Seis goles para siempre


Alfred Picó

Son las cinco de la madrugada y yo sigo de fiesta. No quiero meterme en la cama. Sería un pecado interrumpir este estado de euforia. Acabo de ver por enésima vez las seis castañas en el canal 3/24. Henry, Puyol, Messi, Henry, Messi, Piqué... aaaaaaaah, un placer divino. Estoy mirando la tele y también estoy conectado a internet. He entrado en más de 50 webs: la del Barça, la de la prensa catalana, la del As y Marca (¡por supuesto!), la del Faro de Vigo, la del Heraldo de Aragón, la del Washington Post... lo quiero leer absolutamente todo sobre este Madrid-Barça inolvidable. Un ojo en la tele, otro en internet y los oídos pendientes de la radio. Estoy siguiendo la repetición de los programas deportivos. Y dentro de un par de horas ya podré comprar y devorar la prensa. Hoy más que nunca la vida tiene color blaugrana. Bendito empacho.

Los culés no olvidaremos este 2 de mayo caído del cielo. He visto el partido rodeado de amigos y familiares en un precioso sobreático de la Via Augusta. Cada vez que el Barça metía un gol salíamos a la terraza para soltar toda la adrenalina. No éramos los únicos. En muchos balcones de la ciudad, los culés cantaban los goles con la misma fuerza que los locutores Pou y Puyal. A partir de las nueve y media el cielo de Barcelona se ha llenado de cohetes. Y el asfalto, de coches enloquecidos con la victoria. Hemos brindado con cava y, por supuesto, hemos regresado a Canaletes. ¡Hacía tanto tiempo! Es verdad que todavía no hemos ganado ni un títtulo, pero meterle seis castañas al Madrid en el Bernabéu es lo más grande que le puede suceder a un culé. Vamos a recordarlas: una, dos, tres, cuatro, cinco y seis. Seis castañas para siempre.

Lo que diría Humphrey: Podremos perder partidos y títulos. Podrán volver Van Gaal, Bogarde y Romerito. El Madrid podrá ganar unas cuantas ligas consecutivas con la ayuda de los árbitros y Esperanza Aguirre. Pero a los culés siempre nos quedará el 2-6.

El pasillo se quedaba corto: Cuando el Barça estaba a 12 puntos del Madrid yo soñaba con la "Operación pasillo". Lo escribí en esta columna y lo comenté en la radio. Se trataba de llegar al Bernabéu con la Liga en el bolsillo y recibir el homenaje protocolario de los jugadores madridistas. Pero el Real recortó puntos con un juego anodino pero efectivo. El sueño del pasillo quedó destrozado. Después de lo que hemos vivido esta noche... el pasillo era un premio modesto. Visca el Barça y visca las seis castañas.

_____________________________________________________________

SIS GOLES PER A SEMPRE

Són les cinc de la matinada i jo continuo de festa. No vull ficar-me al llit. Seria un pecat interrompre aquest estat d'eufòria. Acabo de veure per enèsima vegada les sis castanyes al canal 3/24. Henry, Puyol, Messi, Henry, Messi, Piqué... aaaaaaaah, un plaer diví. Estic mirant la tele i també estic connectat a internet. He entrat a més de 50 webs: la del Barça, la de la premsa catalana, la de l'As i Marca (naturalment!), la del Faro de Vigo, la de l'Heraldo de Aragón, la del Washington Post... ho vull llegir absolutament tot sobre aquest Madrid-Barça inoblidable. Un ull a la tele, un altre a internet i les oïdes pendents de la ràdio. Estic seguint la repetició dels programes esportius. I d'aquí un parell d'hores ja podré comprar i devorar la premsa. Avui més que mai la vida té color blaugrana. Empatx beneït.

Els culés no oblidarem mai aquest 2 de maig caigut del cel. He vist el partit envoltat d'amics i familiars en un preciós sobreàtic de la Via Augusta. Cada vegada que el Barça feia un gol sortíem a la terrassa per deixar anar tota l'adrenalina. No érem els únics. A molts balcons de la ciutat, els culés cantaven els gols amb la mateixa força que Pou i Puyal. A partir de dos quarts de deu el cel de Barcelona s'ha omplert de coets. I l'asfalt, de cotxes embogits amb la victòria. Hem brindat amb cava i hem trepitjat de nou Canaletes. Feia tant de temps! És veritat que encara no hem guanyat ni un títol, però ficar-li sis castanyes al Madrid al Bernabéu és la cosa més gran que li pot succeir a un culé. Recordem-les: una, dos, tres, quatre, cinc i sis. Sis castanyes per sempre.

El que diria Humphrey: Podrem perdre partits i títols. Podran tornar Van Gaal, Bogarde i Romerito. El Madrid podrà guanyar unes quantes lligues consecutives amb l'ajuda dels àrbitres i Esperanza Aguirre. Però als culés sempre ens quedarà el 2-6.

El passadís es quedava curt: Quan el Barça estava a 12 punts del Madrid jo somiava amb l'"Operació passadís". Ho vaig escriure en aquest bloc i ho vaig comentar a la ràdio. Es tractava d'arribar al Bernabéu amb la Lliga a la butxaca i rebre l'homenatge protocol·lari dels jugadors madridistes. Però el Real va retallar punts amb un joc anodí però efectiu. El somni del passadís va quedar destrossat. Després del que hem viscut aquesta nit... el passadís era un premi escarransit. Visca el Barça i visca les sis castanyes