32 locos del Barça


Alfred Picó

Y la cena del triplete se hizo realidad. La convocatoria superó todas las expectativas. Nos reunimos 32 amigos, 32 locos del Barça en un restaurante del Ensanche. El libro conmemorativo que preparamos entre Xavi, Jordi y yo fue un éxito brutal. En total, 24 páginas a color con más de 100 fotos personales de los desplazamientos a Valencia, Roma, Lyon y Londres. Yo me encargué de redactar las crónicas de los partidos y las anécdotas más jugosas. No ganaré el Nobel de literatura, pero con los años se convertirá en una joya de coleccionista.

Más bombas emotivas. Sammy, un culé maravilloso nacido en Inglaterra, montó un DVD de casi dos horas de duración. Las imágenes nos hicieron enloquecer. Celebramos de nuevo (y de qué manera) los grandes goles de la temporada (Bernabéu, Chelsea, Mestalla, Roma…). Fue tan ruidosa nuestra explosión de júbilo que algunos vecinos se quejaron (y no es broma). Quizás eran del Madrid o del Espanyol. Propongo que la película se estrene en el cine Urgell. Es infinitamente mejor que “Terminator Salvation” o “Transformers 2”.

La cena parecía una boda: cantábamos, aplaudíamos, bailábamos. Solo faltaba que alguien gritara “que se besen, que se besen”. Yo colgué en las paredes del salón del restaurante la nueva bandera “Campions 08-09”, una senyera y el póster de los Tricampions. El ambiente era tan mágico que incluso uno de los camareros, simpatizante del Madrid, nos acabó pidiendo un regalo blaugrana para su familia. Se llevó una agenda del Barça y una muñequera. Los culés somos generosos.

Pero todavía faltaba un momento “gallina de piel”. Mi hermano, como si fuera el padre de la novia, se levantó de la silla para realizar el brindis de rigor y pronunciar unas palabras honorables. Y ante la sorpresa de todos los presentes, me hizo entrega de una foto dedicada de Iniesta (la de la celebración del gol en el campo del Chelsea). El texto decía: “Feliz cena culé. Un abrazo”. ¡Aaaaaah! Casi me muero de la emoción. Menos mal que alguien me metió en la boca unas valerianas.

Y por supuesto no faltó la buena música culé. Sonó Coldplay, The Killers, el himno en versión rumba, unas canciones argentinas dedicadas a Messi y los clásicos de Queen (“Copa, Lliga i Champions” y “We are the champions”). La cena finalizó con una espectacular foto de grupo. Eran 32 miradas eufóricas por el Barça, por  la amistad y por la alegría de las Copas, las del triplete y las del vino.

__________________________________________________________________________

32 BOJOS DEL BARÇA

I el sopar del triplet es va fer realitat. La convocatòria va superar totes les expectatives. Ens vam reunir 32 amics, 32 bojos del Barça en un restaurant de l'Eixample. El llibre commemoratiu que vam preparar entre el Xavi, el Jordi i jo va ser un èxit brutal. En total, 24 pàgines a color amb més de 100 fotos personals dels desplaçaments a València, Roma, Lió i Londres. Jo em vaig encarregar de redactar les cròniques dels partits i les anècdotes més sucoses. No guanyaré el Nobel de literatura, però amb els anys es convertirà en una joia de col·leccionista.

Más bombes emotives. Sammy, un culé meravellós nascut a Anglaterra, va muntar un DVD de gairebé dues hores de durada. Les imatges ens van fer embogir. Vam celebrar de nou (i de quina manera!) els grans gols de la temporada (Bernabéu, Chelsea, Mestalla, Roma...). Va ser tan sorollosa la nostra explosió de goig que alguns veïns es van queixar (i no és broma). Potser eren del Madrid o de l'Espanyol. Proposo que la pel·lícula s'estreni al cinema Urgell. És infinitament millor que "Terminator Salvation" o "Transformers 2".

El sopar semblava una boda: cantàvem, aplaudíem, ballàvem. Només faltava que algú cridés "que se besen, que se besen". Jo vaig penjar a les parets del saló del restaurant la nova bandera "Campions 08-09", una senyera i el pòster dels Tricampions. L'ambient era tan màgic que fins i tot un dels cambrers, simpatitzant del Madrid, ens va acabar demanant un regal blaugrana per a la seva família. Es va emportar una agenda del Barça i una canellera. Els culés som generosos.

Però encara faltava un moment "gallina de pell". El meu germà, com si fos el pare de la núvia, es va aixecar de la cadira per realitzar el brindis de rigor i pronunciar unes paraules honorables. I davant la sorpresa de tots els presents, em va fer lliurament d'una foto dedicada d'Iniesta (la de la celebració del gol al camp del Chelsea). El text deia: "Feliz cena culé. Un abrazo". Aaaaaah! Gairebé me'n vaig a l'altre barri de l'emoció. Encara sort que algú em va ficar unes valerianas a la boca.

I per descomptat no va faltar la bona música culé. Va sonar Coldplay, The Killers, l'himne en versió rumba, unes cançons argentines dedicades a Messi i els clàssics de Queen ("Copa, Lliga i Champions" i "We are the champions"). El sopar va finalitzar amb una espectacular foto de grup. Eren 32 mirades eufòriques pel Barça, per l'amistat i per les Copes, les del triplet i les del vi.