Champions sí, pañuelos no


Alfred Picó
Ya lo dije hace unas semanas. Los socios del Barça estamos preparados para todo. Para salir a las Rambles y gritar "Campions, campions", o para sacar los pañuelos y pedir las dimisiones que sean necesarias. Este es nuestro estado. Esquizofrenia en estado puro. Ayer se pudo comprobar con el cambio de Bojan por Giovanni. Ibamos ganando 1-0, la eliminatoria estaba encarrilada, pero muchos socios mostraron su profundo malestar. El cambio era lo de menos. Los pañuelos eran un acto de protesta por tantas y tantas cosas que aparecen en la prensa (las fiestas de algunos brasileños, las falsas lesiones y otros cachondeos diversos). Yo también soy un socio "emprenyat". Pero en las próximas semanas mi grito de guerra será "Champions sí, pañuelos no". ¡A por el Manchester!

Todavía estoy taquicárdico: Los primeros 30 minutos fueron terribles. Los alemanes parecían el Manchester o el Liverpool. Menos mal que fueron incapaces de marcar. Luego, en el segundo tiempo, les dimos un baño. Pudimos meter dos o tres goles más. Que vuelva Messi, por favor. Y que Eto'o y Henry se tomen una sobredosis de Kelloggs o Pharmaton, porque están medio muertos.

Me encanta que el Manchester sea favorito: Hemos sido favoritos contra el Celtic y el Schalke. Ahora, los favoritos son los ingleses. Perfecto. Es la mejor estrategia para dar la sorpresa. Si conseguimos un resultado decente en el Camp Nou, podemos dar muchar guerra en Old Trafford. El año pasado ya ganamos en el campo del Liverpool, y hace dos años también nos llevamos la victoria del estadio del Chelsea. Inglaterra se nos da bien.

Mis padres opinan: Mi madre me deja un mensaje en el buzón de voz: "Hijo mío, hiciste una novela sobre la final de París, y ahora tendrás que hacer otra sobre la final de Moscu. Ya tengo el título: "Ou, ou, ou hem guanyat a Moscou"".

---

CHAMPIONS SÍ, MOCADORS NO 

Ja ho vaig dir fa unes setmanes. Els socis del Barça estem preparats per a tot. Per sortir a les Rambles a cridar "Campions, campions", o per treure els mocadors i demanar les dimissions que siguin necessàries. Aquest és el nostre estat. Esquizofrènia en estat pur. Ahir es va poder comprovar amb el canvi de Bojan per Giovanni. Anàvem guanyant, l'eliminatòria estava encarrilada, però molts socis van mostrar el seu malestar més profund. El canvi era el de menys. Els mocadors eren un acte de protesta per tantes i tantes coses que surten a la premsa (les festes dels brasilers, les falses lesions i altres catxondejos diversos). Jo també sóc un soci emprenyat. Però en les properes setmanes el meu crit de guerra serà "Champions sí, mocadors no". A pel Manchester!

Encara estic taquicàrdic: Els primers 30 minuts van ser terribles. Els alemanys semblaven el Manchester o el Liverpool. Encara prou que van ser incapaços de marcar. Després, en el segon temps, ens els vam menjar vius. Vam poder marcar dos o tres gols més. Que torni Messi, sisplau. I que Eto'o i Henry es prenguin una sobredosi de Kelloggs o Pharmaton, perquè estan mig morts.

M'encanta que el Manchester sigui el favorit: Hem estat favorits contra el Celtic i el Schalke. Ara, els favorits són els anglesos. Perfecte És la millor estratègia per donar la sorpresa. Si aconseguim un resultat decent al Camp Nou, podem donar molta guerra a Old Trafford. L'any passat ja vam guanyar al camp del Liverpool, i fa dos anys també ens vam emportar la victòria de l'estadi del Chelsea. Anglaterra se'ns dóna bé.

Els meus pares opinen: La meva mare em deixa un missatge a la bústia de veu: "Fill meu, vas fer una novel.la sobre la final de París i ara n'hauràs de fer una altra sobre la final de Moscou. Ja tinc el títol: "Ou, ou, ou. Hem guanyat a Moscou""