Oé, oé, oé


Alfred Picó
Todavía estoy de resaca. Ganar a los periquitos en su campo en el último segundo es uno de los grandes placeres de esta vida. Y si puedes compartir esta maravillosa sensación, mucho mejor. Ayer nos reunimos en La Floresta un montón de amigos para vivir el derby y celebrar un doble cumpleaños. El gol ilegal del Espanyol nos dejo helados, pero  casi todos confiábamos en la remontada (los más pesimistas, no). En el descanso, mientras preparábamos la barbacoa, las quejas más escuchadas estaban relacionadas con los constantes cambios de Guardiola, la falta de nervio de Henry y la baja forma de Abidal y Víctor Valdés.

El empate llegó justo en el momento en que los anfitriones nos servían unas tostadas de brie y sobrasada. El gol de churro de Henry fue celebrado con gran euforia y alguna ironía del grupo anti-Henry. Con el 1-1, casi todos confiábamos en la victoria (los más pesimistas, no). Llegaron los incidentes en la grada y el partido se suspendió varios minutos. "¿Cómo es posible que hayan dejado entrar las bengalas?", nos preguntábamos desconcertados.

Los últimos minutos del partido fueron desesperantes. No había manera de meter un gol. La gente se olvidó de las butifarras, las salchichas y los choricitos. Solo estábamos pendientes del televisor. Y cuando ya dábamos por bueno el empate llega el penalty (también ilegal). Yo no pude resistir tanta tensión y me escondí en un rincón de la casa. No estaba preparado psicológicamente para ver el lanzamiento de Messi. Cruzé los dedos, las piernas y los pies. Lo cruzé todo. Y cuando mis amigos y amigas gritaron como locos "goooooooool"  empecé a saltar de alegría. Como un canguro. Y hoy todavía sigo saltando.

 

---

OÉ, OÉ, OÉ

Encara estic de ressaca. Guanyar els periquitos en el seu camp en l'últim segon és un dels grans plaers d'aquesta vida. I si pots compartir aquesta meravellosa sensació, molt millor. Ahir ens vam reunir a La Floresta un munt d'amics per viure el derby i celebrar un doble aniversari. El gol il·legal de l'Espanyol ens va deixar gelats, però gairebé tots confiàvem en la remuntada (els més pessimistes, no). En el descans, mentre preparàvem la barbacoa, les queixes més escoltades estaven relacionades amb els constants canvis de Guardiola, la falta de nervi d'Henry i la baixa forma d'Abidal i Víctor Valdés.

L'empat va arribar just en el moment que els amfitrions ens servien unes torrades de brie i sobrassada. El gol de "churro" d'Henry va ser celebrat amb gran eufòria i alguna ironia del grup anti-Henry. Amb l'1-1, gairebé tots confiàvem en la victòria (els més pessimistes, no). Van arribar els incidents a la graderia i el partit es va suspendre diversos minuts. "Com és possible que hagin deixat entrar les bengales?", ens preguntàvem desconcertats.

Els últims minuts del partit van ser desesperants. No hi havia manera de ficar un gol. La gent es va oblidar de les botifarres, les saltxitxes i els xoricets. Només estàvem pendents del televisor. I quan ja donàvem per bo l'empat arriba el penalty (també il·legal). Jo no vaig poder resistir tanta tensió i em vaig amagar en un racó de la casa. No estava preparat psicològicament per veure el llançament de Messi. Vaig creuar els dits, les cames i els peus. Ho vaig creuar tot. I quan els meus amics i amigues van cridar com bojos "goooooooool" vaig començar a saltar d'alegria. Com un cangur. I avui encara continuo saltant.