Basilea mon amour


Alfred Picó

Definitivamente Basilea se ha convertido en uno de los destinos mágicos del barcelonismo. Siempre recordaremos la Recopa de 1979 y la memorable goleada de esta noche. Nunca habíamos conseguido un resultado tan abultado en la Champions en campo contrario. Cada vez que veo el resumen del partido en la tele me cae la baba. Un 0-5 es un resultado precioso y redondo que siempre nos evoca aquel 0-5 que le endosamos al Madrid en 1974.

No he sufrido nada: Para un socio sufridor como yo, el Basilea-Barça ha sido mucho mejor que una tila, un tranquilizante y un ansiolítico juntos. A los 22 minutos ya ganábamos 0-3. Vaya maravilla. Mi corazón ha latido con absoluta normalidad. Solamente he sufrido en los últimos minutos cuando el Basilea ha estado a punto de marcar el gol del honor. Me apetecía un 0-5. Es mucho más bonito que un 1-5.

El recuerdo de Basilea 79: Tenía 18 años y me desplazé a Basilea con los compañeros de la facultad de periodismo. Nos metimos en un autocar prehistórico, sin lavabo y con ventanillas. 18 horas de viaje de ida y 18 más de vuelta. Pero la experiencia fue maravillosa. Cruzamos media Europa con nuestras senyeras y banderas del Barça. Salíamos de una terrible dictadura y todavía nos parecía algo extraño poder gritar, cantar y celebrar la victoria con total normalidad. Aquel triunfo, además, certificó el inicio de la etapa moderna del Barça. El 4-3 acabó con los fantasmos del pasado y nos colocó en el mapa de los grandes equipos europeos. Al finalizar el partido intercambiamos banderas con los seguidores alemanes y todavía hoy conservo en casa una bandera del Fortuna de Dusseldorf.

El trayecto entre la frontera de La Jonquera y Barcelona fue apoteósico. En todos los puentes de la autopista nos esperaban seguidores del Barça con banderas y pancartas. Nos sentíamos como héroes de guerra que regresábamos a casa. Uno de los gritos más repetidos fue "Ja tenim la Copa, ara l'Estatut" ("Ya tenemos la Copa, ahora el Estatut"). Siempre recordaré la final de Basilea. Emocionalmente fue tan vibrante com las finales de Wembley y París.

Un recuerdo para Ricard: Ricard Maxenchs ha sido enterrado esta mañana. Durante 22 años fue la imagen amable y dialogante de una época marcada, muchas veces, por la falta de amabilidad y de diálogo. Y eso tiene mucho mérito.  Por mi profesión de periodista y escritor me relacioné varias veces con él. Nunca olvidaré que presentó -sin que se lo pidiera- mi novela "Blai Grana" (de temática culé), junto al directivo Miquel Esquirol, el periodista Jordi Basté y mi primo mediático, Alfred Rodríguez Picó.

---

 

BASILEA MON AMOUR

Definitivament Basilea s'ha convertit en una de les destinacions màgiques del barcelonisme. Sempre recordarem la Recopa de 1979 i la memorable golejada d'aquesta nit. Mai no havíem aconseguit un resultat tan voluminós en la Champions en camp contrari. Cada vegada que veig el resum del partit per la tele em cau la bava. Un 0-5 és un resultat preciós i rodó que sempre ens evoca aquell 0-5 que li vam endossar al Madrid l'any 1974.

No he patit gens ni mica: Per a un soci patidor com jo, el Basilea-Barça ha estat molt millor que una tila, un tranquil.litzant i un ansiolític junts. Als 22 minuts ja guanyàvem 0-3. Quina meravella. El meu cor ha bategat amb absoluta normalitat. Només he patit en els últims minuts quan el Basilea ha estat a punt de marcar el gol de l'honor. Em venia de gust un 0-5. És molt més bonic que un 1-5.

El record de Basilea 79: Tenia 18 anys i em vaig desplaçar a Basilea amb els companys de la facultat de periodisme. Ens vam ficar en un autocar prehistòric, sense lavabo i amb finestretes. 18 hores de viatge d'anada i 18 més de tornada. Però l'experiència va ser meravellosa. Vam creuar mitja Europa amb les nostres senyeres i banderes del Barça. Sortíem d'una terrible dictadura i encara ens semblava una mica estrany poder cridar, cantar i celebrar la victòria amb total normalitat. Aquell triomf, a més, va certificar  l'inici de l'etapa moderna del Barça. El 4-3 va acabar amb els fantasmos del passat i ens va col·locar en el mapa dels grans equips europeus. En finalitzar el partit vam intercanviar banderes amb els seguidors alemanys i encara avui conservo a casa una bandera del Fortuna de Dusseldorf.

El trajecte entre la frontera de La Jonquera i Barcelona va ser apoteòsic. En tots els ponts de l'autopista ens esperaven seguidors del Barça amb banderes i pancartes. Ens sentíem com herois de guerra que tornàvem a casa. Un dels crits més repetits va ser "Ja tenim la Copa, ara l'Estatut". Sempre recordaré la final de Basilea. Emocionalment va ser tan vibrant com les finals de Wembley i París.

Un record per al Ricard: Ricard Maxenchs ha estat enterrat aquest matí. Durant 22 anys va ser la imatge amable i dialogant d'una època marcada, moltes vegades, per la falta d'amabilitat i de diàleg. I això té molt mèrit. Per la meva professió de periodista i escriptor em vaig relacionar diverses vegades amb ell. Mai oblidaré que va presentar -sense que li ho demanés- la meva novel·la "Blai Grana" (de temàtica culé), al costat del directiu Miquel Esquirol, el periodista Jordi Basté i el meu cosí mediàtic, l'Alfred Rodríguez Picó.