando li deia “El silenci de l’encierro”, un silenci que fa soroll, que és la remor de la tensió.
Escalfant-me, vaig sentir el tercer cant al Santo i em vaig recordar de la Núria.
-Vés amb compte, em va demanar mentre em feia un petó, a l’acomiadar-me d’ella i de la quadrilla a la plaça del Castillo.
Allà quedàvem sempre, al Bar Txoko. Si tot anava bé, al cap de cinc minuts tornaria a estar amb ella. Sí, tot aniria bé.
La gent començava a bellugar-se. Impacients, n’hi havia que ja corrien i al final es va sentir:
-zassssssssssssPUUUMMM.
Un segon de silenci, la porta oberta dels corrals i de seguida el cap del primer cabestro i més banyes i banyes i el soroll de les potes repicant la pedra.
-Trococotrocotrocotroco.
Vaig mirar darrere meu, vaig veure moltes cares, vaig sentir crits i només vaig entendre:
-Guazen, guazen*.
Vaig començar a córrer cap amunt; un braç em va agafar de la samarreta, el vaig empènyer sense mirar per desfer-me d’ell mentre saltava per sobre d’un cos tirat per terra i gairebé ja a la corba d’entrada a l’Ajuntament vaig notar com bufava un cabestro a la meva esquena, i el vaig deixar passar perquè buscava toro de cua d’ull i em va semblar veure que un venia per darrere, però no, allò que veia sense veure’l era un tipus ros i alt que, després de topar amb mi, va caure al terra i gairebé em fa caure a mi, però vaig poder continuar corrent i vaig veure que un parell de toros ja anaven davant meu, i vaig pensar que, si me n’anava cap a l’esquerra, aconseguiria agafar la carrera d’altres dos toros que venien per darrere, però no vaig poder, perquè hi havia un cabró estirat a terra i n’hi havia dos més que ja havien agafat banya i ja érem a Mercaderes i anàvem molt ràpids perquè els toros eren de Salamanca, segur que eren de Salamanca, i ja érem a la corba d’Estafeta i em vaig tirar contra la paret de la dreta i els vaig veure passar amb els pastors darrere picant-los amb les vares i els vaig seguir Estafeta amunt fins que els vaig perdre de vista.
Pel tancat de Telefónica vaig tornar a la plaça del Castillo. Vaig passar per davant del Niza i vaig saludar la Carlota i la Cris, que començaven a treballar. Venien de veure l’encierro amb en Jonan a la casa de Mercaderes i em vaig prendre un cacharro amb ells.
Quan vaig arribar al Bar Txoko la Núria em va fotre una esbroncada de tres parells de collons.
-Si que has trigat. Quin ensurt que ens has fotut. Pensàvem que t’havia passat alguna cosa.
Aleshores me’n vaig assabentar. Els ‘bitxos’ de Salamanca, definitivament eren de Salamanca, havien derrotat pujant Santo Domingo, a l’entrada de Mercaderes van clavar les banyes a un parell de mossos i, a Estafeta, a tres o quatre més. Una carnisseria. I jo tan feliç.
-Merda d’encierro, vaig pensar. Vaig demanar una cervesa i amb aquesta a la mà vam baixar fins a Marceliano, on haviem quedat per esmorzar amb la resta de la quadrilla.
Al restaurant, asseguts a taula, vaig mirar en Gotzon i en Txuma i vaig somriure al recordar-los quan eren nens, amb calça curta, fugint d’alguna malifeta. Després vaig buscar amb la mirada la Núria; estava guapísima, tot i no haver dormit, i vaig pensar que em casaria amb ella. Després, no sé ben bé per què, vaig recordar que la meva mare havia fet flams la nit abans i, tot seguit, vaig pensar en el meu pare, que havia mort uns anys abans. El vaig trobar a faltar. Vaig recordar la tarda que quan era un nen em va portar a les barraques i em vaig perdre, i vaig pensar amb l’orgull què sentiria si sapigués que el setembre ja m’entrenaria amb el primer equip de l’Osasuna. Vaig pensar en aquesta samarreta vermella, en el seu escut i en el del Rotxapea, la meva penya; amb en Zabalza, el meu entrenador, i amb el camp d’El Sadar.
Just en aquell moment, mentre rebentava amb un tros de pa el parell d’ous ferrats que omplien el plat i em fotia a la boca un tros de magres amb tomàquet, em vaig posar trist: vaig comprendre que això del futbol anava de debò i que mai més tornaria a la cuesta de Santo Domingo a les vuit del matí per córrer davant d’un toro de Salamanca; vaig comprendre que per a mi s’havien acabat els encierros.
Algú va entrar al bar i va cridar:
-Gora San Fermín!
A fora feia sol i la gent ballava.

 

L’últim vídeo del Pep

PEP GUARDIOLA (FUTBOL)

per SANTI PADRÓ

Us proposo que m’acompanyeu a fer un experiment, una història ben estranya, una mica rara, però diferent i, sobretot, molt especial. He decidit que ‘faré’ un vídeo, però aquest no serà un vídeo qualsevol, és el primer vídeo que no es veu i que només s’escriu. No et farà falta un aparell per reproduir-lo. Només et cal llegir-lo i, si tanques els ulls, espero que te l’arribis a imaginar.

La pantalla de la televisió està tota negre. Trenta-set frames o, el que és el mateix, un segon i mig més tard, lentament, comença a omplir-se d’un color difuminat mentre, en un segon pla llunyà, se sent una música d’un saxo íntim i abellutat fins que no arrenca la veu del cantant. Es veuen uns peus, calçats amb unes elegants sabates marrons italianes, que caminen pel que sembla que són els passadissos d’un aeroport. Alguns espectadors ja han reconegut els acords de la cançó The healing game.
Ara les imatges ensenyen unes cames del mateix personatge, però encara no se li veu la cara. Porta uns texans gastats, però de marca. A la pantalla apareix, d’esquenes, un home prim vestit amb una fina americana blau-marí que li cau impecable. Frega els quaranta i porta el cabell tallat molt curt. Fa un temps era molt negre, ara ja s’hi veuen alguns cabells blancs, pocs. Al costat d’unes cames una mica arquejades s’hi arrossega una gran maleta amb rodes. Les imatges estan alentides al ritme de la música. Els espectadors ja no dubten de qui és la cançó quan senten la veu ronca i característica de Van Morrison: Here I am again. Back on the corner again... Hi ha uns subtítols que tradueixen la veu de l’irascible irlandès: “Ja torno a ser aquí, un altre cop al teu costat... el lloc d’on no hauria d’haver marxat mai...”.
Som a finals del mes de juny d’un any indeterminat i això encara no ha passat i potser no passarà mai o potser si, qui ho sap.
La imatge de la pantalla ensenya un pla curt de la cara de l’home de la maleta. Com gairebé sempre quan hi ha una camera pel mig, el Pep Guardiola fa una mica aquell posat d’actor de cinema de circumstàncies. Seriós i concentrat, arriba a l’aeroport de Barcelona després de jugar els últims sis mesos a Los Angeles Galaxy de la Major League Soccer dels Estats Units. Van Morrison entona la tonada amb la seva veu ronca i arrossegada “...in the healing game, in the healing game...” repeteix insistentment, “el joc que m’ha de curar”. En el cas del Pep això està molt clar. El futbol ha estat, és i serà la seva vida. I en cada etapa l’ha viscut, el viu i el viurà de manera diferent.
El Pep va caminant cap a la poca cua dels taxis que hi ha davant de la terminal d’arribades internacionals de l’aeroport. Hi ha poca gent perquè són dos quarts de vuit del matí i a aquestes hores ni la Cristina, ni la Maria ni el Màrius ni cap amic l’han vingut a recollir. Arrossega amb aquell aire tan seu, una mica desmanegat, una gran maleta amb rodes que ha omplert, com en altres retorns, amb els últims records, de les vivències i les experiències que ha col·leccionat en la seva última aventura als Estats Units. La música de Van Morrison es va fonent a poc a poc. El Pep, en una imatge alentida, puja al primer taxi que hi ha a cua.
-“Bon dia. Vaig a casa, al carrer... (clac)”-es tanca la porta-, se sent que li diu al conductor que li dedica un gran somriure pel retrovisor quan reconeix a l’excapità del Barça. El saxo de l’irlandès s’acaba en el mateix moment que es veu com el taxi del Pep es va allunyant de la camera i es va fent cada cop més petit a l’exterior de l’aeroport del Prat. Es fon la música i la pantalla, amb un suau i lent encadenat, torna a quedar tota negre.
Trenta-set frames més tard, venint d’una altra fosa de negres, apareixen de cop les imatges de la Ronda de Dalt. El paisatge, els arbres, els cotxes, tot passa per la pantalla en ràpides escombrades laterals pel costat del cotxe. Se sent una veu inconfusible: “Bon viatge pels guerrers que al seu poble són fidels”. El Pep no té gaires ganes de parlar i, per sort el taxista, se n’ha adonat i tampoc no l’atabala gaire. “Més lluny, heu d’anar més lluny dels arbres caiguts que ara us empresonen....” Pla curt dels ulls del Pep mirant per la finestra. Enyorava tornar a casa amb els seus. Només han estat sis mesos, però en cada retorn ha experimentat aquesta mateixa sensació que té ara, sobretot amb la família. “...I malgrat llur vell combat, l’amor ompli el seu cos generós ...” Es treu el mòbil de la butxaca i comprova, una vegada més, que no hi ha cap missatge nou. Encara no ho ha dit a ningú, ni al Pere, el seu germà; ni a l’Emili, el seu millor amic; ni al Josep Maria, més amic que representant de tota la vida, però sap que ara si que ha arribat el moment de fer allò que ha estat ajornant des de fa molt temps: penjar les botes. “...Que siguis vell quan fondegis l’illa, ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí”. Arriba el moment de fer balanç de tot el que ha viscut des que va marxar de Barcelona.
Quan va tornar dels dos anys a Itàlia i els dos de Qatar, va estar quatre mesos amb el Juanma Lillo a Mèxic, després al despatx del Josep Maria Orobitg va arribar una oferta impressionant del Fulham de la Premier. Hi va anar. I quan ja es pensava dedicar només al golf i a recollir cada tarda la Maria i el Màrius a la sortida de l’escola, va arribar una altra oferta sorprenent del Panionios de Grècia i, al final, la que sembla que ha estat l’última, del Los Ángeles Galaxy. Què carai, li va fer gràcia acabar jugant com el gran Johan als Estats Units. “...Però no forcis gens la travessia, és preferible que duri molts anys...”.
Mentre es veuen imatges del Pep assegut al taxi omplint-se els ulls per la finestra d’unes vistes que ha enyorat els últims mesos, a la pantalla s’hi han anat barrejant imatges d’un partit a Mèxic, el dia de la presentació a Anglaterra, el primer partit que va jugar a Grècia i, com aquell qui diu, ahir, el plano final sortint aplaudit per l’afició de Los Ángeles amb la samarreta groga amb el número quatre i el braçalet de capità. “Trobin els camins dels vells anhels plens de ventures, plens de coneixences.” La cançó de Lluís Llach s’acaba just quan el taxi ha arribat a la porta de casa dels Guardiola a Barcelona. Són les vuit del matí. Mentre el taxista baixa per obrir el maleter, la imatge es torna a fondre a negres, molt a poc a poc, al mateix temps que es va fonent la flauta d’Itaca.
Trenta-set frames més tard, la guitarra del You’re beautiful de James Blunt sona suaument mentre apareix en la pantalla la imatge de com s’obre la porta d’un pis de Barcelona. “My life is brilliant”. Tornen a llegir-se uns subtítols: “La meva vida és brillant”. El Pep camina a poc a poc sense fer soroll. “My love is pure”, (“el meu amor és pur”). Mira el rellotge. Passen uns minuts de les vuit del matí. “I saw an angel”, (“vaig veure un àngel”). La Cristina i els nens dormen. El primer impuls seria despertar-los a tots cridant, abraçar-los i començar a treure regals de la maleta com un mag, però els anys li han fet perdre aquella pressa que el caracteritzava quan era més jove. Ara sap esperar. El “You’re beautiful, you’re beautiful, it’s true” continua sonant de fons mentre es veu el Pep que va cap a la cuina i treu una gerra d’aigua. Obre l’armari agafa un vas, l’omple i fa un glop llarg. Amb el vas a la mà va cap el menjador i s’arrapentinga al sofà. Pel camí ja ha agafat de la butxaca interior de l’americana el petit reproductor de mp3 -de 20 gigues- que l’ha acompanyat tots aquests anys amb tots els seus compactes preferits per mig món. A la pantalla apareix el pla curt dels dits del Pep fent anar el cursor de l’aparell buscant sense pressa el títol d’una cançó que va descobrir a Qatar al març del 2004. Es veu el pla curt de la pantalla del reproductor del mp3. Amb els auriculars posats el silenci encara és més gran. El You’re beatiful s’ha acabat. En la pantalla de quars es llegeix el títol d’una altra cançó The blower’s daughter el track 3 del cd “0” de Damien Rice, és la banda sonora de la pel·lícula Closer. Mentre espera que la família es llevi per començar una nova etapa, el Pep en tanca un altra. “And so it is, the shorter story” (“Això és així, aquesta és la història més curta.)”.
No se sap encara si la que comença avui per al Pep serà una història curta o només un parèntesi d’uns mesos fins que el cuc del futbol el torni a picar. Després de tot el que ha jugat, viscut i disfrutat, potser encara li queden forces per allargar el comiat una mica més? Jugant a futbol? Entrenant? De director tècnic? En la pantalla de televisió és veu la cara del Pep arrufant el nas i ajuntant les celles en un gest de preocupació. Entre que no para de pensar, la música i els efectes del jet lag, tanca els ulls i es queda adormit al sofà.
“I can’t take my eyes off you”, (“No puc deixar de mirar-te...”. Enmig d’un somni comencen a passar per la pantalla i pel cap del Pep unes imatges difuminades i una mica borroses. Seguint el lent ritme de la música es van encadenant un plano general d’un entrenament al camp de La Masia, un plano curt d’unes botes de futbol, una pilota... Se sent el soroll fort i sec que fan els xuts en un rondo... de cop, apareix nítidament i perfecte la silueta del Camp Nou retallada sobre el blau clar del cel de fons. La imatge s’encadena a la banqueta buida i, per tall, es veu la cara del Pep, adormit, amb un lleu somriure als llavis. “Life goes easy on me” (La vida em somriu).
-Beep, Beep. De cop, un so característic desperta el Pep del seu somni. El mòbil ha sonat. El Pep es treu el seu inseparable telèfon de la butxaca dels texans. Hi ha un missatge nou. La imatge ens mostra la pantalla del mòbil i els dits allargats del Pep volant per sobre el teclat. El missatge és del Josep Maria Orobitg. A la pantalla es pot llegir un text: “Tinc una oferta que no podràs rebutjar. Quan aterris, truca’m”. Encara mig endormiscat, el Pep somriu. “And so it is the shorter story” (“Això és així, aquesta és la història més curta”). Al ritme de la música, la pantalla de la televisió comença a fondre’s a negres.

 

Un advocat a la cistella

DUSKO IVANOVIC (BÀSQUET)

per JORDI BASTÉ

Breu pròleg del curt relat

L’any 1988, els llavors encarregats d’esports de Catalunya Ràdio, Lluís Canut i Santi Carreras, van decidir que anés a l’aeroport del Prat on aterraria en un breu espai de temps Drazen Petrovic. Petrovic era el mite, l’esportista en majúscules, l’adoració pels qui havien fet del bàsquet una filosofia. Petrovic jugava a Zagreb, en el Cibona, on regentava un bar restaurant, Amadeus, que portava el sobrenom amb què els puristes del bàsquet l’havien obsequiat com a comparativa amb el que Mozart va ser en la música i ell en el bàsquet. Petrovic arribava a Barcelona, sospitava jo, per confirmar els rumors dels últims mesos que el vestien amb la samarreta del Barça. Aigua. Petrovic feia escala a Barcelona per agafar un pont aeri i firmar pel Reial Madrid. Va ser una de les pitjors notícies de la dècada: el més gran es vestia de blanc. Petrovic va morir en un accident de trànsit cinc anys després a prop de Munic i el mite es feia enorme.
Uns anys després visitava Zagreb i, la mitologia té aquestes coses, ens perdíem per les tombes del cementiri de Mirogoj a la recerca del seu santuari. Envoltat de flors, missatges i cartes, la foto de Petrovic amb la samarreta de la selecció croata i algunes frases escrites al voltant. I una especialment aconseguida redactada en anglès: “El cansament està al cap. Mai als peus. Descansa ara el que mai vas voler”.

Dusko Ivanovic és advocat de carrera, aconseguida a base de colzes al matí i de canells a la tarda. Amb la cistella es pagava els estudis a Montenegro i, amb la sort dels campions, va aconseguir feina en un bufet de Podgorica. En va tenir prou amb un parell d’anys per assegurar que va estudiar moltes lleis per saber que mai més tornaria i que la seva vida la vehiculava cap al bàsquet.
L’entusiasmava estudiar i era modèlic. “Si t’agrada alguna cosa, fes-la bé. I a mi, estudiar, m’agradava” - diu Dusko. Home de grans frases contundents i d’actituds que sobrepassen la quotidianitat esportiva, es concentrava abans dels partits amb el Jugoplastika o amb el Pop 84, bèstia negra de la història del Barcelona de diferents noms i mateixes cares, amb música clàssica. Els companys d’equip, més acostumats a ritmes més contundents, s’estranyaven d’escoltar que pels auriculars d’Ivanovic sortien peces de Bach, Pucini o Mozart, el seu elegit. Va començar a estudiar piano i cant, però va comprovar que “sense veu, els dits no et funcionen igual al teclat” i va deixar-ho córrer. Amant de la dansa des que va entrenar a Suïssa, es va quedar bocabadat amb un espectacle del ballet Bejart de Lausana, a qual es va encarregar de seguir la pista per allà on anava fins que va caure al Liceu i on es va apropar per confirmar que és “el millor ballet del món”.
La seva carrera en el bàsquet passeja per Montenegro, Croàcia, Catalunya (Girona), Suïssa, França, Euskadi i ara torna a Catalunya (Barcelona). Un cop d’ull al recorregut dóna molts nexes d’unió. Un d’apreciable. El seu recorregut està ple de sentiments nacionalistes: “Sóc de Montenegro; no de Sèrbia” - diu contundent. “Ningú no pot jugar amb els pensaments de la gent ni amb els seus sentiments. Cadascú és d’on creu que és; no d’on diuen que és. A mi no em molesta que em diguin que sóc serbi. Simplement no ho sóc. Sóc montenegrí. És cert, però, que un sentiment no pot provocar un conflicte bèl·lic sense sentit on tots hem perdut familiars, amics. ¿En nom de què o de qui es fa una guerra?”- accentua Ivanovic.
Perfeccionista, detallista, exigent, seva és la frase: “El cansament no existeix. Només és una percepció psicològica”. Per molts, és una evidència que els grans recordmans són individus amb una enorme capacitat psicològica per obviar símptomes de fatiga física, específicament en esports de resistència. I Dusko Ivanovic pensa que aquest esgotament està en el cap i no a les cames. L’actual entrenador del Barça no ha entès mai com un esportista d’elit es queixa dels entrenaments quan el màxim que poden estar al seu hàbitat és d’unes tres hores. “Els balcànics guanyàvem, evidentment pel talent,però també per la innata capacitat de sacrifici. En això se’ns assemblen els argentins i una mica els lituans. Són llestos, capacitats però, essencialment, són competitius”. Ivanovic es va fer gran com a entrenador en el Tau de Vitòria, on, amb els diners recaptats per les multes al vestidor, en lloc de fer un sopar, va decidir comprar màquines per fer un gimnàs digne.
Els esportistes de l’antiga Iugoslàvia són hereus de l’autosuficiència, però també del talent que els ha fet diferents. El millor bàsquet vist els últims anys a Europa el va fer aquell equip que va unir els anys 89, 90 i 91 Kukoc, Radja, Ivanovic, Sretenovic o Zan Tabak, entrenats per Bozidar Maljkovic. Amb ells va topar el millor Barça de la història (Solozábal, Epi, Sibilio, Norris, De la Cruz....), superior fins i tot, al que va aconseguir l’única Eurolliga que hi ha fins ara a les seves vitrines. Dusko Ivanovic recorda aquells anys com el de la demostració que “vam ser l’equip amb més talent d’Europa amb un gran jugador com Tony Kukoc, amb una extraordinària lectura del joc que el feia diferent”. Tot i això, Ivanovic, com a perfecte definidor de la biografia balcànica, certifica que “el jugador perfecte no existeix. El que més s’hi apropa és Michael Jordan”. Només faltaria.
Utilitza Dusko Ivanovic un lema per entendre la seva tremenda capacitat de conductor de grups: “Sempre vull guanyar i, per aconseguir-ho, s’ha de ser exigent i, per fer-ho, t’ho has de creure i, per creure-s’ho, s’ha de demostrar a la pista”. Ho sap el seu fill Stefan, jugador ara de l’Hospitalet, que ja ha notat a les seves pròpies carns quan era a Vitòria com de dur pot ser el seu pare. “Arribava a casa i em deia que el seu entrenador ens castigava molt físicament. Com a pare ho entenia. Com a entrenador ho obviava”. Ha convertit la seva família en nòmades. Tots junts van carregant la casa d’est a oest i de nord a sud: ara, Suïssa; ara, França; ara, Euskadi, ara, Catalunya. “Tot té els seus avantatges i inconvenients. No tens domicili fix, però els meus fills parlen francès, espanyol, anglès, català i una mica d’alemany. Ells han estat la meva salvació en els moments més complexos, com el dia que vaig fitxar pel Valvi Girona. El meu representant em va deixar sol a la roda de premsa. No parlava res més que la meva llengua. No entenia les preguntes. I no sabia què responia. Vaig pensar: me’n sortiré? I la veritat: sempre surts dels problemes”.
Amant dels grans esportistes, en destaca dos: Kresimir Kosic, el pivot ja desaparegut, perquè era diferent a la resta de jugadors de bàsquet. “Va ser el primer pivot que va arribar a jugar de base” i, esclar, Drazen Petrovic, el mite, la perfecció feta direcció de bàsquet a la tomba del qual algú va decidir escriure que “el cansament està al cap, mai als peus. Descansa ara el que mai vas voler”. ¿Va ser Dusko Ivanovic l’autor d’aquella nota?

 

“¡¡Pishhhaaa, dona’m dues pilotes!!”

JOAQUIN RODRÍGUEZ HARO 'EL PISHA' (FUTBOL)

per SERGI MAS

"¡¡Pishhhaaaa, dóna’m dues pilotes!” ; “Pishaaaa, ¿ja has fregat el vestuari 2?” ; “Digue-li al Pisha que l’àrbitre vol que el partit comenci sense retard...”
¿Qui és ‘el Pisha’? ¿Què representa un personatge (deixem-ho en persona) dins un llibre de perfils d’esportistes de reconegut prestigi? Bona pregunta. La resposta és que a tots els camps de futbol del nostre país hi ha un ‘pisha’. A tots. Una persona com ‘el Pisha’ acostuma a ser un empleat del club que procura que tot estigui a punt i que res no falli. Sap molt bé moltes de les novetats de l’equip, està molt a prop (si no la traspassa ja) de l’edat de la jubilació, disposa de molta informació i tot el seu entorn -intern i extern- li té un afecte especial. Més o menys aquest seria el perfil d’un paio així, i el trobem a tots els camps de futbol de Catalunya. En el cas que ens ocupa, ‘el Pisha’ passa els dies -i moltes nits- al Camp Municipal de Feliu i Codina, on habitualment s’entrena i juga els seus partits la Unió Atlètica d’Horta, a la 1a. Divisió Catalana, la cinquena divisió de l’Estat.

- “Començarem fàcil. Una pregunta de P3. Quan vas néixer?”
- “Jo vaig néixer el 37, durant la guerra.”
- “Però quin dia, quin mes?”, li pregunto.
- “¿Que quin dia? Jo què sé, pishaaa… Jo vaig néixer el 37… Allò del dia ho hauria de mirar al meu carnet, pisha… Un moment que agafaré la cartera.”
Així es presenta aquest ciutadà de La Línea de la Concepción, exfutbolista de categories inferiors, així és ‘el Pisha’, que crida tothom amb aquesta expressió i al qual ningú no coneix pel seu nom real: Joaquín Rodríguez Haro. El sobrenom obeeix al mot crossa amb el qual sempre acaba totes i cadascuna de les seves frases.
‘El Pisha’ va cada dia sobre les deu del matí al camp. Sortida a una parada de metro de Santa Coloma de Gramenet, transbordament a la línia groga i baixada a Horta, línia blava. “És que, si vinc en cotxe, estaria tot el matí buscant aparcament. Així, amb la targeta rosa que m’ha donat l’Ajuntament, vaig de franc, pisha… “ L’horari és de dilluns a divendres. “Si puc faig un dia de descans, perquè si no...” Des del mes d’agost, la superfície del camp ja és de gespa artificial. “És el millor que hem pogut fer. Ara li fots un ‘manguerasso’ i queda fenomenal.”
Els caps de setmana les jornades son completes “perquè quan no juga el primer equip, ho fa el juvenil, o la Damm, o la Danone...” Sobre les 7 del matí de cada dissabte i cada diumenge ja és al camp, claus en mà, “perquè el juvenil B juga a les 8, pisha.” I a l’ hivern, a aquestes hores, fa molt fred. I, de vegades, sembla que, a aquesta mateixa hora, els diumenges fa fins i tot més fred: obre les instal.lacions, prepara les calderes perquè estigui a punt l’aigua calenta, reparteix les pilotes, col.loca les xarxes a les porteries i els banderins als córners, rep els àrbitres i els delegats dels equips visitants, frega, asseca i deixa els vestidors a punt mentre un equip el deixa i el del següent partit l’agafa, està al corrent de les pilotes que surten al carrer perquè no se les endugui ningú... Una feinada que s’ha de fer, si vols ingrata, i molt poques vegades reconeguda. “Tot això per la cara, Pisha?”
“És clar que jo no vinc aquí per amor a l’art. El president (Francisco Carmona) es va portar molt bé amb mi. Un problema de salut que va patir la meva dona em va obligar a estar amb ella durant tres mesos a Màlaga. I el president me’ls va pagar sencers, com si hagués estat aquí, Pisha. Això no ho oblidaré mai. Quan recorda aquest episodi està a punt de plorar.
Però no tot són moments tan emotius. N’ha viscut uns altres amb final feliç.
“Home, pisha… No et diré la temporada que va passar, però una vegada ens jugàvem la permanència a la categoria al darrer partit, aquí, a casa. L’empat ens servia per no baixar. Minut noranta i anàvem empatats a un. L’àrbitre decideix afegir cinc minuts al partit. I ells no paraven d’atacar... Sincerament, nosaltres no podíem més i el gol d’ells es veia venir. Estàvem asfixiats. I se’m va ocórrer llançar una pilota al camp. L’àrbitre, lògicament, va aturar el joc i xiulava sacada neutral. I ells, de nou a atacar. Jo li vaig donar una pilota a un del públic i de nou sacada neutral. I així fins a quatre o cinc vegades. El rival estava molt emprenyat i protestava constantment a l’àrbitre per les aturades del joc, i aquest estava molt mosca perquè ja no sabia què fer. Doncs va xiular al final del partit i em va dir de tot. Però al final ens vam salvar.”
I com aquestes pel.lícules... unes quantes. Jo em pregunto si un noi de vint anys, fort i amb ganes de menjar-se el món, faria aquesta feina. De dilluns a divendres “full time” i dissabtes i diumenges des de les set del matí fins a les vuit del vespre. Arribar el primer i marxar l’últim. Qui li havia de dir a Joaquín Rodríguez Haro, ‘el Pisha’, que la seva petita gran història apareixeria en un llibre ple de cracs esportius? Ningú. Ell, temporada a temporada, els veu passar, des dels benjamins fins al primer equip. No tinc cap dubte que el crac és ell.

 

El perdó

MICHAEL LAUDRUP (FUTBOL)

per DAVID TORRAS

“El taxi ja és aquí”

Hotel Penetilikon (Atenes)
19 de maig de 1994

El taxi ja és aquí però, en el fons, preferiria que no hagués arribat, i que el temps s’aturés o, encara millor, que el que havia de passar no hagués passat, o que pogués driblar el destí amb una de les seves ‘croquetes’, o enganyar-lo mirant a un costat i sortint per l’altre o, simplement, que Déu no li hagués fet la vida impossible i no l’hagués condemnat a haver de cridar aquest taxi i a anar-se’n d’Atenes a trenc d’alba, gairebé d’amagat, sabent que ja no hi ha marxa enrere i que ja res serà com abans, perquè quan pugi al taxi la ferida començarà a sagnar, perquè, malgrat que no ho sàpiga encara del tot, el pas que farà és el que va de l’amor a l’odi.
El taxi ja és aquí però, en el fons, preferiria que no hagués arribat, i poder-se quedar una estona més amb Jose Mari i amb Txiki, els únics que han aguantat fins que s’ha fet de dia, i beure’s una altra cervesa i un altre gintònic, i una altra cervesa, i un altre gintònic, i parlar i parlar, i seguir parlant, i seguir recordant, i seguir rient i seguir renegant, com han estat fent tota la nit, mentre la resta de l’hotel dorm, o intenta dormir en una nit d’insomni, en una d’aquelles nits en què un desitjaria obrir els ulls i despertar-se en qualsevol altre lloc, en una d’aquelles nits en què un tanca els ulls per no veure la pel·lícula que una vegada i una altra li passa per davant, un, dos, tres, quatre, quatre, quatre, Massaro, Savicevic, Desailly, Capello, tota aquella gent al camp, la desolació al vestidor, les paraules de Ronald, “quina repassada ens han fet, quina repassada ens han fet”, i les ganes de plorar, i les ganes d’oblidar…
Una pel·lícula que ell ha vist des de la grada, al costat del seu germà, Brian --quines coses que té el destí!--, tots dos reunits en una final de la Copa d’Europa, i tots dos fora de joc, un sense sentir-se part de l’èxit i l’altre, ell, sentint-se morir allà dalt, patint tant o més que els seus companys a sota, on, mentre uns s’abraçaven i els altres, Andoni, Pep, Ronald, estaven disseminats pel camp, amb la mirada perduda, s’escoltaven les paraules de Capello: “Quan vaig veure l’alineació i vaig saber que Laudrup no jugava, vaig pensar: “Ja hem guanyat la final”.
El taxi ja és aquí, i ara sí, ha arribat l’hora d’anar-se’n, d’abraçar-se amb Txiki i amb Jose Mari, de tenir un record per a Ronald, que és en un hospital amb el seu sogre, que ha patit un atac de cor durant la final, ha arribat l’hora de desitjar-se sort, de sentir que, passi el que passi, sempre tindran alguna cosa en comú i que això ningú els ho podrà robar, ni tan sols Déu, o Cruyff, que és aquell Déu del qual sempre parlen perquè ho sap tot, ho veu tot i no s’equivoca mai.

“De traïdors només n’hi ha a la guerra”

Hotel Calderón (Barcelona)
27 de maig de 1995

Fa dies que té el cos agitat, i els sentiments regirats, i un nus a l’estómac que sembla que creix cada hora, encara que ell faci com si no hi fos, com si no pensés en l’únic que pensa, en el que li tocarà viure aquesta nit, en el moment de tornar a trepitjar el Camp Nou, de sortir pel túnel i alçar la vista i veure’ls allà i sentir-los cridar, sentir que ja no és un dels seus, encara que en el fons segueixi estant més a prop d’ells que dels que ara, a Madrid, intenten ocupar el seu lloc i el tracten com si sempre hagués estat al seu costat, com si no hagués vestit mai una altra samarreta. No em sento com un traïdor, diu, de traïdors només n’hi ha a la guerra, i l’hi repeteix a qualsevol que remena en els seus sentiments o als que li demanen explicacions i remouen la seva consciència, preguntant-li una i mil vegades la pregunta que ell va deixar de fer-se fa temps, incapaç de donar una resposta que pugui tancar la ferida que va començar a sagnar aquella nit a Atenes, quan es van acabar les cerveses i els gintònics i va donar l’última abraçada a Txiki i Jose Mari i va pujar al taxi que hauria preferit que no arribés mai.
Uns dies després de pujar a aquell taxi, va tornar a fer el camí a la inversa i va aparèixer al Camp Nou, no per quedar-se sinó per dir adéu i treure fora el que portava dins des de feia molt de temps. “Ja no l’aguanto més”, va dir sense alçar la veu, i ningú va necessitar res més per saber de qui estava parlant, per saber que s’havia cansat d’escoltar la paraula de Déu. “Ja no l’aguanto més, ja no l’aguanto més, ja no l’aguanto més…”. Aquell dia es va treure un pes del damunt però va carregar amb un altre de molt més dolorós, un munt de caixes amb 22.000 firmes demanant-li que es quedés, que no els abandonés. Però se’n va anar i encara segueix carregant amb aquest pes.
Una altra vegada el nus a l’estómac, tic, tac, tic, tac, tic, tac, el temps corre, però no sap si és millor que corri o que s’aturi per sempre, i que no arribi l’hora que hagi de sortir pel túnel del Camp Nou i alçar la vista, i veure’ls allà, aquells 22.000 i molts altres més, i sentir-los cridar, i que el facin sentir com un traïdor, ell que no creu en els traïdors fora de la guerra, que no es pot imaginar que això és el que l’espera a la nit, la guerra.
“Tranquil, caparrut, tranquil…”. Estirat al llit, el seu company d’habitació tot el dia que s’esforça per desfer-li el nus a l’estómac, intentant alleujar-li el patiment, sense sospitar que el dia de demà ell també serà al lloc de Michael, però al revés, encara que ell, a diferència de Michael, fa temps que espera que arribi aquell taxi per pujar. I arribarà. I Luis Enrique, el seu company d’habitació, hi pujarà encantat i mai més tornarà a mirar enrere.

“Sí, van ser bons temps”

Hotel Diplomatic (Barcelona)
10 de març de 1999

Ja torna a ser aquí, ha tornat, i avui, com fa quatre anys, també té el cos agitat, i els sentiments regirats, i un nus a l’estómac, que ara no intenta dissimular perquè ja no té per què amagar el que sent, perquè tot el que havia de perdre ja ho va perdre aquella nit, fa quatre anys, i ara només li queda esperar, encreuar els dits i esperar que quan arribi el moment, quan torni a trepitjar el Camp Nou, i surti pel túnel i alci la vista, i els vegi allà i els senti cridar…
En el fons, no sap molt bé què espera, bé, sí que ho sap però no està segur que els seus desitjos es compleixin, no està segur de si el destí li ha parat una mà o una trampa. Ha tornat i, malgrat aquest inquietant pessigolleig, malgrat els records que tant l’han turmentat aquests anys i que l’han portat a pensar de no anar a aquesta cita, hi ha moments que té la sensació de no haver-se’n anat, com si el temps que ha estat fora s’hagués esvaït, com si aquell taxi no hagués arribat mai i hagués seguit parlant i bevent cerveses i gintònics amb Jose Mari i amb Txiki. Fins ara.
Però el temps ha passat i, qui l’hi anava a dir, l’home que el va empènyer a pujar en aquell maleït taxi perquè estava fart d’aguantar-lo, l’ha portat de tornada, convertit en el fill pròdig que espera ser perdonat. El mateix home que fa gairebé un any, quan un equip de la televisió danesa que preparava un reportatge especial li va demanar que els parlés d’ell davant la seva imminent retirada com a futbolista, li va fer una pregunta des de la distància. Després d’una infinitat d’elogis, de bones paraules, sense cap dels retrets que solia fer-li encara que jugués molt bé, l’home que li va fer recuperar la il·lusió pel futbol i que després l’hi va prendre, aquell Déu del qual sempre parlaven perquè ho sap tot, ho veu tot i mai s’equivoca, i que ara els ha tornat a reunir al seu costat, sí, Cruyff, qui si no, just abans d’acomiadar-se, li va fer un encàrrec a l’entrevistador. “Quan vegis Michael, pregunta-li una cosa, pregunta-li si no ens ho vam passar bé, pregunta-li si aquells no van ser bons temps”. I l’hi van preguntar. I, llavors, quan va mirar enrere, només va poder somriure davant les paraules de Déu. “Sí, van ser bons temps”, va respondre. I, per això és aquí una altra vegada. Per això ha tornat. Pels bons temps. I per això, tot i que ell encara no ho sàpiga, el Camp Nou el perdonarà.

 

Tres anècdotes de la vida de Brian

GARY LINEKER (FUTBOL)

per ANDRÉS ASTRUELLS

Al cor de la Barceloneta, amb una paella de marisc i una sangria ben freda al davant, va ser fàcil descobrir que Gary Lineker, un dels futbolistes més estimats a les illes britàniques, és un personatge gairebé llatí. Se sent bé a prop del Mediterrani, es mostra extravertit, riu amb facilitat i emana simpatia. A més de descobrir que es tracta d’un esportista privilegiat, que va destacar en cricket i fins i tot es va plantejar ser professional de snooker, va quedar patent el seu sentit de l’humor. En aquest apartat tenia un ídol i me’l va encomanar: Brian Clough. Ens referim al tècnic britànic mort recentment, que va ser capaç de fer campió d’Europa el Nottingham Forest (“semblant al que seria el Logronyès a la lliga espanyola”), en paraules del mateix Lineker. Llavors acabava de publicar-se a Londres una biografia de Clough, titulada ‘La vida de Brian’. Diuen que és més graciosa que el mateix guió de la famosa pel·lícula del mateix nom. Gary em va explicar unes quantes anècdotes impagables.
Per exemple, quan després de guanyar contra pronòstic la lliga anglesa, va sol·licitar a la directiva del Nottingham un fitxatge rellevant per poder disputar la Copa d’Europa amb dignitat. Es va fixar en un jove davanter internacional sub-21 pel qual el seu club d’origen va demanar un milió de lliures, una quantitat exagerada que mai s’havia pagat a la lliga anglesa. La directiva del modest Forest es resistia a desembutxacar una xifra desorbitada que s’allunyava del pressupost de l’entitat, però Clough va insistir i insistir, i van acabar cedint. El dia de la seva presentació, mitja ciutat estava a City Ground. L’expectació era enorme. El ple del consell directiu s’ubicava al costat del camp, il·lusionat i expectant. Clough va palpar aquell clima de fervor i, després de les primeres carreres del futur crac i els seus primers tocs de pilota, es va apropar a la banda i va dir al president i als seus companys de junta: “Ja se’l poden endur. No val per a res.” Entre la sorpresa i la desolació expliquen que al president quasi pateix un infart. Per cert, aquell jove davanter es deia Trevor Francis. Va ser internacional, campió d’Europa, ídol de l’afició i va acabar sent traspassat a Itàlia per una petita fortuna. Costa imaginar entre l’actual legió de tècnics amb llibreta i apunts, seriosos com catedràtics i perfectament inútils, un enginy i bon humor com el de ‘míster Clough’, ídol personal des d’aquella paella amb Lineker.
A Gary, no obstant, li resultava particularment divertida una altra anècdota molt reveladora del caràcter de Brian. El nostre home va aparèixer un dia a les oficines del club i va topar amb una espectacular secretària amb minifaldilla. Clough, molt seriós i educat, es va apropar a ella i li va dir:
-Senyoreta, li recomanaria que no tornés a treballar vestida així perquè al club hi ha nois joves i algú podria violar-la. Per exemple, jo mateix.
El seu sentit de l’humor i la seva filosofía del futbol no tenien límits. Va fer debutar el seu fill, Nigel, que va ser internacional amb Anglaterra, en el primer equip del Nottingham i els aduladors de torn es desfeien en elogis pel seu joc. El pare els desmuntava a les rodes de premsa manifestant: “Estic content amb l’equip, però ens falta un ‘9’. El que tenim no serveix.” No cal dir que el davanter centre era el seu propi fill.
Bé, com Fernando Daucik i el seu fill Yanko i tants altres exemples de tècnics paternalistes. Brian va guanyar la Copa d’Europa a l’Hamburg de Keegan contra tot pronòstic. Llavors va ser una autèntica proesa que ell va viure com si es tractés d’un partit més i concedint tot el mèrit als seus jugadors, molts d’ells desconeguts quan els va fitxar per al seu club.
Per fortuna, el món del futbol ha proporcionat personatges molt diferents a Mourinho i Van Gaal.

 

Un descens discret i digne

JULIÁN LUCENDO (FUTBOL)

per FABIÁN ORTIZ

“No desitjo l’èxit a ningú. Li passa a un mateix el que als alpinistes, que es maten per arribar al cim i, quan hi arriben, què fan? Baixar, o tractar de baixar discretament, amb la major dignitat possible”

Gabriel García Márquez

De cop i volta van marxar els fotògrafs, les càmeres de televisió, els periodistes delerosos d’escoltar les seves paraules, les seves anècdotes, i Lucendo va tornar a quedar-se sol. Bé, tot sol no; va quedar-se amb el millor record que el futbol li va poder donar.
Jesús Julián Lucendo Heredia va néixer en un poblet anomenat Pedro Muñoz, a la província de Ciudad Real, on, segons el parer de molta gent, no hi viu ningú, senzillament perquè ningú no coneix ningú que hagi nascut o viscut a Ciudad Real. Però queda ben demostrada la falsedat d’aquesta asseveració amb l’existència de Lucendo, que va obrir els ulls a la llum el 19 d’abril de 1970 i va estar un temps de la seva vida allà, a Pedro Muñoz, l’ajuntament del qual organitza activitats per a lleure de la seva gent, com una exposició de brodats, un taller d’autoestima, un curs de gimnàstica per a adults o la catilinària contra el partit polític que encapçali l’oposició a l’alcalde. És a dir, que Lucendo va ser un nen com tants altres, nascuts en pobles desconeguts d’Espanya, que, quan poden, campen la boira, sols o acompanyats dels seus progenitors, perquè, com cantava Serrat a Pueblo blanco, és gent tendra que ha de fugir perquè “esta tierra está enferma, y no esperes mañana lo que no te dio ayer, que no hay nada que hacer.”
Lucendo va arribar a Barcelona per raons que ara no s’escau comentar, i un bon dia va entrar al Barça per provar sort com a futbolista. Allà s’estava, en el tercer equip ‘culer’, per aquests campots amb més pedres que no pas gespa, quan una tarda va agafar el metro per presentar-se al partit contra el Sants. L’entrenador, Antonio de la Cruz, el va rebre amb una mala nova:
--Lucendo, no et canviïs.
Li va semblar excessiu: havia arribat tres minuts tard; va intentar explicar-l’hi, un problema amb el transbordament del metro, escolti, mister...
--Que no, que no et vesteixis, no jugaràs.
I més escolti, mister, és injust; vostè sap que jo vinc amb transport públic, no em faci això, jo vull jugar i bla bla...
--Calla, home! No jugaràs perquè t’han convocat per al primer equip. Te’n vas a Valladolid.
Llavors, el cap de Lucendo va ser un remolí. És una broma, esclar. Però no, el mister parla seriosament. I diu que ja han demanat la meva fitxa. I que em presenti al Camp Nou aquesta tarda. I com es posaran a casa quan els ho digui! Creuran que me’n foto. Viatjaré amb el Barça, amb l’equip de Johan Cruyff...
Cruyff, cap i casal del barcelonisme triomfal de la dècada des setanta, havia tornat al Barça per dirigir des de la banqueta. Corria l’any 1989, i, després d’una primera temporada a empentes i rodolons, l’entrenador neerlandès volia fer dos barces, i comptar, pel cap baix, amb dos jugadors per a cada posició. Debutava en la Lliga a Zorrilla, camp del Valladolid, i no podia estirar de l’equip filial, que trescava per Santander en un torneig internacional. Així que, per pal·liar algunes baixes de la plantilla professional, va tirar del tercer equip, on jugava Lucendo.
Carles Rexach, el segon entrenador, ja havia seguit Lucendo en un amistós que van disputar a Palamós, el 29 d’agost d’aquell any. Bé, havia vist un Lucendo mig baldat, perquè, com que havia viatjat sense les seves botes, va haver de jugar amb unes, de la marca Puma, que utilitzava Roberto, un futbolista del primer equip. El problema era que Roberto calçava un 41 i Lucendo, un 39, i això feia que les sabates li anessin balderes per tot arreu i amenaçaven de sortir-se en cada correguda, en cada xut. Tot i això, Lucendo va agradar, i, per aquesta raó, Cruyff i Rexach van decidir convocar-lo per al debut en la Lliga a Valladolid.
Però hi havia un altre escull: Lucendo feia el servei militar. Assabentat mitjançant el delegat que el club havia de tramitar els permisos corresponents, va ser el mateix Cruyff qui va agafar el telèfon i va trucar personalment el coronel que estava al comandament de la IV Regió Militar, que el soldat Lucendo havia de creuar per passar de la caserna del Bruc, on estava destinat a Barcelona, a l’estadi José Zorrilla, a Valladolid. Superat l’obstacle castrense, allà va anar Lucendo, aquell 1 de setembre, amb una expedició en què hi havia figures anomenades Zubizarreta, Julio Alberto o els fitxatges estel·lars de la temporada, Ronald Koeman i Michael Laudrup, l’embrió del dream team.
L’endemà, després de la reunió prèvia al dinar en l’hotel de concentració, Cruyff li va donar a Lucendo l’ensurt de la seva vida.
--Jugaràs amb el número set.
En un del seus gens infreqüents arravataments visionaris, l’holandès va decidir deixar Eusebio i Valverde a la banqueta per posar de titular un juvenil. Aquell adolescent amb els cabells tallats per una ordre superior va sentir com les cames se li afluixaven. Va menjar ben poc i la migdiada li va semblar una broma de mal gust per a algú en la seva situació. Amb 19 anys, el moment que s’acostava podia significar tant el seu gran salt a la fama com una condemna a mort.
Les declaracions a la premsa abans dels partits estaven prohibides pel codi intern de la plantilla, però Lucendo, el novell, va caure en el parany d’alguns periodistes i va deixar unes frases en els blocs de notes, per la qual cosa es va guanyar una bona esbroncada de la capitania. Ja a l’autocar, camí de l’Estadi, el tremolor no parava. Les cames eren com serrells, i el cor, una màquina de ritmes programada molt per sobre dels cent bits per minut. I al camp! Fotògrafs, càmeres de tele, els companys que s’acosten i t’animen, com Guillermo Amor, aquest fenomen, i el tremolor que insisteix a convertir-me els peus en flams... Jugaré a Primera!
Llavors, l’àrbitre xiula i la crònica d’aquell Valladolid-Barça del 2 de setembre de 1989, corresponent a la primera jornada de la Lliga de Primera Divisió, dirà que el Barcelona va portar el pes del partit i que va disposar d’algunes ocasions de gol per avançar-se en el marcador i fins i tot guanyar el matx, però resulta que l’equip castellà va fer primer un gol i després un altre i tot se’n va anar en orris i Cruyff em va canviar pel Nano Soler i vam caure per un 2 a 0. Miri vostè, senyor periodista, el futbol és així, unes vegades es guanya i altres es perd, i, si les forces estan molt igualades, s’empata.
A l’aeroport, de retorn cap a casa, Cruyff es va acostar a Lucendo i va dir-li
--Tranquil, no has estat malament.
És l’última cosa que va rebre del neerlandès com a entrenador. I l’últim que va escoltar com a jugador de Primera Divisió. Mai més no va tornar a ser convocat ni tan sols per a un partit amistós.
Lucendo va iniciar llavors el costós descens a la realitat de molts esportistes. La mà vel·leïtosa de la glòria va fregar una espatlla, li va permetre sentir per unes hores l’alegria, la por i la incertesa d’abocar-se al precipici des del quals molts despleguen les seves ales i volen fins al capdamunt, des d’on molts s’estimben fins a acabar amb la seva vida feta miques. I, amb la mateixa intenció capriciosa amb la qual va acotxar aquella nit a Valladolid, la fama va deixar Lucendo en un racó, com un nen oblida la joguina que tant va desitjar abans del Nadal.
Per sort per a aquest futbolista i ser humà, el món no es va acabar per a ell entre les parets del Barcelona. Abans de retirar-se, el 2003, com a conseqüència d’una greu lesió al tendó de la ròtula del genoll, va tenir temps de continuar jugant a futbol. Se’n va anar cap a Andorra, a un país petit amb una petita història de glòria, potser com una metàfora de la seva pròpia vida, i allà va arribar a ser internacional 27 vegades, entre el 1996 i l’any de la seva retirada. I allà es va enamorar i allà va crear una llar abans de començar a guanyar-se les garrofes com a comercial, quan les botes i els records es van apartar al fons d’un bagul del qual només sortiran en les grans ocasions, quan un fill o un nét preguntin si tot allò va ser cert, si un dia papa, avi, vas jugar al Barça en la Primera Divisió. Aquell dia en què, de cop i volta, van marxar els fotògrafs, les càmeres de televisió, els periodistes delerosos d’escoltar les seves paraules, les seves anècdotes, i Lucendo va tornar a quedar-se sol. Bé, tot sol no; es va quedar amb el millor record que el futbol li va poder donar.

 

Colors

LUIS ENRIQUE (FUTBOL)

per ALBERT MASNOU

El Seat 127 estava força tronat. Tants anys al carrer li havien malmès la xapa, encara que l’avi d’en Pitu preferia passar per alt aquestes imperfeccions i cantar-ne les excel·lències:
“El motor està nou, com jo. El que passa és que alguns constipats ens han envellit la cara,” deia ell.
En aquest cotxe anàvem a l’escola de futbol de Mareo, a sis quilòmetres de Gijón. Jo pujava al darrere, en Pitu al davant i l’avi..., al volant: ell sempre respectava els senyals de trànsit, sempre anava a la velocitat aconsellada, sempre portava el cinturó cordat. Per qüestions laborals, ni el meu pare ni el del Pitu no podien dur-nos als entrenaments, i, per això, l’avi, aleshores ja jubilat i amb molt de temps lliure, va tutelar els nostres primers passos en el món del futbol. Ell ens duia a les instal·lacions de l’Sporting, anava a fer un volt mentre ens canviàvem, i després es recolzava a la tanca per no perdre’s cap detall de l’entrenament.
En Pitu destacava en el nostre equip: tenia força, anava al xoc i, a més a més, marcava molts gols; jo, d’altra banda, era prim, i tenia unes cames com les potes d’una cadira. Quan veia que un rival s’acostava m’escapava cap a l’altre costat. Sabia que tenia les de perdre en aquests duels, i m’escapolia quan em trobava davant d’aquelles pilotes que en diuen dividides. A causa de la meva manca de força i de resistència, vaig acusar més que ningú el fet de passar d’un camp petit a un de gran. Els vuitanta metres de llarg del rectangle de joc se’m feien eterns.
Un cop dutxats, tornàvem a casa amb l’avi. Pujàvem al 127 i les paraules de l’avi d’en Pitu em van quedar gravades per sempre, tant per la seva simplicitat com per la seva insistència. No fallava, sempre, després de cada entrenament, em deia:
--Cal menjar més faves, Luisín.
I jo m’arronsava d’espatlles. Sabia que tenia raó, però què podia fer-hi jo? El meu cos no donava per a més. El futbol em divertia, i tant gaudia de l’ambient que es respirava al vestidor com a casa veient els resums de la jornada assegut al sofà al costat del meu germà, un any més petit que jo.
La meva fidelitat a aquest esport no admetia dubte. Sempre que podia jugava al col·legi, al carrer, o al poble de la meva mare, on anàvem els estius amb tota a la família. La nostra estada al poble es convertia en un stage intensiu de futbol, ja que amb el meu germà jugàvem les vint-i-quatre hores del dia.
La meva àvia, poc acostumada a la nostra presència, ens deia després de dinar:
- “Ara cal anar a fer la migdiada.”
-Però... “Que potser et penses que estem concentrats?”, li responíem tots dos alhora.
Aquesta devoció que jo tenia pel futbol també es reflectia a l’Sporting, on no faltava a cap entrenament, fos voluntari o no. No obstant, aquesta constància no donava fruit els dies de partit. La meva participació a l’aleví va ser testimonial. Anava als partits amb tota la il·lusió del món, em canviava corrents, neguitós per jugar, però mai saltava al camp. Jo aguantava a la banqueta, mirava de reüll l’entrenador tot esperant una oportunitat que mai arribava. Només em deixava entrar al camp quan el resultat del partit ja estava decidit, ja fos a favor o en contra. Llavors em posava de lateral, suposo que per no molestar gaire. Quan acabaven els partits, el meu pare, quan em venia a veure a jugar, no s’oblidava mai de fer-me una abraçada i de dir-me unes paraules d’ànim, tot i que molt sovint no tenien res a veure amb la realitat.
-Molt bé, molt bé, has jugat molt bé.
I jo, que sentia com em bullia la sang, el mirava i li deia:
-Però, pare, si només he jugat cinc minuts!”
Era un punt negre en l’horitzó de la meva plàcida infantesa, uns moments de tristor que només reparava la imminència d’un partit de l’Sporting a El Molinón. Jugar, o senzillament tenir fitxa d’un dels equips del planter, et donava dret a una credencial per anar als partits de Primera Divisió, i això era el màxim. Assegut a la graderia durant una hora i mitja m’oblidava del ressentiment i de la impotència de no poder jugar amb el meu equip.
Aquesta va ser una constant en la meva infantesa, i així, la meva participació durant la primera temporada d’aleví va ser tan escassa com la segona i com la primera d’infantil. Va arribar un moment, no obstant, que la paciència se’m va esgotar:
-Pare, vés a parlar amb ells perquè em deixin anar al La Braña amb el meu germà. Allí, almenys, jugaré.
La resposta que li van donar els entrenadors de l’Sporting al meu pare va ser contundent:
-No se’n va, es queda amb nosaltres.
I, en el fons, jo me’n vaig alegrar, perquè era un senyal que comptaven amb mi, tot i que jugava tan poc. Aquesta sensació, no obstant, només va durar un parell de mesos. Llavors van ser ells els que van decidir que era millor que em busqués la vida en un altre lloc. El canvi d’opinió va ser tan ràpid que em va sorprendre, però no valia la pena capficar-s’hi. De fet, llavors va començar un dels moments més feliços de la meva vida com a futbolista. En el La Braña, un club de barri, vaig trobar el paradís. Vestit de blau i grana, record del fundador del club, que era català, i que anys més tard em presentaria el fisioterapeuta del primer equip del Barça Jaume Langa, vaig viure una etapa molt dolça, ja que allà jugava, guanyava i, a més, marcava gols. Físicament havia canviat i havia fet una estirada, i començava a donar fruit tota la preparació tècnica apresa a Mareo. Vaig començar a destacar tant que el meu entrenador, l’Ismael Fernández, em va dir un dia:
-Tu arribaràs lluny.
-A Tercera?, li vaig preguntar.
-No, a Primera. Seràs professional.
I me’n vaig anar corrents, recelós de la salut mental d’aquell tècnic que tant m’estimava.
-Quina llàstima que a la gent se li giri el cervell, vaig pensar.
Amb el temps vaig arribar on ell va predir, però mai no vaig ser tan feliç en un camp de futbol com quan vaig vestir, per segona vegada en la meva vida, de blau i grana. Han estat els colors que van marcar la meva carrera. Ara, ja retirat, els tinc guardats a l’armari del meu cor.

 

El dormilega

'MÁGICO GONZÁLEZ' (FUTBOL)

per FERRAN CORREAS

“Li agradava tant dormir que un dia, en la mitja part d’un partit, es va quedar roncant a la llitera dels massatges i el Cadis va sortir al camp amb un home menys.”

Aquesta és una de les moltes anècdotes que s’expliquen entorn de la figura de Jorge Alberto González Barillas, un salvadorenc nascut el 13 de març del 1959 a qui Déu, la sensibilitat que tots tenim a les mans, l’hi va donar als peus per ser un dels millors futbolistes de la història, però que no ho va arribar a ser mai perquè no va voler aprofitar aquest do. L’anècdota, però, no és certa. És una llegenda que Mágico -així se l’ha conegut sempre per la seva habilitat per aparèixer i desaparèixer tant en un camp de futbol com fora del terreny de joc- ha desmentit milers de vegades i que Rovira, el que era massatgista del Cadis en aquella època, també va negar. No és certa aquesta història, però sí que ho són moltes altres que van fer de ‘Mágico’ González un futbolista impossible de dirigir per pràcticament tots els tècnics que el van entrenar en la Lliga espanyola i que van fracassar en els intents d’aplicar amb ell una mínima disciplina.
La seva filosofia de vida sempre ha estat la mateixa. Es considera un nen gran. Ni li agrada ni acceptarà mai la responsabilitat. Tampoc no li agraden els diners, ni l’importa tenir-ne més o menys. Li agrada viure bé, viure i ser feliç a la seva manera i no pensar mai en el futur. I, quan era futbolista, per viure i ser feliç a la seva manera, volia dir jugar els caps de setmana, sortir i passar-s’ho bé a la nit, si era amb dones millor que millor, i dormir molt durant el dia, cosa que provocava retards constants en els entrenaments o, el que era pitjor, incompareixences, una pràctica habitual del salvadorenc sempre que sabia que la sessió seria física, ja que no entenia el futbol sense pilota. Aquesta indisciplina va provocar fins i tot que el Cadis, club on actualment encara és més que un ídol, el cedís durant sis mesos al Valladolid.
Els entrenadors que va tenir ho van intentar de totes les maneres, però va ser impossible. El club andalús va arribar a contractar una persona perquè anés cada dia a despertar-lo a casa seva, però moltes vegades no dormia allà. Un entrenador li va regalar un despertador i quan, després d’un dels seus innumerables retards, li va dir que ja no tenia excusa, Mágico li va contestar: “Tinc el despertador, però, si tu no em poses l’alarma, continuo adormint-me.”
Un dels seus retards més sonats va ser en un torneig Ramón de Carranza. Benet Joanet, entrenador del Cadis en aquella època, va citar els jugadors a les set de la tarda, dues hores abans del partit. Mágico González va arribar al camp quan el partit estava a punt d’arribar a la mitja part. El Cadis perdia per un a zero i Joanet va decidir donar una oportunitat al salvadorenc, que va revolucionar el joc a la segona part amb dos gols i dues assistències. Quan va arribar al vestidor, va dir: “Els meus millors partits sempre els faig després d’una bona nit de farra”. Aquella oportunitat no l’hi va donar Xabier Azkargorta quan va arribar tard per enèsima vegada a una convocatòria sent jugador del Valladolid i va posar com a excusa que no havia pogut treure el cotxe del garatge per culpa de les processons de Setmana Santa.
David Vidal presumeix d’haver estat qui millor el va entendre. Per això fins i tot el va anar a buscar alguna vegada per les discoteques, fet que va provocar que una nit, després que Mágico fos avisat pel porter del local que el seu tècnic entrava per la porta, el jugador es quedés adormit fins al dia següent darrera de la barra, lloc on s’havia amagat perquè no el veiés el tècnic. I és que dormir, pot dormir en qualsevol lloc. Dos dies va estar una vegada dormint a la platja després d’una nit intensa. El secret per dormir tan profundament? Mágico sempre dorm amb una tavallola al cap perquè no li toqui la llum, ja que, sobretot en la seva època de jugador, dormia més de dia que de nit. I moltes vegades ho havia de fer al sofà de casa seva i no al llit, perquè estava ocupat, i això passava sovint perquè té tan bon cor que casa seva sempre estava oberta a tothom que li demanava ajuda. Sempre estava disposat a jugar amb els nens al carrer després dels entrenaments o a esmorzar amb els treballadors del port de Cadis abans de les sessions, distraccions que provocaven més retards.
Convidat per César Luis Menotti, el salvadorenc va tenir el privilegi de reforçar el Barça de Maradona la temporada 83-84 en una gira pels Estats Units. I, al marge d’un gol de Mágico en un partit contra el Fluminense, també en van quedar anècdotes. El dia que s’havia d’afegir a l’expedició blaugrana, David Vidal va anar a buscar-lo a casa seva a les cinc de la matinada perquè no s’adormís i per acompanyar-lo a l’aeroport. El va haver d’esperar perquè encara no havia arribat a casa. Quan ho va fer, el jugador li va dir que, si se n’hagués anat a dormir, no s’hauria aixecat i que ja dormiria a l’avió. Ja en la gira, en un hotel als Estats Units, un jugador va activar l’alarma d’incendis durant la nit per fer una broma i el salvadorenc ni tan sols va sortir de la seva habitació. En aquella oportunitat, però, no dormia, simplement estava ben acompanyat.
I també estava ben acompanyat, per partida doble, el dia que, en una demostració que per a ell els diners no tenen cap importància, va rebutjar una important oferta de l’Atlètic de Madrid. Els dos clubs negociaven en un hotel mentre ell esperava en una habitació. Quan estava pràcticament tot tancat, un directiu del Cadis va anar a comunicar-li la notícia i es va trobar al jugador amb dues dones al llit. Coneixent-lo, només li va dir que les negociacions anaven molt bé i que en una hora aniria a buscar-lo per anunciar el traspàs. Quan hi va anar, Mágico havia desaparegut. No va donar senyals de vida en tot el dia i, quan ho va fer, simplement va dir: “M’he cagat. No puc anar a l’Atlètic. La meva vida és a Cadis i no puc marxar d’aquí.” No va ser aquesta l’única oferta que va rebutjar el salvadorenc quan estava en el Cadis. També el va voler l’Atalanta. La seva resposta: “No. A Itàlia no podré menjar pescaíto frito”. Va ser tan gran la connexió entre la ciutat i el jugador que fins i tot actualment els futbolistes del Cadis porten en els pantalons publicitat d’El Salvador com a destinació turística.
Mai els diners han estat per a ell una prioritat. Per això, avui són encara la seva mare i un dels seus germans qui gestionen els pocs diners que té, ja que pràcticament tot el que va guanyar com a futbolista s’ho va gastar i viu del que li dóna una escola de futbol que té al seu país. Aixó sí, té un gran cor i, amb els pocs diners que té, no ha dubtat mai a ajudar els seus quan l’han necessitat després de terratrèmols o huracans. Ha estat capaç de tornar a casa caminant descalç per regalar a un nen que jugava sense sabates al carrer unes Adidas que acabava d’estrenar. I també ho va ser de tornar a Cadis per rebre un homenatge en un partit que serviria per recaptar diners per ajudar els salvadorencs després del terratrèmol de l’any 2001. Un retorn que Mágico va fer amb poca roba a la seva maleta. Només un xàndal i un parell de calçotets amb dibuixets de futbolistes, així és que a la seva arribada l’organització va haver de comprar-li un parell de vestits. Un retorn que el salvadorenc, que havia tingut molt d’èxit amb les dones en la seva època de jugador, va aprofitar per reunir-se amb un fill i una filla que va tenir quan jugava en el Cadis. I en la trobada va reconèixer el seu fill, futbolista aficionat, que podia haver estat un gran jugador, però que per “no demanar Coca-cola i beure més alcohol del que tocava” es va quedar només en el que va ser.
De condicions tècniques, tant amb el peu com amb el cap, per ser un dels més grans de la història, en tenia. Així ho han reconegut molts dels que han jugat amb ell, com Diego Armando Maradona mateix, que va dir d’ell que era l’únic jugador que el superava tècnicament. Molts defenses i porters el van patir, però diuen que, quan més disfrutava el salvadorenc, era quan s’entrenava. Allà era on mostrava tot el seu repertori i on podia fer el que volia, com ara llançar les faltes de rabona. A Valladolid encara recorden que sempre sortia del vestidor amb una pilota als peus i que no la deixava caure a terra fins que arribava al terreny de joc, pujant unes quantes escales en el seu recorregut, o els dies que Azkargorta s’emportava la plantilla a entrenar al bosc entre pins i Mágico feia les delícies dels presents fent incomptables tocs amb una pinya. A Cadis, alguns dels seus veïns al·lucinaven quan el veien pujar les escales de casa seva colpejant una taronja amb el peu, i David Vidal sempre recorda el dia que Mágico va agafar un paquet de tabac dur i va fer més de trenta tocs com si fos una pilota. A veure qui ho prova i qui ho aconsegueix, ja que una cosa és fer-ho amb una taronja, que és rodona, i una altra, amb un paquet de tabac, que és rectangular.
Per Mágico González fer-ho era fàcil, ja que podia fer el que volgués amb una pilota als peus, però no va voler aprofitar aquest do. Va preferir viure a la seva manera. Jugant quan volia, menjant quan volia, divertint-se quan volia i dormint quan volia.

 

El niu del hornero

DIEGO ARMANDO MARADONA (FUTBOL)

per JORGE LÓPEZ

Miri, senyor Francis, fixi’s en Goyito i Pelusa. Com és que estan xutant tan alt? Aquí passa alguna cosa estranya...
El xiuxiueig de Yayo Trotta va alertar el veterà Francisco Gervasio Cornejo, empleat del Banco Hipotecario Nacional i un apassionat del futbol de carrer, d’aquells terrenys pelats, llagats de pedres, herba alta i forats que desafien la geografia del terreny i el talent que només pot sortir d’un parell de sabatots desgastats de tant xutar. Francis era, des del 1972, l’entrenador d’un equip de benjamins que havien nascut amb un do per tractar molt bé la pilota i per esclafar rivals i generar aplaudiments amb els seus dríblings, sotanes i barrets. A aquells genis en miniatura els havia anomenat Cebollitas, i aquella tarda del 1973 jugaven un partit del campionat de la UOCRA (Unió Obrera de la Construcció de la República Argentina) contra el club Navarro.
Havia començat el segon temps i l’equip del senyor Francis guanyava per 8-0 amb absoluta comoditat. Amb el pas dels minuts, però, l’entrenador, alertat pel seu inseparable ajudant i mà dreta, es va adonar que alguna cosa estava fora del que havia de ser normal. Els Cebollitas recuperaven la pilota amb efectivitat, es treien de sobre els rivals amb una facilitat embriagadora, però fallaven quan es quedaven sols davant del porter. Alguna cosa no anava bé: cada vegada que l’equip es trobava en una situació clara de gol, l’extrem esquerre, Gregorio Carrizo -Goyito-, o el seu soci futbolístic, Diego Armando Maradona -Pelusa-, rebentaven la pilota per sobre del travesser. Sí, l’enviaven a fer un viatge pels núvols.
L’errada es va repetir amb precisió de rellotge entre els dos nens, que eren també companys a l’escola Remedios d’Escalada. Pelusa regatejava, trepitjava l’àrea i adormia la pilota en el punt de penal perquè Goyo arribés tocant el xiulet com una locomotora de tren i l’enviés a passeig per sobre del travesser. I a l’inrevés. Però Francis Cornejo, amb l’experiència que li atorgaven els seus anys preparant els nens, va reaccionar. Just darrera de la porteria que defensava el porter del Navarro hi havia un arbre, del qual sortia una branca que creuava l’aire en línia horitzontal. Segons sembla, els vailets havien descobert que a la branca hi descansava el niu d’un hornero (n. r.: un tipus d’ocell). En definitiva, un repte massa temptador per al talent i la punteria de les seves vambes.
--Però Yayo, els nens no estan xutant a porteria, fan punteria amb el niu! Volen fer-lo caure de l’arbre d’un cop de pilota!, es va emprenyar Francis, a un pas d’un atac de nervis. Estava clar que els nens, avorrits de marcar tants gols, havien trobat una manera original de divertir-se...
Per a Dieguito, el niu del hornero representava un desafiament molt interessant per encertar. Mai s’havia tractat d’un niu comú, sinó d’una perseverant construcció en forma de forn, feta de fang, trossets de palla, branques i petits rocs. Diuen que, de tan sòlids, aquests nius poden suportar amb fermesa pluges, calors i forts vents. Però el que volia provar Pelusa era si també podien resistir un dels seus xuts...
Així va ser com Cornejo va sortir projectat de la banqueta, es va aturar a pocs centímetres de la ratlla de calç i, passant la seva mà com un ganivet per sobre del coll, els va cridar:
--Si segueixen xutant al niu, els rebento! M’han sentit? Els arrenco les orelles!
Després del crit, es va acabar la trapelleria dels nens. Afinada la punteria una altra vegada, de la mà de Maradona i de Carrizo, els Cebollitas van passar de guanyar per 8-0 a un ampli 14-0 inoblidable. Només era qüestió que Pelusa rematés més baix...
Per a Fancis no era normal emprenyar-se amb Dieguito, a qui cuidava com si fos el seu fill. L’havia conegut un dimecres del 1969, quan Goyo se li va apropar abans de començar un entrenament i li va dir: “Tinc un amic que juga millor que jo”. Al principi, Cornejo i Trotta van desconfiar, però tots els dubtes van volar quan van veure l’art amb el qual Dieguito adormia la pilota amb l’esquerra.
--Digue’m, nen, com et dius?
--Diego Armando Maradona, senyor Francis.
--Quin any vas néixer?
--El 60.
--De veritat? No em menteixes?
--No, senyor Francis. Vaig néixer el 60.
--Tens documents?
--Els tinc a casa, em vol acompanyar a buscar-los?
La veritat és que Cornejo pensava que estava davant d’un nan. A l’entrenador li costava digerir que un xaval tan petit pogués dominar la pilota com un adult. Per sortir de qualsevol sospita, va anar a la font: va pujar amb Pelusa a la furgoneta de Yayo i van marxar fins a la humil casa de la família Maradona a Villa Fiorito. La partida de naixement estava desgastada, rentada per accident dins de la butxaca d’un pantaló, però la data es llegia amb claredat:
“Diego Armando Maradona, nascut el 30 d’octubre de 1960 a l’Hospital Evita de Lanús”.
Cornejo va somriure i va clavar els ulls en el seu col·laborador amb una mirada de complicitat, pura, entusiasta: no estaven davant d’un nan. Dieguito era un crac de veritat, capaç d’apuntar a un niu i de guanyar un partit al mateix temps.

 

Un símbol molt gran

ENRIC MASIP (HÀNDBOL)

per XAVI DÍAZ

A l’abril farà dos anys que el millor jugador de la història de l’handbol del Barça va veure’s obligat a canviar-se d’indumentària perquè l’esquena tenia ja una complicada i perillosa mobilitat i en qualsevol llançament de maluc o en suspensió s’hagués pogut quedar “penjat”. Només una vegada es va tornar a posar els pantalons curts en un parquet esportiu. Perquè un mite com ell ben bé que es mereixia un partit d’homenatge i veure com la seva samarreta de sempre, amb el número 5, quedava penjada d’un fil des de la part més alta del Palau. Un Palau que sempre ell recordarà com la seva segona casa, ja que allí va fer-se un adolescent admirable -incapaç de fer mal a una mosca-, un esportista exemplar - deien que de petit havia mamat llet de cabra per la sort que l’acompanyava- i el jugador més potent i decisiu que mai ha tingut l’equip més important de l’handbol mundial -era el desequilibrador per excel.lència-.
Feia anys ja que en aquell santuari sagrat tots els companys parlaven d’ell com el SÍMBOL, com aquell líder que sap agrupar, incitar, motivar, esperonar, despertar, excitar, esgarrapar, i decidir per a tots quan la situació és extrema. L’Enric Masip, que amb quinze anys a Can Barça va obtenir tots els graduats esportius més desitjats, encara escolta avui com la gent del carrer l’anomena pel seu mot de referència, per bé que aclareix que el símbol no és només el crac de la plantilla, sinó que aglutina bastant de tot: es combina la responsabilitat, el compromís amb el club que representes i la nació on vas néixer, els sentiments, la humilitat, el treball, l’esforç quasi suprem i la màxima disciplina i lleialtat. De tot això, en va anar agafant ja des de petitó perquè el seu heroi era el pare, un bon home que practicava l’handbol, que cuidava i feia muixaines al segon fill, que el portava en moto fins al taller i a voltes fins a la fàbrica de mobles que tenia l’avi al carrer principal de Cornellà: “Per mi, ho feia tot bé, inclús era el millor conductor de cotxes. M’ho va ensenyar tot i em va contagiar les coses bones”.
Als deu o dotze anys, el Masip segon (el primer es diu Josep Maria i també era de la trepa) juga per les pistes de Gavà, de Sant Feliu. Va a veure els partits del Barça d’handbol i s’encanta amb altres esportistes com el Muñoz Melo, el Papitu, el Fezjula, el Cecilio i, sobretot, amb el Patxi Pagoaga, pel qual sentia una devoció especial: “Encara me’n recordo que durant una època jo volia que guanyés l’Atlètic de Madrid perquè allí hi havia el Patxi, encara que el contrari fos el Barça. El pare em va demanar que això no ho fes mai més….”
Com especial per a ell va ser la tarda que, per primera vegada, va acudir a un partit de futbol al Camp Nou. No oblida que era un partit de Copa contra el València i que des de llavors -a les acaballes de la dècada dels setanta- es va “enamorar” del Migueli i del Quini perquè representaven per separat la força i la màgia… I, temps més tard, del Bernd Schuster, aquell alemany dels cabells rossos amb què somiava nit rera nit perquè des de la seva arribada portava una cua de seguidors impressionant, és a dir, era un líder de masses: “Més d’un cop m’havia despertat imaginant-me que Schuster venia al meu “col.le”, demanava a la secretaria per mi i que, al baixar al pati, em saludava i tots els nens quedaven astorats. I cada dos per tres li deia a la mare que jo volia portar una cabellera com la d’aquell jugador.”
De tornada a la vida real, l’Enric acostumava a circular per l’escola i pels carrers de Cornellà sense grenyes i sense confessar aquell desig sobre un jugador que després va emigrar a Madrid, que ara viu als afores d’aquella capital universal perquè és l’entrenador del Getafe i que fa no gaire anys va poder saludar-lo per primer cop coincidint amb un partit del Barça a l’Estadi i tots dos van “xocar” de cara a la tribuna, “però vaig haver de presentar-me i dir que era jugador d’handbol perquè ell no ho sabia. Però no us podeu imaginar les sensacions que vaig tenir, tot i que ja havia traspassat la vintena llarga d’anys i havia deixat enrera la solteria.
L’Enric esportista, en qui molts es fixaven perquè transmetia vibracions positives tant a la pista com quan anava de gresca amb els companys, va contraure matrimoni de molt jove i quatre dies comptats després d’haver-se acabat els Jocs Olímpics de Barcelona: exactament faltaven dinou dies per complir els 23 anys quan va abandonar la que llavors era la casa dels pares a Sant Pere de Vilamajor -al costat de Cardedeu- i li va donar el ‘sí’ a la seva xicota de sempre, la Maria Rosa. Tots dos, que curiosament van néixer amb un dia de diferència (1 i 2 de setembre), van iniciar el seu camí particular a Vilassar de Dalt per traslladar-se després a Premià, on va acabar de gestar-se la parelleta que formen l’Eric i l’Adriana, els que veritablement han estat la font d’inspiració d’un tipus que mai no es posa del revés tot i haver nascut l’any 69: quan sorgeix un problema o quan algú el necessita, l’Enric apareix i clava mossegada per “apartar” el mal.
Un mal en forma de greu lesió va impedir-li anar als Jocs d’Atlanta, on la selecció espanyola va aconseguir medalla i un dels seus membres n’hi va regalar la meitat perquè ell també l’havia guanyada: Mateo Garralda es convertia públicament en l’amic especial d’un Masip que, a partir d’aquella temporada -1996-, va exhibir el seu enorme repertori i, amb el plus de personalitat més elevat, va liderar el famós dream team amb la consecució de cinc copes d’Europa consecutives. El bronze als Jocs de Sydney va posar brillantor a la part final del segle XX, just el període en què l’Enric va arribar a la cúspide d’una carrera professional que havia encetat a l’equip més històric de l’handbol estatal, el Granollers: “Miro enrera i compto la quantitat de copes que he guanyat, però malauradament no tinc cap or; només dues plates i un bronze.”. Fins al moment i externament, l’Enric era el que quasi sempre estava de més bona lluna i el que arrossegava amb tot i amb tothom, però, quan es posava de mala llet, tothom havia d’apartar-se; encongia els seus 192 centímetres i es quedava mut, la qual cosa no era un bon senyal.
Tampoc ho va ser a nivell esportiu als primers anys del segle actual -sense olorar cap títol- i a nivell personal van aparèixer pel terrat les desaveninces que mantenien ell i l’entrenador de sempre, el Valero, i la història va tenir el desenllaç que coneixem ara i que ha dut el Masip a mantenir-se sortosament a Can Barça; la llàstima és que no treballa en res relacionat amb la seva passió, l’handbol: “El president Laporta em va oferir ser-ne el secretari tècnic, però jo preferia no treballar a les ordres del Valero i em va proposar una feina a la Fundació que m’atrau i que em fa molt feliç”.
Havia plegat perquè el cos no aguantava i ell no es volia arrossegar, però se sentia en deute amb la ‘culerada’ i tenia la necessitat de transmetre el sentiment del Barça per tot el món. Així que el càrrec de cap de Promoció de la Fundació li va anar con anell al dit i, a part d’aprendre gestió empresarial al costat del Jordi Penas, treballa en el desenvolupament de polítiques socials, culturals i solidàries… Col.labora en la selecció de grans projectes per ajudar els nenes disminuïts, gent marginada, per integrar els immigrants… “El que més m’ha marcat fins avui és un viatge amb Metges Sense Fronteres fins a Kènia per veure la feina del voluntariat i veure com es combat la malaltia de la sida en una zona d’Àfrica on hi ha més víctimes diàries per aquest motiu. En cinc minuts se’m van morir a les mans dos nens de cinc anys, ens faltava aigua potable; en definitiva, era una misèria i valores el que tens al teu país i a casa teva. I lògicament veus com el Barça pot ajudar moltíssim a totes aquestes iniciatives i per això estic tant a gust.”
S’entreté fora d’hores de feina jugant a pàdel, i a futbol amb els veterans del Barça i quan coincideix amb Fusté, Txiki, Luis Enrique, Milla, Goikoetxea, Tente, Zuviría, Amor, Angoy o el que sigui els diu quins són els seus tres ídols del món actual del futbol: “Deco per començar, perquè és el jugador complet, ho té tot i m’hi identifico plenament. Té mala llet, corre, ajuda, qualitat. En segon lloc m’agrada Ronaldinho: és l’autèntic número 10, el que tira de l’equip quan la situació està embussada. I el tercer també és un geni, Etoo, el que obre les llaunes fent gols de murri, de classe i amb una trempera poc habitual en aquest món de tants milions d’euros.” Quasi cada setmana també va a alguna de les penyes blaugrana perquè exerceix bé la tasca de relacions públiques i per a Joan Laporta és un actiu boníssim, és el símbol perfecte i “el gendre que tothom voldria” per les seves virtuts, la seva simpatia, la seva frescor, la seva bellesa, el seu encant i el seu optimisme. És un dels millors ambaixadors, una estrella que veurem brillar més a la muntanya que no pas a mar obert perquè l’Enric busca la pau i la tranquil.litat, encara que sembli tot el contrari: “No m’agrada l’enrenou de gent i per això, si em perdo, busqueu-me a Alp o en algun altre poblet i no caigueu en la temptació d’anar-me a buscar a Eivissa o Mallorca o a qualsevol lloc de platja. Com a molt, em veureu estirat a la sorra quatre o cinc dies.”
Tant de bo el veiem traginant per les instal.lacions de Can Barça fins que li arribi la jubilació i segueixi emocionant-se amb tanta facilitat com fins al dia d’avui.

 

Waterworld

GEMMA MENGUAL (NATACIÓ)

per DAVID LLORENS

Si Charles Darwin no anava errat, és sorprenent que a la Gemma Mengual encara no li hagin crescut unes brànquies, perquè passa la seva jornada laboral immersa en un caldo compost de dues parts d’hidrogen i una d’oxigen, convenientment adobat amb un pessic de clor, per allò de la profilaxi. És l’única cosa que li falta a aquesta barcelonina sobrehumana, que sí que ha desenvolupat d’altres adaptacions per sobreviure al seu hàbitat líquid: és capaç d’aguantar tres minuts i mig sense respirar -en repòs- i la pell no se li comença a arrugar fins que fa tres hores que està submergida. Són les conseqüències de dedicar-se a un esport que ha escapçat el seu nom de pila (natació) per quedar-se només amb el cognom (sincronitzada).
La Gemma és la principal responsable que la sincro hagi trobat el seu lloc al món a Espanya. Cert, no és l’única que hi ha abocat hores d’esforç, cosa que també han fet les seves companyes d’equip, i ni tan sols se la pot considerar la formiga reina de l’evolució i reconeixement d’aquest esport, rol que correspondria a la seleccionadora Anna Tarrés. Però és la ‘Mengu’ qui aporta la màgia, el ganxo mediàtic, qui manega l’interruptor de la connexió amb el públic i qui ha dotat una modalitat desconeguda del glamour que captiva el consumidor.
L’esclat de la Gemma no és fruit d’una obsessió per triomfar, sinó la conseqüència de la tenacitat i la dedicació d’algú que fa alguna cosa perquè, simplement, disfruta fent-la. La sincronitzada era poc més que una raresa quan ella, filla d’un expracticant del bàsquet i d’una professora de gimnàstica, la va descobrir quan tenia nou anys gràcies a una cosina. Abans d’adonar-se’n ja era sota l’aigua de la piscina del Club Natació Kallípolis amb una pinça al nas. “M’agradava ballar i m’agradava nedar i vaig trobar en la sincronitzada una combinació perfecta per passar una bona estona”, recorda.
Les coses passen de pressa quan es gaudeix. Els detectors de talents de la Federació Catalana de Natació van veure alguna cosa en aquella rosseta despreocupada i riallera i la van destinar a un centre de tecnificació quan tenia 15 anys (1995); d’entrenar sis hores setmanals va passar a fer-ho quatre diàries. Quatre anys més tard, cobert el cicle de perfeccionament previ a la competició d’elit, va passar al Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat, base d’operacions de l’equip espanyol de sincronitzada, on l’exigència és radical, amb severes sessions de treball de vuit hores: Mengual estava llesta per fer el salt internacional.
En tot aquell temps d’aprenentatge, la Gemma havia modelat un cos ideal, gairebé sense greix, en una carcassa d’1,73 m per 55 kg. On radica, però, la seva veritable força és en l’expressivitat. “La Gemma no executa rutines, ella interpreta, les viu, es buida. I els jutges ho perceben”, explica l’entrenadora Anna Tarrés, que va ser qui més va apostar per ella com a futura figura d’aquest esport. Els jutges van trigar a adonar-se que es trobaven davant d’una fora de sèrie, perquè, en aquest esport, l’status quo és essencial i es valora més qui ets que com ho fas. El podi era llavors una quimera i aconseguir un ‘top-10’, un veritable èxit. “Quan quedava vuitena, jo sabia que aquell no era el meu veritable lloc. Fins i tot llavors sabia que tard o d’hora, si continuava treballant, arribaria el moment de la recompensa”, rememora Mengual.
Efectivament, el talent no germina i fructifica en èxits si no se’l rega amb cascades de feina: una jornada tipus de Mengual arrenca a les vuit del matí amb acrobàcies en sec (verticals, mortals, etcètera), dansa, exercicis a l’aigua i molts llargs de natació, especialment en estil papallona. La sessió matinal es prolonga sis o set hores, amb alguna aturada per fer un mos, i a la tarda hi ha una altra sessió més tècnica centrada en coreografies i vídeo, d’unes tres hores de durada, un procés esgotador que posa a prova la força de voluntat de qualsevol. Abans del Mundial de Natació de Barcelona 2003, la Gemma, única nedadora que va competir en les quatre disciplines de la sincro -solo, duet, equip i combo- va fer sessions de treball de fins a 11 hores diàries en què va haver de memoritzar set coreografies diferents, una marató física i psíquica que molt pocs poden suportar.
Tant ella com les seves companyes acostumaven, en els difícils començaments en les competicions internacionals, a actuar en piscines on passaven desapercebudes. En els tornejos pluridisciplinaris, on també es disputaven competicions de natació, les noies de la sincronitzada actuaven per a familiars i amics amb unes graderies pràcticament desertes. I llavors, per fi, els jutges es van adonar que aquella noia tossuda, que no es cansava de competir tot i la severitat de les seves puntuacions, tenia alguna cosa especial i que millorava dia a dia. Va arribar el punt d’inflexió que la sincro espanyola esperava feia temps; van arribar les primeres medalles.
En el Campionat d’Europa d’Hèlsinki 2000, Mengual es va graduar amb un bronze en solo i una plata en duet, al costat de Paola Tirados. Aquells dos podis van obrir una miqueta les portes del gran públic a un esport desconegut, que s’associava amb les pel·lícules d’Esther Williams, un estereotip del qual la Gemma sempre ha renegat. “Allò és només ficció -insisteix-. No es pot comparar al que fem nosaltres”. Efectivament, els jutges valoren una sèrie de variables, de gran exigència física, que passen per alt els profans: la velocitat dels moviments de les nedadores, l’alçada a la que treuen el cos de l’aigua, la quantitat de superfície de piscina que cobreixen durant els desplaçaments o el temps que estan submergides mentre efectuen moviments. La Gemma pot perdre de 3 a 4 quilos durant una competició. Les tres medalles més que van arribar de l’Europeu de Berlín 2002, amb un primer podi en equips, van eixamplar una mica més l’esquerda de la popularitat. Però quedava l’última empenta, que acabaria de trencar del tot la barrera de l’anonimat.
La Ventafocs va triar el millor escenari possible per vestir-se, a la fi, de gala: el Mundial de Barcelona 2003. Amb tot el país pendent de l’esdeveniment i moltes hores de cobertura televisiva, la sincro va convertir-se en el motor dels èxits de la delegació espanyola, que va acumular un botí de quatre medalles de quatre possibles. L’únic element comú a tots els podis va ser la Gemma, que de la nit al dia va esdevenir una veritable starlette. La seva cara va passar a ser una de les més reconeixibles de l’esport espanyol, el seu cos va saltar de l’aigua per esquitxar les passarel·les de moda i les portades de les revistes, la seva afició per la gemmologia va omplir columnes periodístiques i ella i les seves companyes van garantir que les beques ADO nodrissin els seus comptes corrents.
Avui, amb 28 anys d’edat i moltes batalles a l’esquena, potser hauria d’estar ja retirada. Té diversos patrocinadors personals, pàgina web pròpia, un futur assegurat per les seves relacions amb diverses empreses i acumula premis amb la mateixa facilitat que medalles, les últimes quatre en el Campionat del Món de Montreal 2005. De tota manera, una persona tan caparruda no pot marxar sense saldar el seu últim deute: una medalla olímpica. En els Jocs d’Atenes 2004, les discutibles decisions dels jutges la van deixar, dues vegades (només el duet i l’equip figuren en el programa olímpic), al pitjor lloc possible, el quart, el primer dels perdedors. Una altra s’hauria rendit, però la Gemma no. En el seu horitzó particular, els Jocs de Pequín estan subratllats amb tinta fluorescent. Mentrestant, ella i les seves companyes continuaran vagarejant per mig món llançant-se a l’aigua al so de la frase “que no hi hagi violència subaquàtica!”, el seu mantra per defugir les inevitables puntades i esgarrapades que es fan en els exercicis d’equip.

 

El Leo... de la gent

LIONEL MESSI (FUTBOL)

per XAVIER TORRES

Maxi Biancucci és argentí, però juga amb el Guaraní, de la lliga del Paraguai. La culpa va ser del seu pare. Maxi és un discret futbolista, però el seu pare n’és el culpable. L’oncle del petit Leo va convèncer Fabián Soldini, representant de Maxi, perquè anés a veure el seu nebot als ‘potreros’ de Rosario, Argentina. Era l’any 2000. El Leo, com diuen allà, tenia 12 anys i no aixecava un pam de terra. O millor: ni mig pam. Escandalosament raquític, però escandalosament futbolista. Amb només 12 anys.

Fabián Soldini, descobridor: “No sóc el descobridor de Messi. Un jugador així es descobreix sol. Mare meva! Jo no m’oblidaré mai de la primera vegada que el vaig veure. La ‘predécima’ de Newell’s (que feia de visitant), camp de terra, el Leo en punta i un gol darrere l’altre! No he vist Maradona de petit, però el que feia el Leo era un espectacle digne de veure!”

Soldini i Horacio Gaggioli, el seu home a Europa, no poden trepitjar el territori Newell’s. Se’n van endur el pibe. A “can Messi”, a l’humil barri Sur de Rosario, hi havia neguit. “Ja ve el ‘mentider’, deia Jorge, el pare de la perla, treballador de l’acer. Soldini sempre prometia una oferta europea i per això cada cop que s’acostava se’l rebia amb ironia. Però el mentider va complir. El Barça hi estava interessat. El viatge en avió des de Rosario fins a Buenos Aires va ser un càstig. El petit va plorar sense parar i la mama Celia no hi era. El desarrelament és dur.
El 17 de setembre va arribar el dia de la prova amb el Barcelona. La primera de les dues. Rebombori en el club. En el partidet va fer cinc gols i un pal: va perdre l’aposta amb Soldini. N’havia d’haver marcat sis. Però, com acostuma a passar, cap tècnic es va jugar el coll per aquell nen tan petit, molt més endarrerit en el creixement que els seus companys i, a més, amb un preu per pagar.
El director esportiu del Barça -temporada 2000-01-- era Carles Rexach. La seva preocupació se centrava en el primer equip, dirigit per Llorenç Serra Ferrer. La junta que dirigia Joan Gaspart estava atemorida. El jugador tenia 13 anys, l’operació costava uns 60 mil euros i els precedents amb jugadors com Nano o Trashorras preocupaven. S’havia de fer un canvi de residència del pare, buscar-li una feina fictícia i donar-li un pis i una paga justament quan Figo acabava de marxar al Madrid, Van Gaal havia deixat la grada aixecada en armes i els títols no es veien per enlloc. No podia ser. No era el moment. Leo Messi no podia quedar-se.
Josep Maria Minguella, representant de futbolistes i amic personal de Rexach, el va convèncer per anar a veure el nen el dia del segon test. I del camp a l’oficina. I de l’oficina a la màquina de cafè.

Horacio Gaggioli, representant: “Rexach va agafar un tovalló i va començar a escriure. Jo, Carles Rexach, em comprometo que Leo Messi fitxarà pel Barcelona i bla, bla, bla. Assumia la responsabilitat passant per sobre l’opinió de la junta. Rexach veia un futbolista mentre la junta només veia riscos. Quins riscos, per Déu! 60.000 euros! Si avui té una clàusula de 150 milions d’euros! Fins i tot nosaltres renunciàvem a les comissions! Rexach, Josep Maria Minguella i jo vam firmar aquell tovalló. És una joia que encara conservo. Si no hagués estat per Rexach, Messi hauria hagut de marxar.”

Quan Josep Maria Minguella ja estava estudiant la fórmula per finançar l’operació, la junta, finalment, va claudicar. La família Messi va passar un cap d’any magnífic. Al barri Sur de Rosario, allà on tothom coneix a tothom, el Leo seguia jugant a futbol a totes hores. Eren tot un, ell i la pilota. Ningú se’ls imaginava l’un sense l’altre. Per fi, l’1 de febrer del 2001, el trasllat definitiu, primer a l’Hotel Rallie i després al pis on encara viu avui. Semblava tot resolt. Però no.
El seu antic club, Newell’s, va rebre la pressió de la premsa i va reaccionar de la pitjor manera per al jugador, ja que no li va concedir la baixa i el Barcelona va haver de lluitar-la als tribunals. Mentrestant, Messi només s’entrenava. Arribava el cap de setmana i havia de veure els partits des de la graderia. Finalment, gairebé a final de la temporada, la FIFA va desencallar el tema i va lliurar el jugador. Jorge Messi, el pare, i Fabián Soldini, el representant, van complir la promesa: 75 quilòmetres a peu des de Rosario fins a San Julián per agrair-li l’acord a la verge.

Xavi Llorens, tècnic de l’infantil B, primer entrenador de Messi: “Venia el Migueli i em deia: “Què petit és aquest nen!”, i jo li responia, “Sí, però és un “maradoneta”. És espectacular. Feia pena no poder comptar amb ell. De fet, havia de jugar amb l’infantil A, però era tan poca cosa… Això sí, s’entrenava a mort, com si aquell dia fos l’última vegada. Era competitiu com ningú. Recordo l’alegria que vam tenir quan li van permetre jugar. Del primer partit, res a dir. I en el segon, ves per on, una entrada al turmell i cap a la clínica Asepeyo, on li van posar un guix. Quina mala sort! Semblava que estigués de pega!”

Però, ràpidament, la sort va canviar. El Barça va assumir també unes vacunes que Soldini i Gaggioli (uns segons pares) havien estat costejant per accelerar el procés de creixement del jugador. Newell’s no volia pagar els 800 euros mensuals de la punxada i aquest va ser un element clau en l’adéu argentí de Messi. Sense les vacunes, el petit Leo no s’hauria convertit en el gran Leo d’avui. A més, els seus assessors van aconseguir que deixés de beure compulsivament Coca-Cola, segons ells, perquè li treia la gana i no el deixava engreixar.
Les seves temporades com a cadet (14 i 15 anys) són glorioses. Va formar part del dream team de la base, un equip sensacional campió de tot, de la lliga, del Campionat de Catalunya i d’Espanya. I de tots els tornejos amistosos en què participaven. Una generació d’or, amb noms com Cesc (Arsenal) o Piqué (Manchester United), i d’esperances, com Pedraza (ara a l’Espanyol), Marc Valiente, Toni Calvo o Víctor Vázquez (al Barça B o C).
La llegenda va començar a créixer. “Juga Messi?”, preguntaven al Miniestadi o a qualsevol camp on el Barcelona cadet jugava de visitant. La resposta era conseqüent amb els interessos: o “Fantàstic!” o “Merda!”. Ningú oblidarà mai la ja batejada “final de la màscara”, la final del Campionat de Catalunya davant de l’Espanyol, a Cornellà. En el darrer partit de lliga, curiosament també contra els blanc-i-blaus, li van fissurar el pòmul. Era evident que en aquelles condicions no podria jugar la final. Hi va haver cimera entre el pare del jugador, el representant i els cossos tècnic i mèdic. Calien 15 dies per a la seva recuperació, però només en faltaven set per a la final. Es va trobar la solució: Carles Puyol havia patit la mateixa lesió uns mesos abans, per la qual cosa se li va fer una màscara de plàstic que li protegís la cara. La imatge es va fer famosa. Aquella màscara, ja retirada, la conservava Àngel Mur al seu particular museu. Va ser rescatada. Messi va ser titular, però la màscara li anava gran. Li queia. No hi veia bé. L’havia d’aguantar al mateix temps que jugava. Els dos primers controls, dolents. La primera rematada, al córner.

Àlex Garcia, entrenador cadet: “Tot d’una es va acostar a la banqueta i es va treure la màscara. “Míster, amb això no puc jugar” i se’n va anar corrent. Ai la mare! El seu pare fent-me gestos perquè el tragués del camp, el seu representant trucant per telèfon al meu ajudant, el metge dient que era perillós… “Leo, vine!”, volia parlar amb ell, però no em feia cas. I, de cop, centrada de Songo’o, control i a dins! I de seguida, conducció típica, dríbling i xut per l’escaire. 2 a 0. Sort que va arribar el descans! El vaig canviar i es va enfadar molt amb mi! Vam guanyar 3 a 1”.

Era imparable. Contra la Damm, un dia, va haver de ser substituït als 20 minuts. “O el protegeixes tu o ho hauré de fer jo”, li va dir Àlex Garcia a l’àrbitre davant dels marcatges rivals. En aquests partits era habitual trobar a la grada emissaris dels grans clubs europeus. Un dia, un d’ells va convidar el representant de Messi a dinar. Es van trobar a Lloret de Mar, van xerrar, però no hi havia cap possibilitat d’acord. Messi i els seus estaven contents. L’emissari va marxar, però no ho va fer amb les mans buides. Amb ell, de retorn a la seu de l’Arsenal, se’n va endur uns informes molt positius d’un tal Cesc Fàbregas. El final de la història ja el coneixem. A la final del Campionat d’Espanya, davant de l’Athletic a Albacete, el seleccionador espanyol de la categoria, Ginés Menéndez, mentre li donava la medalla de campió (1-0), li va deixar anar un “nacionalitza’t, xaval, que et farem triomfar”. En fi… Per cert, Leo no va jugar la final perquè les lleis espanyoles prohibien participar els estrangers en aquesta competició. Per la selecció, sí, però, per jugar un partit, no. Maleïts dirigents…
Cada partit era una exhibició. El seu nivell de concentració no era normal. Ni les provocacions dels rivals, ni les puntades que li donaven (algunes tan espectaculars com el futbol que feia), ni les errades arbitrals. Mai se n’anava del partit. Sempre valent, atent a la pilota, al joc, mirant la porteria rival, buscant el gol. Sempre disposat a marxar de la banda contradient les instruccions dels tècnics...

Albert Benaiges, entrenador cadet: “Perdíem la veu cridant. “Obre’t! Leo, vine aquí, a la banda!”, però ni cas. I mentre t’emprenyaves, agafava la pilota, driblava tres rivals, la conduïa enganxada al peu i feia un gol de bandera. Em reconforta veure que ara ho continua fent. Ni Rijkaard ha pogut obrir-lo a la banda! Juga lliure, com ell és, divertint-se. És difícil trobar un nen amb aquesta mentalitat, sabent patir lluny de casa i amb les idees tan clares sobre el que cal fer.”

Al vestidor, tot és diferent. Sempre ha estat diferent. Ara, al del primer equip, quan es canvia entre Ronaldinho i Motta, ho fa en silenci. A l’ombra de Deco. Callat. Si no li pregunten res, no parla. I, si ho fa, respon concís, sense cap excés. De petit, els tècnics li preguntaven si li passava alguna cosa, si enyorava la mare, si els companys el tractaven malament. I sempre la mateixa resposta: “No, tot està bé.” Veure, escoltar i callar.

Víctor Vázquez, jugador del Barcelona C, company en categories inferiors: “Vam entendre’ns molt bé. Jo li deia “enano”. Quan va arribar, era tan petit que ens feia pena. El vam protegir com si fos el nostre germà petit. Fixa’t que ni tan sols li vam fer les típiques putadetes de vestidor! Després, al camp, era al revés. Sense dir res era un autèntic líder. Quan es posava les botes sabíem que el que manava era ell. Vam guanyar-ho tot amb un equip de bandera on ell destacava. Recordo un partit de la Copa del Rei juvenil, contra el Sevilla. Perdíem 0-2 al descans. Va sortir ell i va fer dos gols per l’escaire, per posar-se les mans al cap. Vam guanyar 4-3!”

Amb Víctor Vázquez o Rafa Blázquez, un altre dels seus il.lustres companys, anava al col.legi Lleó XXIII. Millor no explicar cap anècdota. Un desastre. N’hi ha mil, però val més callar-les. Diríem, simplement, que es distreien. Als 15 anys va deixar d’assistir a les classes. Un gol en pròpia porteria. Amb Víctor, Rafa i la resta, Messi també va demostrar ser el número u dels videojocs, una altra de les grans passions del davanter argentí. Hi passa molt de temps jugant. Tant que a vegades perd massa hores de son. Un dia, acabat d’arribar de l’Argentina, va comentar que li agradaria conèixer Javier Saviola i Roberto Bonano, aleshores jugadors del primer equip. El seu tècnic, perdent hores de feina, es va comprometre a ajudar-lo a fer-ho. Aquell matí, però, a l’hora pactada, Messi no va aparèixer. Amb les estrelles esperant-lo, es va quedar adormit! A la tarda, abans de l’entrenament, estirada d’orelles.
La història actual és sabuda. Debut a Primera contra l’Espanyol amb només 17 anys, primer gol contra l’Albacete, campió del món juvenil, millor jugador i màxim golejador del torneig, un Gamper de somni, ridícul de molts clubs que no volen veure com un juvenil els passa la mà per la cara, titularitat indiscutible en el Barça, aviat Mundial absolut amb 18 anys i contracte amb els blaugrana fins al 2014. Tot amanit amb un gran futbol.
És Messi. Com Maradona, un nen a qui jugar a pilota li dóna una pau única. Un nen que aspira a ser el seu succesor, a jugar tan bé i a guanyar títols com a líder d’un país que necessita ídols.

Leo Messi, futbolista: “Simplement aspiro que el públic em reconegui i digui: “Mira, allà va el Leo”, i que em tracti com si fos un d’ells. Només vull ser… el Leo de la gent.”

 

‘¡He tornat!’

JOSÉ FRANCISCO MOLINA (FUTBOL)

per JOAN DOMÈNECH

“Buff, com m’aplaudeixen avui… Sí, és a mi… Amb els anys que fa que sóc aquí, amb les vegades que he anat cap aquesta porteria… No havia vist mai res de semblant, quina rebuda! Tothom està dret, aplaudint-me, observant-me, fins i tot els que m’escridassen, fins i tot el sonat aquell que sempre diu que sóc el més dolent quan la cago… Quina vergonya... Els hauré de saludar, no? És evident que sóc el protagonista, que tothom està pendent de mi… Vinga, va, gràcies, gràcies… A veure si comença el partit d’una vegada, fan la sacada inicial, es posen a seguir la pilota i tot torna a ser com sempre…
Per què m’hauran aplaudit tant? Ja sé que m’estimen… Però què deu ser? Alegria, compassió, afecte, emoció? Una mica de tot, suposo… Tampoc he estat tan fotut, ni tant temps fora… Tres mesos? Com una lesió qualsevol… Hosti tu, que ja fa cinc mesos des de l’últim partit… A veure… el dia del Racing era octubre… el 6… la roda de premsa la vaig fer el 13… i avui és…15 de març. Cony, cinc mesos. Sí que ha passat volant el temps. Bé, això de volant ho penso ara, perquè al novembre no ho veia així. No, i tant que no, al novembre pensava que això no s’acabava mai.
Llavors sí que estava fotut i no ara perquè em miri tothom… Mira que n’ets de cretí, Jose… Quan era allà a la clínica, a l’Institut Oncològic de València, seguint el tractament… allò sí que era dur, i no que t’aplaudeixin, et mimin i et miri tothom aquí, a Riazor, jugant, amb els teus companys, olorant la gespa, envoltat de banderes blanc-i-blaves… Nou hores al dia, cinc dies seguits, estirat al llit, amb el gota a gota injectat al braç, ficant-hi verí, química pura a les venes… Patint els vòmits, cansat com estava, sense gana i calb com una bola de billar. Allò sí que era estar fotut i no això d’avui.
I les vegades que em vaig menjar l’olla! No per tornar a jugar, que sabia que tornaria, sinó quan em van dir que tenia el tumor… Buah, allò si que va ser una sotragada. De cop, sembla que tot se’n va a prendre pel cul... Una revisió senzilla, rutinària com d’altres i que et deixin anar aquesta bufetada. Quan creies que el malson s’havia acabat, quan penses que t’has refet, que estàs bé, perquè et trobes de conya i et diuen que s’ha reproduït…Vinga, una altra vegada… 9, era el 9 d’octubre, que havien parat la Lliga pel partit de la selecció. Recony, quin dia!
De fet, no em vaig tornar boig perquè ja havia patit el primer tumor i sabia més o menys de què anava tot això. Llavors em van operar, me’l van extirpar sense que ningú se n’assabentés. Com que va ser al final de la Lliga, el 2001… Carcinoma testicular… Em sembla que mai a la vida oblidaré aquestes paraules. Aquest cop no t’has d’operar, em van dir. Els metges em van assegurar que em curaria només amb el tractament, i que continuaria jugant a futbol. I sóc aquí una altra vegada. Realment, el doctor Busto i el doctor Solsona em van tranquil.litzar molt al dir-me que tenia un 99 per cent de curació. A més, altres havien passat per aquesta situació i l’havien superat. En Penev va tornar a jugar com si res no hagués passat i l’Armstrong… recoi, com va tornar el tio, més fort que mai i guanyant tours sense parar.
Si sabessin com n’estic de nerviós… Potser sí que ho saben i per això m’aplaudeixen i m’animen. Potser estan acollonits, potser es pensen que no sóc el mateix d’abans, que no en pararé ni una, de pilota… He, he… Doncs i tant que les pararé! Ja fa tres mesos que m’entreno amb tothom, cada dia, però fins ara no em veien pel camp… I el que he arribat a suar al gimnàs… Perquè allà, a València, també feia exercicis cada dia si en tenia esma i no m’arrossegava per terra. Sense pilota, però feia de tot. Em va anar molt bé, encara que em recordava de la mare que va parir el fisioterapeuta cada dos per tres. Com a mínim, em distreia i em mantenia en forma. Aquells vint dies de descans entre cicle i cicle eren collonuts. Va ser una bona idea estar a casa, amb la família, a València. Veure’ls tots al voltant teu, disposats a fer el que sigui per tu… Això no es paga amb diners.
Ara que hi penso, no he estat mai tan nerviós com avui, i mira que hi ha hagut dies per estar-ne… Cada cop que vaig debutar… A l’Alzira, al València B, al Vila-real, a l’Albacete, a Primera, quan ja havia complert els 24 anys… A l’Atlètic, al Depor… La primera vegada que jugues en un nou equip sempre penses que estàs davant un examen… I no en parlem de les finals! La Lliga amb l’Atlètic no, però… i aquella final de Copa contra el Barça? I el Centenariazo al Bernabéu? Que bo! A les Supercopes no sents el mateix neguit. I el dia del debut amb la selecció? No, tampoc n’hi va haver per a tant, potser perquè era a Noruega. Quina nit, aquella! Allò sí que va ser sonat. He jugat poc amb la selecció, però ningú ha fet història com jo. O és que ha passat alguna vegada que un porter acabi el partit de futbolista? Quina ocurrència la de Clemente, quan es va lesionar Juanma, de dir-me si tenia nassos de tornar a la gespa. Tranquil com estava, assegudet a la banqueta, després de debutar, i sortir de davanter, com si es tractés d’una costellada… I si arribo a marcar el gol? Mira que si aquell xut va dins, en lloc de tocar el pal… hauria sigut l’hòstia…
Em segueixen mirant… No les tenen totes... I si la cago, què passa? Com si no me n’hagués empassat de grosses! El dia de l’Eurocopa, per exemple. Quina cantada! Contra Noruega, una altra vegada… Aquella pilota que pengen a l’àrea, que veig clar que hi arribo i, de cop, la llum del sol, la foscor i el norueg que posa el cap i marca. 1-0, i estrena amb derrota. Iversen es deia? El que em vaig arribar a menjar l’olla aquella nit, fins que li vaig dir a Aguilera que me n’anava a fer una volta per l’hotel. I l’endemà al matí, davant de tota la premsa, alguns amb el ganivet a la mà amb ganes de tallar-me el coll. Per què buscar una excusa, si sabia que l’error havia estat meu? Ho reconeixes i prou. Vaig sortir i ho vaig explicar tal com havia estat. El sol em va enlluernar i vaig fallar. Què vaig dir…? Ah, sí, que era l’home del dia, més que Aznar, i que la meva cagada la veurien fins i tot els de Gran Hermano, que els passarien el vídeo mentre estiguessin allà tancats a la casa.
I aquí estem, tres anys després, al mateix lloc. Sense anar a la selecció, però de titular una altra vegada. El míster s’ha portat bé amb mi… Aquest Irureta és bona persona; el tip de riure que ens fem per les seves coses… A la primera ja m’hi ha posat. Bé, ha estat a la segona, perquè la setmana passada ja em va portar a Torí. En realitat, ens hi va portar a tots, però vaig seure a la banqueta. No podia carregar-se Juanmi per fer-me sortir a mi davant el Juventus. Ja fa tres mesos, des del gener, que m’entreno amb el grup, cada dia una mica més, i més, i més, i tot torna a ser com abans. Igual? No ho sé, ja ho veurem. Ara sembla que tots m’estimin una mica més. Em mimen bastant… He, he, he, ja se’ls passarà. Jo sí que he canviat una mica. No com a porter, o almenys això espero, però veig la vida de manera diferent. Ara valoro coses que potser abans menspreava… no ho sé….
¡Goooo! Bé, Makaay, bé. Quant fa que juguem? Vint minuts ja, i aquests del Rayo sense atacar… ¡¡¡Veniu, cony, que ja he tornat!!!”

A Coruña, 15 de març del 2003

 

Molt més que un museu

ÀNGEL MUR (FUTBOL)

per ORIOL DOMÈNECH

És com un santuari, amb les quatre parets plenes de records exclusius dels cracs que durant els últims 33 anys han fet història a Can Barça. No és el museu que milers d’aficionats dels cinc continents visiten cada any a la segona graderia del Camp Nou; és un altre, sense copes, però amb trofeus molt més valuosos. Es troba al soterrani de l’Estadi i molts “culers” ni tan sols saben que existeix. Va ser inaugurat extraoficialment l’1 de setembre de 1976 i el seu director, des d’aquell dia, és molt més que un massatgista.
Aquesta història va començar amb un banderí, el del partit d’homenatge a tres notables barcelonistes com Salvador Sadurní, Toni Torres i Quimet Rifé. Els tres el van firmar i el massatgista de l’equip, Àngel Mur, va decidir penjar-lo sobre la llitera per on havien passat tantes i tantes vegades. Per posar-se a les seves mans com abans ho havien fet en les del seu pare, una persona molt estimada que va ensenyar al seu fill a disfrutar de la professió i a dedicar-li al club les hores necessàries, per moltes que fossin.
Trenta mesos abans de rebre aquell banderí, Johan Cruyff li havia regalat la samarreta que va portar en l’extraordinari 0-5 al Real Madrid, firmada pels protagonistes, però Mur la va cedir al museu del club. L’Àngel, el doctor González Adrio i Papi Anguera, l’encarregat del material, debutaven i van ser els talismans no només d’aquella golejada, sinó de la conquesta de la lliga catorze anys després de l’anterior.
El 0-5, Basilea i Wembley són les tres grans victòries de la història de l’entitat. Hi ha records de totes tres. Del sofert triomf en la pròrroga contra el Fortuna de Düsseldorf, penja també d’una de les parets del petit territori de Mur al vestidor un banderí dedicat pels herois blaugrana, des de Migueli, que va saltar al terreny de joc amb una luxació completa de clavícula i una anestèsia que tan sols li va durar una hora i mitja, insuficient per completar els cent vint minuts de partit, fins a Johan Neeskens, el client més fidel de la seva llitera i que abandonaria l’entitat uns dies després. El migcampista de les turmelleres era un exemple: un cop va saber que no seguiria, l’equip va participar en un torneig amistós a França i va jugar tots els minuts de tots els partits, i al màxim, i va ser escollit el millor.
Dels altres mites del barcelonisme, el dream team, en guarda una pilota. Evidentment amb la rúbrica de tots els cracs. Però no és una pilota dels anys noranta, sinó una dels cinquanta que li va regalar Andoni Zubizarreta, un bon tipus que tenia l’únic defecte de dir el que pensava i no el que els altres volien escoltar. En ‘Zubi’ li va dedicar els seus últims guants, que estan al costat d’un altre parell molt emotiu: el malaguanyat Urruti li va donar els que van blocar el penal decisiu a Mágico González a Valladolid, de la Lliga 84-85. L’Urruti té el seu particular espai, ja que, a més a més, Mur es va quedar amb un dels dos dards que un dia li van llançar al Bernabéu, símbol d’una violència que rebutja.
Els porters deixen els seus guants; els jugadors de camp, les seves botes. Hi ha una invitada especial, la sabatilla de Roberto Dueñas, que calça un 56,5, situada just al costat de la de Gica Hagi, el peu més petit (35) que ha trepitjat el vestuari. Entre altres botes, destaquen les que Ronald Koeman va utilitzar a Wembley; les de Romário, amb les quals va firmar les trenta dianes que va prometre en aterrar a Barcelona, i les de Samuel Etoo de la passada temporada, així com d’altres ídols del Camp Nou, com Michael Laudrup o Luis Enrique.
La implicació dels jugadors en el museu és extraordinària. Fa uns mesos, Mur va arribar, com sempre, el primer a l’Estadi i es va trobar amb una agradable sorpresa: una bota dedicada més per a la col·lecció. Era de Rivaldo, d’aquell fantàstic 3-2 al València que va classificar l’equip per a la Champions en l’últim partit de la Lliga 2000-2001. El brasiler, que aquell dia va marcar els tres gols, el darrer amb una acrobàtica xilena al minut 90, era conscient que tenia un compte pendent amb un amic i en una de les seves visites a Barcelona es va apropar al Camp Nou, sense que ningú no ho sapigués, per saldar-lo.
L’última peça estel.lar de la col·lecció és una pilota, però no una de qualsevol. Quedaven pocs segons per al final del partit que Llevant i Barça van disputar al Ciutat de València el 14 de maig del 2005. L’empat a un gol donava la Lliga als ‘culers’ cinc anys després de la darrera, i l’objectiu prioritari del seu capità, Carles Puyol, que encara no havia guanyat cap títol, era aconseguir la bimba d’aquell històric enfrontament. Així que, va pensar ell, què millor que quedar-se-la abans que acabés el partit. Va començar a tocar-la amb Rafa Márquez, i l’àrbitre, Undiano Mallenco, avorrit d’aquelles passades sense sentit, va xiular el final. El Barça campió i la pilota a les mans de ‘Puyi’, directe cap a la caseta. D’allà a l’aeroport de Manises, aterratge al Prat i, finalment, després d’un recorregut inesborrable fins al Camp Nou, ovacionat pels molts seguidors que van sortir al carrer, ingrés, de matinada, i ja amb la signatura de tots els campions, al racó de l’Àngel.
El museu aixecat en els poc més de deu metres quadrats on treballa Mur té un annex. El massatgista grava a les taquilles dels jugadors el nom dels que hi van passant. Ronaldinho, per exemple, sap que va heretar la de Christanval, estrenada en el seu dia per Mora. En una de les últimes ampliacions del Camp Nou van voler canviar-les, però en Cruyff, aleshores l’entrenador, ho va evitar. Per la taquilla d’en Johan, propietat ara de Deco, han passat Alfonseda, Migueli, Carrasco, Schuster, Laudrup, Kodro, Couto i Cocu, mentre que la de Diego Armando Maradona, després de ser utilitzada per Archibald, Guardiola i Saviola, ara està buida. Davant d’aquella taquilla, l’estrella argentina es divertia jugant amb una taronja, a l’estil de les imatges que després, ja amb la samarreta del Nàpols, van donar la volta al món. El Pelusa era un fenomen. Un company el va picar un dia i li va llançar una llimona: va fer tots els tocs que va voler. Amb Maradona, Mur va viure un moment molt delicat, quan li va demanar que li fes els massatges a casa seva. Finalment, el va aconseguir convèncer que, si li deia que sí, tots els altres tindrien dret a exigir-li el mateix.
Al marge de banderins, samarretes, guants, botes i les fotos de totes les plantilles des de la temporada 73-74 fins a l’actual, sobresurten altres peces curioses, com una de les primeres dutxes del vestidor, gespa de l’estadi de Wembley, el cartell del partit del Centenari firmat per tots els jugadors del Barça i la selecció brasileña, la seva primera farmaciola i, entre les més originals, el guant gegant amb què Ronaldinho va celebrar la passada lliga, una fotografia realitzada per l’Ernesto Valverde, un boig de les càmeres, un dibuix del Giovanni, autor del gol que va donar al Barça la Lliga 97-98, i un conte escrit per Roberto Bonano. I, en un lloc prioritari, al costat de la seva llitera, hi figura també un mural amb fotos d’altres auxiliars que en el seu dia van coincidir amb ell. No són futbolistes, però també són el Barça.
Tot i que no ho sembli, són innombrables els objectes que s’han quedat pel camí: “Vaig saltar al camp per curar l’Urízar i em va dir: “M’ha trepitjat.” Anant cap al vestidor, li vaig preguntar al Hristo i em va respondre: “Ni l’he tocat. Li han llançat des de la graderia una llauna de Coca-Cola.” Vaig tornar al camp per guardar-la, però ja no la vaig trobar”, bromeja Mur. El búlgar era únic; l’Àngel i aquest racó del vestidor també ho són.

 

La formació d’una llegenda

XAVI O'CALLAGHAN (HÀNDBOL)

per RICARD TORQUEMADA

Xavier O’Callaghan és una llegenda de l’handbol. Quan dic això, em sona molt estrany i fins i tot, exagerat. A ell també. Però com es pot qualificar a l’únic jugador de la història, acompanyat pel David Barrufet, que ha guanyat set Copes d’Europa? El problema és que ell és normal. Així va ser la seva arribada al Barça des del seu poble, l’Hospitalet de l’Infant. I l’ascens al primer equip. Normal, sense estridències. El que ve després ja ho sap tothom: 54 títols, 7 Copes d’Europa, la retirada i el nomenament com a nou gerent de la secció d’handbol gràcies a la seva formació acadèmica.

- Recordes el dia que et diuen que el Barça et vol fitxar?
- No, recordo el dia que vaig passar la prova definitiva. Barcelona em feia por perquè era molt gran i sempre pensava que em podia perdre. Quan la visitava, venia molt concentrat. Sort que només ho feia un cop o dos a l’any amb l’escola. El 23 d’abril de 1986 vam pujar a dos autocars (7è. A, 7è. B, 8è. A i 8è. B d’EGB) per fer una excursió de dos dies a Barcelona i una de les activitats programades era un partit contra el cadet del Barça. Jo tenia 14 anys i aquella excursió era la coartada per fer-me una prova. Només ho sabia jo. Curiosament, la meva dona també formava part d’aquella excursió, però aleshores només era una companya de classe del meu germà. Ens van allotjar a l’Hostal Viena del carrer Hospital. Quan vaig arribar al Palau Blaugrana 2, el Picadero, una de les coses que més em va sorprendre va ser jugar sobre parquet, fet molt poc habitual per a mi perquè estava acostumat a jugar al pati de l’escola. També em va cridar l’atenció la llum indirecta dels focus reflectida sobre unes estores que penjaven del sostre, cosa que provocava una llum groguenca. El Barça jugava amb aquella samarreta de la malastrugança: groga amb una franja blaugrana.

- I et vas exhibir...
- No, no. No recordo quants gols vaig fer, ni tan sols si estava nerviós, crec que no era conscient de la dimensió del canvi que podia donar la meva vida. Vam perdre de 8, però nosaltres érem infantils i ells eren cadets. Mai perdíem i, quan ho fèiem, la ràbia m’envaïa. No tenia bon perdre, però aquell resultat el vaig considerar digne. Tenia dubtes de si ho havia fet prou bé. Potser també pensava que tenia poques possibilitats, fins al punt que em vaig preinscriure a l’institut de Cambrils perquè a Hospitalet de l’Infant no n’hi havia. El Barça va tardar a respondre’m i, quan em van donar el sí, vaig haver de trobar una plaça en una escola contra rellotge i un pis per viure. La meva mare va haver de buscar una família, mitjançant els seus contactes, que visqués a prop del club i que m’acollís. Així vaig passar les últimes vacances abans de traslladar-me a la gran ciutat.

- Quina tensió! Segur que no ho tenies clar. Mai vas fer-te enrera?
- No, tenia moltes ganes de provar-ho Jugar al Barça era una il·lusió tan gran que tapava les pors per deixar casa meva i la meva família. I va arribar el dia, l’1 de setembre. La meva mare i jo vam pujar al tren sota la condició indispensable que, si no mantenia el meu bon nivell escolar, me’n tornava. Recordo més el trajecte en metro des de Sants fins a Collblanc que no pas el viatge en tren. Em va impactar la meva sortida a l’exterior i pensar que aquell seria el meu nou hàbitat. Dúiem un mapa a les mans per trobar, com si fos una gimcana, l’adreça del pis on havia de viure. El vam localitzar amb força facilitat, just darrera del Miniestadi.

- Ja havies arribat, però faltava desembarcar al club. Conèixer l’entrenador, els companys, el Barça...
- A la tarda vaig fer el primer entrenament i vaig conèixer al ‘Chava’, el meu nou tècnic. No em va tractar de cap manera especial i em va sorprendre la seva seriositat i professionalitat. Entrenàvem en una pista exterior i les seves primeres ordres van ser: “Entrenarem cada dia. No hi ha excuses per no venir: ni que plogui, ni que nevi ni que hi hagi un terratrèmol”. Allò anava de debò. Al matí havíem d’anar a córrer sols i, després, doble sessió.

- I com et van rebre els companys? Perquè aleshores no era gens normal que arribés un nen de fora de Barcelona per jugar a l’equip d’handbol.
- Bé, especialment el grup que arribava de l’escola Pare Manyanet, que havia rebut ordres d’afillar-me. L’Àlex, el Sito, el Josep Maria i el Ricard van preocupar-se de quedar amb mi al matí següent per trobar-nos i córrer plegats el que teníem pautat. Em van donar un instrucció clara: “A les 8, a Diagonal-Entença. No tens pèrdua.” “Perfecte”, vaig respondre. Però al matí següent, vaig pensar que era millor quedar-me a casa que córrer el risc de perdre’m en el meu primer dia a Barcelona. Els vaig plantar, em van esperar més d’una hora, i van arribar al club pensant que havia tornat cap al poble. Mai més he fallat a una cita, però ells encara m’ho recorden.

- Ja havies aterrat, tot i que et faltava complir el pacte amb la teva mare: mantenir les notes altes a l’escola.
- La meva nova etapa escolar va ser un cop brutal, em va xocar especialment que només hi hagués un pati intern petit que utilitzaven els nens d’EGB. Els grans sortíem al carrer a esmorzar i a jugar al futbolí. No vaig tardar gens a aprofitar la primera sortida per buscar una cabina de telèfon i trucar a la meva mare amb el següent missatge, acompanyat de plors: “Aquí no aguanto. Vine a buscar-me.” Mai li agrairé prou que no em fes cas.

- Club, escola i, els caps de setmana, cap a casa.
- Durant la setmana estava a Barcelona entrenant-me i, com que la lliga encara no havia començat, divendres a la nit agafava el ‘sevillano’ (llarg recorregut fins a Sevilla) i baixava a Tarragona. Allà, els meus pares m’esperaven per anar amb el cotxe fins a casa. Per a aquells trajectes, vaig idear un amagatall per la paga que cobrava cada mes del Barça: la part interior dels calçotets. Dilluns al matí era el pitjor moment de la setmana. Em llevava a les 6 per agafar el primer tren cap a Barcelona. Era un moment dur després de tornar a viure unes hores a casa meva, però mai vaig plantejar-me l’opció de fugir. Tot i això, de seguida em vaig fer amb els companys de l’equip, alguns dels quals es van convertir amb els anys en els meus millors amics. El moment més feliç del dia, sense discussió, era l’entrenament. No pensava en el futur, m’ho passava molt bé i allò m’omplia. Era el que em mantenia a Barcelona, perquè aquelles dues hores diàries s’ho valien.

- No hem aprofundit gaire en el ‘Chava’. Quin entrenador! O millor dit, quin educador!
- Tens raó. Un personatge irrepetible. Recordo una xerrada seva abans d’un partit que em va marcar: “Pocs de vosaltres arribareu al primer equip. Per tant, aprofiteu el moment per passar-vos-ho bé ara.” Jo vaig pensar que mai tindria aquella sort, però que m’ho passava pipa. Recordo una altra frase seva després que jo em queixés per les constants apreciacions que em feia: “Hauries d’estar agraït perquè estic a sobre teu sempre. Això significa que pots arribar-hi.” Aquell dia vaig pensar que podia tenir alguna opció.

- Però la millor obra del ‘Chava’ és fer-te saber que necessitaves lents de contacte per jugar.
Ja, ja. Aquesta és boníssima! Jo portava ulleres amb molt poca graduació. Només les utilitzava a l’escola o al cinema, per veure-hi de lluny, però no per jugar. Jo era central i m’encarregava d’ordenar les jugades d’atac a l’equip. No en teníem gaires, però la majoria acabaven amb fly. A Catalunya, gairebé ningú utilitzava aquesta acció i era el nostre patrimoni, però a un Campionat d’Espanya el rival ens va sorprendre amb la nostra medicina. A l’atac següent vaig mirar a la banqueta per si havíem de respondre per l’orgull ferit. El ‘Chava’ estava assegut i movia els dits com si marqués el número 2. Jo no veia clar quina jugada era i em vaig apropar a la banqueta. “Quina jugada marques?” I ell em va respondre: “No, tio, no, que us la talleu.” A partir d’aquell dia vaig decidir posar-me lents per jugar.

- Després del ‘Chava’, el Xescu i el primer equip.
Sí, el Xescu va apostar per mi des del principi, tot i que jo era juvenil de primer any. Amb ell em vaig estrenar guanyant títols importants, tres campionats d’Espanya juvenils, i vaig saltar al primer equip. Això va arribar quan tenia 17 anys. Quan un jugador del primer equip es lesionava, els juvenils ajudaven en els entrenaments. Un dia, el Xescu em va dir que l’endemà em tocava pujar amb el ‘divi’ (Divisió d’Honor). S’entrenava a les 7, però jo vaig arribar molt aviat. No m’atrevia a entrar sol i em vaig esperar a fora a que arribés un company del juvenil que ja s’havia entrenat alguna vegada amb l’equip de Valero. Vaig entrar al vestidor i no vaig obrir la boca, ni per saludar, per vergonya. Pocs minuts després, Veselin Vujovic es va apropar a Tuti Bayo, company del juvenil, i li va preguntar: “¿Tu amigo es mudo?” Anys després, el mite de l’handbol mundial em va obrir les portes de casa seva durant un temps en què estava buscant pis.

- Vas comportar-te en aquell primer entrenament?
Quan vaig acabar aquella sessió, només tenia una reflexió al cap: “Mai podré jugar al primer equip.” El nivell físic i de joc era altíssim. Un dels punts d’inflexió per canviar d’opinió va ser la primera felicitació personal de Valero Rivera davant de tothom. Vaig tenir prou valor o era tan inconscient per veure venir des de lluny l’Urdangarín, amb tota la seva potència, i no apartar-me. Vaig acabar estampat contra la tanca del Palau i em vaig aixecar com si no hagués passat res. Valero valorava molt detalls com aquests i no el va passar per alt. La temporada següent m’hi vaig incorporar de manera definitiva amb 18 anys i vaig rebre el seu primer missatge, que vaig convertir en un principi invulnerable: “Mirar, escoltar, callar i treballar.”

El que deia. Normal, sense estridències. Però no es deixin enganyar per les aparences. És una llegenda, encara que no ho sembli.

 

El millor jugador del món

JOSÉ LUIS 'NEGRO' PÁEZ (HÒQUEI SOBRE PATINS)

per ALBERT SATÓ

La cita era un dia de novembre a l’esplanada de l’estadi del Camp Nou. El Negro es presentava vestit elegant; es devia pensar que l’entrevistaria per a la televisió. Tot el contrari, es tractava de dues persones que estimen l’hoquei patins amb ganes de parlar una estoneta d’aquest fantàstic esport que no es mereix els personatges que el manen. Segurament no és la primera vegada que El Negro explicava la seva vida, però aquesta vegada ho feia per a un llibre que té un objectiu benèfic, la gran diferència, i valia la pena ‘perdre’ un parell d’hores al bar del Palau de Gel del Barça. Enmig de la xerrada, un suc de fruita i un batut de xocolata.
No va caldre preguntar gaire. El Negro sap perfectament el guió de la seva vida, una vida dura i sacrificada que va aprendre dels seus pares, Crisanto i Estela, que van tirar endavant una família amb cinc fills. José Luis va ser el primer, el que havia de tirar del carro en molts aspectes.
Sorprèn que et digui que va més còmode quan va amb patins que no pas quan es posa unes sabates, però tot té una explicació, i la d’El Negro és contundent. Durant molts anys, el seu pare va ser l’encarregat del manteniment del pavelló d’esports del barri de Concepción, a la ciutat argentina de San Juan, la meca de l’hoquei en aquell país. Vivien en una petit habitacle d’una mica més de 30 metres quadrats que estava al mateix pavelló poliesportiu. El Negro ens diu que del seu llit a la pista d’hoquei patins hi havia escassament cinc metres; impossible no saber patinar. De fet, ell i els seus germans han estat inevitablement relacionats amb l’hoquei patins. L’afició per aquest esport va venir sola, però calia material, i el de l’hoquei era i és car. Els patins i els estics els hi regalava el senyor Luis Toledo, un pare per a tots els nens de Concepción que veien en l’hoquei una sortida a la foscor. Però, com que qualsevol que triomfa a la vida ha hagut de donar les gràcies a desenes de persones, Páez no s’oblida de Roberto Roldán pare, ni dels seus amics de l’ànima, companys en una infantesa crua, però alegre i vital. Allí, sempre hi eren el Roberto, el Nelson, l’Alberto..., gent que ha acompanyat El Negro en aquest viatge a través dels patins. Era una època en què José Luis Páez va passar gana i ho diu amb l’orgull del qui s’ha superat. Ho ha passat malament, però aquells moments li serveixen ara, que viu una bona vida, per recordar que sempre hi ha gent desfavorida a la qual, si es dóna una oportunitat, pot fer esclatar el seu potencial. El Negro fa 33 anys que patina com els àngels i això li ha servit per sortir de l’Argentina i per arribar a la gran Europa de l’hoquei patins. Sempre va ser un noi precoç, sempre va anar un pas per davant de tothom. Va debutar a la màxima categoria de l’Argentina amb 15 anys, i amb 17 jugava el mundial a Sertaozinho (Brasil) amb la sagrada samarreta del seu país. Abans de tenir la majoria d’edat hauria de marxar de casa. Sempre va fer cas del mestre Mario Agüero i la porta de l’èxit internacional se li obria de bat a bat a Itàlia. Va arribar a Monza, on va trobar el caliu necessari de la família Ferlinghetti, Pierangelo i Carla, la seva dona, que van cuidar del jovenet José Luis de la millor manera possible. Ell els tornava l’afecte amb bones actuacions amb l’equip del Roller, amb títols i amb partits antològics. Però el Roller no podia ser res amb Páez tot sol, de manera que al voltant hi havia el bo i millor de l’hoquei italià del moment: els Cupisti, Girardelli i companyia, un equip que era un referent del moment i que va guanyar 3 lligues, 2 Copes i 2 Recopes. El Barça el volia, però ell no. El Barcelona havia estat gran, molt gran, però en aquell moment, al començament dels noranta, vivia sota l’ombra de l’Igualada i, fins i tot, del Liceu a Espanya. Per tornar al camí dels triomfs, la secció havia de canviar molt. El 1994 van convèncer El Negro perquè vestís de blaugrana i, efectivament, la història va canviar, la seva i la del club.
El Negro no s’amaga; diu que la samarreta del Barça és la que més pesa del món. Ho prova amb un exemple: estiu del 94, amistós a Aiguafreda. Es posa per primera vegada la blaugrana i diu que va sentir una pressió tan o més forta que l’orgull de defensar-la. Arribava al Barcelona i al seu costat, durant deu anys, hi hauria un entrenador de laboratori, Carlos Figueroa. El primer que va fer el tècnic sevillà, perquè Figueroa va néixer a Sevilla, va ser dir-li a El Negro Páez que la seva ubicació seria a la zona del darrera. El Negro sempre havia viscut a prop de la porteria adversaria, però l’entrenador era el que tenia la paraula i no hi havia res a fer. Si volia fer gols, els faria arribant des del darrera. Ara seria el mariscal de l’equip. Figueroa venia d’un Igualada al qual havia proclamat campió de tot, i al Palau tenia barra lliure per fer i desfer. Tenia criteri, tenia coneixement i, per damunt de tot, s’havia guanyat el respecte i l’admiració del món de l’hoquei patins pel que havia fet en poc temps. El Negro ens diu que ‘el Panotxa’ ha estat el millor entrenador, des del punt de vista tàctic, del món. I que això ho digui un que ha compartit vestidor amb tècnics de tota mena des de ben jove, com Clavel, Roldán o Miguel Gómez, té el seu mèrit.
Mai hauria pensat que a Barcelona muntaria la seva vida, però el millor jugador d’hoquei del món només podia jugar a l’equip que té més títols del món. El Negro, tot sol, té 47 títols a la butxaca, i això que no considerem les copes que va aixecar amb el CPC, el mític Concepción, del qual van sortir i surten els jugadors d’hoquei que fan més filigranes. Allí, al seu barri, El Negro continua sent un gran. De fet, està considerat fill predilecte d’un lloc on, encara avui, quan els nois estan de vacances, fan partits d’hoquei a l’hora de la migdiada. El nivell d’aquells partits és molt superior al que juguen algunes seleccions reconegudes internacionalment i que, per tant, disputen campionats d’Europa i del món. D’allí va sortir José Luis Negro Páez, un jugador al qual sempre han dit Negro, potser és perquè va treballar com ho fan els d’aquesta raça, o perquè ha mantingut la seva família de l’Argentina durant molts anys.
Encara no sap quan es retirarà, però, el dia que ho faci, l’hoquei haurà de saber que un dels seus fills l’ha deixat. Mai més n’hi haurà un com ell, que diu que és el que és gràcies a uns patins, com els primers que va tenir, quan encara ni caminava.

 

Dani, ‘el terrible’

DANI PEDROSA (MOTOCICLISME)

per EMILIO PÉREZ DE ROZAS

Tots els campions tenen una història especial. Tots. La de Dani Pedrosa Ramal pot ser que sigui més especial que cap. I no perquè es tracti de la història d’un ésser privilegiat, tricampió del món de motociclisme, el pilot sub-20 amb millor palmarès de la història, el líder d’una nova generació, el noi modelat per triomfar, nascut per ser gran, el millor. No, no només per això. Es tracta d’un nen fabricat amb la pasta amb la qual es fan els somnis. Des que va néixer el 29 de setembre del 1985 a Sabadell fins que es va proclamar, per tercer any consecutiu, campió del món de motociclisme, fa poques setmanes, la vida de Pedrosa ha estat una vida peculiar, dedicada a la moto. Una trajectòria en la qual es barregen un munt de vides. Massa. Però ell se sent satisfet, orgullós, somrient, content de dur-les gravades, enganxades, cosides a la seva granota de carreres com tots aquells anuncis que llueix sobre el seu vestit de cuir.
Perquè amb aquesta meteòrica carrera de precocitat, podis, triomfs, poles, victòries i títols, Dani no només ha satisfet amb escreix els seus somnis i ha aconseguit molt més del que mai va somiar, sinó que ha estat tan gran, tan esplèndid, que ha satisfet fins a fer desbordar la pica de la felicitat a tots aquells que un dia van confiar en ell, des dels que el van parir fins als que se’l van inventar, esportivament parlant.
La vida de Dani és la vida del pare Toni i la mare Basi, que es van desviure per ajudar-lo a complir un somni: ser pilot de motos. És la vida d’Alberto Puig, que el va descobrir per a les carreres de debò quan ningú, ningú, va saber endevinar el seu prodigiós talent en aquell nyicris que amb 13 anys va participar en la selecció de la Movistar Cup. Desenganyem-nos. No ens ho amaguem: Dani Pedrosa existeix com a pilot, com a tricampió, perquè algú com Alberto Puig es va proposar convertir-lo en el seu clon esportiu, amb l’única i sana intenció que aquest guru de la velocitat de només 158 centímetres i 50 quilos de pes aconseguís tot allò que Puig mateix no va poder assolir per culpa d’aquell accident del 8 de juliol del 1995, al circuit de Le Mans, que va acabar la vida esportiva d’un noi que tenia totes les de guanyar.
Hi ha més vides enganxades a la granota de cuir de Dani. Com la del seu amic Raúl Jara, víctima de la seva progressió, però confessor i còmplice inseparable. O la del seu col·lega Jordi Hernández, que li va descobrir l’anunci de la Movistar Cup quan ell, Dani, ja havia llançat la tovallola perquè el seu pare només podia pagar-li una bici i no una moto de 125cc, el seu pròxim salt. O la de Toni Calvo, el jove que Alberto Puig va posar al seu costat quan Dani feia els primers i autèntics passos pel difícil món de les carreres.
La vida de Dani Pedrosa Ramal comença en una meravellosa pel·lícula que algun any, tal vegada quan acabi coronant-se rei de reis, que arribarà, veurà la llum al complet, i que ja acumula milers de minuts, centenars d’hores, a l’ordinador personal de Sergi Sendra, el mag de les retransmissions televisives del Mundial. Aquesta pel·lícula arrenca el Nadal del 1990, quan Dani només té 5 anys. És el seu pare, Toni, el que porta la càmera i el que crida al terrible que obri els seus regals.
La càmera domèstica de vídeo es recrea en la cara de perplexitat de Dani. En el so del paper esquinçat, arrugat, rebregat, del primer regal. I, és clar, en el primer crit de Dani: “Motocròs! La roba de motocròs!”, diu el projecte de tricampió, mentre aixeca una minigranota de motocròs “com el de Lorena!”, diu Dani, que xiscla: “Gràcies, Pare Noel!”. Però hi ha més. El pare Toni assenyala amb el seu objectiu una gran caixa que hi ha a terra. “Això què és?”, se’l sent preguntar. I Dani salta del sofà, on un diminut Eric es desperta de cop. Gairebé no pot aixecar la caixa. Gairebé no pot obrir-la, però l’obre, i tant que l’obre! “Uuuuuiiiiii!”, torna a vociferar el nen: “El casc, el casc!”, segueix cridant mentre enarbora, com Gladiator, un petit casc NZI, que al seu pare li va costar Déu i ajut trobar.
La resta de la història gairebé se la saben de memòria perquè Dani ja ha guanyat tantes carreres, ha assolit tants podis, ha conquistat tants títols, que sembla irrellevant explicar com va ser. Però va ser.
“Ningú, absolutament ningú, sap el que hi ha dins d’aquest caparró. De vegades parlo amb ell i penso que sóc idiota. Tinc la sensació que estic fent el ximple, que el que li dic no li interessa, que està pensant en altres coses, que ell, millor que ningú, sap el que ha de fer. Em mira i no sé si em veu; li parlo i no sé si m’escolta. I, saps una cosa? Sempre m’equivoco. En efecte, sóc ximple, perquè ell m’estava escoltant, m’escoltava, em feia cas. Simplement estava processant tot el que li deia. És una esponja: t’escolta, assimila, processa i actua. Per mi és un ésser especial. L’estimo molt. El vaig conèixer amb 13 anys. Era només un nen, però només de veure com s’enfilava a la moto vaig saber que seria bo, però bo de debò. Es passa el dia donant-me les gràcies per ajudar-lo i no sap que ha estat ell que m’ha ajudat a mi. Sóc jo qui li està agraït per haver deixat que l’acompanyés en aquesta aventura. El gran és ell; no jo”, diu Puig.
La història de Dani Pedrosa és la història d’una gota de passió que acaba convertint-se en un mar d’èxit. La història de Titani -com li diu afectuosament Sete Gibernau “perquè és dur, lleuger i fred”- és la prova que els projectes ben fets, ben pensats, ben patrocinats, ben dirigits, sempre acaben en èxit. Alberto Puig pot dir el que vulgui, però sense ell, sense la seva idea de crear una copa de promoció, sense la seva capacitat per convèncer Dorna i Telefònica que havien d’invertir hores, gent i diners en el projecte, Dani seria ara el noi més llest de la classe, el murri més murri, el noi més encantador del món, però no seria campió del món, ni tampoc el primer de la fila per convertir-se un dia, aviat, de seguida, en l’hereu del doctor Rossi.
Algú que provoca tanta admiració és un escollit per a la glòria. L’estima Puig, l’admira Sete, li tira floretes Rossi. “Jo sempre vaig a la graella de sortida de 125cc perquè és la primera carrera del dia i vull veure, comprovar, memoritzar, quant temps triga a apagar-se el semàfor per saber com he d’arrencar en MotoGP. I he de confessar que el primer dia que vaig veure Dani a la graella vaig intuir que estava davant d’un tipus especial, davant d’un nen capaç de captivar-nos, d’agradar-nos, de sorprendre’ns. El vaig veure tan net, tan concentrat, tan veloç, que vaig saber que seria campió”. Valentinik no regala floretes. I menys a un col·lega. Quan Rossi diu que Dani és bo, significa que és boníssim.
El cas és que, si no hagués estat per Puig, el nen s’hauria perdut pel camí perquè en aquella primera copa de promoció finançada per Telefònica, Dani no estava entre els millors. Però Puig ja l’havia clissat i no pensava oblidar-se’n mai. “M’agrada, Toni, li veig una cosa que no tenen els altres; no sé, té cara de dolent, de murri”, li comentava Puig a Toni Calvo, la seva mà dreta en la fórmula de promoció. “A més, és el més petit i ha tingut el valor d’apuntar-se el primer”. A Puig aquesta determinació, aquest coratge, el captivava. Tal vegada li recordava alguna cosa. Els seus principis. Qui sap.
Així que va convèncer tothom, inclosa la companyia de telefonia, perquè seguís confiant en aquest noi i li permetés a ell, a Alberto, seguir observant-lo, analitzant les seves possibilitats, ficant-lo en l’equip del campionat d’Espanya juntament amb Joan Olivé i Raúl Jara.
“Ara que ja ha passat tot, ara que Dani ja camina sol, he de reconèixer que va ser Alberto qui ens va obrir els ulls sobre les seves possibilitats”, explica amb la seva habitual sinceritat i galanteria José Antonio Lombardía, l’home blau que va posar els diners perquè creixés i creixés fins a arribar al títol. “En els inicis d’aquest somni, Dani no era ni el més ràpid ni el millor, però Alberto confiava en ell cegament. I nosaltres, al darrere, de dret”.
“Eren temps complicats”, reconeix Antonio Pedrosa, pare discret. Sempre a l’ombra, sempre protegint el seu fill sense destorbar, sense fer-se notar, amb peus silenciosos, sabates de camussa, la boca petita i a l’aguait, Antonio recorda que Dani era “pura passió, determinació”. Un pura sang, vaja. Lombardía confirma aquesta exposició en recordar que, ja en l’equip del campionat d’Espanya, “a Dani se’l veia més fet”. Pot ser que l’energia que li transmetia Alberto, aquella confiança cega que acabaria triomfant, s’anés instal·lant a poc a poc en la ment de Pedrosa. Per aquest motiu Puig diu que és com una “esponja”, perquè assimila, processa i actua. “Jo només sé que, quan s’abaixava la visera del casc, es transformava”, confessa l’executiu de Telefònica.
Aquell campionat del 2000 va convertir Olivé, un noi encantador, tot un senyor, en el campió d’Espanya més jove de la història. Jara va ser segon i Dani, tercer. I, de nou, Alberto la hi va jugar. Va entrar al despatx de Lombardía i li va dir que en el Junior Team del Mundial-2001, juntament amb Olivé, hi havia de ser Dani. I hi va ser, i tant que hi va ser. El cor del Puig no dormia tranquil i, durant aquells dies, cada vegada que apagava el llum de la seva tauleta de nit, se li apareixia un Jara tristoi.
Per Puig no quedaria, així que Alberto li va demanar al seu amic Lucio Cecchinello, un altre gran astut, que acollís Jara en el seu equip del Mundial. I així va ser, però Jara va tenir la mala sort d’estavellar-se a més de 200 quilòmetres per hora en els últims assajos de Jerez abans que comencés el Mundial. I ja mai més va tornar a ser el mateix. Jara, gran amic de Dani, es conforma ara a estar prop del campió, convertint-se gairebé en el seu segon cognom, en l’home que l’acompanya per aquests mons de Déu, que li duu el motorhome, que es pren unes cerveses amb ell. Un autèntic col·lega, vaja.
Tal com confessa Rossi, Pedrosa va captivar tothom només de trepitjar la graella del Mundial. Van ser molts els que de seguida el van veure una mica especial. “El que té de bo Dani és que ha estat sempre el mateix, un nen, un noi, que ha confiat cegament en el que feia i que no s’ha cansat mai d’aprendre, d’assimilar, de sacrificar-se per allò que estimava: les carreres”, recorda Antonio Pedrosa.
Aquesta forma de ser, de comportar-se, d’entrenar-se, de córrer, de viure, forma part del llibre d’estil d’un campió que relativitza tot el que li està passant. “Si queda segon, es passa tota la setmana tocat. Si guanya, arriba a casa com si hagués arribat el quinzè”, explica Antonio. Això és cosa d’Alberto, que detesta aquests joves envanits que, quan arriben a la seva primera meta, que ni tan sols és un podi, s’animen, fatxendegen. Dani sap que la primera derrota arriba quan t’ho creus. És el primer manament de la llei del Puig”.
És en les seves primeres actuacions mundialistes quan la gent que ha apostat per Pedrosa comença a adonar-se que, en efecte, té entre les mans una pedra preciosa a la qual només cal polir. “Som molts, un munt, els que ho hem intentat i molt pocs els que han arribat a la meta. Dani està entre ells. Per què?”, es pregunta Puig. “Perquè des del principi va creure en ell. Perquè té una habilitat natural, innata, per anar amb moto. Perquè fa que el més difícil sembli fàcil i perquè processa i llegeix les situacions que es produeixen en carrera a la velocitat de la llum”.
Pedrosa ha demostrat durant aquests anys que posseeix una enorme maduresa mental per a la seva edat. “És molt humil i sempre, encara que només sigui perquè és un noi educat, escolta qualsevol consell que li donem. Després actua, però mai menysprea la teva opinió. La meva, la dels seus pares, la de Toni, la dels tècnics, la dels seus patrocinadors, la que sigui. Això l’ajuda a créixer”, diu Puig.
No els agrada reconèixer-ho, perquè sona a laboratori, a ciència-ficció, però l’esclat de Dani Pedrosa, la conquesta dels tres títols mundials consecutius i, molt especialment, la seva rutilant aparició en la categoria de dos i mig, convertint-se en el debutant més jove de la història que guanya un gran premi, és fruit d’una carrera ben estudiada i encara més ben dissenyada.
“Molts han criticat l’hermetisme d’Alberto per protegir la carrera de Dani”, explica Toni Calvo, amagat darrere de les mampares del box de Pedrosa. “No tinc res a dir respecte a això, cadascú té el seu llibre d’estil. El d’Alberto és que tot ha d’estar organitzat, estructurat, programat. Els resultats li han donat la raó”.
Habilitat natural, determinació, maduresa, humilitat, suport de Telefònica, fe cega en Honda, entrenament, disciplina, coratge, velocitat, intuïció, mans, moltes mans, definició... Tot això i més és Dani Pedrosa.
“Per aconseguir el que està assolint Dani cal tenir un munt de coses i saber explotar-les en la seva justa mesura i en el moment oportú”, assenyala Puig, que afegeix una última conclusió a la seva anàlisi: “El paper dels seus pares ha estat determinant en el seu procés de creixement i maduració”.
La mare Basi, que va alimentar el seu fill amb Cola Cao, segons va confessar en aquell divertit anunci televisiu, i el pare Antonio van saber delegar la carrera del seu fill en els millors. “Si en alguna cosa hem contribuït en aquesta història, ha estat a confiar cegament en ell, en Alberto, i a tractar que Dani se sentís sempre estimat i recolzat. Tot el que hem fet per ell ens ho ha retornat multiplicat per mil, per un milió”.
No hi hauria història si no hi hagués heroi. Per aquest motiu, complert el més gran dels somnis -o el més gran dels somnis està encara per arribar?-, ser campió del món de 125cc, Dani va ser posat a prova enfront del pitjor dels reptes: recuperar-se del trencament dels dos turmells en temps rècord. Va visitar el cel i, de sobte, zas!, directe a l’infern en el muntacàrregues vermell, maleït. Cinc dies després de guanyar el títol a Malàisia, s’estavellava en els primers entrenaments d’Austràlia i el traslladaven en helicòpter a l’hospital de Melbourne. Puig no es va separar d’ell ni un minut, ni tan sols en el quiròfan, ell que n’ha visitat tants després de la seva maleïda caiguda a Le Mans. “El van posar a prova i se’n va sortir. Això és el que fa gran els campions”, diu Alberto, que explica com va passar aquells dies: “Vam estar parlant del temps, del dia que feia, perquè si ens paràvem a pensar, ens posàvem a plorar”.
Després de passar en solitari la travessia del desert en 141 etapes dolorosíssimes, Pedrosa va aparèixer brillant a Sud-àfrica-2004 i, en el seu debut en 250cc, fa ja gairebé dos anys, es va convertir, amb 18 anys i 203 dies, en el pilot més jove capaç de guanyar un gran premi d’aquesta cilindrada. Des d’aquell dia no ha deixat de córrer, de guanyar, de caure i aixecar-se, de triomfar.
I va repetir al 2005. Ja ho va dir Rossi: “Net, gran, veloç”. Titani pur.

 

L’amic americà

RAÜL LÓPEZ (BÀSQUET)

per LUIS MENDIOLA

Girona / Memphis (Eua) 15 d’abril del 2006

[Riiiing , riiing... ]
--¿Digui?
-- Home, Topper, ¿què passa?
--Pablito, ¿com va? ¿Saps que ets l’únic que encara em diu Topper?
--És que els drets del nom són meus... Per alguna cosa me’l vaig inventar quan érem a la selecció júnior. ¿Quant fa de això?. Va ser... el 99... ¡Fuaff! ¡Quant de temps!
--¿On ets?
--Ara a Memphis. Me’n vaig ara mateix a entrenar, però m’he recordat que avui fas 26 tacos. Que vell!
--Home, gràcies per pensar en mi, però et recordo que tu també els tens.
--Sí, però jo porto bastant més bé els meus.
--¿Sí? Doncs no ho sembla. L’altre dia et vaig veure amb Minnesota i Garnett et va fer un mat a la cara. ¿Ja no saps defensar o què?
--En canvi tu estàs fantàstic. Ahir vaig entrar a la web de l’ACB i vaig veure les estadístiques de diumenge. No està malament per a un tio de Vic, que va sortir el 24 del draft i va reunir 1.000 persones a la seva presentació. ¿Com et va la vida?
--Ara bé. La gent de Girona està molt més tranquil.la i jo també estic molt millor, començo a trobar-me a gust aquí.
--Ja et vaig dir que era una bona idea tornar a Espanya.
--La veritat és que no em penedeixo de res. Quan vaig prendre la decisió, era el que volia fer. Ja saps que quan començo a acostumar-me a un lloc, marxo. Em va passar al Joventut, dos anys i fora... Al Madrid... dos anys. I ara als Utah Jazz. Després de l’operació de l’estiu, el millor era començar una altra vegada de zero en un equip que pogués ser important i els d’Akasvayu la veritat és que s’han bolcat per fer un equip competitiu i les coses comencen a sortir. Aquí puc anar pas a pas. Home, de tant en tant et recordes de la gent de Salt Lake. Han estat tres anys allà i això marca. Però com que les relacions són tan professionals... Ja ho saps. Tampoc hi vaig deixar unes amistats tan fortes per mantenir el contacte. Això sí, quan em trobo amb algú d’allà em fa il.lusió...
--¿Com va el genoll?
--Perfecte. Encara noto alguna molèstia de tant en tant però és normal. Han estat vuit mesos de recuperació. Massa temps parat. El que és important és que ja m’entreno al ritme de l’equip i així els altres no pensen que estic enxufat. Estic més còmode en aquesta situació. Encara segueixo amb la rehabilitació, però ja no em menjo l’olla tot el dia. Ja no m’obsessiona com abans quan estava les 24 hores pensant en el genoll.
--Ja et vaig dir que tothom deia meravelles de Ramon Cugat.
--Sí, ja ho sé. Cada dos o tres mesos he de passar per la consulta perquè em faci una revisió i diu que tot va molt bé. Però també es nota el treball físic que vaig fer a l’estiu amb Emili Ricart. Això de pujar i baixar muntanyes per enfortir-se es nota. I després a l’agost em vaig posar en mans de la gent de Girona, amb Litus de Luna i Jesús Escosa. M’ho he agafat amb molta calma. Els metges no volien que forcés gaire i no ho he fet. Al principi em van dosificar molt els minuts... Però cada dia que passa em trobo millor. Ara estic molt més còmode. M’ho noto quan faig un revers o un canvi de ritme...
--Deu ser que estàs aprenent de mi...
--La veritat és que ara veig més partits que abans i no ho fas malament. Crec que he vist la majoria dels partits de Memphis i Toronto que ha donat el Plus... Però m’hauries d’haver vist al principi de temporada. Pensava... si aquest és el nivell a què puc jugar, és millor que ho deixi. Estava fora de ritme, lent...
--Però si vas superar l’operació del genoll dret, vol dir que pots amb tot. Ets un monstre.
--M’ha costat, no et pensis. Sobretot al principi de la recuperació, quan era a Salt Lake. Vaig fer una davallada anímica. Però jo tampoc sóc l’hòstia. Ho he passat perquè era l’única manera de tornar a jugar. Encara que reconec que va ser bastant pitjor la reconstrucció del genoll dret el 2003... Van ser 11 mesos amb sessions de sis i set hores al gimnàs... Ara ho veig molt lluny, però sense la companyia de la meva germana Sara hauria estat molt més dur.
--Bé, estigues en forma que aquest estiu tenim selecció...
--Evidentment, però no és tan fàcil. Em faria molta il.lusió. Em va tocar la moral haver de renunciar a la convocatòria dels Jocs d’Atenes, però la prioritat és la prioritat. I no podia anar a la selecció quan encara no estava recuperat del genoll. A més, tenia un compromís amb la gent de Utah. I no els podia decebre. Però tinc moltes ganes de tornar a jugar amb tothom. No he tornat des del bronze de l’Europeu de Turquia el 2001, i abans ja només hi ha el meu debut als Jocs de Sydney...
--No m’ho recordis. Va ser un dels grans pals de la meva vida. Amb la il.lusió que em feia. I Lolo Sainz em va deixar fora de la llista. I en canvi vau entrar tu i Juan Carlos.
--Pel que vam fer hauria estat millor no haver-hi anat... ¿Com vam acabar? ¿Novens?
--No et preocupis. Aquest estiu ens prenem la revenja. Campions del món.
--Sí, com a Lisboa amb la selecció júnior el 1999. Allò sí que va ser al.lucinant. I així m’emporto algun títol, que des d’aleshores...
--Sí, però aquest estiu, abans de posar-nos en forma, véns uns dies de vacances a la casa d’Eivissa, que ens ho hem guanyat...
--Fet, però si no em poses aquesta música que escoltes últimament, que t’estàs amariconant...
--T’has de posar al dia, Topper, que això és l’últim crit als Iuessei. Ja et posaré alguna cosa d’Estopa, ¿tranquil?
--Cuida’t, Pau. I deixa’ls clar qui és l’estrella.
--Cuida’t, Raül. Menja-te’ls, que ets el millor.
--Ens veiem.

 

Un tipus normal

FRANK RIJKAARD (FUTBOL)

per JOSEP MARIA DEU

Frank Rijkaard és un tipus normal i corrent. A primera vista, sembla reservat i amable. Molt educat. No hi hauria cap problema per acceptar-lo com un dels nostres. En tant que personatge públic, fa anys que forma part de la nostra vida quotidiana. Primer va ser futbolista, cosa que va sorgir de forma natural, i, després, entrenador, per vocació.
Rijkaard confessa que no va ser un bon estudiant perquè no va fer esforços per millorar. Als estudis va aplicar la llei del mínim esforç. Quan era un nen es va passar la major part del temps jugant al carrer fins que, sense adonar-se, va convertir el futbol en la seva professió, una tasca que li va donar l’oportunitat d’enrolar-se a grans clubs i la satisfacció de conèixer diversos països. De tots, en guarda un bon record, sobretot de les persones que va conèixer allà on va viure.
L’apassiona parlar de futbol, que defineix com un joc, però un joc molt seriós.
Partidari de viure el present perquè tot va a una ritme trepidant, especialment en el món del futbol, on els canvis són constants, Frank Rijkaard considera que sempre s’ha d’actuar amb responsabilitat. Fins al punt que no és partidari de prendre decisions precipitades per no defraudar les persones que compten amb tu.
Posats a triar un esport que no sigui el futbol, confessa que l’atrau el kick boxing perquè representa morir o guanyar, tot o res, primari i directe, que, en qualsevol cas, els seus practicants trien lliurement. Els que consideren que el kick boxing és perillós han d’admetre que el futbol també ho és, segons Rijkaard, que, d’altra banda, es declara contrari a la violència.
A casa li agrada gaudir de la família, veure la televisió i escoltar música. La llar és un lloc per sentir-se segur, per marcar una diferència amb la feina i per recuperar energia. No el sedueix especialment la gastronomia i, en el moment d’elegir un lloc per sopar, prefereix seleccionar la companyia abans que el menú.
Es ruboritza quan li diuen que és vesteix amb elegància perquè confessa que tria la roba per la seva comoditat.
Acostumat a viatjar freqüentment assegura que no té dificultats per adaptar-se. La seva professió li ha donat l’oportunitat de conèixer molts llocs i, a pesar que les ciutats semblen cada cop més iguals, la seva gent, els seus orígens, els seus costums les fan diferents.
Confessa no penedir-se de res, ni de la professió que va triar ni, encara menys, del moment en què va prendre la decisió de retirar-se com a jugador professional de futbol. Ho tenia pensat un any abans. Afirma que ho va gestionar molt bé perquè va poder triar el moment més oportú. Això sí, recorda perfectament com sonaven els tacs l’última vegada que es va posar les botes de futbolista. Acomiadar-se del públic no va ser especialment dur, però el recorregut des del vestidor fins al camp, els últims passos amb aquelles botes velles, les imatges que li van passar pel cap com si fos la pel·lícula de la seva vida futbolística, és inoblidable.
Les sensacions no es poden transmetre tal com un les sent. Es comparteixen les victòries i les derrotes, però les emocions formen part d’un univers propi, personal i intransferible.
A l’hora de fer balanç, Frank Rijkaard se sent afortunat, però no presumeix de les seves grans actuacions (va guanyar tres Copes d’Europa: dues amb el Mílan i una amb l’Ajax, i una Eurocopa amb la selecció d’Holanda) perquè també recorda els partits que va jugar malament, tot i que és un fet que no el tortura, perquè les coses no sempre surten com un vol. Reconeix que és autocrític i admet que va aprendre una lliçó de les errades que va cometre.
Diu que és millor pensar abans que actuar, tot i que, a vegades, convé anticipar-se.
Fa la impressió que Frank Rijkaard sap més del que diu perquè escolta més que parla, sobretot quan es tracta d’escoltar la veu de l’experiència. En una taula rodona organitzada per l’Agrupació de Veterans del F. C. Barcelona, Frank Rijkaard va coincidir amb Josep Maria Fusté i Carles Rexach, dos símbols del club blaugrana, als quals va escoltar amb el màxim interès. Rijkaard no es va atribuir cap protagonisme a pesar que la reunió s’havia organitzat entorn de la seva figura. Va participar en el col·loqui com un més i va seguir amb atenció tots els comentaris que s’hi van fer. Fusté va dir que no creu en els entrenadors, però va declarar la seva admiració per Rijkaard, atès que és molt educat i sempre manté la mateixa actitud, tant si guanya com si perd.
En les celebracions que es van fer al Camp Nou amb motiu del títol de campió de Lliga que va obtenir el F. C. Barcelona la temporada 2004- 2005, el tècnic holandès va fer una reverència a l’equip. Després de dirigir unes paraules als seguidors que eren a la graderia, Rijkaard es va inclinar davant dels jugadors. Explica que aquella reverència va ser un gest espontani i que només pretenia felicitar a la plantilla, el grup. Diu que sempre actua de forma natural i reconeix que l’incomoda ser el centre de totes les mirades, tal com va passar aquella tarda de primavera en què, després de cinc anys, els barcelonistes van celebrar un títol.
Aquell dia va ser extraordinari perquè un milió de persones van sortir al carrer per veure la rua blaugrana. Des de l’autocar descapotable que va recorre el centre de Barcelona, Rijkaard va comprovar que el Barça és més que un club, una definició que s’ha apropiat i que utilitza per parlar de la passió que senten per uns colors els seguidors del Barça, un club que té un país al darrera. Rijkaard afirma que ser del Barça és sentir-se català.
El sorprèn, no obstant, l’atenció que se li presta al Reial Madrid, sobretot per part de la premsa a Barcelona. A moltes lligues del món també hi ha una gran rivalitat entre alguns equips, i en aquest sentit, un Barça-Madrid no li sembla extraordinari.
La seva absència a l’entrenament posterior a la victòria davant del Reial Madrid es va interpretar com una mostra de generositat, atès que se suposava que fugia del protagonisme que li corresponia per ser l’únic entrenador del F. C. Barcelona que ha guanyat dues temporades seguides a l’estadi Santiago Bernabéu. Ell diu que no va ser la primera ni l’última vegada que es tanca al vestidor perquè Eusebio Sacristán, Juan Carlos Unzué i Henk Ten Cate dirigeixen l’entrenament moltes vegades. Frank Rijkaard no acostuma a personalitzar, llevat del cas que mencioni els seus col·laboradors principals . I sempre ho fa dient el seus noms de pila: Eusebio, Juan Carlos, Henk...
S’ho pensa molt abans de respondre quan se li pregunta per un personatge. Res, no dóna noms perquè considera que la vida ofereix la possibilitat de conèixer moltes persones interessants que no cal que siguin conegudes a tot el món. Quan es fixa en algú, sigui de l’àmbit que sigui, valora la persona, l’ésser humà. Estima la gent i, a pesar que confessa que és reservat, li agrada comunicar-se amb algú que pugui aportar-li alguna cosa, tot i que considera que és preferible donar abans que rebre.
De totes maneres, creu que la clau està en l’equilibri. Aquesta és la fórmula màgica. L’equilibri és un concepte bàsic del pensament de Rijkaard. Sosté que és quelcom que sorgeix de forma natural, diferent per a cada persona i en cada moment.
Franklin Edmundo Rijkaard, de pare de Surinam i de mare holandesa, va néixer a Amsterdam el dia 30 de setembre de 1962.
Frank Rijkaard és un tipus normal i corrent.

 

La mala jugada del destí

JUAN CARLOS PÉREZ ROJO (FUTBOL)

per ÀLEX SANTOS

Hi havia una vegada un Lionel Messi qualsevol, d’aquests que surten a puntades dels camps de terra dels barris de les grans ciutats. El nostre Lionel Messi és català i fa molts, molts anys, vam creure que esdevindria una estrella, tot just en l’inici de la seva carrera. Avui, en l’era d’internet, de les grans corporacions periodístiques, de les feines escombraria, dels contractes multimilionaris dels futbolistes, de tantes coses que aleshores eren ciència ficció, del nostre Messi català només ens queda la imatge d’un fracàs, d’allò que podia haver estat, però que no va ser. O potser sí? El nostre Lionel Messi català, ara, amb l’experiència que donen els anys i mirant enrere, ens diu que estem tots molt equivocats, que la seva vida de Lionel Messi, d’estrella emergent, va ser una gran vida, una vida que van envejar tots els nens que ell va conèixer. El nostre Lionel Messi de finals dels setanta recorda que de jove va haver d’adoptar tres grans decisions, totes tres voluntàries: una de bona i dues de dolentes. La bona, quan va decidir casar-se amb qui encara avui és la seva dona, amb la qual comparteix la satisfacció d’una vida intensa al costat dels seus tres fills. Les dues de dolentes… Bé, de les dolentes, prefereix no recordar-se’n, encara que, amb la perspectiva del temps, fins i tot s’atreveix a explicar-les en clau humorística.

Em dic Juan Carlos Pérez Rojo. Als que acaben de descobrir el futbol i volen ser ronaldinhos o messis, el meu nom no els dirà res. En canvi, per a aquells amb un llarg recorregut en aquest esport els recordarà un jovenet que es va convertir en estrella de la nit al dia, però que va desaparèixer com ho fan les estrelles fugaces.
El meu nom està associat al mundial sub-19 del Japó, on vaig jugar, amb divuit anys, en la selecció espanyola. Al final, vam acabar quarts, després de perdre contra Polònia en una de les semifinals. Però els organitzadors em van concedir el títol de segon millor jugador d’aquell mundial sub-19. La distinció més elevada se l’endugué un altre jovenet anomenat Diego Armando Maradona. Ho tenia tot, Maradona, i jo, per triomfar en el món del futbol. Però a Maradona i a mi ens distanciava una cosa. És a dir, moltes, perquè ell ha estat allò més gran que dec haver vist jugar mai en un camp. La gran diferència que vull subratllar jo és que, al seu país, amb 18 anys, es podia triomfar i també jugar al nivell més alt. En el meu, amb 18 i amb 23 encara eres una promesa. A Maradona no el deixaven sortir del seu país per protegir-lo, però va jugar en la Primera Divisió. Fins que el 1982, després del mundial d’Espanya, va fitxar pel Barça. A mi, en canvi, també m’havia de protegir el meu país, però d’una altra forma.
Tot just arribat del Japó, i sense temps ni per poder anar a casa a explicar als meus pares i als meus amics com m’havia anat per l’altra part del món, un cotxe de la Federació Espanyola em va dur de forma urgent al Centre d’Instrucció de Reclutes número 9 (CIR), a Sant Climent Sescebes. Aquella havia estat la meva primera elecció errònia: fer la mili de voluntari, com m’havien recomanat en el Barça, per estar a prop de casa i poder practicar el futbol. Aleshores no podia imaginar, encara, fins a quin punt havia comès un error.
En arribar al CIR, un comandament em va enviar a casa immediatament perquè veiés la família, però em va reclamar per al dilluns següent. Només vaig fer un dia d’instrucció amb la resta de reclutes. Quina bona vida m’esperava, vaig pensar. Innocent! Aquells dies a Girona havien de ser els pocs que gaudiria del calvari en què es va acabar convertint el servei militar. La meva destinació va ser la caserna de Sant Andreu, avui ja desapareguda, i la meva ubicació el polvorí de Ripollet, on vaig fer fins a cent vint guàrdies. El segon millor jugador del món, tota una estrella emergent, perdut en un polvorí, al costat d’un abocador, amb les trinxes i el cetme a la mà custodiant no sabia ben bé què. Però allà era jo, mig desesperat, i esperant que el Barça o qui fos em rescatés.
No va ser fins uns mesos després que vaig tornar a Sant Andreu, on també vaig haver de fer un munt de guàrdies, tot i que no tan seguides ni penitents com a Ripollet. Vaig perdre una temporada sencera. Un any sense jugar a futbol després del mundial del Japó, quelcom impensable avui dia.
Vaig estudiar Formació Professional i vaig ingressar a la Seat, on vaig arribar a ser oficial de primera. La meva vida estava escrita: em casaria i, o jugaria a futbol o treballaria. Si als 23 o 24 anys no arribava a la Primera Divisió, deixaria l’esport.
De sobte, tot va canviar amb l’arribada de César Luis Menotti al Barça, després de la destitució d’Udo Lattek. En la primera roda de premsa al Camp Nou, Menotti va preguntar per mi, i els periodistes em van confondre amb el Rojo de l’Athletic, Rojo II. “Ja es va retirar a l’Athletic”, li van dir. “Com? Però si va jugar amb Maradona fa uns anys en el mundial del Japó. Que potser s’ha lesionat?”, va replicar ell. Clar, hi havia un Rojo de l’Athlètic, però n’hi havia un altre, de Rojo, el del Barça. I aquest era jo. Els periodistes li van dir que estava en el Barcelona Athletic, una mesura que a ningú va sorprendre excepte el nou tècnic, que va manar urgentment que em passessin al primer equip fins a final de temporada, encara que els partits els seguia jugant en el filial, amb el qual vam ascendir a Segona Divisió. No va ser fins la temporada següent que vaig començar a tenir minuts en el primer equip, quan també em va arribar la titularitat. Vaig debutar contra el Betis, i ho vaig fer de lateral esquerre, molts metres enrere d’on jo havia de jugar. Va anar bé perquè vaig aprendre a marcar el rival.
Sens dubte, Menotti va aturar la meva carrera descendent perquè jo ja feia cinc anys que estava en el filial, escoltant cada estiu que pujaria al primer equip; però sempre acabaven fitxaven dos o tres davanters. El Betis i el Saragossa i fins i tot el Reial Madrid es van interessar per mi, però vaig preferir el somni del Barça. Atès que el somni es diluïa, vaig pactar amb el club deixar el futbol al final de la temporada. Perquè el Barça no veiés que era una trampa, i que després fitxaria per un altre equip, vaig firmar un contracte privat per cinc anys que no es va dipositar a la Federació Espanyola i, en acabar la temporada, com que finalitzava la meva excedència a la Seat, abandonaria el futbol i tornaria a la Zona Franca a la recerca d’altres somnis. Però va arribar Menotti i tot va canviar.
Era oficial de primera. Havia estudiat a l’escola d’aprenents des dels 13 fins als 17 anys, i alhora jugava a futbol. Vaig fitxar pel Barça i, en acabar la Formació Professional, vaig entrar a la Seat a treballar. Durant dos anys, vaig alternar les dues activitats. Com que era una època en la qual l’empresa estava en reducció laboral, treballava només quatre hores al dia. Començava a les sis del matí i acabava a les 10. Em van posar molts problemes quan vaig demanar l’excedència, però al final em van donar els tres anys. Però això no l’hi expliquis a un nen d’ara. No ho entendria.
En la pretemporada, Menotti em va agafar i em va dir que només jugaria amistosos. I a mitjans d’octubre vaig començar a jugar, però de lateral esquerre. “Míster, que jo jugo d’extrem esquerre”, li vaig recordar, però ni cas. I a poc a poc vaig anar avançant posicions. Menotti volia que aprofités la velocitat que tenia, que arrenqués des del darrera. I em va ensenyar a marcar. Quan vaig debutar contra el Betis, ho vaig fer de lateral esquerre. El primer any vaig disputar gairebé trenta partits, i això que només havia de jugar un parell d’amistosos. I tant que vaig jugar, però ho vaig fer en totes les posicions substituint qui caigués lesionat o fos sancionat.
L’any següent, amb Terry Venables, vaig jugar al costat de Bernd Schuster. En lloc d’arrencar des del darrera, l’any que vam guanyar la Lliga, ja jugava més avançat i em vaig inflar de buscar diagonals al camp per superar les defenses. En aquella època vaig debutar com a internacional.
Avui dia sí que em veuria en el primer equip, acabat el mundial sub-19, i si es donessin les mateixes circumstàncies que abans. Però, vint anys enrere, amb 23 anys, la gent encara et veia com una promesa, i amb 25, com un vell. Ara, amb 18, ja has de pujar. Si tens qualitat, és millor que juguis a la lliga que fer-ho en la Segona B.
I guanyem la Lliga, 11 anys després de la de Cruyff. I comencem el camí per adjudicar-nos la Copa d’Europa. El que havia de ser una festa, un camí ple d’expectatives, es va convertir en un malson. Em vaig lesionar. Però, com? No ho sap ningú.
Ningú sap quina lesió vaig tenir ni quan em va passar. Ningú em va lesionar. Podia haver aguantat amb aquell mal sense problemes. La part de darrere del genoll esquerre se’m carregava. El mateix genoll del qual amb 17 anys m’havien extirpat el menisc. Com que s’apropava el Mundial de 1986 i havíem de disputar la Copa d’Europa, vaig parlar amb els metges i es va decidir dur a terme l’operació, que en principi havia de ser per fer desaparèixer unes petites úlceres. El pronòstic era que en sis setmanes tornaria a jugar. M’hauria d’haver abstingut, però aquesta va ser la segona elecció en la qual vaig errar. Terry no va voler que m’operés perquè comptava amb mi. No ho volia ningú. Hi va haver una reunió entre Terry, Núñez i Casaus, a més dels metges, i finalment em van operar, perquè, passat el Nadal, pogués jugar. Deu dies després de l’operació, em van donar permís per córrer. En la primera volta que vaig fer al Camp Nou amb Àngel Mur al gol nord, a un ritme lent, vaig patir una estrebada, una punxada aguda. Em vaig aturar. Però els metges deien que m’hi acabaria acostumant. Així vaig estar dos mesos. Un dia em vaig aixecar i al flexionar em vaig quedar clavat per una altra punxada. Em volien fer un empelt de cadàver a Nova York, que va ser el que li van practicar a Amunike, i Amunike no va tornar a jugar. El que hi havia mesos després era una úlcera gegant, que m’havia menjat tot el cartílag. El dolor que patia era perquè fregava os amb os.
Bona part de la solució la vaig trobar en el meu any de cessió al Betis, on un preparador físic em va ajudar molt, a més de caminar millor amb unes plantilles.
La meva carrera la vaig acabar en el Palamós, després d’un bon any de futbol. Vaig decidir retirar-me i buscar un altre tipus de sort, aquesta vegada a la banqueta. Em vaig treure el títol d’entrenador a Melilla i, amb Johan Cruyff com a tècnic, em van donar un equip de la base del club. L’any passat vaig aconseguir grans fites amb el juvenil. Vaig guanyar tres títols, increïble, no? Ara m’han donat l’equip C i crec que alguns dels meus nois arribaran a l’equip gran; la més gran de les meves il·lusions.
Juan Carlos Pérez Rojo insisteix que ell no és un fracassat. Que no va ser una estrella que es va apagar ni tampoc està d’acord que la seva història en el Barcelona es resumeixi en una ratlla: “Segon millor del mundial, després de Maradona, i una greu lesió el va retirar.”
“Quants nens d’aquella època van entrar amb tretze anys i van jugar en totes les categories del Barça i en les de la selecció? Jo vaig arribar al primer equip. Vaig guanyar una Lliga i dues Copes del Rei. Vaig estar un any fotut, sí, és veritat, però només va ser un any. Potser va ser curt tot plegat. Però el 1991 em va cridar ‘El Flaco’ i la temporada següent em donaven un equip. Fa 33 anys que estic al Barça i m’ho he passat molt bé. Quin nen d’aquella època ha fet el que jo he aconseguit?”
Ja ho veus, Messi, al final deu ser que de petit també es pot arribar a la glòria d’una altra forma, sense aconseguir milers de premis individuals o col·lectius. Tu Lionel, que durant mitja temporada vas tenir Rojo -fa dos anys- com a entrenador del juvenil A, no oblidis mai que et va dirigir un dels futbolistes més grans que ha donat el Barça. Ell, a la seva manera, està convençut d’haver triomfat. Ara et toca a tu. Tant se val com ho facis. Només que, d’aquí a uns anys, així ho reconeguis, a nosaltres ja ens servirà.

 

‘Mira, aquest sóc jo’

RONALDINHO (FUTBOL)

per MARCOS LÓPEZ

Va mirar la foto i es va emocionar. Va mirar aquella imatge, que ocupava una doble pàgina d’una famosa revista francesa, i va emprendre un inesperat, fugaç i apassionat viatge al passat. Estava emocionat pel que tenia davant dels ulls. Una fotografia en blanc i negre, gastada pel pas del temps, rescatada no se sap ben bé de quin arxiu. “No, no és meva, devia ser d’algun amic de la família. No és meva aquesta foto”, rememora ara. Una de les moltes fotos que li han fet. Acostumat com està a veure’s a la tele i als diaris, una cosa que li passa des que es va anunciar que al sud del Brasil havia nascut un nen prodigi, no tenia per què sentir-se trasbalsat. I ho estava de debò. L’ànima se li havia estremit al tocar el paper. Se sentia així perquè estava veient la seva vida en només un segon. Ni tan sols un segon. En mil·lèsimes, ell sentia que havia tornat a casa. A la seva humil casa de Vila Nova, on no faltava res. Però tampoc hi sobrava res. Ell era allà, atrapat per una imatge que l’havia tornat al seu origen
“Devia tenir set o vuit anys. Set, crec. Tot va començar allà. En aquesta casa vivia jo. Mira, aquest sóc jo. Jugant així he arribat fins aquí, com estic en aquesta foto. Descalç, controlant la pilota, una vegada i una altra. Fins que em cansava, em quedava amb la pilota fins que es feia de nit. Era el que més m’agradava de la meva vida, el que més em continua agradant ara. Mira, aquest sóc jo. En aquest pati va començar tot. No era gaire gran, és veritat, però suficient perquè pogués jugar a futbol. Bé, en realitat, no jugava a futbol. Jugava amb la pilota”.
A ell no li ha agradat mai gaire parlar. Però no podia contenir les paraules que li sortien emocionades cada vegada que mirava aquella foto. El seu únic interlocutor ha estat la pilota. Amb ningú s’ha entès millor. I ara, mentre escorcollava tots els racons d’aquella doble pàgina, sentia que no és la foto perfecta. Ho podria ser, però no ho és. Pregunta per la pilota -sense marques comercials que la delatin, és clar, en aquella època no era el que és-- que puja mentre els seus peus, descalços i gastats per la terra, esperen ansiosos el retrobament amb el vell cuir. “No sé on deu ser aquella pilota. Devia ser del meu germà o d’algun veí. M’encantaria tenir-la ara, però ja m’ha agradat veure aquesta foto. Ara sóc aquí, mirant-me al lloc on tot va començar”.
És cert, allà va començar tot. Però no hi són tots els que hi haurien de ser. A vegades passen aquestes coses.
“He viatjat a Porto Alegre en un segon. ¿En un segon? En menys. El que m’està mirant és Roberto, el meu germà. El que està darrere meu és Zazo, un amic de la família. ¿Veus aquell pal que hi ha al pati? Allà hi havia Joao, el meu pare. A la foto no hi és, però sempre hi era. Ara tampoc hi és, però sempre hi és. Perquè la foto fos perfecta, hauria de sortir ell. ¡Com vols que no m’emocioni! ¡Si és la meva vida! A les tardes, apareixia el meu pare, es recolzava al pal i començava a donar tocs a la pilota. Era impressionant, no li queia mai a terra. Llavors, em deia: ‘Té, per a tu la pilota”. I es quedava, a vegades, al costat del pal. Altres vegades se n’anava a la cuina. Jo donava milers i milers de tocs. El meu pare no deia res, però quan se m’escapava la pilota, ell sempre ho sabia. No em preguntis com. A vegades, ni el veia, però el so de la pilota amb el terra mai li passava per alt. Semblava connectat a la pilota. Llavors, agafava la pilota i em mirava: ‘Tranquil, no passa res’. No va ser mai de parlar gaire”.
Tampoc ell ho és ara, però no pot ocultar l’emoció que li recorre el cos quan veu la foto i endevina la silueta de Joao, desgastada al pal de fusta que aguanta una petita teulada al pati de Vila Nova. “Tinc poques fotos amb el meu pare. Bé, no en tinc cap jugant a futbol amb ell. Per això, m’hauria encantat que sortís recolzat al seu pal. Però quan no hi era ell, hi era el meu germà. Quan no hi era el meu germà, hi era ell. Se’m feia de nit en aquell pati”. La vida s’aturava. No necessitava res de l’altre món.
“M’encantava jugar descalç. Tocar la pilota amb el peu és una sensació de plaer infinit. És perfecte. Vaig créixer així. El contacte amb el terra m’encanta, els meus peus no es van queixar mai. És meravellós. Ara també m’encantaria jugar descalç”.
Sí, però no pot. No l’hi permeten, però l’esperit lliure que va cultivar al sud del Brasil, al cor gautxo del país, no el pot reprimir. Fins i tot ara, quan no el veuen, juga descalç. I així, des del pati de la seva humil casa de Porto Alegre, ha acabat per conquistar el món. “Si tens un somni, hi has de córrer al darrere perquè, al final, el fas realitat”, explica ara feliç, instal·lat al cim. Tan feliç com ho era aquelles interminables tardes al pati de casa seva. Encara que sàpiga que la tràgica i prematura mort del seu pare (tenia vuit anys quan va morir en una piscina) hagi impedit capturar la foto perfecta de la seva vida. O potser sí que existeix.
“Tinc la certesa que el meu pare, allà on sigui, m’està mirant. Sempre m’observa per si em torna a caure la pilota. Sempre m’està donant força. No es pot explicar, ho sé. És impossible de demostrar, però ho noto. És clar que ho noto. Sens dubte. Jugo per Joao, per la meva mare, pel meu germà, per la meva germana, perquè algun dia els meus fills i els meus néts sentin el mateix orgull que ara tinc jo del meu pare. Tinc la felicitat de fer el que més m’agrada: jugar a futbol. Amb això disfruto, beneficio la meva família i dono felicitat a milions de persones. No hi ha res millor”.
Abans de tancar la revista, se submergeix en la foto. Una vegada més. Ja s’ha perdut el compte de les vegades que l’ha vist.
“Mira, aquest sóc jo. Aquesta és la meva vida. Aquest sóc jo. La pilota, els peus descalços, el meu germà… És el mateix que sóc ara, Ronaldinho en estat pur. Amb una diferència. Aquí tenia 7 anys; ara en tinc 25”.

 

El dia que van demolir Arms Park

JOSÉ ANTONIO SANCHA (RUGBY)

per SANTI GIMÉNEZ

El Milleniumm Stadium de Cardiff és una construcció ultramoderna que trenca l’harmonia del barri on s’eleva. Enmig de cases de maó vermell de no més de tres pisos i pubs que encara tenen la doble porta d’entrada per diferenciar la zona d’homes de la familiar, el Millenium, amb el seu sostre retràctil i els seus 74.500 confortables seients, ocupa l’espai que durant més de 50 anys va ocupar Arms Park.
Arms Park era un estadi incòmode, vell, imponent i insegur. Per a tots els amants de rugbi del món era ‘el camp’. Molt més que un recinte esportiu, era el monument a un esport. A Arms Park es vivia el rugbi, i tot sovint s’hi jugava.
Tenia Arms Park una sala de trofeus on es podien contemplar fotografies, pilotes, records diversos que recordaven els grans partits que allà s’havien disputat. En el seu moment, van pertànyer als més grans herois d’aquest esport. Els visitants de la sala de trofeus reconeixien gairebé la totalitat de les peces allà exposades. Gairebé totes, perquè ningú podia endevinar quina era la raó per la qual hi havia allà penjat un jersei amb el número nou darrere i amb un estrany escut triangular coronat per dues gavines i las lletres CNB al davant. Aquesta és la història de com va arribar fins allà.
El jersei de rugbi amb el número nou del Club Natació Barcelona va pertànyer al fill d’un pastor de Sòria que mai va tenir idea -ni va importar-li- on dimonis para Cardiff. Al pare de José Antonio Sancha només li importava que el seu fill no fos pastor i somiava veure’l exercir un ofici digne, com el de “policía” o “médico”.
A finals dels anys 50, Sancha ja no vivia a Sòria, va entrar a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona. Allà va enamorar-se. “Vaig enamorar-me del rugbi com ho vaig fer de la meva dona. De cop. Vaig veure un partit a les pistes universitàries i vaig saber que era el meu esport. Recordo perfectament com si fos ahir cada moment del primer partit que vaig jugar; en canvi, els meus fills han de recordar-me cada any la data del aniversari de noces.”
Per difícil que sembli, aquell dia es va iniciar una història d’amor gairebé impossible. Sancha, al costat d’altres romàntics del rugbi, va entossudir-se a jugar un esport minoritari i desconegut enmig de l’erm panorama futboler de l’Espanya franquista.
Mai es van plantejar jugar un dia a Arms Park, però alguns ho van aconseguir.
“Miri, jo sóc jugador de rugbi i necessitaré els dimarts i els dijous per entrenar-me, els diumenges al matí per jugar i quinze dies de les meves vacances per anar de gira”. El director de l’Hospital Infantil de Barcelona no podia creure’s el que havia sentit. El jove metge que acabava de guanyar les oposicions a un dels llocs més desitjats pels milers de nous llicenciats, li posava com a condició per accedir a la feina la disponibilitat per poder-se arrebossar de fang en pantalons curts al costat de 14 pertorbats més..
Evidentment, Sancha no va aconseguir el lloc, però no va escarmentar i, a cada entrevista de treball, li deixava anar al futur cap la frase de “jo sóc jugador de rugbi” com a carta de presentació. L’hi va dir a l’amo de la fàbrica de cotilles que el va contractar com a metge d’empresa i, molts anys després, li va repetir a Jordi Pujol, quan el van nomenar primer director de l’INEFC.
Sancha, com Arms Park, vivia el rugbi i, tan sovint com podia fer-ho, hi jugava. “Quan et plaquen després de superar dos rivals, et veus obligat a donar-li la pilota a un company que està darrere teu. A ell li confies tot el que has conquerit amb el teu esforç. És l’acte més gran de generositat que hi ha. I crec que s’ha de viure com es juga a rugbi, sent generós i confiant en el company, perquè la vida és com una pilota oval, que a cops et bota bé i d’altres, quan estàs a punt d’agafar-la, fa un bot capritxós i se t’esmuny de les mans.”
Els que van tenir la sort de veure’l jugar expliquen que Sancha va ser un dels millors mitjos de melé de la seva era i que, si hagués sigut fill d’un miner gal·lès, en lloc de ser fill d’un pastor de Sòria, li haurien fet un monument. Però el monument l’ha fet ell al rugbi, i per aquesta raó a la seva casa del Montseny hi ha una pilota de rugbi de bronze amb la inscripció “Gracias, vieja”.
La història d’amor de Sancha amb el rugbi ha tingut moments sublims i les anècdotes són innombrables, però n’hi ha poques de tan significatives com la de l’assaig negat.
Últim minut del partit. Espanya perd d’uns 50 punts contra un equip francès al Baldiri Aleu de Sant Boi. Hi ha una melé a favor de l’equip espanyol a cinc metres de la zona d’assaig francesa. Sancha introdueix la pilota, els davanters espanyols pressionen amb les poques forces que els resten i, per primera vegada en tot el partit, conquereixen la possessió de la pilota. Sancha recull la pilota i, en lloc d’obrir el joc o xutar a pals, opta per córrer pel costat tancat i d’aquesta manera buscar l’assaig de l’honor. Quan arriba a la zona de marca i es disposa a plantar-la pilota veu que passa alguna cosa estranya. “En tot el partit no havia pogut fer una pasada en condicions. Els francesos eren durs de debò i durant el partit m’havien placat unes 500 vegades. No era normal que en l’últim minut els fes un assaig pel costat més complicat. Va ser un instant de lucidesa, però ho vaig entendre perfectament. M’estaven deixant fer l’assaig perquè els fèiem pena”. En lloc de culminar la jugada, Sancha agafa la pilota i xuta contra la grada i crida “a mi no em regala un assaig ni la mare que em va parir”, alhora que el públic esclata en una gran ovació. “Els francesos van venir després a demanar perdó, però no va estar ben fet allò, un anglès mai ho hauria fet”.
La qualitat de Sancha era tal que li donaven els premis abans de jugar. Com a mínim, això va ser el que va succeir a Itàlia, on Espanya estava realitzant una gira que enfrontava la selecció amb el Frontiela primer i, posteriorment, amb la Lazio, etern rival d’aquells.
Després del primer partit, la directiva del conjunt italià va oferir-li a Espanya un sopar de gala en què es faria el lliurament de trofeus. Els italians, per guanyar temps, havien gravat el nom de Sancha a la copa que estava dedicada al ‘millor jugador del partit’. Poc comptaven els italians que Sancha, aquell dia, va jugar fatal. La copa estava gravada i els organitzadors es van entestar a lliurar-la igualment. “Quan vaig sentir que jo era el millor jugador del partit, no m’ho podia creure, jo no sabia res de que la copa estava gravada feia temps i em vaig negar a acceptar-la. Com que van insistir molt, la vaig agafar amb la condició que la guardessin durant 24 hores. Al dia següent jugàvem contra la Lazio i els vaig dir als del Frontiela que només acceptaria el trofeu si el guanyava al camp.” El partit contra la Lazio va ser un dels millors que mai va jugar Sancha , que va aconseguir l’assaig de la victòria espanyola en l’últim minut. “I aquesta vegada no em van deixar marcar, que encara recordo com el públic ens acomiadava amb crits de ‘franquisti, filli di puti’.
No sabien els romans que la majoria d’aquells ‘franquisti’ estaven ficats en bastants embolics polítics a la Universitat. “A les vagues universitàries contra Franco vaig pactar amb el degà que nosaltres no trencaríem el material de laboratori de la facultat si ell ens donava diners per comprar pilotes. Totes dues parts vam complir amb el pacte. Van haver-hi moltes jornades de vaga i no es va trencar ni una proveta. A canvi, vam poder marxar de gira.”
Les gires eren el moment més esperat per tothom. L’equip quedava a les portes d’una coneguda sala de festes de la Gran Via, on l’autocar recollia als jugadors directament des de la barra del local. Carretera i manta i a jugar, emprant moltes vegades l’autocar com si fos un hotel. D’aquesta manera van jugar a França, Itàlia i Alemanya i, un dia, l’equip de rugbi del Club Natació Barcelona va poder viatjar al País de Gal·les, la pàtria del rugbi. Anaven a jugar a Arms Park.
Des de que tenia 17 anys i va jugar contra Nàutica, Sancha va somiar de jugar en aquest camp. Finalment, es trobava a la casa del rugbi. On parlava el mateix idioma que el públic, que els rivals, que la gespa. Se sentia a casa seva.
Però en aquella casa es jugava a rugbi molt seriosament i, a poc de començar el partit, un gal·lès enorme es va encarregar de treure Sancha de la seva badoqueria amb un placatge brutal.
Sancha ja feia temps que exercia la medicina i es va adonar de seguida que li havien trencat la clavícula. Per primera vegada en molt de temps, es va quedar a terra i va demanar el canvi. El somni de jugar a Arms Park semblava que s’escapava.
En aquella època, només es podien fer substitucions durant un partit si eren autoritzades pels metges de tots dos equips. El metge de l’equip espanyol no va tenir cap dubte, entre altres coses perquè era la mateixa persona que estava al terra rebolcant-se de dolor. El gal·lès, per contra, no va autoritzar el canvi per considerar que la lesió no era tan greu com per abandonar el terreny de joc. “Pot seguir, em va dir. I jo vinga a dir-li que no. Que jo era metge i que era conscient del que patia”. Qui sap si aquella escena hagués passat en un altre camp, el Sancha metge s’hagués imposat al Sancha jugador de rugbi. Però no a Arms Park. Allà es jugava a rugbi.
Plorant a causa del mal que li feia l’espatlla i amb un braç inutilitzat, Sancha va jugar tot el partit -que va acabar amb una pallissa d’escàndol a favor dels locals- utilitzant només una extremitat. Tan bon punt l’àrbitre va assenyalar el final del partit, Sancha, encara vestit de curt i amb les botes plenes de fang, va sortir de l’estadi i entre cases de maó vermell de no més de tres pisos i pubs, amb zones diferenciades només per a homes o per a famílies, va cercar algú que l’apropés a l’hospital.
Al dia següent, la visita que va rebre Sancha va ser la del capità, el metge i alguns jugadors de l’equip rival. El metge gal·lès es va disculpar per la seva evident errada i el capità rival va dir-li la frase que Sancha sempre feia servir per presentar-se: You’re real rugbyman. Un jugador de rugby de debò.
“Algú em va demanar el jersei, que estava tirat per sobre d’una cadira i tot tacat de fang. Vaig pensar que era una frivolitat de col·leccionista i que els havia fet molta gràcia tenir el jersei aquell tan estrany amb un escut que té dues gavines”.
Aquella va ser l’última vegada que Sancha va veure el seu jersei, perquè, des d’aquella mateixa tarda, a la sala de trofeus d’Arms Park va ser penjada una estranya samarreta amb el número nou a l’esquena. Un jersei que gairebé ningú reconeixia. Ningú va imaginar que l’havia portat el fill d’un pastor de Soria que un dia es va enamorar del rugbi de sobte. Aquesta samarreta ve a ser com les inicials de dos amants gravades amb una navalla a l’escorça d’un arbre. Una declaració d’amor que perdura més enllà del dia que algú talla l’arbre. O més enllà del dia que van demolir Arms Park.

 

El japonès impassible

TXIKI BEGUIRISTAIN (FUTBOL)

per ÀNGELS PIÑOL

L’estació era només a deu minuts de casa i Txiki, com cada matí, es va disposar a endinsar-se pel bulliciós centre de Tòquio, ple de botigues, comerços i rètols lluminosos, per pujar al metro i agafar després el tren i recórrer els 50 quilòmetres fins a Urawa, l’estadi dels Reds, on, amb 35 anys, gaudia d’un retir daurat al Japó. Era un dels seus moments preferits del dia. Primer comprava el Times i després, acomodat a la seva butaca, s’entretenia amb l’espectacle que suposava mirar de reüll sense ser conegut, sense ser vist, sense cridar l’atenció. Sense que ningú es fixés ni tan sols en el seu fantàstic nas. No hi havia allà cap rastre del “dream team”. El privilegi de recuperar l’anonimat perdut i de veure els mil mons que caben en un vagó a Tòquio. El Japó dels estressats executius amb maletins, el dels joves amb cabells de punta i de colors, que semblaven haver fugit d’un còmic, el dels avis venerables. I, a més, darrera de la finestra, la postal del Japó autèntic que no oblida: la metròpoli occidentalitzada quedava darrera i apareixia la màgica combinació entre la tradició i el respecte sagrat a la natura. Una meravella.
I de sobte es va fixar en ell. I va somriure.
- Aquests japonesos dormen a qualsevol lloc.
L’home, d’uns 40 anys, amb vestit de dues peces, estava assegut al lloc del conductor -els volants a Tòquio són a la dreta- amb el cap reclinat, aliè a la cèntrica i concorreguda avinguda Kyu Yamate Dori. Txiki diu que és una mena de carrer Balmes de Barcelona. No hi ha temps per a moltes coses a Tòquio, amb una població de 12 milions de persones, si un és un treballador comú. Els desplaçaments són llargs, els horaris rígids i la vida, malgrat l’amabilitat i l’ educació de la seva gent, està sotmesa a una hermètica quadrícula. No passa res si es dorm de tant en tant en un hotel nínxol o a estones dins un cotxe. El rellotge mana a totes. Però, si un és un futbolista europeu, sense por a les grans ciutats, que s’ha integrat a la perfecció amb un plànol a les mans, que domina més o menys l’anglès i que té tota les tardes lliures del món, llavors, el Tòquio cosmopolita es converteix en un lloc fascinant. No hi ha temps per a l’avorriment. Hi ha massa coses a fer visitant temples, sobretot el Meiji, o passejant pel mercat d’antiguitats o per les diminutes tasques dels estretíssims carrers dels voltants de l’Ajuntament. O contemplant l’omnipresent Fuji o perdre’s pels frondosos boscos a tocar de la ciutat. O fent escapades a Kyoto o sorprenent les delicades núvies amb kimono i cara de porcellana que semblava que acaben d’arribar d’un altre temps.
Txiki estava de pretemporada, tenia doble sessió i aquell dia havia d’agafar el tren de tornada sobre les 18.00 hores. No hi hauria tarda de turisme amb la Mara i el seu nadó de mesos, ni molt menys per navegar per internet, una eina que va descobrir llavors, per saber què passava per Barcelona- era el 1997, el primer any de Van Gaal- i el País Basc. Txiki va compartir la jornada amb els seus companys, que, sempre després dels assajos, acostumaven a quedar-se set i vuit hores a l’estadi, sotmetent-se a llargues sessions de massatge i acupuntura. Txiki, no. Un nou món l’esperava passada la cantonada. Anys després va veure Lost in Traslation, i va sentir que ell ja havia protagonitzat la mateixa pel·lícula. Els seus ulls ja havien copsat la fascinació i la perplexitat que els de la directora del film, Sofia Coppola. Una fotografia penjada al seu celler li evocarà sempre aquella època: és el seu nen, ja amb dos anys, vestit amb l’uniforme dels Reds abans d’un partit. Va haver de remoure cel i terra perquè el club li permetés fer-se la foto amb el seu fill per endur-se-la de record.
-Mira que bé! El tio aquest haurà acabat el seu treball i continua dormint.
Sobre les 19.00 hores, Txiki va sortir del tren, va pujar pel carrer Kyu Yamate i va tornar a fixar-se en l’home del cotxe, que continuava allà, aliè al rebombori de Tokio, una ciutat plena de música i soroll.
El dia següent tornava a haver-hi entrenament. I Txiki va repetir l’itinerari en direcció al metro.
-Mira que si aquell home encara hi és!, va pensar de camí de l’estació.
I just el va veure. El japonès continuava tancat al seu cotxe. I va pensar: “Això no pot ser! Com si estigués passant allí dos nits d’hotel! Amb 5.000 japonesos passant pel seu costat i ara no seré jo! Si a la tarda hi és, faré alguna cosa!” I ja no s’ho va treure del cap. Va entrenar-se tot el dia amb la imatge del japonès del Lexus clavada al cervell. I va tornar a agafar el metro, el tren i va tornar a veure els estressats executius dels maletins, els joves que semblava que havien fugit d’un còmic i els vells venerables. Va agafar el mateix carrer, va comprovar que l’home seguia impassible dins el cotxe i va anar directe a la botiga del davant. De roba occidental. Molt moderna.
- “Teniu un mort allí davant des de fa dos dies i és vostre! Truca a la policia!”, li va dir, irritat, en anglès a la dependenta.
I la noia li va contestar que no, que havia de parlar amb el seu cap, que no podia prendre aquella decisió. Txiki la va avisar que d’allà no el mouria ni una grua i que no es bellugaria del local fins que no cridés la policia. Després d’un estira-i-arronsa, mitja hora després va sortir l’encarregat. L’home va agafar el telèfon i en dos minuts van aparèixer uns quants cotxes patrulla. Els agents van acordonar la zona i la van protegir per evitar l’allau de curiosos que llavors ja es van apropar al cotxe, que Txiki, per si de cas, es va encarregar amb molta cura de no tocar. Després, li van prendre declaració. Ja de pas, els va ensenyar la targeta dels Reds i ell va trucar al delegat del club per avisar-lo per si acabava ficat en un embolic.
No el van fer anar a comissaria.
No va saber gaire cosa més de l’home del Lexus, ni de qui el devia buscar durant dos dies eterns.
Només que, enmig d’una riada humana, esquitxada de llums i clàxons, feia dos dies que estava mort.
Un infart.

 

Set de set del 7

IÑAKI URDANGARÍN (HÀNDBOL)

per CARLES DOMÈNECH

La millor derrota de la meva vida
Jo jugava amb els Jesuïtes de Casp i, quan tenia catorze anys, vam arribar a la final del Campionat de Barcelona. L’equip contrari era el SAFA i el seu entrenador, Valero Rivera. Vam perdre aquella final i en aquell moment ningú s’hagués imaginat que uns anys més tard en guanyaria moltes més amb Valero com a entrenador.
Passat un temps, me’n vaig anar a estudiar a Vitòria i, en aquells moments, el Barça ja m’anava al darrere, però el meu pare, que tenia molt clar el que em convenia, no em va deixar fitxar pel club blaugrana fins que no vaig acabar el COU.

El gran projecte blau-grana
Valero va parlar amb els meus pares i ens va proposar un projecte engrescador; així que vaig venir a Barcelona com a estudiant d’Empresarials i em vaig instal·lar a la residència Blume.
L’estratègia del Barça d’handbol en aquell moment era fer una secció forta. Els directius van apostar per un projecte a llarg termini amb Valero com a entrenador, amb jugadors joves i amb confiança per treballar a la seva manera, una cosa impensable, per exemple, en el futbol. El mèrit dels èxits posteriors va ser de tots, però, sobretot, de Josep Lluís Núñez, Francesc Catot i el mateix Valero.
Dos anys més tard de la meva incorporació va arribar David Barrufet, i, després, Enric Masip, entre d’altres, que van passar a formar part de l’equip de Junjo Uría, Lorenzo Rico, Cecilio Alonso, Juanón de la Puente o Vesselin Vujovic. Tots ells eren jugadors amb un gran nivell i, tot i no guanyar els títols que més endavant guanyaríem nosaltres, els hi devem la vida, perquè ells ens ho van ensenyar tot i durant els primers anys van ser els nostres models a seguir.

El Dream Team
Però va arribar el moment en què els que vam passar a primera fila vam ser nosaltres. Així que vam demostrar tot el que havíem après d’ells i els èxits no van trigar gaire a arribar. El dream team ho va guanyar tot. Ningú es podia imaginar el que s’arribaria a aconseguir. Més no és pot demanar, ja que, gràcies a formar part d’aquest equip, puc gaudir d’un dels palmaresos més importants de l’esport espanyol.
Així em vaig convertir en un home de club, catorze anys defensant una samarreta que finalment acabaria penjada al Palau Blaugrana.
Durant aquest temps només em vaig plantejar seriosament deixar el Barça en una ocasió, arran d’una oferta del Bayer Leverkusen que em triplicava la fitxa d’aquell moment. Tenia vint-i-un anys, m’havia trencat el genoll i el projecte encara no estava prou definit. La meva alçada, el meu pes i les meves condicions defensives feien que tingués moltes possibilitats de triomfar a Alemanya. Vaig parlar amb els directius i amb Valero i em van explicar que això era el Barça i que hi havia jugadors veterans davant meu, però que, en el nou projecte, jo era una peça bàsica. Així que, finalment, vaig confiar en ells i els resultats ens van donar la raó.

Una difícil decisió. L’any del set de set
Arribem a la temporada 99-00, en què ho estàvem guanyant tot, i cap al mes d’abril em plantejo el meu futur tenint en compte que encara em quedava un any de contracte. Jo estava estudiant el penúltim any de carrera a ESADE i començava a dissenyar el nou projecte de la meva vida.
Si guanyàvem els set títols en joc i anava als JJ.OO. de Sydney, la següent temporada difícilment seria superable. Guanyar la Copa d’Europa per setena vegada, l’onzena Lliga Asobal o la dotzena Lliga Catalana eren, certament, grans motivacions, però també m’il·lusionava pensar i desenvolupar una vida personal i professional fora de l’esport, després de tants anys.
Quan li vaig dir a Valero Rivera que volia deixar l’handbol, vaig ser molt clar perquè no pensés una cosa que no era i per donar-los temps a planificar la temporada. Si ho guanyàvem tot, no em veia amb forces per començar la següent temporada amb la mateixa motivació. Revalidar tots els títols no era suficient, i la possibilitat d’arribar a uns altres JJ.OO. era molt difícil.
Compaginar els estudis amb l’esport professional no era gens fàcil, així que el meu plantejament va ser que, si deixava l’handbol, em podria dedicar al cent per cent a acabar la meva carrera, tot i que em va costar molt arribar a aquesta conclusió. A Valero li va resultar difícil acceptar-ho al principi, però haig de dir que sempre va respectar la meva decisió.
Sóc un ferm defensor de la formació paral·lela durant la pràctica de l’esport, independentment de la seva intensitat. A la meva època, el 80% del vestidor estudiava una carrera universitària; avui en dia, en canvi, els jugadors decideixen majoritàriament no combinar la carrera esportiva amb l’activitat acadèmica.

El tancament d’una etapa
I va arribar el moment més crític: el dia que vaig anunciar la meva retirada en roda de premsa. Sabia que la meva retirada podria tenir múltiples interpretacions, especialment entre moltes persones que, pel motiu de no seguir de prop el món de l’handbol, no coneixien la meva trajectòria i potser interpretaven que no aguantava la pressió que suposava jugar en el Barça i estar casat amb la meva dona.
Em vaig casar l’any 1997 i em vaig retirar el 2000, i durant tres anys ho vaig guanyar tot amb el Barça. La meva decisió no tenia res a veure amb els temes oficials, ja que res m’impedia seguir jugant. I ara m’adono que no em vaig equivocar i moltes vegades ho he comentat amb els meus amics. Crec que me’n vaig anar en el millor moment.
Una vegada ja presa la decisió, el club va fitxar Nagy com a part del seu nou projecte, cosa que em deixava, personalment, més tranquil. Aquella temporada vam guanyar els 7 títols possibles i Valero em va dir: “Iñaki, tenies raó”. Després vaig participar en els JJ.OO. de Sydney i vam aconseguir la medalla de bronze. Va ser un moment molt important i emotiu en la meva carrera. A la darrera jugada del partit contra Iugoslàvia, ja amb el temps exhaurit, van xiular un penal a favor nostre i tant Masip com Barrufet van decidir donar-me la pilota per llançar-lo. Va ser l’últim llançament i allà acabava la meva carrera esportiva, amb una medalla de bronze i amb la meva família al costat.
El final va ser un conjunt de sentiments enfrontats, tancava una etapa de la meva vida, però s’obria un nou projecte personal molt engrescador.

El número 7, per sempre al Palau
Fa molts anys vaig creure en un projecte i no he deixat mai de confiar-hi, la qual cosa m’ha permès viure, a més de molts èxits esportius, la transformació d’una ciutat com Barcelona gràcies a uns JJ.OO., casar-me i formar una família. Ara m’adono que totes les decisions que he pres han estat encertades, perquè totes les portes que he obert les he tancat correctament.
Després dels JJ.OO., el club decideix retre’m un homenatge, que es va convertir en l’eclosió més clara del barcelonisme que m’havia donat suport durant els catorze anys de la meva carrera professional. Realment, el moment escollit no podia ser millor. Vaig ser el primer integrant del dream team a retirar-se i aquest fet es va convertir en un reconeixement cap a l’equip. Un reconeixement que s’acabarà quan es retiri David Barrufet.
Ha estat un honor formar part d’aquest engranatge des del seu començament, i em quedo amb la quantitat d’amics que he fet i la gran relació humana que hi ha hagut amb el grup. Per aquest motiu no va ser un acomiadament, sinó un fins després.
Un altre moment molt emotiu va ser quan vaig anar al Palau, un dia del mes de juliol, a recollir les meves coses de la taquilla, samarretes d’entrenament, fotos, records..., no vaig parar de plorar, i encara ara, quan m’acosto al vestidor, ho passo malament. Allò no era un vestidor, allò era un lloc de reunió d’amics. És petit, estàvem els uns al costat dels altres, molt enganxats, era un espai per comunicar-se amb sinceritat, molt familiar... Un ambient que va servir per aconseguir els èxits del dream team.
Durant tot aquest temps, les meves obligacions institucionals van ser totalment compatibles amb l’handbol, ja que miràvem de planificar-nos amb prou temps i combinar-ho tot. També vaig comptar amb el suport total del vestidor, ja que, a la seva manera, ells també patien l’expectació i la pressió mediàtica. I aquesta complicitat amb els meus companys es reflectia tant a dins com fora del camp. A més, amb un grup humà tan extraordinari com el que hi havia a la casa (tècnics, metges, preparadors, fisioterapeutes, responsables de material...), tot s’enllestia en un moment. En aquell vestidor hi ha gent per qui jo donaria un braç i sé que ells també ho farien per mi; són amics de veritat.
Encara ara recordo el dia que el metge de l’equip em va dir: “Si un dia algú es para a mirar el teu palmarès, caurà d’esquena”.

Entrevista realitzada el 15 de desembre del 2005 a la seu de l’Institut Nóos a Sant Cugat.

 

El gol es va fer paraula

JORGE VALDANO (FUTBOL)

per GEMMA HERRERO

Quan Jorge Valdano explica el gol que va marcar en la final del Mundial 86 contra Alemanya, el 2-0 per a l’Argentina, ho fa com els nens petits. Amb les mans. “Jo era aquí”, i assenyala amb el dit a sobre de la taula de fusta... “... I me la va passar...” i les mans es mouen i el dit traça la línia imaginària i creua la fusta. I només després d’acabar l’explicació es para i diu en veu baixa: “Va ser bonic. Va estar bé.”
Alemanya va empatar aquell partit a deu minuts del final i Burruchaga va marcar el 3-2 definitiu. Era una final. En un Mundial. El màxim. Aleshores, Valdano tenia 30 anys i, com diu ell: “Jo no vaig néixer pas en el Real Madrid. Jo vaig jugar amb l’Alabès per no baixar a Tercera.
“I allí estava, jugant la final d’un Mundial sent plenament conscient del que m’estava passant”. Quan va acabar el partit, es recorda a si mateix caminant ràpid cap al vestidor, sense acabar de celebrar-ho. “És que jo sempre feia el mateix”. I allà, al vestidor, va seure sol a terra “amb una sensació de plenitud, de felicitat, que mai més he tornat a sentir”. Van arribar els altres jugadors al vestidor de l’Estadi Azteca de Mèxic i el ‘Vasco’ Olarticoechea va seure a terra al seu costat i va posar-se a plorar a la seva espatlla. “Fa poc, un dels preparadors físics de Maradona va fer-me arribar aquella foto. Els dos a terra i el ‘Vasco’ plorant a sobre meu. Jo, en canvi, no podia. No hi havia manera. M’esforçava i no em sortia.
I semblava que la meva emoció no era suficientment gran, que no li estava fent honor al moment més important de la meva vida”. Valdano no va plorar aleshores a l’Azteca ni tampoc quan va anar tot l’equip al camp d’entrenament i van donar la volta olímpica agafats de la mà sense testimonis “enmig d’un silenci d’un altre món”, ni tampoc quan l’Argentina es va llençar al carrer per rebre’ls com a herois. “És evident que és un país amb una relació clarament exagerada amb el futbol”. Valdano va plorar un any i mig després en un parc de Madrid. “Però per entendre-ho bé...millor serà que ho expliqui des del començament, no?”. Anem a l’època en què el futbol viatjava en ràdio.
Valdano va néixer a Las Parejas, província de Santa Fe. “Jo no vaig veure un partit per televisió fins que vaig tenir 16 anys. I als 17, ja estava jugant com a professional. El cas és que el primer que vaig veure va ser un Newells-Independiente, però el meu primer Mundial va ser el de Mèxic 70 i durant un mes em vaig fer brasiler. Era el Brasil de Pelé, Tostao, Carlos Alberto, Rivelino, Gerson... La ràdio... Aquella emoció de la ràdio. Escoltava els partits tot garratibat i el cap ple d’imatges meravelloses. Una cosa era el que succeïa i una altra el que m’imaginava. Però aleshores vaig veure un partit. Vaig veure al Brasil de Mèxic 70. I va resultar que tot allò que m’havia imaginat era veritat!. No vaig trigar després en adonar-me que aquella manera de jugar era l’excepció i no la regla. Que només aquell Brasil podia jugar d’aquella manera. La ràdio va formar part de la meva infantesa. Jo, el futbol ‘el veia’ per la ràdio. Per mi, la paraula sempre va completar al futbol. Així que tornem al partit, a la final del Mundial”.
Va ser el Mundial de Maradona. I l’Argentina va arribar a Mèxic “sense gaire confiança, per dir-ho d’alguna manera. L’últim amistós el vam jugar contra França i el vam perdre per 2-0; era tot un desastre. Al Mundial, ens tocava debutar davant de Corea i hi havia la sensació que podíem perdre.” I era l’últim Mundial que podia jugar Valdano. “Vaig anar al del 82, el d’Espanya, quan estava en plenitud física i em vaig lesionar als dos minuts del primer partit contra Hongria. En aquell temps jugava en el Saragossa i vaig pensar que havia perdut la meva gran oportunitat, que s’havia escapat”. Però, al final de la seva carrera, va començar el millor. El fitxatge pel Real Madrid i, més tard, el Mundial de Mèxic. Amb un Maradona en estat de gràcia. El Mundial de la ‘mano de Diós’ davant Anglaterra. Després de guanyar a Anglaterra en quarts i a Bèlgica en semifinals, a la final els esperava l’Alemanya de Rummenigge.
‘La Tata’ Brown va marcar el 1-0 en el minut 22. Valdano, només iniciar-se el segon temps, va fer el 2-0. “Recordo que, després de celebrar-ho amb els companys, vaig començar a recrear-me i fins i tot vaig pensar: ‘Estem guanyant un Mundial’. I mirava a la graderia, la gespa, la gent...Fins que ens vam oblidar que davant hi havia Alemanya”. Tant va ser així, que Alemanya va empatar quan quedaven menys de deu minuts per al final.
L’Argentina no només no es va trastornar, sinó que Burruchaga va marcar el gol de la victòria en el temps que van trigar a treure de centre del camp després del gol de Völler. Valdano recorda una conversa entre Maradona, Burruchaga i ell abans de treure de centre. “Estàvem allà tots tres i vaig dir una cosa així com que era una llàstima, que ho havíem tingut guanyat i que ara tocava començar des del principi”. I Burruchaga amb tota la tranquilolitat del món, amb una confiança increïble en ell. “Que no, que no... Som millors, no? Ho arreglem i llestos”. Maradona, en el seu llibre ‘Yo soy el Diego’ ho va explicar així: “Cuando nos empataron, yo no me asusté. Para nada. Nos habían cabeceado dos veces en el área, sí, una cosa imperdonable para cualquier equipo en serio. Pero le miraba las piernas a Briegel y estaban hechas un garrote, sabíamos que iba a llegar, que el triunfo iba a llegar”. I va arribar. Burruchaga va marcar el 3-2 per a l’Argentina, que va guanyar el Mundial. “Vaig tenir aleshores una sensació de plenitud, de pau, de deure complert també. Havia arribat on volia. I de seguida vaig veure gent per tot arreu. Periodistes sobre la gespa... I vaig anar-me’n al vestidor tan ràpid com vaig poder. A estar a soles amb la meva alegria”. Va arribar i va seure a terra. Van arribar els altres i ‘el Vasco’ va seure al seu costat. Valdano no va poder plorar, tot i intentar-ho amb totes les seves forces. Vuit mesos després deixava el futbol.
Un any i mig després, més o menys. “No recordo la data exacta, però gairebé tots els dies sortia a córrer pel Parque Norte a Madrid. El parc que estava davant de l’antiga Ciudad Deportiva del Reial Madrid. En aquell temps, jo vivia allà mateix”. Els seus amics i familiars acostumaven a enviar-li cintes de casset amb cançons, música popular que no es podia sentir a Espanya. Estava corrent mentre escoltava la cinta, quan, de sobte, es va fer un silenci. I darrere el silenci, una veu que va reconèixer a l’instant.
“La veu de José María Muñoz, que era el locutor que escoltava quan era un nen, era la veu del futbol. Després en van venir d’altres, amb més vocabulari i que fins i tot van posar-hi més emotivitat, però José María Muñoz era la veu de la meva infantesa”. Valdano, sense deixar de córrer, s’adona que està escoltant la narració del seu gol davant d’Alemanya. “I aleshores vaig tenir una reacció física, una cosa que em va desbordar completament. I allí, al parc, vaig haver d’amagar-me darrere d’un arbre perquè em vaig posar a plorar desconsoladament. Vaig plorar una bona estona allí sol darrere d’un arbre”. Perquè aleshores i no a l’estadi Azteca?. “Perquè va ser quan vaig escoltar la veu. Va ser aleshores quan el gol es va fer paraula, quan vaig tenir consciència plena del que havia passat. Perquè per a mi, els fets, sense paraules, estan mancats de significat”.

 

La rodamón de les cames llargues

AMAYA VALDEMORO (BÀSQUET)

per KETTY CALATAYUD

Al planeta universal de l’esport hi ha un món més enllà dels cracs del futbol, dels galàctics, de les estrelles de la fórmula 1, de les passarel·les de les pistes de tennis. Un món on el sacrifici i la dedicació no van acompanyats de recompenses milionàries i on les dones normalment s’emporten la pitjor part. Si no fos pel seu 1,82 d’alçada, Amaya Valdemoro, la millor jugadora del bàsquet espanyol de tots els temps, podria passejar pel carrer sense que ningú s’adonés d’ella. Però en aquest món, aquesta noia nascuda a Alcobendas (18-9-1976), rossa de llargs cabells i ulls marrons, que calça un 45, també pot sentir-se una estrella, estimada i reconeguda, amb
una legió de fans i de nenes -només s’ha de donar un cop d’ull a la seva web, www.amayavaldemoro.com, per comprovar-ho- que somien ser com ella.
Perquè Amaya Valdemoro pot presumir d’haver guanyat tres anells de la WNBA (la NBA femenina), sis lligues espanyoles, sis Copes de la Reina, dues Supercopes, una Eurolliga, dues medalles de bronze en els Europeus absoluts amb la selecció espanyola, dues plates en l’Europeu junior i un subcampionat paulista. Podrà explicar als seus néts que va ser escollida en el quintet ideal del Mundial de la Xina del 2002, que va ser la màxima encistelladora de l’Europeu d’Ankara del passat estiu (amb una mitjana de 21,6 punts), que va debutar a la Primera Divisió als 16 anys, a la selecció absoluta amb 17, i que ha deixat la seva petjada a Madrid, Salamanca, Godella, Houston, Americana (Brasil), València i ara a Samara. En el Volga Burmash, vigent campió d’Europa i del món, Amaya ja s’ha guanyat l’estima dels aficionats russos, que veuen en aquesta espanyola de sang calenta, que crida “vamos, vamos” i que encomana alegria i esperit de lluita a les seves companyes, una guanyadora innata, una inconformista capaç de lluitar fins a l’última pilota, que normalment encistella tot el que llança, que ofereix espectacle i que es molt rendible per a l’equip, fins al punt que, només uns mesos després de la seva arribada, ja té la seva samarreta amb el número 13 -a la selecció no pot lluir-lo i porta el 9- penjada al sostre de l’impressionant pavelló MTL Arena.
Espectacle, en el bàsquet femení?, poden qüestionar-se alguns escèptics que associen l’espectacle esportiu amb gols de videoteca o esmaixades estratosfèriques. Sí. En el món on brilla Amaya Valdemoro existeix un altre tipus d’espectacle, uns cànons estètics diferents, però igualment preuats si es miren amb uns altres ulls. Al marge de les limitacions físiques de qualsevol dona que practica esport, existeix l’exquisidesa tècnica, l’efectivitat, la regularitat i el caràcter, que en el cas d’Amaya la converteix en una jugadora especial i valorada, perquè es capaç de carregar amb tot l’equip i decidir en els moments clau d’un partit.
Per això no és casualitat que porti tatuada la imatge d’un toro al taló, símbol d’una fúria interior que surt amb facilitat a la pista. Ni tampoc que tingui el malaguanyat Drazen Petrovic con un dels seus ídols. Amaya reconeix que a la pista “o se m’estima o se m’odia” per la seva agressivitat i expressivitat no sempre ben entesa, però afirma que fora “no sóc tan borde com semblo” i s’aprecia de donar-ho tot pels seus amics, de dedicar-los els seus temps d’oci, quan no està barallant-se amb l’ordinador, al cinema o connectada a la seva música.
Qualsevol ésser humà queda marcat per la pèrdua de la mare en plena adolescència, i Amaya no en va ser una excepció. A ella li dedica tots els seus èxits i per la seva memòria va decidir portar el segon cognom, Madariaga, a la samarreta de la selecció en els Jocs d’Atenes. Aquest cop dolorós i cruel la va unir més al seu pare, Álvaro, i a la seva germana gran, Virginia, llums de la seva existència, però potser va ser el que la va portar a voler viure una vida intensa, a acumular experiències, a no deixar passar oportunitats, a ser valenta i atrevir-se amb tot. Així va ser des que als 15 anys va deixar casa seva per perseguir el somni de ser esportista olímpica, un cop convençuda del fet que llançant pilotes arribaria més lluny que amb el pes, perquè fins als tretze anys va practicar l’atletisme i fins i tot va ser campiona de Madrid de la seva categoria. Ja era llavors una nena espigada, de llargues cames, però ella diu que “mai vaig tenir complex per ser més alta que les altres”, tot i que li deien la llarga a l’escola Príncep d’Astúries, on estudiava i gaudia amb aquells campaments d’estiu que té com a gran record d’infantesa.
En aquells temps, el bàsquet femení espanyol estava a anys llum de l’elit, de les americanes, russes, iugoslaves i txeques, però ja hi havia jugadores que marcaven el camí, com en el seu moment van ser Rosa Castillo, Anna Junyer, Rocío Jiménez o, més tard, Blanca Ares, tot i que ha estat amb Amaya Valdemoro quan la selecció espanyola de les noies s’ha colat entre les millors del continent amb dos podis a Grècia 2003 i Turquia 2005 i ha estat capaç d’aconseguir dos cinquens llocs als Mundials (Alemanya 1998 i Xina 2002) i un sisè lloc als Jocs Olímpics d’Atenes 2004. “Amaya és l’ànima d’aquest equip. El dia que aconsegueixi controlar la seva ansietat serà una de les millors jugadores del món”, diu el seleccionador espanyol Domingo Díaz.
La seva condició de rodamón del bàsquet l’ha portat a acumular anècdotes que explica amb detall a la seva web, com el dia en el qual va ensopegar ni més ni menys que amb sir Charles Barckley en sortir del vestidor a Houston i li va agafar un atac de vergonya que no va passar desapercebut al mític jugador dels Philadelphia 76ers. O quan després de guanyar un anell WNBA amb les Comets va anar a una recepció amb el president Bush i aquest li va explicar en un macarrònic castellà que era amic íntim d’Aznar. Però també recorda com un dia va arribar tard a l’hora establerta i va ser portada a l’America West Arena en limusina, cosa que li va costar l’esbroncada monumental de l’entrenador Chancellor. “Vostè només és una rookie i ho pagarà molt car”, li va dir. O com va guanyar un concurs de culs en una discoteca de Texas -un CD i un pack de dotze cerveses-, al qual es va presentar perquè en Gilberto, un cheer-leader de l’equip, la va picar. I és que a l’Amaya, no costa gaire picar-la, perquè té l’orgull a flor de pell.
A ella li van els reptes, els desafiaments, la pot l’ambició de superar-se, de voler ser especial i única, de voler arribar allà on cap jugadora de bàsquet a Espanya no ha arribat mai, a perseguir la medalla olímpica o mundial que no fa tants anys només era una quimera. Aquest impuls vital l’ha exhibit a tots els seus equips, des que va començar als infantils del Tintoretto de Madrid. Amb quinze anys es va convertir en una professional -“em pagaven 40.000 pessetes al mes”, recorda- i va marxar a Salamanca, a l’Halcón Viajes (avui conegut com Perfumerías Avenida), amb el qual va pujar a Primera, i més tard al Pool Getafe, al Ros Casares de València, on jugava la lliga a l’hivern perquè a l’estiu feia les Amèriques per jugar als Houston Comets.
Allà, entre les millors del món, va aprendre a patir a la banqueta, tota una prova per aquesta impaciència que ella descriu com el seu pitjor defecte. Però aviat es va fer valorar i estimar per les seves companyes. “Una vegada vaig explicar al vestidor que estava buscant un pòster del Michael Jordan amb els braços oberts i que no l’havia trobat perquè estava exhaurit. L’endemà, endevineu què havia dins la taquilla del vestidor...”, recorda.
A l’Amaya li agraden les llenties, el pernil de Jabugo, les samarretes de Custo, els animals -va tenir una gata, Sharon, i un gos, en Pepo, que ja no hi són- i confessa que “m’encanta sortir de nit a prendre copes amb els meus amics, encara que no puc fer-ho molt”. Cua i cinta al cap la fan inconfusible a la pista. “Un dia me la vaig possar i ja no em se veure sense”. A l’Europeu, el dia que es casaven uns amics, es va escriure HYC a la cinta. “Tothom li va començar a buscar significats a les lletres, però només eren les inicials dels meus amics, l’Héctor i la Cristina”, recorda divertida.
Als seus 29 anys va prendre la difícil decisió d’emprendre l’aventura d’anar a jugar a Rússia, molt lluny dels seus, a un país on no ho tindria fàcil per la barrera de l’idioma, el fred, la neu i la diferència de cultures. “Quan estava signant el contracte, vaig pensar: “Amaya estàs boja. Serà molt dur”. Però tot ha anat millor del que s’esperava. De fet, res no ha anat com esperava. Allà, a Samara, una ciutat a poc més de mil quilòmetres de Moscou, la cinquena més gran de Rússia, amb 1,5 milions d’habitants, s’ha trobat un club que es desviu perquè se senti com a casa seva, que li ha posat un conductor a la seva disposició 24 hores al dia, que la fa sentir com una reina, que l’ha portat a viure a un xalet a la millor urbanització de la ciutat, li ha posat una tele enorme, internet i tot el que necessiti.
El Volga Burmash és actualment el millor equip del continent, amb una afició que omple els 3.500 seients del seu modern pavelló i que reuneix les grans estrelles del bàsquet femení, atretes pels dòlars que inverteixen les grans empreses de la província, com Burmash, una firma de maquinària per a l’extracció de petroli. Amaya Valdemoro està pagada com una de les millors alers del món, amb un sou al voltant de 250.000 euros per temporada, que pujarà en el contracte que va signar recentment per dos anys més, suficient per encarar el futur amb tranquil·litat. Una fortuna en el seu món, ‘quatre duros’ en el planeta dels galàctics.

 

Millor impossible

VALERO RIVERA (HÀNDBOL)

per BERNAT BAFALUY

No és estrany que sigui una de les seves pel·lícules favorites. Segur que ni ell s’hauria imaginat que el seu nom defineix a la perfecció la seva trajectòria com a entrenador d’handbol del F. C. Barcelona: millor impossible. Setanta títols en els vint anys que va dirigir la banqueta blaugrana (1984-2004) no deixen cap mena de dubte. Algú coneix al món un currículum similar tan farcit de triomfs com el de Valero Rivera a qualsevol disciplina esportiva?.
I tot pel seu incondicional amor a un club. Li va importat molt poc abandonar el futbol per l’handbol. La seva obsessió, per damunt de tot, era posar-se la samarreta del Barça. Ho aconseguiria als tretze anys i va arribar a jugar onze temporades com a jugador del primer equip i a retirar-se, com no podia ser de cap altra manera, vestint el braçalet de capità del seu adorat Barça. La seva veneració al club és tanta que devia pensar que els cinc títols aconseguits com a jugador no eren suficients.
Per això, aquella trucada telefònica li va obrir de nou el camí. Va dir que sí amb rotunditat a la proposta que li acabava de fer Francesc Ventura, responsable de la secció. No li va caldre baixar del cotxe en plena plaça Francesc Macià per prendre la decisió de convertir-se en el primer entrenador de l’equip en substitució de Sergi Petit. El Barça i Josep Lluís Núñez, el president que va confiar cegament en aquest treballador de l’esport, no oblidaran aquell 9 de febrer de 1984.
L’honradesa és l’ombra permanent d’aquest barcelonista que no ha presumit de la seva brillant trajectòria. Si alguna vegada va tenir la gosadia de treure pit, va ser per defensar els que tant esforç i sacrifici exigia.
Ningú no pot discutir l’èxit del seu dur mètode de treball. El seu tarannà sever no va ser entès per tots, i alguns dels seus jugadors van abandonar el vaixell. Aquests han reconegut sempre que, a pesar de la seva ferma disciplina que els va superar, aquell sergent de ferro simplement ha estat el millor. I el que mai no van poder reprotxar-li és que aquella exigència no comencés pel seu propi entrenador. Ni tampoc que no fos amb la cara per davant, amb la sinceritat dels valents que no et venen a qualsevol postor quan et trobes a la seva esquena. Tothom sap que Valero no enganya, que amb ell no existeixen les mitges veritats, que, com va dir un dels seus detractors, “el seu eren les llenties; si les vols les prens i si no les deixes”.
D’aquest mite del barcelonisme, tots els jugadors n’han rebut el mateix tracte. No ha suportat aquells que volen sobresortir més del compte i menys els que els agrada sortir sovint a la foto per més galons que tinguessin a l’equip. És un punt irrenunciable a la seva filosofia. Com ho és també el comportament al terreny de joc: “representar al Barça no només obliga a guanyar; també fer-ho de forma exemplar. A mi mai no m’han tret una targeta vermella ni m’han sancionat com a entrenador”. No va fitxar qui no sabés comportar-se. A la seva banqueta estava prohibit protestar.
No va cedir a la pressió de cap jugador. Això per a Valero sempre significa perdre l’autoritat en un vestidor. I així ho va fer saber al seu amic Louis van Gaal, que, malgrat tenir una personalitat molt similar, acabaria cedint davant dels capricis de Rivaldo, l’estrella futbolística del moment, i es va iniciar en l’esport per excel·lència del club, una llarga travessia del desert.
Mentrestant, el Palau, a escassos metres del Camp Nou, era un oasi. El “dream team” que Valero havia dissenyat amb tanta precisió senzillament era invencible. L’equip arribaria a encadenar cinc lligues i cinc Copes d’Europa, i va aconseguir el moment màxim de la seva trajectòria, amb set títols de set possibles a l’entrada del nou segle.
“Sóc un home amb molta sort, per la meva família i per haver treballat en aquest club”. És el que Valero necessita per sentir-se del tot segur davant els reptes diaris. En té prou amb els seus dos fills, Valero i Cristina, fruit de la seva primera relació, i la seva actual dona, la Isabel, per ser el més feliç dels humans. Amic dels seus amics, no hauria d’estranyar a ningú el seu agraïment incondicional a Josep Lluís Núñez, el president que va confiar cegament en el seu treball.
Enemic dels seus enemics, mai no ha amagat que les crítiques el superen. Els seus detractors saben perfectament com actua Valero; sempre de cara amb la mirada clavada en els ulls del que li fa mal.
En ell no hi ha terme mig. Aquells que pacientment van esperar tants i tants anys una mala ratxa, es van despatxar de gust quan Valero va cometre el gran pecat de perdre dos partits transcendentals fora del Palau. Com deia un admirat company de professió, “dubtar de la capacitat de Valero és una falta de respecte a la persona; una ofensa al club; és com mocar-se amb la nostra bandera”.
Sense el seu president valedor al costat, i amb alguns directius arribats massa ansiosos per tancar els cicles d’altres èpoques, Rivera va prendre una ferma decisió. Rodejat dels seus, el darrer dia del 2003, anunciava la retirada. Ho va fer amb llàgrimes als ulls, com havia de ser després de donar-ho tot pel Barça. Algun insensat es va adonar llavors que, a l’interior d’aquell ésser humà, també hi tenien cabuda els sentiments.
El president Joan Laporta va comprendre que Valero és un patrimoni del club i, com a tal, el va nomenar director esportiu de les seccions del F. C. Barcelona una vegada va acabar la seva etapa com a entrenador. Però l’oposició del directiu responsable de les seccions i les decisions fermes, una vegada més, de Valero Rivera li portarien poc després a abandonar el càrrec. Unes pancartes de dubtosa procedència exhibides al Palau Blaugrana van precipitar el seu adéu.
El club segur que tard o d’hora recuperarà l’esportista que ha simbolitzat l’èxit gràcies al sacrifici, la disciplina i el treball dur. La seva tossudesa només ha tingut una finalitat: fer més gran encara la llegenda del seu Barça. Millor impossible.


PREMIS
SPONSORS
-