PRÒLEG DE SAMUEL ETOO
El Meu Conte
Samuel Etoo
Sóc africà, camerunès i futbolista. A aquestes alçades de la vida m'he adonat que aquestes tres circumstàncies són la meva carta de presentació davant del món; per tant, renunciar a una seria com negar-me a mi mateix. Quan era petit, el meu ordre de prioritats estava més distorsionat o, més ben dit, concentrat exclusivament en el fet de ser futbolista. La pilota dominava la meva vida, pel davant dels estudis i fins i tot gairebé de la meva família. Més d'un càstig em va caure per la meva obstinada i obssessiva actitud, que els meus pares intentaven corregir, però amb poc èxit, la veritat.
Pel fet de ser el primer entre els fills barons --som sis germans--, el meu destí era donar exemple als altres i ser un dels pilars de la família. El pare es desfeia perquè estudiés, perquè fos "algú profitós", com em deia sempre. Però jo tenia uns altres plans. La mare, en canvi, era una mica més contundent en els seus mètodes per corregir-me. I algun calbot em va caure més d'una vegada.
Gràcies a Déu, no vaig passar mai necessitats. A casa sempre hi havia un plat a taula. Ni quan el pare es va quedar sense feina ens va faltar el menjar.
Vaig començar a jugar al carrer, com qualsevol nen. Al Camerun, a més a més, això és normal, perquè ningú es queda tancat a casa. No sé si és per la calor --un clima tropical asfixiant al llarg de tot l'any-- o perquè els camerunesos som gent molt oberta, però la vida es fa al carrer. A Douala, quan acaba l'escola a les tres de la tarda, els carrers es transformen en formiguers de nanos que corren darrere una pilota, inventen porteries imaginàries i somien ser algun dia Roger Milla. Jo també era així. Un noiet espigat, prim i una mica fatxenda que desitjava tocar algun dia Milla per si se m'encomanava una mica el seu futbol.
Però de somnis no es viu. Quan tenia 10 anys, un seguit de circumstàncies van fer que em presentés a unes proves per entrar a una escola de futbol. Érem 400 candidats per a 30 places. Vaig ser un dels escollits. Tots els meus amics de l'escola s'hi van presentar, però cap va tenir la meva sort.
Des d'aquell moment, la meva vida va fer un tomb important. El meus pares van començar a fer-se a la idea que el seu fill no seria metge, ni advocat, i que acabaria amb unes calces curtes donant puntades a una pilota. El futbol va començar a ser la meva raó de ser, però, llavors, ja amb el suport dels resultats. No estava sol. Hi havia més persones que creien en mi.
Després de dos anys a l'escola de futbol, em vaig incorporar a un equip de Segona Divisió, l'Avenir de Douala. Un any després vaig fitxar per l'UCB, on vaig jugar dos anys.
Un observador del Madrid em va veure jugar amb la selecció juvenil i em va fitxar. Tenia 15 anys. La història, des d'aquell moment, ja la coneix tothom.
Però no m'agradaria desviar-me del que, per mi, és el més important. Sóc conscient que molts nens del meu país em tenen per un ídol i pel mirall del que ells voldrien arribar a ser. Hi ha molts factors que t'ajuden a fer realitat els teus somnis. El primer és el treball, i el sacrifici. Jo he plorat moltes vegades perquè els meus pares eren els primers que s'oposaven a la meva obsessió pel futbol. Però, al final, el meu esforç ha acabat donant-me la raó. El segon factor és la responsabilitat. S'ha de ser conscient dels teus deures i no renunciar-hi. I el tercer és la sort. En aquesta vida, el destí també marca cadascú.
A Àfrica, per desgràcia, tots aquests factors queden condicionats per uns altres més difícils de controlar. Molts nens es veuen obligats a treballar des de molt petits per contribuir a l'economia familiar, d'altres pateixen malalties que els deixen seqüeles per a tota la vida, d'altres es veuen embolicats en guerres on han d'utilitzar armes, i molts pateixen fam i set. Per a ells, per a aquests nens que no tindran mai infància, és per a qui jugo. Perquè, un dia, els meus diners també serveixin perquè almenys puguin riure uns minuts i escapar-se dels seus problemes. Aquest seria el meu veritable somni fet realitat.
La Lliga en el País dels Somnis
Andrés Astruells
Hi havia una vegada un curiós país on la pràctica d’un esport anomenat futbol era absolutament una passió nacional. Es jugava a les escoles primàries, als instituts, a la Universitat, hi havia campionats d’empreses i, per descomptat, una àmplia estructura de clubs professionals. Entre ells disputaven un dels campionats més prestigiosos i seguits a tot el món. La seva lliga professional era l’enveja dels països estrangers pel magnífic nivell tècnic, per l’extraordinari ambient que es vivia als estadis, per la profunda rivalitat entre la majoria dels seus equips i, sobretot, per un gran equilibri de forces que donava a cada jornada un enigmàtic al·licient afegit al secular entusiasme de les respectives aficions.
Aquesta lliga era una mica extravagant en relació amb les altres perquè els clubs formaven les seves plantilles majoritàriament amb jugadors fabricats a la mateixa entitat. Cadascun era a la vegada una escola de futbolistes i un generador de professionals per al campionat estel·lar. Només a l’arribar al nivell B començaven a percebre uns emoluments prèviament establerts i consensuats per un organisme anomenat Lliga Professional. Després, al fer el salt al primer equip, el seu salari començava a agafar proporcions d’autèntica rendibilitat, però també sota uns barems pactats entre tots. Hi havia un salari per als joves en els seus primers tres anys d’activitat, un altre per als jugadors internacionals i, finalment, un altre per als que feia més de cinc temporades que defensaven els mateixos colors. ¡Ah, els colors! Aquest era un dels fets diferencials més grans en relació amb els equips estrangers. Com que la majoria havien nascut futbolísticament en un determinat club, sentien per l’entitat una plena identificació, un afecte gairebé filial, un orgull de casta suggerit des de l’etapa infantil. A més, com que no podien millorar la seva economia personal en un altre club, preferien quedar-se en el de casa, el de tota la seva vida.
No es pensin, també hi havia jugadors estrangers i algun de procedent d’altres clubs, però les transaccions eren escasses i només obeïen a casos molt particulars. Normalment, jugadors amb la carta de llibertat o simples intercanvis d’un per un altre de club a club. Un suplent per un altre suplent buscant tots dos la titularitat per altres terres o un central excedent que es canviava per un davanter que també sobrava a la plantilla d’un altre club.
La gran majoria de jugadors estrangers, bàsicament sud-americans, arribaven també perquè se’ls havia acabat el contracte amb el seu club d’origen i buscant una fitxa anual més generosa. La Federació, a més, era molt rigorosa i només en permetia un parell per equip per no minar la selecció representativa que, per fi, desitjava fer alguna cosa gran en la competició més important, fonamentalment la Copa del Món. Per a qualsevol club era un orgull que convoquessin un o diversos dels seus jugadors. A més, era lucratiu des de tots els punts de vista. El jugador internacional incrementava el seu prestigi personal i els seus ingressos i l’entitat rebia una part proporcional dels beneficis generats per la selecció.
Entre les moltes altres peculiaritats d’aquell país i d’aquella lliga es podria destacar el paper dels exjugadors. Pocs quedaven desvinculats de la seva passió pel futbol. Alguns exercien de comentaristes periodístics, altres de tècnics, alguns fins i tot d’àrbitres i una bona part d’ells entraven en unes associacions de veterans molt ben organitzades que, a cada club, constituïen una cosa així com un Senat consultiu del qual sortien savis consells i molts monitors per a les categories formatives.
De passada ha sortit la figura dels àrbitres, certament curiosa en el campionat que ens ocupa. No cal dir que eren absolutament amateurs, sense cap més recompensa que la de tenir les despeses d’arbitratge pagades i disfrutar d’un ampli prestigi com a col·lectiu. És clar que la seva tasca, a diferència d’altres llocs, es veia facilitada pel fair play dels jugadors, la gran comprensió dels aficionats i el silenci còmplice dels mitjans informatius que rarament entraven a jutjar la seva feina més enllà d’algun error humà i puntual que els mateixos àrbitres s’encarregaven de reconèixer tan bon punt acabava el partit. En realitat eren els personatges periodístics més sol·licitats al final del matx. Explicaven tècnicament les seves decisions, demanaven disculpes quan havien comès un error, repassaven en vídeo les jugades conflictives amb els mitjans, dubtaven en públic, explicaven anècdotes divertides del xoc finalitzat recentment i fins i tot jutjaven aspectes del joc com un aficionat més perquè, en realitat, ho eren. Davant d’un discurs més tòpic i avorrit dels entrenadors i els mateixos professionals, la figura de l’àrbitre es convertia en la més periodística al final del partit. Frases com “el jutge de línia estava mal situat en la jugada del segon gol” o “he vist tal jugador exultant de forma” o “tal altre em demanava l’hora en el minut 80, semblava asfixiat” feien les delícies dels aficionats quan llegien la premsa el dilluns al matí. Grans paios, els àrbitres d’aquell país. Divertits, en bona forma física, vocacionals, amb una profunda dosi d’autocrítica i molt entesos en totes les facetes del joc.
Encara que més d’un ja ho deu haver sospitat, no existia la figura del representant ni de l’assessor professional ni res de semblant. Si de cas algun conseller que acostumava a pertànyer a la mateixa família dels jugadors. Aquests anaven a un advocat convencional a l’hora de defensar els seus interessos, però en el tema econòmic era tot tan transparent que, moltes vegades, era innecessari. S’ha de dir que els salaris estaven fixats en un conveni col·lectiu en funció de les circumstàncies de cada jugador. Per la seva part, els clubs desemborsaven just el que tenien pressupostat al principi de cada exercici. Si hi havia benefici, es repartia equitativament entre els professionals de la plantilla. Si, contràriament, s’havia produït un dèficit, cosa que era molt difícil, es restava del pressupost següent, fàcilment controlable perquè els ingressos bàsicament eren fixos: drets de TV, abonaments dels socis i publicitat contractada a principi de temporada. Podia fallar lleugerament la previsió de taquillatge, però era una partida gairebé col·lateral.
Queda per explicar la figura dels directius, també molt atípica. Tres o quatre per cada club formaven una comissió delegada que treballava full time i que, conseqüentment, cobraven uns sous d’acord amb qualsevol professional d’una empresa mercantil. Tenien premis extres per gestió, no per resultats esportius. La resta de companys de junta eren absolutament amateurs i anaven al club com a simples col·laboradors en les estones lliures. No percebien diners, encara que sovint se’ls demanava l’opinió sobre aspectes futbolístics i també econòmics i socials. Cada entitat mimava molt els seus associats. Cada mes s’organitzaven mitja dotzena d’actes de camaraderia i els jugadors participaven en homenatges i commemoracions i se solidaritzava així amb els seguidors. Eren ells els grans agents de màrqueting de cada club. Amables i accessibles, els encantava el contacte amb els aficionats i els seguidors. No hi havia enveges entre ells perquè tots sabien el seu paper dins i fora de l’equip. Des de l’estrella fins al que acabava d’arribar. Aquella comunicació era d’una gran utilitat per perdonar errors i per multiplicar l’afició. D’aquesta manera, la tasca dels directius semblava gairebé administrativa. Distribuir amb intel·ligència el pressupost entre totes les activitats de l’entitat i disfrutar o patir a la llotja cada diumenge.
La pròxima jornada juga el líder al camp del vuitè i la cosa està apassionant perquè ho té difícil, i, si el segon guanya, es col.loca al capdavant. Bé, com passa una jornada darrere l’altra. Així d’incert i apassionant és el campionat al país del futbol diferent.
M’havien demanat un conte i aquest és el meu conte... de fades.
Lliçó de Primera
Bernat Bafaluy
Com gairebé tots els dissabtes, en Pau es posava la samarreta del seu equip favorit i amb la seva inseparable pilota de cuir es disposava a enfilar-se per aquell camí que el portaria al seu paradís. El camp de futbol situat als peus del Tibidabo era el lloc on el nen deixava volar la seva imaginació. Amb el deu a l’esquena feia xuts a una pilota vella que ja demanava el canvi. Anys enrere, els veïns gaudien veient partits entre equips modestos, però, ara, la sorra del terreny de joc vivia enmig de l’oblit i els pals de les porteries, rovellades, ni tan sols podien lluir unes xarxes com Déu mana.
Des de feia alguns dissabtes, un rodamón compartia amb fredor la soledat futbolística d’en Pau. Però, al contrari d’altres dies, aquesta vegada, l’home envellit prematurament per la seva dura vida al carrer va dirigir-se al petit amb un cert to desafiant. L’indigent li recriminava que jugués a un esport que quedava clar que no era del seu gust.
- Quina bestiesa, córrer darrere d’una pilota amb l’única finalitat de donar-li un cop de peu per aconseguir allò que vosaltres anomeneu gol. El triomf us tornarà bojos! Com si no hi hagués coses a fer més importants que no pas jugar a futbol.
Les paraules del rodamón van començar a engrandir-se i els crits van pertorbar el silenci d’aquell oblidat camp de futbol. En Pau va girar el cap i, per tranquil·litzar el pobre home, va decidir enfilar-se cap al camí sense treure´s del cap la mirada odiosa del seu anònim espectador quan enraonava sobre el futbol. Com era possible enfadar-se per un esport malgrat que no t’agradés? No podia fer cas a un sense sostre que havia perdut l’enteniment. El nen va trobar la forma d’oblidar-se del poca-solta donant-li una puntada de peu a un objecte que hi havia enmig del camí. Després de donar-li innombrables xuts va decidir agafar aquella mena de capsa. En agafar-la amb la mà es va adonar que era una cinta de vídeo el que havia estat la víctima del seu desfogament. Com faria qualsevol bon jan, es va endur la cinta. L’envaïa la curiositat per conèixer què es trobaria quan veiés per la tele les imatges del vídeo, si és que les seves botes no l’havien fet malbé. Ni tan sols li va demanar el berenar a la mare. Només volia esbrinar el contingut d’aquell vídeo. Un secret que ràpidament descobriria. Al televisor va aparèixer un vell programa de Televisió Espanyola anomenat ’Polideportivo’ i presentat per un tal José Félix Pons. El periodista donava pas a un reportatge d’una estrella del futbol de nom Jordi Portals. En Pau va quedar bocabadat en veure com jugava aquell davanter centre format a l’Espanyol i que el Barça va fitxar a corre-cuita. Títols, reconeixements, lloances... Sense dubtes, en Portals era més un crac que un jugador de futbol qualsevol. En Pau, que mai havia sentit parlar d’aquell jugador, va gaudir d’aquell reportatge i es preguntava com aquell rodamón podia parlar tan malament del futbol. Segur que, si hagués vist en Jordi Portals, s’hauria aficionat com ningú a aquest esport tan meravellós.
Durant una setmana, el Pau va veure aquell vídeo mil vegades. Arribat el dissabte va tornar a posar-se la samarreta amb el nom de Ronaldinho a l’esquena, va agafar la pilota, i també la cinta de vídeo. Va fer el mateix recorregut de sempre fins que va arribar a l’estadi virtual dels seus somnis. Va donar un cop d’ull i ràpidament va trobar el rodamón.
- Hola, senyor.
- Hola. Veig que continues amb el teu defecte de donar puntades de peu a una pilota. I aquesta cinta de vídeo?
- Me la vaig trobar al camí.
- Ah, ets tu qui l’ha trobat? Em va caure. Porto tantes bosses...
- Era seva? Sí, parla de futbol. Del gran Jordi Portals.
Aquell nom no li feia cap gràcia al rodamón. Però, en un acte de generositat, una cosa de la qual s’havia oblidat feia molts anys, va decidir explicar-li a en Pau una història que l’home coneixia a la perfecció. Portals havia nascut en un barri marginal de Barcelona. La seva afició i dots pel futbol aviat van començar a donar els seus fruits. Com passa sovint, un observador de qui diuen que és el segon club de la ciutat es va fixar en aquell davanter molt tècnic per la seva curta edat. La samarreta blanc-i-blava li donaria els primers diners, i el fitxatge per l’insigne club de les Corts, la maleïda fama. El seu olfacte golejador el va portar amb certa facilitat al primer equip, i l’intent d’altres clubs europeus d’emportar-se’l li donarien un contracte milionari amb el Barça. Però a en Portals la fama el va capgirar des d’un principi. Al mateix temps que es feia gran com a futbolista, es feia petit com a persona. En Portals va renegar dels seus orígens oblidant els amics del Camp de la Bota. Fins i tot, ni la seva mare ja no li feia falta en un món encantat ple de fantasmes i vampirs disposats a xuclar la sang al crac de torn. Les victòries es convertien en diners, i l’arrogància, en la moneda de canvi d’aquest jugador. Només havia d’aixecar el dit per disposar del món sencer. Per no parlar de les noies. L’amor era una mena d’acudit per a en Jordi i el conegut exèrcit de meuques actuava al seu costat , això sí, amb regals de campionat al davant. Amb tota aquesta pedanteria a sobre, va acceptar una oferta milionària de l’Inter de Milà, la ciutat que el veuria ofegar-se enmig d’un llac de misèria humana que el portaria a l’abisme de l’oblit. Els gols van donar l’esquena a en Portals, i una greu lesió al genoll el va abocar al seu infern, construït, dia rere dia, per aquell home que va llençar a les escombraries la seva identitat per un grapat de diners i una mal portada fama.
En Pau escoltava amb molta atenció les paraules d’aquell home, que no es limitava a explicar una història. La veu del rodamón es trencava en moltes ocasions, els seus ulls brillaven i les mans, envellides prematurament, tremolaven sense parar. No era un relat explicat per aquell boig que cridava feia una setmana enmig d’un camp de futbol buit i oblidat com ell.
En Portals va morir com a mite i com a home. La seva ombra va tornar a la seva ciutat natal per recórrer sense destí els carrers, en els quals van passejar pensaments i sentiments, dedicats a l’ídol, dels aficionats culers que van gaudir dels seus gols al mateix temps que l’èxit l’anava matant a poc a poc. Ell sabia que no havia estat pas el futbol el que l’havia arrossegat al pou, sinó el mal ús que de tot el que li havia donat aquest esport.
Pot ser que a en Pau li semblés més interessant el fabulós joc que tenien les cames d’en Jordi Portals que no pas aquella trista història explicada per un sense sostre qualsevol. Portals havia decidit morir com a persona ,i aquell vídeo l’immortalitzava, sí, però només com un gran crac de la pilota. Però aquell petit jugador de futbol ho va entendre tot. En Pau acabava de viure un partit de futbol dels que no s’obliden. Mai quedaria enregistrat en una cinta l’arrogància, el menyspreu, la supèrbia o l’opulència exhibida per en Portals en el pitjor partit de la seva vida, que, ves per on, va ser el més important dels que va disputar. Però aquestes jugades, dríblings o xuts que mai s’haurien de fer sí que quedarien, com una mena de permanent alerta, en un racó del pensament d’aquell aspirant a crac.
- Adéu, Portals.
Els Nens de la Terenga
Pere Barthe
El sol marxava del continent africà camí de les illes de Cap Verd i Bouba tractava de gaudir dels colors vermells que s’enfonsaven en la mar, malgrat que l’harmattan feia surar un núvol de sorra arribada del desert que no contribuïa a l’esplendor d’aquell espectacle cromàtic. La tarda havia anat bé a l’improvisat camp de futbol que delimitaven uns pneumàtics vells: Bouba i els seus amics havien guanyat els seus rivals. Ací no existien les xarxes, era un luxe que no coneixien els nens del Senegal, i el que fa un gol ha d’anar a buscar la pilota, que es perd en la immensitat del descampat que delimita el més o menys rectangular escenari dels seus jocs. A sobre, cal anar de pressa perquè les moltes cabres que envaeixen tot el país en aquesta època de Pasqua musulmana en espera d’ésser degollades poden convertir la pilota amb què jugaven en unes despulles de cuir; s’ho mengen tot, encara que, abans que el cuir, les burilles de las voreres semblen el seu plat preferit.
Així, Bouba i els seus amics no paraven de somniar amb Europa, allà on juguen els seus ídols. Són els altres emigrants, els que no han anat en patera, sinó amb un contracte per jugar a França, i fins i tot n’hi ha algun que juga a Itàlia i a Anglaterra. Bouba guarda una foto, una troballa retallada d’una revista perduda en un dels molts abocadors de la ciutat, en la qual uns jugadors, vestits amb unes samarretes superiors a la roba que ell fa servir els dies de les grans festes familiars, juguen amb una pilota blava i groga. Mai n’han vist a la seva platja una d’igual. El sorprenen igual el color i la rodona perfecció: amb la que ells tenen és impossible precisar una passada, és de tot menys rodona.
Tot i els entrebancs que per a qualsevol nen o jove suposa fer esport al Senegal, cal anar els caps de setmana per la corniche, la carretera que voreja la mar, per comprovar la capacitat que té l’ésser humà per subsistir en les condicions més inversemblants. Són molts els esportistes de diferents edats, tots homes, que corren amb sabatilles o sense, que lluiten a les platges, la lluita és un esport molt arrelat, que es musculen en improvisats gimnassos a la vora de la mar. A l’aire lliure, un pal amb dues llantes velles de camió són unes peses. Una barra fixada entre les branques de dos arbres són una barra per fer flexions i iniciar-se en la gimnàstica. D’altres ferros rovellats valen per fer abdominals i tota mena de contorsions, i fins i tot es pot trobar, no és pas fàcil, una cistella de bàsquet. Tot i que els senegalesos són una potència al seu continent, el futbol té més tirada.
Els anys van passant, l’escenari del seus partits no millora, però Bouba i els seus amics sempre troben en els moments de descans l’excusa per recordar les gestes dels Lleons de la Terenga. Aquells que jugaven a les mateixes platges i es demanaven la pilota en wòlof, la llengua més parlada al seu país, i que ara juguen a la selecció del Senegal, que a cops de peu reivindica que un futur millor és possible en un país colonitzat fins fa no res. Els millors exemplars d’aquesta raça elegant i altiva foren venuts com a esclaus per a profit de l’actual esport professional nord-americà, però els gens es van quedar al Senegal i avui són un referent del futbol africà.
Les esperances de Bouba es perden amb la realitat d’un present que no deixa somniar. No és fàcil tenir expectatives de futur quan l’esperança de vida tot just supera els 50 anys, l’analfabetisme quasi arriba al 60% de la població i la sida lidera una infinitat de malalties que delmen la població. Malgrat tot, els nens són nens a tota arreu i es comporten de manera similar i, encara que baixin descalços demanant un cadeau als blancs que els visiten per fer turisme, ells pensen que se’n sortiran. De moment, la dotzena de jugadors que triomfen a l’estranger, com a capdavanters de prop de deu milions d’habitants, són una excepció molt llunyana i els grups que juguen a les platges pensen que, si arribessin al Jeanne d’Arc, un dels equips de Dakar, ja es donarien per satisfets.
Bouba no domina gaire la geografia. De fet, pocs dels seus companys de joc van a escola, fora de la França que els va tutelar no tenen conceptes gaire clars d’on són al món o cap a quina direcció es troba el futur que somnien. Per això, quan seuen a mirar la posta de sol, no saben que estan molt a l’oest, més que ningú a Àfrica, que són a tres hores d’avió del Brasil, menys que d’Europa. Però emigrar al Brasil té dos problemes: la misèria és similar i aquests sí que saben jugar a futbol.
La rutina de Bouba, els seus amics i, de fet, de tot el país es va trencar un dia de primavera a finals de maig del 2002. Fou el gran rugit dels lleons senegalesos que va arribar amb l’emotiu partit que els va enfrontar amb França en la inauguració del Mundial de Corea i el Japó. Aquella tarda, contra el seu colonitzador, i aleshores campió del món, el talent senegalès va triomfar i una onada de joia s’apoderà del país i s’escampà per tot Àfrica: des del Magreb, al nord, fins a Ciutat del Cap, al sud; des de la banya d’Eritrea, a l’est, fins a la península de Cap Verd, a l’oest, tots es van sentir lleons. Mai el partit inaugural d’un Mundial havia estat tan important: un gol de Pape Bouba Diop als 30 minuts va donar coratge a tot un continent.
Aquella història augmentada i multiplicada per mil sortia totes les tardes quan els peus nus no podien més i obligaven a acabar els partits abans que el cor, que encara en volia més. Els millors dies, algú, per oblidar la gana i recuperar energies, treia algunes xufles, que, malgrat ser un producte abundant al país, no és a l’abast de tots els nens, i ja no parlem dels cacauets, que ací són tan bons.
Als partits de Bouba hi ha jugadors vestits de tots els colors, fins i tot sense samarreta, però el més curiós és el tema de les sabates. Uns van descalços, directament; altres tenen calçat que res no té a veure amb unes botes de futbol, però el pitjor és que, com que a ningú li compren sabates, les hereten o se les troben a les escombraries: no són de la seva mida, i per això la majoria acaben jugant descalços. No es pot caminar, i menys jugar a futbol, amb sabates cinc o sis números més grans del que els cal.
A la platja s’ha fet fosc, tant se val. Aquells nens no tenen a on anar. Els espera una barraca plena de germans i de gana, sense llum, ni aigua. Avui han jugat Mamadou, Habib, Lamine, Souleymane, Malick, Diagne, Ibrahima, Amdy, Moustapha, Moussa, El Hadji, Khalilou, Salif, Alion, Oumar, Diomansy, Babacar i Bouba. Demà, vés a saber. No passen quatre o cinc setmanes que no tinguin una baixa. Malalties, accidents de trànsit, assassinats... Cada cop es perd algun futur lleó de la Terenga, però ells continuen somniant en verd, groc i vermell, els colors del seus país, de la samarreta del lleons, i, quan el cansament els adormi tirats enmig d’un carrer, dins del seu cap guanyaran tots els partits als països capitalistes que no entenen que, amb els diners d’un any de futbol a qualsevol lliga de l’Europa dita civilitzada, n’hi hauria prou per posar fi a la fam d’Àfrica i, el que és pitjor: hi hauria vacunes per posar fi a totes les malalties que deixen pel camí tants futurs Dioufs, Fadigas, Cissés i d’altres.
Que tot això passi en un lloc que s’anomena a si mateix Terenga, terra d’acollida, no té gràcia; és una injustícia. No és una paraula vana; tothom té interès a agradar als forasters. Quan algú va decidir que la febre pel futbol es podria ajuntar amb l’amabilitat de la gent, es va generar un dels lemes més encertats. Aquest és el país de la Terenga, l’hospitalitat per excel·lència. Molts ciutadans del món van descobrir aquesta terra gràcies a un parell d’hores mal comptades de futbol.
Hi ha un lema que encoratja a tothom que diu ‘Le Sénégal qui gagne’, ‘el Senegal que guanya’, es diu per fer pinya i refermar la identitat nacional. Els lleons donant el millor de si mateixos van fer grans tots els nens de les platges oblidades de les multinacionals del futbol. Una victòria que restarà a la memòria col·lectiva del poble senegalès, que va fer sonar els tam-tam i que va aclarir que no hi ha un camí per arribar a Terenga, perquè no és un lloc; és una filosofia de vida. De fet, ja ho deia Buda, no hi camí a la felicitat; la felicitat és el camí.
Bouba i els seus amics s’aixecaran una altra vegada amb les primeres llums del dia i comptaran les hores que falten per tornar a la platja, on mai fa fred i no es poden congelar el seus somnis.
Control
Jordi Basté
Quan l’Àlex Solsona va posar el morro a la desena cervesa, la gent ja havia abandonat l’estadi. Feia una hora llarga que el seu equip havia golejat, per 4 a 0, el rival més desitjat i el bigolejador de la nit, l’heroi del cap de setmana, segons els diaris de l’endemà, s’asseia, eixarrancat, en una mena de cadira de disseny a la zona mèdica de l’estadi dels seus amors i colors. Anava encara vestit de futbolista, tapat pel xandall oficial per prescripció mèdica, no fos cas que agafés una galipàndria pel contrast de temperatures - fred en el pas de la gespa al vestidor.
L’escena dibuixava un moment bucòlic davant la proximitat del futbolista cap cot a la caixa de cervesa 1516 de San Miguel on s’amuntegaven ampolles buides desordenades al costat de plenes perfectament clavades al forat corresponent.
El metge, un home amb un tic escandalós que li feia moure involuntàriament la part esquerre del llavi superior, li parlava dolçament tranquil·litzant-lo que ell no tenia cap pressa i que, si no podia evacuar ara, ja ho faria d’aquí a una hora o dues. L’Àlex intentava alliberar-se de la pressió del moment mentre el metge li obria per enèsim cop l’aixeta de la pica del servei mèdic, aviam si la picada de l’aigua amb la porcellana facilitava el desembussament. No hi havia manera. El metge va agafar un altre de les cadires de disseny color gris metal.litzat sense més espai que tres potes baixes d’acer inoxidable i un seient on enganxar-hi el cul i es va situar a tocar del futbolista. L’Àlex va agafar l’obridor i va enviar a prendre pel sac el tap de l’onzena cervesa mentre una mena de goril.la vigilava a la porta que el control antidòping es fes legalment. El futbolista es va aixecar i va anar fins a l’urinari. Es va desfer el nus del xandall, se’l va abaixar i va repetir el mateix moviment amb els pantalons curts fins a trobar l’eslip. Amb força va tirar cap avall fins a deixar a l’aire un balancejant penis a qui l’Àlex va direccionar cap a la perpendicular de la tassa. Res.
Va fer força perquè notava que no li cabia més líquid al cos, però va descobrir que el bidó estava ple, però l’aixeta rovellada. Va tornar a posar les coses al seu lloc fent una mena de marxa enrere que va acabar amb un nou nus al xandall. Va fer una mirada al metge, que l’hi va tornar amb un cop de llavi superior esquerre de propina. El futbolista va tornar a anar cap a la cadira, malgrat que una sensació de mareig l’envaí.
-“No puc, començo a anar borratxo i m’esperen cent periodistes aquí fora”. - es va sincerar el crac del partit.
El metge va somriure. “Pel que dieu?” - va pensar, però no es va atrevir a comentar.
-“Tranquil”. Va agafar l’ampolla de cervesa i li va fotre un glop com ho feia el xèrif del far west.
-“Vol que li digui una cosa, doctor?”
El metge es va apropar a l’Àlex com esperant una confessió mai escoltada en la boca d’aquell sacsejador de masses.
- “Això és una merda”. I es va mirar tendrament aquell desconegut de bata blanca.
- “Ja ho sé. En circumstàncies com aquestes, la paciència és sàvia”.
- “No, doctor, em refereixo al futbol”.
El metge s’hi va posar i el pacient, aquell pacient amb l’únic problema d’una momentània continència urinària, va decidir tornar a atacar la cervesa.
“Miri, la vida m’ha proporcionat grans moments i el futbol m’ha enriquit, però no sé si val la pena i enviar-ho tot a fer punyetes. Tinc vint-i-vuit anys i dels calés que he fet vivim un arbre genealògic de quatre generacions futures. I, en el fons, què som? Doncs això. Uns éssers igual que qualssevol altres, que tenim problemes per anar al lavabo, que ens fotem deu cerveses i ens emborratxem i que, quan anem beguts, ens pot agafar una vena de melangia. Sap vostè, estimat doctor, que si ara surto a la sala de premsa i anuncio la meva retirada imminent s’organitzaria un merder que duraria només quinze o vint dies i que, després, aquest club continuaria exactament com està en aquests moments? Sap, doctor, que no sé si aquelles pastilles que em va donar el metge de l’equip fa dos mesos són ansiolítics, substàncies psicotròpiques o vitamíniques? Sap, doctor, però que des que me les he pres ha coincidit amb les millors cròniques que m’han fet mai els periodistes des que estic en aquest club? Sap que he amagat que me les prenc cada dia? Sap que, des que hi convisc, el meu ànim ha millorat? Sap que formen part de la meva vida?”.
El doctor va començar a moure el llavi superior esquerre amb més força i li va sortir del cor donar-li amb la mà un copet a la cuixa perquè frenés la seva confessió. No ho va aconseguir. Va fer un glop de cervesa que va acabar amb el poc líquid que quedava dins.
L’Àlex Solsona, el protagonista del partit, el futbolista més admirat i desitjat del país, estava allà assegut davant d’un metge anònim enviat per un consell superior d’esports, mig entrompat, mig deprimit, expressant amb paraules el que no s’atreviria a dir mai. El doctor va alçar al cap observant que el goril.la de la porta no havia escoltat res perquè uns minúsculs auriculars emetien un so de música flamenca perceptible a distància.
Quan semblava que l’Àlex havia posat el fre de mà en la seva confessió, es va iniciar en l’art de plorar. El metge, acostumat a situacions estrambòtiques, no sabia ben bé quina decisió havia de prendre en aquelles circumstàncies. El crac alçava els ulls mullats amb la vista perduda, no sabia el metge si atribuïble a l’excés d’alcohol o als dubtes de la seva pròpia pena.
“Què he de fer? Fugir? Seguir? Mentir? I si la meva vida és tota una farsa?”. El metge va apropar-se encara més al desencaixat futbolista i la va dir a cau d’orella: “Primer pensa a pixar i després vés a dormir. Demà serà un altre dia i, si ho consideres oportú, ens tanquem en una sala les hores que faci falta i comentem la situació”.
“No, no vull” - va cridar desitjós que la frontera no passés d’aquella nit. El moment es va tornar preocupant quan va fer la dotzena de cerveses i va obrir-ne un altre. Un primer glop i les llàgrimes per la seva cara cada cop eren més visibles. De sobte, es va aixecar i li va demanar el recipient precintat al metge, que es va encarregar de treure-li el plàstic amb una admirable rapidesa.
L’Àlex va desenfundar després de desfer tots els nusos dels pantalons i, entre la quantitat de líquid ingerit i la qualitat de l’alcohol begut, no va poder arribar al bany. Una forta evacuació va portar el futbolista a omplir el recipient en un temps probablement rècord alhora que tacava totes les rajoles que l’envoltaven.
A peu dret, la imatge de l’esportista pixant-se a sobre, amb un pot desbordat per tot arreu i amb el terra absolutament moll, treia de polleguera el pobre metge, a qui el tic se li va multiplicar. El doctor, amb els guants de plàstic posats, va agafar el pot de plàstic, el va tapar, va enganxar-hi un petit "pòstit" i hi va escriure nom i cognom de l’alcoholitzat esportista.
- “Vés a dutxar-te, si us plau” - va aconsellar el metge.
- “Vingui amb mi, si us plau. No em deixi sol ara”.
El doctor va somriure tendrament i es va encarregar d’obrir les dues portes que separaven el servei mèdic del vestidor de l’equip. L’Àlex Solsona es va despullar amb alguna dificultat per mantenir-se dret. Va dirigir-se absolutament nu cap a la dutxa acompanyat només per una ampolla de sabó líquid.
- “He d’anar a la roda de premsa, doctor”.
- “Espera’t a demà” - va reflexionar el doctor.
- “No. He fet dos gols, sóc el protagonista. He de donar la cara”.
- “Sí, però parla del partit i de res més. I dutxa’t amb aigua freda”.
Així ho va fer. Es va assecar, es va vestir, es va arreglar. Va rebaixar amb aigua la dotzena de ’birres’. “Gràcies, doctor”.
Es va posar davant d’un mirall i va somriure. Com si res hagués passat, va donar la mà al metge i va abandonar el vestidor.
“Demà li truco”- va dir l’Àlex. I el metge va oferir un somriure còmplice.Una hora després del partit, una bateria de càmeres i de micròfons encara l’esperaven a la sala de premsa de l’estadi. La cara dels periodistes semblaven insultar-lo per la llarga espera. Però havia fet dos gols i era l’heroi del partit de la jornada. Va seure davant dels mitjans, va somriure i devia pensar que aquell era el moment. “Bona nit i disculpeu el retard”.
l’Albert i la Pilota Màgica
David Bernabéu
L'Albert, ros i de mal perdre, tenia quatre anys i un do: la pilota se li enganxava al peu. Era especial en tot. De ben menut, provava coses…
-Mira, papa, mira… Has vist com ho faig, com la paro?
-Ostres, sí. Com ho has fet?
-Ho has vist? L’he trepitjada i s’ha quedat aquí, sota el peu. Oi que sí, papa, que m’ha sortit bé? Oi que sí?
-Sí, i tant…
-I ara, mira, mira… L’arrossego enrere i xuto. Oi que ho he fet bé…
-Sí, vinga! Ara, posa’t d’esquena a la pilota i toca-la de taló…
-A veure, a veure… Apa, que xulo…
Quan mirava de fer un exercici i li sortia, l’Albert llançava una mirada de savi i ja no calia que obrís la boca per endevinar-li els pensaments: “Que bé que ho faig”, es deia a si mateix.
L’Albert tenia bon cor i sovint era molt afectuós; però entre tots l’havien convertit en el centre del món. Era fill únic, el primer nét i el primer nebot i, és clar, ja se sap... Era una mena de rei consentit. Un bon dia, el pare li va ensenyar a mantenir la pilota als peus sense deixar-la caure. Ai, Déu meu! Ja hi vam ser pel tros. Aquell vailet, de galtes vermelles, però blanc com la llet, es va enfadar i es va tornar moix. La pilota, per primer cop, havia gosat desafiar-lo. No va poder conservar-la i es va quedar sense superar la pràctica que li havia proposat el pare. Amb els ulls negats va exclamar:
-Ja no la vull. Mai més tornaré a jugar amb una pilota. Deixa’m. No l’estimo, aquesta pilota…
Des d’aleshores, al parc, al carrer, a l’hora del pati, a l’escola, s’asseia en un banc i mirava com els altres nens jugaven a futbol. O potser jugava a la Game Boy que li acabaven de portar els Reis. En quatre dies, ja passava les pantalles quasi sense mirar i, cada vegada, es recordava menys d’aquella pilota que -deia- l’havia traït i de la qual ja no pagava la pena ser amic. No hi va haver manera de fer-l’hi entendre. Ni de dia ni de nit. Fins que una tarda, en sortir de l’escola, algú va aturar l’Albert...
- Hola, què fas?
- Mira, estic trist, i tu qui ets?
- Em dic Bimba.
- Bimba? I qui et va posar aquest nom?
- Va ser fa molts anys. Un antic professor amb barba que feia experiments amb paraules em va veure i em va batejar. Recordo que feia molt de sol, era un diumenge i hi havia molts homes. Uns anaven de blau i de grana, els altres anaven vestits de groc i de blau. Van guanyar els de blau i de grana, que em van enviar a casa quatre cops. I tu, com te dius?
- Jo, Albert. Però, i com és la teva casa?
- És de ferro, amb tres pals i una teulada feta de xarxa. Però no sé què passa que cada cop hi vaig menys. Mira, què hi farem... Però, escolta’m: per què dius que estàs trist?
- Perquè un dia li vaig dir a una pilota que fes unes coses i no em va fer cas.
- Jo també estic trista, saps?
- I per què estàs trista?
- Perquè hi ha dies que, últimament, ningú no em vol.
- I per què no et volen?
- No ho sé. Jo em pensava que era molt important, que sense mi ningú no podria viure. Però veig, a vegades, que uns homes es peguen, es fan mal, i quan em xuten, em xuten massa fort i malament. M’envien massa lluny i no em fan cas. No em tracten bé. N’hi ha poquets que em facin una gràcia o m’acaronin com abans. És molt estrany... perquè a mi m’agradaria que m’estimessin més, però igual la gent es pensa que pot guanyar sense mi. No ho entenc, però em sento soleta.
- És que jo volia que aquella pilota em fes cas. Tu em faries cas?
- Sí, perquè jo sóc màgica.
- Eh! Ets màgica, Bimba?
- Sí, gairebé totes les pilotes som màgiques. L’única cosa que volem és que no ens facin malbé. Que ens tractin amb molt d’amor. Nosaltres som divertides, saps, Albert? Ens agrada anar amb bicicleta, que ens posin sota un túnel, disfressar-nos amb un barret, que ens trepitgin amb suavitat... Mira, si tu m’estimes, ja veuràs com faré el que vulguis i tornaràs a ser feliç.
- Sí? De veritat?... I amb tu podria provar moltes coses, Bimba?
- Sí, és clar. Va, vés-me canviant de peu i ja veuràs que no caic. (Toc, toc, toc, toc...)
- És increïble. T’he tocat sis vegades seguides i no has caigut. Gràcies, Bimba, saps què? Mai no t’oblidaré i ara aniré a casa a explicar al meu pare el que m’ha passat. I aquella nit, com sempre, algú va mirar d’adormir l’Albert...
- Saps què, papa? Saps què m’ha dit la Bimba?
- No, però..., qui és la Bimba?
- Una pilota màgica.
- Ah sí? I digues, què t’ha dit?
- Que la pilota és la princesa més antiga i més maca del futbol. I que, si vull
guanyar, haig de dormir amb ella.
I l’Albert va tancar els ulls, dibuixant un somriure gràcies a la seva millor amiga.
El Meu Primer Partit
Ramon Besa
No m’havia costat mai llevar-me. Quan la meva mare entrava a l’habitació i encenia el llum, a l’instant estirava la manta i saltava del llit sense necessitat de dir ni piu. El meu despertar estava automatitzat, allunyat de qualsevol ritualitat, sobretot per despersonalitzat. I quan se m’obrien els ulls abans que la porta, generalment els dies que no regia el calendari escolar, m’aixecava igualment de forma mecanitzada, abrupta fins i tot, com si fos incompatible continuar reflexivament estirat. El meu pare m’havia dit que qui no espavilava gandulejava, i m’ho havia cregut ben bé, ni que fos per temor reverencial.
Aquell matí, però, no aconseguia posar-me en marxa. Tot i que havia parpellejat un parell de vegades, continuava paralitzat, entre espantat i esperançat, perquè sentia que s’havia aturat el temps i estava convençut que el rellotge només tornaria a funcionar quan jo em mogués. I, la veritat, no sabia gaire què em convenia, ja que no endevinava on acabava la ficció i on començava la veritat. Com si fos una moviola, al cap, només hi tenia una jugada que es repetia sense que sabés si podia desbaratar-la o era inevitable que se succeís sense parar.
En Francesc, un esquerrà que calçava un 40 i jugava amb un 42, perquè entenia que, com més gran era el número de les seves botes, més possibilitats tenia de tocar la pilota en carrera, havia guanyat feliçment la línia de fons per col.locar la centrada amb la mateixa traça que el seu pare feia anar la dalla als camps d’alfals. La pilota va sortir forta i corbada cap al segon pal, impossible per al porter i a mida per al búfal de Kiko, un davanter centre que només tenia cap. El cuir es va estampar a la testa de l’ariet i va caure esmorteït, net de pols i palla, a la mercè de l’arribada del volant, a un pam de la línia de gol, sense rival pel mig.
La jugada era gol o gol, per a sort d’un debutant com jo, inflat com em sentia en aquella samarreta blanc-i-vermella de botons, que m’havia deixat el meu cosí Albert, malalt de grip. No hi pot haver més fortuna per a un futbolista que trobar-se amb la pilota del partit. Però va passar que, per a desgràcia meva, vaig fallar el gol més fàcil en la vida d’un futbolista. Vaig col.locar puntual la pilota, vaig comprovar que estava ben centrada entre els tres pals, amb la porteria a la meva disposició, i vaig posar el peu amb la determinació d’un 9. Em vaig equivocar. Més que la rematada que em demanava la meva ànima de davanter, la meva ansietat de debutant, el meu desig de glòria, s’imposava el xut del centrecampista que sap acompanyar la jugada, l’empenta del veterà, el toc del futbolista d’equip. La vaig xutar amb l’ungla i la pilota es va aixecar fins a sortir per sobre del travesser.
M’hauria venut l’ànima al diable per agafar la pilota i anar-me’n amb ella a pastar fang després d’haver fracassat com a escolà. Havia assistit durant anys a dues misses cada festiu amb l’esperança de convertir-me en un futbolista universal i ara renegava per no ser un jugador anònim. Per més voltes que hi donava, no encertava a comprendre què havia passat.
Feia quinze anys, precisament els que acabava de complir, que em preparava per a aquell partit. Havia practicat a la porta gran de casa i al carrer per acabar entrenant-me al camp. Tocava la pilota amb l’interior i l’exterior, de cara i d’esquena, de taló i amb la puntera. Havia visualitzat totes les situacions que es podien presentar en el partit i totes les donava per resoltes. Estava convençut que, arribat el moment, les coses se succeirien amb la mateixa naturalitat que un dia havia après a muntar en bici, el primer pas per ser algú. En la vida de qualsevol adolescent de poble hi ha quatre moments inoblidables en què es preveu el seu futur: la primera carrera en bicicleta, la primera partida de futbolí, el primer partit de futbol i la primera partida de cartes, quatre instants que trigaven a madurar i, conseqüentment, quan arribaven, s’havien d’afrontar amb totes les garanties.
No hi ha marge per a l’error davant el primer partit. Hi ha una llei tribal que obliga a guanyar-lo per continuar en la roda de la vida. Està en joc l’honor de l’alineador i de l’alineat, que, per una estranya circumstància, acorden el dia de la presentació. Quan es guanya la primera partida de futbolí, es deixa de ser nen; quan es guanya el primer partit de futbol, es passa a ser un adult, i, si es guanya la primera partida de botifarra, un té el consentiment de la gent per fer el que li vingui de gust.
Ciclista notable, bon jugador de futbolí i alumne avantatjat dels jocs de cartes, el primer partit de futbol m’arribava que ni pintat. Hi va haver coincidència que, davant la baixa del volant esquerre titular, no hi havia ningú millor que jo per vestir la samarra amb el 10. Feia un parell de mesos que estava a l’aguait i em sentia a punt. I, francament, estava jugant un bon partit quan es va presentar la maleïda jugada i a mi em va agafar per ficar la puntera en lloc d’acompanyar la pilota. No hi ha pitjor deshonra per a un debutant que fallar el gol de la victòria en l’últim minut, en camp de l’equip veí i en plena festa major. I, no obstant, havia fallat de forma tan llastimosa que no hi havia manera de treure’m la jugada del cap.
Per a sort meva, el martiri va arribar a ser tan insuportable que finalment em va animar a moure’m al llit. Va ser llavors quan em vaig adonar que estava xop. Vaig advertir de seguida que no era precisament de suor. Les meves mans posades sobre les cames van confirmar que m’havia orinat. M’havia pixat de por en ple somni. Havia tingut por de fallar davant del meu primer partit, que encara havia d’arribar. La maleïda jugada havia estat un malson. La realitat em convidava a sortir al carrer per afrontar el meu primer partit de veritat. Un cop al camp, vaig jugar de meravella. No vaig fallar el gol de la victòria, sinó que vaig evitar que ens marquessin el novè en un escorç preciós que va sorprendre el central a tres quarts de quinze. Llavors em vaig sentir el futbolista més feliç del món i l’equip m’ho va agrair amb la titularitat de per vida, malgrat ser un juvenil de primer any.
El Mirall
Toni Brosa
Allò era el més semblant al no res que en Franky s’havia imaginat mai en vida. Feia dies que hi era, però li costava acostumar-s’hi. Estava assegut, o això pensava, perquè allà no hi havia cadira. Bé, ni cadira, ni terra, ni paisatge, ni aire per respirar. Sóc ben mort -pensava- i ara ve quan... quan què? Ah!, aquesta és la pregunta del milió. I ara què?
La veritat és que havia viscut tan de pressa que no li havia quedat temps per pensar en això. Senzillament, no era divertit.
Quan era petit, vivia enganxat a la seva pilota. Jugava a totes hores. A casa, al carrer, en un descampat. Després van venir els camps reglamentaris; els de terra primer i els de gespa després. I, per fi, els estadis. Havia somiat ser futbolista i ho va aconseguir. Encara era un xaval i ja tenia milers de persones pendents del que feia amb la pilota, dels seus dríblings, dels seus gols. Vivia pel futbol i era feliç.
- Quins temps! -va exclamar resignat.
- Sí que eren bons temps! Llàstima que no puguem tornar enrere... -li va etzibar una veu tallant el silenci que l’havia envoltat des que havia arribat en aquell lloc.
- Qui hi ha? Qui ets? -va preguntar espantat.
- Tranquil, xiquet. Sóc una ànima en pena, com tu. O et pensaves que tota aquesta immensitat era per a tu sol? No, xato, no. Aquí sóm molts. El que passa és que t’hem deixat uns dies sol perquè t’aclimatis.
No sabia si estava alleujat o decebut. No li agradava aquella soledat pura i dura, però, posats a triar, potser hauria preferit que fos una veu femenina que l’hagués despertat d’aquell malson i no aquell paio entradet en anys i una mica sobrat que tenia al davant i que no tenia cap altra virtut aparent que la d’anar vestit de futbolista..
- L’has encertada, xaval. Jo també sóc futbolista; o almenys ho era, i segur que més bo que tu.
- Sí, és clar. I això és el paradís, oi? -li va respondre indignat-. Mira avi, jo sóc un crac, una estrella. Marco gols i guanyo campionats, la gent m’estima, m’idolatra, tinc un munt d’amics i guanyo més calés en un dia dels que tu hagis guanyat en tota la teva vida.
- Ei, para el carro, espavilat. Si eres tan excepcional, em vols dir què coi hi fas aquí? Si t’he vingut a trobar és perquè em pensava que ja te n’havies adonat que l’has ben cagada. Però ja veig que t’hauré de posar al dia. Estàs acabat. Els teus dies de glòria són història passada. Tots aquests fans i amics que dius que tens no els veig per enlloc i, per si no te n’has adonat, estàs tan escurat com jo.
El Franky es va quedar mut, i desinflat. Aquell vell sorneguer s’havia posat seriós de cop i, en uns pocs segons, l’havia despullat de tota la seva vanitat. L’avi tenia raó i ell començava a sentir-se molt estrany, buit...
-I patètic, ja ho pots dir ja, ets patètic.
Un silenci estremidor va apagar les crues paraules del vell futbolista, mentre la ment del Franky fugia marxa enrere fins al dia de la seva mort, sobre la gespa de l’estadi. Allà era ell, al teatre dels seus somnis, estès a terra, fulminat. Ningú hi podia fer res. Els altres jugadors se’l miraven espantats i la gent, aquells milers d’aficionats que uns minuts abans s’havien deixat la veu celebrant el seu gol, s’havien quedat muts del tot. El mateix silenci.
Atabalat per l’escena, el Franky va continuar sobrevolant el seu propi rastre i es va veure en una festa, una d’aquelles que tant li agradaven, amb alcohol, amb sexe i amb drogues, amb gent que l’adulava, que l’estimava, que li reia totes les gràcies..., fins que els donava l’esquena.
La vida continuava passant davant dels seus ulls sense control; els grans partits, aquella final que va sentenciar, aquell gol que va fer creuant tot el camp, les celebracions amb l’afició, aquell supercontracte que el va fer ric. Les imatges se succeïen, fins que es va veure una tarda a casa del seu millor amic, esnifant la seva primera ratlla.
El cor se li encongia. Aquell viatge en el temps se li feia cada cop més tenebrós i frenètic. La imatge es va aturar de nou. Era a casa, a l’antiga, davant del mirall, amb una xeringa a les mans. Dubtant. Un amic li havia proporcionat unes ampolletes, assegurant-li que amb allò no es cansaria mai. No era el primer cop que es prenia alguna cosa, però allò... Alguna cosa li deia que no ho fes.
Però ho va fer.
- I allò et va acabar matant.
- De debò? -va preguntar en Franky conscient de quina seria la resposta.
- Tu ja ho saps.
- Havia de ser el millor... No volia decebre la gent que havia confiat en mi. No li podia fallar al meu pare. Volia que estigués orgullós de mi.
- Calla, home, calla. Cada cop que obres la boca la dius més grossa. Al pobre pare ja li has fallat. O és que no recordes quan et deia: “Franky, fill, tu fes-ho tan bé com puguis i jo estaré orgullós de tu”. De veritat creus que n’està ara?
- Doncs no ho sé, suposo que sí. M’estimava molt.
- I tant que t’estimava. El teu pare va plorar la teva mort com cap altre pare ha plorat mai la mort d’un fill. Però, d’orgullós, no n’està ni mica. I la gent, aquells que t’aclamaven, es van sentir tan enganyats quan es va saber tot que ara encara li recorden al pobre pare que el seu fill era un dopat, un drogaddicte i que ser el millor així no té cap mèrit, és un frau, una estafa.
- Pare! -va cridar amb els ulls humitejats-. Jo no ho volia..., no volia fer-te mal.
- Ja és tard per a això, va sentenciar l’avi amb solemnitat. Ara ja no hi pots fer res.
En Franky se sentia dolgut i pressionat per aquell vell decrèpit que el collava sense parar i va pensar que, si al camp era capaç de muntar el contraatac i acabar-lo amb gol ell solet, allà, amb aquell futbolista jubilat com a rival, també se’n podia sortir.
- I tu, vell xerraire? Tu què hi fas, aquí? No em diràs que ets un sant o un àngel del cel. Tu també en deus haver fet alguna. Digues, va, digues. Com vas morir, tu...?
- De vell. O és que no em veus?
- I llavors per què ets aquí, al mateix infern que aquest apestat? -va replicar fent-se la víctima.
- T’ho diré. De petit admirava el meu pare. Era futbolista i m’encantava veure’l jugar. Era el millor i jo volia ser com ell. Un dia, ostres quin dia!, em va regalar una pilota. I des de llavors anava a tot arreu amb ella. Vivia enganxat a la meva pilota. Jugava a totes hores. A casa, al carrer, en un descampat. Després van venir els camps reglamentaris; els de terra primer i els de gespa després. I, per fi, els estadis. Ser futbolista era el meu somni i ho havia aconseguit. Encara era un xaval i ja tenia milers de persones pendents del que feia amb la pilota, dels meus dríblings, dels meus gols. Vivia pel futbol i era feliç. Com tu...
Al Franky li va canviar la cara de cop. Era com si li haguessin fet una falta tàctica, d’aquelles que l’emprenyaven tant, perquè li impedien arribar a barraca i lluir-se. Aquella història! No li sonava, era la seva pròpia història.
- Què, ja m’estàs vacil.lant una altra vegada? -li va engegar.
El vell no li va fer cas i va seguir explicant la seva història.
- Aquell dia, davant del mirall, em preguntava si realment necessitava convertir-me en un trampós i endinsar-me en un món obscur i traïdor per ser feliç, perquè el pare se sentís orgullós de mi, per una mica més de glòria...
- Que no em sents? Que aquell era jo, no tu -insistia en Franky, sense poder evitar l’inevitable.
- I vaig dir no. Vaig triar no enganyar la gent que m’estimava ni enganyar-me a mi mateix. Vaig llançar tota aquella porqueria, vaig agafar la meva pilota i vaig anar al carrer a fer uns xuts, com quan era petit. Vaig seguir jugant, disfrutant i vaig fer feliç molta gent, també el pare. El meu pare..., el teu pare.
El Franky no acabava d’entendre aquella situació, però tenia la sensació d’estar en un carreró amb una única sortida i era aquell home gran vestit de futbolista que pretenia ser ell mateix, o el seu alter ego, o qui sap què.
I ara -va pensar- em dirà que es diu...
- Franky -li va respondre sense deixar-lo acabar.
- Llavors, és això, tu ets jo? -li va preguntar.
- Sóc qui tu hauries pogut ser. La teva segona opció. Allò a què vas renunciar. Mira, noi, tots tenim dret a triar. I tu ho vas fer. La qüestió és: tornaries a triar el mateix?
La Cinta de Vídeo
Ketty Calatayud
M’ho vas prometre. Em vas dir que el veuríem junts. M’ho vas prometre, no te’n recordes? Sí, papi, tot just quan va marcar l’Eto’o, quan m’estaves escanyant. Em vas dir que el primer dissabte que tinguessis festa em posaries el partit del 5-0 al Madrid.
- Tens raó, t’ho vaig prometre. Au va, engega el vídeo que vaig a buscar la cinta
- El DVD, deus voler dir?
- No, Hèctor, és un vídeo. En aquella època encara no havien sortit els DVD
- Però quants anys fa que es va jugar aquell partit, papi?
- Doncs tu ara en faràs deu... I això va ser el 1994, un parell d’anys després del màgic 92, l’any dels Jocs Olímpics de Barcelona, de la Copa d’Europa de Wembley...
- La del gol de falta que hem vist tants cops a la tele?
- Sí, el gol d’en Koeman..., aquest holandès algun dia serà l’entrenador del Barça.
- Però si ja tenim el Rijkaard!
- Sí, és clar. Però en algun moment li donaran la puntada, com a tots els entrenadors. Trigaran més o menys, però, quan les coses no van bé i no s’aconsegueixen els resultats, el primer que cau és l’entrenador. Això és la llei del futbol
- Tu hi vas ser-hi aquell dia, a Wembley, papi?
- No. Aquell dia, el pare treballava i no hi va poder anar. És una de les meves grans frustracions
- Què vol dir frustracions?
- Mmm, com t’ho podria explicar perquè ho entenguis... És semblant a allò que sents quan perd el Barça.
- Jo, de vegades, he plorat quan ha perdut el Barça, però no ho diguis a ningú.
- No passa res, és ben normal, això. Hi ha gent gran que fins i tot no sopa quan perd el Barça. Ja saps que jo em poso de molt mal humor. Però no parlem de coses tristes, agafa la cinta i anem a disfrutar amb el dream team .
- Per què li deien dream team a aquell equip, papi?
- Que no t’ensenyen anglès a l’escola? Li deien així perquè era un equip de somni, que jugava com ningú.... Hi jugaven el Koeman, el Laudrup, l’Stòitxkov...
- Sí, el Hristo, el vaig conèixer al campus de futbol que vaig anar a l’estiu.
- Sí, el mateix. I també hi havia l’Eusebio, el ’Chapi’ Ferrer...
- El que ara surt després dels partits per TV3?
- Sí, però aleshores tenia més cabells. I també jugava el ’noi de Santpedor’, el Pep Guardiola...
- Jo tinc la samarreta del Guardiola que em vas regalar quan vaig fer els tres anys. “Per a l’Hèctor, el fill culer de la mare perica...”, em va dedicar. Potser li va fer gràcia que la mare fos de l’Espanyol. I aquest negre de la foto, qui és?
- No li diguis negre al Romário! Sembles el Luis Aragonés! El Romário da Souza Faria és un dels millors davanters que ha tingut el Barça a la seva història. Una mica pendó, però ha estat un dels més grans. Una temporada va marcar 30 gols amb el Barça. En aquest partit que ara veurem va fer tres gols, allò que es diu un hat trick; fixa’t molt en el primer, Hèctor, és una passada, ja ho veuràs. Arriba poc abans del descans. El Romário rep una passada vertical del Guardiola a la frontal de l’àrea, es gira i fa una finta espectacular coneguda com ’cola de vaca’. El pobre Alkorta encara l’està buscant!
- El Romário era tan bo com el Ronaldo? Al ’col.le’ m’han dit que el Ronaldo va jugar al Barça, però jo no me’n recordo...
- Sí, i tant que hi va jugar, però només una temporada. Va marcar molts, molts gols, uns 34, i un que va fer davant el Compostel.la va donar la volta al món de tan espectacular com va ser.
- I per què se’n va anar?
- Això és una mica llarg, ja t’ho explicaré un altre dia. Bàsicament pel Núñez i pels seus representants, que eren una mica lladres. Diuen que, quan ja s’havien posat d’acord per renovar-lo i fins i tot havien fet una roda de premsa per anunciar-ho, tot se’n va anar en orris quan ho havien de posar tot per escrit al contracte i no era el que havien pactat. Jo també crec que els representants de Ronaldo volien que marxés a l’Inter per cobrar la comissió...
- Però el Ronaldinho és millor que el Ronaldo, no?
- Oh, i tant que és millor, d’això, no en dubtis.
- El Núñez aquest era el president que hi havia abans del Laporta, oi?
- I abans del Gaspart. Va ser president del Barça durant vint-i-dos anys!
- Papi, i el dream team qui el va entrenar, el Van Gaal?
- Noooo, Déu nos en guard! Quina ’empanada’ tens Hèctor. Però si t’ho he explicat molts cops! El Johan, el Johan Cruyff era l’entrenador. Ell el va parir i tenia un ajudant que es deia Charly Rexach, que també va ser jugador del Barça, un paio molt divertit, i amb fama de gandul al camp, que sempre presumia d’haver sortit a tots els pòsters perquè s’hi va passar molts anys i va jugar a totes les categories del club. Tots dos, el Cruyff i el Charly, eren molt amics. Es passaven els partits rient i menjant xupa-xups a la banqueta. Llàstima que al final es barallessin...
- Del Cruyff, ja me’n recordo. És aquest que llegeixes els dilluns al diari i que dius que és Déu i que sempre té raó. És per què és Déu que no es fa vell? Jo sempre el veig igual de jove a les fotos...
- Apa, Hèctor, no diguis bestieses. Però..., ara que ho dius..., no hi havia pensat mai en aquesta relació. Potser tens una mica de raó....
- El Cruyff també va jugar al Barça fa molts anys, oi?
- Sí...Jo tindria la teva edat. I aquell equip també li va fer cinc gols al Madrid, però al seu camp! Al Bernabéu!
- Sí, de debò? I tens el vídeo?
- No, aquest no el tinc. Les imatges són en blanc i negre, i durant molts anys no es va trobar aquesta cinta. En aquella època no existia el vídeo, ni televisió espanyola tenia costum d’arxivar els partits. L’únic que podia tenir una còpia era el Madrid, però van dir que aquell partit del 0-5 l’havien perdut. Molts anys després, TV3 en va aconseguir una còpia i va tornar a passar el partit per la tele. Jo no el vaig gravar, però tinc un amic que el té. Si vols, ja l’hi demanaré i el veurem plegats.
- Ja, és clar...Sempre ho dius, però després....
- De debò. Ara veurem el 5-0 com et vaig prometre, no?
- Tu hi vas ser aquell dia, al camp?
- I tant! Amb l’avi Joan. Recordo que hi havia un ambient increïble...Tots teníem unes banderoles de plàstic als seients per fer un mosaic i les ensenyàvem després de cada gol. Va ser una bogeria col.lectiva. Fins i tot els més avis saltaven i cridaven damunt dels seus seients i deien que no recordaven res com allò i que ja es podien morir! Tots vam quedar sense veu de tant celebrar els gols. Fins i tot hi havia un dels ajudants del Cruyff, un tal Bruins Slot, que no feia més que sortir de la banqueta amb la mà oberta cap al públic...Tot va ser increïble
- I qui va fer els gols, a més del Romário aquest?
- Això és com si t’explico el final d’una pel.lícula. Tingues paciència, ara ho veuràs...
- Papi, però digue’m només si són a la primera o a la segona part.
- Només t’avanço que al descans van arribar 1-0.
- I si s’enfrontessin el Barça de Rijkaard i el Barça de Cruyff, qui guanyaria?
- Buf! Aquesta és la pregunta del milió, fill. Vinga, toca el play i després em respons tu mateix.
La Maleïda Escala
Ferran Correas
L’Aleix es definia com un malalt de futbol. I ben cert que ho era. Quan encara no tenia ni una dent i no aixecava ni un pam de terra ja corria amb allò que els grans en deien taca-taca darrere d’una pilota pel terrat que els seus avis tenien en un edifici del Paral·lel de Barcelona. Com aquell qui diu, va aprendre abans a xutar una pilota que a caminar. De fet, la seva malaltia pel futbol li venia de família. El seu avi per part de mare s’havia guanyat uns calerons, poquets, defensant la samarreta del Castelló. Era un altre boig del futbol i, quan l’Aleix només tenia quatre o cinc anys, ja l’agafava de la mà els diumenges i se l’emportava al mercat de Sant Antoni per completar aquelles magnífiques col·leccions de cromos que s’enceten sempre a la porta del col·legi i que costen molt d’acabar perquè mai surt el cromo de l’estrella del Barça o el Madrid. L’avi i el nét feien dues col·leccions paral·leles i sempre aconseguien acabar-les després d’haver-se passat una pila de diumenges visitant el mercat i haver gastat unes quantes pessetes als quioscos del barri.
I si a l’avi de l’Aleix li agradava el futbol, tampoc es quedava enrere el seu pare. Amb tretze anys havia deixat Saragossa per buscar-se la vida a Barcelona. Els diumenges, la seva distracció preferida sempre era anar a futbol i per això va llogar un seient al Camp Nou, cosa que va provocar que a poc a poc canviés de colors i deixés el blanc del Saragossa per fer seus el blau i el grana del Barça. Així és que l’Aleix, de ben petit, ja sabia el que era anar al camp. Des d’aquells seients de fusta pintats de verd havia vist, en companyia del seu pare i dels veïns de localitat que "apretaven el cul" perquè el marrec pogués seure, jugar Johan Cruyff. Quan li preguntaven pel partit que millor recordava, però, ell sempre deia aquell del gol de Zuviría que va acabar amb una gran remuntada del Barça contra l’Anderlecht en la Recopa. Tenia deu anys i va ser la primera vegada que anava de nit a veure un partit de futbol.
L’Aleix era un malalt de futbol, però la malaltia s’agreujava i la febre pujava quan el futbol es pintava de blaugrana i es parlava del Barça. El seu pare el va fer soci amb dotze anys, quan ja s’havia cansat de donar un puret cada diumenge a l’encarregat de la porta perquè mirés cap a l’altre costat quan tots dos entraven amb el mateix abonament.
La seva malaltia era tan greu que no va dubtar a jugar-se el seu futur pel futbol quan estava a punt de fer els divuit. El professor de matemàtiques que tenia a COU, un home amb pinta de pastor de cabres que no havia vist una pilota de futbol a la seva vida, li va posar l’examen final el mateix dia que el seu Barça jugava la final de la Copa d’Europa a Sevilla contra l’Steaua de Bucarest. La selectivitat o veure el seu equip campió continental per primera vegada? L’Aleix ho va tenir clar. No va dir res als seus pares de l’examen, no s’hi va presentar i va agafar en companyia de tres amics un autocar cap a Sevilla, ciutat on va arribar després de catorze hores de viatge. Era la primera vegada que visitava la capital andalusa i, mentre feia temps, va passejar en un d’aquells carruatges amb cavalls que només existeixen perquè els turistes es deixin uns quants diners, va pujar a La Giralda i va fer un tomb pel parc de María Luisa. Va ser allà on va veure una escala recolzada en un mur. Els amics li van dir que no ho fes, que donaria mala sort, però ell, que no creia en la malastrugança tot i trobar-se a Sevilla, va passar de tots i de tot i va passar per sota d’aquella escala. No s’imaginava llavors tot el que passaria després. Va entrar dues hores abans de l’inici del partit al Sánchez Pizjuán. Estava molt cansat perquè durant el llarg viatge pràcticament no havia dormit, però no va deixar de cridar i cantar ni en les dues hores prèvies ni en les dues hores que va durar el partit. Dues hores perquè el Barça no va ser capaç de marcar ni un gol i tot es va haver de resoldre des del punt de penal. Des de l’altra porteria va veure com els llançadors del seu equip anaven fallant tots, un rere l’altre, mentre els seus amics del col·legi el feien culpable de tot el que estava passant en aquell maleït estadi i li retreien, cada vegada que un dels seus jugadors fallava, que hagués passat per sota d’aquella escala quan passejava pel parc de María Luisa. L’Aleix no s’ho creia. El que estava veient no podia ser veritat i va decidir tancar els ulls. L’impacte havia estat tan important que ja no els va poder obrir. Va quedar adormit, com hivernant. La seva ment va quedar en blanc i pel seu cap només un malson va començar a passar una vegada rere una altra.
L’Aleix ja no va tornar a casa. El seu cos sí, però la seva ment es va quedar a Sevilla. No va viure ni la manifestació silenciosa de milers i milers de seguidors del Barça cap als autocars que els havien de tornar de retorn a Barcelona ni les següents catorze o quinze hores de càstig que va representar el viatge de tornada. Els seus pares, unes setmanes després, quan van veure que no podia fer la selectivitat per haver-se saltat aquell examen de matemàtiques, el van titllar d’irresponsable, però l’Aleix no en feia cap cas. La seva ment s’havia quedat a Sevilla i tot li era igual. El seu equip havia perdut la final de la Copa d’Europa i podia haver estat per culpa seva. Els crits dels seus amics fent-lo culpable de la derrota, el moment en què va passar per sota d’aquella escala en aquell parc sevillà i els jugadors del Barça fallant penals eren les imatges que passaven constantment pel seu cervell. La seva vida s’havia convertit en un malson constant. I no podia despertar.
Els seus pares el van portar al metge perquè l’Aleix va deixar d’estudiar, de sortir amb els amics i fins i tot de fer allò que més li agradava, jugar a futbol i anar a veure el Barça. Li van donar un munt de xarops i de pastilles. El van intentar estimular amb un munt de coses. Amb pilotes, amb noies, amb diners, amb regals, però res era capaç de despertar-lo d’aquell malson. Cap dels especialistes a qui el van portar els seus pares va trobar una solució. L’únic que podien dir era que tot era una qüestió de temps. Sí, però de quant de temps?
I així van anar passant els dies, les setmanes, els mesos i els anys. Amb l’Aleix mortificat constantment pel malson de l’escala del parc de María Luisa. “Un dia despertarà i tornarà a ser el mateix de sempre”, s’animaven els seus pares. I el miracle va arribar. Va ser un 20 de maig, el de 1992. El Barça havia tornat a arribar a la final de la Copa d’Europa i el pare de l’Aleix va comprar tres bitllets d’avió per anar a Londres i tres entrades per anar a Wembley. Una era per al seu fill, que va entrar en aquell temple del futbol com si res, perquè la seva ment encara era a Sevilla. El partit va tornar a acabar amb empat a zero i, com a Sevilla, de nou s’havia de jugar una pròrroga que vivien amb gran intensitat els 71.000 espectadors presents a l’estadi. Tots menys un, l’Aleix, que seia a la seva cadira com un estaquirot i amb aquell malson passant-li pel cap. Però va arribar el minut 112 i un jugador ros va fer el miracle. Va fer un golàs de falta que va fer esclatar tots els seguidors del Barça que es trobaven a Wembley i també l’Aleix, que va saltar de la seva cadira per primera vegada per abraçar-se al seu pare i al seu avi, les dues persones que li havien ficat el futbol al cap. Sis anys després havia despertat i podia oblidar per fi aquella maleïda escala.
La Samarra
Josep Maria Deu
Aquella camiseta li va fer molta il·lusió. No se l’esperava. També li van portar un barnús, llarg fins als peus. Es preguntava com havien encertat la talla. ‘Els Reis ho saben tot’, deien els seus pares. Tot i així, seguia sorprès cada vegada que s’agafava els punys de les mànigues per comprovar que no li penjaven. Estava entusiasmat amb la camiseta.
També havia demanat un llapis i una goma. Tot plegat molt senzill, és veritat, però imprescindible per millorar en els estudis. S’havia fixat en el material que feia servir el nen més aplicat de la classe. Es pensava que, si també tingués un llapis Staedtler del número 2 i una goma Milan de nata, els treballs quedarien impecables.
Per a un altre any havia pensat en una bicicleta. Per ara no feia falta. En tenia prou amb la seva col·lecció de ciclistes de plàstic. No sabia d’on havien sortit, però en tenia desenes. Eren figures d’uns cinc centímetres que reproduïen la silueta d’un ciclista. Hi eren tots: els escaladors, els rodadors, els esprintadors. Miguel Mari Lasa i l’italià Felice Gimondi -li sonaven bé aquells noms- eren els favorits.
Amb aquelles peces de plàstic es passava hores i hores. Assegut a terra o gatejant al voltant de la taula organitzava una etapa de la Volta Ciclista totes les tardes. La taula de centre era de vidre, però tenia els cantons de fusta . Aquest era, precisament, el recorregut de la prova: el perímetre de cirerer.
Al cap d’uns anys, quan Miguel Induráin va batre el rècord de l’hora a Bordeus, va recordar aquells curses que feien els seus petits ciclistes a casa. El velòdrom on corria el gran Miguelón sobre una bicicleta que fins i tot tenia nom - “l’Espasa” - era la tauleta. Donaria el que fos per recuperar aquelles bicicletes!
I la camiseta? On havia anat a parar la camiseta? Li havia demanat a la seva àvia que li cosís un número a l’esquena. Li agradava el sis, simplement perquè era la seva edat. El dorsal només era un distintiu. Al cap i a la fi, pensava que el número només servia perquè els locutors reconeguessin el jugador.
Quan jugava amb els ciclistes en feia la retransmissió: “S’escapa Lasa -deia- i fa la impressió que pot pujar sol tot el port. El tram més dur, un parell de quilòmetres, és al final. En aquesta etapa pot aconseguir el mallot de líder”. Li agradava molt el ciclisme i, en general, tots els esports. Però la seva veritable passió era la ràdio.
Per fi va arribar el dia, després de les vacances escolars de Nadal. A l’hora de sortir al pati feia sol i amb una samarreta interior de tirants no hi havia cap problema per estrenar la camiseta. Sa mare n’hi deia la samarra -en to afectuós-, segurament perquè la textura d’aquella roba era molt gruixuda. Massa i tot per a un futbolista.
La samarra li semblava un mot ben expressiu, sonor i amb una gran força que havia pensat incloure en la terminologia que es volia fer pròpia per a les retransmissions. Creia que era una paraula útil per remarcar allò que representa portar una camiseta: un compromís, un pacte sagrat amb uns colors.
En arribar a l’escola, allò semblava una desfilada de modes. Molts nens estrenaven camiseta de futbolista. Alguns portaven dorsal i altres no. A la merceria, prop de casa, venien uns números que s’enganxaven amb l’escalfor de la planxa, igual com els pedaços que tapaven els forats que es feia als pantalons perquè jugava de porter sense genolleres.
Els nois estaven impacients per jugar amb els seus regals. Havien arribat a classe molt carregats. Per si no fos prou, amb la motxilla plena de llibres, encara n’hi havia que portaven els patins. Els que van optar per portar la pilota -n’hi havia de futbol, de bàsquet, i fins i tot una de rugbi- anaven més lleugers.
Després de dues hores de classe, que no s’acabaven mai, va sonar el timbre. Aquesta cop semblava la xiulada arbitral que indica el començament del partit. Tothom va córrer. S’havien de baixar dos pisos per les escales i després de travessar un passadís per davant de la cuina de l’escola -per allà feia olor de menjar a totes hores- s’arribava al pati.
Hi havia porteries amb pals quadrats i de fusta, i d’altres que estaven pintades a la paret. El pati era tan gran que, a part de les cistelles per jugar a bàsquet i de les porteries, també hi havia un frontó. Gairebé sempre estava buit i només de tant en tant alguns nois portaven les raquetes. Eren de fusta, com la que feia servir Jimmy -‘Jimbo’, li deien els de la ràdio- Connors. Al frontó només hi anaven els grans.
Com en tots els partits de pati d’escola, sorgien dos capitans espontàniament. Després de jugar a senars i parells es començaven a triar els equips. Seguint els criteris de selecció més primitius del futbol, primer s’agafaven els més bons. A vegades, algun capità renunciava a completar l’equip abans de quedar-se amb un "tronc".
Conscient de les seves limitacions -ni era fort físicament, ni tenia dríbling, ni anava bé de cap-, només esperava no quedar l’últim. Allò era pitjor que sortir a la pissarra sense saber la lliçó. La vergonya de quedar marcat al pati no se superava ni que fes un gol. Renoi, com és de difícil fer un gol, i tants que en feia aquell nano tan escanyolit!
La mitja hora de pati va passar volant. En el partit gairebé no va tocar pilota. Entre tanta canalla era impossible. Mentre corria per desmarcar-se o per pressionar al mig del camp, anava fent una crònica mentalment: "El partit no té gaire història; domini altern; es fallen algunes ocasions clamoroses", anava pensant.
Al vespre estava cansat. Havent sopat se’n va anar a dormir sense obrir aquell quadern de les tapes blaves on escrivia els articles, les cròniques i les entrevistes. Va deixar la camiseta ben plegada damunt de la cadira de la seva habitació. De seguida, es va quedar adormit. Va somiar.
Es disputava la gran final. “El camp era ple, l’ambient inenarrable”, deia sempre aquell locutor que tant li agradava. Tot plegat propi d’una cita històrica per a dos equips que després d’una temporada atapeïda de partits arribaven al moment culminant: l’hora de jugar-se el guardó més preuat.
I el partit va començar. Després d’uns minuts de tempteig van arribar les primeres ocasions. Aquell porter que duia la vestimenta clàssica -pantalons negres i camiseta verd fosc- ho parava tot. Va rebre una menció especial, però la distinció com a millor jugador del partit va recaure en l’autor de l’únic gol de la nit.
Va ser una jugada individual. Al mig del camp, molt a prop de la banda, va rebre una pilota que va conduir cap a la frontal amb decisió, habilitat i rapidesa. Li havien sortit al pas un parell de contraris que va deixar clavats amb un moviment precís. Duia la pilota enganxada. Corria com una bala fins que va etzibar un cacau; una ’gardela’ ; una canonada que va entrar per l’escaire.
“Gol, gol, gol, gol”. Cridava amb tota l’ànima. Mentre cantava aquell gol, era conscient de la transcendència que tenia aquell moment. Era un instant màgic que havia d’explicar molt bé perquè els oients es fessin càrrec del que allò representava: “Gooool, gooool, gooool”. Ha marcat el dorsal sis. Qui ho havia de dir! Ha marcat el dorsal sis.
La Carlota, el Kwame i la Mamawely
Carles Domènech
Era un dia especialment calorós i Roger Milla, possiblement el millor jugador africà de tots els temps, es dirigia cap a l’orfenat d’Accra. La satisfacció dels cooperants era evident, però l’emoció dels nens encara estava reprimida. Poc abans d’encaixar la mà del Roger, el passat més recent de la Carlota va recórrer un cervell que havia estat sacsejat moltes vegades per violentes rematades.
La Carlota era una jugadora amateur que durant quatre anys va compaginar la pràctica del futbol, la carrera universitària d’infermeria i les tasques de voluntària en un casal del Raval. Tot semblava perfecte. Fins que el bon joc de la jugadora catalana a la Superlliga femenina va esdevenir un gran maldecap. Els rumors que seria convocada per al proper compromís oficial de la selecció espanyola van arribar al seu club i aquest ho va comunicar a la Carlota. El que semblava un premi per tots aquells anys de lluita i esforç es convertia en el pitjor malson que podia imaginar, un escull insuperable a causa de les seves conviccions.
La Carlota va demanar al seu club que parlés amb el seleccionador i amb la Federació per no fer efectiva la convocatòria i evitar un possible escàndol que no beneficiaria gens el futbol femení. Però aquests, fidels al tarannà democràtic dels estaments esportius, s’hi van negar i van convocar la Carlota per al següent partit del combinat espanyol. Ella, adduint la seva consciència i el dret de jugar amb qui ella volgués, s’hi va negar.
La repercussió mediàtica de la seva convocatòria es va veure multiplicada en el moment de fer-se pública la seva renúncia. Les quatre línies dels diaris esportius per anunciar la convocatòria es van convertir en portades i editorials de ‘La Razón’, ‘El Mundo’ i ‘ABC’ per criticar la Carlota.
La Carlota es convertia en el primer esportista de negar-se a participar amb la selecció estatal. L’objecció de consciència arribava al món del futbol.
Després d’aquest enrenou, el primer partit que va jugar amb el seu club va ser a Madrid i l’escridassada amb què la van rebre feia esgarrifar. L’àrbitre, un tipus petit amb cara de mala llet, no feia res més que permetre el joc violent de les rivals i amenaçar la Carlota amb l’expulsió si protestava. En el minut seixanta, i just en el moment en què acabava de rebre la setena falta, la jugadora catalana va renegar fent caure tots els sants mentre ensenyava la marca dels tacs de la seva defensora a l’alçada de l’engonal. Sort que la virginitat l’havia perdut ja feia uns quants anys per voluntat pròpia; si no, aquella entrada hauria estat pitjor que córrer el Grand National. L’home petit i amb cara de mala llet la va expulsar i l’estadi de La Peineta va esclatar d’alegria com si els haguessin concedit els Jocs Olímpics.
El Comitè de Competició la va sancionar amb quatre partits per haver menyspreat l’àrbitre i el contrari. Per la seva part, el seu club, coaccionat pel moviment intolerant que envoltava la renúncia de la Carlota, la va apartar de l’equip per evitar ser sancionat. El futbol català i la gran majoria dels seus membres van ignorar la injustícia que s’estava fent.
La jugadora, que aleshores només pretenia ser feliç i poder compaginar la feina d’infermera amb la pràctica del futbol, va veure com gran part de les seves il·lusions anaven per terra i es va plantejar seriosament reconduir el seu futur al marge del futbol de màxim nivell.
Cada estiu, la jugadora catalana aprofitava part de les seves vacances per visitar els dos nens que tenia apadrinats i donar un cop de mà a l’orfenat d’Accra, la capital de Ghana. Els ’seus’ nens, el Kwame i la Mamawely, eren dos dels més de dos-cents orfes que hi vivien.
Amb llàgrimes als ulls i amb una ràbia continguda, la Carlota, finalment, es va veure obligada prematurament a deixar de fer una de les coses que més estimava, jugar a futbol. Així que va decidir canalitzar tota la seva frustració ajudant els qui de veritat ho necessitaven: els nens de l’orfenat d’Accra. Va crear l’ONG Futbol per la Infància amb el suport econòmic i moral de centenars de futbolistes afeccionats i d’alguns agosarats i esplèndids jugadors de primer nivell. Es va desplaçar fins al continent africà amb una bossa on portava alguna muda, el llibre de les converses del ‘mestre’ amb el Pàmies i una pilota. La seva missió era, bàsicament, fer més feliços els nens de l’orfenat de la manera que millor sabia, atenent-los en les seves necessitats mèdiques bàsiques i practicant el millor esport del món.
Tres mesos després ’el club’ de la Carlota ja comptava amb més de seixanta nens i nenes d’entre nou i catorze anys. Va dividir els jugadors en vuit equips i va crear el Campionat de Futbol 7 de l’orfenat d’Accra.
Els nens, que tenien cobertes les necessitats mínimes, també gaudien d’un petit televisor on podien veure les estrelles del futbol mundial. Aquests joves, tot i les seves mancances, reien i s’ho passaven bé jugant com qualsevol altre nen.
Un any més tard, el campionat arribava a la seva fi i, gràcies a un reportatge que van emetre les principals cadenes de televisió europees, el món occidental es va fer ressò de dues de les cares del futbol: la hipòcrita i intolerant del futbol professional en la injustícia personal de la Carlota i la grandesa del futbol amateur, solidari en benefici de l’esperit humà i especialment de la infància.
L’essència del futbol està en la gent jove, i la Carlota, a la seva manera, va lluitar per evitar paradoxes tan lamentables com que, durant els noranta minuts de qualsevol partit de l’elit, desenes de milions d’euros estiguin en joc mentre mil vuit-cents nens moren a causa de la desnutrició i de malalties que, en la majoria dels casos, es podrien evitar.
Quan els nens de l’orfenat van veure arribar Roger Milla, l’esclat d’alegria va recompensar l’esforç dels darrers mesos i la frustració de la Carlota per haver deixat de fer abans d’hora el que més li agradava: jugar a futbol.
El Millor del Món
Joan Domènech
Aquell dimecres es va llevar sentint-se el millor del món. No era la primera vegada que sortia del llit amb l’ànim tan optimista i alegre, però aquell matí tenia fundades raons per sentir-se especialment feliç. A la nit li havien de donar el premi que acreditava que no hi havia ningú com ell. Es va dutxar i es va perfumar igual que en les grans ocasions -una assenyalada festa familiar, un partit important-, es va vestir amb tot el cerimonial, va posar el vestit que havia comprat recentment a la maleta i va mirar cinc o sis vegades si portava al damunt el bitllet d’avió a París. Va agafar un taxi cap a l’aeroport i va sortir cap a la glòria.
Mentre mirava excitat per la finestreta el paisatge a l’enlairar-se de Barcelona, va fer una ullada als records. El primer que li va venir al cap era el sermó diari que li clavava el seu pare cada quinze dies quan era un nen.
- “Deixa això del futbol, que seràs un inútil tota la vida”, li deia cada vegada que sortia de casa amb la bossa d’esport. Tenia 23 anys, continuava en el futbol després d’haver firmat un contracte per dues temporades, però el seu pare seguia repetint-li el mateix. Amb menys freqüència, però la frase no havia canviat. En certa manera, no li faltava raó; els diners que guanyava eren un sou que no li augurava un retir milionari.
Va somriure dintre seu i va rememorar el sacrifici que havia fet durant tants anys. No només per encaixar la esbroncada paterna setmanal, sinó per tota la pols que s’havia empassat pels àrids i descuidats camps de terra. L’inhumà fred dels matins hivernals, la pluja de la qual no es va poder protegir mai, els injustificats insults de la grada, el menyspreu d’alguns rivals i la indiferència general que despertava el van induir a pensar, més d’una vegada, que el seu pare tenia raó. Que no valia la pena invertir tantes hores i que s’havia de buscar una feina estable, un cop consumida l’època d’estudiant que l’havia portat a l’atur. Però no va desistir i aquella nit l’havien de recompensar per la seva fe i dedicació indestructibles.
Va entrar en aquell hotel parisenc amb el pas segur i el punt altiu que distingeix les personalitats. Un dels vint xavals que hi havia a l’entrada li va demanar un autògraf. Només un el va reconèixer perquè l’havia vist a la televisió fugaçment en una de les seves intervencions més comentades. Ni tan sols sabia el seu nom; sabia que era un dels premiats i aquest era un motiu suficient per demanar-li la firma. La foto, no obstant, era un reconeixement excessiu.
Va invertir tota la tarda a perdre el temps, primer per fer una volta pels carrers més cèntrics i després per mirar la tele estirat al llit de l’habitació. Hi havia anat sol i no tenia amb qui parlar. Tornava a sentir-se insignificant. L’havia saludat cortesament Pelé, que en assumptes de relacions públiques seguia sent el rei; també Michel Platini, que ja despuntava com a professional d’estrènyer les mans, però Cruyff, que l’havia vist tantes vegades al Camp Nou, ni el va mirar.
Va arribar l’hora del sopar amb l’entrega de premis, l’únic motiu d’aquell viatge. El seu seria el primer, un cop acabat l’àpat i l’inevitable tràmit dels discursos protocol·laris. El president de la FIFA va desgranar els motius pels quals li concedien el guardó, mentre la pantalla gegant de l’escenari començava a reproduir el vídeo que resumia els mèrits justificatius de la seva presència a la gala mundial de la temporada futbolística.
Era un recorregut per la seva vida esportiva. Dels camps de terra als de gespa, de les grades de ciment semibuides a les butaques de plàstic dels estadis. De la filmació familiar i casolana, gairebé furtiva, a les imatges gravades per les televisions que emetien la Lliga de Campions. Al contemplar aquells segons de pel·lícula súper vuit, va deduir que els tentacles de la FIFA eren tan allargats que havien entrat fins i tot per les finestres de casa seva.
Mirava la pantalla amb tanta curiositat com plaer mentre advertia, dissimuladament, que els comensals de la seva taula i de les contigües giraven els ulls cap a ell. L’havien identificat. Va ser llavors quan van començar a mirar-lo amb simpatia. Va voler suposar que l’admiraven. Una mica, només una mica, perquè no era, ni de lluny, una de les estrelles. Era un element més de la indústria, dels quals n’hi havia centenars, tot i que ningú el superava en l’interès que mostrava; en la concentració que exhibia per tots els racons del terreny de joc, en la intuïció per endevinar cap on aniria la pilota, en l’esportivitat. Sempre va ajudar els companys, però no va voler fastiguejar mai els rivals; no havia respost mai a l’insult. Més que uns colors, estimava el futbol.
Es va veure a si mateix en aquell llunyà partit en què va fer una parada sensacional de foto, tot i que ningú el va retratar, amb el porter ja batut, caçant una pilota impossible al costat de la base del pal. Els convidats a la gala també van veure l’esprint més útil de la seva vida, corrent per la banda, desafiant el temps, per caçar aquella pilota i servir-li al lateral, en una acció que quinze segons després es va traduir en el gol de la victòria.
Aquella jugada, que no va passar desapercebuda als tècnics, va significar el seu ascens al primer equip. Ja feia vuit mesos que s’entrenava amb ells, amb els professionals. Ell també era un professional, se sentia un professional, i no només perquè fos la seva única i exclusiva dedicació. S’entrenava amb ells, com ells, seguia els mateixos horaris i viatjava amb el grup, tot i que fora de casa moltes vegades no li permetien vestir-se i el deixaven condemnat a la grada, a exercir de simple espectador.
Es va despertar del seu somieig quan a la pantalla van aparèixer les imatges que l’havien fet mereixedor del guardó, el primer que es concedia en el futbol. Era el famós partit de la Lliga de Campions que el va encimbellar, perquè ningú havia fet abans el que va fer ell aquella nit crispada, tensa i emocionant davant del pitjor enemic del seu equip. Un gol, un simple gol, decidia el pas a la final. El guardonaven per ser un paio exemplar i per ser un precursor, el creador d’una figura que a partir de llavors van cultivar tots els clubs.
Madeiro, un jugador de l’equip rival, es va desplomar a terra. La pilota era a l’altra punta del camp. Ningú dels 70.000 espectadors, excepte ell, va veure el desmai, ni els companys d’aquell jugador, el més odiat, per cert, de la parròquia local. També a ell li queia malament, perquè cada vegada que es trobaven a la banda sentia un insult, però abans que rival era futbolista. Es va acostar a aquell cos estès a terra, inconscient. Li va donar dos cops a la cara, li va prendre el pols i el va començar a picar al pit mentre cridava reclamant l’atenció de l’àrbitre. El primer jugador que va arribar, Gutiérrez, el va empènyer amb menyspreu, creient, en la seva bogeria, que havia estat l’agressor. Van entrar els metges, les assistències, mentre la esbroncada que agitava l’estadi ja agafava proporcions majúscules. El xiulaven a ell, precisament a ell, per atendre l’abominable Madeiro, i a Gutiérrez per la seva injustificada agressivitat davant un dels de casa. “Li ha salvat la vida”, va declarar l’entrenador visitant al final d’aquell partit, com recordava aquella nit el tram final del vídeo.
Blatter, el president de la FIFA, es va acostar al micròfon mentre la pantalla es fonia al color negre: “Senyores i senyors, és per a mi un honor entregar a David Salmerón aquest premi al millor aplegapilotes del món”.
El Comiat del Guille
Oriol Domènech
Quedaven tres hores per a l’inici de l’última jornada. El màxim favorit per conquerir la Lliga, l’Atlètic, depenia d’ell mateix. Si guanyava el partit, era campió; si no, hauria d’esperar els resultats dels seus dos perseguidors, que sumaven un punt menys. Aquell diumenge, transcendental per als tres aspirants, era històric per al lateral esquerre del líder, Guillem Sentís, que, després de vint-i-quatre temporades al club, i divuit al primer equip, es retirava. Es veia amb cor de continuar un parell d’anys més, però el nou tècnic holandès no el volia ni veure, i la directiva preferia complaure els capritxos d’una persona que feia quatre mesos que estava a l’entitat que no pas els desitjos d’una altra a qui li quedaven els mateixos per arribar al quart de segle.
El ‘Guille’, com se’l conexia des que havia fitxat amb només onze anys, va aterrar al futbol per casualitat, després que el tècnic més veterà del club el descobrís en un torneig de la festa major del seu poble. Perquè ell, si en algun esport apuntava molt alt, era el tennis: unes setmanes abans de començar a ser futbolista s’havia proclamat campió d’Espanya aleví. Però, des de ben petit, era un boig de l’esport rei, i amb el seu pare no es perdia cap dels partits que l’Atlètic jugava a casa, raó per la qual no va dubtar ni un segon quan li van oferir entrar al club. Va destacar des del primer dia, va anar superant categories i, amb disset anyets, ja va debutar amb els grans, un gloriós dia en què va substituir el que en aquella època era el número u. Divuit anys després, i amb moltes victòries i títols a l’esquena, era el moment de dir adéu. Amb normalitat, això sí.
Com sempre, va ser el primer a arribar al menjador de l’hotel de concentració, on l’equip berenaria abans de marxar cap a l’estadi. A la seva taula seien els únics tres jugadors catalans que quedaven. Res a veure amb els seus inicis, quan tots eren de casa, excepte un parell de bascos molt arrelats a la ciutat, un asturià que parlava català i quatre estrangers, els millors del món. De l’empresa familiar que era aquell club s’havia passat a la multinacional. Del grup d’amics que disfrutaven de cada segon dels entrenaments i els partits, al grup de professionals que només pensava en el futbol cada set dies. De les farres setmanals organitzades d’un dia per l’altre, als sopars forçats i freds de cada tres mesos ‘per fer pinya’. A ell, aquesta transformació que vivia l’entitat, però també el món del futbol, no li agradava gens. “No m’hauria d’haver enganxat”, es deia moltes vegades en veu alta.
A mig berenar, l’entrenador va prendre la paraula per donar l’onze inicial i les instruccions d’última hora. El ‘Guille’ estava tranquil, ja que, tot i haver disposat de poques oportunitats al llarg del campionat, aquell dia l’altre lateral esquerre estava sancionat, i la titularitat, assegurada. O això pensava ell. ’Portero, Gross. Línea de cuatro: derecha, Marco, centro, Ruud y Jerome, y en la izquierda, Da Souza’. Increïble. No podia ser veritat. Un extrem a la defensa i ell a la banqueta.
Però era fort. El futbol l’havia fet fort. Quan rebia pals d’aquest estil recordava el greu accident de trànsit que el seu cosí va patir tres dies abans de la final de la Copa d’Europa que van aixecar a Roma, l’any que va perdre per una gravíssima lesió al genoll, o la UEFA que l’Atlètic va deixar escapar pel penal que ell va fallar en la tanda decisiva… Ser suplent, encara que fos en un dia tan assenyalat, era poca cosa, i menys per a ell, més preocupat sempre per l’equip que no pas pels seus propis interessos. El més important era guanyar la lliga.
Un cop finalitzada la xerrada tàctica, van pujar a l’autocar i van anar cap al camp. Van trigar una hora per cobrir un trajecte que acostumaven a fer en deu minuts. Tota la ciutat havia sortit al carrer per animar els seus herois, els que havien de tornar a conquerir un títol quatre anys després. El ‘Guille’ se’ls mirava emocionat pensant que, vint anys enrere, era un d’ells i que potser ben aviat tornaria a ser-ho amb els seus fills.
Després d’arribar a l’estadi i comprovar l’estat de la gespa, van anar directes al vestidor. El silenci que presidia els àpats i els desplaçaments en autocar també es podia sentir allà dins. Quina diferència respecte a l’època en què el crit de guerra travessava les parets i atemoria l’equip visitant! O quan el capità donava un cop al pit a tots els companys just abans d’entrar al terreny de joc. Tot això ja era història. Recent, però història.
El camp es va anar omplint de mica en mica (l’actuació musical prèvia de quatre grups de rock va ser un fracàs) i, a les nou, l’hora de l’inici del partit, ja no hi cabia ningú. Darrere de la banqueta hi havia la seva gent. També els seus dos nanos, que desconeixien que era l’última vegada que veien el pare vestit de futbolista. La resta de la família, encara amb la decepció de la seva suplència, somiava amb el moment de celebrar la seva aparició a la gespa.
No van haver d’esperar gaire. Als cinc minuts, el central es va lesionar i al tècnic no li va quedar més remei que fer-lo sortir. Ell, que era defensa, ni la va tocar. L’Atlètic, que necessitava guanyar per ser campió, va convertir el partit en un atac-i-gol. Les ocasions per marcar se succeïen una darrere l’altra. Fins i tot ell en va tenir una d’immillorable. El seu xut, a un metre de la porteria i després de la sortida d’un còrner, va acabar a la segona graderia. Havia fallat el gol més fàcil de la seva vida just el darrer dia.
Va arribar el descans. Mentre els jugadors marxaven cap als vestidors, va començar a témer el pitjor: els dos davanters que quedaven a la banqueta havien sortit com un coet, coincidint amb el xiulet de l’àrbitre, per escalfar. “Me la fotrà, aquesta errada me la farà pagar”, sospitava el ‘Guille’. “No pot ser, impossible, no em pot canviar a mi, que he començat com a suplent i que plego avui”, va afegir tot seguit, acollonit davant el destí que intuïa. Les coses pintaven malament. ‘Dentro, McCarthy i Alessandro; fuera, Sentís i Sabaté’, foren les úniques paraules del tècnic a la mitja part. Suficients per humiliar un jugador a qui acabava de privar de dir adéu a un públic que li havia donat suport incondicionalment durant més de mitja vida. Al seu públic.
Tot i l’enorme superioritat local, el partit va acabar amb el mateix resultat amb què havia començat: 0-0, i la lliga anava a parar a les vitrines del Racing. Els crits d’ànim que tant havia trobat a faltar dues hores abans es van sentir llavors al vestidor. Eren retrets, i també alguns insults. Fins i tot hi va haver una petita picabaralla entre l’entrenador i l’estrella de l’equip, frenada ràpidament pel delegat. La feina d’aquest últim, impagable, també tenia les hores comptades: un exjugador dels vuitanta, molt amic del president, el substituiria l’any següent.
El ‘Guille’ no podia creure el que havia viscut. Sempre era l’últim a marxar; aquell dia va preferir ser el primer. Ell, un tipus poc polèmic que vivia allunyat dels divismes dels que ara eren els seus companys, va aprofitar l’arribada del tècnic a la sala de premsa per sortir d’amagat i evitar els periodistes. Volia anar a recollir la família i marxar ràpid cap a casa. A plorar la seva pena i oblidar-ho tot. A mig camí, però, va tornar enrere. No havia pogut acomiadar-se de l’afició, però sí que volia, com a mínim, fer-ho de l’estadi que l’havia vist néixer i morir com a futbolista.
Els records, un cop a la gespa, es van anar succeint. La majoria, extraordinaris. El debut, l’homenatge al Miguel contra el Brasil, la classificació per a la final de la Champions, les grans victòries davant de l’etern rival i, evidentment, les dinou copes que havia aixecat. Moments màgics. Inesborrables.
Des del cercle central va tornar cap a les banquetes saludant els aficionats, com si hi fossin, com si l’estiguessin ovacionant, recordant el somni que s’havia repetit durant tota la setmana i que malauradament no s’havia fet realitat per culpa d’aquell entrenador malparit. Va sentir uns aplaudiments. Era tot fosc, no es veia res. Quan es va apropar al túnel, va descobrir de qui eren: del massatgista, la persona que el va escoltar quan la seva primera nòvia el va deixar, el que li havia cuidat el turmell que li havia fet la vida impossible des del primer dia, el que sempre li havia donat savis consells. Tot un símbol de l’entitat. L’esperava per fer-li un petó i demanar-li les botes per al seu particular museu: “Les teves seran les últimes. Ve un ‘fisio’ holandès i a mi, com a tu, tampoc em renoven”. El ‘Guille’ es va enfonsar i no va poder aguantar més. Aquelles paraules havien fet vessar les seves primeres i últimes llàgrimes sobre un camp de futbol.
Ni el pitjor malson podia haver estat tan cruel com ho era la realitat amb el futbolista que més títols havia guanyat amb aquella samarreta. Una vegada més, però, va aixecar el cap. I es va prometre tornar un dia per impedir que ningú visqués mai més un final com el seu i el del massatgista. L’Atlètic estava d’enhorabona: perdia un futbolista brillant, però començava a guanyar un president encara millor. El seu futur president.
El President que es va Empassar un No
Pere Escobar
En Max era una persona normal. Bé, havia estat normal tota la vida i només feia quatre mesos que l’havien fet president d’un club de futbol. O sigui, que qui encara no l’havia vist en la seva nova feina el continuava considerant una persona normal i corrent, com qualsevol altra. De fet, i tractant-se d’en Max, els seus coneguts de tota la vida només en deien meravelles, d’ell. Que si era educat, que si era simpàtic, que amb ell et pixaves de riure..., un home jove, ben plantat i que tenia totes les qualitats que qualsevol àvia podia voler per al seu nét.
Però alguna cosa havia canviat a la vida d’en Max. Apassionat pel futbol, s’havia presentat a les eleccions a la presidència del seu club de tota la vida.
Moltíssima gent va ser feliç amb aquella victòria d’en Max, però, només quatre mesos després, més d’un es començava a preguntar què se n’havia fet, d’aquell noi que coneixien i que, ara, tenia tan poc a veure amb el que omplia les pàgines dels diaris, els minuts de ràdio i els espais de la televisió.
La popularitat, l’estrès del càrrec, el seu poder mediàtic l’havien aïllat dels que tota la vida havien estat els seus amics. Vaja, que s’havia quedat sol.
Estava envoltat, és clar, d’un munt de personatges que es passaven el dia donant-li la raó, dient-li que que bé que li quedava aquella camisa, o que encertat havia estat en el seu últim discurs. Però en Max estava sol. Tan sol que, enmig de les presses, d’una vida amb dies de vint-i-cinc hores i cent mil aplaudiments, ni se n’havia adonat.
Aïllat en la seva torre de marfil -el seu despatx al club-, en Max decidia, comprava o venia sense escoltar ningú, sense refiar-se totalment de ningú. Tan sol estava que ja ni el que li deien els seus amics tenia cap tipus d’importància en les seves accions.
Però vet aquí que un dia, tancat al seu despatx d’ambient carregat, en Max va prendre una decisió que canviaria completament la seva vida: va obrir la finestra.
Sí, ja ho sé. Ja sé que obrir una finestra no sembla una decisió d’aquelles que serveixin per decidir res. Però és que, per la finestra d’en Max, tan bon punt va ser oberta, hi va entrar un no. Era un no molt petit, que difícilment es podia veure. Però era un no convençut, d’aquells que no es fan enrere. Un no com una casa de pagès.
I va entrar, tot s’ha de dir, en mal moment. Perquè en Max estava badallant. I, entre les presses del no per entrar i la decisió d’en Max per obrir la finestra, el no va tenir tot just un segon per veure el despatx del president. El temps que es triga a entrar per una finestra i començar a baixar per la gola d’un home que badalla.
El nostre home se’n va adonar ràpidament. Però, tot i que va començar a estossegar fort i a picar-se al pit, el no ja havia entrat ben endins i no hi havia manera de fer-lo fora. En Max, és clar, no sabia què s’havia empassat: potser un bri d’herba -estaven segant el camp de futbol- o potser una mosca -quin fàstic!-. El cas és que no hi podia perdre més temps, i s’ho va acabar d’empassar bevent-se un got d’aigua. I va continuar decidint: comprarem aquest defensa, vendrem aquest davanter...
Fins que van picar a la porta. Era la secretària d’en Max. Ja eren quarts de tres i feia mitja hora que havia d’haver començat a dinar, però amb aquell president malhumorat i estúpid amb qui li havia tocat treballar, una mai no sabia quan podia sortir per la porta ni què li demanaria deu segons després.
Que diferent semblava el dia que va venir per primera vegada. Tan maco, tan atent, tan simpàtic... En fi, qui ho havia de dir!
- Senyor president: que puc marxar a dinar?
En Max se la va mirar per damunt dels papers que s’estava estudiant i, abans de contestar, va pensar que se li havia fet tard un cop més i que aquella pobra noia patia com ell aquella bogeria que suposava dirigir un club tan important. Va mirar el rellotge, va tenir un esglai en adonar-se que tard que era i, quan li anava a contestar que ja podia marxar a dinar, de dintre del seu cos només va sortir una paraula...
- No.
- Bé, doncs, menjaré alguna coseta més tard... Que em necessita ara per a alguna cosa?
En Max no se’n sabia avenir. Ell havia volgut dir sí, però li havia sortit no. I, ara, aquella pobra noia es quedaria sense menjar per no res. “Bé, li demanaré que m’ajudi a redactar unes cartes i així entendrà que la faci quedar”, va pensar. Però va tornar a respondre...
- No.
La pobra secretària ja no sabia on mirar. Mira que s’havia tornat estúpid, aquell paio -pensava -, però tu aguanta, que és la teva feina. I no n’hi ha tantes fora d’aquí...
- Que potser vol més aigua o alguna altra cosa per beure?
En Max havia començat a suar. Aquella pobra noia estava aguantant la seva mala educació amb molta elegància i encara li oferia aigua. Li aniria bé un got d’aigua. No sabia què dimonis s’havia empassat, però tenia la gola seca. Es beuria un got d’aigua i després la convidaria a dinar. Tot arreglat. Es va aclarir la gola i va deixar anar un rotund, clar i potent...
- No!
La secretària va tancar la porta del despatx i va deixar tot sol en Max, que, sigui dit de passada, no acabava d’entendre res. Per què li havia sortit aquell no, quan ell volia dir sí? Què li passava? Es va aixecar de la cadira i va anar cap al mirall. Es va mirar de dalt a baix. No veia res diferent. De fet, ni estava despentinat... Va mirar d’obrir la boca, a poc a poc, i, de sobte, es va trobar amb el seu reflex dient: no!
Allò no podia ser. Segur que era un malson. Aviat se’n despertaria i es faria un fart de riure amb aquella història tan boja. Es va pessigar. Ben fort... I només va aconseguir fer-se mal i dir un no! més potent encara.
En Max es va començar a fregar el cap amb força. Tot allò no podia estar passant. A mitja tarda, tenia la reunió més important de la seva vida i no s’hi podia presentar amb un no a la boca. De fet, necessitava dir que sí. Era un contracte doble en què el club traspassava un jugador que no valia per a res i n’incorporava un que segur que acabaria sent un dels millors del món. Sí, sí, sí, sí, pensava en Max. Pero, tan bon punt obria la boca, li sortia... no!
Estava desesperat. No sabia a qui recórrer. Intel·ligent com era, sabia que tots aquells que li deien a tot que sí i que només servien per fer-li la pilota, tan bon punt sabessin que tenia un problema, se n’aprofitarien. Li preguntarien: senyor president, vol que em quedi amb el sou que tinc? I ell contestaria no!, i ràpidament s’apujarien el sou. O, senyor president, que hem de venir a treballar cada dia? No. Que vol que l’ajudi? No. Que vol fitxar el millor jugador del món? No, no, no, no...
Trucaria a casa. Això mateix, trucaria a casa i la seva dona l’ajudaria... Però, just quan van contestar, va saber que no havia estat una bona idea.
- Que passa alguna cosa?
- No!
- I per què truques? Que volies parlar amb mi?
- No!
- Amb els nens?
- Nooo!
Va penjar espantat, mirant de no espatllar més el que ja havia espatllat.
Li va entrar una suor freda, que li regalimava esquena avall. Estava desesperat. No sabia què fer. Estava punt de posar-se a plorar com un nen.
I es va tornar a obrir la porta del seu despatx...
Quan va alçar el cap, en Max es va trobar en Manel. En Manel era un home petit que feia molts anys que treballava al club; tants anys, que ningú no recordava quants. En Manel havia estat l’última víctima de la reconversió que el club havia començat feia uns quants dies per mirar de reduir costos. L’havien fet fora amb una jubilació anticipada. I no se’n sabia avenir. S’havia passat la nit plorant. Ell no volia marxar. Era ben veritat que ja tenia una edat i que, econòmicament, l’oferta de la jubilació era molt bona. Però ell no volia els diners. Ell volia continuar treballant. Cada matí, cada dia. Com havia fet tota la vida.
En Manel s’ho havia rumiat molt, abans d’anar al despatx del president. Era la seva última oportunitat. I li cantaria les quaranta. Si se n’havia d’anar, com a mínim, es quedaria ben ample dient tot el que pensava a aquell marrec malcriat que ara manava i que, quan en Manel va començar a treballar al club, ara ja fa massa anys, encara no sabia ni caminar.
Però a en Manel no li sortien les paraules. Es va quedar dret al costat de la porta, mirant en Max, que tampoc badava boca per por de tornar a sentir un no.
Finalment, amb un fil de veu i els ulls plorosos, en Manel va poder dir...
- De veritat vol que me’n vagi? De veritat que ja no serveixo per a res?
- Nooo!
I, aquest cop, a en Max, el no li va sortir de debò, de dintre, barrejat amb l’altre que l’estava mortificant des de quarts de tres... i va arrencar a plorar.
Com en Manel, que no s’ho podia creure, de feliç que estava. Va saltar endavant i va abraçar en Max. Molt fort. Fortíssim. Potser massa i tot. Però en Manel és així. Tota la vida treballant al camp, ja se sap.
Tan fort el va abraçar que, de la sacsejada, el no que s’havia empassat en Max va sortir disparat cap a la finestra, al carrer. Tots dos estaven abraçats. Tots dos plorant i parlant alhora. Fins que en Max es va adonar que ja no li sortien nos de la boca. Que li explicava a en Manel que, quan ell era petit, anava al camp amb el seu pare, que és molt difícil ser president, que estàs sol, que t’equivoques sense adonar-te’n.
I aleshores va ser feliç. Va cridar la seva secretària i li va dir: “Noia, agafa l’abric, que us convido a dinar, a tu i en Manel, per celebrar que us apujo el sou i que, aquesta tarda, tindràs una feinada de por. Hauràs de trucar a tots els meus amics. Aquells amb qui fa tant de temps que no parlo. Vull passar-me tres dies sabent què fan i deixen de fer. Com estan els seus fills i les seves feines. I també trucaré a casa. Per parlar amb els nens. I a la senyora, que es deu haver quedat amoïnada. I...
- Escolti’m, que no recorda que avui té aquella reunió tan important? Aquella en què s’ha de decidir què fem amb el jugador que vol vendre i amb el que vol comprar?
- Ah, aquella reunió! Saps què? Això és feina del secretari tècnic i l’entrenador. Al cap i a la fi, jo només sóc el president.
I agafat d’un braç amb en Manel i de l’altre amb la seva secretària, va sortir del despatx per anar a dinar. Amb cara de tornar a néixer i amb molt poques ganes de tornar a dir no.
La Pilota de Drap
Dagoberto Escorcia
Quan en Pau va fer 40 anys, en Nico i en Lluc havien començat a descobrir que la pilota era groga i no blanca, i molt menys fosca que la que guardava el seu pare al racó on emmagatzemava els seus records i també les fantasies. Va ser en aquells temps quan els dos nois van començar a donar puntades a la pilota al passadís de la vella casa de Gràcia sense importar-los gens ni mica els crits dels repetits avisos que la seva mare els enviava des del saló: “No tan fort”. “Compte amb la porta de l’armari, la trencareu”. “Nens, us fareu mal”.
Contràriament a una bona majoria de nens, en Nico i en Lluc preferien dedicar les hores lliures a casa al sa exercici de jugar amb la pilota abans que interessar-se pels videojocs o per les pel·lícules de Disney. Eren temps en què el futbol s’havia deixat de jugar al carrer i era molt més senzill fer-ho a través d’un programa d’ordinador o d’un joc de la Playstation. Feies jugar els jugadors que tu volies, als camps que tu elegies i tenies tots els equips del món. El futbol a casa. I podies fins i tot guanyar sempre. Tot un somni.
En Pau, el pare, no es va imaginar mai que aquella pilota groga despertaria tanta admiració en els seus fills i molt menys que provocaria en els menuts el desig de convertir-se en allò que ell sempre va somiar: ser futbolista.
En Lluc tenia 4 anys, i en Nico, 5. Aquell dia que en Pau els va portar a descobrir el Barça va ser el més semblant al que explicava García Márquez a ’Cien años de soledad’ sobre el dia en què Aureliano Buendía va ser portat pel seu pare a conèixer el gel. Una cosa inoblidable.
Les sensacions d’en Lluc i en Nico al Camp Nou no es podien explicar amb paraules. Però els gestos, les mirades i els nervis dels nens reflectien que aquella tarda de diumenge quedaria gravada a les seves ments. Van sentir escalfor, malgrat que feia fred. Ganes de córrer, malgrat que havien d’estar asseguts. Van sentir ganes de saltar el fossat i córrer cap a la verda gespa del camp del Barça per agafar una d’aquelles pilotes grogues que estaven utilitzant els futbolistes de veritat. Ells, que només podien aprofitar l’estret passadís del seu pis, es delien per sortir amb una d’aquelles pilotes grogues i començar a donar puntades contra la paret de casa seva.
En Pau, el pare, al veure les cares fascinades i els ullets brillants dels seus dos fills, no va necessitar gaire temps per entendre el que els estava passant. I no va poder evitar retrocedir a la seva infància, a aquells dies de Nadal en què els Reis Mags li deixaven a l’arbre una pilota de drap, que, al cap d’un mes de donar-li puntades al carrer amb els amics, es desfeia completament. Llavors havia d’esperar fins a l’any següent per tenir-ne una altra.
En Pau els havia portat allà, al Camp Nou, perquè els nens comencessin a aficionar-se a l’equip de la seva vida, perquè sentissin l’ambient meravellós del camp, perquè s’aprenguessin l’himne que a ell el feia estremir cada vegada que el sentia cantar. Era un ambient que al Pau l’excitava, i havia portat els seus fills perquè passessin una estona feliç i perquè admiressin, sobretot, el nou astre del futbol, Ronaldinho.
El pare no es va imaginar mai que en Nico i en Lluc haguessin volgut ser als 4 i 5 anys com aquest brasiler de somriure constant i que semblava que feia màgia amb la pilota. Un malabarista capaç d’inventar dríblings que fins els seus propis adversaris qualificaven d’increïble: “El que fa Ronaldinho amb la pilota no es pot fer ni amb la mà”, havia dit un dia un altre jugador.
“Jo sí”, va deixar anar en Lluc com si li estigués llegint la ment al seu pare. “Jo puc fer tot el que fa ell”, va afegir. I va començar a fer moviments amb les seves petites cames. Passava la cameta esquerra per sobre d’una pilota virtual i inclinava el cos cap a un costat. “Jo finto i surto per aquí”, explicava de manera eloqüent. I també escenificava una parada amb el pit, un tret potent i una pilota robada lliscant per terra. “Jo ho faig, però m’has de regalar la pilota groga”, va deixar anar com a sentència final.
En Pau va recordar una escena semblant molts anys enrere. Ell sempre havia estimat el futbol, més que els estudis. I quan s’acostava el diumenge li entraven els nervis. Sabia que jugava el Barça a casa, però al seu pare ningú en aquella ocasió li havia deixat un carnet per anar a l’estadi; a penes hi havia diners per menjar, i comprar una entrada era impossible. Enfadat perquè sabia que es perdria el partit, en Pau intentava estovar-li el cor al seu pare i a les nits, quan estava al llit, suposadament adormit, començava a narrar un partit com si fos un locutor professional. Els seus pares es despertaven i en Pau, alguna vegada, a més de preocupar-los, va aconseguir que fessin l’impossible per anar a l’estadi.
Però el millor record que guardava en Pau de la seva infància, o del que se sentia més orgullós per la seva capacitat imaginativa, era el de la nit en què, també fent-se el somnàmbul, es va posar a tirar la pilota de drap contra la paret i a llançar-se com un porter cap a un costat i cap a l’altre, al mateix temps que narrava les grans parades que realitzava.
Aquella vegada va aconseguir que l’endemà el seu pare matinés per inscriure’l als infantils de l’Europa, que llavors començaven a funcionar a prop del barri.
“¿Tu vas ser bo?”, va preguntar en Nico com si estigués escoltant la fantàstica història que el seu pare recordava en silenci.
“No. Però em vaig divertir molt jugant a futbol”, va contestar en Pau alhora que abraçava la criatura i li feia un petó al front. Va pensar per un moment d’explicar als seus fills les anècdotes de la seva vida infantil, tot el que feia per intentar divertir-se, o com i en quina mesura va estimar ell la pilota de drap. Però va preferir callar tota la seva passió per l’esport de la seva vida. Ja crearien ells la seva pròpia afició. Però això sí, els compraria la pilota groga i els facilitaria el camí perquè estimessin el futbol tant com el va estimar ell, que el va estimar fins en somnis, fins amb una pilota de drap.
l’Andrea i la Carla També Van Fer el Gol
Christian García
L’Andrea i la Carla sempre han estat molt entremaliades. Sovint, ja en els seus inicis, acostumaven a abusar d’aquella qualitat que les va convertir, ben aviat, en les botes més entranyables que mai va tenir el Ronald. Formaven -formen avui encara- una parella bucòlica, envejable... indivisible. Es tracta d’aquells duets tan exquisidament compenetrats que, fins i tot en moltes ocasions, demostren poca capacitat per fer un pas sense el consentiment de l’altre. Probablement per això, el Ronald sempre va correspondre amb delicadesa a aquella curiosa qualitat compartida entre totes dues. Val a dir que mai, fins al dia que se les va calçar en un vestidor de futbol, s’havia vist un respecte tan profund d’un jugador envers les seves botes. Un amor idíl·lic. Desfermat. Apassionat i sense embuts. Probablement, parit arran de la dedicació que el Ronald demostrava, abans i després de cada partit, netejant-les i polint-les. Només d’aquesta manera es pot entendre que l’Andrea, al peu dret, i la Carla, a l’esquerra, corresponguessin de forma tan elegant al tacte i a la precisió que exigia la qualitat tècnica d’un jugador com Ronald Koeman.
De tota manera, aquesta mútua adoració es va escantonar un vespre del mes de novembre a l’estadi Vicente Calderon de Madrid quan aquell parell de juganeres van decidir desfer, encara que només fos per un partit, l’idíl·lic lligam i trencar, així, el compromís adquirit després de molts anys. Aquell fatídic dia, l’Andrea i la Carla van acordar desobeir les ordres a les quals sempre havien estat fidels. Van creure que aquest acte de rebel·lia serviria per augmentar el grau de dependència que, creien, havia arribat a tenir d’elles el seu estimat Ronald. I la rebequeria va arribar a l’extrem quan aquell desvergonyiment va acabar amb una maleïda relliscada i, en conseqüència, el corresponent trencament del tendó d’Aquil·les.
Aquella greu lesió va convertir, com sovint passa, un sincer amor en un punyent odi. I aquest odi va desembocar en l’oblit més absolut i les botes, després de ser esclafades contra la paret del vestidor, van ser arraconades amb tota consciència, fins al punt que, de mica en mica i amb el pas del temps, totes dues van anar perdent lluentor, textura i elasticitat. La humitat, el fred i la pols les van anar arronsant al mateix temps que les desllustraven, de tal manera que fins i tot el número 4, que un dia el Txema va dibuixar sota la llengüeta, va quedar desfigurat.
El temps, però, que ho cura tot, va servir per oblidar-ho. Un bon dia, mesos després, precisament el benvolgut Txema Corbella va trobar, per casualitat, aquell parell de criatures abandonades sota una de les banquetes que feien guàrdia davant de l’armariet número 4. Les va recollir, les va observar amb deteniment i, d’entrada, no va ser capaç d’identificar-les. Se les va repassar de dalt a baix. Del dret i del revés. D’un cantó i de l’altre. Primer es va mirar l’Andrea. Després va examinar la Carla. Finalment, amb aquell instint que només ell pot tenir per identificar material sensible, es va adonar que eren les llegendàries botes del mític 4. Entre espantat i sorprès, les va acaronar i, de seguida, va agafar la primera tovallola que va trobar i les va, acuradament, embolicar amb la intenció de protegir-les. Més tard, es va tancar a la seva habitació, va agafar la millor badana que tenia i un bon grapat de betum i les va maquillar. Va pensar que fer-ho era com recuperar-les per a la història del futbol i, precisament per aquest motiu, hi va dedicar força estona, juntament amb una bona dosi de calorós afecte. El que mai, però, podia ni arribar-se a imaginar és que aquell tractament de recuperació que acabava de practicar seria cabdal en la carrera futbolística de Ronald Koeman i en l’esdevenir de la història del Barça.
Vet aquí que el 18 de maig de 1992, el Txema va agafar l’Andrea i la Carla, i les va ficar a la bossa amb la resta del material que havia de viatjar en direcció a Londres. Dos dies després, a primera hora del matí i un cop va arribar a Wembley, el primer que va fer, sense dir res a ningú, va ser col·locar-les amb delicadesa a la part baixa de l’armariet que li corresponia ocupar al Ronald. Va pensar que el retrobament a partir de l’efecte sorpresa seria tan emotiu com il·lusionant i que allò, fins i tot, podia provocar una bona descàrrega de positivisme en l’ambient del vestidor poc abans de la disputa de la final.
Tal dit, tal fet. Quan el Ronald, hores més tard, descalç davant la porta del seu espai reservat, es va ajupir per agafar les botes, es va quedar bocabadat. No entenia com s’havia pogut produir aquell màgic retrobament. Tanmateix, amb la mirada de complicitat del Txema, en va tenir prou per entendre que calia fer una immediata comprovació: havia d’aixecar la llengüeta de cadascuna de les botes i veure si encara quedava una petita ombra d’aquell 4 dibuixat feia molts anys. Un cop certificada la identitat de l’Andrea i la Carla, va saber que aquell dia amb aquell parell faria alguna cosa important. I, efectivament, així va ser.
Un cop van sortir al terreny de joc del mític estadi de Wembley, la connexió va tornar a funcionar. L’estabilitat, la precisió i la potència es van fer evidents de bon principi i només es tractava d’esperar l’instant precís per etzibar la puntada gloriosa. Aquell moment va arribar al minut 111. El Ronald va agafar la pilota i la va col·locar amb delicadesa en el punt on l’àrbitre havia assenyalat una falta a Eusebio. Va donar instruccions a Stòitxkov i Bakero. A continuació es va mirar les botes i els va ajustar els cordons amb l’objectiu de notar la màgica protecció que semblava entreveure’s en el llustre de la pell. Més tard, es va sentir el xiulet de l’àrbitre que, de forma tan involuntària com automàtica, va activar totes les qualitats tècniques d’aquell parell de prodigioses botes. El Ronald va tornar a mirar la pilota de manera desafiant. Va fixar el punt de mira en direcció a la porteria. I va començar a córrer amb la majestuositat de sempre. De cop, la Carla es va falcar a la perfecció just al costat d’on reposava la pilota que Bakero havia aturat convenientment. Al mateix temps, l’Andrea va deixar anar una ‘gardela’ tan magistral que va transformar la pilota en una bala. Un projectil que va acabar al fons de la porteria i que va convertir Ronald Koeman en el jugador que va donar la primera Copa d’Europa al Barça.
Avui, l’Andrea i la Carla són reconegudes per tots els barcelonistes com les botes màgiques de Wembley i segueixen formant una parella bucòlica, envejable i indivisible, tot compartint una de les vitrines de més privilegi que hi ha al museu del club blaugrana.
La Història Més Trista del Món
Santi Giménez
Aquesta història és real. Quan la llegeixin, potser entendran per què fins ara no ha sortit a la llum. Només després de moltes indagacions i d’arriscar les vides dels investigadors i d’altres fonts periodístiques s’ha pogut treure a la llum aquest exclusiu document que, per si sol, ja justifica l’edició d’aquest volum.
Aquí el teniu. Jutgeu.
Nota: L’original és en llengua portuguesa.
Per a la vostra comoditat us oferim la versió traduïda.
Exp. Num: 36.183
Sexta Feira do 4 do julho do 2004
Prefectura da Novo Estadio da Luz
- El senyor Wagner de Moraes, fill de Manoel de Moraes i de Lucinda Días Preta, nascut el 31 d’octubre de 1968 compareix com a inculpat acusat d’agressió en públic amb extrema violència avergonyint el gloriós poble lus .
-(nota del trad. L’estimat lector entendrà que el pobre traductor que afronta aquesta tasca tracti de suavitzar al màxim la barroca llengua dels autors de ‘Os Loisiadas’).
-El senyor Wagner de Moraes (a partir d’ara “l’inculpat”) argumenta la seva defensa en la base que ell sosté que és “la història més trista del món”.
-“L’inculpat” asegura que “la història més trista del món” és la seva. “L’inculpat” sosté que des de ben petit va ser un fanàtic del F. C. Porto i que la primera cosa verda que va veure a la seva vida va ser “el meravellós tapet de l’antic Das Antas”.
-Argumenta “l’inculpat” que, tot i ser un tendre infant, ell només menjava la sopa quan Pacheco, Madjer, Juary i un tal Futre sortien vencedors després dels 90 minuts de joc, encara més si s’esqueia la pròrroga. Que de sempre els seus colors favorits eren el blau i el blanc i que el seu animal domèstic infal·lible quan jugava a l’‘Scatergories’ era el Drac. Tots aquests bons sentiments, afirma “l’inculpat”, es van veure tacats lògicament pel seu odi al Benfica F. C.
-Sosté “l’inculpat” que el seu odi a l’equip lisboeta va augmentar en el curs d’un Porto-Benfica que els capitalins van guanyar per l’inversemblant marcador de 6-15 després de remuntar en els últims 4 minuts un 6-2 favorable als ‘Dragoes’. Va ser aleshores quan Chalana va marcar el 6-7 al descompte i “l’inculpat” va buscar -amb la innocència pròpia de l’infant- la mirada que el seu pare perquè aquest li expliqués la desfeta. Però es va trobar el seu progenitor “fotent-se el filet” amb una fanàtica de l’etern rival; “absolutament aliè al ’Waterloo” que hi havia sobre el rectangle de joc.
-Afegeix “l’inculpat” que, quan absolutament escandalitzat per l’escena de veure -literalment- el seu pare en mans de l’enemic al mateix temps que el debutant Secretário es feia un hat trick en pròpia porta en només 48 segons, va decidir fugir a casa seva, situada al costat del vell Das Antas.
-El tràgic relat del nostre (perquè a hores d’ara ja és una mica nostre) “inculpat”continua amb el tenebrós panorama que es va trobar en entrar a la seva llar. “La meva mare, tota ella despullada excepte una bufanda benfiquista, celebrava l’últim gol de Joao Pinto (en planxa), lúbricament encadenada al senhor Joao, pare del meu millor amic, i que regentava la botiga de sota de casa. A més de vendre mantega caducada, era un reconegut seguidor del Benfica”.
- “Aquell funest dia”, recorda el nostre exuberant “inculpat”- “vaig jurar camí de l’orfenat (perquè tot allò va acabar en tragèdia i el meu pare, ajudat per un matxet cubà i dues ampolles de tequila, va acabar de soca-rel amb qualsevol possibilitat que en un futur tornés a ser víctima d’un adulteri) que odiaria per sempre més el Benfica, la seva afició, al tequila i que mai, mai de la vida, posaria els peus a l’estadi Da Luz, cau d’aquell mal que havia arruïnat la meva vida”.
-Van pasar els anys i “l’inculpat” va sortir de l’orfenat, el Porto va oblidar aquella nit de llàgrimes i l’home que avui presta declaració en aquesta comissaria de l’Estadi Da Luz, a falta d’un millor expedient acadèmic va entrar a formar part de la gloriosa Guàrdia Nacional.
-El seu brillant expedient policial el va portar avui, diumenge 4 de juliol de l’any 2004, a formar part del dipositiu de seguretat de la final de la Eurocopa 2004, que jugaven Portugal i Grècia. Només el seu marcial entrenament i l’amor a la pàtria van aconseguir que Wagner de Moraes trepitgés l’estadi Da Luz. ’Feu del mal’. No s’hi va poder negar.
-El fet d’estar a les portes de la glòria. De ser testimoni que Portugal podia guanyar la seva primera Eurocopa, va servir perquè “l’inculpat” pogués suportar el fet d’estar fent guàrdia a l’estadi del Benfica. La glòria de Portugal valia aquest sacrifici. Magallanes hagués fet el mateix.
-Però un tal Charisteas va espatllar el somni al minut 57 de partit. Grècia va marcar el gol que li donaria l’Eurocopa i tot el públic de l’estadi n’era conscient. Wagner plorava a la banda vestit d’uniforme. Havia trencat la seva promesa d’honor de no trepitjar mai l’estadi Da Luz per assistir a una tragèdia nacional.
-Un minut després del gol. Amb la cara amarada de llàgrimes, “l’inculpat” va veure com un pallasso vestit amb barretina i amb una bandera del Barça sortia al camp, es dirigia cap a Figo, li llençava una bandera estranya a la cara i sortia corrents cap a la porteria que defensava Ricardo, on es va estavellar contra la xarxa.
- “No ho vaig poder evitar, aquell imbècil va pagar per la meva mare, pel senyor Joao, pel meu pare i per totes les meves desgràcies. Vaig saber després que es feia dir Jimmy Jump i que és mig famós en un lloc que es diu Catalunya, però jo li vaig pegar la pallissa de la meva vida. I no n’estic penedit. Ho tornaria a fer”.
- “L’inculpat” queda a disposició judicial i el tal Jimmy Jump serà ingressat a l’hospital per ús innecessari de la força.
Lisboa, 4 do julho do 2004
Fred
Gema Herrero
Em paguen per explicar el que veig i sento en un partit de futbol. Per això sóc aquí, tan lluny de casa, per això he vingut. És la meva feina. Però aquesta nit no puc. Avui no. Sóc en un estadi, el partit ha començat, la gent crida al meu voltant. Tot hauria de resultar-me familiar, pròxim, però no hi sento, no hi veig. No estic al cas.
Tinc molt de fred i un silenci dins. Avui no puc. Aquesta nit no. Perquè aquest mateix matí, tan a prop d’on s’està jugant el partit, tan a prop del soroll, he escoltat el silenci. I era on menys esperava trobar-me’l. Entre nens. Criatures precioses. Nadons de porcellana. Fràgils, pàl·lids, callats. Sols.
Sóc en un partit, però no hi puc veure perquè tinc els ulls plens de bressols de fusta.
Tot és gris, dins i fora. L’orfenat fa una olor ensucrada, de papilla de pobres. Les cuidadores somriuen amb les seves bates blanques i ens conviden a entrar. A mirar. S’apanyen com poden, però no surten els comptes. No hi ha prou mans per acariciar-ne tants i són als bressols de barrots de fusta, alguns adormits, massa quiets, massa pàl·lids, altres desperts, però tan callats que sembla irreal. Et claven els ulls, sense sorpresa, ni alegria. Un està dret, al fons. Li acosto la mà, molt a poc a poc, i, quan estic a punt de tocar-lo, comença a plorar. Plora sense fer gairebé soroll i li cauen unes llagrimotes grans. Li faig por i només calla quan arriba una cuidadora i l’agafa en braços. Suposo que només es fia d’ella. Suposo que les carícies no formen part de la seva rutina perquè els comptes no surten. Hi ha la senyora que somriu, que el calma, i una habitació plena, d’una paret a una altra, de vells bressols de fusta. Abans d’anar-me’n em giro i m’està mirant una altra vegada tranquil.Tan preciós. Tan sol.
Em menjo les llàgrimes perquè no tinc dret a plorar davant seu. La culpa crema. “Podria fer més”, em dic, però no sé ni com començar, ni per on. Una ànima bona els ha portat una maleta plena de roba petitona, amb joguines i piruletes i només ara m’adono que jo no he fet res, excepte mirar. I que a més no n’hi ha prou. Res hauria estat suficient. Començo a recitar: llet en pols, biberons, bolquers, menjar. Jo què sé. Alguna cosa més, més. Més. I malgrat tot, quan ens en anem ens agafen les mans, somriuen i ens donen les gràcies. Ens donen caliu.
A fora hi ha alguns gronxadors buits, agafo aire, intento aguantar-me perquè segueixo sentint que no hi tinc dret, però alguna cosa es trenca dins. Ploro i em sento parlar. Pregunto perquè em consolin, com ho faria un nen. “¿Els adoptaran, oi? Digue’m que els adoptaran a tots”. I com es consola una criatura em diuen amb veu de mel: “És clar, és clar que sí”.
Set hores després estic en un estadi, un estadi de futbol en què s’està jugant un partit. I em sembla que res té gaire sentit. Que fa massa fred. No estic al cas i tant me fa. Només veig les seves carones. Tinc fred a dins, però la culpa crema.
I m’adono que no en sé ni un sol nom.
El Catacrac
Jorge López
Es parava com Schuster. Es pentinava com Schuster. Però jugava com l’àvia de Schuster. Els diaris l’anomenaven mig centre paleta perquè cada vegada que li cedien una pilota ell tornava un totxo. Els seus amics, al barri, li deien el Fatxa, per la seva característica estampa d’actor de telenovel·la sud-americana. El cert és que en pantalons curts era un zero a l’esquerra, incapaç de distingir el toc d’una pilota de rugbi del d’una de futbol, i, quan rematava a porta, deixava en evidència aquella capacitat innata de xutar la pilota amb les dues cames... juntes. De fet, molts encara insisteixen que tenia dos peus drets.
Inexplicablement, l’entrenador l’estimava com un fill. I quan Evaristo Toledo n’agafava algun sota la seva tutela paternalista, el feia sentir el més important davant la plantilla, l’afició i els mitjans. Així era el tracte privilegiat que tenia el Fatxa pel Toledo. Al camp de joc, es creia la clau de l’equip, malgrat que no tenia talent ni per ser picaporta. Diu la llegenda que era tan burro que un dia un rival va agafar herba del camp i li va engegar en to burleta: “Té, cavall, menja”.
La qüestió és que totes les expectatives, la il·lusió, i el prestigi de l’entrenador Toledo estaven dipositats en les descalibrades botes del seu deixeble més estimat. Era el dia de la finalíssima per la permanència, i el Fatxa havia d’agafar la llança i enviar l’equip al front. Si l’equip guanyava, Don Toledo s’imaginava entrevistat als estudis de televisió per rosses amb escot, com a integrant estel·lar d’una edició del “Gran Hermano”, desfilant a La Cibeles, i fins i tot confeccionant una línia de sostenidors i calces femenines. Però, perquè tot això passés, el seu ’aprenent de crac’, el seu ’aneguet lleig’ futbolístic no li podia fallar. I l’equip no es podia permetre empatar.
En certa manera, Evaristo era un paio molt creient, extremadament religiós. Segons els vaivens del partit, era capaç de passar del ’Déu meu’ al ’Mare de Déu!’, encara que, la majoria de les vegades, era el seu equip el que quedava ’a la bona de Déu’. “Calma, que Déu és argentí, i usa la 10”, contestava amb aquella xuleria de qui creu tenir el mòbil de Déu. Els fets posteriors van comprovar que ni tan sols en tenia l’e-mail.
Perquè, a més de patata, el seu estimat el Fatxa no sabia fer-se entendre en el camp de joc. Si es posava nerviós, tartamudejava, i una indicació li durava gairebé mig segon. “Co-co-co..., compte el segon..., compte el segon..., compte el segon pa-pa-pal”. Així, quan el central l’entenia, generalment ja havien encaixat un gol a pilota parada. Molt trist.
Tampoc llegia bé el joc. I ara! Per a ell, fòbic a les matemàtiques, un 4-3-1-2 eren només les últimes quatre xifres d’un telèfon mòbil. Però talòs a temps complet, anava per la vida creient-se un divo del futbol. Diuen que li agradava tant aparèixer davant una càmera de TV que obria la nevera de casa seva, veia llum i parlava. És que la intel·ligència el perseguia, però ell era més ràpid.
El físic tampoc li donava un cop de mà. Era gras. I, malgrat que hi posava voluntat i actitud, tenia menys cintura que una rentadora. Feia temps, amb motiu d’un viatge d’avió per assistir a un partit amistós, li va passar una anècdota que el va marcar per a tota la seva fugaç carrera: després d’un combat de 15 minuts i fracció amb el seu cinturó de seguretat, una hostessa de vol se li va acostar amb molta coqueteria per oferir-li una pròrroga, també coneguda com a allarg. Però no hi va haver manera, ni això va servir per cobrir la seva voluminosa panxa i ajustar-la a la butaca. “Grassonet, més que pròrroga hauràs d’anar als penals”, es va burlar el seu company de seient. Era el Toledo. Així es van conèixer i van començar una eterna amistat.
El cert és que aquell dia, el de la final, els dos equips que s’enfrontaven eren tan mediocres que fugien cap avall. Sacachispas i Deportivo Desemparados no oferien el que es pot considerar un espectacle. Eren mig dolents, si se’ls mirava amb un ull tancat. Fins al minut 89 no s’havia produït ni un xut a porta. Ni un córner. Ni un lliure directe. Només un de lateral que, a sobre, va estar mal executat. Fins que la pilota va decidir convertir el Fatxa en l’home del partit.
La jugada clau es va succeir com la lletra d’un tango de Reinaldo Yiso, acompanyada pel bandoneó de Troilo i l’orquestra d’Osvaldo Pugliese. Segons els arxius de l’època, el narrador va cridar: “Faltava un minut i estaven 0 a 0, va agafar la pilota serè, se’ls va passejar a tots, va encarar el porter, i amb un fort xut va obrir el marcador...” Mentida. Els anys van alimentar aquesta llegenda popular de pura ficció, allunyada de la realitat. Al catacrac tot li va sortir malament. En lloc d’acostar-se, la pilota se li escapava, espantada per la seva cama peluda i la puntera de la sabata. Com va poder, va aconseguir obrir-se camí als cops de colze i quedar cara a cara amb el porter. Ell, amb els seus atacs de vedetisme, es va veure a soles amb el porter Salinas, conegut com el Lleó de Mataró, que sempre resultava la figura en els partits on hi havia en joc l’honor del barri, un hot dog i una cerveseta freda. Va estar esperant aquell moment tant de temps que, de l’ansietat, se li va fer petita la porteria. La pilota no va girar ni va posar l’intermitent. No hi va haver rosca, efecte, comba, ni res que se li assembli. La pilota va sortir disparada cap al centre de la cara de Salinas, que va parar la rematada de casualitat, amb la boca. Després de la superparada, el porter va ser considerat un bidentat... Més que per la seva futurologia per quedar-se dret en el lloc indicat, per una raó més senzilla: després del cop de pilota als morros, només li van quedar a lloc les dues dents del davant. O sigui, bident. Al Fatxa, que acabava d’enviar al descens el seu equip, el van insultar fins i tot els muts.
Després del fatídic final, al Toledo se’l recorda impàvid, amb el gest fantasmal amb què va aparèixer als diaris de l’endemà. Els periodistes, a la roda de premsa posterior a la tragèdia, el van destrossar. No en va faltar cap. Ni l’Arquitecte, aquell que només feia columnes als diaris. Ni el Massatgista, el periodista que només tenia carícies per a egos aliens. Ni l’anomenat Sol de cara perquè ho observava tot des dels seus ullets entretancats, com si fos víctima d’una llum encegadora. També hi va assistir el Violinista, un sec desmanegat que tenia el tic del coll torçat i semblava que algú li havia robat el violí. A l’Evaristo el van condemnar com si s’hagués tractat d’un tribunal de la Santa Inquisició.
A les tribunes del club, on cada dissabte els rumors s’ageganten com els preus dels lloguers, comenten que el Toledo es va recloure en una localitat perduda de l’interior del país. Que encara somia a participar en el “Gran Hermano”. I que l’han vist com a mànager d’una petita escola de futbol. L’ajuda un monitor que, segons les descripcions, recorre els camps amb un mat a la mà. Els xavalets del barri juren, asseguren, prometen, que es para com Schuster. Que es pentina com Schuster. Però que juga com l’àvia de Schuster.
XH
Marcos López
Ell era allà, a Getafe, un fred dissabte de tardor, al límit de la seva àrea, envoltat per un ‘exèrcit blau’ a l’extraradi industrial del gegantesc Madrid. El tercer fill d’en Quim i la Mercè. Petit i diminut, com sempre. També és cert que no ha aixecat mai més d’un pam de terra. ¿Per què ara havia de ser diferent? Vist des de lluny, no ha tingut mai pinta de futbolista. Ni pinta ni cos. Però el secret que l’ha portat a ser allà no es veu. Ni tan sols es pot apreciar amb un simple cop d’ull. Ho porta tan amagat que resulta impossible desxifrar-ho, o endevinar-ho. No és fora. Ben mirat, encara avui sembla un misteri que hagi arribat aquest dissabte tardorenc fins al límit d’aquella àrea.
“Altres millors que jo s’han quedat pel camí”, es repeteix ell mateix, de tant en tant, per tocar de peus a terra quan fa volar coloms. I els diners el conviden a descuidar-se.
- “Saps què, l’hi dono a Ronnie i així li fan falta, guanyem temps i sortim d’aquest embolic”. El disc dur del seu cervell, el programa informàtic que ha elaborat durant la seva joventut, el ’XH’ -no el confonguin, per favor, amb el ’XP’ de Windows, no hi té res a veure, encara que potser és més complex-- li va ordenar enviar aquest missatge a les seves cames. Petites, per descomptat. En ell, res té un aire grandiós. Bé, sí. Alguna cosa sí, l’aire que desprèn el seu futbol. Qualsevol altre hauria enviat la pilota a la grada per salvar-se de la invasió blava. Ell no. Enmig d’aquell setge, va treure una mil·lèsima de segon per desxifrar el problema, prémer la tecla correcta i obrir una altra finestra al partit. Però l’amo del ’XH’ no va comptar que Ronnie fa servir des de fa molts anys el mateix programa. Perquè en alguna cosa sí que s’assembla el ’XP’ al ’XH’. Tots dos són universals. El pots fer servir a qualsevol lloc del món, si tens el password, és clar.
A Ronnie no li van fer falta, com imaginava el seu company, ni tampoc li van treure la pilota perquè la pilota no se’n va voler anar d’aquells peus. Sempre ha estat seu. Si algú t’acaricia, et mima, t’estima, et parla, no l’abandones mai. Ni l’oblides.
“Doncs res, l’ajudaré. Per si de cas”. Va pensar el fill gran d’en Quim i la Mercè, convençut, per una vegada, que els atletes, no els confonguin amb els futbolistes, aconseguirien tombar l’artista. Es va equivocar. No comptaven ells, ni tampoc ho intuïa cap arxiu del ’XH’, amb l’última genialitat creada per Ronnie. Aquest és el problema que tenen les bèsties. Cada vegada que intenten destruir les coses, arriben tard. Destrueixen el que és antic. No arriben mai a temps per acabar amb el que és nou.
A Getafe en va quedar la prova. Ronnie va detenir el temps durant un parell de segons, almenys, a l’extraradi de Madrid. Els blaus corrien darrere d’ell, l’assetjaven, empenyent-lo fins a intentar treure’l fora del camp. No van poder. I, de sobte, quan l’inventor del ’XH’ va passar pel seu costat, es va trobar amb la pilota als peus. No preguntin com s’ho va fer, hi ha coses que simplement es disfruten. I després s’expliquen perquè, si no s’expliquen, no es disfruten realment perquè la felicitat és compartir-la amb els altres. ’XH’ ja està acostumat a les entremaliadures de Ronnie. Li dónes un totxo i et torna una pilota embolicada en un llaç vermell de cel·lofana amb el destí enganxat a les costures del cuir. “Té, deixa-la a casa, el més difícil ja t’ho he fet”. Encara avui el sorprèn com li va arribar la pilota. “És veritat. ¿Com me la va donar? De taló, va ser de taló, no?”
Llavors, el tercer dels fills d’en Quim i la Mercè es va posar a córrer per l’extraradi de Madrid. ¡Déu meu! ¿Ell corrent? Sí, però no. No té cos per córrer -això es veu-- ni cor -és el que sostenen els metges-- per resistir-ho, encara que tampoc li fa falta. Els altres corren i després pensen. L’amo del ’XH’ pensa, després corre. Veient-lo agafar totes les dreceres del món -era allà, fugint dels blaus, davant milers de persones-, es podria pensar que porta un mapa a la mà. Un mapa, on hi ha totes les rutes dibuixades, per córrer menys i arribar abans. És mentida. Fa servir un GPS, instal·lat al costat del disc dur del seu cervell. Una combinació explosiva perquè és invisible per a l’enemic. I fins i tot per al radar. No es pot detectar.
- “Bé, aquest no m’atrapa. És Gabi, és davanter i corre poc”.
Enmig de la invasió blava, que havia inundat l’extraradi de Madrid, ’XH’ va tenir temps de pensar. De pensar i de veure un rival que anava darrere seu desesperadament. ¿Com el va veure?, van preguntar tots. Per l’ull que porta instal·lat a la part posterior del cap. Sí, ho sé, no es veu, no és possible. ¡Un home amb tres ulls! La ciència no admet aquestes coses, però el futbol sí que ho tolera. Potser ve de l’herència dipositada pel mestre Pep. Eren certes les coordenades que li van enviar. Certes i correctes. Davanter i poc sacrificat en el treball defensiu. Un altre codi que el nou segle no ha canviat en el futbol. És inútil dir-ho i més inútil encara escriure-ho, que no va atrapar ’XH’.
- “Ara faré un dríbling”. Dit i fet. El GPS, o les tardes al jardí de casa regatejant ’Xut’, el caniche que li serveix per a tot, per matar el temps, per ser un rival imaginari, el va advertir de l’arribada d’un altre ’soldat blau’. És l’avantatge que et proporciona disposar d’una visió panoràmica. Per això, havia arribat fins al límit de l’altra àrea. No se sap per quina estranya mutació genètica, s’havia reencarnat en un veloç extrem d’aquells que adorava el seu pare quan veia els partits a la tele en blanc i negre. Sense ser ràpid, el fill d’en Quim i la Mercè corria més que ningú. Sense ser esquerrà es movia per la banda esquerra com si fos Stóitxkov. Sense ser un ballarí, havia fet una giragonsa sobre la pilota que havia marejat l’’exèrcit blau’. Van anar a buscar-lo i, de sobte, com si fos un mag, ja no tenia la pilota. L’havia donat a Deco. Ingenus, que imaginaven atrapar-lo! No s’ha descobert encara el virus -a Internet hi ha milers de xats investigant l’assumpte-- que desactivi el programa informàtic. No hi ha pirateig perquè l’enginy funciona sense cables i connecta tres cervells prodigiosos, nascuts a Porto Alegre, Sao Paulo i Terrassa, amb una sincronització espectacular.
A l’extraradi de Madrid, ’XH’ havia reviscut en menys d’un minut la pel·lícula de la seva vida, mentre recordava el que va pensar a principis dels 90 quan jugava al Terrassa i es va enfrontar amb l’equip dels seus somnis. Llavors tenia 10 anys. “Papa, els del Barça són molt bons, no estaré al seu nivell. Aquí ho he de fer increïblement bé”. Doncs sí, ho va fer. Com a Getafe, quan va il·luminar un horrible partit amb la mateixa senzillesa que regateja ’Xut’. Va agafar la pilota, l’hi va donar a un amic, aquest l’hi va tornar i després l’hi va donar a un altre perquè ell s’emportés la glòria del gol. Així de fàcil. Si tens, és clar, el GPS, el disc dur i la contrasenya. Si ets l’inventor del ’XH’.
PD: Qualsevol semblança amb la realitat és absoluta. Hi ha prova documental d’aquesta obra. Per les inicials de ’XH’, respon Xavier Hernández, el menut que corria guiat pel GPS a Getafe, situat a l’extraradi de Madrid, la també anomenada llar de l’exèrcit blau.
Cuir Vell
David Llorens
La seva fi va arribar quan els pares d’en Quim van regalar-li una pilota nova, una d’aquelles fastigosament relluents, decorada segons el disseny més actual i fabricada amb tots els avantatges de la tecnologia moderna. No és que no s’ho esperés, no; ja feia temps que era prou conscient del seu deteriorament físic: mai no havia estat rodona del tot -potser perquè estava feta de drap i, per definició, era flonja- els colors de la seva pell eren bruts i esmorteïts i últimament se li escapaven budells de roba pels descosits, que cada cop eren més nombrosos. Pensava, però, que en Quim l’apreciava. L’havia vist créixer i evolucionar, junts havien recorregut el camí de l’aprenentatge. Ella va ser el regal predilecte del seu tercer aniversari, i, amb els anys, aquells cops de peu insegurs que la feien rodolar passadís amunt i passadís avall sense direcció esdevingueren xuts contundents i precisos. Però, és clar, aquella criatura ara ja tenia deu anys i era titular indiscutible a l’equip de l’escola, i, a més, els caps de setmana jugava amb els infantils de l’Horta. Estava escrit que havia de passar.
A aquella pilota de drap ningú no li havia dit què se’n feia, de les de la seva espècie, quan se les jubilava. Pensava que acabaria els seus dies llençada en un abocador, aixafada entre un munt d’escombraries i picada per unes gavines que tractarien d’esbrinar si era o no comestible. Per això es va sorprendre tant quan la van ficar dins una capsa de cartró i, una estona i uns sotracs més tard, apareixia a les portes d’un edifici estrany. A l’entrada hi havia un cartell que deia: ’Benvinguts a Cuir Vell, l’asil de les esfèriques retirades’.
Hi havia un munt de gent -de pilotes, vull dir- rodolant per aquell casal d’avis: fetes de plàstic i de goma algunes, però la majoria eren de cuir, d’aquelles que es fan dir reglamentàries perquè són prou bones per ser utilitzades en partits oficials. Ella era l’única de drap. Va passejar sense rumb concret fins que una gran pilota de cuir se li va adreçar.
-Ets nova, petita?, va preguntar-li.
-Sí, acabo d’arribar i, la veritat, vaig força perduda.
-Doncs no pateixis, que jo t’ensenyaré com funciona tot plegat i t’explicaré el ’qui és qui’ d’aquesta llar del dimoni. Coneixeràs alguns personatges curiosos. Som-hi!
Llavors, mentre passejaven juntes, va començar amb entusiasme la seva tasca de cicerone fent-li saber a la pilota de drap els entrellats de comportament i d’horaris imprescindibles per sobreviure i adaptar-se al nou ambient. Aquella vella pilota de cuir tenia un aspecte curiós: com gairebé totes les habitants d’aquell lloc, el pas del temps i els xuts li havien esborrat el dibuix de la dermis i mostrava alguns traus aquí i allà del seu cos esfèric. Però el que la feia única i diferent de la resta era un bony espectacular que provocava que trontollés rítmicament quan es desplaçava.
Poc després, al bell mig del pati de l’asil, van trobar un grup de pilotes al voltant d’una altra que explicava amb entusiasme alguna cosa. La nouvinguda i la seva acompanyant van apropar-se per escoltar. La pilota xerraire continuava amb el seu discurs:
- ... llavors en Maradona em va agafar, encara dins el seu camp. Quina sensació! Ho recordo com si fos ahir. Ens desplaçàvem a tota velocitat sortejant contraris: un, dos, tres, quatre, ara a la dreta, ara a l’esquerra... Els anglesos intentaven endur-se’m, però en Diego m’amagava, em passava de l’interior a l’exterior de la bota i em trepitjava amb tanta suavitat que semblava que no volgués fer-me mal. Abans que m’adonés ja era dins la porteria rival i sentia xisclar la gent del públic...
La pilota de drap va quedar garratibada. Aquella pilota era la protagonista del gol més famós de la història, el que Maradona va marcar a Anglaterra durant el Mundial de Mèxic del 1986! Bocabadada, va intentar fer-li un comentari a la seva acompanyant, però la vella pilota de cuir se li va avançar.
-Mira, aquesta pilota es fa dir Azteca XS-200 R i aquesta és la dotzena vegada que li sento explicar això. Però no és veritat. Ni es diu així -què més voldria!- ni ha estat mai en un campionat del món de futbol; sé del cert que, quan era jove, la feien servir a Tercera Regional, però li agrada molt xerrar, potser massa, i té molta imaginació. No en facis cas.
La piloteta de drap, decebuda, i la seva guia van continuar. Al tombar una cantonada, una altra pilota de cuir, molt i molt deteriorada, va adreçar-se a la nova.
-Home, una pilota de drap. Pobreta, ben segur que ets una pilota domèstica... Has de saber que, aquí, hi viuen pilotes molt importants, la flor i nata de la nostra raça. Jo mateixa, sense anar més lluny, sóc la degana de l’asil i, sense cap dubte, la més llegendària de totes. Jo era la pilota de la sort d’en Pelé. Com, no ho sabies? Doncs sí, Pelé -jo li deia Edson perquè teníem molta confiança, de tants anys junts- acostumava a portar-me a tots els partits realment importants, tant en el Santos com a la selecció brasilera, i fins i tot al Cosmos de Nova York. S’entrenava amb mi i deia que ell s’havia convertit en el que era perquè jo l’ajudava a assajar les coses que després feia als camps d’arreu del món; era una mena d’amulet de la sort. Bé, ara t’haig de deixar. Ja ens veurem.
Quan es va allunyar, de nou, la pilota del bony estrany va dir-li que no fes cas, que aquella pilota tan vella repapiejava i que, en realitat, havia passat un munt d’anys als camps d’entrenament de les categories inferiors de la Damm, però que ja no ho recordava, i que cada setmana s’inventava un passat nou. De fet, el mes anterior assegurava que havia estat segrestada per un espectador a la final de l’Eurocopa que va enfrontar França amb Espanya a París, l’any 1984.
-Llavors -va preguntar la pilota de drap- no em puc creure ningú dels que són aquí? Tot el que expliquen és mentida?
-Aixó sembla -va respondre la seva acompanyant- A les pilotes velles els costa assumir que els seus bons temps ja han passat i es fabriquen un món d’il.lusions que les fa sentir millor, menys oblidades. És comprensible, no creus?
Tot seguit la pilota-guia es va acomiadar fins una altra estona i va marxar trontollant, bum-bum-bum...
Una altra pilota, aquesta de cuir, però de color taronja llampant, va apropar-se a la piloteta de drap, que encara estava atabalada pel que havia presenciat en aquell asil. Després de presentar-se -era una pilota noruega, a qui només havien utilitzat a la seva època daurada quan els camps estaven nevats, d’aquí la seva estranya coloració- va preguntar-li:
-Com ha anat el teu primer dia?
-No gaire bé -va contestar la pilota de drap-. He escoltat un munt d’històries importants, però cap és de debò. Pensava que potser podria conèixer alguna pilota llegendària, però em fa l’efecte que no podrà ser.
La pilota noruega se la va mirar amb un mig somriure, i va dir-li:
-Veig que no saps qui és la teva acompanyant, oi? Aquella pilota del bony, vull dir.
-No. Qui és?
-Aquell bony és producte d’un xut molt i molt fort, que gairebé la va rebentar per dins. Li va fer, en un llençament de falta, un jugador holandès que es deia Ronald Koeman el 20 de maig de 1992, al mític estadi de Wembley de Londres. Era una final de la Copa d’Europa. Et sona?
El Nen Pilota
Luis Martín
El doctor Jaume Matamala es va aixecar de la butaca, va omplir un got amb aigua i el va acostar a aquella dona que sanglotava, desesperada, asseguda al seu despatx i que acabava d’arribar de Logronyo per implorar-li ajuda.
-Calmi’s, senyora, i expliqui-m’ho una altra vegada, a poc a poc, perquè pugui entendre-la.
La senyora Engracia Mejorana va fer un glopet, es va assecar les llàgrimes, va agafar aire i ho va tornar a intentar.
-Doncs res, doctor, que el meu fill vol ser pilota i m’han dit que vostè és l’únic a Espanya que ens pot ajudar.
L’eminent psicòleg es va tornar a asseure a la seva butaca de cuir i amb un to tranquil, li va dir a aquella bona dona.
-Però vejam, senyora. ¿Pilota? A tots els col·legis del món hi ha nens que es xiven dels companys als professors, que confonen la traïció al seu col·lectiu amb el bon comportament. Jo mateix vaig ser una mica pilota durant la meva etapa de batxillerat i, al començar els estudis universitaris, vaig canviar radicalment la meva conducta a les aules. La veritat, no acabo de comprendre la seva preocupació.
La senyora, evidentment, havia passat abans per una situació semblant, així que sense dir ni piu, es va aixecar del seient, va fer un parell de passos, es va acostar a la bossa d’esports que havia deixat a terra a l’entrar al despatx i la va obrir.
Han passat uns anys i massa coses, unes de bones i altres de dolentes, la majoria sorprenents i extraordinàries, però la vida del doctor Matamala va tenir un abans i un després d’aquell matí. No oblidarà mai el moment que va conèixer Eugenio López Mejorana a la seva consulta del carrer Jordi Bas de Barcelona.
-Ho veu doctor. Eugenio vol ser pilota. No xivato dels seus companys de classe, no. ¡Pilota, pilota de futbol!; va aclarir la senyora Engracia alhora que una bola blanca amb llunes negres el mirava tímidament des de terra.
Tenia ulls, havia perdut el nas i les orelles, però conservava una boca petita i dues manetes s’endevinaven a cada costat d’allò que havia sigut un nen i que gairebé ja ni podia caminar, desplaçant-se fent bots sobre el que havien estat dos peus.
La primera reacció del doctor va ser beure’s el got d’aigua que li havia acostat a la seva clienta. Després va retirar un enorme tom d’una prestatgeria, el va obrir, va treure una ampolla de Cardhu i en va fer un bon trago. Va tornar a mirar la senyora, el seu fill, o la pilota, o el que fos allò, i no va poder sinó exclamar-se.
-¡La mare que em va parir!
Davant seu, una pilota, amb els seus hexàgons negres i tot, el va saludar educadament:
--Bon dia, doctor.
Va estirar la mà i va tocar el nen. No tenia pell; el tacte recordava el cuir sintètic de les pilotes amb què jugaven els seus fills. Va reprimir l’instint de xutar-lo, però la criatura, o la pilota o el que fos, no era tonto i li va dir.
--Xuti’m, doctor, xuti’m. És el que més m’agrada, li demanava ’allò’.
De seguida es va adonar que tenia al davant un cas excepcional de mutació per efecte de la voluntat i no va dubtar.
--Senyora, xaval, poden comptar amb la meva ajuda, va dir.
Durant setmanes va buscar en llibres de psiquiatria un antecedent semblant. Durant mesos va viatjar de seminari en seminari per mig món mentre l’Eugenio seguia mutant al seu poble de Las Almodrejas, ben feliç. A l’empara dels seus paisans, que compartien gustosos el seu secret, va esperar la trucada del doctor, que no va trigar a contactar amb la NASA. Allà el van portar davant d’una eminència en física psicomolecular, a qui coneixia perquè llegia els seus articles en revistes especialitzades: el doctor Márius Stevanger, doctor Honoris Causa en Psicologia per un fotimer d’universitats. Va descobrir així una patologia rara com poques: quatre casos al món. Una nena-cadira a l’Índia, el 1930; un nen-bat de beisbol a Colorado el 1948, i un altre cas, aquest més modern, datat el 1994, el de dos bessons convertits en raquetes de tenis a Achillmore, al nord de Glasgow. I punt i pilota… I mai més ben dit.
El doctor va tenir accés a documentació restringida dels arxius del Departament de Micromutació de la Universitat de Berlín i va entrar a formar part d’un reduït grup de psicòlegs davant els quals va jurar mantenir en el més pur secret professional aquell cas de patologia increïble. Li van explicar que no hi havia marxa enrere per al seu pacient mentre no desistís de la seva voluntat de convertir-se en pilota de futbol, fet que va descartar, i va saber que el procés es completava en la pubertat i no tenia retrocés: als 17 anys, seria una pilota. I així va ser. Dos anys després, l’Eugenio, aquell nen, era una pilota de futbol. I hauria estat una pilota feliç per a delectació dels seus nebodets i altres habitants del poble si no fos perquè Lluís Vermell, un periodista dolent com la tinya, va trair la seva pròpia dona, cosina del dit Eugenio, la pilota, bé, allò, i li va explicar la història amb motiu d’una visita als oncles del poble.
--No et preocupis, no et preocupis, “carinyo”; va dir aquell paio.
Vermell se’n va anar de Las Almodrejas, després d’haver parlat llargues hores amb el nen pilota i una foto que, una setmana després, va convertir en la portada del ’Marca’.
Maleïda l’hora.
Al doctor se li’n va anar el pacient de les mans, i al pacient, la seva vida. Inconscient del mal que a una indefensa pilota li podia causar un món tan hostil com el del periodisme esportiu, va sucumbir a la fama i als diners i es va convertir en un producte mediàtic.
La senyora Engracia plorava i l’Agapito, el pare de la pilota, es lamentava.
-¡Dues hòsties i cap al camp!, això és el que havia d’haver fet. Si m’haguéssiu deixat, dues hòsties a temps i tot arreglat!, bramava.
Al principi, tot van ser rialles per a l’Eugenio, el nen que volia ser pilota i ja ho era. Fitxat per una multinacional americana, es va convertir en icona del que van anomenar ’una manera intel·ligent d’estimar el futbol’. Mentides. Només va faltar que el periodista radiofònic més famós, Juan Cazón de la Almorrana, iniciés una campanya perquè l’Eugenio fos la pilota oficial de la final de Copa del Rei de la temporada 2007. Ho va ser. I maleïda l’hora.
-¡No, desapareix, anem-nos-en d’Espanya¡, li van suplicar la senyora Engracia i el doctor Matamala. Però l’Eugenio no en va fer cas i va acabar al centre del camp del Vicente Calderón en braços de Mejuto González. A un costat, el Reial Madrid. A l’altre, l’Athletic Club de Bilbao. 22 jugadors, milions d’espectadors i Eugenio feliç com mai. Espanya estava pendent d’ell, que anava de les botes de Raúl a les mans d’Aranzubia, del cap de Del Horno a l’esquerra de Yeste, de la tanca de publicitat a les mans de Casillas i, d’allà, a Helguera… Així, fins al minut 87 de partit, quan Iraola el va rebre amb l’esquerra i, sense proposar-s’ho, la va fer bona. L’Eugenio-pilota estava ben content enganxat als peus d’aquell crac, que va anar superant un rival, dos, tres, que va tirar una paret amb Tiko i es va encarar a Casillas, va fingir el tret a sota i va picar Eugenio amb peu de seda per superar per dalt la sortida del porter.
Allà hi havia Eugenio, la pilota, allò, volant camí de la porteria que dóna al Manzanares al Calderón, tot Euskal Herria empenyent perquè entrés, mig Espanya lamentant ja el gol. El nen pilota botava camí de la glòria. Ja intuïa els crits de Gooool. Va tancar els ulls i… es va donar un bon cop al pal.
I quan el madridisme va respirar tranquil, la pilota, o sigui Eugenio, va pensar.
- Aquesta jugada mereix ser gol.
Ho va ser. Allò, la pilota, Eugenio, va fer mitja volta i es va ficar dins. L’àrbitre, és clar, va donar gol. I la final va acabar 1-0, no sense abans canviar de pilota. La que es va armar.
“Pilota etarra”, va titular ’La Razón’. “L’Athletic va merèixer la Copa, i la final, una altra pilota”, va escriure Santiago Segurez a ’El País’. “Maleïda pilota”, va obrir l’’As’. La Copa del Rei se’n va anar a Bilbao i a Madrid va començar una campanya inhumana contra Eugenio-pilota, terrible i despietada. Al poble, a Don Agapito li van cremar els camps. La casa de Cabrils del doctor Matamala va ser atacada per un grup d’espanyolistes. Quan la senyora Engracia va emmalaltir, i va morir poc després, Eugenio va intentar suïcidar-se sota les rodes d’un camió, però no ho va aconseguir. Enganxat al remolc va desaparèixer del poble… i mai més es va saber res d’Eugenio, el nen que va voler ser pilota, fins que anys després va aparèixer a Bilbao.
Una tarda, Andoni Zubizarreta, president de l’Athletic, passejava per l’Arenal de Bilbao amb la seva filla Jone, quan va veure un tros de cuir sintètic tirat en una de les escales que baixen fins a la ria. Per un moment li va semblar que allò parlava i s’hi va acostar. Murmurava delirant, aquella pilota que va reconèixer ràpidament: Era Eugenio, el nen pilota que va conèixer un parell d’anys abans, en aquella final contra el Madrid. Estava fatal, gairebé no tenia llunes negres, pàl·lid, gelat, després d’una setmana de pluges, amarat el nen-pilota fins als ossos… Bé, fins al que tingués dins. Zubi va agafar aquella pelleringa i la va portar a Lezama. Allà la van cuidar com només es cuida el futbol a Bilbao.
Mesos després, un seguidor del Reial Madrid el va denunciar. Eugenio era la pilota oficial de l’infantil A a Lezama. La federació va retirar la Copa al Bilbao i el president va convocar una roda de premsa.
- “Perdem una Copa, però guanyem una pilota”, va dir Zubi.
Una pilota anomenada Eugenio que va ser feliç i no va menjar perdiu, perquè les pilotes no mengen ocellets.
l’Aposta
Sergi Mas
Era dijous i, per tant, el Gustau no tenia pressa. No es podia ni es volia perdre de cap manera un altre episodi de ‘Cuéntame’, la seva sèrie predilecta de la televisió. Jordi, el seu fill d’onze anys, que s’havia convertit en la revelació del torneig internacional de futbol-7, havia acabat el seu darrer entrenament abans de la final. Vint-i-tres gols en tan sols quatre partits era una xifra fora del normal. Lógicament, el Jordi no era portada dels diaris, però els seus registres no passaven desapercebuts per a qualsevol que estigués un pèl al dia d’aquest torneig.
El Gustau tenia un ull mirant cap als vestidors i l’altre al seu monovolum -que estava a punt de fer els sis anys- esperant que, almenys per una tarda, no se l’endugués la grua. Aquella tarda, el Jordi trigava un pèl més del normal a sortir de l’entrenament. Potser estaven ultimant detalls abans de la gran final del diumenge.
- Hola, és vostè el pare del Jordi?
- Sí, senyor.
- Encantat.
Al Gustau li tremolaven les cames. Aquell dijous gris i ple de problemes al despatx podia acabar de forma impensable. De fet, el mateix Gustau havia comentat alguna vegada a la família que el Jordi acabaria jugant en algun equip de primera línia d’Anglaterra. Sempre havia tingut el pressentiment que no seguiria en el Barça i que, més tard o més d’hora, acabaria rebent una trucada, una visita...
- Miri, em dic Tomás Gallaschi, representant de futbolistes.
- Hola, com anem. Gràcies.
El Gustau li estava donant les gràcies a un individu que no coneixia de res i que a les vuit del vespre duia ulleres fosques. Evidentment, pensava que l’oferta estava al caure i estava disposat a dir que sí a qualsevol proposició feta pel seu fill. L’encaixada de mans entre el Tomás i el Gustau va durar uns tres segons, però van semblar una eternitat.
- Miri, no l’enganyaré. Sé que el seu fill és la figura de l’equip.
- Bé, bé, bé... De fet, tothom parla d’aquest equip i...
- No segueixi. Escolti bé el que li diré a continuació, amic. Davant de la final d’aquest diumenge, faci el possible perquè el seu fill no jugui. I, si ho fa, procuri que no marqui cap gol. Hi ha molts diners en joc. Contra tot pronòstic, ha de guanyar el Sant Salvador.
- Però què m’està dient!
En deu segons, només deu, el Gustau havia passat de la possibilitat de rebre l’oferta de la seva vida a una amenaça fastigosa.
- Li estic parlant seriosament. En una pàgina web, unes quantes persones hem apostat molts diners que el Barça perd aquesta final i que la guanya el Sant Salvador. Hi ha molta pasta en joc. Insisteixo: procuri que no jugui el seu fill. I, si ho fa, que no marqui cap gol.
- ¿Però quina pasta, quin joc és aquest, si tan sols té onze anys?
El Jordi va sortir dels vestidors un parell de minuts després de la inesperada visita. Encara amb els cabells molls, li preguntava al seu pare com l’havia vist de forma a l’entrenament. Però el Gustau es va quedar mut. Francament, es trobava malament. Dues setmanes abans li havien detectat un tumor maligne i, a més, el pronòstic no era gens optimista.
Aquell dijous, el Gustau ja ni tan sols va veure ’Cuéntame’, se’n va anar a dormir a quarts d’onze, i va deixar el Jordi amb el sopar a taula i els deures de l’escola per fer. Marta, la seva dona, el mirava i no donava crèdit al que veia.
Un dia abans de la final, el dissabte, la família va anar a sopar a casa de la Senyora Mercedes, l’àvia del Jordi i mare de la Marta. El Gustau no va voler alterar cap costum per no aixecar sospites, i per això tota la família va seguir la tradició de cada dissabte, com feia tants i tants anys... Però és que aquelles mandonguilles amb tomàquet de l’àvia Mercedes eren insuperables, malgrat que, per primer cop, el Gustau ni tan sols les havia tastat. No tenia gana. La Marta no va poder aguantar la tensió i va donar un cop de puny a la taula.
- Què et passa, Gustau? Fa dos dies que no menges res, que arribes tard a la feina, que estàs absent, que no parles... Ara no vols les mandonguilles. Ens vols dir què et passa, que tens un embolic de faldilles o què?
- Disculpeu-me, no em trobo bé.
El Gustau se’n va anar al lavabo. Evidentment, a plorar. No sabia què fer, si dir totes les veritats o callar i esperar que els esdeveniments s’aclarissin per si sols. No sabia a qui dir-l’hi; si ho deia a l’entrenador, igual no posava el Jordi en l’equip inicial; si ho deia a la policia, possiblement, el cas saltaria als mitjans de comunicació i seria pitjor per al nen. Les hores passaven molt ràpid i s’acostava l’hora del partit. Era l’última nit. Abans d’anar a dormir, va anar al llit del Jordi per desitjar-li bona nit.
- Jordi, n’estàs segur, de jugar demà? Ahir em vas dir que et feia una mica de mal el turmell, i clar, encara que sigui una final, si no estàs bé...
- Papà, però aquest partit és molt important! Per què no vols que jugui?
- Com vols que t’ho prohibeixi, fill meu? Saps que... disculpa. Ara vinc.
El Gustau estava a punt de dir-ho tot al seu fill, però en aquell moment va sentir un cop molt fort al pit i se’n va anar al lavabo. Una altra vegada, a plorar. A plorar, a pensar i a resar.
En el minut 89 d’aquella final, inexplicablement, el Barça perdia per 0-1. Semblava mentida que la revelació d’aquell torneig, el Sant Salvador, un equip de la perifèria de València, acabés guanyant. Semblava mentida que la tàctica del seu entrenador, ultradefensiva per a uns nens que com qui diu comencen en això del futbol, acabés donant uns fruits excel.lents.
Però el Jordi tenia el pes de la responsabilitat de posar les coses al seu lloc. Si marcava aquell penal, podia provocar la pròrroga de la final i qui sap si capgirar el marcador. Sempre els llençava per la dreta, a l’esquerra del porter, a mitja alçada. Quasi imparables. Abans d’agafar carrera, el Jordi va mirar a la tribuna i va aconseguir veure la cara del seu pare feta un mar de llàgrimes. La Marta, aliena a tot, directament es tapava la cara. No volia veure res.
El Jordi va mirar la pilota i també el porter, cosa que, segons els entesos, no s’ha de fer mai perquè dóna al davanter certa sensació d’inseguretat. Per dissimular, el Jordi va corregir la seva mirada cap a la porteria i allà hi havia, darrere de la xarxa, a prop del pal esquerre, Tomás Gallaschi, amb les seves inseparables ulleres fosques. La vida i el futbol passaven llavors a càmera lenta.
Ningú va entendre per què el Jordi va llançar aquell penal per l’esquerre quan mai ho havia fet. Però quin gol, quin gol de penal, per tot l’escaire! I a la pròrroga, mare meva, quin parell de gols més que va fer el Jordi: 3-1! Tres a un i els tres del nostre heroi. El Sant Salvador va perdre aquella final a un minut d’acabar en detriment d’una nova figura mediàtica.
Per al Jordi, la d’aquell diumenge va ser la seva gran alegria de l’any, segurament l’única..., dos dies abans d’enterrar el seu pare, a qui van trobar mort a l’aparcament de casa seva amb un tret al cap. A l’enterrament, també hi va anar, amb tota la sang freda del món, un tal Tomás Gallaschi, que va anar a donar l’últim adéu acompanyat del metge que havia diagnosticat al Gustau la seva malaltia.
La Sang del Futbol
Albert Masnou
Ningú es recordava per què van escollir el bar La Perla per a aquelles periòdiques excursions al món dels comuns. Davant el desconeixement de locals concordes a les seves necessitats van optar per sondejar els seus assistents, dels quals un els havia conduït fins a aquest recòndit carrer de l’Hospitalet de Llobregat. Va ser en una alcohòlica sobretaula de les noces dels hereus al tron de les Tulipes quan es va originar tot, arran de la revelació del príncep d’una de les monarquies més petites d’Europa que va desvelar part de les seves frustracions.
- Em sento més humà que mai quan vaig al futbol. Llavors sembla que surto de la bombolla en la qual s’ha convertit el meu dia a dia. Lluny de palau i dels servents, assegut a l’estadi, em sento anònim, viu i fort. Animant el meu equip, encara que sigui una hora i mitja, desapareixen els privilegis. Llavors, només valen el teus crits d’ànim i la destresa dels jugadors.
La promesa del príncep més alt de tots els prínceps va ser l’única que no va mirar amb estranyesa el monarca europeu. Ella sabia el que era celebrar els gols del seu equip a la redacció o acudir al bar de sota el seu pis a seguir la segona part dels partits de la Lliga de Campions, especialment quan jugava el seu Madrid.
-Jo, per horari, no podia anar al Bernabéu perquè acabava de treballar cap allà les deu. Quan tornava a casa, me n’anava al bar de la cantonada, en el qual hi havia tant ambient com a l’estadi. En aquell lloc trobava la diversió i les converses amb els amics que no tenia asseguda sola al sofà de casa.
El seu promès la va mirar sorprès i després li va fer una ganyota, com retraient-li a la cara aquest comentari, impropi d’unes noces reials. La fredor amb la qual el nuvi va rebre el comentari va contrastar amb la cara del representant del principat més petit d’Europa, que estava exultant , ja que acabava de descobrir algú amb qui compartir el seus sentiments. Estava fart de tant formalisme de la cort i recorria al futbol per conèixer sensacions poc habituals per a gent de sang blava. Aquest món tan irreal en el qual vivia l’engarrotava, aquesta formació tan estricta el frenava, la responsabilitat el tenallava. En un estadi, en canvi, podia cridar, insultar i, a més, perdre, una cosa que al palau mai passava. Allí sempre tenia raó i només les seves germanes, a les quals veia poc sovint, s’atrevien a contradir-lo. A més, el futbol li permetia tenir ídols, gent a la qual admirar, a la qual demanar camisetes i autògrafs, alguna cosa que a la vida real no li donava.
Així, doncs, el príncep del país més petit d’Europa es va sentir, per uns moments, pròxim a la promesa -sense ascendència reial?-, les paraules de la qual van trobar un altre amic inesperat: el príncep de les Illes. Animat per les confidències d’ambdós, va destapar també les seves debilitats i es va unir, animat, al diàleg. Primer va explicar que a ell li agradava asseure’s al sofà de casa de la xicota amb una cervesa a la mà i veure els partits de la selecció. Barrejades les confidències dels prínceps amb les seves, a la promesa se li va passar pel cap una idea que ràpidament va llançar al grup:
-Podríem reunir-nos cada dimecres en un lloc normal, com aquells on va la gent corrent, per veure junts els partits de la Lliga de Campions per experimentar sensacions diferents a les del palau. Què us sembla?
I va anar així com, l’un per l’altre, el grup es va atrevir a trobar-se en secret, lluny de la premsa i dels servents, sense corbates ni vestits, sinó amb vambes i texans per veure els partits de futbol. La cita va quedar fixada els dimecres: l’hora era la que marcava la UEFA i el lloc, com s’ha dit, el va trobar un assistent.
Manolo, l’amo de La Perla, es va espantar quan li van plantejar la possibilitat de tancar el bar els dimecres per a una dotzena de persones perquè no era amic de tractes especials, però sí que va acceptar quan li van explicar quin tipus de persones eren. De convicció monàrquica, Manolo es va omplir d’orgull, i de nervis, la primera vegada que els va tenir asseguts a les dues taules que omplen els trenta metres quadrats del seu restaurant. Els va servir navalles, gambes a la planxa, garrí, ’lacón’ i cervesa, molta cervesa. El príncep de les Illes, el príncep amb el territori més petit d’Europa, el príncep més alt i la seva promesa es van convertir en uns fixos d’aquestes reunions. Mai fallaven. Agafaven l’avió amb destinació a Barcelona, s’amagaven en un cotxe oficial que els duia fins a La Perla. El vehicle, després, desapareixia del barri de Santa Eulàlia fins que el partit acabava. Els jovençans del país de les Tulipes també hi van anar, igual que altres apassionats del futbol, com el rei d’un país nòrdic que tenia Henrik Larsson per ídol i el seu fill hereu. A la cita, també hi acudien, de vegades, familiars dels comensals.
En cos de camisa, amb tapes pel mig i la televisió damunt d’un braç que penjava de la paret, prínceps i reis es feien un fart de cridar davant del televisor, insultar l’àrbitre, demanar-li penals o targetes, celebrar els gols amb xupitos, i, quan el partit no era interessant, discutien entre ells sobre les últimes declaracions de Cruyff, la manera d’abordar les crisis del president del Madrid, de l’avorrit estil de joc de la Juventus o de la política de fitxatges del Chelsea. Qualsevol motiu valia per obrir un tema de debat.
Manolo es mantenia en un silenciós segon terme. Servia tan ràpid com podia i condimentava els plats tan bé com sabia. No obstant això, Manolo donava voltes a una idea que no es podia treure del cap, malgrat el transcórrer de les setmanes. Inquiet i preocupat, el dubte de Manolo se centrava en el color de la sang que circularia pels cossos d’aquella gent que durant la setmana veia pels programes de televisió que emetien al migdia i que les nits dels dimecres se li reunien al seu local en el més absolut dels secrets. El seu pare sempre li va criticar l’obsessió que tenia per alguns temes. Primer, van ser els toros, dels quals es va retirar per una cornada mal donada quan tenia tot just 22 anys; després, les tapes que inicialment degustava com a client i després com a cuiner. Li agradava tant fer-les com menjar-se-les, amb la qual cosa es va convertir en el millor especialista d’un barri amb tradició. No com els del centre, en els quals hi ha molta imatge i poca teca. I ara, passats els quaranta, Manolo no podia deixar de pensar en els seus nous clients. Va intentar qualsevol tipus de remei per oblidar-se d’aquesta inquietud abans d’atrevir-se a anar més lluny.
No obstant això, hi va haver un moment que no va poder més. Un dia es va col·locar en el puny del vestit una agulla de dins cap en fora. Així que, mentre servia un plat, es va apropar tant a les mans d’un convidat que li va clavar la punta de l’agulla en el polze.
- Això és just el que volia, va pensar.
Es va excusar de totes les formes possibles al príncep, va renegar de la seva dona per posar-li aquests paranys, però en el seu interior estava tranquil. I més quan va veure que, certament, del dit, en començava a sortir una gota de sang. Era tan petita que gairebé no tenia força per sortir. Era tan lenta que semblava pintada. Era blava... i grana.
El Gordo
Fabián Ortiz
Fote’t! El teu cunyat sempre fa el mateix! Vindrà o no?
El Flaco, un paio estricte pel que fa a les normes, obsessionat amb l’ordre i un malalt de la puntualitat, li va engegar la qüestió al pobre Àngel quan ni tan sols feia un quart d’hora que havien arribat al vestidor. Res no l’importava més al Flaco que el respecte pels horaris. “Fer tard no és només un símptoma de garbuix personal, és sobretot una falta de respecte pels que sí que som puntuals”, repetia pesat com era de mena. I l’Àngel, com responent a la figura alada del seu nom, l’escoltava amb el cap cot.
Ni el fred que feia en aquell inhòspit vestidor d’un poliesportiu municipal a aquella hora del matí, ni les minses possibilitats d’èxit de l’equip en el campionat del barri l’importaven tant al Flaco com la ’poca serietat’ del cunyat d’Àngel, que els estava deixant amb un de menys.
S’anava escalfant tot sol fins que va deixar anar l’ordre, taxatiu: “Jugarem amb el que tenim. Que el bombin!”. I van sortir d’aquella habitacioneta, amb la precaució de tancar-la amb clau, ja que per allà hi havia molt espavilat dels que prefereixen mirar en bosses i butxaques abans de centrar-se en el partit. Amb les samarretes apedaçades i destenyides pels anys d’ús, el Flaco, Àngel i els seus coratjosos col.legues s’enfrontaven amb uns individus que feien patxoca de debò, amb roba d’una multinacional que elabora les seves peces explotant dones i nens del sud-est asiàtic, però que fa presumir un munt i fa unes campanyes publicitàries que entusiasmen públic i periodistes de panxa agraïda. “Si vingués l’impresentable del teu cunyat!”, va tornar a recriminar el Flaco, ja convertit en una insofrible lletania, tot bellugant-se com un basilisc.
Un paio d’uns quaranta anys ben fets, que mirava des de la banda, atent a les paraules del que de totes totes semblava ser el capità d’aquesta banda de músics, es va atrevir a intervenir, encara que amb una veu escarransida:
- Perdón, muchachos, ¿les falta uno? ¿Quieren que juegue con ustedes?
El Flaco, Àngel i els altres van mirar amb desconfiança aquell tipus que tenia molta carn damunt, com si l’haguessin inflat, amb el rostre colrat pels senyals d’una vida no sempre feliç, que calçava unes sabatilles descordades per les quals s’apuntaven uns peus molsuts. El Gras va parlar amb un marcat accent argentí, l’únic senyal encoratjador del seu missatge. “Si és d’allà, haurà de jugar bé”, van pensar alhora el Flaco i els altres membres de la banda d’arreplegats, amb la falsa creença que tots els argentins desenvolupen amb encert l’art del futbol. A l’Argentina, com a Uganda o a Catalunya, hi ha maldestres, toixos, bunyolers, trencabotes, potiners i sapastres. Però així anaven les coses aquell matí fred al camp municipal, i el Flaco i els seus van creure que el millor era sumar el Gras abans que encarar el partit amb un jugador menys per culpa de la impresentable impuntualitat del Cunyat.
- Àngel, dóna-li una samarreta al senyor -va ordenar el Flaco al sempre amatent Àngel, que va córrer cap a la banda i va extreure un drap destenyit per a l’espontani argentí.
L’individu va forcejar una estona per poder enfundar-se aquella samarra, va dibuixar un somriure, va mirar el grup que l’observava i, amb una expressió mig preocupada, mig divertida, va decidir deixar-ho córrer:
-Mejor me quedo con mi ropa, che. Total, voy de colorado con ustedes, ¿no?
I així, amb el Gras tot lluent amb el seu vermell menys revellit que aquells matiners espellifats, va començar el partit. No va trigar el paio a fer un control amb l’esquerra que va deixar tothom bocabadat. Va ser com un gest intel.ligent de l’empenya, com una carícia de les que es regalen al pit de la primera nòvia, entre la por d’una reacció irada i carregada d’un respecte reverencial, però, alhora, farcida d’un desig juvenil. “Aquest la toca”, li va dir en Quique al Flaco a cau d’orella en passar-li pel costat. I la tocava, encara que es movia amb dificultat un parell de metres enrere i endavant, amb el llast del pas dels anys i el molt greix acumulat.
El partit es va posar com de costum per a l’equip del Flaco. És a dir, malament, amb el marcador en contra. Perquè, si alguna cosa tenia la banda de músics, era que es defensava bé, sovint basant-se en un ús expeditiu del joc brusc i, fins i tot, tirant d’algunes males arts. D’aquesta manera rebien pocs gols, encara que la porteria estava defensada, com gairebé sempre, pel matusser de la banda musical. El que no en sap, de porter; és un axioma indiscutible.
Van passar els minuts sense que el Gras entrés gaire en joc. Agitat malgrat el mínim esforç, suat i amb la samarreta vermella convertida en una mena d’esclat letal, ho intentava tot, però resultava una proesa passar-li una pilota que arribés a destí; sempre hi havia un contrari que aconseguia fer abans un tall providencial. Tot i així, quan el Gras aconseguia retrobar-se amb la seva estimada sempre era un plaer veure’l bellugar-se com en un conte de fades, el contacte d’aquella pilota amb la seva rebentada empenya esquerra aconseguia el prodigi de convertir aquella massa deforme en un príncep bell i gràcil. Trepitjava el Gras, treia un cop de taló i, quan aconseguia aixecar el cap sense que l’empipés un defensor, llavors col.locava unes passades que només la providencial matusseria dels seus companys circumstancials evitava que acabés amb el gol de l’empat.
- Què queda, àrbitre? -l’urgí el Flaco.
- Dos.
- Som-hi, pressionem a dalt! -va ressonar l’última ordre del capità in pectore-. Gras, posa’t de 9! -li etzibà al convidat, perduda ja completament qualsevol mena de respecte.
I allà van anar com un sol home, a pressionar, a buscar l’empat. Van ploure un parell de centrades a l’olla sense que ningú no fos capaç de baixar-les. El rellotge no donaria més que una darrera ocasió de ficar una pilota a l’àrea. Va ser el mateix Flaco qui la va penjar aquest cop, al segon pal des de la dreta. La rodona va caure com ploguda al vèrtex de l’àrea petita, on el Gras bracejava per intentar fer-se espais i maniobrar amb la seva atrotinada carrosseria. Un central gran i pesant va sortir com Johnny Weismuller en els primers episodis de Tarzan quan Jane es trobava amb problemes. El Gras va mirar de cua d’ull, amb l’altre fitant la pilota, va col.locar el maluc com un obstacle suficient per descol.locar el defensor, després del bot va embolcallar la pilota amb el seu pit generós i va ser aleshores quan el temps va semblar que s’aturava, com en els moments de Matrix en què els herois fan acrobàcies a l’aire. No, és clar, el Gras ja no estava per rivalitzar amb Keanu Reeves; va ser l’efecte produït per l’eternitat que va tardar en picar-la de volea, amb la seva esquerra màgica, per clavar-la lluny de l’abast del porter.
Tots van córrer a abraçar el Gras, que va lluitar contra l’asfíxia per tornar a dibuixar el seu somriure de nen. “Gràcies, torna quan vulguis. Juguem tots els dimarts”, el van acomiadar després d’una estona, quan va reprendre l’alè.
- Chau -va fer ell, i se’n va anar amb passes curtes, balandrejant-se com un ós de poca alçada. Ningú no va reconéixer el Diego.
Un Divendres al Parc
Santi Padró
Molt bé, Roger. Però hauríem de millorar-ho una mica.
El nen acaba de xutar la pilota amb totes les seves forces amb la punta del peu dret. Em mira molt seriós i concentrat.
Ha fet un petit gest de dolor arrufant el nas i fent una ganyota amb la boca, però, com sempre, no s’ha queixat.
- Perfecte, Roger, però, per fer-ho encara millor, has d’intentar xutar així. I li dic això mentre poso el peu de forma poc natural, però com marquen els millors cànons futbolístics. Xuto suaument la pilota amb la part interior i la col·loco prou bé just als seus peus. No té cap mèrit, perquè entre el Roger i jo només hi ha tres metres.
- Veus -li dic fent un altre cop el gest amb el peu però sense pilota-, d’aquesta manera pots donar-li molt millor la direcció que vols al teu xut.
El Roger em mira amb els ulls molt oberts. Té els cabells xops i les galtes vermelles. Intenta absorbir com una esponja tot el que li explico cada divendres.
- Ho faig bé així, pare?
Ha xutat la pilota amb l’interior. El gest del peu encara és poc natural, una mica encarcarat, però ell s’esforça per fer-ho com jo li he ensenyat. El que menys compta és la direcció que pren la pilota. El xut li ha sortit massa fort i molt desviat, lluny del lloc on sóc jo.
- Molt bé, Roger. Molt bé. Ho dic esbufegant mentre corro per evitar que la pilota vagi a parar al mig del carrer. I, encara que mig rellisco i estic a punt de caure a terra, finalment aconsegueixo controlar la pilota. Em giro i el miro.
Està suat. Fa més d’una hora que som al parc. Fa molts divendres que, quan el vaig a recollir a l’escola, abans de tornar cap a casa, anem al parc a fer uns quants xuts. Ell en diu “jugar a futbol”. Té només sis anys i, encara que sigui l’últim dia de la seva “setmana laboral”, té les piles completament carregades.
El Roger no acaba mai les ganes de jugar, i molt menys si hi ha una pilota pel mig. A mi, després de passar-me la setmana assegut davant de l’ordinador, parlant per telèfon i de reunió en reunió, les quatre curses desesperades que faig per intentar arribar a la pilota em deixen baldat per a tot el cap de setmana.
Els meus partits de costellada dels dijous amb els companys de la feina a l’hora de dinar són un exercici insuficient per intentar aconseguir una mica de fons físic i poder arribar al cent per cent a l’autèntic Partit dels divendres.
Encara sort que ara, a l’hivern, fa fred i es fa fosc de seguida. Al parc hi ha pocs nens i això vol dir que no fem un Partit autèntic. Pels que no tingueu experiència en aquest tema, quan Partit s’escriu així, amb majúscula, només us puc dir una cosa: prepareu-vos!
Un Partit amb majúscula no té ni dia ni hora de començar, ni tampoc d’acabar. El Partit comença de forma anàrquica i completament desordenada. Només cal que hi hagi un nen amb una pilota al parc. Com si es tractés d’una mena de generació espontània, quan hi ha una pilota al parc, comencen a sortir nens de tot arreu com si fossin cargols després d’una tarda de pluja. En el moment que ja n’hi ha quatre..., el Partit pot començar. En aquest cas -i ho dic per una experiència comprovada en les pròpies cames-, millor que no t’enganxi pel mig com un simulacre de jugador ’actiu’, sobretot si la majoria de jugadors, ja siguin rivals o companys, tenen entre els sis i els dotze anys i en el teu cas ja superes els quaranta. El Partit comença i, si tu ets l’únic gran que hi ha pel mig del camp, no paren de venir nens a preguntar-te si poden jugar.
Heu vist mai la cara d’un nen quan et pregunta si pot jugar? Fa molts divendres que ’jugo’ al parc amb el Roger, la seva pilota i els seus amics. Encara no li he dit mai a cap nen que no.
El Partit acaba sent un “no-sé-qui” contra “no-sé-qui-més”. El de menys és el resultat. Però, quan portes més de mitja hora enmig d’aquesta bogeria de crits, curses, enrabiades, celebracions de gols, només tens ganes d’una cosa: que vingui la mare del propietari de la pilota i li digui:
- Au, anem, Marc, que marxem.
Aquesta és la formula més natural perquè s’acabi el més ràpid possible un d’aquests partits dels divendres.
Aleshores ve quan respires. Fas un ràpid examen físic. Et toques el turmell dret que t’has torçat al minut 1 i comproves que no caldrà enguixar-lo, que encara pots caminar sense que es noti gaire que vas coix. T’eixugues la suor de la cara amb el mocador. Per dissimular una mica mentre intentes recuperar el ritme de respiració habitual, mires si tens alguna trucada perduda al mòbil que portes a la butxaca. I, al final, busques el teu fill entre la desena de caps suats i vambes descordades que hi ha escampats arreu del camp i penses que, de l’esforç d’aquesta tarda, no te’n recuperes del tot fins al dilluns al matí.
Tot això pot quedar oblidat.
Serà només un instant, però val molt la pena. Us ho asseguro.
És quan ve el Roger cansat, suat, però content, amb els ulls ben oberts, aixecant les celles i ensenyant un somriure d’orella a orella i et deixa anar amb aquella alegria dels nens:
- Avui sí que hem jugat bé, eh, pare?
I m’ho diu a mi, que he viscut els millors anys i el millor joc del dream team al Camp Nou des del costat d’una càmera arran de gespa. A mi que, de tant a la vora que he estat dels cracs del Barça, el que més greu m’ha sabut és que, de tot el bon futbol que he vist... , no se me n’ha enganxat res.
Per tant, continuaré jugant al parc. Els divendres amb el Roger i els seus amics. Esbufegant darrere la pilota i pregant per no trencar-me res. I continuaré somiant, com sempre, que xuto una falta amb la precisió de Ronald Koeman, que dirigeixo l’equip amb la visió de Pep Guardiola o que faig una ‘croqueta’ com les que feia Michael Laudrup.
Les Meves Samarretes Preferides
Emilio Pérez de Rozas
Feia dies que sospitava alguna cosa. Res d’important, però cada vegada que apagava el llum, no sé, sentia com un pessigolleig. Tenia la impressió que m’havia deixat algun llum encès, el mòbil al cotxe, el gas sense apagar, jo què sé!
Però, al final, m’acabava adormint. Per cansament, és clar.
Quan em despertava, tot era al seu lloc, però al tancar la porta del pis, no sé, tenia la sensació de deixar desatès algú allà dins. I això que visc sol.
Així que arribava al despatx tenia la temptació de trucar a casa. Idiota de mi. ¿I si em contestava algú? Ostres, quin ‘iuiu’. I puc jurar que més d’una vegada em vaig sorprendre marcant el 211.16..., sort que el dit anular de la mà dreta se’m frenava a l’arribar al sisè número, que si no....
El cas és que aquella nit va ser diferent de les altres. ¡Mentida!, va ser idèntica. El mateix pessigolleig, idèntica sensació que alguna cosa, algú, reclamava la meva atenció. Però, res, després de parlar amb els meus --sempre els truco abans d’anar-me’n a dormir, ho fa tothom que és fora ¿no?--, vaig aconseguir, com sempre, agafar el son.
Però ja he dit que va ser una nit diferent. Cap a les quatre de la matinada, vaig sentir un ’¡auxili!’ tebi, seguit d’un ’¡crac!’ inaudible. Els mentiria si digués que em vaig aixecar d’un salt, vaig llançar l’edredó a terra i vaig anar a ajudar el necessitat. Si home, vaig pensar, com hauria pensat vostè, que es tractava d’un fragment del meu somni, ja que amb els precedents que els estic explicant és evident que allò no podia ser real. Formava part de la meva mania.
El cas és que a l’aixecar-me vaig comprovar que acabava d’arribar una onada de fred d’aquelles que duren tres dies, però que et deixen aterrit. Així que vaig recordar que tenia uns meravellosos i esponjosos guants per estrenar en algun racó de l’armari. Els vaig buscar durant quinze minuts infructuosament, fins que, de sobte (¿s’han adonat que tot passa de sobte?), vaig recordar que eren en una caixa de cartó a l’altell del meu armari. Coses de la meva xicota, que no vol trastos pel mig i ho guarda tot.
Vaig agafar l’escala i, quan vaig obrir la porta de l’armariet, vaig descobrir que la tapa de la caixa havia caigut. No sé, vaig tenir la sensació com si algú, de mala manera, de mala gana, amb mala llet, vaja, l’hagués empès. Com si algun petit habitant estigués reclamant la seva aparició.
El cas va ser que vaig baixar la caixa amb molt de compte, i ja saben com n’és de complicat aguantar l’equilibri sobre una vella escala només amb els peus, tenint ocupades les mans amb l’enorme caixa. Vaig tenir por que tot l’interior de la caixa quedés escampat per terra quan, ves per on, ni tan sols sabia, coses de la meva xicota, què hi havia a l’interior.
Vaig fer bé d’anar amb tacte perquè només obrir-la vaig descobrir que res del que m’havia passat anteriorment, aquelles nits d’incertesa, aquells inicis de son tan poc conciliadors, era mentida. Al col·locar la caixa a terra i introduir les mans entre el que hi havia emmagatzemat, per escorcollar-ne el contingut i intentar trobar els meus guants, vaig notar un tacte de fil bo, autèntic, res de niló ni teixits falsos, succedanis.
I, de sobte (¿ho veuen?, ¡de sobte!), els tous dels meus dits van acariciar una cosa prodigiosa, rugosa però sensible, una cosa que bategava. No era somni, era realitat. Es tractava d’un brodat prodigiós, vaig estirar-lo i era la samarreta número 10 del peruà Hugo Cholo Sotil, un dels futbolistes més bons i virtuosos que ha tingut el Barça al llarg de la seva història. Enganxada a aquesta samarra, va venir la samarreta número 6 d’un altre prodigi, aquest de la naturalesa, l’holandès Johan Neeskens, i, barrejada entre les dues, la vestimenta número 11 del Reial Madrid de l’hàbil i rapidíssim Laurie Cuningham, un anglès morenet, meravellós, desbordant, que només va jugar un partit atòmic i va ser, ves per on, al Camp Nou.
Com poden entendre em vaig oblidar dels guants. Tenia entre les mans el meu tresor més preat, del qual no m’havia oblidat mai, és cert, ja que sempre vaig saber que les tenia en un lloc segur. Aquelles samarres formaven part de la meva vida i al treure-les de la caixa amb afecte vaig saber que recobraven la vida. D’aquí l’’¡auxili!’ que vaig sentir i el ’¡crac!’ que vaig intuir aquella nit quan, allà a dalt, al desolat altell, la tapa del tresor va saltar pels aires. Segur que va ser la samarreta de Cunningham qui va llançar les seves llargues mànigues a l’aire, farta de sentir-se pressionada, comprimida, asfixiada pels colors blaugrana.
No cal dir que les vaig estendre sobre l’immens edredó d’Ikea del meu llit i vaig ajustar el finestral per airejar-les, perquè se sentissin com a casa, estimades, felices. Els seus colors eren autèntics, com correspon a la seva meravellosa textura. Els seus escuts, brodats de fils de múltiples colors, fins i tot els del Madrid, es mostraven impecables. Posades sobre el llit se les notava lluents, felices.
I les vaig deixar allà, ja que la feina em reclamava. Me’n vaig anar sense guants; no calia, la calor corporal em va mantenir feliç tot el dia.
Al tornar a la nit, vaig intuir que s’havien passat el dia dialogant. És natural, feia 20 anys, com a mínim, que estaven enclaustrades.
Cadascuna té la seva història, el seu sentiment. La primera que vaig aconseguir va ser la de Sotil, per obra i gràcia del meu mestre periodístic Àlex J. Botines. Jo sentia adoració per aquell prodigi de futbolista, complement idoni del millor Johan Cruyff mai vist, acabat d’arribar el 73, i que el 7 d’abril de 1974 va conquistar la Lliga a Gijón al vèncer 2-4 i va trencar una sequera que s’allargava durant 14 anys. Aquell Cholo senzill, de qui es va arribar a crear la maldat que era tan inculte que fins i tot va arrencar el parquet de casa seva per cremar-lo a la xemeneia del luxós pis que tenia a la Diagonal, va ser qui va idear el verb més gran mai conjugat en un camp de futbol quan, al vestidor d’El Molinón, va agafar el telèfon i va trucar a Lima per cridar, feliç, aquell històric: ’¡Mamita, campeonamos!’.
Al seu costat, la samarreta de Neeskens, un autèntic lleó, encara feia pudor de suor, de físic. Aquesta em va costar un munt de viatges al Camp Nou. I, per què no confessar-ho, bastant de dolor. Els meus amics, encara no col·legues, no comprenien com podia sentir idèntica passió per Nes que per Sotil, quan l’holandès, fitxat el 74, li va prendre el lloc al Cholo, ja que, llavors, només podien jugar dos estrangers: Cruyff i un altre. Cruyff i Sotil o Cruyff i Neeskens. El Barça li va dir a Sotil que aviat obtindria la doble nacionalitat, però no va ser així. Sàpiguen que, al final, vaig aconseguir la samarreta de Neeskens i, vés a saber si per reivindicar el nom del peruà, la vaig guardar amb afecte enganxadeta, aixafada, al costat de la d’El Cholo. El Barça els va separar, però jo els vaig guardar junts al meu cor. I al meu armari.
La blanca i radiant de Cunningham ja va ser una altra cosa. Era a Anglaterra la primavera del 79, en una eliminatòria de la Copa Davis, que ni sabia ni m’interessava, quan vaig rebre una trucada de la redacció dient-me que el Reial Madrid acabava de fitxar el davanter del West Bromwich Albion. "Busca’l i fes-li un reportatge". I jo, que llavors era un cadell rastrejador amb indicis de convertir-me en pastor alemany, el vaig buscar al seu barri, vaig trucar a la seva porta i, de sobte, (¿ho veuen?), la seva xicota, seminua, em va obrir la porta. Acabava d’abandonar el sofà on estava enjogassada amb el bo de Laurie. El “passa, passa” es va convertir en un reportatge exclusiu.
Quan vaig abandonar aquella casa, Cunningham em va preguntar on havia comprat les meves sabates. Vaig dir, com sempre, que a Inca, Mallorca. “M’agraden, m’ agraden”. I jo, que a més de gos ja començava a ser una mica xulet, n’hi vaig comprar un parell només tornar a l’illa i les hi vaig enviar al club. Als pocs mesos, 10 de febrer del 80, Cunningham, que no havia tocat pilota des que va arribar al Madrid, es va desplaçar a jugar al Camp Nou. ¡Quin partit!, ¡quina exhibició que va fer!, ¡un prodigi!. Va guanyar el Madrid 0-2, amb gols de García Hernández (minut 61) i Santillana (63). En el primer, Cunningham va deixar assegut sobre l’herba el Torito Zuviría, petit però cepat lateral del Barça. Els dos gols van ser centrades prodigioses de Cunningham, que, de veritat, després d’aquell partidàs ja no tornaria a fer res més.
Ell, Laurie, ja desaparegut, ha estat dels pocs blancs que han abandonat el Camp Nou entre aplaudiments. A la sortida del vestidor, allà era jo, buscant la meva recompensa. I Laurie em va regalar la seva samarra.
I jo, perquè s’encomanés dels colors blaugrana, la vaig convertir en el pernil del meu entrepà blaugrana. I segueix allà, entre el 10 de Sotil i el 6 de Neeskens.
He tornat a tancar l’altell. Però les he deixat fora. De tant en tant els encenc la tele perquè disfrutin amb Ronaldinho i Eto’o.
Els ho devia.
La Final Encantada
Àngels Piñol
Crec que no ho va saber mai.
I, si ho va saber, es devia endur feliç la seva sospita a la tomba.
Aquesta història va passar a principis de segle, quan jo només era una criatura que veia, un dia si i un altre també, el seu avi patir com un boig cada vegada que jugava el seu equip. A mi no m’agradava gaire el futbol, però cada dissabte i diumenge m’angoixava veure sempre la mateixa escena: la televisió encesa amb el volum a zero i el meu avi, assegut a la seva butaca de quadros, desesperat, fent salts, mentre escoltava el partit per una minúscula ràdio. Ja no tenia gaire bona salut i la meva àvia esperava amb pànic la inevitable arribada dels caps de setmana perquè significaven una hora i mitja de patiment. Jo, a vegades, mirava el meu avi espantat: es posava vermell, a punt d’esclatar, i la meva àvia, enfurismada, sortia de la cuina i acostumava a engegar-li:
- “¡Apagaré la tele! Et tiraré la ràdio ¡No vull sortir corrent cap a l’hospital ¡Un dia, t’hi quedaràs!”
A terra, al menjador, jo continuava, com si estigués aliè a tot, jugant amb el meu tren, el meu vaixell pirata i les meves varetes. I, mentrestant, li llançava mirades fugisseres, disposat a sortir corrents a buscar l’àvia per advertir-la de qualsevol avís que pogués donar el malmès cor del iaio. Aquella primavera estava cada vegada més excitat: el seu equip, ho recordo bé, no anava gaire bé a la Lliga, però, no obstant, havia anat superant ronda rere ronda, tots els rivals a la Copa d’Europa i estava a un pas de la final. El dia que es va classificar, el meu avi va botar com un boig i la meva àvia, còmplice, va somriure. Sabia de sobres que una de les obsessions del seu marit era no anar-se’n d’aquest món sense veure el seu club alçant l’anhelat trofeu.
I va arribar el dia de la gran final i l’equip del meu avi va jugar de manera lamentable. Ell s’havia preparat per a una festa -amb la bufanda de seguidor al voltant del coll i una ampolla de cava a la nevera-- i el que escopia la televisió era un vergonyós martiri per a qualsevol. Aclaparats per la responsabilitat, per la cita amb la història o, jo què sé, pels milers d’aficionats que havien creuat mig continent, els jugadors van fer el pitjor partit de les seves vides: relliscaven còmicament com si trepitgessin pells de plàtan, regalaven la pilota al contrari o xutaven tan malament i amb la mateixa força que jo, que només tenia vuit anys.
El rival es fregava les mans i va marcar el primer gol, el segon, el tercer... Les cares del públic eren un monument a la tristesa i vaig veure com el meu avi, en silenci, s’eixugava una llàgrima. No vaig poder més i vaig decidir actuar: vaig agafar les meves varetes i em vaig tancar a la meva habitació. Els meus poders eren encara escassos, però valia la pena intentar-ho. La meva màgia em permetia llavors detenir el temps només uns segons, suficients, no obstant, perquè tots els defectes de l’equip del meu avi se n’anessin al rival i viceversa. Vaig sortir al balcó, vaig dir les paraules màgiques fent unes esses amb la meva vareta i un sinuós núvol blanc es va formar davant meu. Vaig entrar corrent al menjador i vaig sospirar alleujat al comprovar que el temps s’havia congelat. El meu avi se sostenia la cara amb la palma de les mans i al televisor només es movia el núvol blanc que, després d’esquinçar el cel de mig Europa, ballava al voltant dels 22 jugadors convertits en estàtues.
Vaig contenir la respiració fins que el rellotge de paret va reaccionar amb el seu tic-tac i vaig comprovar que l’encanteri havia fet efecte: el nostre equip -llavors ja una mica meu-- va començar a jugar com els àngels, a crear jugades meravelloses i a fer gols a la velocitat de la llum. El partit es va acabar 5-3 per a deliri de la ciutat, de l’afició i del meu avi, que, de tanta felicitat, va començar a saltar i a ballar com un nen. El cor quasi li rebenta.
No va viure gaire més, però se’n va anar tranquil. Ell sabia que tenia un nét una mica estrany, tot i que no em va preguntar mai si havia estat cosa meva. No vaig tornar a fer una cosa així mai més. Però, ara, fill meu, que sóc més vell del que llavors ho era el meu avi, ho puc confessar. T’envio aquest missatge perquè has heretat la mateixa passió que ell i sé que estàs patint. Aquesta nit, el vostre equip juga la seva enèsima final i, si vols, estic disposat a fer-te a tu i a la seva memòria un últim favor.
La Primera Lliçó
Miguel Rico
Lluny de tot arreu, però a prop d’una pilota. El Manel, de petit, va viure sempre així. Casa seva, a pocs metres de la del metge, era una de les més humils del poble. Era a la sortida cap a la capital, al costat d’una carretera sense asfaltar que més aviat semblava terra de ningú. Cinquanta metres més enllà ja no hi havia res. Estèrils camps de secà obrien un horitzó gairebé palestí. I no només pel paisatge. Amagades entre les seves terres hi havia, endormiscades, algunes de les més horroroses seqüeles de la guerra civil. Els més vells de la Granadella deien que el terme municipal, cruelment bombardejat, estava sembrat de projectils que no van arribar a explotar mai. No obstant, quaranta anys després del 39, no havia passat mai res. Els nens del poble no sabien si aquelles històries eren veritat o llegenda.
Aquell estiu, Manel Panés, catorze anys, no tenia més il·lusions que jugar a futbolí ajudar a missa els diumenges. El capellà, mossèn Soler, era amic seu.
Junts jugaven a la plaça de l’església amb la pilota del fill del metge.
El Xavi era el propietari de l’única pilota de la Granadella i el Manel, el seu veí, arribava sempre el primer a la convocatòria del cuir de reglament. Un regal dels avis. Els pares del metge, que, de tant en tant, passaven temporades al poble i que, l’última vegada, s’havien gratat la butxaca per portar-li al seu nét aquella pilota que el xaval va voler compartir amb tots els seus amics.
El Xavi, la veritat, no sabia parar-la ni amb la mà, però ell jugava sempre. Sense el Xavi no hi havia mai partit. El capellà, amb la sotana arremangada, era capaç de perdre les formes i la noció del temps. Els partits, amb mossèn Soler al capdavant, eren tan llargs com la llum de la tarda de juliol, i el Manel, un virtuós sense pilota, no perdia cap partit. El seu art era innat. Havia nascut per jugar, i guanyar, a futbol. Xutava amb les dues cames, però la seva esquerra era famosa a l’escola. Al poble no s’havia vist mai una cosa igual. Aquell nen era millor que els grans i, a la seva qualitat natural, s’hi afegia una afició indestructible que destrossava sabates a la mateixa velocitat amb què cada matí sortia al carrer. Si el Xavi no era a la cantonada amb la pilota, el Manel n’improvisava una amb qualsevol cosa. Uns papers embolicats amb cel.lo, una taronja que la Conxa, la verdulera, es deixava robar o una llauna de sardines tan oxidada que semblava més vella que els claus de la creu en què van clavar Crist.
El 28 de juliol, mentre esperava la pilota de reglament, el Manel es va allunyar de casa en la direcció equivocada. Donant cops a una pilota de mentida se’n va anar cap al cementiri vell. Al costat d’una de les tàpies, la brigada de l’ajuntament havia excavat una rasa per poder arreglar una fuita en la conducció de l’aigua. Estava tot de cap per avall. El fang ho empastifava tot. La pilota del Manel se’n va anar a terra, però, tot i enfangada, el Manel continuava picant-la i picant-la fins que, de sobte, un escruixidor estrèpit va posar el punt final al partit. I és que, entre les pedres remogudes de la rasa oberta, va aparèixer un d’aquells projectils del qual els vells havien parlat tota la vida. El Manel, sense reconeixe’l, va rematar-lo i va sortir volant.
A l’instant, camí del cel i mentre un dels obrers sortia corrent a buscar Don Andrés, el metge, els altres membres de la brigada auxiliaven el nen. El Manel, mig mort, era a deu metres de la seva esquerra.
La cara esquinçada per la metralla. Tampoc tenia braç dret i l’envoltava un enorme bassal de sang. Don Andrés va arribar al mateix temps que el capellà. El metge hi podia fer ben poca cosa. Mossèn Soler encomanava al senyor l’ànima del Manel, però el Manel, tot i que inconscient, no es volia morir. De fet, en el seu son gairebé etern, ell seguia jugant a futbol, però no era a la Granadella, sinó al Camp Nou. El Madrid s’havia avançat amb un gol de Pirri, però el Barça va empatar amb gol de Rexach i el Manel estava a punt de marcar el segon..., si era capaç de convertir el clar penal que li havien fet a Marcial.
Només un miracle podia salvar el nen. El poble va organitzar misses, va resar rosaris i els nens, encara horroritzats, ni s’atrevien a sortir de casa.
El Manel, internat en una clínica de la capital, millorava tan lentament que semblava que no s’havia de curar mai. Dies, setmanes, mesos..., el noi no sortia de l’hospital. Va perdre el curs, l’esquerra, el braç dret i la seva cara, plena de cicatrius, era irreconeixible. El temps i els metges, no obstant, van acabar salvant-lo, però, és clar, ja res era igual. El Manel, que necessitava atenció diària, no va poder tornar a la Granadella. Instal·lat amb els seus pares en una pensió, anava cada dia a la Seguretat Social per fer recuperació. Estava aprenent a viure. Una lliçó que va trigar anys a aprendre guiat sempre per un consell del Joan, el seu pare: "Treballa de dia i somia a les nits".
I així va ser. Amb els anys, el Manel ho va fer tot menys tornar al poble. Allà ni el podien atendre ni podia estudiar el batxillerat. A Lleida sí. Va estudiar, treballant de dia, i va jugar a futbol somiant a les nits, però el Manel mai no va tornar a tocar la pilota ni va saber res del Xavi fins que, deu o dotze anys després de quedar-se a les portes del cementiri, el trentè aniversari de l’obertura del col·legi, va convocar a les seves aules tots els exalumnes. Les crosses el van fer reconeixible. Xavi, Jesús, Fernando i els altres van córrer a abraçar-lo. El Manel, emocionat, va arrencar a plorar quan el fill del metge, sense poder articular paraula, ple d’emoció, li va regalar la seva pilota. Aquella pilota amb què, Déu ho sap, ell havia jugat a la plaça de l’església fins que es feia de nit.
El Manel, tot i que amb la veu trencada, es va veure capaç de correspondre’l: "Sé que m’estimeu encara que faci anys que no ens veiem. Sé que us heu preocupat per mi i que la meva desgràcia us va omplir de dolor, però, sisplau, no em tingueu compassió al veure’m així perquè no sóc tan diferent. Jo, evidentment, ja no puc jugar a futbol, però no em perdo ni un partit del Barça i, en tota la resta, sóc capaç de fer les mateixes coses que vosaltres".
Els amics, amb els ulls humits, seguien el monòleg gairebé sense respirar: "Mireu nois -va prosseguir el Manel-, jo amb la mà esquerra faig el mateix que vosaltres amb les dues. Em rento, em pentino i, per descomptat, menjo de tot. Fins i tot cargols. A més, amb una sola mà jugo a la botifarra més bé que la majoria dels que ho fan amb les dues i, a més, no necessito que ningú em lligui les sabates. Jo ho faig només amb l’esquerra. La meva nova esquerra.
¿Sabeu per què?
Silenci absolut. Ningú s’atrevia ni a moure un múscul, de manera que el Manel va seguir parlant: “Doncs la resposta és senzilla. Jo sé, des del dia del cementiri, que, si vull viure, ho he de fer en funció de les meves possibilitats, i aquesta és la gran lliçó que m’ha donat la vida. Que per ser feliç s’ha de viure d’acord amb les teves possibilitats. No voler fer més del que pots fer ni fer menys del que has de fer. En el fons la vida és el que de petits ens deia mossèn Soler. Si tens molt, dóna molt. Si tens poc, dóna poc, però dóna sempre. I això és el que faig jo des d’aquell dia. Donar sempre tot el que tinc sabent que a la vida hi ha coses molt més importants que el futbol. Com l’abraçada que jo no us puc donar amb els meus braços, però que, en realitat, us dono cada dia amb tota la meva ànima. Gràcies”.
Dignitat de Tercera
Rosa Alba Roig
Sense pena ni glòria, sóc un trist jugador de Tercera, prou bo per tenir il·lusions, però massa poc per arribar a triomfar de debò. La meva vida és la història d’un sí, però no. Ben plantat, però no atractiu. Espavilat, però no intel·ligent. Esforçat, però poc creatiu. Dolç, però no realment sensible. Ben dotat, però...
He fet tot el possible per saber què em faltava; he visitat psicòlegs i terapeutes de tota mena, he llegit tots els manuals d’autoajuda que hi ha al mercat, he estat devot de la new age, de la reflexologia podal i de la medicina xinesa, he provat amb les constel·lacions familiars i les cartes astrals, he practicat les tècniques renaixedores i el reiki, m’he convertit diverses vegades, l’últim cop em vaig fer budista, sóc vegetarià i abstemi. Si sabeu d’alguna cosa més, m’ho podeu dir i també ho intentaré.
Tot això només m’ha servit perquè tots els meus companys se n’enfotin i perquè els rivals em coneguin com ’el Virtudes’ o ’Virtu’. En alguns camps, quan toco la pilota, em canten el ’Hare Krishna, hare, hare’, i en d’altres em fan ’omh’. Els entrenadors em miren com si fos extraterrestre i no hi ha perill de traspàs a cap altre equip ni de Tercera perquè tothom pensa que sóc un ximple carregat de manies, un jugador conflictiu. Conflictiu? Jo, que estic en pau amb Déu i amb l’Univers.
Com molts jugadors de segona o de tercera fila, he pensat que potser em podria rescabalar del meu fracàs si arribava a ser un gran entrenador, però amb la meva fama no tinc cap mena de possibilitat que em deixin acostar ni a un trist equip infantil. Nens en mans d’un il·luminat que en lloc d’un club fundarà una secta!
El més humiliant és que ningú no sap que a mi, tot això, se me’n refot, que jo, de fet, no crec en res i que tot ho faig perquè vull arribar a ser un autèntic crac. Tot per una nit de glòria banal, normaleta, cent mil espectadors cridant el meu nom i cantant el meu gol decisiu i galàctic. Jo no busco la il·luminació! No ho veuen això! No veuen que jo el que vull ser és un futbolista inoblidable, passar a la posteritat encara que sigui per un sol partit o per un sol gran error, com Cardeñosa. A aquestes alçades de la pel·lícula ja tant m’és. Només demano un dia, un partit, un minut!
Si en seré, d’imbècil, que només he aconseguit que es pensin que vull fundar una mena de secta de la cienciologia per a futbolistes, una futbologia o futbolisme o vés a saber quina mena de collonada. Estan convençuts que sóc un excèntric il·luminat que vol refundar el món del futbol. Canviar la testosterona per l’empatia! La primera vegada que veig publicat el meu nom en un diari i és perquè em diguin això. Me’n faig creus! He trucat al periodista i li he deixat ben clar que havia d’haver parlat amb mi abans de publicar tot aquest reguitzell de mentides i estupideses que li han explicat els cretins dels meus companys. Però, és clar, la veritat és trista i com diuen a la professió no s’ha de deixar mai que la realitat faci malbé una bona història.
Jo només he somniat una cosa a la vida: ser futbolista de Primera. Ho vaig donar tot ja des de petit. A casa, m’obligaven a treure bones notes si volia seguir entrenant-me, així que sempre he estat un noi aplicadíssim, responsable. Mai m’han hagut de cridar l’atenció ni els entrenadors ni la família. Si de cas, algun tècnic pallús m’esbroncava dient: “Jiménez ríase, coño, que esto es furbol”. Tots deien que tenia bones maneres, tècnicament molt correcte. Com que em cuidava molt físicament, mai he tingut lesions importants i mai he passat per una sola fase d’evident baixa forma o desmotivació, sempre a punt per a l’entrenador. Tàcticament sóc un jugador disciplinat, i això que he tingut entrenadors realment imbècils. En fi, tinc tècnica i físic i sóc disciplinat com cap altre dels meus companys. Tothom deia que arribaria, que ho tenia tot, però aquí em teniu... ,a Tercera.
M’esforço i m’esforço, però no hi ha res a fer. Per primer cop, em sento cansat, he perdut la il·lusió de triomfar, m’entreno d’esma i jugo de memòria, amb el pilot automàtic posat. El pitjor és que ningú sembla adonar-se de la diferència. Segueixo corrent perquè m’agrada, em col·loco allà on toca per casualitat o per ofici, ja no ho sé, i al final del partit me’n vaig a casa sol, com sempre. Jo no prenc cervesa ni m’intoxico amb els olis refregits del bar del club. Potser és la crisi dels vint-i-cinc. A aquesta edat, si no has arribat, ja has de saber que no ho faràs.
Només em queda la retirada o l’acceptació. La veritat, no sé què em sembla més trist. Si me’n vaig ara, és dir-los a tota aquesta colla de babaus que he fracassat, que volia alguna cosa que no he aconseguit i he de plegar. Si em quedo, m’hauré de seguir arrossegant per aquests camps de mala mort i aguantar les brometes d’aquesta colla de pseudoanalfabets que m’han tocat per companys. Humiliacions com la trucadeta de l’altre dia: “Hola, le llamo del Real Madrid...”. Cabrons! Em volien fer creure que el Madrid em volia fitxar perquè portés els meus coneixements de preparació alternativa al vestidor blanc. Havien sentit parlar dels meus mètodes de mentalització alternativa i volien fer una prova. Em prometien fitxa del primer equip, tot i que havia de saber que jugar era molt difícil, però creien que la meva presència al vestidor podia ser molt positiva. El mateix Beckham havia sentit parlar de mi en un programa de ràdio i hi estava molt interessat. Ronaldo també preferia aquesta solució a la d’un possible psicòleg. L’equip necessitava un revulsiu i havien pensat que un futbolista entendria millor els jugadors, parlaria el seu mateix idioma... La mentida estava ben elaborada, ho he d’admetre, i segur que els havia ajudat algú de fora perquè cap dels meus companys té prou imaginació per una cosa així, però a qui volien enganyar! A mi no... és clar que quan els hi vaig dir feien autèntica cara d’innocència. Primer, em miraven amb compassió, convençuts que finalment m’havia guillat del tot. Quan vaig seguir preguntant a l’un i a l’altre, es van començar a emprenyar seriosament i em van enviar a dida, però, finalment, a còpia d’insistir - volia saber qui havia estat capaç d’idear una broma tan cruel i perfectament calculada per a un fracassat com jo- es van començar a mirar entre ells i van esclafir amb un atac de riure que encara els dura. Quan l’entrenador se’m va endur a part per dir-me que havia estat un imbècil acabat perquè entre tota aquella colla de cervells privilegiats no n’hi havia ni un capaç d’idear una cosa ni remotament semblant, el món em va caure a sobre. Vaig tenir uns segons de dubte. I si era veritat? Potser podia trucar al Reial Madrid i aclarir el malentès, però i si era mentida i feia un ridícul espantós? El sol fet de pensar-ho em paralitzava, no podria suportar una nova il·lusió frustrada. Encara que no hi cregués gaire, trucar implicava creure-hi una mica, no? I si em deien que no seria el no definitiu. Estaria acabat! He decidit no trucar-hi. Potser sóc un jugador de Tercera, però tinc la meva dignitat!
La Millor Tria
Àlex Santos
Quan una de les moltes pedres que hi ha al camp irromp entre el peu i la pilota, però així i tot aconsegueixes enviar-la al davanter, no hi ha res que colpegi més que la jugada acabi amb una lleu resignació del teu company per haver-la desviat dos metres lluny de l’objectiu, mentre ets al terra i adolorit del peu. El covard, cagacalces, l’ha llençada fora. De l’única cosa que estàs convençut és que no el triaràs mai més en el teu equip, perquè n’estàs tip, de tenir al costat el pitjor jugador de tots els possibles. No vols que vingui mai a jugar, però ell sempre hi és. És l’amic que portes a sobre, de qui sempre reps i a qui mai dónes res. Voldries que s’acabés, però no saps com es deixen els amics. L’has fet porter en contra de la seva voluntat, l’has posat de davanter centre, els dos llocs que menys valor tenen en un equip de barri. No el pots posar a la banqueta perquè juguem tots. O ets o no hi ets, però no pots estar a la banqueta. No sabem com es gestiona un jugador a la banqueta. Voldria que no hi fos, però sempre hi és i, és clar, sempre hi serà. És un jugador que et pot fer perdre un partit, que és tan important com tenir-ne un altre que te’ls faci guanyar. Voldria que ja no servís de pretext que dugui a sobre el plec de cromos més gruixut per obrir el tengui-falti, ni que el darrer madelman hagi caigut a les seves mans, ni tan sols que et deixi mossegar el seu entrepà de nocilla, mentre carregues amb el teu, d’oli i sucre, quan no de sardines enllaunades.
La garantia per guanyar un partit en el camp de la figuera es resumeix a fer la millor tria, que no és una altra que començar a elegir primer. Però per això, la xapa que es llença a l’aire ha de caure pel cantó triat. O ser més hàbil en el pedra-paper-estisores o igual de destre amb el parells-senars. Disposar del millor jugador del carrer és una assegurança de vida.
Anys després aprendrem altres valors, donarem un altre sentit a la competició, però quan hi ha en joc un partit al carrer, no s’hi val a badar.
Tindrem vuit, nou anys, potser algú haurà fet ja els deu, i el nostre llegat de les lleis del carrer no està escrit enlloc. Ha passat dels més veterans als més joves. És aquest l’únic canal de transmissió de coneixement que existeix al barri i que et va formant com a persona, et va avesant com a membre del grup.
Un partit en camp obert és un fet molt elevat en la nostra vida. Igual de vital és fumar palo fumete dalt del parc amb la ciutat als peus, saltar pel reixat de ferro de la casa abandonada on mai no hi ha hagut ningú, reafirmar que a la casa de cera no hi ha fantasmes ni cap mort, esquivar una pedra que va dirigida al cap quan els del Carmel baixen a emprenyar-nos als del Guinardó i tenir la sort que t’ha sortit per segona vegada Cruyff en el sobre de cromos per poder-lo canviar per vint dels que et falten. Però no hi ha res comparable amb un partit que es jugarà qualsevol dissabte després de dinar, sense els deures de l’escola fets i sense hora per concretar, decidit al matí per la quitxalla avorrida en el petit parc, on tot són problemes per jugar a futbol, on no hi ha avi que no ens maleeixi per aixecar la pols.
La llei del barri et permet ser capità si ho demanes abans que ningú. És una regla que només supera l’edat, però mai si el més gran no és reconegut per tots com un bon jugador de futbol. Així que dir en veu alta “prime” és suficient perquè tothom et respecti el dret, en realitat, només atribuït a uns pocs.
El nostre serà un partit amb poques regles, mai llegides. On el camp és tan gran com el sentit comú decideixi, amb un únic límit: que la pilota no surti a la carretera. Si el toll d’aigua no s’ha assecat (difícilment s’asseca mai), llavors el camp s’ampliarà pel costat contrari. Com que el camp de la figuera fa baixada, o pujada, la porteria més alta també se’n beneficiarà, perquè el sol donarà a l’esquena del porter. No s’hi val xutar de puntera. Això ens queda clar a tots. I se sap que tres còrners seguits seran penal. Només cal treure el màxim de pedres possibles del camp. Sempre n’hi ha dotzenes. O potser milers. D’on vénen? Sembla que ploguin del cel. Les porteries es marquen amb dos grans totxos. Nou passes entre tots dos. Aquesta és la norma. L’alçada de la porteria no serà gaire alta. Depèn del porter. Quants gols anul·larem perquè una pilota va massa alta!
El camp és prou bonic, però fa una forma molt estranya, perquè no té cap ratlla imaginària que sigui recta, com les que es veuen en partits que hem vist a la tele o les que té el Martinenc. Sí que en un petit racó hi creix una mica d’herba. Malgrat que no seria el punt exacte per treure el còrner està permès plantar la pilota en aquest lloc per sentir com el peu entra millor per la part baixa per enlairar-la. Però no s’hi valdrà si el xut entra directe a gol.
He acabat de dinar i amb les engrunes encara a la boca he tornat a pregar amb una mandarina a la mà i un tros de poma a l’altra que no hagi res que m’impedeixi sortir volant de casa per ser el primer d’arribar al camp de la figuera. A casa meva, la televisió encesa i la pel·lícula començada captiven l’atenció del meu pare, el més inflexible que ningú deixi la taula abans que tothom acabi de menjar.
Fidel a la mare, que no vol que es llenci el menjar perquè hi ha molts nens que passen fam a Àfrica, m’he empassat poma i mandarina tot just creuada la Mare de Déu de Montserrat, el carrer on visc i on tinc tots els meus amics. Sóc el primer d’arribar i també qui comença a treure les pedres. Sóc com un preparador de camps, i només em falta la màquina per pintar les ratlles. Això seria sensacional, poder jugar en un camp amb les línies marcades, dues porteries amb pals i travesser i també xarxa, i amb àrbitre, com en els partits dels grans. Però ara només em conformo de treure les pedres més gruixudes, mentre em miro en el gran toll d’aigua que es resisteix a eixugar-se i deixar-nos jugar per la terra que mulla.
Quan ja som els que hem de ser, tothom sap que jo seré un dels dos capitans. No tenim ni una moneda, ni una xapa de fanta per jugar-nos a sort qui començarà la tria. Finalment, serà qui guanyi tres cops parells-senars. Vull senars. He guanyat. He dit prime en arribar i després he guanyat per començar a triar. Vull en Vidal, perquè és el millor de tots els que hi som. Si no el trio, segur que anirà a petar a l’altre equip. No hi ha possibilitat material d’enganyar-se amb els millors jugadors. Amb la resta, només cal que s’amaguin darrere d’un altre o un simple gest negatiu amb el cap o amb un dit perquè no et triïn, però, quan ets el millor, no hi ha manera d’escapolir-te. Amb en Vidal al meu equip, i amb el López com a segona tria, el triomf està decidit. És ben fàcil. Si pogués traduir-se en números, jo tindria en el meu equip un vuit de mitjana, mentre que en l’equip rival només hi ha un cinc pelat. Tinc el jugador més alt, més robust, el que més acolloneix, a qui més es respecta i del qual més por es té. Tinc en el meu equip l’assegurança de vida. I, quan només tens nou anys, aquesta i no altra és la tria que més convé per guanyar partits.
Quan hi ha en joc un jugador tan desequilibrant, el partit esdevé desigual, però això és llei de vida. Ningú no entendria que es fes fora un jugador així. Ni tampoc que dos del mateix perfil fossin en el mateix equip.
La resta, la xusma, es reparteix per simpaties. Hi ha qui aixeca el braç perquè vol anar en el teu equip, que aquesta tarda és sinònim de victòria. També hi és l’amic que em fita espantat perquè tem que quedarà fora del teu equip. Malgrat haver-te alliberat de la tensió que significa fer la primera tria, els compromisos que sempre s’arrosseguen passen en un segon pel cap. No tots els podré complir. Aquest amic que amb la mirada t’està suplicant no només que el triïs, sinó que no vol quedar l’últim, és a qui finalment esculls perquè amb tota la seguretat serà ell qui et pagarà la fanta i el kikos abans d’anar a casa a sopar. Malgrat que no rebran ni una passada, ni tan sols del porter, o potser podran fer una sacada de banda, a tots els complau ser en l’equip que guanyarà.
Ja queden menys preocupacions; les sabates cal que estiguin ben cordades, evitar que els ulls estiguin constantment mirant unes vambes envejades en els peus d’un altre i evitar ensopegar amb una pedra, sempre una pedra en el lloc incorrecte. La pilota ja vindrà als peus o caldrà perseguir-la. El millor de l’equip sempre rebrà les meves millors passades, tot esperant que ell també en faci alguna. Al final no hi haurà arguments agafats pels pèls per justificar res. Com a molt, hi haurà una baralla, una puntada, una estirada de cabells i una cara arrufada durant molts minuts, fins que anem tots a ca l’Andreu a acompanyar els qui podran comprar-se una fanta i una bossa de kikos. Menys important serà l’àrbitre, perquè no n’hi haurà, com mai n’hi ha hagut.
Com es decidirà el guanyador, si ningú no té rellotge? Sovint el marca la llum que quedi del dia, però encara a les fosques solem jugar, perquè s’hi pot jugar. Un partit amb un marcador d’escàndol no té gaire sentit i acabarà d’hora, però un d’ajustat no hi ha norma que l’aturi, perquè sempre es demana la revenja immediata al gol que ha decantat el marcador cap a un dels dos equips.
Tampoc no hi ha samarretes per diferenciar-nos dels rivals. En la tria ha quedat prou clar qui pertany a un equip i qui són els contrincants. El camp no és gaire gran i el porter no pot jugar de porter-davanter si no és que el seu equip tingui un jugador menys, que no és el cas avui. Tampoc es val fer marcatges; només en els còrners.
El partit és ple de simbolismes, a petita escala. És el nostre univers. És aquell instant que ens fa excitar i que ens converteix en els nens més afortunats i importants del barri. Ningú no veurà el partit més que nosaltres ni ningú recordarà mai més aquell matx, perquè en vindran d’altres, dotzenes, potser milers, amb els mateixos jugadors i en l’indret de sempre. És la nostra pàtria, el meu territori. Endrapar tigretones, acabar les col·leccions de cromos de futbol i el viatge a la lluna de la Xibeca, apassionar-me amb el dibuixos animats d’en Meteoro, inventar històries amb els meus atrotinats madelmans, l’escola i els partits de futbol al barri. El meu univers i els meus amics. Per això és tan important un partit de futbol al camp de la figuera, on donar cops a una pilota sense a penes regles es converteix un dissabte després de dinar i abans de sopar en l’esdeveniment més important per a tots nosaltres. Per això, triar un bon equip, un equip guanyador, et fa recollir-te al llit amb un somriure d’haver fet les coses bé. Sembla agosarat dir-ho, però vaig triar bé per guanyar. I vam guanyar.
La Dido i L’Avarca
Albert Setó
En Jan és un jovenet de setze anys que des que va néixer que passa els estius a Menorca. Sempre que li pregunten quin és el seu record de l’illa recorda una historieta que li explicava el seu pare, en Kim, quan ell devia tenir quatre o cinc anys.
Havien fet la migdiada a la casa que tenien a Maó i van veure que aquella tarda tenia una llum especial. Era un bon moment per anar a fer fotografies a les cales del sud de l’illa. Un cop passada la cala Trebalúger, la Mitjana i la Mitjaneta, van fer cap al mirador de la cala Santa Galdana, una platja que, segons com es miri, sembla una mica la de La Concha de Sant Sebastià.
Des del cap d’aquell penya-segat, la vista era suprema, però hi havia alguna cosa que al Kim li desviava l’atenció. Va girar-se i va veure que, en un hort descuidat, hi havia una pilota de futbol mig amagada entre els matolls. La pilota era d’un cuir llis i fi, semblava nova, tot i que, segurament, havia viscut un temps a la intempèrie. En Kim va agafar-la i es va fixar que hi havia escrita la paraula "Dido". Potser era la marca, o simplement el nom de l’antic propietari d’aquella pilota, el somni de tanta mainada. Aquell dia, en Kim estrenava unes sandàlies menorquines, unes avarques que el sabater Carmelo Servera li havia fet artesanalment al seu taller del poble des Mercadal. A sota del mirador hi havia desenes de barquetes d’esbarjo. Com que no hi havia gaires onades i el mar estava força tranquil, es podia veure com la gent que hi havia a les barques llegia o prenia una cerveseta o, simplent, jeia.
En Kim, deia, no va tenir cap altra idea que agafar la pilota i clavar-li una puntada de les bones. La intenció potser era despertar o espantar els que anaven a bord de les barques, però el tret li va sortir per la culata. La Dido, la pilota, va anar a dida, però el xut també va fer volar l’avarca del peu dret d’en Kim. Acabada estrenar com era, de seguida va tocar aigua, però no va enfonsar-se com semblaria lògic; surava. Els primers segons de la sandàlia al Mediterrani van ser fantàstics. Al seu voltant hi havia les petites barques, majoritàriament del tipus menorquí, que s’asseien sobre l’aigua clara i bonica.
Però també albirava nedadors que s’estranyaven de veure un dels símbols de Menorca per allí badant. La gran sorpresa de l’avarca va ser notar com, de sobte, la pilota de futbol li pujava al damunt. La Dido i la sandàlia, que s’havien conegut de cop, començaven així una aventura duradora.
Els lleugers corrents marins van dur la parella en direcció contrària a la sorra d’una platja que es desempallegava dels que s’hi havien passat el dia panxa enlaire i que començaven a recollir els estris per marxar cap als seus hotels o apartaments.
Es va fer fosc, i la primera nit de la Dido i l’avarca va ser força distreta. En poques hores els havien passat moltes coses. D’estar en una sabateria i en un hort gairebé oblidats, van passar a tenir vida i a conèixer la fauna marina més diversa. Quan estaven disposats a anar a dormir, la Dido va percebre que se’ls apropava un peix de grans dimensions. Tenien por, però no tenien motiu per tenir-ne, ja que es tractava del peix pigat. El peix pigat era l’alegria de la zona. Es van fer amics i, plegats, van viure situacions de tota mena a l’escena del mar Mediterrani. Van visitar ports construïts en l’època dels romans i van descansar a prop de platges paradisíaques, verges, solitàries, vestides de l’absència humana. Van veure com els creuers més imponents els passaven a tocar, i, nedant, nedant, van arribar fins a Egipte. Quan eren tan lluny, però, van pensar que valdria la pena tornar a Menorca, d’on havien sortit sense voler ja feia pràcticament onze anys. Estava molt bé conèixer peixos i peixots, barques i llaüts, però, al cap del temps, els venia de gust tornar a casa. A la somiada Illa del Vent.
La Dido havia perdut la bella protecció de cuir i ara semblava una pilota desvalguda, plena d’escates. Això sí: mantenia, amb orgull, el seu nom inscrit al cor. Encara es deia Dido. L’avarca ja no podia més. Havia nedat moltes més milles de les que li tocaven. Feia anys i panys que havien sortit i estava molt cansada. Però el pitjor va ser perdre el peix pigat, que va desaparèixer quan eren a prop de les costes italianes. Un pescador sicilià sense escrúpols havia posat en un ham un esquer molt saborós, un cuc dels grossos, d’aquells als quals ni el peix pigat podia dir que no. El cas és que el pescador va tenir sort. El peix pigat va picar l’ham i, ai, ni la Dido ni l’avarca van veure mai més el seu peix amic. El peix pigat va anar a petar en una carmanyola rectangular, de color groc i semitransparent. La capsa era tan petita en comparació amb el cos del peix pigat que va ofegar-se de seguida i no va tenir temps ni de dir adéu als seus darrers companys de viatge. Els seus amics van estimar-se més recordar el millor del peix pigat, amb qui s’havien divertit com uns lladres anant amunt i avall del bassal mediterrani. Era estrany que morís atansant-se a un ham perquè, normalment, quan eren a prop d’un banc de pesca, sabia com cridar l’atenció dels pescadors i riure’s d’ells. Els picava l’ullet i els feia patir.
Ells, des dels vaixells de pesca, veien en un pigat un peixot que feia tota la pinta de portar amb ell un seguit de peixets que s’haurien venut força bé a les parades dels pobles de la costa. Quan intentaven llençar la xarxa, el peix pigat s’enfonsava i tornava a començar el ball, fins que els pescadors ho deixaven còrrer i anaven a la recerca d’una altra peça més beneita.
De tornada cap a Menorca encara van haver de suar la cansalada. Una moto d’aigua els va venir de cara a gran velocitat i, quan semblava que els havia passat de llarg, va tornar-hi. Al conductor li cridava l’atenció que allí, lluny de la costa, hi hagués una pilota de futbol viatjant en primera classe, al damunt d’una espardenya. El pilot va encerclar els dos objectes, i, quan estava a punt de caçar-los amb una espècie de salabret, la Dido i l’avarca van fer un, dos, tres, i cap a baix. Quan estaven a punt de rebentar perquè no podien aguantar la respiració, van veure com el motorista, impacient, marxava a fer mal a alguna altra banda. S’havien salvat de caure en unes mans maldestres que qui sap què haurien fet dels ja inseparables Dido i avarca.
El camí cap a Menorca era cada cop més pesat, més tortuós i complicat. Tenien ganes d’arribar. Però van calcular malament i, potser perquè feia molt de temps que no veien les costes menorquines, van equivocar-se i van anar a parar en un lloc que, evidentment no era casa seva. Quan estaven a punt de tocar terra, van veure com a pocs metres de la platja hi havia gent jove banyant-se i que l’únic objectiu que tenia era agafar la pilota per jugar-hi i potser destrossar-la. La pilota va poder nedar encara unes milles i fugir d’aquella fauna ociosa. Al cap de poques hores van arribar a Menorca, la seva illa. A la costa nord hi ha una cala, la Pregonda, per a la qual no hi ha definició possible. És senzillament increïble. La Dido i l’avarca van arribar a la sorra de color rosa, tocant a una caseta blanca que hi ha en un cantó de la platja. De tan cansades que estaven van adormir-se. Agafadetes com dos estimats.
L’endemà, un nen de setze anys va anar a la Pregonda, va baixar a la sorra i, quan l’aigua ja li tocava els turmells, va veure com, a uns metres, hi havia una mena de paquet. No ho era. Es tractava de la Dido i de l’avarca, que s’havien despertat a les mans d’en Jan. El noi, que havia escoltat la història del seu pare molts cops, ara tenia a les mans les veritables protagonistes. No calia ni preguntar com es deien; la Dido guardava el seu nom, mig esborrat, però el tenia, i l’espardenya era de la mida del peu del seu pare, no hi havia dubte.
La pilota i l’avarca no van tornar mai més al mar. Des d’aquell dia d’estiu que van anar a parar a les mans d’en Jan descansen en un prestatge de l’habitació. I quan el noi les mira, es recorda del seu pare.
Punt Fatídic
Bernat Soler
Uff… Em toca a mi… Em toca llançar el penal decisiu de la final de la Lliga de Campions... A mi, un jugador que mai no ha destacat, un jugador normalet. Un migcampista discret convertit en lateral per una qüestió de limitacions tècniques. Tot i que s’ha de dir que, de força, no me’n falta gens ni mica. Corro el que calgui. I marco el rival de ben a prop. Se’m podria definir com un treballador del futbol. I crec que se’m pot considerar un bon professional. Sempre compleixo. No venc samarretes, però la suo com ningú. Això quan jugo, que, la veritat, no és gaire sovint. Normalment sóc suplent. No tinc gaires oportunitats, però, quan se’m necessita, no fallo. I ara això...
Qui m’ho havia de dir? És una tanda llarguíssima... Ja s’han llançat vint-i-un penals. Tots els meus companys n’han llançat un, fins i tot el porter. I resulta que, com que no hi ha manera de desempatar, ara em toca a mi. Sóc l’únic que falta.
Evidentment, avui no era titular, però s’han lesionat un parell dels nostres i, com que faltava poc per acabar, l’entrenador m’ha fet sortir. Encara recordo les seves instruccions. Faltaven deu minuts per al final i guanyàvem per un a zero. M’ha dit: “Tu no et compliquis la vida, manté la posició i no rifis la pilota. Assegura la passada curta. Vinga, nano, deixa-hi la pell!” No m’ha anat gaire bé. A la primera jugada he relliscat davant de l’extrem esquerre rival, que ha fet la centrada perquè el seu davanter centre ens marqués el gol de l’empat. Jo crec que el nostre porter ha cantat una mica, i el central tampoc no ha estat gaire fi, però no em puc treure del cap la meva inoportuna relliscada.
Érem a deu minuts de ser campions d’Europa i, just quan surto, ens empaten. Ha acabat el partit i hem anat a la pròrroga. M’he fet el propòsit de fer els trenta minuts de la meva vida. No he tornat a relliscar i l’extrem d’ells no ha fet cap jugada de mèrit més. Però l’empat no s’ha mogut del marcador. Penals. L’entrenador ha triat els cinc escollits per llançar-los. Jo m’he apartat a beure aigua perquè tenia clar que la meva feina havia acabat. Després de la primera tanda, empat a quatre. S’ha de continuar llançant penals fins que un equip falli i l’altre l’encerti. Marquen, marquem. Fallen, fallem. I així fins ara. Deu ser la tanda de penals més llarga de totes les finals de la Lliga de Campions resoltes des del punt fatídic.
Ells han fallat el penal número vint-i-u de la nit. I ara em toca a mi. De tots els jugadors que hi havia al camp, sóc l’únic que encara no ha xutat un penal. No és que m’amagués, simplement és que tots sabem que, si algú s’ha de quedar sense llançar un penal, aquest he de ser jo. No passa res, ho tinc assumit. Però ara no em queda més remei que anar cap a l’àrea. Si marco, guanyem la Lliga de Campions. Uff... Som-hi.
El camí entre el cercle central i el punt de penal em sembla llarguíssim. És curiós perquè, tot i que a l’ambient hi deu haver una cridòria impressionant, jo hi sento com si portés taps a les orelles. Hi sento com si fos dins una bombolla, o més ben dit, sota l’aigua.
Ara que hi penso, mai no he llançat un penal en competició oficial. Bé, tampoc no ho he fet en cap amistós. De fet, ni tan sols en els entrenaments en practico. Per què fer-ho si mai no n’he de xutar...
Continuo avançant. Estic convençut que mai en la meva vida dec haver tingut tanta audiència televisiva com en aquests moments. Ni tan sols aquell dia que vaig marcar un golàs de volea des de fora l’àrea. El gol. L’únic gol que he fet a la meva carrera. Vaig tenir sort, però, veient-lo per la tele, el gol feia patxoca. I a sobre va ser en un partit transmès en directe. Però potser ara m’estan veient cinc-cents milions de persones, o mil milions, o dos mil milions! Faré cara de pòquer, que no se’m notin els nervis. Tot i que ja m’imagino el que deuen estar dient els locutors. “Qui s’ho havia de pensar! Té davant seu l’oportunitat de passar a la història com el jugador que va donar la Lliga de Campions al seu equip en una final dramàtica! Quina pressió que ha de suportar, pobre! I és que tots sabem que no és cap especialista, en això dels penals... Bé, de fet no és especialista en res que comporti tocar la pilota amb els peus, ja, ja, ja...” Quins imbècils! Per què sempre se n’han de riure, dels dèbils? Que no s’han vist ells? Ja em vindreu al darrere si marco el penal decisiu, ja...
Veig el seu porter. Mira que n’és, de xulo! Amb el seu jersei groc i taronja, i aquests cabells... Té la pilota a les mans i se la va passant d’una mà a l’altra, fent-se el tranquil, com si aquella fos la situació més normal de la seva vida. I sap que no és així. Si no m’atura el penal -o jo no el fallo, és clar-, el seu equip es queda sense el títol. I amb la d’avui ja seria la tercera final que perden en cinc anys. Ells eren els favorits i mira-te’ls, patint fins a última hora i depenent que un suplent mediocre com jo falli el penal decisiu. El mateix suplent mediocre que amb la seva relliscada ha permès la centrada que ha acabat amb el seu gol. Deuen pensar que estic fet un flam i que amb prou feines m’aguanto dret. Doncs potser sí, potser voldria que la terra se m’empassés ara mateix, però ho dissimulo. Perquè sóc un professional. I en aquests casos, l’aparença és vital.
Arribo al punt de penal. L’àrbitre li demana la pilota al porter. Aquest l’hi dóna fent una mena de petit joc malabar. Però què xulo que ets!. El porter no para de mirar-me a la cara amb un mig somriure, com volent dir “vas llest, si et penses que me’l marcaràs”. Agafo la pilota i la planto al punt de penal. S’han fet tants llançaments i els jugadors han trepitjat tant la zona on s’ha de col·locar la pilota que ara hi ha un petit sot. Què faig? Tot i que intento posar-la una mica fora del punt perquè no em caigui al sot, acaba ficant-s’hi. L’àrbitre em ve a veure i em pregunta què passa. Intento explicar-l’hi, però, entre que és estranger i no ens entenem i que amb prou feines sé què dir-li, em diu que m’afanyi i que llenci el penal. Com han fet la resta de jugadors, amb el peu aixafo el punt de penal per convertir-lo en una superfície mínimament regular.
El porter no para de bellugar-se. Es mou com si fos de goma. Això ja ho vaig veure en una final de la Copa d’Europa de fa molts anys. El porter de l’equip anglès es movia com si anés begut i això va desconcentrar els llançadors de l’equip italià. Els italians van perdre i el porter dels anglesos es va convertir en l’heroi del seu equip. Segurament, el porter que tinc davant també va veure aquella final i ara vol imitar aquell borratxo de broma.
Què faig? La llanço a la dreta o a l’esquerra? Diuen les estadístiques que, si tots els penals es xutessin pel mig, la gran majoria acabarien en gol, perquè els porters sempre s’estiren cap a un costat. I si no es mou? Ell sap que jo sóc dretà i no excessivament virtuós; per tant, sap que xutaré amb la part interior del peu per assegurar. Me la jugo i xuto a trencar? Se me’n pot anar als núvols... És igual, vaig cap a la pilota i, quan toqui xutar, que passi el que Déu vulgui. Total, tampoc s’ha de morir ningú. Només és el penal que ens pot donar la Lliga de Campions. Vinga, som-hi. Agafo aire, una passa, dues, tres, petita cursa i... espera! Ara que hi caic, si fallo tampoc perdem la copa... Si fallo el penal, tornarem a començar i la responsabilitat serà d’uns altres! De fet, si fallo, ningú no s’estranyarà. És el que s’espera de mi, un jugador normalet que mai no ha xutat un penal, no? És més, si fallo, m’estalvio convertir-me en el protagonista de la final. Imagina’t que marco el penal: homenatges, felicitacions, entrevistes, càntics en el meu honor... Buff... Jo només vull ser futbolista! Ho sento, passo. La xuto als núvols i que ho solucionin els que cobren per fer-ho. Vinga. Als núvols, als núvols, als núvols... Va!
...
Merda! Quin golàs...
Pilota Dividida
Ricard Torquemada
El Vicenç i el Marc es coneixien des de ben petits. Vivien al mateix carrer, tenien la mateixa edat, havien anat a la mateixa escola bressol, havien compartit classe i tenien una passió comuna: el futbol. Quan veien una pilota, no podien evitar comunicar-s’hi i tant els valia fer quatre xuts com jocs d’habilitat o un partidet. I quan van decidir que volien ser futbolistes, com molts nens, van triar la millor escola de futbol del país per fer realitat el somni. Només tenien una discrepància oberta des de feia alguns anys. Els dos amics inseparables entenien de manera diferent l’esport que estimaven i que els unia.
El Vicenç creia en el futbol dels especialistes i tenia una frase amb la qual punxava al seu amic:
- Un jugador que a vegades és central i d’altres mig centre no és ni central ni mig centre. Fixa’t què diu Jorge Valdano de Fernando Hierro: “És un gran central i només un correcte mig centre” -va dir el Vicenç treient un paper rebregat de la butxaca.
El Marc entenia que el futbol total era per als tot terreny, polivalents o multifuncionals, com li agradava dir a ell. I intentava convèncer el seu amic:
- Com més posicions del camp dominis, més opcions tindràs de jugar. Mira què diu Rijkaard: “Sempre és necessari tenir alguns jugadors polivalents a la plantilla”.
El Vicenç Ocalata estava enamorat de la figura del migcentre. Ell sempre havia volgut ser el cervell de l’equip, el líder, aquell que té la responsabilitat de veure quin ritme convé, com s’ha d’atacar, com s’ha de defensar. Sempre havia admirat Redondo, Mauro Silva i, per sobre de tots, Guardiola, la seva referència. No només com a director d’orquestra, sinó perquè sempre triava la millor opció.
Quan va arribar als juvenils, el Barça el va captar per al seu futbol base. El Vicenç va complir la primera part del somni. El primer dia que va trepitjar el vestidor del Miniestadi, va conèixer al seu nou entrenador, el Manel, i va ser directe:
- Jo vull ser mig centre i no vull jugar amb doble pivot. I vull conèixer a qui va ensenyar al Guardiola a triar sempre la millor opció de passada.
El Manel mai s’havia trobat amb un adolescent que arribés al Barça i exigís res. Al principi, tots estan tan il·lusionats que ho accepten tot. Va quedar tan sorprès que no va saber reaccionar. Aquell nen repel.lent no volia ser com Pep Guardiola per fer assistències de gol, picar les faltes o donar la pilota al peu del company, sinó per triar la millor decisió en cada moment. El Manel, finalment, va trobar una resposta:
- Per saber fer això, no has de conèixer cap persona, has de conèixer el futbol.
El Marc Rufa volia marcar gols, defensar, assistir els companys, deixar el rival en fora de joc i xutar bé amb les dues cames. Ell es fixava en Gabri, Angulo, Cocu, el seu pare li havia parlat de Matthaus i admirava bojament Luis Enrique. Pel seu caràcter, per la seva agressivitat, però, sobretot, per saber els secrets de gairebé totes les posicions del camp. Com no podia ser d’una altra manera, el Marc va entrar al Miniestadi el mateix dia que el Vicenç va conèixer el Manel i va estar a l’alçada del seu amic:
- Jo no vull jugar sempre al mateix lloc i vull provar amb diferents sistemes. Vull aprendre a rematar, defensar, ser un especialista del joc aeri, utilitzar les dues cames indiferentment, reduir espais sense pilota i ampliar-los amb ella.
El Manel s’hauria fregat els ulls, però sabia que aquest gest no implica autoritat.
El tècnic estava impressionat. Un noi que no volia fer xilenes, cops de taló, ‘rabones’ ni túnels. Li va costar, però va trobar una sortida per sobreviure.
- Doncs has d’aprendre a ser molts jugadors en un.
Evidentment, el Manel no va tardar a informar el cos tècnic del primer equip que havia captat dues joies que haurien de seguir de molt a prop. I ho van fer.
Cap dels dos mai no oblidarà un 24 d’abril. Com era habitual, el juvenil s’entrenava a les sis de la tarda. Abans de canviar-se, sempre trobaven un moment per predicar. Va començar el Vicenç, que sempre prenia la iniciativa:
- Escolta, Marc -deia amb un to alt mentre obria un paper de diari-. “El mig centre cuida la porta de l’àrea. Aquesta porta la pot defensar un gos guardià o un d’assassí. El gos guardià ataca, però sempre torna a la porta, el seu lloc d’inici. El gos assassí, per l’afany de mossegar, el persegueix fins a un altre barri i oblida la porta. Mentre el gos assassí persegueix un lladre, n’hi ha dos més que entren a robar”. Firmat: César Luis Menotti. Un especialista és un gos guardià; un polivalent mai no podrà ser-ho.
El Marc replicava, però mai no queia en la discussió:
- Apunta un nom: Fernandinho, -deia mentre li ensenyava un retall d’una revista especialitzada amb una foto d’un jugador de pell negra amb una samarreta vermella cantant un gol-. És el jugador del futur, és l’última perla de l’At. Paranaense. Ha estat màxim golejador de la lliga brasilera com a lateral dret i ja ha començat a jugar d’interior i de mitja punta.
Abans que acabés l’exposició, va entrar al vestidor el director del futbol base, el senyor Urrea. Es va fer un silenci sepulcral perquè no era normal la seva visita. Es va acostar on eren el Marc i el Vicenç i els va dir:
- Demà heu de ser a les onze del matí al Camp Nou per concentrar-vos amb el primer equip. Només porteu el més bàsic, perquè dormireu a la ciutat esportiva, si és que podeu dormir abans d’una semifinal de la Champions contra el Bayern de Munic. Ni recordo quan fa de Wembley.
Ells sí, perquè ho havien llegit i reviscut amb els seus pares, el 20 de maig del 1992. El senyor Urrea va girar cua i va marxar. Com si hagués tancat un tema més dels que despatxa diàriament. En canvi, el Vicenç i el Marc es van mirar incrèduls. Dues lesions greus i una gastroenteritis havien deixat el primer equip sense prou efectius. En el berenar previ al partit, tots dos van saber que serien titulars. El Vicenç ja s’ho esperava perquè els diaris ho deien. El seu perfil d’especialista l’ajudava, ja que no hi havia a la plantilla cap mig centre específic en condicions. El Marc no. És més, estava convençut que començaria a la banqueta. La sorpresa va ser que jugués, no que ho fes com a lateral esquerre, malgrat que últimament havia sovintejat en la mitja punta.
El Barça havia empatat a un a l’Olímpic i no va fallar en aquest partit de tornada. Dos a zero i festa al Camp Nou. Tant en Vicenç com en Marc van treure un notable. En Vicenç va controlar el ritme del partit i va simplificar amb la pilota. Tot i això, no estava del tot content, perquè s’havia sentit molt lent.
- És que aquest ritme no el coneixies, mai l’havies viscut. I els alemanys pressionaven molt. Tres pilotes perdudes i, a més, fora de zona de perill és una estadística boníssima - el va tranquil.litzar el Marc.
Ell estava content perquè havia començat de lateral, va passar a mig del camp i, amb l’últim canvi, va acabar d’extrem. Va complir amb nota i ningú encara no s’atrevia a dir què era.
Començava el compte enrere cap a Liverpool, on el Barça havia de jugar la final contra el Milan. Ningú havia guanyat tantes Copes d’Europa com els ’rossoneri’. El Vicenç i el Marc havien continuat a l’onze titular perquè el Barça guanyava i ells complien. El 12 de maig va arribar; era el dia de la gran final al nou estadi de Liverpool, el successor d’Anfield.
El Marc va començar el partit com a interior dret, formant un dels mig camps més joves de la història d’una final de Champions. El Vicenç, com sempre. La primera mitja hora de partit ho van passar fatal. Els italians van tenir la pilota, van pressionar molt amunt i ells no estaven acostumats a perseguir-la. A més, perdien la posició amb facilitat. El Barça va reaccionar l’últim quart d’hora amb alguna aproximació per equilibrar la situació. Tot quedava pendent de la segona part i el Marc va rebre l’ordre de jugar a la mitja punta. El panorama va variar: el jove va enllaçar amb el mig camp i va connectar amb els extrems amb bones passades a l’espai. En el minut 78, va buscar una assistència interior per a Carlinhos, el davanter brasiler del Barça, que va retallar davant del central italià i va rematar amb potència a la dreta de Carnotti, el porter del Milan. I gol! El títol quedava a prop. 12 minuts i la segona Copa d’Europa de la història.
El Vicenç gairebé ni va celebrar el gol. Es va apropar al Marc, que estava eufòric, i li va dir:
- Grandiós! Ets un crac! - mentre l’abraçava com tocava -. Però ara tanca el romb per no deixar espais.
El Marc confiava en les lectures del Vicenç i va complir. El Barça resistia, però, en el minut 89, el central blau-grana va tocar la pilota amb la mà prop de la frontal i l’àrbitre li va ensenyar la targeta groga. El míster havia de reaccionar i ho va fer. La solució més fàcil hauria estat endarrerir el Marc al centre de la defensa, com ell ja s’oferia, però el tècnic no va voler desorganitzar la connexió Marc-Carlinhos per si sortia un contraatac o hi havia pròrroga.
- Al darrera! Tu al darrera!- van cridar al Vicenç des de la banqueta.
- Jo? - va preguntar sorprès assenyalant-se el pit amb el dit.
Però no hi havia temps per pensar gaire ni replantejar-se les seves conviccions. No podia desobeir el míster, ni era moment per raonar, ni gairebé es necessitava gos guardià. Quedaven dos minuts i el temps afegit. El Vicenç, ja com a central, intentava treure la defensa i aclarir totes les pilotes que queien a l’àrea, però, en una mala sortida del porter, en va quedar una de franca per a Sancti, el golejador del Milan, i la porteria buida. El davanter italià va aixecar el cap i va rematar fort localitzant poc el xut. El Vicenç va reaccionar ràpid, va posar el pit i va treure l’empat. No hi va haver temps per picar el còrner i el Barça va aixecar la segona Copa d’Europa.
Poques setmanes després, molts nens volien ser centrals, embadalits per l’acció del Vicenç i molts altres volien ser especialistes de la polivalència per poder jugar com el Marc.
l’Àngel
David Torras
Miri, li explicaré un secret perquè els secrets estan per explicar-los, almenys una vegada a la vida, i això que jo sempre vaig ser dels que deien que els draps bruts s’han de rentar al vestidor. Però això, més que un drap brut, és un vell compte que vull saldar, no amb els altres, que jo no vaig deixar mai comptes pendents amb ningú, i molt menys al camp. Aquest és un compte pendent que tinc amb mi i amb la meva memòria; i, com que m’ha agafat per recordar els vells temps, o potser és vostè qui me’ls està fent recordar encara que jo no vulgui, que vostès els periodistes tenen facilitat per a aquestes coses, doncs, sigui com sigui, potser és que ha arribat el moment d’explicar-lo i treure’m aquest pes de sobre, que jo ja no estic per portar gaires càrregues.
Miri, jo no volia tirar aquell penal, i m’he passat la vida tirant-lo, de dia i de nit, una vegada i una altra, i ja estic cansat de tirar-lo i de recordar-lo. Va ser cosa del míster, que en això era un maniàtic, bé, com tots els místers, que estan sempre donant voltes i voltes a les coses, i s’ho miren tot del dret i del revés, obsessionats que el partit es jugui al camp igual que ells l’han jugat a la pissarra, que si vostè no em pugi, que si aguanti’m el paio de l’esquerra, i el de la dreta, i no em rifi la pilota, i jugui amb el cap, i després no hi ha manera d’aguantar el paio de l’esquerra, ni el de la dreta, i pugen els que no han de pujar i perds el cap, i cadascú acaba jugant el partit com li convé, que per alguna cosa ets qui juga al camp.
Però en allò del penal no vaig tenir gran cosa a dir, bé, sí, li vaig dir que no el volia xutar, i el míster com si sentís ploure, i no l’hi vaig dir perquè tingués por, que de por no n’he tingut mai, que vostè em coneix, i sap que això sí que no, que jo he jugat sempre sense arronsar-me, tingués qui tingués davant, però aquell dia tenia mal cos i vostè es pot imaginar per què. Sí, és clar, pel Cabrera, pel meu amic Cabrera.
Quan al Cabrera li xutaven un penal, el món començava a encongir-se, en algun lloc vaig llegir alguna cosa semblant, o potser va ser vostè qui ho va escriure, que vostè sempre hi posava molta poesia, i era la pura veritat. Sí, tot s’anava fent més petit i més petit, i allà enmig de l’escenari estava ell, enorme, esperant, esperant, perquè això és el que feia més bé el Cabrera, esperar, esperar qualsevol que tingués davant més del que ningú s’atrevia a fer-ho, i llavors, quan la pilota ja estava de camí, quan tot semblava irremeiable, quan el paio que acabava de xutar creia que s’havia sortit amb la seva, llavors, ni abans ni després, el Cabrera hi anava al darrere. I la pilota i el Cabrera sempre es trobaven, sempre, fos on fos. Havia après a dominar el temps, a jugar amb ell, a endevinar-li les intencions i no deixar-se enganyar, a controlar l’instint que tots tenim de voler anticipar-nos al que passarà. Ell, no, ell esperava el temps, i no arribava mai tard.
Era un do que tenia i que jo vaig descobrir quan el vaig veure volar per primera vegada darrere d’una pilota impossible i em vaig posar a comptar l’estona que estava en l’aire, un, dos, tres, i el Cabrera sense baixar, fins que va atrapar la pilota amb les mans, i va baixar tranquil·lament, i llavors, em vaig dir: això no és un porter, això és un àngel.
El Cabrera i jo ho vam fer tot junts des de nens, des d’aquell primer dia en què després d’atrapar la pilota em va atrapar també a mi, i ens vam ajuntar en l’equip dels infantils, i a ell no hi havia manera de fer-li un gol i a mi no hi havia porter que m’endevinés ni tan sols la intenció, bé, n’hi havia un, ell i només ell, per descomptat. Ho vam compartir tot, el primer somni, la primera nòvia, el primer sou, el primer títol, i així fins que va arribar aquella maleïda oferta, que el club i vostès tant van celebrar en nom meu, i que a mi tant em va fastiguejar perquè a un mai li agrada anar-se’n de casa i a sobre sentir sense voler sentir, que també parlin en nom teu, i diguin el que tu no sents, que ets com tots, que no podia dir que no, que els diners són els diners.
Miri, com que parlem de secrets, n’hi explicaré un altre, o potser no és un secret, que aquestes coses sempre s’acaben sabent, que als dirigents els encanta explicar-los a vostès les xafarderies dels altres. Presi, jo valc molt menys que això, li vaig dir quan encara estaven negociant el traspàs, així que en el paquet també hi va el Cabrera. ¿I sap què em va respondre? Ja no hi ha lloc per a ell, el Cabrera ja comença a volar baix, així tal qual. Li hauria arrencat les pilotes, però no ho vaig fer, no vaig fer res, no vaig obrir la boca, simplement, vaig marxar, sense voler sentir res més, sense voler saber el que jo ja sabia, que sí, que l’àngel estava perdent el seu do.
Mai li vaig explicar res al Cabrera, que ja es mirava a si mateix amb desconfiança, perquè la pilota i ell començaven a no trobar-se sempre, i quan me’n vaig anar, cada vegada es van anar trobant menys. És veritat, l’àngel s’estava quedant sense ales, i no hi havia dia que jo no resés no sé gaire a qui, a un àngel de veritat, suposo, perquè li tornés el do perdut. Però no hi va haver manera, potser perquè no hi ha àngels de veritat, i mentre jo volava alt, al Cabrera el veia cada vegada més lluny, més avall, més a prop de terra.
I així fins al dia que el vaig tenir al davant, i en aquell partit de merda, amb el meu equip de sempre jugant-se la vida, amb un peu a segona, i nosaltres a dalt de tot, amb el campionat en una mà, i en aquell moment, mentre m’acostava a col·locar la pilota, jo també vaig sentir que el món començava a encongir-se, i es feia tan petit que només el veia a ell, allà al davant, esperant, esperant. I llavors el temps, que ja anava massa de pressa per al Cabrera, es va detenir per a mi, i tot va començar a passar una altra vegada per davant meu, la primera vegada que el vaig veure volar, un, dos, tres, i el Cabrera sense baixar, i el primer somni, i la primera nòvia, i el primer títol, i l’últim penal que li vaig tirar en un entrenament i que ell es va deixar marcar entre rialles perquè jo ja li havia insinuat el costat amb la mirada, i el dia que ens vam dir adéu al vestidor, un adéu que no ho va ser, perquè vam seguir sentint-nos junts en la distància, i de tant en tant vam seguir compartint algun somni i alguna nòvia. Quan el vaig mirar, i el vaig veure allà al davant, esperant-me, l’àngel sense do, l’àngel sense ales, se’m va encongir el cor, i el cor em va fer encongir la cama, li vaig fer l’ullet amb un mig somriure, i vaig xutar el maleït penal que jo no volia xutar, i el míster com si sentís ploure, com mai se li hauria de xutar a un amic: amb l’efecte de la compassió. I el Cabrera ho va saber, és clar que ho va saber, com no ho hauria de saber. La pilota va sortir cap a l’esquerra, el costat que jo li havia insinuat amb la mirada, però el Cabrera es va deixar caure a la dreta, sense voler anar darrere d’aquell xut piadós, i, en aquell moment, quan la pilota va entrar rodant suaument fins a la xarxa, vaig saber que l’havia perdut. Després d’aquell partit, el Cabrera i la pilota ja no es van tornar a trobar mai més perquè el Cabrera va deixar d’anar-la a buscar. Després d’aquell partit, no hi ha dia que no resi no sé gaire a qui, a un àngel de veritat, suposo, perquè el Cabrera em perdoni.
Bogui, el Número U
Xavier Torres
Era més dolent que la carn de gos. El futbol era la seva passió, però no en sabia gens. El seu cos era una invitació a no vestir-se mai de curt. Tenia un cap superlatiu, una panxa de dotze plecs, les cames rectes, cuixa contra cuixa i genoll contra genoll. Una ’piltrafa’. Així i tot, vivia enganxat a una pilota que era, sense cap mena de dubte, el seu millor amic.
Li deien Bogui en record de Winston Bogarde, un jugador holandès que havia jugat al Barcelona a la dècada dels 90 i que era la riota de totes les aficions. Fins i tot de la pròpia. En Bogarde també era més dolent que la carn de gos. En Bogui, però, se sentia orgullós que el comparessin amb un futbolista professional. Era el seu somni, una il.lusió que sabia que mai es compliria.
Tot el dia pensava en futbol. A l’escola, a l’hora del pati, s’improvisava un partidet. Un dia, els capitans van escollir jugadors i, com que no eren parells, el Bogui, que sempre era l’últim nen escollit, es va quedar sense possibilitat de jugar. Lluny d’enfadar-se, va participar en el partit fent de banderí de còrner. Estava encantat. La qüestió era participar.
Al migdia, sortint del col.legi i abans d’arribar a casa per dinar, en Bogui mirava amb atenció els enfrontaments entre els nois del barri. Eren duels espectaculars. Sempre havia somiat poder-hi jugar. La llegenda deia que un dia Johan Cruyff, que passava per allà per casualitat, es va aturar impressionat per la qualitat del partidet i va demanar participar-hi. A en Bogui li tremolaven les cames només d’imaginar que aquella escena es podria repetir qualsevol altre dia. Finalment, no se sap com, en un d’aquells migdies va arribar la seva oportunitat: el van convidar a prendre part en una d’aquelles patxangues. Ell ho recorda com un dels millors moments de la seva vida… I això que només el van deixar jugar com a pal de la porteria!
A la tarda, com no podia ser d’una altra manera, s’acostava cada dia al camp de terra de Can Montesinos, d’on havien sortit jugadors que fins i tot havien arribat a jugar a Segona Divisió. En Bogui no tenia nivell per jugar en un equip federat, però li encantava entrar als vestidors i respirar futbol. Però, increïblement, el dia del seu debut en un camp de veritat es va produir. En aquell supercap que tenia hi destacava enmig del front una piga de cinc centímetres de diàmetre. Per dir-ho d’una altra manera, aquella marca negre convertia la seva cara en una perfecta diana. I així va ser com es va estrenar. L’entrenador del primer equip, Manel Márquez, va organitzar un entrenament de precisió i un dels exercicis va ser xutar contra la piga d’en Bogui. Li va quedar la cara feta un mapa, però sentir-se útil en un camp de futbol despertava en ell una sensació quasi indescriptible.
En Bogui no tenia qualitats, però veia bé el futbol. Era tan apassionat que tot el dia s’imaginava partits amb ell de protagonista. Però ni dins de la seva ment aconseguia que les jugades acabessin bé. Volia tocar-la amb l’exterior per afavorir la cursa del company que corria cap a la porteria rival, però el que feia era colpejar la pilota amb l’ungla i enviar-la fora de banda. Pretenia fer una paret al primer toc i el que aconseguia era tocar la pilota amb el seu turmell reinflat i destrossar la jugada. Veia perfectament la desmarcada de l’extrem dret, però a l’hora de fer-li la passada a l’espai xutava a l’aire, feia un misto i provocava un rosari d’ insults des de la grada. Era un autèntic patós.
També se sabia totes les alineacions del món. “Bogui, digue’m l’onze del Barça!”. En cinc segons, sense respirar, el cantava: “Víctor, Belletti, Oleguer, Puyol, Gio, Márquez, Xavi, Deco, Giuly, Eto’o i Ronaldinho”. Però, encara que sembli mentida, també se sabia de memòria tots els equips de la història. “Per exemple, Bogui, digue’m l’onze de les Antilles Holandeses que va jugar el Mundial de França de 1938”. No fallava mai: “Mo Heng, Ku Kon, Samuels, Nawir, Meng, Anwar, Hang, Djin Soedamadji, Sommers, Patiwael i Taihuttu”. Insuperable.
Era, per definir-lo d’alguna manera, un malalt del futbol. Un dia es va comprar quatre-cents ‘xocopastis’ per mirar de començar i acabar en el mateix instant la colecció de cromos de la lliga espanyola. I ja de pas se’ls va menjar tots. Va tenir un mal de panxa tan gran que gairebé li van haver de fer un rentat d’estómac. Però a ell no l’importava. Volia saber què se sentia dintre d’un quirófan. Com Maradona o Ronaldo, o qualsevol dels grans cracs en el moment de les seves lesions.
De l’episodi del ‘xocopastis’, en Bogui va sortir-ne encara més satisfet. Aquell cos antifutbolístic es va transformar en futbol en estat pur. Tanta xocolata, crema, caramel, sucre i pa de pessic el van convertir en un ser tan rodó com una pilota de reglament. Sense angles, perfectament circular, més rodó que la pilota més rodona del món. En Bogui s’havia convertit en l’element més important del seu esport preferit. De cop es va transformar en una pilota magnífica.
Les marques esportives se’l van començar a rifar. Aquella piga era un logotip publicitari extraordinari, un segell inconfusible. Era tan perfecte que ningú s’ho podia explicar. Girava com cap altre, aconseguia els efectes millor que el gran Pelé i agraïa els tocs de qualitat de les grans estrelles fins al punt que en un partit de Primera Divisió entre el Barcelona i el Reial Madrid (el que sempre havia somiat jugar) Ronaldinho Gaúcho, el millor futbolista del món, va manifestar en roda de premsa que, després de fer una passada de 45 metres de costat a costat del camp, la pilota ja en ple aire havia girat i amb la piga del front li havia cridat un estrany “Gràcies”. Ronaldinho no sabia com explicar aquell fenomen paranormal, però confirmava que el fet havia succeït.
La carrera de’n Bogui com a pilota va ser espectacular. En un any va arribar a Primera Divisió i es va fer tan famós que els nens ja no es rapaven el cap com Iván de la Peña o Ronaldo ni buscaven els pentinats de David Beckham, ni tan sols volien la samarreta amb el 9 d’Eto’o o el 7 de Raúl. Els nens, ara, volien una piga al front. De fet, un passeig pels camps de futbol base de qualsevol lloc del país descobria milers de punts negres a les cares dels aspirants a futbolistes professionals. El fenomen va ser tan gran que fins i tot a la Passarel.la Gaudí els millors especialistes del món van marcar el camí d’una nova tendència de moda basada en un punt negre.
Però va ser en la final de la Copa del Món quan va aparèixer el millor Bogui que s’ha vist mai. Fidel als seus orígens, defensor del futbol tècnic per sobre de totes les coses, enamorat entre d’altres de Zidane, Aimar, Henry, Shevchenko i Xavi, Bogui va desafiar les lleis de la naturalesa i va fer realitat accions impossibles.
Jugaven Brasil i França. Tot just començar el partit, Ronaldinho va veure el porter francès avançat. Des del mig del camp va colpejar amb intenció la pilota, però ho va fer malament i aquesta va agafar una trajectòria cap el còrner. Bogui, eternament agraït pel bon futbol del jugador del Barcelona, va decidir actuar. Tot d’una, la pilota va fer un estrany efecte que va anar del còrner a l’escaire. Un golàs. La premsa al.lucinava en els seus titulars: “L’efecte Ronaldinho”, “Cop d’efecte”, “Ronaldinho inventa el boomerang al futbol”.
Durant el partit, producte dels nervis, els jugadors fallaven passades fàcils que ràpidament en Bogui rectificava. Canvis de joc increïbles, xuts dolents que es convertien en meravelles, detalls errats transformats en art… Tothom va coincidir que l’estrella de la final va ser la pilota.
A poc d’acabar, una conducció d’Henry després de driblar sis jugadors brasilers va acabar amb un últim toc massa llarg que Roque Júnior es va disposar a aprofitar. Bogui va llegir la ment del defensa brasiler: anava a colpejar-lo violentament com més lluny millor, sense sentit, amb l’única intenció de perdre temps. Bogui no ho podia permetre. Just quan Roque Júnior anava a xutar, la pilota es va aixecar mig metre per passar per sobre la bota i continuar la trajectòria a favor d’Henry. Un a un. Pròrroga. I penals. En Bogui volia allargar aquell partit perquè havia decidit retirar-se al final de l’encontre. Volia sentir les emocions dels futbolistes en el moment de dir adéu. I, és clar, li costava perquè ell estimava molt el futbol.
Brasil i França van tirar cent catorze penals. Eren les quatre de la matinada i el partit no s’havia acabat. Quan Brasil en fallava un, en Bogui desviava el xut de França fins al pal o fins a la grada. I al revés també. Així fins al penal cent quinze. Brasil va guanyar el Mundial per tradició. No podia ser d’una altra manera. Qüestió de plaer visual.
En Bogui, però, no va veure l’entrega de la Copa. Estava tan emocionat que les llàgrimes el van encegar. Com quan Van Basten, Stoitchkov o Platini van dir adéu. Avui, Bogui està exposat al Museu del Futbol dintre d’una vitrina d’or amb una inscripció que diu: “Bogui, la millor pilota de la història del futbol”. Al mateix temps, estem a l’espera de conèixer el resultat de l’elecció del FIFA World Player en què, per primera vegada, una pilota aspira al guardó de millor futbolista del món.
Si Bogarde va ser futbolista professional i Bogui pot ser el número u, tots tenim dret a somiar. Que la màgia del futbol no ens abandoni mai…
Sortiràs?
Joan Vehils
La història que ara explicaré és absolutament real, per bé que a molts els pugui semblar una broma o un acudit. Va passar durant l’època del mític dream team que dirigia Johan Cruyff i l’Espanyol que entrenava José Antonio Camacho. Es tracta només d’una anècdota, tot i que el seu contingut pot ajudar a entendre la mentalitat d’alguns futbolistes d’aquella època. Els dos personatges que protagonitzen aquesta història ja estan retirats del futbol professional.
Era un diumenge assolellat, un diumenge clàssic per jugar un derbi al Camp Nou. El Barça arribava a cinc punts del Reial Madrid i la victòria era obligada per seguir lluitant a guanyar la lliga. L’Espanyol ocupava una còmoda posició en la meitat de la classificació, però hi havia una crisi institucional molt forta i el debat sobre el futur de l’estadi acaparava més portades que el mediocre joc de l’equip.
A les cinc de la tarda -abans sempre es jugava a aquesta hora- va començar el partit. L’estadi estava gairebé ple, uns 80.000 aficionats, diuen les cròniques periodístiques del dia després. A la llotja, naturalment, el president Josep Lluís Núñez, pel Barça, i Francesc Perelló, per l’Espanyol, acompanyat pel tristament desaparegut vicepresident Fernando Lara. En aquell temps, les relacions entre els dos club eren prou bones. L’àrbitre era José María García, (Res que veure amb el popular periodista radiofònic).
Per altra banda i mentre a Barcelona es disputava el derbi, a la capital d’ Espanya es feien eleccions a la presidència del Reial Madrid.¿Ramón Mendoza o Florentino Pérez?. Encara que els resultats no es van saber fins ben entrada la matinada, Mendoza va ser reelegit per només 800 vots de diferència en un polèmic recompte.
En l’àmbit purament esportiu va ser un partit avorrit, cap dels dos equips destacava, però curiosament hi va haver tres gols. No va ser un derbi per recordar, no hi va haver grans jugades, tampoc expulsions, però sí que es respirava la clàssica tensió que acostuma a caracteritzar tots els Barça-Espanyol. El més destacat va ser l’actuació del davanter Hristo Stòitxkov. El búlgar, que aquell any acabava contracte amb el Barça, va fer el primer gol i va donar els altres dos. Per part de l’Espanyol, es van notar les baixes d’alguns jugadors titulars, però, tot i així, i com va dir el mateix Camacho: “Mi equipo no sabía donde estaba...”.
De ple en la segona part, amb un marcador favorable de tres a zero per al Barça, els tècnics de tots dos equips van fer escalfar els jugadors de la banqueta. Pels barcelonistes, Cruyff només va elegir un home del mig del camp, amb la voluntat, suposo, de controlar un partit que ja estava guanyat. Per l’Espanyol , Camacho va fer sortir tots els jugadors que tenia convocats menys el porter reserva, Raúl.
El tècnic blanc-i-blau va decidir jugar-s’ho tot a una carta: no tenia cap altra possibilitat . El temps anava passant i els jugadors suplents de tots dos equips corrien i corrien per la banda, just a la dreta de les banquetes, sense que cap dels dos entrenadors ni tan sols es fixés en ells. La intensitat de l’escalfament d’aquests jugadors anava disminuint en veure que els entrenadors no es decidien a fer cap canvi i lògicament van acabar gairebé sense moure’s.
Fins al punt que alguns dels jugadors rivals, que ja es coneixien d’algunes sortides nocturnes per Barcelona, van començar a intercanviar algunes paraules.
De cop i just al costat del banderí del còrner del gol sud del Camp Nou, el jugador perico li va preguntar al culer: “Com estàs?" I aquest li respon “Doncs ja ho veus”, “I tu, què tal? . “Sortiràs?” I davant de la sorpresa del blau-grana, el blanc-i- blau li diu: “Potser una estona , depèn del resultat, però, com a molt, aniré a donar una volta per l’Otto Sutz” (1). Dos minuts després, Johan Cruyff va fer el canvi. El blaugrana va substituir l’experico Korneiev, mentre que Camacho va trigar set minuts més per escollir el davanter que substituiria Lardín. No sé si per qüestions tècniques o perquè el tècnic blanc-i-blau no el va veure prou concentrat, però el cert és que l’elegit no va ser l’home més noctàmbul.
Ja ho veuen. Un derbi: màxima tensió, falten minuts perquè acabi el matx i algun dels jugadors pensant més en la moguda de la nit que a disputar els minuts crucials del partit. El jugador en qüestió va continuar una temporada més a l’Espanyol i després va fitxar per un parell d’equips de Segona Divisió sense gaire èxit. Probablement, aquesta és només una de les moltes anècdotes de les que cada diumenge passen als camps de futbol. Si les grades parlessin...
(1). L’Otto Sutz és una coneguda discoteca de Barcelona.
