Estoy deprimido


Alfred Picó

El fin de semana ha sido nefasto y estoy deprimido. Es más, quiero estar profundamente deprimido. ¿Por qué leo tantas declaraciones que afirman que no pasa nada? A mi no me engañan. Llevamos cuatro partidos sin ganar (Betis, Espanyol, Lyon y Atlético de Madrid). Y en estos cuatro partidos nos han metido nueve goles. Y, paralelamente, este Madrid que todos dicen que practica un fútbol soporífero y que juega de pena se ha situado a cuatro puntos. Seamos realistas, por favor. La gran mayoría de los culés nos hemos levantado esta mañana con el miedo en el cuerpo. Tenemos que ser críticos y exigentes ahora que todavía no se ha perdido ningún título. Y a los que siguen en la nube, un consejo: que bajen con urgencia. Los necesitamos en el mundo real. 

Derrota dolorosa: Los seguidores del Murcia, del Manchester o del Boca Juniors seguro que disfrutaron con el Atlético-Barça de ayer. El espectáculo fue mayúsculo: siete goles, veinte remates a puerta, una remontada vibrante, jugadas increíbles, entradas fuertes. Fue uno de esos partidos que hacen afición. El problema es que yo soy del Barça. Y el 4-3 final me dejó con un humor de perros. Hubiera preferido mil veces que el partido fuese feo, bronco y aburrido, y que hubiéramos ganado 0-1 en el último minuto y de rebote.

La opinión de mis padres: Mi padre está como una moto: "Hijo mío, estoy cabreado con todo el mundo. Con Guardiola, por jugar con tanta alegría. Con el Espanyol, porque es el  filial del Madrid. Con los árbitros, porque en las dos últimas jornadas nos han robado seis puntos. Con el Madrid, porque tiene la flor en el culo. Y con Eto'o, porque después de sus declaraciones no ha metido ni un gol". Mi madre me envía un SMS: "Hijo, tu padre necesita un tranquilizante. Lo veo fatal. ¿Puedes pasarme el teléfono de tu psiquiatra?

_______________________________________________________________________

ESTIC DEPRIMIT

El cap de setmana ha estat nefast i estic deprimit. És més, vull estar profundament deprimit. Per què llegeixo tantes declaracions que afirmen que no passa res? A mi no m'enganyen. Portem quatre partits sense guanyar (Betis, Espanyol, Lió i Atlètic de Madrid). I en aquests quatre partits ens han ficat nou gols. I, paral·lelament, aquest Madrid que tots diuen que practica un futbol de badall i que juga de pena s'ha situat a quatre punts. Siguem realistes, sisplau. La gran majoria dels culés ens hem aixecat aquest matí amb la por al cos. Hem de ser crítics i exigents ara que encara no s'ha perdut cap títol. I als qui continuen en el núvol, un consell: que baixin amb urgència. Els necessitem al món real.

Derrota dolorosa: Els seguidors del Múrcia, del Manchester o del Boca Juniors segur que van gaudir amb l'Atlètic-Barça d'ahir. L'espectacle va ser majúscul: set gols, vint rematades a porta, una remuntada vibrant, jugades increïbles, entrades fortes. Va ser un d'aquests partits que fan afició. El problema és que jo sóc del Barça. I el 4-3 final em va deixar amb un humor de gossos. Hagués preferit mil vegades que el partit fos lleig, llardós i avorrit, i que haguéssim guanyat 0-1 a l'últim minut i de rebot.

L'opinió dels meus pares: El meu pare està com una moto: "Fill meu, estic cabrejat amb tothom. Amb Guardiola, per jugar amb tanta alegria. Amb l'Espanyol, perquè és el filial del Madrid. Amb els àrbitres, perquè en les dues últimes jornades ens han robat sis punts. Amb el Madrid, perquè té la flor al cul. I amb Eto'o, perquè després de les seves declaracions no ha ficat ni un gol". La meva mare m'envia un SMS: "Fill, el teu pare necessita un tranquil.litzant. El veig fatal. Pots passar-me el telèfon del teu psiquiatra?